Just Deploy It!

Etiqueta: determinants socials de la salut

  • Berta Rodoreda: “A la primària coneixes la vida de les persones, per això som claus per codificar els determinants socials de la salut”

    Berta Rodoreda: “A la primària coneixes la vida de les persones, per això som claus per codificar els determinants socials de la salut”

    Rodoreda-Pallàs ha liderat un treball de recerca –iniciat l’any 2018 i conclòs el 2023– que s’ha consolidat en una guia pionera que registra fins a 17 determinants socials de la salut (DSS) en la història clínica digital dels pacients amb l’objectiu d’ajudar a valorar cada persona abans de fer un diagnòstic a les consultes d’atenció primària.

    Com va sorgir aquesta iniciativa?

    Tot va començar l’any 2018 quan, juntament amb un company de Medicina de Família i una companya de Treball Social, vam veure que no hi havia cap registre de determinants socials a la història clínica. I vam pensar “ostres, amb l’important que és tenir això present a l’hora d’avaluar a cada persona per intervenir”… I vam decidir fer-hi alguna cosa; durant sis mesos ens vam reunir els tres amb l’objectiu de treballar cinc determinants socials de la salut (DSS): atur, horari laboral estressant, dificultats per aculturació, problemes relacionats amb l’entorn més proper i problemes relacionats amb viure sol.

    Per què cinc DSS i per què aquests en concret?

    Perquè hi ha molts estudis, i quan es demanen molts determinants de vegades la gent es bloqueja, però vam pensar que, si en potenciàvem cinc, començaríem a introduir aquesta temàtica, ja que estem molt immersos encara en aquest model biomèdic, en el qual tot és curar o receptar, i nosaltres volíem donar aquesta altra visió. I per què aquests cinc? Doncs perquè els tres professionals implicats estàvem especialitzats en assistencial i teníem molta visió psicosocial, i també perquè eren els determinants que crèiem que podien ser més útils de registrar. Vam fer un estudi experimental i els resultats van ser molt satisfactoris: els diferents professionals van passar de dos a nou registres de mitjana. Aquest estudi va interessar molt als companys, i es van formar gairebé 600 professionals.

    I aleshores?

    Com que l’estudi experimental va ser força favorable, vam concloure que no ho podíem deixar aquí, que havíem de seguir, i abans de la pandèmia vam ampliar el grup de treball de tres a quinze professionals de diversos equips d’atenció primària de la Catalunya Central, en el qual hi havia representació de tot el territori (Anoia, Bages, Berguedà, Osona). El nou equip estava format per tres metges, set infermeres i cinc treballadores socials. Tots els professionals eren experts en comunitària i treballaven en l’àmbit de primària. L’objectiu era desenvolupar una guia útil i pràctica, en la qual finalment es van incloure 17 DSS, que ajudés a la tasca diària dels professionals del centres d’Atenció Primària.

    “La història clínica és confidencial, i només serveix per ajudar la persona a l’hora d’atendre-la, no per jutjar-la.” | ICS

    A la gent li costa respondre a la pregunta de determinants concrets, com podrien ser els ingressos de què disposa o el nivell d’alfabetització que té?

    És informació sensible, sí, però també ho és registrar un VIH o sida, o registrar hepatitis B… En aquest sentit, hem de recordar que la història clínica és individual i confidencial i, per tant, un pacient que jo atengui, la meva companya no hi ha d’entrar, això en primer lloc. En segon, la història clínica ha d’estar molt ben documentada, perquè com més informació tingui el professional, més probabilitats tindrà d’adequar el tractament. És a dir, si una persona es visita per ansietat o per angoixa, el més fàcil és medicar-la i citar-la en sis setmanes per avaluar-la. Però si jo sé que és una noia que està a punt de perdre l’habitatge, és normal que tingui ansietat, i això no vol dir que no s’hagi de medicar, perquè probablement sí, però també se li ha de fer una mica de seguiment… I aquí entra el tema de la prescripció social: que no tot són només fàrmacs o no tot és social. Es tracta de buscar aquell límit de no medicalitzar la part social ni de socialitzar la part mèdica. De buscar l’equilibri, i d’aquí la importància d’aquesta guia.

    Els DSS són circumstàncies, condicions de vida i factors que no són en si cap malaltia, però els professionals sanitaris els han de tenir molt presents perquè influeixen en l’estat de salut de la persona i poden propiciar el desenvolupament d’una malaltia; quan comences la patologia, això ja no són determinants, però el determinant pot ser patologia.

    Pot modificar molt un diagnòstic el fet de conèixer un determinant social concret?

    Moltíssim. Tú, com a professional coneixes la persona, i si creus que l’ansietat li està afectant molt la seva salut i que necessita medicació, doncs la mediques amb seguiment, però això no vol dir que l’hagis de medicar i adéu; també pots fer la prescripció social; és a dir, no li pots solucionar el fet que tingui ingressos baixos, o que es baralli amb el seu home, però li pots donar alguna eina que la comunitat ofereixi amb la qual ella s’hi trobi bé. Per exemple, aquesta persona que està a punt de perdre la casa, potser jo no la puc ajudar, però si a aquesta noia li agrada fer patchwork o anar a caminar i a la comunitat hi ha un grup que ho fa i li recomano, qui et diu que no comenci a fer una mica de relació social i això la faci sentir bé. O potser parlant troba noves oportunitats, qui et diu que no se li obri una porta…  quan vas a algun lloc i fas un vincle, o et trobes amb persones que estan en la mateixa situació que tu, sense patologia, és molt útil, perquè un dia t’envia un missatge, un altre dia et desperta un whatsapp… I és com un acompanyament continu.

    Es tracta de buscar aquell límit de no medicalitzar la part social ni de socialitzar la part mèdica. De buscar l’equilibri.

    Els sanitaris ajudem i som la cohesió de tota la comunitat, som necessaris, però no som la part central; la gent té salut fora del sistema sanitari. Recordem que el 89% dels determinants es troben fora del sistema. Aleshores, es tracta d’utilitzar el registre dels determinants per a que, a l’hora d’adequar el tractament, tinguis present l’esfera psíquica, la física, però la social també, perquè si no tens present la social això que comença essent una condició de risc acabarà desembocant en una malaltia. Llavors, els professionals ho han de tenir present per no patogenitzar, per no fer aquest model tan biomèdic que de vegades és tot curació i paliació… No fa falta que la salvis, la pots ensenyar a nedar… donar-li eines perquè ell/-a pugui viure amb aquesta situació tan complexa que té.

    Els determinants socials  temporals desapareixen de la història clínica del pacient un cop ja no els té?

    Sí, tota història clínica necessita una revisió, però no només aquests condicionants socials, que són diagnòstics no clínics, també tots els altres condicionants, perquè molta gent ha passat per exemple d’obesitat a sobrepès o d’obesitat a obesitat mòrbida. A la historia clínica electrònica és molt important que tot professional de referència revisi sempre tots els diagnòstics, perquè si no ens trobem pacients amb 30 diagnòstics la meitat dels quals ja no els té actius. Dins del programa es pot classificar la prioritat (molt alta, poc alta, baixa…), i és responsabilitat del professional tenir aquella història clínica actualitzada i ben codificada, ben triada, ben graduada, classificada, perquè el dia que la meva companya visiti a aquest pacient sàpiga tot el context.

    Explicaré un cas que em va passar. Estava d’urgències i em va venir un xicot que tenia el dit amb inici de necrosis, que vol dir que el dit comença a morir-se i el seu tractament acaba essent amputació. Aquest noi havia vingut a urgències feia tres dies i li van receptar un antibiòtic. Li vaig preguntar si s’havia pres l’antibiòtic i em va fer un assentiment estrany… La següent pregunta va ser: “t’has pogut pagar l’antibiòtic?” I va dir que no; està vivint en un cobert amb altres nois que no tenen recursos…  La meva reflexió és: si el primer sanitari que va atendre aquest xicot hagués disposat de la informació, que tenia ingressos baixos, li podria haver posat l’antibiòtic en vena i no haver arribat a aquesta situació… S’ha de tenir present que la història clínica és confidencial, i només serveix per ajudar la persona a l’hora d’atendre-la, no per jutjar-la, perquè si no entrem en un cicle on tot és medicar i medicar, per solucionar –o no–, però sense saber què hi ha al darrere.

    El 89% dels determinants socials es troben fora del sistema sanitari

    Els cinc determinants inicials han acabat essent 17…

    Vam començar l’estudi quasi experimental, que va ser com l’estudi pilot de la guia, amb cinc determinants i, com que va ser beneficiós, amb el grup de treball en vam treballar 17. Per què només 17? Perquè havia de ser una guia útil, viable, pràctica, i si s’inclouen molts determinants la guia s’hagués quedat dins d’un calaix… però això no vol dir que la guia no pugui ser revisable, ni que no es puguin augmentar… això només obre una porta a tenir aquesta visió tan necessària, que ajuda tant a la ciutadania com al professional. Partim de la visió que quan més sé de la persona, més la puc ajudar. I l’avantatge és que a la primària tu coneixes la vida de les persones, perquè és una atenció amb longitudinalitat (que consisteix a fer el seguiment de deteminats problemes de salut i mantenir una relació estable entre el mateix metge  i els seus pacients); per això som els agents clau per codificar els determinants socials de la salut, perquè som les persones que estem a primera línia de carrer, som els que estem més pròxims a la població. L’atenció primària ens diferenciem de l’hospitalària perquè coneixes la persona que tens al davant, i ets el seu referent, i tú vetllaràs per a les necessitats d’aquella persona. Aquesta és la màgia de la primària, l’assistència contínua amb aquesta persona, que serveix per a què molts pacients no arribin a hospitalària.

    Si són determinants puntuals que el metge no té controlats, com ara que un pacient té un fill amb càncer i ho està passant malament… com ho gestioneu?

    A primària tot se sap, que és la gràcia, i aquella persona que ho passa malament vindrà al metge, a la infermera o a treball social, i se’t posaran a plorar, per exemple, per una ungla encarnada, i nosaltres, com a bons professionals, estarem al seu costat i li demanarem què li està passant, i aleshores t’ho explicarà… Estem parlant d’infermeria, de medicina i de treball social… que som tots els professionals que podem codificar la història clínica, perquè si només miràvem una disciplina et quedaves curta.

    “La màgia de la primària és l’assistència contínua amb les persones”. | ICS

    Aquest estudi que es va iniciar a la Catalunya Central, creieu que és extrapolable arreu?

    L’estudi inicial es va fer només a la Catalunya Central, però un cop evaluat –amb un resultat molt positiu, ja que amb tres mesos es va passar de 300 a 1.300 registres– la guia s’està implementant des de finals de maig a tot Catalunya, i és consultable per qualsevol professional d’atenció primària de tot el país. Creiem que ara s’extrapolarà, perquè ja ho han demanat diverses comunitats, com Navarra, i l’objectiu és que passi a nivell estatal.

    Per últim, quines diria que són les conclusions principals de la recerca?

    Que és una eina útil per als professionals de l’atenció primària, pel registre dels determinants; i que és una eina que afavoreix el model biopsicosocial de la persona, que és aquest model tan necessari que mira de forma holística a la persona, i que és a extrapolable a tots els territoris. Perquè la salut no només depèn de si tinc o no una malaltia, sinó de moltes circumstàncies que m’envolten: si tinc benestar a casa, si tinc bons amics i amigues… i això és l’estudi d’aquesta guia de condicionants socials que de vegades se’ns obliden perquè només veiem la punta de l’iceberg, que són els símptomes. Aquesta visió de la salut està molt inculcada a l’atenció primària; per això és tant important la primera línia sanitària: nosaltres hi som, nosaltres ho veiem, nosaltres ho podem registrar…  Perquè la salut és l’equilibri entre el físic, el psíquic i el social.

  • Perquè la prevenció de les malalties cròniques no és una prioritat?

    A finals del segle XIX i principis del XX, predominaven a Europa les malalties infectocontagioses, com la tuberculosi (TBC), el tifus, el còlera, l’escarlatina i la verola, que eren la principal causa de malaltia i mortalitat. Si observem les estadístiques de mortalitat, per exemple per TBC i escarlatina (en menors de 15 anys) en la població anglesa entre 1838 i 1970, podem comprovar un descens notable, en què la mortalitat per aquestes causes a la fi del període considerat, pràcticament havia desaparegut. La quimioteràpia per a la TBC i els antibiòtics per al tractament de l’escarlatina es van descobrir en la dècada de 1950, quan la corba ja havia baixat, és a dir, el final d’aquestes malalties no es va deure als avenços ni a l’acció de la medicina.

    El que va permetre el control d’aquestes malalties va ser una millora substancial de la qualitat de vida i el control de les determinants socials de la malaltia: reducció de la jornada de treball i augment de les hores de descans, millores en l’alimentació i l’habitatge, sanejament higiènic ambiental (aigua potable i clavegueres).

    Avui, a la nostra societat, si llevem la pandèmia per la Covid-19, predominen les malalties cròniques: el càncer, les malalties cardiovasculars, la diabetis de l’adult i l’obesitat. Totes elles estan originades per la exposicions relacionades amb la forma de vida, com l’excés de consum de tabac i d’alcohol, una alimentació no saludable (excés de consum de carn vermella i productes d’origen animal i dèficit d’aliments d’origen vegetal com hortalisses , fruites, i cereals integrals), excés de consum de sucre, begudes ensucrades i de sal.

    Tots aquests factors són potencialment modificables, és a dir, aquestes malalties podrien ser previngudes o en part evitades, amb un canvi en la nostra manera de vida i de consum. Les evidències científiques i els organismes internacionals de salut, reconeixen que com a mínim un 30% de les malalties cròniques podrien ser evitades mitjançant hàbits de vida més saludables. He estimat que a l’estat Espanyol es gasten cada any gairebé al menys 40 mil milions de euros (un 2.9% del PIB) en el tractament d’aquestes malalties («Emergència climàtica, alimentació i vida saludable». Editorial Icaria 2020).

    Cal preguntar-se perquè la prevenció no és la prioritat i no s’imposa un canvi de paradigma de l’atenció de la malaltia a la salut. Perquè tots els esforços s’orienten a la tecnologia mèdica, quan el que va passar amb les transmissibles ens ensenya que la millor estratègia és un canvi en la manera de vida?

    Hi ha diverses raons:

    1. La prevenció no és patentable. En el sistema capitalista el que no ofereix un benefici als emprenedors, no té interès empresarial. No es pot patentar la dieta mediterrània, ni la dieta sostenible.
    2. A la indústria farmacèutica no li interessa la prevenció de les malalties cròniques, ja que el seu negoci és vendre fàrmacs als malalts. Si les malalties cròniques es pateixen durant molt de temps, obtindran més beneficis, perquè els pacients necessitaran consumir els medicaments més anys.
    3. En el sistema sanitari predomina la cultura de la curació i l’alta especialització i tecnologia, que absorbeix més del 90% de pressupost sanitari. Els metges dels hospitals no són responsables de les mesures de prevenció i si aquestes de desenvolupessin amb èxit, es necessitaria menys hospitals i menys especialistes.
    4. Hi ha potents interessos empresarials que obtenen enormes beneficis amb la comercialització dels factors de risc com el tabac, l’alcohol, les begudes ensucrades i les carns vermelles. Pensem en la Coca-Cola o en Philips Morris. La indústria de la carn a Espanya és el quart sector industrial, per darrere de la indústria de l’automòbil, combustibles i electricitat, amb un negocis de més de 26 mil milions d’euros.

    En les polítiques públiques no hi ha consciència ni voluntat de fer de la prevenció una prioritat. La majoria de les polítiques neoliberals no tenen interès en augmentar la despesa social per millorar la qualitat de vida de la població. El creixement exponencial de les desigualtats socials és un exponent d’aquesta realitat. Vegem com a exemple els programes d’acció post Covid, que prioritzen les inversions en tecnologia mèdica i hospitals, mentre s’ha desmantellat la medicina de família i comunitària.
    Canviar el paradigma de la malaltia a la salut és l’única estratègia raonable i compatible a més amb la mitigació del canvi climàtic, però no és ni serà una tasca fàcil i hem de prendre consciència que és un canvi imprescindible, si volem tenir una vida més saludable.

  • Deixar de culpabilitzar als individus de «fracassos» socials, no assenyalar-los com a malalts mentals i abordar les situacions col·lectivament: claus per reduir els suïcidis

    La crisi dels darrers anys ha dut a la gent a viure nivells elevats de patiment tan a curt com a mitjà termini. S’ha viscut també un augment en la taxa d’intents de suïcidis i de suïcidis reflectits en estadístiques de mortalitat. Tots aquests intents es recullen dins el protocol del Codi Risc de Suïcidi, un codi que desenvolupa el sistema sanitari per intentar reduir la taxa. Aquest codi parteix de la premissa que la majoria d’intents es donen per la prevalença d’una malaltia mental.

    Diverses veus posen en evidència la falta de consistència científica a l’hora d’assegurar que les conductes suïcides s’atribueixen a malalties mentals. Elena Serrano, autora d’un document elaborat pel Fòrum Català de l’Atenció Primària anomenat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc Suïcidi’, opina que no és creïble que el 90% dels casos, com afirmen, siguin causats per una malaltia mental i valora que no es pot parlar del suïcidi només sobre bases biomèdiques. En aquest sentit, durant la presentació del llibret, Serrano va plantejar la necessitat de comprendre factors socials i de vivència i també impulsar polítiques vinculades a una realitat comunitària.

    En el document, les seves autores defensen que la mort voluntària és un fenomen multi-causal, que respon en part a l’existència d’agressions externes, entre les quals es troben les pèrdues de treball i d’ingressos econòmics o d’habitatge que comporten greus dificultats  per subsistir i posen les persones en situacions límit. També apunten que «el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden assolir i que poden conduir a la frustració. Aquesta mateixa societat traspassa als individus les causes dels fracassos i de les insatisfaccions socials i això pot provocar sentiments de culpa i patiment mental».

    Això xoca frontalment amb la interpretació d’entorns mèdics que apunten que tenir una malaltia mental és la causa en un 90% dels casos de suïcidis o intents de suïcidi. Aquest argument està basat «en la concepció biologicista que ha dominat la medicina des de la meitat del segle passat i menysté els determinants socials de la salut i de la conducta humanes».

    Suport mutu davant el risc de patir problemes de salut mental

    A principis d’abril un informe impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca afirmava que la inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física. Eines com la PAH, per Lucía Delgado, la seva portaveu són essencials per fer treball emocional: «afrontar un problema individual de manera col·lectiva amb un resultat transformador i d’apoderament col·lectiu».

    Delgado, convidada a l’acte de presentació del document sobre abordatges del suïcidi, va explicar el relat de creació de la PAH. Un relat que comença amb un grup inicial de persones enfadades amb les lleis i el tracte dels bancs i el fet que la gent perdi casa seva i encara es quedi amb el deute però que segueix amb històries en primera persona de «gent que no estava enfadada, el què estava era feta pols».

    De fet, un vídeo anomenat ‘Llei d’habitatge PAH. Salut i habitatge’ mostra a través de testimonis el procés de benvinguda a la PAH, amb els problemes específics de cadascú i com a partir de compartir les seves experiències han superat situacions extremes. És el cas de Jose Antonio que explica com es va apropar a una de les assemblees però no va ser fins la cinquena trobada que es va decidir a parlar i ara gestiona totes les ordres de desnonaments. «Una persona que venia a buscar una solució individual ara forma part d’un col·lectiu aportant el que ell ha rebut», explica Delgado. Això, el que significa és que en situacions extremes, formar part d’una xarxa acaba sent terapèutic.

    Per les autores del document, «les xarxes de suport naturals [com seria la PAH] tenen un paper protector de la salut mental en la mesura que contraresten la solitud i l’aïllament i poden operar com a estructures solidàries d’ajuda material i també emocional».

    Imatge de l’acte de presentació del document Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi del FoCAP / Carla Benito

    «El patiment, com els suïcidis, s’han d’abordar col·lectivament i políticament»

    Com també destaquen dins el document, la complexitat i diversitat de les causes del suïcidi són molt diverses.  Encara que «l’acte suïcida es produeixi en un moment de desesperança i de greu afectació de l’estat d’ànim, això no equival a un estat patològic de depressió». Algunes de les causes sí que són fruit de la depressió o d’altres trastorns, però una part són desencadenats per les condicions de vida i la falta d’expectatives de futur. De fet, les dades epidemiològiques relacionen clarament el seu augment amb episodis de crisis socials i polítiques d’austeritat.

    L’increment en el número i les taxes de suïcidis es va iniciar a Espanya el 2012 i s’ha mantingut durant els anys 2013 i 2014 (les taxes de suïcidis per 100.000 han passat de 7’6 al 2012 a 8’4 a 2014). Les darreres dades publicades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE) són del 2015 i sembla que disminueixen lleugerament en els homes, tant el número com les taxes, i es mantenen en les dones.

    Així, com es va comentar durant l’acte, les xarxes són importants alhora de crear teixits que ajudin a contrarestar els efectes biopsicosocials que puguin dur a una persona en pensar en el suïcidi. Com destaca Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, que va fer un recorregut pel significat del suïcidi en diferents moments de la història, cal fer èmfasi en el caràcter col·lectiu i polític del patiment. En aquest sentit, Ortiz denuncia que el relat que es fa majoritàriament del suïcidi és el relat d’un fracàs de l’individu, d’una persona que és la responsable del seu destí i ha fracassat, que està malalta.

    Aquest és el significat actual que se li dóna al suïcidi però la mort voluntària sempre ha acompanyat a l’home i no sempre tenia vincle amb la malaltia. El significat es dóna segons l’època històrica. Per Ortiz, és durant el segle XIX, quan surt la psiquiatria, que es produeix una progressiva medicalització de la vida i es comença a identificar la mort voluntària amb una malaltia mental. A més, «des de fa 40 anys s’ha instal·lat una societat neoliberal i tots som empresaris de nosaltres mateixos, del nostre destí totalment aliè al context i als determinants socials», explica Ortiz que critica que fins i tot els llibres d’autoajuda parlen de les persones en termes econòmics.

    De la mateixa manera, protocols i programes com ara el Codi Risc de Suïcidi, acaben sent, per Ortiz, «productes de la narrativa individualista del neoliberalisme i de l’autoritarisme científic», ja que al seu entendre, «la prevenció individual sanitària és una aproximació ingènua i nociva, cal focalitzar en la persona en particular i no aplicar un protocol estadístic». El suïcidi ha de ser doncs una prioritat multisectorial: «sempre es silencia les persones que pateixen i es fa un abordatge del suïcidi des d’una perspectiva unidireccional i professional però cal teixir aliances i veure que hi ha en allò personal, anar més enllà dels models d’avaluació i comprendre què li passa a cada persona».

    El suïcidi i la salut mental, una tasca multisectorial

    Un dels darrers blocs del document indica que «el suïcidi de causa social expressa una denúncia del fracàs de la societat per garantir unes condicions de vida dignes per a tothom, i expressa també un trencament de la persona amb la societat que l’ha maltractat». Així, a part de les necessitats materials i psicològiques caldrà tenir en consideració les necessitats d’inclusió social de la persona amb ideacions o conductes suïcides. Per tant, s’ha d’abordar també des de fora del sistema sanitari.

    Tot i així, una orientació integral per a la prevenció del suïcidi hauria d’incloure mesures de prevenció primària com ara polítiques socials actives de millora dels condicionants socials. El document explica que «la ideació suïcida relacionada amb la privació econòmica està vinculada amb sentiments de desesperança, injustícia, pèrdua de dignitat personal i d’inutilitat per resoldre les pèrdues i la pobresa». Per contrarestar això, cal que «la societat trobi la manera d’assegurar els mitjans de vida a tots els seus membres».

    En aquest sentit, els metges s’han de preguntar quin és el seu paper. En el text s’observa que, com els serveis d’Atenció Primària són els més propers a les persones i a les comunitats, el paper dels metges i metgesses de família en la prevenció del suïcidi de causes socials pot ser més rellevant del que han tingut fins ara si es porten a terme plans de formació per a la detecció del risc i per a la intervenció.

  • Acció comunitària per combatre les desigualtats en salut als barris més desfavorits

    Fa poc més d’una dècada es va posar en marxar a Catalunya un programa molt valorat des de diferents sectors: el programa Salut als barris. Per primera vegada s’impulsava un programa amb mirada de barri orientat a millorar la salut dels habitants en ciutats com Barcelona, posant en marxa, per exemple, estratègies d’acció comunitària orientades en salut, és a dir, amb l’objectiu de millorar la salut de la població. Ara, un projecte d’investigació liderat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i  l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i finançat per RecerCaixa ha avaluat si l’acció comunitària en salut s’associa realment a una millora de la salut de la població d’un barri.

    Davant l’increment de les desigualtats en salut a Barcelona, el projecte es fixava com a objectiu avaluar si l’acció comunitària té un impacte real sobre la salut i pot servir també com a eina per reduir les desigualtats en salut. El resultat és que en els barris amb forta acció comunitària en salut es detecta una millora de la salut autopercebuda -un indicador que els experts assenyalen com molt representatiu- més gran que en els barris sense acció comunitària.

    “L’acció comunitària en salut implica una manera diferent d’entendre la salut, parteix de la idea que la salut està afectada en gran mesura per factors socials i d’entorn (laborals, culturals, familiars, socials, mediambientals, etc.) i d’això hi ha molta evidència científica”, explica Raquel Gallego, investigadora principal del projecte. La idea, diu, en l’acció comunitària orientada a la salut és que diferents agents -veïns, mestres, monitors de lleure, serveis socials, professionals sanitaris del barri, etc.- s’impliquin en el diagnòstic de les principals problemàtiques de salut d’una comunitat però també en com es poden abordar.

    L’estudi s’ha fet centrant-se en 49 dels 73 barris de Barcelona: aquells amb un nivell socioeconòmic més baix, amb una renda inferior a la mitjana de la ciutat. “La salut té molt a veure amb les condicions socioeconòmiques de la població per això ens hem volgut centrar en aquests barris”, explica a aquest mitjà Maribel Pasarin, metgessa i directora de l’Observatori de l’ASPB. En la mateixa línia Gallego recorda que hi ha una relació clara entre renda i desigualtats en salut: “a mesura que augmenta la renda milloren els indicadors de salut”. “A més a més és precisament en els barris on s’han desplegat les accions comunitàries orientades en salut més intenses», afegeix Gallego. Així, s’han comparat d’aquesta mostra de barris indicadors en salut en dos anys concrets (2001-2011) dins d’una dècada segons el seu nivell d’acció comunitària en salut.

    Els barris analitzats en el projecte segons el nivell d’acció comunitària en salut / ASPB

    En els resultats s’observen millores sobretot en la salut autopercebuda de les dones d’edat avançada. “La hipòtesi és que les dones grans són un dels col·lectius més beneficiats per l’acció comunitària perquè hi ha moltes accions orientades a la gent gran i les dones són les que més participen”, explica Pasarin.

    Així mateix els resultats també indiquen que disminueix el consum de drogues si hi ha més accions de tipus comunitari i que és un element afavoridor de la reducció de les desigualtats socials en salut, és a dir les diferències degudes a factors socials. En aquest indicador la diferència entre homes i dones és a la inversa que en la salut autopercebuda. “Hi ha una baixada molt espectacular en consum de drogues entre els homes fins i tot partint d’un consum més elevat que les dones”, matisa Gallego.

    Amb tot el projecte també conclou que no hi ha una fórmula única ni millor de fer acció comunitària. De fet, els investigadors asseguren que és el tipus de comunitat que hi ha en cada barri (per exemple si és activa i cohesionada o no ho és) el que determinarà la manera en què es fa l’acció comunitària. “Pot ser que en un barri hi hagi una manca d’hàbits saludables en l’alimentació mentre que en un altre el principal problema de salut sigui l’aïllament de les persones de tercera edat”, diu Gallego. Els resultats del projecte es presentaran aquest dimarts a l’Escola de l’IGOP seguit d’un debat sobre l’acció comunitària en l’àmbit de la salut amb diverses experiències.

    El cas del barri de Roquetes

    De tots els barris de Barcelona el de Roquetes és precisament el que, d’acord amb una sèrie d’indicadors, té una acció comunitària més intensa. Roquetes, al districte de Nou Barris, té una renda familiar disponible a la franja baixa de la ciutat de Barcelona i l’atur supera àmpliament la mitjana. A més, es tracta d’un barri que ha tingut un dèficit històric de serveis. Amb tot, ha estat aquesta mancança la que també ha fet de Roquetes un barri amb capacitat d’acció col·lectiva que s’ha mobilitzat en múltiples ocasions, com van fer per exemple durant la dècada dels vuitanta, per reivindicar un Centre d’Atenció Primària.

    Tanmateix, la millora de la salut d’una població -en aquest cas d’un barri- no depèn únicament dels serveis sanitaris dels quals disposa. “Tenim el xip que els que ens hem d’implicar en millorar la salut són els professionals sanitaris i tot i que és cert que l’atenció primària té una mirada comunitària també hi ha altres agents i professionals que poden implicar-se”, explica Pasarin. Un exemple, cita, és l’aïllament no volgut en gent gran. “En un cas així pot fer molt més la xarxa social, generar vincles, que no pas un metge”, diu. Una idea que comparteix Felipe Herrera, tècnic del Pla Comunitari de Roquetes que s’encarrega dels temes de salut. Segons ell, molts dels elements que generen salut no estan al centre de salut sinó al seu voltant i cita com a exemple fer activitat física o tenir feina.

    En els darrers vint anys aquest barri, com d’altres de la ciutat, ha anat incorporant accions comunitàries orientades a incidir en aquells aspectes que condicionen la salut. Va ser a Roquetes però, explica Raquel Gallego, on l’acció comunitària en salut va ser pionera. Així, l’any 2003 -abans fins i tot que es posés en marxa el programa Salut als barris- Roquetes va iniciar un Pla de desenvolupament comunitari i un diagnòstic participatiu de la salut al barri. Més endavant aquest pla passaria a a ser ‘A Roquetes fem salut – salut als barris’.

    «La gent a Roquetes té la sensació que si hi ha alguna dificultat al barri es pot solucionar», diu Herrera. Alguns exemples d’accions comunitàries al barri de Roquetes són tallers o accions de grup  orientades a fomentar l’autocura, millorar els hàbits d’alimentació, prevenir el consum de drogues o promoure la salut mental dels veïns i les veïnes del barri. Aquest últim, intervencions destinades a millorar el benestar mental, va sorgir de fet, explica Herrera, perquè amb la crisi cada vegada arribava més gent a la xarxa amb malestar emocional per una situació d’atur. “Si et sents millor, si trobes una xarxa en el teu barri potser no et sents deprimit i no cal que t’acabin receptant ansiolítics”, diu la investigadora principal del projecte. «L’important és el concepte de barri saludable i de xarxa cuidadora, fer de la necessitat una capacitat», conclou el tècnic.

  • El cost de la contaminació de l’aire a Espanya: 15.000 morts prematures i 45.000 milions d’euros

    El cost sanitari associat a la contaminació atmosfèrica va ser de gairebé 45.000 milions d’euros l’any 2013 a l’estat espanyol, una quantitat equivalent al 3,5% del PIB. Així ho denuncia Ecologistes en Acció, que es fa ressò de l’informe del Banc Mundial “El cost de la contaminació atmosfèrica. Reforç dels arguments econòmics en favor de l’acció”.

    L’informe analitza el cost però també fa un càlcul aproximat del nombre anual de morts atribuïbles a la contaminació atmosfèrica, que constitueix segons el text, un argument contundent per reduir la contaminació. Segons recull l’organització l’any 2013 cinc milions i mig de persones van morir de forma prematura a causa de la contaminació de l’aire a tot el món, essent els adults molt joves i els adults més grans el col·lectiu més vulnerable. A l’estat espanyol es calcula que el mateix any van ser 14.689 morts prematures les que poden associar-se a aquest factor.

    I és que l’exposició a un aire contaminat tant en l’ambient com dins d’habitatges augmenta el risc de patir malalties com el càncer de pulmó, accidents cerebrovasculars, cardiopaties o bronquitis crònica. Precisament un informe publicat a la revista The Lancet Neurology al juny revelava per exemple que gairebé un terç de la càrrega dels infarts cerebrals s’atribueix al factor de risc que suposa la contaminació de l’aire que respirem.  

    Davant els resultats de l’informe del Banc Mundial, Ecologistes en Acció considera “molt preocupant” la situació que descriu i fa una crida al Govern espanyol perquè canviï les seves polítiques energètica i de transport per millorar la qualitat de l’aire, “salvant amb això milers de vides i reduint la despesa sanitària de les Administracions públiques i de la població”.

    Els països menys desenvolupats: més castigats

    La investigació feta pel Banc Mundial juntament amb l’Institut d’Avaluació de la Salut (IHME per les seves sigles en anglès) remarca, amb tot, que els riscos de salut de la contaminació de l’atmosfera són més grans en països en vies de desenvolupament – el 93% de morts i malalties no letals atribuïdes a aquest factors van tenir lloc en regions en vies de desenvolupament-. Un dels motius que esgrimeix l’informe és per exemple el fet que en aquests països hi ha més dependència de la crema de combustibles mòbils, com ara la llenya o el carbó, per coure aliments i calentar-se.

    “La contaminació ambiental és un repte que amenaça el benestar humà elemental i limita el desenvolupament econòmic”, assenyalava la vicepresidenta per al Desenvolupament Sostenible del Banc Mundial, Laura Tuck, en un comunicat de premsa. “Pot ocasionar la pèrdua de mà d’obra productiva i tenir un efecte durader en la productivitat d’altres maneres, com ara reduir la productivitat de l’agricultura”, s’assegura en l’informe.

    El text també destaca com la contaminació de l’aire és especialment severa en regions urbanes de ràpid creixement on la combinació de més població, més vehicles o més construcció generen índex de contaminació més elevats.  

    La contaminació a Catalunya

    Segons l’anuari 2015 sobre qualitat de l’aire impulsat a Catalunya 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10). A més en molts territoris catalans se supera també el límit legal de contaminants ozó (O3). Els tres són contaminants que afecten directament la salut dels ciutadans.

    En els dies previs a la Setmana Europea de la Mobilitat i el Dia sense Cotxes, des d’Ecologistes en Acció recorden que les principals vies d’actuació per reduir la contaminació de l’aire, a l’Estat espanyol i a Europa, passen per la disminució del trànsit motoritzat, la reducció de la necessitat de mobilitat amb un urbanisme de proximitat i la potenciació del transport públic

    Precisament amb l’objectiu de reduir la contaminació a la ciutat de Barcelona, el Pla de Mobilitat Urbana que va presentar l’Ajuntament al juny inclou un seguit de mesures per reduir en un 21% la circulació del vehicle privat d’aquí al 2018, apostant per un model de ciutat «més sostenible que permeti afrontar el repte de millorar la qualitat de vida de les persones, fent que la ciutat sigui més habitable i més saludable».

  • La soledat no es cura amb pastilles

    Sentir-se sol o estar socialment aïllat escurça la vida, augmenta un 30% la probabilitat de mort prematura. És un risc per a la salut tan potent i conegut com l’hàbit de fumar, la pobresa, la manca d’exercici físic o el consum excessiu d’alcohol. La crisi econòmica, l’atur, l’emigració, l’envelliment, la insolidaritat ciutadana i les noves formes de família, entre d’altres circumstàncies han convertit la soledat i l’aïllament social en un dels principals condicionants de salut de la nostra població. L’Informe de l’IMSERSO mostra que el 56% dels homes i el 72% de les dones majors de 65 anys a Espanya pateixen algun tipus de soledat.

    L’aïllament social és la sensació objectiva de tenir mínims contactes amb altres persones com familiars o amics. La soledat és la sensació subjectiva de rebre menys afecte i proximitat en l’àmbit íntim, familiar o d’amistat. Com deia l’actor Robin Williams: “Jo pensava que el pitjor d’aquesta vida era acabar sol. I no ho és. El pitjor és acabar amb gent que et faci sentir sol”. Ni la soledat ni l’aïllament social que afecten la salut son situacions voluntàriament escollides.

    Els serveis socials i els de salut pública han entès la seva importància. Hi estan treballant malgrat disposar de recursos molt limitats. El poderós sistema sanitari encara no ho té en la seva llista de prioritats malgrat saber que són problemes comuns en els pacients habituals dels centres d’atenció primària. Convivim amb la soledat però la ignorem. Responem amb medicaments i proves unes situacions que millorarien amb afecte i relacions socials.

    És fàcil aconsellar sobre els determinants individuals de la salut. No costa res recomanar: no fumi, faci més esport o mengi de forma més saludable. Si no ho fa, el mateix pacient en patirà les conseqüències. Molt més difícil és canviar els determinants socials de la salut. Com augmentem la solidaritat o el capital social d’una comunitat? De què serveix recomanar a un pacient que surti i es relacioni si el seu aïllament depen de barreres arquitectòniques, prejudicis socials, o malalties?

    Els humans som éssers socials i quan estem sols ens sentim malament. La soledat ens fa buscar companyia, però al mateix temps, l’instint de supervivència ens torna desconfiats davant dels desconeguts. Intentem evitar que qualsevol desaprensiu s’aprofiti de la nostra situació de feblesa. Paradoxalment les persones soles i aïllades tenen més dificultats per relacionar-se. Desenvolupen uns pensaments socials maladaptatius que obstaculitzen la seva socialització. Serveix de poc que el metge recordi al pacient solitari que ha de fer aigua-gym. Per aconseguir que vagi a la piscina ha de poder reestructurar les creences que li impedeixen fer-ho. Aquestes actuacions requereixen temps.

    Afortunadament i malgrat que els objectius del sistema sanitari no prioritzen les intervencions sobre aquest tipus de determinants de la salut, existeixen centres d’atenció primària que aborden amb molt d’èxit l’atenció comunitària. La modernització del sistema passa per fer que aquestes iniciatives no siguin l’excepció sinó la norma. En col·laboració amb la resta d’actors comunitaris, els equips d’atenció primària han d’intervenir de forma desmedicalitzada sobre els determinants de la salut de la població que tenen assignada. Així aconseguirem molta més salut.

  • Entendre i intervenir sense medicalitzar en el malestar emocional de causa social

    La Carmen no es troba bé, està trista, nerviosa i a vegades desorientada. De vegades se sent culpable i d’altres sent tanta ràbia que li sembla que podria fer mal a algú. Pensa tant i li dóna tantes voltes a les coses que està esgotada. Té sort que pot dormir, perquè ha passat temporades que no podia. Voltes i més voltes pensant què farà ella i els dos menuts si els fan fora del seu pis. Luisa, la veïna, li va aconsellar que anés a la seva metgessa de capçalera perquè li donés quelcom per al seu nerviosisme, i avui ha estat a la consulta. La metgessa l’ha mirat, l’ha escoltat, i sembla que l’ha entès. Li ha dit que no està malalta, que és una reacció molt lògica davant de tant maltractament que està patint. La Carmen mira el paper que li ha donat la metgessa, és com una recepta on hi ha escrit:

    A l’atenció de Joana Puig

    “Plataforma d’Afectats per la Hipoteca”

    C/Leiva 44, Metro L1 Hostafrancs (Barcelona)

    Dilluns a les 18 hores

    El deteriorament de les condicions socials, conseqüència d’una recessió econòmica que dura ja més de sis anys, ha comportat un important augment del patiment i ha incrementat la demanda assistencial en les consultes d’atenció primària. La pèrdua de la feina, de la llar, l’empobriment i en general les dificultats socials, provoquen patiment que pot manifestar-se de moltes i variades maneres. D’una banda és una evidència que incrementa les probabilitats de patir malalties físiques, però és molt freqüent que es presenti en forma de malestar emocional i símptomes psicològics. En aquestes circumstàncies, si bé algunes persones poden desenvolupar un trastorn mental, la majoria no té cap trastorn. I la prova la tenim en que si la persona troba feina, o el banc li condona el deute desapareixen els símptomes.

    Quan aquestes demandes, que tenen l’origen en el patiment social, arriben a les consultes d’atenció primària neguitegen els professionals que se senten impotents i sense eines per abordar-les. Sovint l’actuació és posar una etiqueta diagnòstica de malaltia i conseqüentment donar fàrmacs per tractar-la. La complexitat del patiment emocional, que porta a les consultes el món polifacètic i complex de la vida, és simplificat pel model biomèdic que transforma allò social en individual, allò psicològic en genètic i biològic i allò biològic en farmacològic.

    Cal preguntar-se què suposa aquesta actuació del model biomèdic. L’etiquetatge diagnòstic i la medicalització li dóna al patiment una categoria que no qüestiona les causes del malestar. D’aquesta manera, les persones víctimes d’un model social i d’una recessió econòmica són novament victimitzades si es tracten com a malaltes. S’amaguen així els atacs patits com a ciutadans i es canvien les responsabilitats dels fets, que es col·loquen de nou en la víctima. Aportant solucions farmacològiques es dificulten les capacitats de les persones per fer front al què li passa d’una manera autònoma i activa.

    La famosa frase de Michael Marmot “Si els principals determinants de la salut són socials, també ho han de ser els remeis”, indica clarament que els abordatges han de ser diferents. Més integrals i col·lectius, amb participació de la societat i els afectats, tal com molt bé descriu la metgessa de família Elena Ruiz en el seu estudi Desahuciar, desalojar, ejecutar. Cuando la política callejera se convierte en medicina. La comunitat té instruments i capacitats per participar en la seva pròpia salut, com mostren els moviments solidaris i d’ajut mutu en moments de crisi.

    Amb aquesta finalitat, el Fòrum Català d’Atenció Primària va impulsar l’elaboració d’un document de reflexió i d’orientació pels professionals, sobre l’efecte dels condicionants socials en la salut mental i els processos mitjançant els quals les persones emmalaltim, i d’orientació pels professionals sobre com actuar en les diverses situacions vinculades al patiment de causa social. El document dóna pautes sobre com actuar dins d’un abordatge integral i integrador d’entendre la salut, considerant la totalitat d’elements biològics, psicològics, familiars i socials. Lluny de medicalitzar el patiment emocional, busca instruments d’intervenció que enforteixin psicològicament a les persones i reforcin els vincles amb els recursos col·lectius com a forma d’apoderar-los per reduir l’impacte negatiu dels condicionants socials en la seva salut. Socialitzar el patiment i compartir-lo és una forma més justa de suport emocional.

    PD: Aquest article està fonamentat en el document “Atenció a les persones amb malestar emocional relacionat amb condicionants socials a l’Atenció Primària de Salut”, presentat fa uns dies pel FoCAP i elaborat per: M. Castelló, M J. Fernández de Sanmamed, J. García, V. Mazo, JM. Mendive, M. Rico, A. Rovira, E. Serrano i F. Zapater