Just Deploy It!

Etiqueta: dol

  • Viure les pèrdues com a creixement vital

    Viure les pèrdues com a creixement vital

    L’experiència de la pèrdua és, amb cadascú de nosaltres, des de l’inici de la vida. Des del moment de néixer, quan ens tallen el cordó umbilical, quan ens cauen les dents, anem vivint pèrdues contínuament. Les pèrdues són part de l’avançament natural, del creixement i la maduresa. I és, precisament en l’etapa més madura, quan la consciència sobre aquest vincle inseparable i natural de la pèrdua del procés vital ens ajuda a acceptar-la més i millor.

    “Cada etapa de la vida inclou pèrdues i noves possibilitats. A l’adolescència, per exemple, es viuen moltes pèrdues, però també nous reptes. S’estrena un cos. I tant els guanys com les pèrdues requereixen una adaptació”. Ho explica així la psicòloga Begoña Elizalde, especialista en dol i pèrdues que durant més de setze anys va coordinar el Grup del Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC) dedicat a aquesta especialitat.

    Fins i tot en el dol de les persones amb les quals el nostre vincle ha estat més fort, té el seu marge de lectura positiva. Com afirma Elizalde, “un bon dol ens fa guanyar sensibilitat envers la vida i envers les pèrdues dels altres”. Aquesta especialista a acompanyar processos de dol, a qualsevol edat –tant dels qui marxen com dels qui queden– precisa que “el vincle amb la persona que se’n va, no  té res a veure amb l’edat”, és una vivència personal i intransferible que, justament per això, requerirà més o menys temps de dol.

    Pensant en com fer un bon dol, Begoña Elizalde puntualitza la conveniència de viure’l amb consciència. “Un bon dol és aquell que ha sigut contemplat i reconegut perquè n’hem estat conscients i n’hem parlat”, diu la psicòloga.

    L’acompanyament de la psicologia en el dol pot ajudar a fer-lo –o a sentir-lo– més fàcilment transitable, menys feixuc i sobretot fer que la seva vivència més plena ens afavoreixi la represa o continuïtat del nostre fer de cada dia, que l’estat d’ànim no ens bloquegi, no ens paralitzi.

    Fora de la consulta, poden ajudar a fer un bon dol, a part de la conversa on no obviem cap de les emocions que ens venen a trobar, “els nostres moments de silenci”, apunta l’especialista en psicologia del dol i la pèrdua. També apropar-nos a la natura, escriure, llegir, trobar-nos amb gent i distreure’ns, però tot –tal com recomana Elizalde– “estant molt atents a allò que sentim que necessitem a cada moment: parlar o no fer-ho, quedar amb persones i esbargir-nos, o passejar sols. Cal estar molt atents als canvis, perquè el dol és un moment de desitjos o sensacions molt canviants. I això és ben normal”.

    L’art, inspiració i estímul

    Des de qualsevol dels seus vessants, l’art, l’escriptura, la pintura, la dansa, l’arquitectura, l’escultura, la música… demostra ser una bona eina terapèutica, tant com a creadors d’obres, pintant, escrivint, tocant un instrument o cantant, com escoltant música, visitant galeries d’art, llegint o participant en clubs de lectura de les biblioteques o centres cívics, ballant o assistint a espectacles com a espectadors són activitats recomanables sempre, però també durant un procés de dol, perquè ens connecten amb les emocions que tenim tant a flor de pell. “Produir art ens ajuda i observar-lo també, deixant-nos interpel·lar per allò que ens suggereix, de pensament o d’emoció”, afegeix Begoña Elizalde.

    No sempre fugir de certes activitats i esquivar llocs que ens comporten massa dolor són part d’un ‘mal dol’. La psicòloga precisa que “cal interpretar cada actitud dins de la història de cadascú, perquè fugir també ens protegeix en determinants moments o circumstàncies de dol”.

    Quan els seus pacients li demanen lectures per alleugerir el dolor d’una pèrdua, ella els proposa triar llibres amb títols bonics. I s’explica: “no sempre es té la concentració necessària per a llegir un llibre en temps de dol. Però si tenim una frase, un pensament suggeridor en la portada d’aquell llibre que hem anat a trobar, sobre la tauleta de nit, també això serà sanador en si mateix. El veurem i el pensarem cada nit i cada matí, com si fos un mantra”. Ets dins del meu cor i Deixa’m plorar: un suport en la pèrdua, d’Anji Carmelo (Tarrannà edicions) serien l’exemple. I d’altres treballs sobre la pèrdua i el dol que, sempre i quan li preguntin, li agrada recomanar, són llibres com ara: La memoria de la lavanda, de Reyes Monforte (ed. Debolsillo), La ridícula idea de no volver a verte, de Rosa Montero (ed. Agapea).

    Grups de dol i suport a Barcelona

    Des de l’any 2020, a la ciutat de Barcelona es fan grups d’acompanyament al dol. Consisteixen en quatre sessions d’unes dues hores de durada, i són gratuïts. Per a participar-hi cal escriure a barcelona.cuida@bcn.cat o bé trucar al 93 413 21 21.

    Per facilitar la confiança el grup està format per les mateixes persones al llarg de totes les sessions i és acompanyat per una psicòloga. Durant el programa de quatre sessions, persones que estan vivint la mateixa realitat comparteixen emocions i sentiments.  Igualment, s’intenta aprofundir en què és el procés de dol i es proposen eines per afrontar aquesta situació. Aquests grups es van començar a organitzar entre les Biblioteques de Barcelona i l’Espai Barcelona Cuida, amb les mesures de prevenció adequades donat el context de pandèmia, i s’han anat estenent pels barris de la ciutat. Va ser iniciativa del Departament de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i la Taula de Salut Mental de Barcelona, amb la col·laboració de Biblioteques de Barcelona, el Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC) i l’Hospital Mare de Déu de la Mercè. Trobarem també grups de dol als CAP’s de la ciutat.

    Cada dol és una història humana única, amb importància sublim per a qui el viu. El Departament de Salut, juntament amb BCNatal, l’Hospital Clínic, el Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau i l’àmbit  d’atenció primària de Barcelona Ciutat van editar la Guia d’acompanyament en el dol perinatal,  Canal Salut permet descarregar-se des del seu web.

    També des de l’espai web de la Federació Salut Mental Catalunya es pot consultar i descarregar el document Processos de dol i acompanyament. S’hi repassa què és i què comporta un dol i com afrontar-lo, i al final del document hi trobem encara més recursos òptims per fer aquest acompanyament.

  • “M’estic morint i t’ho explico per TikTok”: el que ens ensenyen els casos de Charlie i Olatz Vázquez

    Les xarxes socials tenen diversos beneficis per als usuaris. D’una banda, els proporcionen l’ocasió de definir-ne la identitat: política, sexual, cultural, emocional… i fer-la visible. Mitjançant aquesta visibilització aconsegueixen una inscripció digital: es donen a veure i existeixen en aquesta realitat virtual, de la mateixa manera que tots ens inscrivim al patró del nostre poble o ciutat perquè quedi constància de la nostra identitat i de la nostra existència.

    D’altra banda, i lligat a això, les xarxes els donen l’oportunitat de pertànyer a una comunitat d’internautes amb qui comparteixen aquesta identitat. Però, a més, la connexió a Internet requereix del cos físic –més enllà de les imatges o la paraula– i això produeix per si mateix una satisfacció.

    Per a Sigmund Freud, el cos és un lloc de gaudi pulsional, en el sentit que no només mirem i busquem aquesta inscripció a la comunitat, sinó que el fet mateix de mirar, escoltar o exhibir-nos ja implica –en fer-ho– una satisfacció que té la seu al cos.

    Mira que malament ho estic passant

    Dins d’aquestes modalitats d’inscripció a les xarxes socials, n’hi ha, des de fa algun temps, una de nova: fer-ho donant testimoni sobre alguna desgràcia que ens ha passat i ens converteix en víctimes. Pot ser una agressió, un accident, una malaltia, un acomiadament, un abús administratiu… D’aquesta manera, esperem que l’infortuni tingui algun tipus de reconeixement simbòlic que ens serveixi com a indemnització i com a distintiu per a la nostra inscripció a la comunitat virtual.

    Aquest reconeixement buscat persegueix, en primer lloc, el suport davant d’una situació de pèrdua; suport per compartir el dolor i, en alguns casos, per alleujar-lo materialment (mitjançant donacions). Però, també, l’exposició pública d’aquest dolor, com l’evolució d’un càncer que finalitza amb la mort de l’usuari, va definint la identitat del narrador, modificada després del diagnòstic de la malaltia.

    Charlie i Olatz, DEP

    És el cas del jove alacantí de vint anys Carlos Sarriá, més conegut com a Charlie, que va morir fa uns dies a causa d’un càncer. Amb 3,2 milions de seguidors a TikTok, va anar narrant dia a dia el curs de la seva malaltia fins al comiat, que va sumar més de 20 milions de reproduccions.

    Explicar la seva experiència es va convertir en una missió amb pretensions educatives: “Vaig decidir exposar-me per combatre la desinformació i les faules que hi ha al voltant de la mort”. Va ser una manera creativa de fer front a aquest present traumàtic que tenia un final anunciat.

     

    View this post on Instagram

     

    A post shared by CHARLIE (@charrliiieeeee)

    També la periodista i fotògrafa Olatz Vázquez, diagnosticada de càncer i morta a 27 anys, es va convertir l’any passat en un símbol de la lluita contra la malaltia. Ella va perdre la seva identitat: “He perdut l’Olatz que era”, escrivia en un missatge a Instagram.

    En contrapartida, la fotografia li va permetre una interacció amb el càncer que va ser el seu principal suport: “La meva inspiració més gran per fotografiar és la meva vida, i la meva vida ara és aquesta”.

     

    View this post on Instagram

     

    A post shared by Olatz Vázquez (@olatzvazquez)

    A contracorrent del postureig

    Aquestes històries s’han fet virals no només per la seva emotivitat, sinó perquè combaten l’ideal –dominant a les xarxes socials– de mostrar sempre una vida idíl·lica plena de moments brillants. En paraules de la sociòloga Liliana Arroyo, seria una mena de “violència dolça”, un exercici permanent de postureig.

    Aquesta pressió per la felicitat eterna ha afectat especialment els influencers que van començar a mostrar vulnerabilitat i ganes de deixar-ho, en un intent d’aportar també fragilitat en aquestes vides perfectes en què no falten esquerdes i moments de dolor.

    Exposar la desgràcia és també un efecte reactiu de la pròpia lògica de les xarxes. Quan tot es presenta així, de forma disneyificada, amable, harmònica i sense fissures, de sobte es produeix un efecte d’anonimat inquietant.

    La gent es perd en aquesta multitud tan homogènia i necessita alguna cosa més pròpia, més íntima. Vol recuperar dins d’aquest anonimat global la seva singularitat i donar sentit a la seva pròpia vida presencial i virtual. Mostrar el dolor és una manera d’exhibir allò que a cadascú, en un moment determinat, deixa una empremta o el marca: una pèrdua, un trauma, qualsevol esdeveniment.

    És com reintegrar a l’anonimat de les xarxes socials –aquest efecte que ens dissol amb tots els seus iguals– una petita diferència pròpia.

    A la recerca d’un sentit

    Les xarxes i els mons virtuals, inclosos els metaversos que estant venint, ens permeten imaginar tantes perspectives de nosaltres mateixos que finalment ens desorienten amb aquesta multifrènia del jo fragmentat en múltiples avatars, lliscant metonímicament de l’un a l’altre.

    Narrar el propi dolor és una manera de saltar d’aquest tobogan i recuperar l’enunciació pròpia, parlar en primera persona, despullar-nos anímicament, com van fer Charlie i Olatz, per donar sentit a les nostres vides, sigui amb l’ajuda de l’art o de l’exemplaritat d’una conducta.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí 
    The Conversation

  • Un dol incòmode

    Testimonis de víctimes mortals en desemparança i solitud mostren els obstacles per tancar cercles vitals.

    Caminante, son tus huellas
    el camino y nada más;
    Caminante, no hay camino,
    se hace camino al andar.

    Al andar se hace el camino,
    y al volver la vista atrás
    se ve la senda que nunca
    se ha de volver a pisar.
    Caminante no hay camino
    sino estelas en la mar.

    Declama l’Isaac, nerviós amb escletxes de serenitat, el poeta Antonio Machado als peus del faristol davant de familiars, amics, coneguts, i també desconeguts, en el que és un últim adéu col·lectiu al seu pare.

    Els rituals i cerimònies formen part inherent dels processos de dol de qualsevol cultura i fe. L’Isaac se sent complagut d’haver acomiadat el seu pare i sentir l’escalfor de la seva gent. “M’alegra veure-us tots aquí, sento que aquest és l’homenatge que li hagués agradat al meu pare, sigui on sigui, estarà content”, explica l’Isaac a un dels seus col·legues a les portes de l’oratori.

    La mort és un fet irreparable i universal. Tots ens morim, i tots passem pel procés de dol davant la pèrdua d’una persona estimada. Hi ha fins i tot estudis que ho demostren com a característica pròpia de la naturalesa animal. Segons l’antropòloga Barbara J.King, la resposta d’animals davant de familiars morts només poden ser interpretades com a processos de dol. Les girafes, per posar un exemple, i no estendre’m en el tema, són capaces de romandre de genolls durant dies, sense menjar ni aigua, en solitud, al costat d’una girafa morta.

    ‘Els rituals i cerimònies formen part inherent dels processos de dol de qualsevol cultura i fe’ | Sara Aminiyan

    El dol és el buit, la pèrdua. Un procés llarg, o llarguíssim, que es viu en diferents fases. Segons la psiquiatra Elisabeth Künler-Ross, (On death and dying – 1969), enumera cinc etapes: la negació, l’ira, la negociació, la depressió, i finalment, l’acceptació.

    “El dol és un procés llarg que va canviant de forma i el lloc que ocupa a la teva vida. El meu pare es va morir fa gairebé dos anys, i jo encara considero que ho estic passant. Fa quatre mesos vaig tenir una depressió que no em podia aixecar del llit. No entenia què em passava, i després de buscar els símptomes per internet vaig veure que aquesta era una fase del dol”, explica la Lea de 25 anys. “Crec que la mort d’algú tan proper, i el dol, et connecten amb allò essencial”, segueix.

    Durant el dol, la Lea va crear noves rutines i maneres d’expressar-se, que ara formen part del seu dia a dia: “Sempre havia odiat la gent que surt a córrer, però en aquell moment ho vaig necessitar més que mai, era la meva manera de gestionar el dolor i el meu propi procés. Avui encara surto. Crec que després d´un procés de dol et coneixes més a tu mateixa”.

    El psicòleg Robert Mengual matisa els casos que porten a un dol complicat: aquells produïts per una mort no anunciada, que no resol certs temes amb la persona que ha marxat; les pèrdues ambigües, on no hi ha la certesa de la mort; o les violentes per raons desconegudes.

    Al jardí de l’Awa, vora la costa de Joal Faditouh (Senegal), l’àvia parla i pensa en el seu nét Ablay Yay, presumptament mort a l’atlàntic durant el viatge de migració del Marroc a Espanya. “Abans d’anar a dormir sempre el penso. Jo no crec que hagi mort, no he vist el cos, només he escoltat que ha mort. No m’ho crec”, repeteix mentre ens mostra una foto de l’Ablay, amb la petita esperança que el noi ens ressoni alguna de les presents.

    Una de les escriptores més compromeses amb els drets de les persones migrants a la frontera basca amb França, Marie Cosnay, explica tot un “món imaginari” que creen els familiars de les persones desaparegudes durant el viatge migratori per fugir del dolor: «Hi ha molta rumorologia, es parla de presons subterrànies a Espanya i Tunísia on amaguen els migrants per a l’extracció d’òrgans, i moltes altres coses. He sentit de tot durant aquests anys».

    ‘La mort és un fet irreparable i universal. Tots ens morim, i tots passem pel procés de dol davant la pèrdua d’una persona estimada’ | Sara Aminiyan

    Xifres, números, i finalment, persones

    Durant els darrers dos anys, el telenotícies ha mostrat dia sí dia també mapes de xifres i taules d’estadístiques per assenyalar el nombre de morts per coronavirus que se succeïen a Espanya. Segons el Ministeri de Sanitat, des de l’inici de la pandèmia fins ara les dades són de 91.994 persones mortes a tot l’Estat.

    En la majoria de casos s’ha tractat d’una mort absent i llunyana.

    Durant els darrers dos anys, les morts registrades a les fronteres espanyoles han anat augmentant. El 2020 les víctimes mortals a les rutes s’han incrementat un 102,95% en relació a l’edició passada. A les fronteres per assolir Espanya, els resultats, del tot incerts per l’opacitat, i el desinterès d’informació, són esfereïdors: 4.404 persones registrades, majoritàriament en la migració per l’atlàntic, l’anomenada ruta canària, segons reporta el darrer informe de monitorització de l´organització Caminant Fronteres.

    Això sense comptar el centenar de persones desaparegudes en embarcacions, on totes les seves persones han mort; això sense comptar els cossos inerts abocats al mar per companys de barca, de vegades amics i familiars.

    En la majoria de casos és una mort absent i llunyana.

    El portaveu de la Federació d’Associacions Africanes a les Canàries, Teodoro Bondyale, denuncia un continent africà de dol, on pobles sencers ploren la mort de persones estimades que han migrat, i que deixa empremta en les persones que es queden. “Per mi, sobretot els joves són els meus herois. Són els que creuen que es pot viure diferent: fora de la tirania, la corrupció, les violacions, la pobresa”, afegeix Bondyale.

    Robert Mengual posa èmfasi en els rituals i cerimònies per acomiadar-nos dels que marxen, i el no poder fer-ho ho atribueix a una paràlisi, i, per tant, una complicació en el procés de dol. La pandèmia del coronavirus, i les múltiples onades, ha deixat morts sense la companyia de familiars i amistats properes, un confinament en solitud, i moltes vegades un dol sense tancar. Les polítiques de frontera engranant cada vegada més una Europa Fortalesa provoca al seu pas milers de víctimes mortals en els viatges migratoris. I en conseqüència, un tedi generalitzat a molts racons del sud global.

    ‘La pandèmia del coronavirus, i les múltiples onades, ha deixat morts sense la companyia de familiars i amistats properes, un confinament en solitud, i moltes vegades un dol sense tancar’ | Sara Aminiyan

    Ferides

    “He viscut cerimònies de pur tràmit per intentar tancar un capítol que costa molt de tancar, les famílies venien a l’església amb les cendres, moltes incrèdules de tot allò. El temps ho guareix tot, d’aquella manera, t’ho deixa enquistat i un va tirant”, explica en Sito Montoña, sagristà de l’església Santa Maria de Mataró.

    A la primavera de 2020, els primers mesos d’estat d’alarma i confinament total, i d’un de degoteig constant de morts, algunes famílies van trucar al seu sacerdot de confiança, a l’hora que sabien que incinerarien el familiar, – en cas de defunció per Covid el procediment era anar al crematori–, per acompanyar-los amb unes pregàries i tenir una cosa semblant a una cerimònia. “Al cap i a la fi era crear mecanismes per ser conscients d’aquella realitat”, afegeix el sagristà.

    La història de la Lea es va succeir en un d’aquells moments, el 4 d’abril del 2020, després de dues setmanes d’intubacions, el seu pare va morir per Covid. El seu germà va tornar de Colòmbia, la Lea de París. Van enterrar el seu pare al cementiri de Roques Blanques de Barcelona, i al tornar, al jardí de casa, van encendre un foc i van plantar un arbre. La Lea, la seva mare i els germans van poder tenir alguna cosa semblant a un comiat, però tot i així senten el pes de no haver pogut regalar un adéu a tota la família: “Quan parlo amb els germans del meu pare veig que no són en el mateix procés que jo. Per mi, el meu pare forma part del meu dia a dia (…). Crec que hi ha molta por a parlar sobre la mort, l’única cosa que tenim són els rituals, el llenguatge no verbal, i quan no ho parles ni tens aquests codis et sents doblement orfe”, reflexiona.

    Al sud de la península, al municipi de Los Barrios de Cadis, frontera amb Gibraltar, viu i treballa Martín Zamora, propietari de la funerària Southern Funeral Assistance, que des de fa anys es dedica a intentar contactar amb les famílies al Marroc de les persones mortes a les costes gaditanes, i en els millors casos repatriar els seus cossos.

    | Sara Aminiyan

    Abans de la pandèmia, el Martín sovint viatjava al Marroc en la seva missió per trobar familiars i reparar un dolor, que com ell diu “deixa una societat espanyola i europea com a autèntics monstres”; ara no para d’atendre el telèfon: “L’altre dia em va trucar una dona que és a França preguntant-me si tenia el seu fill, desaparegut des de fa anys, a la cambra. La vaig haver de parar i dir-li que no, i que probablement si el fill no hi ha contactat, és difícil que continuï viu. Però la dona s’agafa a aquesta mínima possibilitat. Sense cossos no hi ha sepultura, i sense això moltes famílies viuen desesperades en l’angoixa”.

    Al llarg d’aquesta pandèmia, milers de persones han viscut la pèrdua dels seus éssers estimats lluny de la normalitat i d’allò socialment integrat. Els serveis d’acompanyament al dol han estat duplicats per tot el territori en un intent de donar suport i aixopluc les persones en el procés de dol, i l’acceptació de l’absència.

    Així, com explica la investigadora sènior de l’àrea de migracions al Cidob, Blanca Garcés, el dret a la vida i la mort dut a terme per la necropolítica d’occident regeix la vida de milers de persones al sud global, i que són l’altra cara de la frontera, els efectes col·laterals de les pròpies polítiques de no arribada.

    Avui, i demà, familiars d’aquí i d’allà tenen una ferida permanent que no cicatritza, però com diu el poeta Joan Margarit, també un lloc on viure.

  • Viure els dols en temps del coronavirus Covid-19

    Perdre una persona estimada, és una circumstància dolorosa per la qual hem passat gairebé tots en algun moment de la nostra vida. Viure aquesta pèrdua en aquests moments de l’any 2020, quan la major part del món té restringida la seva mobilitat, en major o menor mesura, a causa del coronavirus Covid-19 i no pot ni acompanyar-la ni realitzar els ritus funeraris que cada cultura hem creat per pal·liar aquests moments de dol, afegeix un plus de dolor molt important.

    Desitjo que aquestes reflexions serveixin d’ajuda a tots els milers de persones que han viscut i estan vivint aquest patiment.

    Per començar, pensem que no hi ha una única manera de viure un dol. Totes són bones a condició que compleixin el seu objectiu.

    A efectes didàctics podríem dir que en aquesta situació de confinament, s’ha eliminat la part social del dol, els ritus funeraris. Ara, o estem sols a casa o acompanyats per un cercle familiar reduït. Antigament, les sales de vetlla es realitzaven a les cases i podia transcórrer tot un dia i una nit en on la família sempre estava acompanyada: familiars, amics, veïns… Fent torns per no deixar-los sols. I allà hi havia abraçades, petons, encaixades, salutacions i històries. Es parlava de la persona morta i cadascun explicava els seus records. Hi havia plors, però també rialles. Molts d’aquests records eren anècdotes que en determinats moments provocaven aquests somriures. Cada cultura amb els seus ritus propis.

    Ara ja hi ha pocs funerals a casa. Els hem substituït pels tanatoris, on també ens vam reunir per acompanyar la família i per donar-li un últim adéu a la persona morta. En aquesta era digital, s’ha afegit un altre element: les xarxes socials. És habitual que la gent comuniqui a la seva xarxa social la mort de l’ésser estimat i rebi els condols dels seus seguidors, alguns d’ells coneguts, altres no. Aquí podem trobar una alternativa per la situació actual, que ens pot servir. Rebre el suport, l’afecte i els ànims d’altres éssers humans que ens contesten, de vegades amb missatges molt emocionants. Els que habitualment utilitzen les seves xarxes socials des de l’àmbit professional o laboral, poden afegir aquest àmbit personal.

    També hi ha gent que, tal com ens hem acostumat ara amb les videotrucades, organitza un funeral virtual, reunint a tots aquells que desitgen tenir al seu costat o simplement a la família. No poden tocar-se, però sí veure i parlar. Compartir. Compartir i deixar sortir el patiment. Poder plorar. Poder parlar i expressar.

    Parlar és important en aquesta situació perquè una reacció instintiva pot ser refugiar en el confinament i aïllar-se per evitar el dolor o delectar-s’hi. No ajuda en cap dels dos casos. Evitar el dolor ho aguditza encara més, ja que cal afegir un esforç descomunal per no sentir-lo. I delectar-se en l’aïllament ens porta, com a mínim, al victimisme, això és, com si el familiar mort, ens hagués fet una cosa dolenta. Les dues situacions ens condueixen a un dol bloquejat, interminable i per això, patològic. Escollir el dol, també implica triar la vida.

    Altres persones organitzen un esdeveniment que pot consistir a demanar que el seu entorn enviï alguna cosa en memòria de la persona morta: un record, un escrit, una cançó. O participar junts escoltant i cantant la música que li agradava a l’ésser estimat. Resulta emocionant. Gran part d’aquests esdeveniments poden gravar-se i guardar la gravació com a record.

    I si ens cal, no dubteu a demanar ajuda. Sense dubtar-ho. Hi ha moltíssims professionals de salut mental que hi són, de manera gratuïta, per oferir aquest suport. Pot ser per telèfon. No només una vegada. Les que puguem necessitar. Sense descartar cap de les emocions que sentirem: ganes de plorar, de cridar, d’expressar ràbia, indefensió, culpa… Aquí viurem un munt d’emocions que són inevitables i necessàries. Viure-les no vol dir quedar-se a elles. La nostra part racional també hi serà, guiant-nos i alhora permetent aquests alts i baixos emocionals, sense perill

    Tota aquesta part social que ara ens falta, acompanya el dol personal, íntim, que potser ens demana solitud, ens demana els nostres rituals privats. Els que siguin. Els que necessitem. I durant el temps que ens faci falta. Hi ha temps per a la intimitat del dolor amb un mateix. No hi ha un temps marcat perquè una persona passi el seu dol.

    Quan ja ens està permès anar als hospitals a acomiadar-nos dels nostres éssers estimats, això és molt sanador per a molta gent. És important saber-ho perquè a l’inici d’aquesta pandèmia no era possible, però a hores d’ara els protocols han canviat.

    La medicina ha de tenir en compte aquest factor de suport familiar per a les persones que estan greus i no minimitzar-lo. Hi ha un temps de dedicació, però ara és possible disposar d’aquest temps. I al malalt, pot servir molt.

    Un col·lega em recordava alguna cosa que el psicoanalista Jacques Lacan va escriure sobre la pèrdua d’un ésser estimat. Deia que el subjecte havia de posar a treballar tot el seu ordre simbòlic fent-lo girar com giren les estrelles i els planetes en l’univers. Potser no és literal, però és la idea. I em sembla bell.

    De tot el que he llegit sobre el tema, trio dos articles molt diferents.

    Cesca Zapater, metgessa, que escriu al Diari de la Sanitat.

    I un altre que m’envia la meva amiga Vero, de la periodista i escriptora Argentina Mariana Enríquez, titulat l’ansietat.

    Cuidem-nos i cuidem.

    Olga Fernández va publicar aquest article originalment al blog ecriterium 

  • 10 contes i novel·les per treballar la malaltia, la mort i el dol

    És fonamental abordar aquesta complexa situació amb sinceritat, honestedat i claredat, sense caure en la sobreprotecció o en eufemismes que poden confondre més i alimentar tabús als infants. És necessari acollir-los i acompanyar-los en aquesta nova situació, des de i en la proximitat.

    Es tracta d’oferir un espai més d’expressió dels sentiments i les emocions, reconèixer-les, compartir-les i naturalitzar-les.

    Els contes poden ser un bon recurs. És desitjable fer una lectura prèvia i sobretot, quan el llegim plegats, fer partícip l’infant de la història. Podrà empatitzar amb els protagonistes i li pot ser útil per poder expressar-se, posar nom a allò que sent i que està passant. Podem fer preguntes sobre què ocorre al conte, aturar la lectura quan ho veiem convenient, preguntar-li com se sent, què en pensa… I si ens pregunten, cal dir sempre la veritat, amb paraules que puguin entendre, així com repreguntar “I tu què penses?”.

    Cada infant té el seu procés i necessiten temps diferents per elaborar la pèrdua. Cal acollir les emocions i reaccions tal com ragen, i que no se sentin estranys o culpables per tenir-les: a nosaltres també ens passa. És complex i difícil, per això és millor fer aquest camí junts. Acollim i ens sentim alhora, acollits. Com adults, hem de facilitar aquests espais d’expressió per viure-ho de forma emocionalment saludable.

    És recomanable afrontar la situació com més aviat millor (en casos de malaltia greu), ja que els infants capten de seguida els canvis en el seu entorn, i arribat el moment, facilitar el comiat.

    Sempre va bé apropar-se a la biblioteca del barri i consultar el fons de contes. De fet, de la mateixa manera que llegim un conte d’aventures, d’animals fantàstics, etc. També podem llegir un conte amb la temàtica que ens ocupa, com un fet que ocorre en el nostre dia a dia i en poder parlar-ne amb naturalitat. Des d’aquí, fer una petita recomanació.

    Contes

    El camí d’en Dan i El camí de la Lua.

    Xevi Ventura, Neus Ballesteros, Ivan Tàpia i Ewa Sitko

    Ens ajudarà a parlar de la mort de la mare o del pare. Acompanyarem als protagonistes en el seu procés de dol i en les diferents emocions que viuen. Ens farà viure de prop les fases del dol.

    El niño de las estrellas.

    Grient, katrien van der; il Somers, Patrik

    Clara, una nena de 6 anys que durant l’estiu ha vist com el seu germà ha mort. Està molt trista. A més comença un nou curs amb una nova mestre, que l’ajudarà en el seu camí.

     

    Como todo lo que nace

    Elisabeth Brami

    Ajuda a explicar el cicle de la vida i de la mort en diferents àmbits: la natura, els animals, les persones… Fa un recorregut per les fases que segueix qualsevol ésser viu. Un relat tranquil i natural.

     

    Una flor de recanvi per a la mare.

    Rebeka Elizegi

    Parla del procés de malaltia greu de la mare de la protagonista, amb molta tendresa i sensibilitat, des de la perspectiva del nen, utilitzant també les estacions de l’any per entendre el dur procés de la mare.

     

    On és el iaio?

    Mar Cortina

    A partir dels 9 anys. Text preciós sobre la pèrdua de l’avi o de l’àvia. La mort acompanya a la vida i nosaltres acompanyarem al protagonista per les seves vivències.

     

    El buit.

    Anna Llenas

    A partir dels 7 anys. El conte explora les diferents sensacions i emocions que ens generen les pèrdues, i allò que ens ha de permetre superar l’adversitat, i donar-li un sentit. Un buit gran, que de mica en mica es fa més petit.

     

    La Júlia té un estel.

    Eduard José i, Valentí Gubianas

    A partir dels 6 anys. Una història molt tendre i sensible. La mare, greument malalta, tracta d’ajudar a la seva filla, li explica que anirà a treballar a un estel.

     

    Narrativa

    El nen de l’ombra

    Beatrice Masini

    Novel·la a partir de 9 anys. L’Héctor ha perdut el seu germà petit, i a casa, no se’n parla. Un llibre que parla d’estimar i de la pèrdua, i com s’arriba a acceptar i conviure amb la nova situació.

     

    Coi de Quico

    Jaume Cela

    A partir de 10 anys. Tracta sobre la mort de l’avi, i per sobreposar-s’hi la mare li regala un quadern perquè escrigui tot el que pensa i sent. De mica en mica, se n’anirà sortint reconstruint la figura de l’avi i la relació que hi tenia.

     

    Abans de néixer, després de morir.

    Jaume Cela

    Novel·la per adolescents. Tracta d’una noia de 15 anys que perd la seva mare en un accident inesperat. Un relat on pots acariciar els protagonistes i acompanyar-los en el difícil i pedregós camí que tot just han iniciat.

     

    Més recursos: https://natibergada.cat/58-contes-per-parlar-de-la-mort

  • El silenci sobre el suïcidi perpetua la primera causa de mort no natural a Espanya

    Quan la filla d’Olga Ramos i Carlos Soto va acabar amb la seva vida, quan tenia 18 anys, ells no sabien res de suïcidis. Tampoc dels senyals que manifesten les persones amb ideacions suïcides. «Ara sabem moltes més coses i som capaces de veure signes, senyals… però a toro pasado. En aquell moment no sabíem el que teníem a veure. El tabú funciona fins a tal punt que no et fa informar-te fins que no li ha passat a algú molt pròxim», expliquen. Per això estan segurs que «parlar de suïcidis salva vides».

    «La gent sempre emet senyals, que no només es manifesten amb la paraula, sinó també amb l’actitud, la pèrdua de costums, el canvi de gust per les coses, una actitud depressiva, etc. Però per a detectar-les cal estar preparats i parlar amb naturalitat», explica el president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González. Olga, que és coordinadora de l’associació de Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (FAeDS), afirma que ara s’adona d’algunes coses que llavors no va saber identificar i enumera pistes perquè altres persones puguin detectar i intervenir abans que sigui tard. Si escau, recorda que la seva filla, que sempre havia tret molt bones notes, va començar a tenir problemes per a estudiar. A vestir-se amb colors clars, quan sempre havia preferit els foscos. A tenir problemes per a dormir o a menjar coses que li aixequessin l’ànim, com a xocolata. Mai va verbalitzar frases de l’estil «em vull morir» o «això no val la pena», que els experts recomanen no passar per alt.

    A Espanya, el suïcidi porta sent la primera causa de mort no natural durant 12 anys. I no remit: el 2017 –últimes dades disponibles–, la taxa va augmentar un 3,1% respecte a l’any anterior. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, 3.679 persones van veure com a única solució al gran sofriment que estaven travessant llevar-se la vida, i la hi van llevar. Una xifra que, segons els experts es queda curta i que podria aconseguir les 6.000 morts a l’any, perquè la forma en la qual es recullen aquestes defuncions en els comunicats de defunció falsegen les dades. «La nostra filla no consta com a suïcidi, perquè en el comunicat apareix com a causa de la mort una parada cardiorespiratòria. Evidentment, aquesta no és la causa de la mort», denúncia Olga.

    Retallades sobretot en salut mental

    «No se sap a què es deu l’augment de la taxa de suïcidis, encara que existeixen algunes hipòtesis», explica el president de l’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi (Aipis) i psicòleg especialista en psicologia clínica, Javier Jiménez. En primer lloc, aquest expert apunta a les retallades en sanitat, «que afecten sobretot salut mental», però també al fet que «no existeix cap programa de prevenció a nivell estatal» i «els de les comunitats autònomes que els tenen no estan dotats de mitjans econòmics ni de personal adequat».

    En l’Estratègia Nacional de Salut Mental en la qual treballa el ministeri de Sanitat s’incloïa la prevenció de suïcidis, una aposta de l’exministra Carmen Montón, que ja havia posat en marxa un pla a la Comunitat Valenciana, quan era consellera. De fet, l’exministra va reunir el passat 7 de setembre a diferents representants d’associacions que treballen aquest assumpte per a abordar el problema. «Estava molt implicada i sortim molt contents», indica Antonia Jiménez, coordinadora del grup d’estudi i recerca de la conducta suïcida del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid.

    Montón va dimitir el dia 11 de setembre després de detectar-se les irregularitats amb les quals va obtenir un títol de màster universitari entre les quals estava la còpia del treball final. «La següent ministra, María Luisa Carcedo, va dir que reprendria el tema, però no estava tan implicada», prossegueix Antonia Jiménez. Amb la convocatòria d’eleccions, els treballs sobre aquest tema s’han detingut encara que la veritat és que uns dies abans de l’anunci electoral del president Pedro Sánchez, des del ministeri reconeixien que encara no hi havia un esborrany elaborat. Aquesta redacció ha tornat a posar-se en contacte amb el ministeri per a conèixer algunes de les mesures que contempla el pla, però no ha obtingut resposta.

    González assenyala altres factors a tenir en compte. Entre ells, l’augment de les addiccions sense substància, «amb les noves tecnologies, internet, el joc o la compra online, la pornografia…». Noves patologies que «són, en realitat, dependències que generen frustració, ansietat i que, a vegades, tallen la vida de la gent», explica. L’any passat, el ministeri de Sanitat ja va incloure en el seu Pla Nacional d’Addiccions a les noves tecnologies, mentre reconeixia que un 18% dels joves de 14 i 18 anys les utilitza de forma inadequada. Una altra dada: l’auge de les apostes per internet va augmentar un 36% les inscripcions en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc. En 2017, 41.117 persones havien demanat que se’ls prohibís jugar. Era un 9% més que l’any anterior i, del total, més de la meitat tenien entre 18 i 35 anys.

    Intervenir a les escoles

    González apunta també que «la societat en la qual vivim genera patologia ambiental per moltes raons: expectatives en la gent que després no es compleixen, la qual cosa provoca frustració, depressió, estrès, ansietat…». Per això, advoca per intervenir de forma preventiva a les escoles, «parlant amb els joves de les addiccions amb substància i sense substància, dels problemes de salut mental, del benestar, d’un consum responsable, amb una dimensió més humana de la vida, reorientant-los a un procés de maduració cap a una vida més vivible i no cap a una competició».

    «En moltes direccions se centren més en el tabú i en què és millor no tocar el tema, però és a l’inrevés: el millor és intentar solucionar-ho», defensa Carlos, que després de la mort de la seva filla promou xerrades en centres escolars. «Després de la primera xerrada, ens assabentem que el de la meva filla era el sisè cas en sis anys en el seu institut», explica. «Al cap de poques hores, els seus companys ja ho sabien, però ningú els explica què és. Al final, ho veuen com una sortida, perquè es queda aquí com una forma de solucionar els seus problemes», indica.

    «Igual que parlem de sexe o de drogues, per què no parlar de tots els aspectes de la vida que són importants? Això no és una cosa que els passi a uns altres, és una cosa que succeeix. No té res a veure amb un determinat estrat social o econòmic», recalca Olga. El suïcidi és la tercera causa de mort entre els joves de 15 i 29 anys a Espanya, per darrere dels accidents i els tumors. En 2017, segons l’INE, es van suïcidar 273 joves.

    José Luis Herrera explica que ha tingut diversos intents de suïcidi. L’últim, el 16 d’abril de 2018. «Des de llavors, no he vist més al meu psiquiatre. El dia que em tocava la data no vaig poder anar, però a mi ningú m’ha cridat», explica. Ell ha optat per acudir a una psicòloga privada. «Perquè puc permetre-m’ho», diu. Viu a les Illes Canàries, però la falta de seguiment als pacients amb temptatives o ideacions suïcides és habitual en altres comunitats. Això, malgrat que «el principal predictor que una persona se suïcidi és que ho hagi intentat abans», assenyala Javier Jiménez. «A Madrid, quan algú s’intenta suïcidar li han de donar una cita preferent, entre tres i set dies, però s’han adonat que prop del 80% no va» pel que «queden en mans de la seva família», indica.

    Sensació de sentir-se incomprès

    «Depèn de cada lloc, però les llistes d’espera són molt llargues i, en aquest transcurs, la persona perd la confiança» i «multiplica la seva sensació de sentir-se incomprès», explica Aminta Pedrosa, que ha viscut molt de prop experiències relatives al suïcidi. És psicòloga sanitària i reconeix que ni ella ni els seus col·legues reben formació necessària per a abordar aquesta problemàtica. «En les universitats es veuen dades, estadístiques i dues o tres idees bàsiques», però res més.

    Per això, fa un any va començar a posar-se en contacte amb totes les facultats de psicologia perquè incloguessin en els seus plans d’estudis formació en conductes suïcides i autolesivas, en forma de matèria o assignatura de grau. Després, va ampliar aquesta petició a les facultats en les quals s’imparteix medicina, infermeria, treball social i teràpia ocupacional. Per a això, va elaborar un model de guia docent en la qual indica com impartir l’assignatura, quants crèdits tindrà, el temari, la seva ubicació i justificació dins de l’estratègia del pla d’estudis de grau, etc. «La majoria de respostes han estat: ens sembla oportú, encara que una tasca complexa. Ho tindrem en compte quan modifiquem el pla actual», assenyala. Però la veritat és que els procediments administratius «estan fent que es dificulti» l’adaptació curricular. De moment, la Universitat Complutense de Madrid ha suggerit la possibilitat d’impartir un taller formatiu per a alumnes i professors com a solució a curt termini.

    Els experts consultats assenyalen la importància d’incloure la figura del psicòleg especialitzat en atenció primària. «Se sap que moltes persones que se suïciden, en el mes anterior, havien anat al metge amb queixes inespecífiques o sense una raó precisa», explica Antonia Jiménez. «Podria haver-hi un psicòleg d’atenció primària que detectés i derivés. Un metge no pot detectar-lo tot en cinc minuts», continua. «Aquests problemes de gestió d’emocions», apunta José Luis, «es poden treballar des de la psicoteràpia i no des de l’abordatge solament amb pastilles». Ho explica Pedrosa: «El psiquiatre no està format en la intervenció a nivell cognitiu, és a dir, de pensaments, que és la que facilita unes emocions, sensacions físiques i actituds o unes altres. Si davant cada situació penso que ningú m’entén, això pot facilitar un canvi químic en el cervell. Si em dónes una medicació per a equilibrar això, m’estàs donant un pegat, perquè no m’estàs ajudant un canvi real a nivell de pensaments».

    Encara que soni contradictori, un dels possibles efectes adversos dels antidepressius és el risc d’autolesions. Quan Olga i Carlos van portar a la seva filla a la seva metgessa de capçalera perquè tenia problemes per a dormir i aquesta li va receptar medicació, ningú els va advertir. Tampoc li ho va dir el psicòleg al qual acudia la noia. «La meva filla es va suïcidar a la setmana i mitja de prendre la medicació», indica la mare.

    Un telèfon de tres dígits

    A més d’un pla contra el suïcidi que englobi reformes sanitàries, educatives, i als cossos policials i que estigui dotat d’un pressupost suficient, totes les persones consultades recalquen la necessitat d’un telèfon d’atenció ràpid, gratuït i de tres dígits, tant per a persones que estiguin pensant a suïcidar-se com per a aquells que detectin ideacions suïcides en algú pròxim. Actualment, aquesta funció la compleixen associacions com el Telèfon de l’Esperança -717003717-, que recorre a voluntaris. «El que ocorre moltes vegades és que el que hauria de ser públic, ho fan associacions, com la meva, amb voluntariat, però no hauria de ser així, perquè ens sobrepassa», reconeix Jiménez.

    L’Organització Mundial de la Salut reconeix que «l’estigma, particularment entorn dels trastorns mentals i el suïcidi, dissuadeix de buscar ajuda a moltes persones que pensen a llevar-se la vida o han tractat de fer-ho i, per tant, no reben l’ajuda que necessiten». En el Pla d’acció sobre salut mental 2013-2020, els estats membres es van comprometre a reduir la seva taxa de suïcidis en un 10%. Un objectiu que no sembla que Espanya vagi a ser capaç de complir en un any. Això, malgrat que com indica González: «El suïcidi és el problema més greu de salut pública a Espanya i és prevenible».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • L’atenció sanitària a les pèrdues gestacionals és deficient a Espanya

    La pèrdua d’un embaràs és un cop sobtat i inesperat. Si a més un no compta amb l’atenció mèdica adequada, bregar amb l’angoixa es complica i el duel s’enquista. L’associació de suport a la mort perinatal i neonatal Umamanita ha publicat un informe que assenyala les mancances del sistema sanitari espanyol en aquest tipus d’atenció. Les conclusions adverteixen que amb prou feines hi ha protocols d’actuació i la formació del personal sanitari referent a això és deficient.

    «No és que les coses no hagin millorat, però partim de molt a baix», puntualitza a Sinc Paul Cassidy, coordinador del treball que recull l’experiència de 796 casos des de la setmana 16 de gestació dins dels cinc anys previs a l’enquesta, entre juny de 2013 i 2016. L’informe, de més de dues-centes pàgines, àmplia les dades publicades en l’únic article sobre atenció sanitària a Espanya sobre el tema, publicat a BMC Pregnancy Childbirth a l’inici de l’any.

    Les mares i els pares que perden a un fill no nascut es troben en situació de vulnerabilitat i són molt sensibles a les paraules i accions de l’equip sanitari, del que prové el primer suport. La meitat de les dones enquestades va valorar la seva relació amb els professionals sanitaris molt positivament, no obstant això, una de cada tres considera que l’assistència que va rebre va ser molt negativa. En general, les mares van destacar haver rebut més suport emocional de l’equip d’infermeria que dels metges.

    «El metge decideix els tractaments i la infermera és qui està al costat del pacient. La matrona és la que presta una cura més propera», explica a Sinc Paloma Martínez Serrano, matrona i coautora de l’estudi. «També és cert que la nostra formació té una visió més holística de la persona i això es reflecteix» en la pràctica clínica, afegeix.

    Un duel invisible

    Els experts recomanen veure, vetllar i abraçar al bebè, així com elaborar records mitjançant objectes i fotografies, però aquest contacte no és una pràctica estesa: solament el 53% de les mares i el 59% dels pares de l’informe van veure al seu bebè mort.

    Encara hi ha professionals que aconsellen als pares no veure al fill. Això va succeir en un de cada cinc casos. El 96% de les dones que sí que van decidir veure’l creu que va ser una bona decisió per al procés de duel. De les que no van veure al nen, un 57% es van penedir.

    Entre les pràctiques millorables, també es troben les del moment del part. Tres de cada deu dones que van donar a llum no estaven acompanyades per les seves parelles o una altra persona de la seva elecció.

    Les dones no acompanyades van tenir més possibilitats que se’ls administressin sedants abans, durant o després del part, en el seu ingrés hospitalari. «Elles tenen una sensació d’irrealitat que augmenta amb la sedació», comenta Martínez Serrano. Segons explica, aquesta medicació pot ser perjudicial per a la presa de decisions, l’assimilació d’informació i la formació de records.

    Aproximadament un altre terç de les enquestades no va rebre informació sobre els procediments i opcions per disposar del cos i els professionals es van referir al seu bebè mort amb la paraula «fetus». «Per als pares i mares és el seu fill, ‘fetus’ és un concepte tècnic que en un moment tan delicat cosifica al bebè», explica Martínez Serrano sobre la necessitat de canviar la terminologia. El nom del bebè només es va usar en un de cada cinc casos, segons els resultats de l’enquesta.

    Des que una sentència constitucional de fa un parell d’anys va marcar jurisprudència, la disposició del cos, és a dir, el dret a acomiadar-se de les restes i decidir què es fa amb ells, ja no depèn de l’edat prenatal del bebè. Malgrat aquest avanç, l’atenció de les morts prenatals es va mostrar «notablement pitjor» com més primerenca va ser la mort.

    A més, un nombre important de pèrdues dels dos primers trimestres no es registren. «Quan no les comptabilitzes, el que comuniques és que no dónes importància a aquestes pèrdues», opina Cassidy, que recorda que a Espanya les dades són molt pobres i també existeix un problema d’infradeclaració.

    Una de cada tres no compten

    Un terç de les morts perinatals es donen abans de la setmana 28 de gestació, però les comparacions internacionals entre països no les recullen, segons va denunciar a la fi de setembre un estudi de la revista The Lancet. En les estadístiques solament es tenen en compte les pèrdues gestacionals a partir del tercer trimestre d’embaràs, el que subestima la càrrega real de les morts perinatals.

    Aquestes pèrdues quedarien excloses de les estadístiques internacionals de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que, encara que té en compte les dades de cada país a partir de la setmana 22, solament compara les pèrdues gestacionals a partir de la 28, el tercer trimestre.

    Segons l’OMS, la setmana 28 marca la viabilitat del fetus. Es considera que un bebè que neixi prematur a partir de llavors podria sobreviure fora del ventre matern, fins i tot als països amb rendes més baixes. Per això, la comparativa mundial entre països solament té en compte les pèrdues gestacionals a partir del tercer trimestre, encara que ja es registrin des de la setmana 22.

    L’estudi ha recollit les dades de 2,5 milions de bebès de 19 països europeus des de la setmana 22 de gestació en 2004, 2010 i 2015, inclosos en el projecte Euro-Peristat, entre els quals no està Espanya. El 2015, van morir més de 9.300 criatures, de les quals un terç ho van fer entre les setmanes 22 i 28 d’embaràs.

    Els autors del treball subratllen la importància d’incloure les pèrdues a partir de la setmana 22 de gestació per entendre la complexitat global del problema i l’impacte que té sobre les famílies. «Una mort en el segon mes d’embaràs no és menys tràgica. Aquests pares i mares també mereixen un reconeixement de la pèrdua i un informe de la defunció del nen per millorar l’atenció mèdica», emfatitza en un comunicat la coordinadora de l’estudi, Lucy Smith de la Universitat de Leicester (Regne Unit).

    La majoria de les pèrdues gestacionals, al voltant d’un 98%, es dóna en països en vies de desenvolupament, segons una col·lecció d’articles que va publicar fa dos anys la revista The Lancet. Als països rics, s’estima que 3,5 nens de cada 1.000 naixements ho fan sense vida. Ara, el nou treball adverteix que la càrrega real d’aquestes pèrdues podria ser «substancialment superior».

    Aquest és un article de l’Agència SINC.

  • Adolescència i malalties greus, quan Merlí es troba amb els polseres vermelles

    Pels mestres: Has tingut algun cas de mort sobtada dels pares d’un alumne? O d’un alumne? N’has tingut que li hagin diagnosticat una malaltia greu mentre tu n’eres el tutor? Algun que estigui rebent un tractament de quimioteràpia? O que arran d’un accident hagi perdut la mobilitat? Has viscut algun cas de suïcidi, d’un alumne o d’un pare? Quin acompanyament n’has fet? Com ho heu tractat amb el grup? O no ho heu tractat? Al llarg de la seva vida professional, els mestres passen per moments difícils com aquests amb més freqüència del que pot semblar, i sovint s’hi enfronten amb poques eines i formació.

    Pels metges: Has viscut de prop la mort d’un pacient amb fills petits? O la d’un avi o àvia amb una relació molt estreta amb el seu nét? Has intervingut perquè els adults deixessin als nens acomiadar-se del seu pare, mare o avi abans de morir? Has viscut la malaltia incurable d’un nen o d’un adolescent? Has desaconsellat que un pare menteixi un fill sobre la seva malaltia o la del seu germà? Has sabut com comunicar-te amb l’adolescent malalt? Has sabut com acompanyar el fill o el net en el comiat al seu pare o avi? També els metges es troben amb situacions per a les quals no se senten preparats. Si a molts ja els costa empatitzar amb el pacient adult, amb l’infant o l’adolescent el repte és majúscul.

    Mestres i metges no acostumen a trobar-se. Si no ho fan quan l’alumne d’un és el pacient de l’altre (a Catalunya moren cada any al voltant de 500 infants i adolescents menors de 20 anys),  encara menys quan l’alumne d’un és el fill del pacient de l’altre. I aquesta dinàmica és la que vol trencar el projecte Anjana, que es va presentar el 27 de setembre en una jornada que va tenir lloc a l’Hospital Sant Joan de Déu i en la qual van participar professionals de tots dos àmbits. “Ens hem adonat que tenim moltes coses a aprendre els uns dels altres, perquè treballem amb la mateixa vocació d’acollir i acompanyar sense jutjar”, explica la doctora Gala Serrano, cap del servei de cures pal·liatives de l’Institut Català d’Oncologia (ICO).

    La inspiració de Carles Capdevila

    El projecte Anjana (en la mitologia càntabra, l’Anjana és una nimfa que protegeix les persones que es perden als boscos i camins) va començar a caminar fa aproximadament un any arran de la trobada entre una metgessa i un mestre. Serrano va cursar un màster en dislèxia i lectoescriptura i el practicum el va fer a l’escola El Brot de Sant Joan Despí, un centre que acull especialment a alumnes amb dislèxia i altres condicions d’aprenentatge. Llavors va convidar un dels mestres a què anés un dia a l’ICO. “Era la tercera vegada que convidava un mestre a venir a l’hospital, i va ser el primer que va acceptar”, explica Serrano, que reconeix que la inspiració li va arribar d’escoltar Carles Capdevila, periodista prematurament traspassat que va ser fan per igual dels mons de l’educació i de la salut.

    El mestre era l’Àlex Rodríguez, el qual recorda la vergonya que va sentir quan li van donar una bata blanca i el van incorporar a l’equip multidisciplinar que feia la ronda de visites de pal·liatius amb la cap del servei. “El que més m’amoïnava era que em confonguessin amb un metge i em preguntessin alguna cosa, però la Gala em va dir que no patís, que malgrat que els pacients sabien de la visita del mestre jo no hauria de dir res”, comenta Rodríguez. En una de les reunions familiars, la filla d’un pacient va explicar que el seu fill de 8 anys li preguntava sobre l’avi i ella no sabia què dir-li. “Llavors la Gala em passa a mi la pilota, jo primer em quedo glaçat, però de seguida li dic que si el seu fill pregunta és que té necessitat de saber, ja deu sospitar que l’avi està molt malalt i potser cal donar-li l’oportunitat d’acomiadar-se. I li recomano uns contes per poder llegir conjuntament i preparar el dol”. La resposta va confirmar Serrano de la necessitat del treball conjunt entre mestres i sanitaris.

    Un temps més tard, Serrano va organitzar una sessió clínica sobre un cas complex d’una pacient que havia mort, i hi va convidar l’equip de la Unitat de Cures Pal·liatives Pediàtriques de l’Hospital de Sant Joan de Déu, liderada pel doctor Sergi Navarro ( també president de la Sociedad Española de Paliativos Pediátricos), i amb el qual ja feia temps que tenien interès mutu de compartir estratègies i experiències. També va convidar-hi l’Àlex Rodríguez, perquè havia conegut el cas en la seva visita, i una altra mestra, l’Ilda Gili de l’escola Montcau de Gelida, ja que havia tingut un cas similar a la seva aula. Aquest alumne malalt l’havia atès a Sant Joan de Déu Daniel Toro, psicòleg referent de la Unitat de Pediatria, que també s’ha convertit en un puntal del projecte.

    Àlex Rodríguez, Gala Serrano, Sergi Navarro i Daniel Toro / Projecte Anjana

    La sessió va confirmar que la mirada d’un educador complementava molt bé la dels professionals sanitaris. I d’aquí sorgeix el projecte Anjana, amb  metges, infermeres, professionals de l’educació, treball social i psicologia. Durant aquest primer any han compartit tallers formatius, sessions clíniques, discussió de casos, i estan formalitzant el grup de treball en les societats científiques referents.

    Gestió emocional

    A la jornada organitzada a Sant Joan de Déu (“Adolescent i adult jove amb malaltia greu: una intervenció sanitària, social i educativa”) es va seguir constatant la necessitat d’aproximar dos mons que fins ara s’han mirat de reüll. Metges, infermeres, treballadores socials, psicòlegs i docents van parlar sobre les seves experiències amb infants i adolescents malalts, l’adaptació a la pèrdua, la presa de decisions en el menor madur, el suport als germans, els alumnes amb pluridiscapacitat o malalties greus, el treball del dol a la família i el del dol a l’escola, entre altres qüestions.

    Ara el grup motor –explica Serrano– treballa en “detectar necessitats en l’àmbit familiar, sanitari i educatiu en relació a l’abordatge de situacions traumàtiques com poden ser la malaltia greu, pèrdua o mort, i poder estructurar una formació per cada àmbit per tal d’aconseguir la millor intervenció sobre les persones vulnerables que pateixen aquestes situacions”.

    “La idea –afegeix Rodríguez– és que siguem capaços de gestionar conjuntament l’impacte emocional que provoquen aquestes situacions en l’àmbit familiar, sanitari i educatiu. Volem establir una relació win-win entre els professionals sanitaris i educatius, per donar la millor atenció i suport, tant si és el nen/ adolescent malalt o algun membre de la seva família. Per això serà necessari coordinar-nos i tenir una visió integrada, holística i multidisciplinar.”

    El projecte Anjana compta amb la col·laboració dels Serveis Territorials d’Ensenyament al Baix Llobregat, de les dues institucions sanitàries, i de les societats científiques (Catalano Balear de Cures Pal·liatives i la Societat Catalana de Pediatria).

  • “Mama, jo també moriré?”: la mort, el gran tabú de l’ensenyament

    “Un dia, davant una escola, vaig veure com un nen petit, d’uns sis anys, corria cap a la seva mare per preguntar-li: ‘mama, jo també moriré?’. Ella, amb tota la serenor del món li va dir: ‘Sí. Com tothom’. En vista d’aquesta resposta sincera i simple, l’àvia, escandalitzada, va reprendre la mare per haver espantat el menut”. Begoña Elizalde, psicòloga i coordinadora del Grup de Treball Dol i Pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, narra aquesta escena per a explicar les raons per les quals la mort és un tabú a l’ensenyament.

    L’educació, segons la psicòloga, és un reflex de com vivim en la societat. Les aules no són pas espais aïllats de la resta del món: “els adults no parlem de la mort, al contrari: ens n’amaguem. I què hem de fer amb els nens si no ho fem entre adults?”, es pregunta. Elizalde posa el focus en que els nens, igual que la gent gran, els malalts o els discapacitats, “són un col·lectiu que considerem fràgil, sense plantejar-nos si realment ho són o no, i intentem allunyar-los de qualsevol patiment, enlloc de donar-los eines per afrontar-ho”.

    En aquesta línia, Nani Hidalgo, vicepresidenta de Dret a Morir Dignament (DMD) Catalunya, observa que “l’escola, més enllà d’ensenyar coneixements, ha d’acompanyar en el creixement de persones responsables, autònomes i conscients”. Així, considera que la mort és essencial per a aquest desenvolupament però troba que a les aules hi ha silenci al voltant d’aquest tema. Per això DMD, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, organitza la tarda de dimarts 23 la xerrada ‘Trencar el Tabú de la mort a l’ensenyament: Tenim dret d’apartar a les criatures de la vivència de la mort?’

    I és que Hidalgo assegura que l’únic moment en què es tracta la mort a l’aula és després que s’hagi donat una pèrdua propera, però “en aquests casos es tracta el dol, a posteriori. Veiem, doncs, que hi ha una part important de drets i de la vida que no es tracten a l’escola. Els preparem per anar a la universitat, per l’edat adulta, però no per una altra etapa important de la seva vida que és la mort”, assegura.

    Els silencis a les aules són relativament freqüents en relació a temes polèmics, ja sigui la mort, o el sexe i les drogues, temes que fa anys eren tabú però ara es tracten amb certa normalitat a les tutories. El problema, però, és que la polèmica que aixequen aquests temes es dóna “al món dels adults i el traspassem al dels infants. A classe hauríem de parlar de tot el que no es parla i no es parla d’allò que és lleig”, assegura Elizalde. Afegeix, també, que la mentalitat dels menuts és molt més “simple” i que aquests temes són molt més fàcils per a ells que per als adults, “però som nosaltres els qui dissenyem l’agenda educativa”, lamenta.

    La mort és una realitat per a la què els nens han d’estar preparats, perquè “tendim a pensar que només es moren els ancians, però això no és cert”, opina Hidalgo. Així, des de DMD asseguren que “no tenim dret a robar els nens la reflexió sobre una part integral de la seva vida que és la mort, només perquè als adults ens faci por”.

    Il·lustració de l’exposició ‘La mort digna il·lustrada’ | Gemma Capdevila

    Canviar les imatges associades a la mort per a que ja no faci por

    “Has intentat il·lustrar mai un dossier pedagògic o una xerrada sobre la mort? És dificilíssim. Tot són xiprers, mans que s’agafen, imatges fosques i horroroses…”. Aquesta reflexió de l’Alba Falgarona (Wäwa Illustrations) va ser la que va donar peu a l’exposició ‘La Mort Il·lustrada’, en col·laboració amb Dret a Morir Dignament Figueres. Es tracta d’un treball en el què han participat més de 30 artistes que donen una visió particular i personal de la mort a través de dibuixos tan diversos com diverses són les experiències relatives a la mort: des de propostes íntimes i sòbries fins a composicions abstractes amb colors més foscos, passant per il·lustracions entranyables i introspectives.

    L’objectiu del treball de Wäwä és “poder usar l’art per parlar de la mort, per a canviar-ne el llenguatge i normalitzar-la”. Així, DMD ha realitzat un dossier que acompanyarà la visita de les escoles que assisteixin a l’exposició, per a posar pautes al debat sobre el què senten davant aquestes imatges i “poder eliminar els pensaments negatius associats sempre a la mort”, explica.

    Falgarona, com a artista, ha fet ella mateixa aquest exercici de canvi de llenguatge i assegura que “ha estat un viatge molt personal. M’he trobat davant de reflexions que mai no havia abordat així d’obertament. Tinc més de trenta anys i ara veig que la mort és igual de digna que la vida. Vull que els nens tinguin aquesta visió abans dels trenta per a que puguin viure sense por”.

    Aquesta idea de por ve associada a la de patiment i desconeixement que envolta el moment de la defunció. Per això, Hidalgo assegura que introduir la idea a l’aula de l’autonomia sobre el propi cos i la vida “vol dir ensenyar a viure i morir dignament. Ajudar a desenvolupar l’empatia respecte els qui pateixen per ser conscients de la nostra pròpia vulnerabilitat. Parlem molt de la sobirania dels pobles, però poc de la dels cossos”, denuncia Hidalgo.

    Però, per la seva banda, Elizalde alerta que, si bé no s’ha de viure obsessionat, la por al patiment es sana. “S’ha de tenir por, però mai por a la por”, puntualitza. “Els canvis importants de la vida comporten patiment: si tant la mare com la criatura pateixen en el moment del naixement, hem d’assumir que una transició tan important com la mort també ens farà patir, ja sigui físicament o emocional”.

    Il·lustració de l’exposició ‘La mort digna il·lustrada’ | Jaume Montserrat

    Morts enllaunades: més exposició però menys reflexió

    Ara, com a societat, estem menys en contacte amb la mort, segons opina Hidalgo. “S’ha anat traient de les cases i allunyant els menuts quan es dóna una defunció en l’àmbit personal. Ara bé, els nens estan més exposats que mai a una mort que els és indirecta i freda”. Es refereix al que Elizalde defineix com a morts enllaunades, aquelles que es veuen a la televisió i els videojocs. És una idea de la mort que “no els fa madurs, perquè no és real si es pot ressuscitar com si res”, reflexionen des de DMD.

    Per a Elizalde la banalitat d’aquesta idea col·lectiva de mort és més greu encara perquè es relaciona amb l’entreteniment: “els jocs o les pel·lícules són una eina d’esbarjo i, si en algun moment ens violenten massa, sempre els podem apagar i passar a una altra cosa”, opina. Així, per la psicòloga, la veritable maduresa respecte la mort no s’entén si no es transita per la idea del patiment “i no ho podem fer si la televisió ens entreté”.

    Totes dues professionals coincideixen en que és difícil afrontar idees doloroses amb els més menuts, però s’ha d’ensenyar des de ben petits que els éssers vius moren per a que la mort no es converteixi en una obsessió. “I se’ls ha de fer entendre que ells també moriran”, reitera Elizalde, qui assegura que això no generarà pas un trauma perquè els nens “tenen una ment més oberta que els adults i no tenen les preconcepcions que els dificulten entendre que el seu pas per la vida acabarà algun dia”. Així, sempre s’ha de dir la veritat, perquè el que mou els nens és la curiositat i el que els espanta és no saber. Per això, aquell nen que corria cap a la seva mare a preguntar-li si ell també moriria, per a sorpresa de la seva àvia escandalitzada, va assentir, dient “vale” per després tornar trotant amb els seus amics a jugar.

  • «La cerca és la substitució d’un dol que no poden passar perquè no tenen la certesa que els seus fills estiguin morts»

    «Van voler enterrar-nos, però no sabien que érem llavors». Aquest vers pertany a una poesia que va néixer en memòria dels 43 estudiants normalistes que van ser desapareguts a Ayotzinapa (estat de Guerrero, Mèxic) el 26 de setembre de 2014. Es va convertir, també, en consigna de les manifestacions, marxes i moviments reivindicatius que reclamaven l’aparició amb vida dels joves.

    Aquesta frase, igual que les accions de protesta sorgides del cas Ayotzinapa, es van convertir en referència de molts dels moviments de familiars de desapareguts que estan sembrant Mèxic des de fa dècades. No hi ha xifres oficials de quantes persones estan en lloc desconegut però, diverses organitzacions sumen més de 30.000 desapareguts en només deu anys, des que el president Calderón va iniciar la Guerra contra el Narcotràfic el 2006.

    Però la desaparició forçada –s’entén com ‘forçada’ quan participen agents estatals- es va començar a documentar a Mèxic durant la Guerra Bruta com a forma de repressió contra els moviments socials i polítics dels anys 70 i 80. En aquesta època s’expliquen 1.200 persones desaparegudes: «va haver-hi zones molt afectades, com l’estat de Guerrero, amb alguns pobles que van quedar completament devastats, en els quals es van emportar a tots els varons», explica Ximena Antillón, psicòloga especialitzada en acompanyament psicosocial en situacions de violacions dels drets humans i en salut mental comunitària.

    Forma part del centre de recerca mexicà Fundar i, durant tres anys, va estar acompanyant als familiars dels 43 estudiants. D’aquesta experiència va néixer un informe del que n’ha vingut a parlar a Barcelona, en el marc del festival pels drets humans a Mèxic ‘Murmuris del Mèxic Oblidat’, organitzat per la Taula per Mèxic de Barcelona.

    Les xifres ens diuen que, a mesura que passa el temps, la desaparició forçada a Mèxic creix: com podem entendre això?

    El president Felipe Calderón (Partit d’Acció Nacional –PA) el 2006 dissol la Fiscalia especialitzada en moviments socials i polítics del passat, creada per investigar els crims de la Guerra Bruta que va ser creada en els ‘90 però que mai va investigar ni va trobar als desapareguts. Aquí es dóna un pacte d’impunitat perquè no s’arribi al fons de l’assumpte i tractar el passat com a passat. Però, en aquesta mateixa època es comencen a documentar desaparicions, ja en el marc de la Guerra contra el Narco, que deixen de ser per motius polítics i tenen a veure amb les accions d’actors criminals no estatals, com el crim organitzat, però que estan col·ludides amb l’aparell de l’Estat. I es donen desaparicions perpetrades per agents de l’Estat que lliuren a la gent a la delinqüència organitzada perquè realitzin l’execució i al revés.

    I com afronten els moviments de suport a les víctimes aquesta nova ona de desaparicions?

    Vèiem dia a dia que la Guerra contra el Narco estava incrementant el nombre d’executats i desapareguts vertiginosament. És llavors quan, el 2013, comencen a créixer nous moviments de familiars que exigeixen l’atenció de les autoritats així com mecanismes d’interlocució per generar polítiques de cerca. I, poc després, el 26 de setembre d’aquest mateix any, ocorre la desaparició dels 43 estudiants normalistes.

    Aquesta desaparició forçada es dóna en aquest context de connivència de les xarxes criminals i les autoritats de diversos nivells, amb participació de la Policia Federal, Estatal i Municipal, presència de militars i Policia Ministerial, tots ells col·ludits amb el Cartel Guerreros Unidos.

    La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d’investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

    Quina és la resposta de l’Estat a aquest cas en el qual s’acusa directament a les seves forces de seguretat?

    La primera reacció de les autoritats és criminalitzar als estudiants; van dir que eren infiltrats del Cartel de los Rojos i que per això Guerreros Unidos els havia fet desaparèixer. Però el fet que fossin joves, pobres i estudiants va generar molta empatia entre la societat i es va poder neutralitzar aquest discurs.

    A més, tot el seguiment mediàtic internacional que va tenir el cas va aconseguir que l’Estat tingués una reacció particular amb els 43 i es va aconseguir impulsar el Grup Interdisciplinari d’Experts Independents (GIEI) que van intentar desmuntar la veritat històrica llançada pel govern, que era que els estudiants havien estat assassinats i cremats en deixalleria de Cocula. Gràcies a aquest Grup, es documenten els mecanismes d’impunitat de l’Estat, que va sembrar restes humanes en un riu per fer tot aquest muntatge.

    En l’àmbit psicològic, com afecta la criminalització dels estudiants i aquesta veritat històrica als seus familiars i companys supervivents?

    Quan vem començar a treballar amb els supervivents vam veure moltes conseqüències com a impactes propis de l’estrès posttraumàtic –insomni, por a sortir al carrer o espantar-se amb qualsevol soroll o en veure policia, etc. A més, van viure un procés de dol alterat per totes les manipulacions que s’estaven duent a terme del cas.

    Els normalistes estan units per un vincle molt profund: viuen a l’escola i molts procedeixen del mateix poble. Per això, la resposta durant els atacs va ser admirable: tornaven enrere per recollir als companys que quedaven enrere i els ferits de mort se sacrificaven per aquells que encara podien sortir amb vida.

    La culpa va ser la part més dura, perquè sobreviure va ser alguna cosa totalment aleatòria, així li van donar sentit al fet d’estar amb vida: trobar als seus companys.

    Com és la gestió d’un dol que s’acaba convertint en una lluita en comunitat?

    Quan les famílies s’assabenten del què ha succeït comencen a arribar a l’escola; ells no es coneixien i al principi es dóna una situació molt caòtica. A poc a poc es van organitzant en grups de cerca que no donen resultat.

    És llavors quan decideixen anar a viure a l’escola i comencen les conseqüències psicològiques amb efectes a més llarg termini: deixen les seves cases, les seves collites, la seva comunitat…i es dóna el que cridem temps detingut: perden els referents del pas del temps perquè tota la seva vida es basa en una cerca que no dóna resultat.

    Molts d’ells no tenien experiència organitzativa ni referències de les desaparicions que estaven succeint al país però comencen a mobilitzar-se per buscar als seus fills, la qual cosa, en termes psicosocials, els permet tramitar el seu buit i reorganitzar la seva vida quotidiana. La cerca es converteix en una substitució del dol que no poden passar perquè no tenen la certesa que els seus fills estiguin morts.

    Ximena Antillón ha visitat Barcelona en el marc del festival pels drets humans a Mèxic ‘Susurros del México Olvidado’, organitzat per la Taula per Mèxic de Barcelona / ©SANDRA LÁZARO

    Els familiars dels 43 van començar la seva mobilització amb l’únic objectiu de trobar als seus fills i s’han convertit en activistes pels drets humans. Els compensa aquesta lluita? Com segueixen, tres anys després?

    Es van desgastant i van perdent visibilitat, la qual cosa genera tensions dins del mateix col·lectiu. Ells sabien que s’haurien de preparar per a una lluita llarga, però no s’imaginaven que ho seria tant. Ara segueixen amb la cerca però comencen a tornar a les seves cases, la qual cosa els resulta molt dolorós, perquè senten com que abandonen, però necessiten administrar les energies.

    A més, necessiten mantenir les seves activitats econòmiques donat que no s’han volgut visibilitzar com a víctimes ni com a subjectes d’assistència de l’Estat: van rebre oferiments de diners per part de funcionaris amb l’objectiu de silenciar la seva lluita, però això els ofenia perquè els feia considerar que els seus fills estaven en venda. De l’Estat només volen garanties de recerca per a la veritat i la justícia.

    Les desaparicions busquen eliminar dissidències però els familiars, s’acaben mobilitzant, així que es passa a parlar de l’activisme de les víctimes.

    És el mateix que diuen les mares de Plaça de Maig: elles van ser parides pels seus fills. Van començar a fer caravanes, visites a pobles que són víctimes de violències i s’identifiquen amb altres moviments, no només de desapareguts sinó contra els megaprojectes, feminicidis… Se’ls va obrir els ulls al que passava a Mèxic.

    Hi ha un altre tema important referent a l’activisme a Mèxic que és la criminalització. Com porten els familiars que els ataquin per defensar uns drets que ja els han llevat?

    Aquest fenomen es diu cadena de greuges: tenim un context de violència estructural que té a veure amb la pobresa, el racisme…i després els atacs com el de l’escola Normal, que són esdeveniments traumàtics. A partir d’aquí, es donen situacions que cridem retraumatitzants, com la impunitat, l’estigmatització de les víctimes, la criminalització o el maltractament institucional que segueix després. I el pic més alt d’aquesta violència i revictimització és la veritat històrica.

    Els familiars sempre estan bregant amb la possibilitat que els seus desapareguts estiguin morts però la veritat històrica li dóna forma a aquest temor i els fa imaginar-se com va succeir; assassinats o calcinats, com en el cas dels 43. I això és tortura.

    La veritat històrica o la desaparició forçada són realitats que aquí sonen extremes però que per a Mèxic són recurrents. I no es pot parlar d’això sense esmentar la impunitat

    Des de Fundar, abordem la impunitat més enllà de la definició jurídica que és l’omissió a investigar i sancionar, però també es pot donar de forma activa, amb estratègies per protegir als responsables. Així, es desvia l’atenció o s’inventen proves per canviar la versió dels fets i tancar el cas. També es va documentar tortura als detinguts, per fer-los confessar de manera que les seves versions coincidissin amb la veritat històrica.

    I aquesta impunitat legitimada té a veure amb el maneig dels mitjans de comunicació, que no són independents, perquè estan controlats per l’Estat mitjançant subvencions. L’entramat és enorme, perquè no és tan fàcil no investigar amb tot el moviment de familiars organitzats.

    La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d’investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

    Són els mateixos familiars els que investiguen el que l’Estat no fa?

    Veiem a molts familiars especialitzats en la cerca de fosses clandestines: usen el mètode de la vareta, clavant-la en irregularitats del terreny i si surt una olor fètida és que hi ha restes humanes. Però malgrat ser ells els qui els troben, són les autoritats les que han de fer l’aixecament de proves. Però van veure que ho feien malament i perdien evidències: ells descobrien les fosses i les autoritats les tapaven.

    O el que és pitjor, s’emportaven els cossos i perdien la pista d’on estaven i com els tractaven. Molts familiars expliquen que les restes estan més segures a les fosses que quan les té l’Estat perquè el perill és que tornin a desaparèixer. Desapareixem físicament, dels registres… És la lògica de la desaparició duta a l’extrem.

    La mobilització a Mèxic és enorme, però després hi ha tota una part de la societat civil que no està organitzada. És per passivitat o perquè es normalitza la situació i la por i el cansament paralitzen les mobilitzacions?

    En el terratrèmol, amb Fundar vam anar a donar atenció psicosocial a aquells que esperaven que els rescatadors traguessin a gent dels enderrocs. Va haver-hi un maneig molt revictimitzant sense cap sentit: no donaven informació, treien els cossos d’amagat…

    La gent va començar a organitzar-se, van parlar amb els mitjans de comunicació i van aconseguir que les autoritats responguessin mínimament. Però, en un moment donat, la gent va començar a dir-me que tenien por perquè pensaven que anaven a desaparèixer als seus familiars. Llavors vaig veure com la desaparició havia calat en l’imaginari fins al punt de pensar que li pot passar a qualsevol. I quan sortien a denunciar la situació em deien: «i si ara em desapareixen a mi?».

    La por a Mèxic està sempre present com a forma de control: és el discurs que les víctimes en alguna cosa caminaven, per la qual cosa hi ha una bona part de la gent que pensa que si callen no els hi passarà res. Això l’única cosa que fa és deixar-nos més desemparats, però la por moltes vegades és més forta que la ràbia.