Just Deploy It!

Etiqueta: despenalització

  • José Antonio Bosch: «Hi ha dones que acudeixen a avortar i travessen un passadís de persones que les criden assassines»

    Un front comú contra la fustigació al qual es veuen sotmeses les dones a les portes de les clíniques a les quals acudeixen per a avortar. És l’objectiu de la campanya #AbortoSinAcoso, llançada aquest dimarts per la Plataforma ProDerechos, que aglutina a més de 60 col·lectius per a exigir mesures a les institucions. L’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI) porta anys cridant l’atenció sobre les accions que els grups ultracatòlics duen a terme gairebé setmanalment en diverses ciutats d’Espanya i que suposen «una vulneració de drets», en paraules de l’advocat i assessor jurídic d’ACAI, José Antonio Bosch.

    Els ensenyen fotos i fetus de joguina, els parlen de suposades conseqüències de l’avortament o els diuen que en les clíniques es produeixen «assassinats». Quines conseqüències té això per a les mateixes dones que acudeixen a avortar?

    Encara que no sóc metge, em consta, segons ens diuen els companys que treballen en les clíniques, que des d’un punt de vista mèdic les dones entren amb les constants vitals alterades, estressades o nervioses. És a dir, no en les millors condicions per a sotmetre’s a una intervenció mèdica. D’altra banda, des del punt de vista legal, aquestes conductes suposen la vulneració dels seus drets i llibertats fonamentals. I d’una manera molt gratuïta perquè en el fons el que hi ha darrere és una posició ideològica molt concreta. Estan en contra de l’avortament, però com no poden impedir que les dones avortin perquè la llei el reconeix, pretenen imposar-los el seu criteri moral mitjançant aquest tipus d’accions.

    Des de les clíniques sempre s’ha posat el focus en l’Administració Pública, però malgrat el pelegrinatge de reunions amb diferents institucions, sembla que res s’ha mogut. Quin paper estan jugant?

    L’Administració Pública no està assumint la seva responsabilitat. I és responsable, en primer lloc, perquè l’avortament és una prestació sanitària que està reconeguda pel Sistema Nacional de Salut i perquè existeix una norma que reconeix a les dones el dret a interrompre voluntàriament el seu embaràs. Aquesta llei, de 2010, estableix que a aquest dret s’ha d’accedir amb qualitat en qualsevol part d’Espanya. Així que en aquests casos s’està incomplint.

    Hi ha dones que acudeixen a avortar i entren a una clínica travessant un passadís de persones que els increpen, els pregunten per què avortaran, resen o els diuen assassines. Això és una vulneració directa de drets i llibertats fonamentals i un atemptat contra les dones. Entre ells, el dret a la intimitat i a la integritat física i moral. Això a una dona que potser s’ha estat pensant la seva decisió, però que ja l’ha pres. Imagina’t el que és trobar-te després amb un grup d’estranys i estranyes que el que intenten és que canviïs de criteri.

    Quina resposta han donat les diferents institucions públiques amb les quals s’han reunit aquests anys?

    Hem visitat subdelegats del Govern, conselleries de Salut i ens hem reunit amb la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo. És a dir, hem anat tocant a la porta de les diferents administracions competents i la resposta sol ser portar-ho al terreny de la llibertat d’expressió. Però clar, s’obliden de la resta de drets en joc en aquest acte.

    En aquest pelegrinatge hem notat que la sensibilitat dels grups d’esquerres és molt major que els de dretes. Però més enllà d’això, el que fan les institucions és passar-se la pilota unes a unes altres.

    De fet, solen vincular la impunitat amb la qual actuen aquests grups amb el fet que l’avortament sigui una prestació dirigida a dones.

    Pensa per un moment en un centre de transfusió de sang en el qual un grup d’una determinada religió es posés a la porta sistemàticament a dir ‘no entris a donar sang perquè va contra les normes de Déu’. O que hi hagi gent que es posi a la porta d’unes Urgències d’un hospital i comenci a dir als pacients que entren ‘cura, que et mataran’. Creus que durarien molt? Quina diferència hi ha entre aquestes prestacions i l’avortament? Perquè d’una banda un posicionament ideològic i per un altre que és un problema que afecta les dones. Això és el que silencia el tema i provoca que des de determinades posicions es miri per a un altre costat.

    Des d’ACAI denuncien que en molts casos aquestes accions traspassen la línia de la mera informació i poden arribar a constituir un delicte.

    Sí, en moltes ocasions. Podrien ser delictes d’injúries, calúmnies, lesions a la integritat moral o coaccions. No obstant això ens trobem amb el problema que la majoria requereixen la denúncia per part de la víctima. És a dir, l’acció penal no es pot iniciar d’ofici. Això és complicat perquè aquestes dones han dut a terme un acte íntim i molt personal, han pres la decisió i després és difícil que acudeixin al jutjat. En alguna ocasió que sí que ha ocorregut les denúncies han acabat arxivades. La majoria perquè l’autor és desconegut. Ningú sap qui és l’autor, però tampoc hi ha major interès a esbrinar-lo. És com quan et trenquen una lluna d’un cotxe i vas i poses una denúncia. S’arxiva perquè no saben qui és l’autor. En això ens tracten igual que a les llunes dels cotxes.

    Quin tipus de grups són els que duen a terme aquestes accions? Són sempre els mateixos?

    No són els mateixos sempre ni actuen a nivell estatal. A Màlaga són uns, a Madrid uns altres i en el Puerto de Santa María (Cadis) uns altres. En molts casos no els tenim identificats, però sí que tots comparteixen ideari. Venen que tenen una preocupació per la dona embarassada i que la volen ajudar. Jo sempre he pensat que haurien de preocupar-se més pels nens que ja han nascut que pels què no han nascut encara, però és així com d’alguna manera es presenten. Què hi ha de fons? Gent que vol imposar la seva moral en la vida civil. I que, com no els agraden les normes perquè són contràries a la seva moral, en aquest cas la Llei de 2010, busquen la via de fer-ho. En el fons són grups fonamentalistes i anti llibertats.

    Quines mesures exigeixen a l’Administració Pública?

    El que plantegem és que es creï un tipus penal ampli en el qual s’englobés qualsevol tipus d’obstaculització, coacció o difusió d’informació falsa pel que fa a l’avortament. És alguna cosa que ja ocorre a França. Com la situació política ho fa impossible ara, creiem que hi ha una solució fàcil. És alguna cosa semblant al que passa amb el tabac i les escoles: no et prohibeixo fumar però no es pot fer davant d’un col·legi. La idea seria establir una distància mínima perquè a les portes de les clíniques no puguin dur-se a terme aquest tipus d’accions, com ja ocorre en altres països. Informi, resi, manifesti, encengui les espelmes que vulgui… però no en una clínica.

    La Llei de l’Avortament de 2010 encara no s’ha desenvolupat completament. Què falta?

    Fonamentalment tot el que té a veure amb l’educació sexual a les aules i la formació dels professionals. La norma era molt ambiciosa, però s’ha quedat reduïda a únicament el que és l’atenció a la interrupció voluntària de l’embaràs en si mateixa.

    D’altra banda, només una mínima part dels avortaments es fa en la sanitat pública. La majoria es deriven a clíniques en les quals les dones no paguen res amb les quals l’Administració Pública té concerts.

    L’avortament és una prestació que hauria de donar el Sistema Nacional de Salut. En comptes de donar-ho directament als seus hospitals, es practica en les clíniques acreditades, que efectivament són clíniques concertades. Crec que ocorre per diverses raons, la fonamental, que l’avortament té una connotació ideològica i religiosa darrere. En un servei de salut, un ginecòleg que, pel mateix salari que cobra per dedicar-se a revisions o parts, es dediqués a practicar avortaments tindria l’inconvenient que està estigmatitzat, potser no promocionaria… Estaria fent un treball més incòmode. D’altra banda, en el servei públic de salut està reconeguda l’objecció de consciència dels seus professionals. I finalment, com el sistema actual funciona bé i té un nivell de qualitat important, tampoc hi ha hagut mai res d’interès per canviar-lo.

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es

  • L’avortament a Andorra, un dret prohibit per l’església

    “No volem anar, a Barna a avortar!” era un dels crits que se sentia dissabte per les carreteres d’Andorra. Coincidint amb el dia internacional per la despenalització de l’avortament, vora cent-cinquanta dones van manifestar-se en aquest petit país dels Pirineus per exigir el dret a l’avortament.

    I és que a Andorra encara està prohibit avortar. Sota cap supòsit: ni per violació, ni per malformació del fetus, ni per risc per la vida de la dona gestant – els tres motius pels quals reclamen avui en dia des de l’Associació Stop Violències que es legalitzi la interrupció voluntària de l’embaràs. “Evidentment estem a favor de l’avortament lliure, però anem per passos”, deia Vanessa M. Cortés, presidenta de l’associació, en les ponències que van precedir la manifestació de dissabte.

    L’avortament com a pràctica punible es va establir a la Constitució del 1993 del Principat, i així ho ratifica el codi penal, que considera que interrompre un embaràs és un “delicte contra la vida prenatal”. Tant és així, que el professional mèdic que practiqui un avortament amb el consentiment de la persona gestant serà castigat amb una pena de presó de tres mesos a tres anys i inhabilitació per exercir qualsevol professió sanitària fins a cinc anys. Inclús està regulada la imprudència professional dels facultatius que causin un avortament, suposant una multa de fins a 30.000 euros i inhabilitació de fins a tres anys.

    Pel que fa a la dona o persona gestant, però, el codi penal no és tan clar. “Degut a l’ambigüitat, apliquen la pena que els dóna la gana, depenent de la persona a les circumstàncies, que pot ser des d’un arrest domiciliari, fins a la presó o fins i tot l’expulsió del país”, explica M. Cortés, qui té clar que la seva tasca i la d’Stop Violències és perillosa: “jo podria entrar a presó demà mateix”, afirma. I és que la pena per qui ajuda a avortar també pot ser de fins a tres anys de presó.

    “La nostra desobediència és La Meri”, diu M. Cortés, en referència a una xarxa binacional entre Andorra i Catalunya, formada per Stop Violències d’una banda, l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius i la plataforma Dret al propi cos de l’altra. Davant la prohibició d’interrompre l’embaràs al principat, les dones andorranes decideixen baixar fins a Catalunya per a avortar. L’any passat ho van fer unes 170 a través d’aquesta xarxa.

    La manifestació avortista per Andorra | Victòria Oliveres

    Andorra, un “bastió feudal” a Europa

    La manifestació de dissabte va fer parada a l’església de Sant Pere Màrtir, a Escaldes-Engordany. Davant de les seves portes, les dones feministes van llançar-hi penjadors – símbols de l’avortament clandestí – i van fer càntics com ara “fora els rosaris dels nostres ovaris”. I és que la religió catòlica té molt pes en el fet que no es pugui avortar en aquest Estat europeu.

    Andorra és un principat que funciona com una democràcia parlamentària però amb dos caps d’Estat. Des de fa 700 anys, aquestes figures, que s’anomenen coprínceps, són, d’una banda, el president de França – Emmanuel Macron en aquests moments – i, de l’altra, el bisbe de la Seu d’Urgell – en l’actualitat, Josep-Enric Vives. Totes les lleis que aprova el Parlament andorrà han de ser signades pels dos caps d’Estat, i aquí és on rau el principal problema de la despenalització de l’avortament.

    Macron va dir fa unes setmanes de vista a Andorra que “com a home i ciutadà” ha “defensat els drets de les dones”. Tot seguit, però, va afegir que la seva figura serveix per garantir l’estabilitat i la independència del país, fent clares al·lusions a la crisi política que es podria obrir al país pirinenc. I és que mesos abans, el Vaticà va advertir que, si Andorra legalitza l’avortament, el bisbe d’Urgell haurà de renunciar al càrrec de copríncep.

    La policia, parlant amb les organitzadores de la manifestació | Sandra Vicente

    Un alt cost per decidir

    Per a les dones andorranes que decideixen interrompre l’embaràs els costos són alts. Primer de tot, han de pagar el 25% del preu de la consulta ginecològica i la ecografia, que sumen 25 i 185€ respectivament, segons els càlculs de l’associació Stop Violències, ja que la seguretat social andorrana només reemborsa tres quarts del preu de les visites mèdiques.

    Si decideixen anar a Barcelona, primer han de creuar la frontera i recórrer 200 km, cosa que els pot costar uns 50€. Un cop a la capital catalana, el cost d’un avortament quirúrgic va dels 300 als 1.000€. En total, entre 400 i 1.100 euros, depenent de la clínica. A més, és recomanable que una dona estigui de baixa tres dies en total per a sotmetre’s a una intervenció d’aquestes característiques, una baixa que a Andorra no es remunera.

    Però més enllà del preu, el cost emocional que emprendre aquesta acció suposa. “Primer de tot, la por a perdre la feina si expliques perquè has estat de baixa, les repercussions socials i, per suposat, legals”, argumenta M. Cortés. Aquests preus afecten molt més les dones precaritzades i migrades -en la seva gran majoria, portugueses-, “però aquestes no les veureu pels carrers d’Andorra. No les veureu en general: les amaguem perquè vivim del turisme. Us enganyem”, diu la presidenta d’Stop Violències.

    Per això cobra tanta importancia la xarxa de suport La Meri, que sufraga gastos mèdics i de dietes en la mesura del possible i també ofereix allotjament a les dones que no vulguin tornar a Andorra immediatament de sotmetre’s a la intervenció. Així mateix, també proporcionen assessorament sobre clíniques barcelonines fiables i segures.

    I és que una de les conseqüències del fet que avortar estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels avortaments clandestins que es realitzen al Principat, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta pràctica s’està instaurant al sistema públic de salut, que és “el pitjor escenari”, afirmen. M. Cortés menciona el cas d’una jove que va aconseguir els medicaments -misoprostol i mifepristona- a través d’una ginecòloga que no li va explicar bé la pauta. “No va morir de miracle i va treure el fetus en tres trossos”, afirma M. Cortés.

    Així mateix, també afirmen estar detectant circuits, “en benefici de professionals sanitaris, que recomanen clíniques avortives a Barcelona i que organitzen trasllats clandestins”. Però la situació no és millor per a les que decideixen no interrompre el seu embaràs: “tenim molta maternitat obligatòria i infantil. Molta violència adolescent que, a Andorra, com tot, se soluciona amb sobremedicalització”, denuncia M. Cortés, que de formació és psicòloga especialitzada en violències.

    Jornades internacionals prèvies a la manifestació | Victòria Oliveres

    Internacionalitzar el conflicte

    “Ens van dir que a Andorra no es podia parlar d’avortament perquè no i punt, i nosaltres en parlarem, perquè sí i punt”, ironitza M. Cortés, que destaca el desconeixement que hi ha al propi país sobre aquesta prohibició. Stop Violències va començar la seva tasca al 2014, primer de manera molt tímida però destaquen la “publicitat involuntària que ens van fer les persones conservadores, que es justificaven dient que no es podia avortar perquè el bisbe no volia”. I aquí, explica, és quan moltes dones es van adonar que interrompre l’embaràs està prohibit.

    I és que la por a la protesta és quelcom que diverses militants d’Stop Violències destaquen: “hi ha molta por a posar la cara, perquè aquest és un país petit [només té 80.000 habitants] i el què diran pot afectar-te a casa, a la feina…”, explica una jove militant. El risc és alt, confirma la presidenta de l’associació, que és qui recorrentment posa la veu, la cara i el nom, “però com que jo no tinc res, més que el meu feminisme, no em poden treure res”.

    Poc a poc les concentracions a Andorra s’han anat fent més freqüents -la Policia no comptava amb cos antidisturbis fins l’any passat, tot i que encara no han arribat a actuar mai- tot i que encara no s’han normalitzat. A això, cal sumar-hi “la pressió del govern i la policia”, expliquen des d’Stop Violències. Tant és així, que la manifestació del passat dissabte va ser desautoritzada al darrer moment, de tal manera que la policia va instar les manifestants a anar d’Encamp a Andorra la Vella (uns 8 km) per una vorera d’un metre d’ample, enlloc d’anar per la carretera, tal com s’havia plantejat en un inici.

    La xarxa d’Stop Violències va decidir “desobeir” els agents i finalment innundar els passos de muntanya amb crits feministes i avortistes. “És molt freqüent que ens intentin desautoritzar i anul·lar”, diu M. Cortés, però “el problema del poder és que no creu en l’organització popular i, per tant, quan ens reunim, s’ho troben a la cara”, explica l’andorrana, acompanyada d’una xarxa formada per persones de fins a set països diferents que van acudir al Principat a manifestar-se.

    Ho van fer les feministes de Ca la Dona, de Catalunya; del Jove Moviment Feminista de Perpinyà, de la Catalunya Nord; de l’associació UMAR, unió de dones de Portugal; de Non Una di Meno, moviment feminista d’Itàlia; de Marea Verde Barcelona, representant la campanya per la despenalització de l’avortament a l’Argentina; de MALI, associació pels drets i les llibertats al Marroc; i del moviment feminista de l’Uruguay.

    Totes elles van participar també dissabte al matí a unes jornades per parlar de les lluites per aconseguir el dret a l’avortament i dels problemes que es troben amb l’accés als països on aquest dret ja ha estat assolit, com per exemple l’objecció de consciència dels professionals mèdics o el tancament de centres.

    Entre elles van compartir eines per a continuar la lluita, com per exemple les campanyes creatives. La recomanació amb la qual totes van coincidir va ser que seguissin amb les mobilitzacions, assegurant que sempre comptaran amb la sororitat del moviment feminista d’arreu.