Just Deploy It!

Etiqueta: dieta

  • Disbarats sense gluten

    En l’última dècada els supermercats i restaurants s’han anat colonitzant per aliments i plats sense rastre de gluten. L’etiqueta «sense gluten» s’ha convertit de forma gairebé inadvertida en un reclam més de salut associat a què mengem o deixem de menjar. El canvi sembla gradual, però en realitat ha estat una cosa gairebé instantània, si tenim en compte que els cereals de secà que contenen aquest compost proteic (el blat principalment, però també el sègol, l’ordi i els seus derivats) han estat la base de l’alimentació durant 10.000 anys en bona part del món. El gluten no solament està present en pans, pastes, cuscús, pastissos, congrets i galetes, sinó també en salses i cerveses. Com pot ser que s’hagi convertit de sobte en un producte abominable? Tot indica que es tracta d’una moda, un reclam màgic que no és fàcil de combatre amb fets i evidències científiques. Les imatges i narratives que sustenten la propaganda «sense gluten» potser es combaten millor amb imatges i narratives de signe oposat i igualment eficaços, però primer de tot convé conèixer les proves científiques.

    D’entrada, cal reconèixer que l’explosió de productes i menús sense gluten ha estat una benedicció per a les persones celíaques, amb intolerància al gluten, que són aproximadament l’1% de la població. La malaltia celíaca es coneix des d’antic («Si l’estómac no reté el menjar i aquest passa cru i sense digerir, i res puja al cos, anomenem a aquestes persones celíaques», va escriure Areteo de Capadocia al segle I a. C.) i la recent abundància de productes sense gluten els ha fet la vida més fàcil als qui la pateixen. No obstant això, ara moltes persones que ni són celíaques ni tenen cap al·lèrgia al gluten s’adhereixen de forma esporàdica o contínua a aquest tipus d’alimentació perquè creuen que els senta millor i pot millorar la seva salut. La veritat és que els pocs estudis que han analitzat els efectes de la dieta sense gluten en persones sanes no proven cap benefici per a salut, sinó més aviat tot el contrari, doncs una dieta amb gluten podria reduir lleument el risc d’infart o no modificar-ho.

    Eliminar el gluten de la dieta no sembla, per tant, una bona idea. El gluten és la matriu proteica que dóna forma als grans de cereals que el contenen i que aporta les característiques elàstiques i adhesives que apreciem en la massa de pa. La suposada associació del consum d’aquest component amb diferents malalties, com la demència, la depressió, l’autisme i l’obesitat, manquen de base científica, de la mateixa manera que no hi ha proves que eliminar-lo de la dieta ajudi a perdre pes. El que sí que sembla clar és que una dieta sense gluten disminueix el consum de fibra i grans sencers, que han demostrat ser beneficiosos per a la salut. El gluten és, a més, la clau de l’èxit històric del pa de blat. Com explica l’antropòloga Patricia Aguirre en el seu llibre Una història social del menjar, «el pa [de blat] preparat amb el gra sencer va sumar avantatges nutritius (densitat), metabòlics (digestibilitat), de transport i emmagatzematge. Per això, per als europeus, des de les èpoques de l’Imperi Romà, pa és sinònim de menjar». El Gluten Free Museum, amb la seva enigmàtica galeria d’imatges de la cultura occidental en les què s’ha esborrat el rastre del gluten, ens pot ajudar a reflexionar sobre aquesta moda absurda, entre moltes altres relacionades amb l’alimentació. Les innombrables notícies falses sobre els aliments són probablement només un símptoma d’un problema més profund.

  • El primer àpat del dia: un esmorzar massa lleuger pot duplicar el risc de malalties del cor

    La vella dita de les àvies, que ens recomana un bon esmorzar per arrencar bé el dia, té més de veritat que no pas de faula. I no perquè ho digui una d’aquelles dietes que de tant en tant es posen de moda, sinó perquè ho corrobora una investigació en la qual han participat més de 4.000 persones a qui, al llarg del temps, s’ha mesurat l’impacte calòric del primer àpat del dia sobre la salut cardiovascular. La conclusió de l’estudi, que s’acaba de publicar a la revista The Journal of American College of Cardiology (JACC), no pot ser més clara: fer un esmorzar per sota de les 100 calories per a una dieta estàndard de 2.000 calories diàries, pot arribar a duplicar el risc de malalties cardiovasculars.

    El per què, tot i la contundència dels resultats, no és fàcil de respondre. El que sí sembla és que a partir d’ara l’esmorzar, o millor la seva absència, s’haurà de considerar un factor de risc cardiovascular de tanta rellevància com ho són l’alcoholisme, el tabaquisme, una vida sedentària, l’obesitat, el colesterol o la pressió arterial. Queda per veure, no obstant això, quin lloc ocupa, és a dir, com n’és de transcendent. El cas, però, és que sembla independent, és a dir, afecta negativament més enllà dels hàbits de salut de cadascú.

    L’estudi suggereix que un esmorzar energètic «sembla ser eficaç» per a prevenir la formació de plaques arterioescleròtiques, que són les que acaben obstruint els vasos sanguinis i conduint a lesions vasculars com infarts o ictus. Segons els autors de l’estudi, el motiu primigeni podria residir en l’hipotàlem i el seu rellotge biològic, que estaria alterat justament per la manca de l’energia necessària després del període de descans que suposa dormir. Dit d’una altra manera, és com si per posar en marxa el cervell calgués un mínim d’energia que els desdejunis migrats no aporten.

    Les dades

    L’estudi s’ha desenvolupat en el marc del projecte PESA (Progressió i Detecció Precoç de l’Aterosclerosi), liderat pel Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), que dirigeix Valentí Fuster, en col·laboració amb el Grup Santander. En un treball de llarg recorregut, que ha d’arribar als 10 anys de durada, els investigadors han analitzat diferents patrons d’esmorzar entre 4.000 voluntaris de «nivell professional mig-alt» per mirar d’entendre fins a quin punt la dieta pot aportar informació de valor sobre el risc cardiovascular. És en aquest marc que el primer àpat del dia pren rellevància.

    I el que s’ha mirat amb especial atenció són les anomenades lesions subclíniques provocades per la formació de plaques. En essència, són aquelles que es van produint al llarg del temps que passen desapercebudes perquè pràcticament no hi ha símptomes més enllà d’un cert malestar. Sovint, com passa amb els micro-infarts, no es detecten en el decurs d’una exploració mèdica convencional, sinó que només es poden veure amb tècniques d’imatge més o menys sofisticades. Això, precisament, és el que s’ha fet amb els participants de l’estudi, emprar tècniques d’imatge avançades per a veure si es formaven plaques i, en cas positiu, fer-ne el seguiment. De forma més concreta, el treball s’ha centrat a les arteries aorta, coronàries, caròtides i femorals.

    Del conjunt de participants en l’estudi, només un 20% pren amb regularitat un àpat energètic, amb el 20% de les calories necessàries per a passar el dia. En canvi, el gran gruix de quasi el 70% dels participants opta per un esmorzar lleuger (entre el 5% i el 20% de les calories). La resta està per sota del 5%. En la comparació dels diferents grups es veu que qui pitjor esmorza, pitjor salut vascular té. Tant, que s’observa que hi ha molta més formació de plaques entre uns i altres. En els casos extrems s’arriba a duplicar mentre que a la mitjana es multiplica per 1,5 amb independència d’altres factors de risc.

    Arrencar el dia

    Si un bon descans és essencial per arrencar el dia, carregar el cervell de la benzina necessària hauria de ser el següent pas. En paraules de Valentí Fuster, vindria a ser com la fórmula per a evitar «el caos biològic» que provoquem al cervell i a l’organisme davant la manca d’energia. En aquesta mateixa línia, de l’estudi es dedueix també que els que se salten el primer àpat del dia són els que pitjor mengen durant tot el dia, a augmentar la ingesta d’alcohol, a fumar més i fer menys exercici físic.

    Dit d’una altra manera: si el que es menja és important, també ho és com es menja. Estudis publicats els darrers anys, especialment els últims cinc, estan posant en dubte creences prou consolidades sobre les necessitats nutricionals i el valor de nutrients específics per a la salut. La guerra contra el consum excessiu de sucre, sobretot a les begudes refrescants i als productes de pastisseria, n’és un bon exemple. Com també ho és la dels greixos o contra dietes que pregonen eliminar determinats nutrients de la ingesta diària.

  • Descomplicar la dieta

    Menjar és molt més que nodrir-se o alimentar-se. És un acte biològic, però alhora genuïnament social i cultural, determinat per la tradició i modelatge des de la infància. No és exagerat afirmar que és més fàcil canviar de religió que d’hàbits alimentaris, com deia l’expert en nutrició Francisco Grande Covián. Però dit això, és fàcil constatar com als països occidentals aquests hàbits s’han anat distanciant de la tradició per bé i per a mal. L’augment de l’oferta alimentària, sobretot de productes processats, i l’encara major inflació de missatges sobre com alimentar-se han convertit el senzill acte de menjar en un galimaties de calories i nutrients, de ciència i pseudociència, en el qual la sensatesa i la credibilitat no estan necessàriament alineades.

    Menjar bé s’ha convertit en un tràmit molt complicat per l’abundància d’instruccions i informació tècnica, un tràmit més difícil d’entendre que la declaració de la renda o altres fosques diligències administratives. Menjar de forma saludable és un mantra implícit en moltes recomanacions, però per més que es repeteixi no acaba de tenir un significat clar i pràctic per a molta gent. Les xifres creixents d’obesitat i sobrepès mostren de forma eloqüent la deterioració de la dieta i el desconcert informatiu. El problema no és solament la falta d’acord sobre quin missatge difondre per combatre l’obesitat i menjar bé, sinó com aconseguir que s’obri pas entre la quantitat d’informació contradictòria i, sobretot, que es posi en pràctica.

    L’exemple del tabaquisme il·lustra com de complicada és aquesta empresa. Els riscos de fumar porten difonent-se més de 60 anys als EUA, però en aquest temps la població fumadora s’ha reduït amb prou feines del 40% al 20%. El problema sanitari de menjar malament és comparable al del tabaquisme, ja que s’estima que el 8 de casa 10 malalties cròniques estan relacionades amb la mala alimentació. Però sintetitzar en un missatge clar i pràctic com menjar de forma sana és molt més complicat, entre altres coses perquè no hi ha una única dieta saludable. Són tantes les possibles combinacions d’aliments i tants els missatges dietètics que les possibilitats d’equivocar-se són molt majors que en un altre temps.

    Un dels què s’ha atrevit a resumir tota la saviesa dietètica en un sol missatge ha estat el periodista i expert en nutrició Michael Pollan, que ho ha fet en només set paraules: «Menja menjar. Amb moderació. Sobretot vegetals». Les tres parts del missatge estan carregades de raó i recolzades per proves científiques. Certament és més saludable menjar aliments de debò, que productes processats amb una llarga llista d’ingredients; la moderació en el menjar és un antic consell al qual no li falten proves científiques, el mateix que a la noció que, sense ser necessàriament vegetarians, les fruites i verdures han de ser un component principal de la dieta. En el seu llibre Saber menjar desglossa en 64 regles bàsiques l’abast d’aquest missatge, però aquí ja trobem algunes recomanacions que xoquen amb les proves científiques, com «pren una copa de vi amb el sopar» (regla 43) o són alienes a la ciència, com «no esmorzis cereals que canviïn el color de la llet» (regla 36). Unes altres fan pensar, com «compra els aperitius al mercat» o «evita aliments que vegis anunciats a televisió». Les regles de Pollan ressalten el valor de la tradició i en general són assenyades, però també il·lustren la precarietat de la ciència de la nutrició, el fàcil que és equivocar-se i, sobretot, la urgent necessitat de descomplicar un acte tan natural com és menjar.

  • La carn augmenta el risc de morir

    La prestigiosa revista British Medical Journal (BMJ) ha publicat els resultats d’un ampli estudi de l’Institut Nacional de Salut dels EUA, basat en una cohort americana de jubilats i retirats de més de mig milió de participants, entre els quals s’han identificat en el seguiment 128.524 morts.

    El resultat mostra que els alts consumidors de carn vermella (50 g/dia per cada 1.000 calories de carn de boví, porc o xai) i processada (17 g/dia per cada 1.000 calories d’embotits, bacó, hot dogs, salsitxes) tenen un 26% més de risc de morir per totes les causes que els baixos consumidors. Per primera vegada s’ha observat que aquest augment global de mortalitat es trobava associat a un major risc de morir per 9 causes específiques, entre les quals es troba el càncer, la malaltia cardíaca, les malalties respiratòries, l’accident cerebrovascular, la diabetis, les malalties infeccioses, del ronyó i del fetge, que representen les principals causes de mort.

    L’estudi mostra a més que si se substitueix la carn vermella i processada per carn blanca no processada (pollastre, gall dindi i peix) el risc de mort es redueix. És a dir les persones amb un alt consum d’aquestes carns blanques tenen un 25% menor risc de mortalitat que les persones amb un baix consum.

    Dins dels factors que podrien explicar aquest efecte de la carn vermella i processada es troba el seu contingut en ferro hemínic (que li dóna el color vermell, i que és una font de formació endògena de nitrosamines), i el contingut de nitrat i de nitrits en la carn processada (que s’agreguen per afavorir la seva conservació). L’estudi permet mostrar per primera vegada que el contingut d’aquests factors està independentment associat a l’increment de mortalitat.

    L’associació amb la mortalitat no és una prova definitiva de causalitat, perquè la mortalitat està condicionada per altres factors, però constitueix un indicador important per a la salut pública sobre l’impacte que té el consum de carn vermella i processada en la salut de la població. El millor indicador de causalitat és l’associació amb la incidència o ocurrència de malaltia. Sobre això recordem que l’OMS-IARC va avaluar el 2015 l’efecte de carcinogenicitat del consum de carn vermella i processada en relació a l’ocurrència de càncer de còlon i recte. La conclusió va ser definitiva. La carn processada va ser classificada com segur cancerígena per a l’home i la carn vermella com a probable cancerígena.

    Però l’evidència científica basada en meta-anàlisi i revisions sistemàtiques de grans estudis prospectius de cohort sobre l’efecte de l’alt consum de carn vermella i processada és abundant i comprèn altres tumors. Ella ens mostra que hi ha una evidència convincent que l’alt consum de carn vermella augmenta el risc de càncer de còlon i recte, que probablement augmenta el risc de càncer de pàncrees, de pulmó i d’esòfag i possiblement de càncer d’estómac. Així mateix ens mostra en forma convincent que l’alt consum de carn processada, com ja hem comentat, augmenta el risc de càncer colorectal, però a més probablement de pàncrees i d’estómac, i possiblement d’esòfag.

    L’alt consum de carns vermelles i processades, no només té un efecte perjudicial per a la salut. Té a més un impacte negatiu sobre el medi ambient i és responsable d’una part important del canvi climàtic. Recordem que la cria d’animals i la producció de carn ocupen aproximadament el 75% de les terres dedicades al sector d’agricultura, consumeix el 35% de la producció mundial de grans i produeix un 14,5% de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. L’emissió de metà, per la normal fermentació dels excrements dels animals i la desforestació de boscos (que capten CO2), per ser destinats al pasturatge de bestiar, són els majors responsables d’aquesta emissió de gasos.

    Una dieta basada principalment en aliments d’origen vegetal (com la dieta mediterrània), basada en productes d’estació i proximitat, no és només millor per a la salut, sinó per a la sostenibilitat del medi ambient. Té un menor impacte en emissions contaminants, consum d’energia i aigua, i contaminació del sòl. La renúncia del govern de Trump als EUA (el segon país més contaminant del món) als acords sobre el canvi climàtic, i el recent informe de l’Agència Europea de Medi Ambient, que assenyala a Espanya com el país europeu on més han crescut els gasos d’efecte hivernacle, ens exigeixen ser encara més conscients de l’impacte ambiental dels nostres hàbits i activitats diàries, i entre elles de les conseqüències que generen la producció i transport dels aliments, i l’efecte de la nostra dieta sobre la sostenibilitat del planeta terra.

    Els organismes i comissions d’experts internacionals recomanen no consumir més de mig kg de carn vermella a la setmana (70 g/dia) de mitjana (el consum en el nostre medi és 2 a 3 vegades superior), evitar les carns processades, consumir uns 400 g/dia de fruites i hortalisses, consumir diàriament cereals integrals, oli d’oliva i reduir el consum d’alcohol. Les autoritats sanitàries no poden romandre indiferents davant d’aquesta aclaparadora evidència científica i han d’establir mesures per protegir la salut de la població. Aplicar penalitzacions fiscals als aliments perjudicials per a la salut i el medi ambient, i incentius per als que l’afavoreixen, és una estratègia necessària. Però triar una dieta saludable i ajudar a conservar el planeta és responsabilitat de tots.

     

  • Les entitats socials alerten de l’existència d’una “fam oculta” agreujada per la crisi econòmica

    La crisi econòmica encara es fa notar avui a les neveres i als àpats de moltes famílies. En els darrers anys una realitat força desconeguda ha crescut arran d’aquest fet: l’anomenada ‘fam oculta’. Aquest tipus de malnutrició és reconeguda per l’OMS, que la defineix com la carència de vitamines i minerals necessaris en la dieta per potenciar la immunitat i un desenvolupament saludable.

    Davant la pèrdua de la feina, la manca o la disminució d’ingressos familiars, una bona alimentació va deixar de ser sovint una prioritat. Per exemple, el 16% de la població espanyola reconeix tenir una dieta inadequada per motius econòmics i un 46% afirma que no menja el mateix que abans de la crisi, segons estudis citats per l’informe ‘Fam oculta a Catalunya, un obstacle en la igualtat d’oportunitats’.

    “La crisi ha estat un generador de desigualtat i les polítiques d’aquest país han estat poc considerades amb la fam oculta”, denuncia Teresa Crespo, presidenta d’Entitats catalanes d’acció social (ECAS). “Les famílies més vulnerables tenen molts fronts oberts i si estàs pendent d’un desnonament no estàs per pensar en el tipus d’alimentació”, assenyala Crespo, que exigeix més polítiques orientades a combatre la fam oculta.

    El dèficit de micronutrients té efectes sobre la salut

    L’alimentació té efectes directes sobre la salut i el dèficit de micronutrients -compostos que el cos humà extreu dels aliments i que no pot produir per si mateix- té efectes negatius. “Els nivells lleus de deficiència de micronutrients poden perjudicar el desenvolupament intel·lectual, condemnen a viure per sota del potencial físic i mental i contribueixen de manera important a les malalties cròniques com les principals causes de mortalitat”, conclou un estudi d’UNICEF recollit en l’informe. El mateix estudi documenta que els nivells moderats condueixen a un retard en el creixement dels nens i que els severs poden portar a graus d’incapacitat i mobilitat limitada en adults.

    Per contra una bona dieta té efectes positius en la salut. Ho explica el doctor en medicina i nutrició Lluís Serra Majem, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública a la ULPGC i president de Nutrició sense Fronteres. Segons exposa la dieta mediterrània -que inclou fruites, verdures i productes frescos entre altres- és molt beneficiosa per les malalties cardiovasculars, per prevenir el càncer de mama o fins i tot per prevenir la diabetis o mantenir una bona salut mental. “Durant la crisi l’adherència a la dieta mediterrània ha baixat en paral·lel a l’augment de l’atur i l’augment de l’obesitat infantil”, apunta també Serra.

    Així ho alerten les entitats catalanes d’acció social (ECAS), que si bé reconeixen que la fam oculta és una problemàtica vinculada a una situació de pobresa, avisen que el factor econòmic no és l’única causa.

    Accions polítiques però també més conscienciació

    Algunes de les mesures per combatre la fam oculta que apunten des de l’ECAS passen per fomentar la presència d’horts urbans o fer polítiques fiscals que castiguin els aliments poc saludables. Una altra és la incorporació de nutricionistes als Centres d’Atenció Primària que puguin detectar o seguir casos de malnutrició.

    Per la seva banda, Mercè Darnell, adjunta d’Acció social de Càritas Diocesana de Barcelona, assenyala també la necessitat de revisar els càterings de les escoles i de tenir més recursos per a menjadors escolars i menjadors socials. “És important però també que els nens puguin menjar a casa amb la família, fer la llista de la compra i aprendre quins aliments són més saludables, per això calen més recursos per a famílies vulnerables”, ha afegit.

    Una altra acció que recull l’informe és incrementar el nombre de supermercats i establiments que posen a disposició dels clients productes rebaixats de preu per la proximitat de la data de caducitat. “És una bona política perquè és al lloc habitual de compra i no estigmatitza la població més vulnerable ja que tothom pot comprar-los”, assegura Darnell.

    Sense dades des d’abans de la crisi

    Des de les entitats es queixen que és difícil conèixer la realitat de la fam oculta a Catalunya i poder fer un bon abordatge si no hi ha dades concretes i representatives. Una de les dades sobre hàbits alimentaris la donava l’Enquesta de nutrició de Catalunya (ENCAT), publicada per la Generalitat, però només s’ha fet en dues ocasions (els anys 1992-1993 i els anys 2002-2003). Segons la darrera un 60% dels enquestats presentava dèficits de zinc (es troba en aliments com el cacau o algunes llegums), un 40% de vitamina A i prop del 20% de ferro i de vitamina D.

    Així ho ha denunciat Serra, que va dirigir l’equip investigador que liderava l’ENCAT. “El 2002 prop del 4% de la població catalana patia fam oculta i un 30% malnutrició que derivava en obesitat o altres malalties. Avui seria com a mínim el doble”.

  • Veganisme i religions vicariants

    Any rere any veig créixer amb preocupació modes alimentàries exòtiques i, sobretot, veig créixer l’interès pel veganisme entre la gent jove. Com a metge crec que els fonaments científics del veganisme són inexistents i que aquesta pràctica es basa en una estranya fe i en uns rituals que ratllen el ridícul.

    Un dels èxits de l’evolució ha estat la capacitat que va adquirir l’ésser humà de sobreviure adaptant-se a les més diverses dietes i, en aquest sentit, és evident que els vegans poden subsistir a base d’aliments d’origen vegetal. No obstant això, s’oblida que l’home és omnívor i que, amb això, ha adquirit no només capacitat d’adaptació a dietes extremes sinó una gran llibertat respecte al seu major necessitat: l’alimentació. Pensem, per exemple, en els pobres dinosaures herbívors que devastaven diàriament quilòmetres quadrats de boscos i pastures per saciar la seva fam, motiu pel qual les seves gargamelles tot just podien separar-se uns minuts del sòl en recerca de suport. Encara avui, els animals herbívors purs pasturen a tota hora. Que malament que ho passen a l’hivern a menys que els arribi pinso per ajudar-los! O pensem en els carnívors obligats de la jungla, que només menjaven quan queia una presa, els dies que hi havia hagut sort amb la caça.

    La capacitat de sustentar-nos amb una extensa varietat de dietes fa de la nostra espècie un únic i singular exemple de plasticitat i llibertat biològiques. Per sort, la majoria de la humanitat (a excepció dels habitants en zones catastròfiques) no està obligada a buscar-se els seus aliments durant 15 o 20 hores al dia, sinó que hem regulat els nostres horaris de manera que l’alimentació ocupa un lloc no invasiu i raonable en la nostra agenda quotidiana.

    Ser omnívors ens obre a altres dimensions relacionades amb els plaers de l’alimentació variada i amb la possibilitat de gaudir de centenars i milers de productes alimentaris i de receptes diferents. Gaudir sense prejudicis del que proporcionen la natura i la bona cuina (el cru i el cuit, com diria Lévy-Strauss) té escassos paral·lels en el repertori de gustos que podem donar-li al nostre cos.

    El vegà ignora els avantatges que comporta la nostra identitat omnívora. Sacrifica plaers, llibertat i temps a les seves creences per la suposada originalitat (de tornar a l’origen primitiu, vull dir) i salut de la seva dieta. És freqüent veure’ls carregats amb flascons de vitamines i vegetals en carmanyoles i bosses que porten per poder alimentar-se a totes hores vagin on vagin. Molts han perdut el ritme horari que dediquem als àpats i se’ls veu, com remugants, menjar a tota hora apis, alvocats, bròquil, anacards o peres llimoneres. Difícil d’entendre.

    També és difícil d’entendre que alguns pares il·luminats sotmetin als seus fills a una dieta deficitària en proteïnes de qualitat, minerals i vitamines, precisament en un moment de les seves vides en què una dieta completa i variada és essencial per promoure un creixement i desenvolupament fisiològics.

    Una consideració a part mereixen els problemes que creen quan se’ls convida a dinar a casa o quan surten amb amics a sopar, perquè triar el menú es converteix en un exercici complicat i d’alt risc. Pel que sembla la ministra alemanya de Medi Ambient, Barbara Hendricks, ha intentat instaurar per decret menús vegetarians en les activitats socials del seu departament sense que la iniciativa hagi quallat per unànime oposició de tot l’arc parlamentari.

    Podria donar-se el cas que el veganisme, com passa amb l’addicció al ioga, al mòbil o al nacionalisme ètnic, s’hagi convertit, no només en una mera convicció dietètica, sinó en un autèntic sistema de creences supraracionals. En anys com els que corren, en els quals el materialisme i l’ambició han guanyat grans quotes de mercat, i en els que, paral·lelament, la creença religiosa a la transcendència humana frega els seus mínims, es veuen sorgir religions vicariants en què es diposita la fe perduda en l’altra vida. Algunes d’aquestes afecten de forma molt particular a la salut i a la medicina. I no només em refereixo al cas del veganisme sinó també, per exemple, als moviments antivacunes, que sobre la base d’algun abús que hagin comès governs i multinacionals i d’algun accident desafortunat, han muntat un ciri contra un dels progressos més indiscutibles de la medicina preventiva. És el cas també de moltes altres de les anomenades «medicines alternatives».

    És de vital importància saber on dipositem la nostra fe, la nostra necessitat de creure en alguna cosa que està per sobre de nosaltres, que modela i modera els nostres desitjos i les nostres accions. Correm el risc de danyar-nos seriosament la nostra salut i de limitar innecessàriament els nostres goigs i la nostra llibertat si abracem religions vicariants que ens imposen una rigidesa alimentària contrària a l’evolució i al bon sentit.

  • Alimentació i canvi climàtic

    El canvi climàtic és un dels majors reptes per a la humanitat. L’escalfament de la terra, els canvis extrems de temperatura, la desaparició de les glaceres, l’augment del nivell dels oceans, són mostres inequívoques dels seus efectes. No és conseqüència d’una desgràcia natural, sinó que és originat per l’activitat humana. La reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle és una de les estratègies més importants per atenuar el canvi climàtic.

    A nivell mundial, el CO2 (anhídrid carbònic) representa el 77% dels gasos d’efecte hivernacle, el CH4 (metà) el 14% i el NO2 (òxid nitrós) el 8%. Segons el Panell Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) l’emissió d’aquests gasos ha augmentat un 70% entre 1970 i 2004. La producció d’electricitat i calefacció, transport, indústria i desforestació són les principals fonts de CO2. L’agricultura és la principal font de la producció de CH4 i de NO2. S’estima que el sector de l’agricultura, incloent-hi el canvi d’ús de la terra (desforestació) i activitats relacionades, com la fabricació de fertilitzants, representa un 30% del total de l’emissió de gasos, una contribució que encara que sembli sorprenent és més gran que l’originada per la indústria i major fins i tot que la del transport. La ramaderia, incloent-hi el transport i l’alimentació de bestiar, representa el 80% de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle que s’ocasionen en l’agricultura.

    Cal preguntar-se com i per què la producció de bestiar és tan rellevant en l’emissió d’aquests gasos. Segons estimacions de la FAO, una part important (35%) s’origina en la desforestació de la terra, és a dir eliminació de boscos per dedicar terra a pasturatge de bestiar i producció de soja i altres cereals per a pinsos. Recordem la importància dels boscos en capturar i eliminar una part del CO2 que genera. Una altra part (30%) s’origina per la fermentació dels fems i per la fermentació entèrica (25%) dels animals remugants, que generen metà. L’ús de fertilitzants nitrogenats representaria un 3.4%.

    Un aspecte molt rellevant és la importància relativa de l’emissió de gasos per la producció de diferents tipus de carns. Segons estudis de la FAO, la producció de bestiar boví genera 3 vegades més CO2 que la producció d’ovelles i porcs, i 30 vegades més que la producció de carn de pollastre. La formació entèrica de metà es genera gairebé exclusivament pel bestiar boví (incloent-hi vaques lleteres), mentre que el metà dels fems, prové en parts iguals del bestiar boví i de la producció de porcs. La ramaderia usa actualment un terç de la superfície de la terra, sobretot per pastura permanent de bestiar, incloent-hi un terç de terra cultivable dedicada a l’alimentació animal. La cria d’animals i la producció de carn ocupen aproximadament el 70% de les terres dedicades a l’agricultura, i consumeix un 35% de la producció mundial de grans, que es dediquen a l’alimentació animal. La FAO estima que la cria d’animals produeix entre un 6 i un 12% de l’emissió de gasos a Europa, i un 18% a escala mundial.

    El consum de carn, com és d’imaginar, és més de 5 vegades superior en els països desenvolupats (224 g per persona i dia) que als països en desenvolupament (47 g per persona i dia). Però el més greu és que segons un recent informe de la FAO, s’estima que, en absència de polítiques de canvi, la producció mundial de carn, es duplicarà de 2001 a 2050, induïda principalment per la incorporació al mercat de consum de carn, de centenars de milions d’habitants de la Xina, Índia, Sud-àfrica i el Brasil. El consum de carn a la població Xina s’ha duplicat en l’última dècada. Xina era un exportador net de soja fins a l’any 1993, i des de llavors s’ha convertit en un dels principals importadors de soja (especialment del Brasil i l’Argentina) que s’utilitza per alimentar porcs i pollastres. És a dir, l’impacte sobre el canvi climàtic s’incrementarà notablement si no es fa res per posar-hi remei. Recordem que l’OMS recomana un consum mitjà de carns vermelles (vaca, porc i ovella) de 70 g per persona i dia, de manera que una de les estratègies per mitigar el canvi climàtic és reduir substancialment el consum en la població dels països desenvolupats i augmentar-la en els països en desenvolupament, aconseguint una alimentació sostenible i socialment més igualitària.

    Però l’excés de consum de carn i productes d’origen animal, en països com Espanya, característica principal de la dieta de tipus occidental, no només té un enorme efecte negatiu ambiental, sinó a més un clar efecte perjudicial sobre la salut dels éssers humans. Hi ha una abundant evidència científica mostrant que comparat amb una dieta occidental, seguir un patró de dieta a base d’aliments d’origen vegetal (com la dieta mediterrània o vegetariana), comporta un menor risc d’obesitat, de diabetis tipus II, de malalties cardiovasculars, un menor risc d’alguns tipus de càncer (especialment de còlon i recte, probablement de mama en dones postmenopàusiques, i estómac). Els seus avantatges sobre la salut són científicament concloents.

    Un exhaustiu estudi anglès (realitzat per la Food and Climate Research Network), que ha efectuat un inventari de les emissions originades per a la provisió d’aliments per al consum de la població del Regne Unit (incloent-hi el que es produeix en agricultura i pesca, processa i distribueix nacionalment, més el que s’importa, i el canvi d’ús de la terra), estima que per la combinació d’una dieta vegetariana (incloent-hi consum de làctics i ous), una reducció del 66% en el consum de productes d’origen animal, l’adopció de noves tecnologies per a reduir l’emissió de NO2 del sòl i del metà dels remugants, es podria disminuir al Regne Unit un 70% les emissions de gasos d’efecte hivernacle. S’ha estimat que només amb canviar els patrons d’una dieta de tipus occidental a una més sostenible basada en productes vegetals, podria representar reduir entre un 20 al 30% la producció de gasos d’efecte hivernacle.

    El canvi climàtic és un greu problema actual, que ha de preocupar no només als ecologistes. Exigeix ​​mesures contundents als responsables polítics i autoritats de l’administració i gestió pública. Però alhora depèn també de les decisions socials i individuals per canviar els nostres hàbits alimentaris i de vida. El model actual no és sostenible. Hem de substituir productes animals per productes vegetals. Com més tardem a ser-ne conscients, més irreversible seran els efectes del canvi climàtic.

  • Aliments d’origen animal, salut i impacte ambiental

    La dieta interessa cada vegada més a la nostra societat. Les dietes vegetarianes i veganes estan de moda entre els joves. Sorgeixen paral·lelament altres dietes presumptament miraculoses com l’»alcalina», que són un frau i no es basen en evidències científiques, sinó en creences, que representen en part les noves religions entre els ateus. La gent tria una dieta pels seus presumptes efectes sobre la salut, perquè creu que li pot servir per perdre pes, s’inclina per no menjar carn perquè li fa llàstima que se sacrifiquin animals, o perquè dubta de la forma en què aquests són alimentats, o per altres raons que no sempre representen una decisió basada en les evidències científiques disponibles.

    En avaluar un patró de dieta cal tenir en compte els seus efectes sobre la salut i a més l’impacte mitjà ambiental, generat per la producció d’aliments i el transport. La dieta de «tipus occidental» es caracteritza pel predomini d’aliments (proteïnes i grasses) d’origen animal (carn i làctics), de sucre refinat, amb un relativament alt contingut calòric. Davant d’aquesta es contraposen tres patrons de dieta basats principalment en aliments d’origen vegetal: la dieta mediterrània, la vegetariana i la vegana. El patró de la dieta mediterrània inclou un alt consum de fruites, vegetals, cereals sencers, llegums, oli d’oliva i habitualment pescat, moderada ingesta de productes làctics (particularment baix en greixos), moderat consum d’alcohol (preferentment vi negre), i baix consum de carn vermella, carn processada i aliments ensucrats.

    Una dieta vegetariana no inclou carns vermelles, pollastre o peix, però inclou productes làctics i ous. Inclou similar quantitat de cereals sencers, fruites i vegetals que el patró de dieta mediterrània, més de llegums i fruita seca, una mica més de productes làctics i fibres i menor quantitat de proteïnes. Inclou menys calories provinents de les proteïnes, similars calories provinents dels lípids i greixos saturats, i una mica més de calories provinents dels carbohidrats. Inclou menor aportació de vitamina D, però similar en ferro. La dieta vegana és similar a la vegetariana, però no inclou cap aliment d’origen animal, com els làctics i ous.

    Hi ha una abundant evidència científica mostrant que, comparat a una dieta occidental, seguir un patró de tipus de la dieta mediterrània o una dieta vegetariana, comporta un menor risc d’obesitat, de diabetis tipus II, de malalties cardiovasculars i un menor risc d’alguns tipus de càncer (especialment de còlon i recte, probablement de mama en dones postmenopàusiques i estómac). Els seus avantatges sobre la salut són concloents. En relació a la dieta vegana, l’evidència mostra que l’exclusió de qualsevol font de proteïna animal de la dieta, no representa un benefici addicional sobre la prevenció de càncer i, comparada amb la vegetariana, semblés que aquesta última tindria un major efecte saludable, atès que els productes làctics aporten naturalment calci, potassi, magnesi i vitamina D, que podrien tenir major benefici en relació a l’osteoporosi, l’accident cerebrovascular, la síndrome metabòlica i alguns càncers.

    Una dieta basada principalment en aliments d’origen vegetal i baix consum d’aliments d’origen animal no és solament millor per a la salut, sinó també per a la sostenibilitat del medi ambient, atès que té un menor impacte en emissions contaminants, consum d’energia, contaminació del sòl i ús de l’aigua. La dieta de tipus occidental, amb un gran consum de productes d’origen animal, provinents de granges i agricultura convencional, amb elevat ús de productes químics, herbicides i pesticides, té un impacte ambiental molt més negatiu que una dieta basada en productes d’origen vegetal i menor àdhuc si són productes orgànics. La cria d’animals i la producció de carn, ocupen aproximadament el 75% de les terres dedicades a l’agricultura, consumeix un 35% de la producció mundial de grans i produeix un 14,5% de l’emissió de gasos (CO2) d’efecte hivernacle. L’emissió de metà per la normal fermentació de la femta dels animals, és un dels majors productors de CO2 en l’agricultura, emissions que com sabem, són en part responsables del canvi climàtic.

    Un altre dels majors impactes ambientals és el del consum d’aigua potable. La cria d’animals i l’agricultura són responsables del 70 % del consum d’aigua potable del planeta. Però com hem vist, una gran part de la producció de grans dels països en desenvolupament és destinada a la producció de carn als països desenvolupats (solament el 20 % dels aliments per a la cria d’animals a Europa s’origina a Europa). Reduir la cria d’animals alliberaria grans i cereals per reduir el gana al món i reduiria considerablement el consum d’aigua potable.

    S’ha estimat que canviar els patrons d’una dieta de tipus occidental a una més sostenible basada en productes vegetals, podria representar reduir entre un 20 al 30 % la producció de gasos d’efecte hivernacle, l’ús d’aigua i l’ús intensiu de la terra cultivable.

    Hi ha a més un altre aspecte important a considerar: el consum d’aliments vegetals, serà més sostenible si es recolza en una agricultura biològica i de producció local. Permet no solament consumir aliments més frescos i de millor sabor, sinó a més reduir l’ús d’herbicides i evitar el transport. Les llargues distàncies recorregudes per immenses flotes de camions en les autopistes d’Europa, estan contribuint indubtablement a la contaminació ambiental i fer menys sostenible el planeta.

    Quan se seleccionen els aliments de la nostra vida quotidiana, cal fer-ho intentant mantenir una dieta saludable, amb una varietat de combinació d’aliments, d’acord a les preferències personals i culturals, tenint en compte que amb les nostres decisions individuals hem de contribuir a un desenvolupament sostenible del planeta, valorant les conseqüències mediambientals que genera la producció i transport d’aliments. Cuidar i protegir el medi ambient és una obligació de tots.

  • Més educació dietètica

    Des de fa dècades, la població mundial segueix guanyant quilos i greix. Aquesta crisi global d’obesitat s’ha convertit en el principal problema de salut. I els metges no estan preparats per afrontar-la. I no és un problema de falta d’investigació i proves científiques, sinó més aviat de formació nutricional: els metges no en saben prou de dietètica per aconsellar els seus pacients. L’excés de quilos i de greix és un factor de risc crucial en les malalties cardiovasculars, la diabetis i alguns càncers i trastorns musculoesquelètics, entre d’altres malalties. Per aquest motiu la mala alimentació pot considerar-se la principal causa de mortalitat, morbiditat i discapacitat. Per revertir aquesta situació, cal que els metges de tot el món donin un pas endavant, assumeixin el lideratge que els correspon i aprenguin més nutrició. El segon pas és millorar la comunicació sobre alimentació saludable, ja que el coneixement existeix però falla la seva difusió. I per això, entre altres coses, els grassos de tot el món caminen sense nord, posant-se a dieta i sense deixar d’engreixar.

    És tal l’auge de l’epidèmia d’obesitat, que per a 2025 es persegueix un objectiu tan modest com tornar a les prevalences de 2010. No obstant això, la probabilitat d’aconseguir-ho «és pràcticament nul·la», segons l’anàlisi de prevalences i tendències en 186 països publicat a The Lancet per la NCD Risk Factor Collaboration. Per contra, si la tendència actual continua, el 2025 el 18% dels homes i el 21% de les dones del planeta seran obesos. Aquest fracàs no té a veure amb la falta de força de voluntat per aprimar-se, sinó més aviat amb la manca de consell mèdic, com planteja en un article a STAT la internista argentina Agustina Saenz, directora d’educació i programes nutricionals del Physicians Committee for Responsible Medicine. Els malalts consideren que els metges són la seva principal font d’informació dietètica, però només el 14% d’ells se sent segur parlant de dietes amb els seus pacients. I no se senten còmodes perquè no han rebut formació suficient.

    Parlar de l’obesitat i la mala alimentació implica ficar-se en un dels majors laberints del coneixement relacionat amb la salut. Totes les disciplines, i no només biomèdiques, tenen alguna cosa a dir, des de la genètica fins a les ciències ambientals i des de la fisiologia a la sociologia. El problema és complex perquè la dieta ocupa un lloc central en l’estil de vida i hi ha molts interessos en joc. La nutrició és potser l’àmbit del coneixement mèdic en el qual hi ha més confusió, més estudis amb conflictes d’interessos i més soroll informatiu. Però la comunitat mèdica té l’obligació de pentinar tot aquest eixam d’estudis per triar les proves científiques rellevants sobre les quals construir una formació i una comunicació segures i eficaces.

    «Així com els metges van ser una peça clau en la lluita contra el tabaquisme, les begudes ensucrades i conduir un cotxe sense el cinturó de seguretat, avui saben que la major amenaça contra la salut és la Big Food [les grans indústries alimentàries]», apunta Saenz a STAT, on defensa les dietes centrades en aliments vegetals com el millor camí per aconseguir un pes saludable. Si la primera mesura urgent és que els metges aprenguin nutrició, la segona i no menys important és millorar la comunicació dietètica. Cal que tots els agents implicats en la informació de ciència i salut, des de les agències públiques als mitjans de comunicació, millorin la qualitat de la comunicació. Però això, ai, és potser massa demanar en aquests temps nostres de la posveritat.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Gluten, lactosa i veganisme: un informe trenca falsos mites al voltant de l’alimentació infantil

    Els infants han de prendre llet? I gluten? Què passa en eliminar la carn de l’alimentació dels infants? Els productes ecològics són saludables? L’Hospital Sant Joan de Déu ha presentat l’informe FAROS per respondre preguntes com aquestes. Els experts avisen que algunes dietes alimentàries restrictives poden presentar dèficits nutricionals i que cada vegada hi ha més famílies que opten per aquests tipus de dietes on s’elimina un o diversos aliments sense necessitat mèdica ni fonament científic. Davant d’això, proposen pautes per alimentar els infants correctament i assegurar que no hi ha carències nutricionals.

    L’informe vol trencar amb falsos mites sobre determinats aliments, com ara que el consum de llet de vaca és perjudicial i augmenta la mucositat o l’asma, o que cal eliminar el gluten davant de problemes amb el sistema digestiu. Reduir o eliminar el consum de llet pot fer perdre una de les principals fonts de calci i que, difícilment, pot ser compensada per altres aliments. En el cas del gluten – una proteïna que es troba en el blat, la civada, el sègol i l’ordi- es desaconsella retirar-lo sense recomanació mèdica, perquè pot dificultar o fins i tot impossibilitar un diagnòstic correcte de celiaquia.

    “Hem vist famílies veganes amb nens amb dèficit de vitamines amb repercussió neurològica important. Les opcions són moltes i la llibertat també, però sempre que es deixi aconsellar per professionals» ha assegurat el cap del servei de gastroenterologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Javier Martín.

    Segons una enquesta feta a 3.000 persones, molts pares i mares tenen dubtes sobre si estan donant una alimentació correcta als seus fills. De l’enquesta també es desprèn que el 80% dels infants no mengen la quantitat de fruita necessària i el 90% no menja peix cada setmana. Els especialistes també avisen que, sempre que es faci un canvi en l’alimentació bàsica cal consultar amb un metge per valorar si cal donar un suplement alimentari i en quina mesura.

    L’Hospital també ha elaborat la ‘Guia per una alimentació infantil saludable’, on es recullen les pautes principals que cal seguir per assegurar una dieta sana i equilibrada pels infants.