Vivim unes dècades extraordinàriament generoses amb els drets individuals i col·lectius, de les majories i de les minories. Això no és sort, sinó el resultat de l’esforç i la lluita de molts de nosaltres per una llibertat justa i una major autonomia personal. En l’àmbit de la salut, la cobertura universal i gratuïta de la sanitat és un tresor que ja tots considerem com un dret inalienable més, com el d’expressió, la residència o el desplaçament. No obstant això, de vegades m’entren temors: temo que tants drets s’ennueguin i no siguem conscients que aquests no tenen una supervivència garantida, llevat que tots siguem conscients del privilegi que comporten les llibertats i drets de què gaudim i siguem responsables i vigilants per no perdre’ls.
En particular, en el camp de l’assistència sanitària em sembla necessari recordar la gran conquesta del nostre estat de benestar -em refereixo a l’espanyol, no a altres models europeus mutuals- que ha significat una salut pública gratuïta i de qualitat més que acceptable. Preservar-la és missió de tots nosaltres i no només dels governants. Aquests no l’han de posar en risc erosionant els seus pressupostos, però els usuaris, actuals o potencials, tampoc. Per això mateix, ja que tots coneixem i reivindiquem molt bé els nostres drets sanitaris, voldria avui, des d’aquesta columna, recordar alguns dels deures que van de la mà d’aquests drets.
1) No abusarem del sistema. No hem d’acudir a l’hospital o al CAP si realment no cal. Aprenem a tenir cura de nosaltres mateixos, a reconèixer els símptomes banals que solucionarem a casa i a no caure en la paranoia dels múltiples mals que estan a l’aguait. La ventilació pública del càncer que pateix una o altra celebrity no ens ha de fer perdre l’oremus. Els mitjans han fet córrer tanta tinta sobre la quantitat de càncers que estan a la cantonada i sobre tantes lluites heroiques contra aquesta malaltia que la por a la mort ens assetja a tota hora. Tranquil·litat. Espanya gaudeix de la segona o tercera millor esperança de vida del planeta. El normal és estar bé.
2) No ens aprofitarem de la gratuïtat del sistema ni dels subsidis de malaltia per obtenir la baixa mitjançant martingales ni ho prolongarem quan no siguin estrictament necessàries. Acceptarem les incomoditats que ocasiona gestionar i mantenir una baixa raonable, ja que són inevitables per detectar els casos d’abús i les baixes inapropiades.
3) Evitarem aquelles conductes de risc que porten amb si una despesa sanitària potencialment evitable. La sanitat la paguem entre tots, és un bé sostingut solidàriament per la ciutadania i, especialment, per aquells que es troben en millor estat de salut i tenen feina. No ens aprofitem de la generositat col·lectiva. Cada accident de trànsit per culpa del mòbil o el consum d’alcohol, cada borratxera que acaba a urgències, cada SIDA que s’adquireix per descuits imperdonables, cada paquet de cigarretes que fumem (i amb ell la nostra salut), acaben traduint-se en milers d’euros que altres ingressen a la guardiola sanitària per poder-nos curar.
4) Tindrem paciència i comprensió quan no se’ns atengui de forma immediata. La cultura del «tot i ara» està desgraciadament molt difosa, però és incompatible amb l’actual estructura de la sanitat pública que difícilment canviarà en el futur pròxim. Sapiguem esperar si la nostra pressa és menor que la dels pacients que ens precedeixen. Acceptem que l’espera per un procediment quirúrgic menor pot dilatar en el temps en benefici d’intervencions més urgents.
5) Respectarem als professionals que ens atenen i que, la major part de les vegades, no són els responsables directes dels problemes que sorgeixen en l’assistència mèdica. Tindrem consideració amb tot el personal implicat en el nostre procés (infermeres, administratives, mèdiques). Col·laborarem amb ells i seguirem les seves instruccions informades. No exigirem tractaments mèdics o quirúrgics que no siguin considerats necessaris per als metges que ens atenen. Pensem que els professionals de l’assistència sanitària no són culpables que hàgim emmalaltit; tot el contrari, hi són per ajudar-nos-en a sortir i a recuperar la nostra salut. Si alguna cosa va malament, independentment dels drets que ens assisteixen com a pacients, sapiguem que mai cal esperar el 100% de seguretat en qualsevol exploració o procediment quirúrgic, com tampoc hi ha un 100% de seguretat en un vol o en un descens amb esquís per una pista negra.
6) Serem agraïts amb tots aquells que ens ajuden a superar el mal pas d’una malaltia, especialment si aquesta és greu. Donem per fet que el sistema ens acollirà perquè és la seva obligació, però pensem que molts professionals treballen per sobre de les seves obligacions per facilitar-nos les coses i aquest plus-que és el que marca la diferència moltes vegades- no té més pagament que el d’una somriure, un «gràcies» o uns bombons. Si alguna cosa apreciem molts metges que ho som per vocació i per gust, és el somriure d’un pacient que agraeix els nostres esforços: la nit que hem passat a quiròfan, la visita que li hem fet en diumenge, la crida a la seva casa per assegurar-nos que les coses marxen bé. Això no està inclòs en cap salari; de fet, és impagable.