Just Deploy It!

Etiqueta: dislexia

  • El sistema educatiu no detecta ni la meitat dels infants amb trastorns d’aprenentatge

    En una mostra de 7.180 alumnes de 5 a 17 anys de 28 centres educatius catalans, repartits per set comarques, un total de 1.249 alumnes (18,3%) van ser identificats com a casos en els quals es donaven els criteris d’almenys un trastorn del neurodesenvolupament, subdividits en discapacitat intel·lectual, dèficit d’atenció i hiperactivitat, autisme o desordres específics d’aprenentatge. En canvi, només 423 d’aquests alumnes (6,19% ) tenien un diagnòstic clar abans de la prova, la qual cosa demostraria que el sistema educatiu encara té molta feina a fer en matèria de detecció, ja que, d’acord amb la mostra, el 66% dels alumnes amb trastorns no havien estat diagnosticats.

    Aquestes dades surten d’un estudi realitzat per un equip de psiquiatres i psicòlegs dels Hospitals Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu, liderats pels doctors Miquel Casas i Rosa Bosch, un extracte del qual s’acaba de publicar a la revista científica Psychological Medicine amb el títol Neurodevelopmental disorders among Spanish school-age children: prevalence and sociodemographic correlates. En l’estudi s’explica totes les passes que va fer l’equip per garbellar la mostra, a partir d’informació proporcionada per famílies i professors, així com de tests realitzats pels mateixos alumnes, i finalment d’entrevistes als més de dos mil alumnes que potencialment es va considerar que podien presentar algun trastorn.

    L’estudi identifica la prevalença de cadascun d’aquests trastorns entre l’alumnat, que a grans trets coincideix amb les prevalences de cadascuna d’aquestes categories que s’han trobat en altres estudis internacional. I també descriu el biaix de gènere i social que hi ha en la detecció. D’acord amb els investigadors, les dones estan infradetectades, i ho estan també els alumnes en general que viuen en el medi rural, els que pertanyen a una ètnia no blanca, els que provenen de famílies amb pocs recursos i els que provenen de famílies amb un baix nivell educatiu. D’altra banda, la detecció s’apropa més a la prevalença real en els centres privats que en els públics.

    Amb tot, cal recordar que l’estudi (que forma part d’un estudi més gran, encara en marxa, sobre salut mental i escola) treballa amb dades que comprenen el període 2011-2018, i que en l’últim any el Departament d’Educació ha anunciat diverses mesures per millorar la detecció de problemes d’aprenentatge dels infants abans de la seva entrada en el sistema educatiu. En l’últim informe del Síndic de Greuges sobre l’evolució del Pacte contra la Segregació Escolar també es posava l’èmfasi en la necessitat de millorar aquests mètodes de detecció.

    Associació Catalana de Dislèxia

    Al respecte, l’Associació Catalana de Dislèxia (ACD) demana una metodologia de detecció primerenca dels trastorns d’aprenentatge. Segons explica la seva directora, Neus Buisán, en aquest estudi queda clar que la prevalença dels desordres específics de l’aprenentatge (categoria que inclou la dislèxia) és del 10%, “però la informació que hem rebut del Consell superior d’Avaluació del Sistema Educatiu referent a l’alumnat amb dificultats d’aprenentatge a les proves de competències bàsiques del curs 2020-21 és d’un 3,4% a 6è de primària i un 2,9% a 4t d’ESO, i per tant és evident que la detecció i cribratge dels alumnes amb dificultats a les escoles de Catalunya està lluny de ser eficaç”.

    L’ACD va celebrar el passat divendres 22 d’abril el seu 30è aniversari, si bé la celebració tindrà lloc el 7 de maig, en una nova jornada sobre dislèxia a Catalunya (la 13a!) en la qual participaran, entre altres, els doctors Bosch i Casas. Aquesta jornada, comenta Buisan, “ha de servir per seguir reflexionant sobre la situació actual, ja que la dislèxia i els altres trastorns específics d’aprenentatge són la causa que molts nens i nenes no aconsegueixin, de la mateixa manera que els seus companys, les competències escolars que se’ls demana i a les que tenen dret, la qual cosa pot tenir importants conseqüències en el seu desenvolupament emocional i social”.

    A la jornada també hi participaran altres especialistes com Anna Gatell, presidenta de la Societat Catalana de Pediatria; Anna Sans, neuropediatra especialista en dislèxia; i Sergi Grau, confundador de NeurekaLAB, un sistema digital per la detecció i intervenció de la discalcúlia. Tots ells, explica Buisán, fa anys col·laboren amb l’ACD en sistemes de detecció de la dislèxia i la discalcúlia, així com en la lluita contra els tractaments sense base científica.

    Per la directora de l’ACD, “cal que les administracions educatives creïn l’entorn favorable perquè a totes les escoles, mestres i professors tinguin la formació i les condicions necessàries per poder acompanyar de manera adequada a tot l’alumnat”, seguint els criteris establerts en el decret 150/2017, d’escola inclusiva, i en el cas dels alumnes dislèctics també la resolució ENS/1544/2013, de 10 de juliol, de l’atenció educativa a l’alumnat amb trastorns de l’aprenentatge. “Pels alumnes dislèctics, el rendiment depèn de la qualitat del suport, i la qualitat del suport depèn de que els educadors estiguin preparats per fer front a la dislèxia. El desenvolupament de l’expertesa dels mestres és essencial per oferir plans d’educació individuals per a cada alumne dislèctic”, afegeix.

    Buisán també recorda que el Síndic de Greuges va resoldre el novembre de 2018 que “la diagnosi i el tractament de la dislèxia es fa moltes vegades des de l’àmbit privat en el cas de les famílies que disposen de prou mitjans econòmics i que tenen la capacitat de poder accedir a aquest suport de professionals especialistes”. Aquesta realitat, afirma, “vulnera els principis d’equitat i igualtat d’oportunitats, més encara si tenim en compte que els alumnes afectats per trastorns específics d’aprenentatge no poden accedir a les beques MEC, de les que, de manera incomprensible, estan exclosos. Aquesta situació deixa sense la més mínima protecció als nens i nenes de famílies que no disposen dels recursos econòmics necessaris per accedir a diagnòstics i tractaments privats, la conseqüència és fer més vulnerables als infants vulnerables”.

  • Sí, es pot entrenar el cervell per evitar la dislèxia

    Al llarg dels anys, diversos estudis neurocientífics han demostrat que les regions auditives del cervell se sincronitzen amb els estímuls auditius externs. És a dir, el cervell és capaç de compassar de forma natural la freqüència de les seves ones cerebrals amb les oscil·lacions o el ritme d’allò que escolta a cada moment.

    No obstant això, poc se sabia fins ara de les conseqüències que tenia l’efecte de la sincronització cerebral, també conegut com a brain-entrainment, a les regions del cervell directament relacionades amb el processament del llenguatge.

    Una recerca duta a terme pel Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL, per les seves sigles en anglès) de Sant Sebastià ha estudiat aquest aspecte i ha analitzat a fons la sincronització cerebral de 72 persones.

    Segons explica Nicola Molinaro, investigador en el BCBL, l’experiment ha demostrat que la sincronització amb la parla és més intensa quan el cervell escolta ones de baixa freqüència –aquelles relacionades amb l’accent, els tons i l’entonació de la parla-.

    Així mateix, l’estudi ha demostrat que aquesta sincronització deriva en una activació directa de les regions cerebrals relacionades amb el processament de llenguatge, com és el cas de l’àrea de Broca, una secció situada en el lòbul frontal de l’hemisferi esquerre i involucrada en la producció d’aquest.

    En anteriors treballs els investigadors del centre donostiarra van comprovar que els nens amb dislèxia mostren una feble sincronització amb les bandes de freqüència baixa, i per tant, una escassa activació de les regions relacionades amb el processament del llenguatge.

    A més, està científicament demostrat que els joves que no processen de manera òptima les ones de freqüència baixa tenen majors dificultats per descodificar els fonemes i paraules, la qual cosa es relaciona directament amb la capacitat lectora i els possibles trastorns d’aquesta, com la dislèxia.

    Intervencions terapèutiques enfocades a l’aprenentatge

    En analitzar l’efecte de la sincronia cerebral relacionada amb els tons i l’entonació de la parla, Molinaro explica que es poden desenvolupar en la infància intervencions terapèutiques enfocades a l’aprenentatge del llenguatge estimulant els components auditius de baixa freqüència i obtenir així una idea més clara dels sons que componen el llenguatge.

    «Per exemple, es pot mesurar la sincronització cerebral mentre un nen amb dislèxia està sentint parlar i donar-li una recompensa si estimula més la sincronització amb la banda de baixa freqüència. Es pot ajudar a aquells que estan fora de sincronia a posar més atenció als tons, accents i entonacions de parla», apunta Nicola Molinaro.

    Això podria ser aplicable a les tasques amb logopedes, desenvolupant intervencions específiques per sincronitzar-se amb la parla en baixa freqüència. «Amb sessions repetides d’entrenament es pot ajudar a nens amb retard amb el llenguatge a recuperar els mecanismes d’atenció», assegura.

    Necessàries futures recerques

    Els investigadors del BCBL han realitzat un total de dos estudis amb 35 i 37 persones respectivament, a les quals es va sotmetre a l’escolta de diferents frases durant aproximadament sis minuts.

    A través de la magnetoencefalografia (MEG), una tècnica no invasiva que permet registrar i analitzar de forma precisa l’activitat neuronal del cervell mentre els participants realitzen una tasca tan senzilla com sentir parlar, es van analitzar les regions cerebrals que se sincronitzaven amb les diferents bandes de freqüència.

    Per Molinaro, és important seguir estudiant el fenomen de la sincronització cerebral per definir amb més claredat què passa en l’òrgan més complex de l’humà. «L’objectiu és analitzar què ocorre en els cervells de bilingües, en aquelles persones que estan aprenent un nou idioma o en pacients amb lesions cerebrals».

    Els autors preveuen realitzar futures recerques per analitzar què ocorre amb aquest fenomen quan el subjecte està en un context comunicatiu on diverses persones parlen alhora o si el receptor pot veure la cara de l’emissor mentre escolta el seu missatge.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Els ulls de la dislèxia

    Una de les característiques més conegudes dels que pateixen dislèxia és la seva dificultat per llegir. Aquesta dificultat pot ser més o menys manifesta, més severa o més moderada, però el cas és que, fins ara, ningú no ha estat capaç de trobar-ne una explicació convincent. Se sap que passa i se sap identificar i diagnosticar, però no se sap ben bé perquè passa.

    Fa només uns dies, investigadors de la Universitat de Rennes, a França, del seu laboratori de Física del Làser, donaven a conèixer els resultats d’un estudi que podria aclarir una part del mecanisme cerebral que regeix la dislèxia, alhora que oferir una nova eina diagnòstica basada en trets objectius i no subjectius com molt dels que hi ha ara.

    L’estudi, publicat a la revista Proceedings of the Royal Society, la institució científica britànica de més prestigi, proposa que la simetria dels ulls és un element clau per a entendre la dislèxia. Les observacions dels investigadors reforcen la teoria de què tothom té un ull dominant, de manera que la informació visual arriba a la retina de forma asimètrica. Serà al cervell quan aquesta informació es processi i s’interpreti adequadament. El mateix passa amb la lectura. Anant un pèl més enllà: els investigadors han verificat que aquells que llegeixen amb més facilitat presenten un patró de visió asimètrica, un ull mana sobre l’altre. En els dislèxics els ulls són simètrics.

    I ara què

    Les derivacions de la troballa són més rellevants del que podria semblar d’entrada. En efecte, no és l’observació d’un nou símptoma i prou. La simetria visual està directament vinculada a la lateralització cerebral, fenomen reconegut i estudiat des de fa anys, per bé que no prou comprés.

    D’entrada, ofereix la possibilitat futura de desenvolupar un mètode quantitatiu per a determinar la dislèxia i la seva severitat. És a dir, una eina diagnòstica que, de la mateixa manera que passa amb qualsevol analítica bioquímica, ofereix un valor, un número, que ajudi a decidir si hi ha malaltia i quin grau té. Ara per ara, mètodes diagnòstics d’aquesta mena.

    D’altra banda, planteja noves línies de recerca que vinculen directament la visió amb mecanismes cerebrals. Fins a la dècada de 1950, per a la majoria d’experts hi havia consens que dislèxia i problemes amb la visió estaven relacionats. Amb el temps, entre els científics es va imposar la idea que la malaltia tenia a veure amb un dèficit en els mecanismes cerebrals de processament de la informació. En aquest sentit, algunes teories apuntaven que la lateralitat del cervell és més feble entre els dislèxics que no pas entre els que pateixen el trastorn.

    Per una altra banda, són molts els investigadors que sostenen que la percepció visual és una de les funcions vinculades a la lateralitat, de manera que l’asimetria visual està implicada amb mecanismes neurològics igualment asimètrics. Dit d’una altra manera, allò que fa que determinades funcions s’expressin més en un dels hemisferis cerebrals que en l’altre, també afecta la visió, fent que un ull domini sobre l’altre. Així, doncs, la dislèxia podria venir d’una manca de lateralitat cerebral.

    Signatura biològica

    Els autors de la investigació, Guy Ropars i Albert Le Floch, ambdós experts en tecnologia làser, han mirat d’anar més enllà i han buscat en l’estructura de l’ull si hi havia alguna característica física o biològica que es pogués associar a l’asimetria dels ulls i a la dislèxia. I sembla que n’han trobat una a l’anomenat centroid Maxwell, un fenomen físic associat a l’agudesa visual.

    Els investigadors han pogut comprovar que les persones amb simetria visual, el centroid Maxwell dóna imatges circulars en tots dos ulls. En canvi, en persones amb visió asimètrica, l’ull dominant dóna una imatge circular mentre que l’ull més feble dóna una imatge el·líptica.

    Aquesta diferència, conclouen els científics, vindria a ser una mena de signatura biològica objectiva per a determinar si hi ha o no simetria visual. Per tant, seria un marcador per a confirmar o descartar la dislèxia.

    Queden moltes incògnites per desvetllar. La primera és confirmar que les dificultats lectores o d’aprenentatge per a la lectura, ambdues vinculades amb la dislèxia, té una correlació directa amb la manca d’asimetria, és a dir, que no només és un altre símptoma. L’altra, de caràcter més bàsic, és entendre com i perquè apareix aquesta disfunció. El quan sembla més clar. Diversos estudis suggereixen que aquestes diferències en la percepció visual, igual que la lateralitat cerebral, sorgeixen durant la fase de desenvolupament del cervell. Més enllà d’això, només se sap que hi ha alguns gens i alguns factors ambientals podrien tenir-hi una certa relació. Poca cosa més hi ha comprovada per a una afectació que s’estima que afecta entre el 5% i el 10% de la població, és a dir, de 350.000 a 750.000 persones només a Catalunya.

  • Com detectar el risc de dislèxia abans d’aprendre a llegir

    Dificultat pel reconeixement de les paraules, problemes de descodificació i d’escriptura, limitació de la comprensió lectora… Aquestes són les principals conseqüències de la dislèxia, un trastorn cognitiu d’origen neurològic que té un handicap molt gran: el diagnòstic acostuma a ser tardà.

    Un estudi liderat per investigadors del Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL) ha demostrat la relació entre la capacitat dels nens per aprendre a llegir i la seva capacitat auditiva.

    Aquest avanç, publicat a Frontiers in Psychology, posa llum sobre la detecció del trastorn i podria ajudar a fixar el risc de dislèxia de manera primerenca, així com a desenvolupar programes d’entrenament per pal·liar les limitacions lectores amb antelació.

    “La capacitat dels nens per escoltar i processar el llenguatge parlat és un factor determinant a l’hora d’aprendre a llegir”, explica Paula Rios-López, responsable del treball i investigadora del BCBL. En l’actualitat, per diagnosticar la dislèxia cal esperar que els nens compleixin els 9 anys d’edat.

    No obstant això, els resultats del centre de Sant Sebastià suposen que, a través de mesurar les capacitats auditives dels nens des de molt petits, es podria determinar quins estan exposats a tenir problemes amb la lectura i, per tant, més predisposats a desenvolupar dislèxia.

    A més, podrien desenvolupar-se amb antelació als 9 anys diversos entrenaments basats en la prosòdia –accent, tons i entonació– i els ritmes del llenguatge, així com programes per pal·liar les dificultats lectores.

    L’objectiu és millorar l’habilitat lectora i evitar futurs trastorns. “Per exemple, podem fer que una tasca tan simple com tocar el tambor millori les habilitats rítmiques del nen, per optimitzar mica en mica la seva percepció del llenguatge i evitar futurs trastorns”, subratlla Ríos-López.

    L’estudi s’ha dut a terme amb un total de 40 nens de 2º i 5º d’Educació Primària / BCBL

    La importància del ritme

    L’estudi s’ha dut a terme amb un total de 40 nens de Segon i Cinquè de Primària. Per demostrar la relació entre l’habilitat per aprendre a llegir i les capacitats auditives, els subjectes van ser exposats a una pseudoparaula (una paraula inventada i sense significat), que els nens havien de repetir verbalment després de ser preguntats.

    La prova experimental va determinar que aquesta paraula es comprenia millor quan anava precedida de frases elaborades únicament amb informació prosòdica, és a dir, aquelles en què l’única informació eren els ritmes i les entonacions i que no incloïen cap fonema.

    Tal com apunta l’experta, els nens que van demostrar en el test d’habilitat lectora una pitjor puntuació, van ser els que van rebre més ajuda de la frase amb informació prosòdica per comprendre i repetir amb èxit la pseudoparaula.

    En aquest sentit, els nens que no processen de manera òptima les ones de freqüència baixa –tons, accents i entonacions del llenguatge– tenen més dificultats per descodificar correctament els fonemes i paraules, el que es relaciona directament amb la capacitat lectora i els possibles trastorns de la mateixa.

    “El ritme ofereix al cervell les claus necessàries per focalitzar l’atenció auditiva en els moments en què apareix informació rellevant per a la percepció de la parla”, apunta Ríos-López. “Quan el cervell prediu l’aparició d’aquesta informació, se submergeix en un estat excitable i desplega unes neurones destinades a acoblar-se a la mateixa”, conclou.

    Aquest és un article publicat a Agencia SINC

  • Digues quins idiomes saps i et diré com llegeixes

    La manera com llegeixen les persones bilingües està condicionada pels idiomes que coneixen. Aquesta és la principal conclusió a la qual han arribat els investigadors del Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL) després de revisar els informes científics existents en la matèria comparar-los amb els estudis realitzats al centre.

    Els experts han descobert que els idiomes que parlen els bilingües –quan han après a llegir en dos idiomes alhora– afecten a les seves estratègies de lectura, i fins i tot als fonaments cognitius en els quals es basa la seva pròpia capacitat per llegir. Aquesta troballa podria tenir implicacions en la pràctica clínica i educativa.

    “Els parlants monolingües de llengües transparents –aquelles en què les lletres es pronuncien igual independentment de la paraula en la qual estiguin incloses, com el basc o el castellà– tendeixen més a utilitzar una estratègia de lectura analítica, a llegir les paraules per parts”, explica Marie Lallier, una de les autores de l’article.

    D’altra banda, els parlants de llengües opaques –aquelles en què les lletres poden tenir diferents sons en funció del terme, com l’anglès o el francès– se solen basar en una estratègia de lectura global. És a dir, tendeixen més a llegir les paraules senceres per entendre el seu significat.

    No obstant això, els investigadors del BCBL han observat que els bilingües que aprenen a llegir en dos idiomes alhora no llegeixen igual que els monolingües, sinó que segueixen una pauta diferent que no s’havia descrit fins ara.

    Segons aquesta revisió científica, publicada recentment a Psychonomic Bulletin and Review, en les persones que parlen dos idiomes es produeix una contaminació entre les dues estratègies de lectura. Així, una persona que ha après a llegir en castellà i en anglès tendirà més a emprar una estratègia global, fins i tot quan llegeix en castellà, que un monolingüe castellà, a causa de la influència del segon idioma.

    En el cas contrari, quan llegeixi en anglès tendirà a emprar una estratègia més analítica (per parts) que els monolingües anglesos, pel seu ‘contagi’ del castellà. “El cervell dels bilingües s’acomoda als coneixements que aquests adquireixen i aplica a un dels seus idiomes les estratègies necessàries per llegir en el seu altre idioma”, afegeix Lallier.

    Els processos cognitius associats

    Fins ara, les investigacions havien establert quines estratègies fan servir majoritàriament els monolingües d’unes i altres llengües. No obstant això, no s’havia identificat de quina manera es modifiquen les estratègies de lectura dels bilingües quan aprenen a llegir en idiomes diferents.

    Els científics del centre de Sant Sebastià consideren que aprendre a llegir en dos idiomes amb característiques diferents de la materna també altera els processos cognitius en els quals es basa l’adquisició de la lectura, com l’atenció visual o els processos fonològics auditius.

    És a dir, aprendre a llegir en idiomes opacs –com l’anglès o francès– reforçaria la nostra capacitat de processar molts elements visuals ràpidament, perquè en ells cal desxifrar les paraules completes per aconseguir una lectura fluïda.

    I atès que els idiomes transparents es focalitzen molt més en la correspondència lletra-so, es considera que aprendre a llegir en aquests idiomes millora la nostra sensibilitat per percebre els sons del llenguatge.

    Aplicacions en el diagnòstic de dislèxia

    Per als autors, aquest descobriment té implicacions a diferents nivells. Des del punt de vista educatiu, permet entendre millor com aprenen a llegir les poblacions bilingües i quin tipus d’estratègies són més recomanables perquè els alumnes aprenguin a llegir en funció dels idiomes que coneixen.

    A més, podria ajudar en el diagnòstic i avaluació de la dislèxia i altres problemes de lectura. “L’aprenentatge de llengües no pot generar més casos de dislèxia, ja que és un trastorn amb base neurogenètica. La nostra teoria suggereix que el major aprenentatge d’idiomes pot fer que els seus símptomes siguin més visibles, o a l’inrevés, menys. Això depèn de la combinació de llengües que s’estan aprenent”, apunta Lallier.

    Així, els idiomes que coneix un nen són determinants per identificar un possible trastorn, ja que es tracta d’una informació essencial que aclariria alguns dels errors en llegir.

    “La nostra experiència amb els idiomes modula les capacitats de lectura, i caldria tenir-ho en compte per ensenyar a llegir els nens bilingües i si apareixen problemes de lectura, com la dislèxia. Cal elaborar barems específics per diagnosticar la dislèxia en bilingües perquè el seu cas és diferent”, conclou l’experta.

     Aquest és un article publicat a l’Agència SINC