En Pere, de 69 anys, era un home actiu i independent que a mitjans de gener va patir un ictus hemorràgic sever. Els pronòstics apuntaven a la mort o, en el millor dels casos, a un estat vegetatiu definitiu. “La família confiava que es recuperaria”, assegura el seu fill Jorge. En efecte, va despertar del coma, però l’enrevessada història només havia començat. Una insuficiència respiratòria va obligar a induir-lo de nou al coma i després d’un mes a l’UCI va ser traslladat a planta, on va contraure la grip A i va ser aïllat.
A les acaballes de febrer, quan la Covid-19 començava a fer ressò a Itàlia i un mes després del seu ictus, va ser traslladat al sociosanitari Pere Virgili de Barcelona per iniciar la rehabilitació. “Vam veure una mica la llum, la rehabilitació començava i els familiars i amics més propers el podíem anar a veure”, diu el seu fill. Però la pandèmia estava a punt d’arribar i tot va canviar. La cancel·lació de visites i la “rehabilitació en punt mort” van precedir la saturació del centre sociosanitari.
“El meu pare estava sol, no podia rebre visites, es trobava en un moment molt delicat emocionalment, desorientat, amb dèficits importants en l’àmbit d’atenció i no entenia la magnitud del que estava passant amb la pandèmia. Vam decidir portar-lo a casa”, relata en Jorge.
Adaptació exprés de la llar, compra de material, canvis de rutines. “Amb la meva mare a casa del meu germà per evitar contagis, la meva parella i jo ens vam encarregar del pare els primers quinze dies. Veure el meu pare totalment dependent va ser molt dolorós, però les ganes de tornar una part de l’amor rebut era suficient per tirar endavant”, explica.
Amb perspectiva, en Jorge valora l’oportunitat d’haver passat temps amb el pare i la sensació d’unió entre la família, però no n’oblida la duresa: “Era una gran responsabilitat per la inexperiència, la gravetat del cas, una assistència de 24 hores en tots els àmbits… i amb el risc del possible contagi de coronavirus”. La d’en Pere i en Jorge és una de les històries que s’amaguen rere els 13.000 casos l’any, 35 al dia, que hi ha d’ictus a Catalunya.
En un any marcat per la pandèmia de la Covid-19, els neuròlegs i altres experts del camp insten a no oblidar la importància de prevenir, identificar i atendre els casos d’aquesta malaltia cerebrovascular que és la primera causa de mortalitat en dones i la segona en homes. A més, les seqüeles que comporta fan que sigui la primera causa de discapacitat adquirida, segons dades de la Fundació Ictus. “Es calcula que l’ictus afectarà una de cada sis persones al llarg de la seva vida”, apunta la mateixa font.
Al total de l’Estat espanyol la xifra de casos, segons la Sociedad Española de Neurología (SEN), ascendeixen a 130.000, esdevenint la primera causa de mort en dones i la tercera en homes. Actualment, moren 27.000 persones l’any a causa de l’ictus. Però les seqüeles també es fan notar entre els qui sobreviuen. Una enquesta elaborada per la Federación Española del Ictus (FEI) diu que un 71% dels enquestats indica que el seu estat de salut després de la malaltia és «regular, dolent o molt dolent».
Segons la mateixa font, el 44% dels afectats per ictus té dificultats per dutxar-se o banyar-se sense ajuda i a un 58% li costa fer «tasques domèstiques lleugeres». L’impacte també toca la butxaca: el 42% dels pacients requereix adaptacions a la seva llar, i una quarta part (27%) necessita un cuidador extern. La FEI calcula que «en pacients amb seqüeles greus hi ha una inversió inicial significativa» superior a 3.000€ al mes per fer front a aquestes adaptacions i serveis, que sovint no tenen cabuda al sistema públic de salut o no són suficients.
Perdre la por d’anar a l’hospital
“L’atenció a la pandèmia ha obligat els sistemes sanitaris a reorganitzar els serveis. Alhora, s’ha vist una disminució significativa en els ingressos per causes neurològiques durant l’estat d’alarma i el confinament”, apunta la FEI.
En efecte, la Fundació Ictus ha calculat a partir de les dades de Salut que les activacions del Codi Ictus, que n’afavoreix el ràpid tractament, es van reduir un 20% «durant les setmanes de confinament, en comparació a les setmanes anteriors». A més, «els pacients d’ictus van arribar una hora més tard a l’hospital».
La incidència augmenta any rere any, però la mortalitat i discapacitat disminueix any rere any
Això, diu la Fundació, és «una dada preocupant, ja que es tracta d’una malaltia aguda» on «el temps de reacció és un factor clau per administrar el millor tractament i reduir les seqüeles». Les reticències a anar a l’hospital per la por a contagiar-se o en pensar que els centres estaven saturats es van afegir a una problemàtica que ve de llarg: segons l’enquesta de la FEI, només un 12% dels afectats per un ictus sabien com procedir quan el van patir i només el 22% en sabia reconèixer els símptomes.
Tot plegat juga en contra en una patologia on cada segon és vital. “Quan una persona nota un dels símptomes, no cal que siguin tots, cal actuar, insisteix el Dr. Óscar Ayo, neuròleg i vocal del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Sociedad Española de Neurología (SEN). Els símptomes d’alerta són que al pacient de sobte se li torça la boca, parla de forma travada o no parla, perd la força en una part del cos o perd la sensibilitat de percebre el tacte.
En el cas de percebre algun d’aquests casos, i no necessàriament tots, els experts insten a trucar al servei d’emergències (112) de forma immediata. El doctor Ayo ho resumeix: “La velocitat és fonamental. Hi ha un període de temps curt en què la sang pot tornar a passar si es dissol el trombe. És qüestió de poques hores».
La importància d’actuar ràpidament rau en el fet que un ictus, en el 85% dels casos, “es dóna quan una artèria que porta sang al cervell s’obstrueix, una zona de l’òrgan es queda sense circulació i té lloc l’infart cerebral”. En l’altre 15% dels casos la complicació es dóna “quan una estructura vascular, com artèries o venes, es trenquen i la sang surt per espais del crani, en el que es coneix com a hemorràgia cerebral», resumeix el doctor Ayo. Si la persona afectada o qui té a prop reconeix de pressa un dels símptomes, els equips mèdics disposen d’eines i de tractaments àgils que poden aconseguir que la sang torni a fluir i les seqüeles siguin poques.
Manuel Requena, neuròleg de la Unitat d’Ictus de l’Hospital Vall d’Hebron, insisteix: «Cada minut que passa redueix la possibilitat d’un tractament efectiu i de superar l’ictus sense seqüeles. Encara que hi hagi confinament, quan hi ha una sospita, cal anar a l’hospital. No s’ha d’esperar que passi o esperar a demà».
Rehabilitació en temps de pandèmia
Un factor important quan una persona pateix un ictus és la recuperació posterior, on la rehabilitació hi juga un paper cabdal. Aquí, la pandèmia de la Covid-19 també ha fet molt de mal. Com en el cas d’en Pere i el seu fill Jorge, la Fundació Ictus reporta que «fins a un 60% dels pacients no van poder seguir els programes de rehabilitació presencial durant el confinament», i el suport es va haver de limitar a un «seguiment telefònic i telemàtic adequat».
Són dades d’una enquesta elaborada arrel del Pla director de malaltia cerebrovascular del Departament de Salut, avançada per la Fundació Ictus, i que també revela que el 95% dels pacients atesos van seguir «adequadament el tractament de prevenció i van tenir un bon control dels factors de risc» durant les setmanes de confinament total.
Un dels serveis que es van adaptar telemàticament van ser els que serveix la Fundació Ictus. Esther Duarte és membre del patronat de la fundació i metgessa rehabilitadora de l’Hospital de l’Esperança del Parc Salut Mar de Barcelona: “La rehabilitació és fonamental en pacients amb ictus. Durant la pandèmia cada cop era més difícil ingressar pacients, perquè els metges es destinaven a unitats Covid. L’hospital es va convertir en una altra cosa”, justifica.
Duarte explica que tant l’hospital com altres fundacions relacionades amb l’ictus van adaptar la seva atenció a les possibilitats, amb vídeos, trucades als pacients o programes de telerehabilitació. Amb tot, reconeix que “entre els pacients que van veure interrompuda la rehabilitació hi ha casos de deteriorament funcional i cal fer molta feina per tornar al punt previ”.
Els símptomes d’alerta són que al pacient de sobte se li torça la boca, parla de forma travada o no parla, perd la força en una part del cos o perd la sensibilitat de percebre el tacte.
Un cas és el programa ABRIC de la Fundació Ictus, que amb la pandèmia ha passat de ser presencial i limitat a Barcelona a obrir-se a tot el país de forma telemàtica. “És un assessorament gratuït per a les persones que han viscut un ictus i el seu entorn”, expliquen des de l’organització.
També ha cancel·lat l’activitat presencial i ha adaptat el suport a la via telefònica l’Associació Catalana de Persones amb Accident Vascular Cerebral (AVECE-ICTUS). “Ens truquen cada dia persones que han tingut ictus i que gairebé no reben rehabilitació”, assegura Carmen Aleix, presidenta de l’organització.
“Les persones que surten d’una Covid tenen preferència per fer rehabilitació perquè han estat més temps al llit. Els de l’ictus estan bastant aparcats”, explica Aleix. “La rehabilitació dels pacients amb ictus sempre és l’assignatura pendent, però ara encara més. És una mala època pels afectats d’ictus», assegura.
Covid-19 i ictus, una relació complicada
Més enllà del retard que ha implicat la situació de pandèmia en el diagnòstic d’alguns casos, nombrosos sanitaris han estudiat la relació entre el SARS-CoV-2 i l’ictus. Una revisió de casos del doctor Trejo-Gabriel y Galán conclou que tenir antecedents d’ictus augmenta 3 vegades el risc de morir per Covid-19. Ara bé, afegeix que “en aquest moment l’ictus no sembla una de les complicacions principals de Covid-19”. “Qualsevol persona amb patologia crònica com haver tingut ictus necessita més cura que persona sana”, resumeix Manuel Requena, neuròleg a l’Hospital Vall d’Hebron.
Entre el 80 i el 90% dels ictus es deuen a factors de risc evitables
Els experts expliquen que qualsevol inflamació greu al cos, com la que pot causar la grip comuna o la Covid-19, afavoreix l’aparició de trombes, que en alguns casos poden afectar el cervell i causar un ictus. En aquest sentit, un estudi publicat a JAMA Neurology conclou que el risc de patir un ictus entre els pacients amb Covid-19 és gairebé vuit vegades superior als malalts de la grip comuna, que ja era un factor relacionat. D’entre el grup d’ingressats per la Covid-19 estudiat, un 1,6% va patir un ictus isquèmic. Només un 0,2% dels pacients hospitalitzats pel virus de la grip va patir-ne un en el mateix període de temps.
Un treball de la universitat Thomas Jefferson dels EUA fins i tot indica que la Covid-19 ha modificat lleugerament el pacient tipus d’ictus. «Vam veure pacients de 30, 40 i 50 anys amb accidents cerebrovasculars massius, del tipus que normalment veiem en pacients de 70 i 80», apunta Pascal Jabbour, director de la investigació en una nota de premsa del centre universitari.
Segons aquest estudi, «els pacients joves sense factors de risc d’ictus poden tenir un risc augmentat si han contret Covid-19, tinguin o no símptomes de la malaltia». L’informe aporta altres conclusions cridaneres, com que la taxa de mortalitat entre els pacients amb ictus i Covid-19 és del 42,8% mentre la mortalitat típica d’ictus és entre el 5 i el 10% o que la mitjana d’edat dels afectats, partint de les dades dels EUA; havia abaixat 15 anys.
Requena no dóna gaire valor a aquest treball per la minúscula mostra en què basen els resultats. “No hi ha articles més extensos que confirmin un canvi de patró en el pacient amb ictus. Nosaltres a Vall d’Hebron no ho hem vist», explica. Afegeix que sí que han tractat pacients joves amb Covid greu i que han desenvolupat un ictus, «però la majoria tenien patologies prèvies o incloïen factors de risc. Per tant, encara no sabem si la Covid-19 juga un paper important o no».
Requena també ha aportat coneixement a la relació entre la malaltia cerebrovascular i el nou coronavirus. En un estudi que ha liderat, s’ha trobat que les persones a les quals la Covid-19 fa un dany pulmonar greu presenten un risc més elevat de patir ictus. Tanmateix, això no succeeix en pacients amb Covid-19 sense dany pulmonar sever, els quals tenen el mateix risc d’ictus que la resta de la població.
“Hem vist que la relació entre Covid-19 i ictus no és causativa”, resumeix el neuròleg. Hi ha malalts que no tenien cap altre risc ni factor previ, han tingut la Covid, i en aquest context han desenvolupat un ictus. Ara bé, “quan el virus no es presenta amb un quadre greu, no sembla que el fet de patir-lo sigui causa de tenir un ictus després”, explica. En resum, “si has tingut una Covid poc greu, no vol dir que tinguis més riscos de patir un ictus”.
Edat i estil de vida, claus per l’ictus
El 29 d’octubre es commemora el Dia Mundial de l’Ictus i els experts aprofiten per fer recordar que entre el 80 i el 90% dels ictus es deuen a factors de risc evitables. En són exemples la hipertensió arterial, el colesterol alt, un excés de greix abdominal, la diabetis o els hàbits tòxics com el tabaquisme, l’alcoholisme i el consum d’altres drogues.
De fet, l’estil de vida juga un paper molt important en la prevenció de l’ictus. «De forma invisible, els hàbits també són molt importants. Per exemple, una vida sedentària, una dieta alta en greixos no saludables o viure en un ambient de pol·lució de l’aire, que és un factor menys atès», explica el neuròleg Óscar Ayo.
Un altre aspecte que es relaciona amb l’ictus és la fibril·lació auricular, un tipus d’arrítmia cardíaca. Segons una enquesta de la farmacèutica Boehringer Ingelheim, el 60% dels espanyols desconeix què és la fibril·lació auricular. A més, el 66% dels enquestats no sap que aquest tipus d’arrítmia cardíaca augmenta el risc de patir un ictus. Fonts citades per la farmacèutica estimen que un milió d’habitants espanyols pateixen l’arrítmia. D’aquests, «molts estan sense diagnosticar» i, per tant, desconeixen que són població de risc a l’hora de patir la malaltia cerebrovascular.
Encara que hi hagi confinament, quan hi ha una sospita, cal anar a l’hospital. No s’ha d’esperar que passi o esperar a demà.
A banda, hi ha un darrer element important que les persones no podem alterar i que, amb el temps, serà més greu: l’edat. La Federación Española del Ictus calcula que, donat a l’envelliment de la població, el nombre de persones que pateixen un ictus seguirà augmentant. Prediuen un creixement del 34% en el nombre total de casos entre el 2015 i el 2035 a Europa, mentre que a Espanya la pujada prevista és del 39% en el mateix període.
“La biologia, avui dia, no pot modificar els processos d’envelliment. Els vasos sanguinis, les artèries… tot el cos envelleix sense que hi puguem fer res”, assumeix Ayo. Ara bé, insisteix que “el 85% dels ictus provenen de factors de risc evitables i amb més conscienciació podríem aconseguir que cada cop n’hi haguessin menys”.
En tot cas, el neuròleg envia un missatge esperançador: “Que la gent sàpiga detectar-los ha marcat un abans i un després. La incidència augmenta any rere any, però la mortalitat i discapacitat disminueix any rere any. Cada cop atenem més i millor els pacients, aconseguint revertir les conseqüències”. Per això és vital que la població en conegui els símptomes i no dubti a trucar a emergències i anar a l’hospital, per tal d’arribar-hi quan encara resti un marge de temps suficient per tornar a fer circular la sang i recuperar el màxim de teixits.
