Just Deploy It!

Etiqueta: Dolor

  • La desconeguda i habitual malaltia del lipedema

    El lipedema és una malaltia crònica i degenerativa que es basa en l’acumulació de greix a les extremitats, sobretot a les inferiors, provoca molt de dolor i pot arribar a ser invalidant. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va reconèixer aquesta patologia l’any 2018, però sovint es confon amb altres malalties, com l’obesitat, el limfedema (acumulació del líquid limfàtic) o la insuficiència venosa crònica, fet que porta a l’aplicació de tractaments inadequats.

    “Vaig començar a veure que alguna cosa no anava bé als 16 anys, acabada la pubertat i començant l’adolescència en la seva màxima esplendor. Veia que les meves cames tenien una forma lletgíssima, amb els genolls molt gruixuts. Em veia horrorosa. Encara no em feien mal. Recordo la il·lusió que tenia per comprar-me unes botes altes, era normal, per l’edat, però no les vaig tenir mai”, relata la Carla.

    “Jo, a nivell d’alimentació, estava bé, però vaig començar a deixar de menjar moltes coses per aprimar-me. S’aprimava la cara i el tronc, però les cames mai; estaven superamples. A la universitat, era molt restrictiva envers el menjar, i sempre anava amb pantalons”.

    La Carla va acabar Dret, es va casar als 28 anys i llavors ja havia acceptat el seu cos. Als 29 anys, però, amb el primer embaràs, va començar a sentir molt de dolor a les cames i li va sortir un lipoma (nòdul gros) a la cama dreta. “Va ser una època difícil, vaig tenir depressió postpart, vaig anar a una psicòloga, i la malaltia no em va ajudar, perquè em veia molt malament, estava molt pesada, i amb un bebè que depèn de tu les 24 hores… No ho vaig disfrutar gaire”.

    Trastorns alimentaris

    A més, a causa de totes les dietes acumulades durant anys, va tenir un trastorn per sobreingesta compulsiva: “Després de tantes dietes sense resultat, menges i ja et dona igual. Menges per amagar altres sensacions. Vaig fer teràpia un cop a la setmana a Barcelona, a l’Institut de Trastorns Alimentaris, i ara ho tinc controlat, però això no s’acaba mai, pot sortir en qualsevol moment”.

    El mal a la cama dreta continuava fins a derivar en meràlgia parestèsica, una malaltia que es caracteritza per formigueig, entumiment i dolor ardent: “El líquid del lipedema pressionava perquè estava inflamat i estrenyia el nervi de la cama. Jo em pensava que era una trombosi”.

    Carla Sánchez: «És una malaltia originada per una mala absorció intestinal i és més complicada del que sembla» | Cedida

    El patiment va anar a més, ja que la mala alimentació de la jove va derivar en litiasis biliar (càlculs a la vesícula) i li van haver de treure la vesícula biliar. “Tenia uns còlics terribles!”, lamenta.

    “Quan te la diagnostiquen, és alliberador”

    La vida de la Carla va canviar quan va veure a Instagram una noia que explicava que tenia una malaltia que li semblava molt familiar: “Eren tots els meus símptomes. A mi sempre em sortien hematomes i jo pensava, ‘tinc malament la circulació’. La forma de les cames, el que explicava… Ho vaig tenir molt clar, i li vaig dir al meu marit: ‘Tinc una malaltia que es diu lipedema’”. Així, va buscar per Internet “especialista lipedema Barcelona” i va anar a parar a l’Institut Dra Ana Torres.

    En pocs mesos, la Carla va millorar com no havia fet en més de dues dècades. Ella va decidir no operar-se i fer un “tractament conservador”, que consisteix a seguir una alimentació antiinflamatòria, portar mitges de compressió de teixit clar, fer esport amb un impacte suau (ja que l’esport inflama la musculatura), i fer drenatge limfàtic manual. “M’ho faig tot”, assegura, “i tinc nutricionista, fisio i entrenador personal. És un dineral”.

    Ara recorda la frustració de quan, tot i perdre 20 quilos, només baixava una talla de pantaló i es culpava pensant que no ho havia fet bé. “És frustrant, perquè el lipedema és una malaltia infradiagnosticada, no hi ha coneixement de la patologia. Vas al metge i no saben res; ara sí que estan més al dia, però si el metge de família no et deriva a l’especialista, estàs perduda. És una malaltia originada per una mala absorció intestinal i és més complicada del que sembla. Quan te la diagnostiquen, és alliberador”.

    El tractament conservador està donant els seus fruits: “Ara no estic perdent pes, estic perdent volum. Si ho hagués sabut amb 18 anys, m’hagués canviat la vida, o ho hauria portat de manera molt diferent. Em veia com una bola i em passava mitja hora plorant”.

    No és l’estètica, és el dolor

    La doctora Ana Torres remarca que “no es tracta només d’un problema estètic, sinó que provoca dolor, que pot arribar a ser invalidant”. La pacient, perquè la gran majoria de persones que pateixen lipedema són dones, “pot entrar en un cercle viciós del qual és difícil sortir-ne, ja que, com que les cames li fan mal, no fa exercici, per la qual cosa s’engreixa i empitjora el lipedema”.

    Segons les dades de l’especialista, gairebé la meitat de les dones amb lipedema no estan diagnosticades, i és que prop del 70% dels metges d’atenció primària desconeixen la malaltia, que afecta un 20% de les dones.

    El lipedema té un marcat component hormonal i acostuma a manifestar-se a la pubertat o al principi de l’edat adulta, per la qual cosa el diagnòstic precoç és clau per prevenir un agreujament dels símptomes amb el pas dels anys: “Si no es diagnostica a temps, la pacient pot presentar complicacions degudes a l’evolució del lipedema, com problemes articulars i del sistema endocrí, obesitat… les quals afecten de manera directa la seva qualitat de vida”.

    Gran part de les afectades són dones joves que es troben en un moment de les seves vides en què estan construint la seva identitat, i veure’s amb les extremitats asimètricament gruixudes, no ajuda en aquesta etapa complicada, la qual cosa pot comportar l’aparició de trastorns mentals, com depressió, ansietat i alteració de la imatge corporal.

    L’Associació Catalana d’Afectats de Limfedema i Lipedema (Limfacall) critica que la Seguretat Social no cobreix els tractaments de lipedema, que suposen una despesa molt alta. Argumenta que el cost mínim d’un tractament conservador és de 5.000 euros a l’any, mentre que el tractament quirúrgic pot arribar als 20.000 euros.

  • El malson del dolor cervical

    Ara que hem reprès de ple l’activitat laboral, deixant enrere el descans de les vacances, tornem a la cadira de treball i a les postures que condicionen la resposta de les nostres cervicals, per bé o per mal. Molts dels dolors que reverberen al darrere del coll o als costats tenen a veure, senzillament, amb seure malament o repetir gestos en una mala posició que tensa músculs i lligaments o força vèrtebres de manera innecessària. També, però, poden tenir el seu origen en traumatismes, lesions o desgast ossi.

    Les cervicals són les primeres set vèrtebres de la nostra columna, les que sostenen el pes del cap. I en elles es concentra, a més, un enorme compromís amb el moviment. Són les vèrtebres que més movem al llarg del dia. En concret, les que ocupen el número 5 (C-5) i 7 (C-7) són les que més pateixen aquests moviments. Respondre amb un sí o un no sense parlar, ho podem fer amb aquesta delicada part del cos, tan sols movent el cap i, amb ell, el coll i la part cervical. La columna vertebral conté i protegeix la medul·la espinal. És essencial perquè a través d’ella es controlen gran part de les funcions del cos i les activitats sensorials. Per això, les lesions o petits traumatismes a la regió cervical poden ocasionar emergències mèdiques de gran importància i gravetat.

    Després del mal de cap (cefalea), i del dolor lumbar, la cervicàlgia, que és el dolor a la zona cervical, és la tercera queixa més comuna de dolor en la consulta mèdica. És una afectació que pot arribar per múltiples factors. “El dolor cervical pot tenir un component artròsic degeneratiu, purament ossi. Però pot ser també degut a la compressió radicular d’algun nervi discal, o per una hèrnia”, descriu el doctor Antonio Montes, que presideix la Societat Catalana del Dolor i és el cap de secció de la Unitat del Dolor de l’Hospital del Mar de Barcelona.

    I són totes les afectacions més severes, com les que anomena Montes, les que cal descartar primer davant d’un dolor cervical persistent més enllà d’unes setmanes de molèstia continuada i intensa. Sobretot si el dolor irradia, arriba a sentir-se també al braç. Però en el fons, moltes vegades –també diu l’especialista- encara que hi pugui haver una patologia major, com és una hèrnia, hi ha bàsicament també un component muscular al darrere de dolors cervicals que deriven en una síndrome de dolor miofascial, aquell que es dona amb intensitat en una regió muscular. Contractures mantingudes resultat de moviments bruscos o mals gestos poden ser-ne la causa. Però la cervicàlgia també té factors de risc de caràcter psicològic com és ara un estat tensional molt intens o de llarga durada, l’angoixa o la depressió. Són, a més, de gran importància, tal com s’afirma en un dels darrers estudis sobre els riscos del dolor cervical realitzats per BMC (Biomedcentral) als Estats Units, on aquest mal afectava, l’any 2019, 27 de cada 1000 persones.

    El tractament passa per una bona rehabilitació i fisioteràpia que -segons apunta el Dr. Montes- per anar bé hauria d’anar acompanyada també d’una bona reeducació postural. També recomanacions com ara fer servir una cadira ergonòmica a la feina, que és on s’acostumen a passar moltes hores del dia, sobretot en els treballs actuals. Per a la majoria de treballs, avui dia, l’ordinador és una de les  principals eines. Al marge de les hores dedicades a teclejar enfront de la pantalla, és important fer-ho amb les vèrtebres lumbars i l’esquena ben acomodades i rectes sobre el respatller de la cadira perquè la musculatura reposi en tot moment.

    Qualsevol mal gest pot passar factura. Mantenir les postures ergonòmiques correctes del coll al llarg del dia, en el treball, a casa i en dormir ajuda a evitar dolor o lesions en la zona cervical. I a més de la higiene postural, tonificar la musculatura del coll amb senzills exercicis suaus estiraments, també ens protegeix.

    Altres mesures, farmacològiques, com ara analgèsics, i també no farmacològiques, són les que principalment es recomanen per a tractar el dolor quan la causa és muscular. Poden incloure teràpia de làser, massatge, acupuntura, ioga, i teràpia aquàtica.

    Si bé la rehabilitació i fisioteràpia són les prescripcions mèdiques indicades per a fer desaparèixer o si més no rebaixar tot el possible el dolor cervical de raó muscular, quan el component té a veure amb el factor psicològic, a més del fisioterapeuta, que haurà d’ajudar a destensar manualment la musculació, el tractament psicològic també és necessari.

    Higiene postural

    Ser conscients d’allò que ens va malament o del que, al contrari, ens ajuda a preservar una bona posició de la columna vertebral, evitant sobrecàrregues i tensió muscular, és a la base de la nostra prevenció de dolor cervical.

    En l’origen de les patologies cervicals trobem la pròpia mobilitat del coll i les postures que el sobrecarreguen. Són postures o moviments quotidians que duem a terme la majoria de vegades sense pensar si són les més convenients per a evitar la repercussió negativa sobre les cervicals. Aprendre a posicionar bé la nostra columna, com a eix principal del nostre cos, és la base d’una bona prevenció. S’anomena higiene postural a tot un seguit de pautes, consells per ajudar que les articulacions, músculs i òrgans de l’organisme no pateixin i, per tant, no acumulin gens ni mica de tensió. Detalls tan aparentment insignificants com és portar unes ulleres ben graduades fa que no hàgim de forçar la musculatura del coll acostant-nos més del que cal al document que hem de llegir.

    El dolor en intentar girar el coll cap a un costat o un altre o cap amunt o a baix, la limitació del seu moviment, fins i tot marejos i mal de cap són els símptomes més freqüents en una cervicàlgia. El típic torticoli pot aparèixer immediatament després d’haver estat parlant per telèfon en una posició en què els músculs del coll siguin forçats durant un període de temps prolongat, i tot per una mala postura, com és aguantar el telèfon sostenint-lo entre el cap i l’espatlla, amb el coll totalment decantat, mentre continuem teclejant en l’ordinador o fent qualsevol altra activitat amb les mans, en lloc d’utilitzar una d’elles per a sostenir el telèfon i evitar-li el sobreesforç de càrrega a la musculatura del coll.

    Prevenció

    El Consorci Sanitari de Terrassa comparteix a la seva web una sèrie de postures i moviments que sacrifiquen el nostre benestar, i com fer el mateix evitant sobrecàrregues. Amb senzills dibuixos que il·lustren situacions de la nostra vida diària, mostren les posicions adequades per evitar males postures i, en conseqüència, dolors futurs.

    Una contractura o torticoli pot ser lleu o més complexa segons el gest que l’hagi causat i l temps en el qual ha perdurat el sobreesforç muscular. Normalment, desapareix al cap d’un o dos dies. Quan el dolor persisteix més de tres dies i, sobretot si és un dolor irradiat cap als braços, o s’acompanya de pèrdua de força o sensibilitat en les extremitats cal consultar al metge de capçalera.

    El tractament de fisioteràpia parteix del diagnòstic mèdic. Depenent de l’origen, la causa del dolor o contractura, es realitzaran unes pràctiques o unes altres. Sempre en funció del diagnòstic, la gamma de tractaments més habituals comprèn: medis físics, suport de tècniques mecàniques i accions manuals del fisioterapeuta. Aplicar calor sobre la zona o electroteràpia, a partir d’aparells que emeten impulsos elèctrics que poden acompanyar-se també d’aplicació lumínica és part dels medis físics que s’utilitzen. Per suport mecànic s’entenen les traccions cervicals que, sota uns paràmetres definits, el pacient se sotmet a traccions controlades que vagin destensant les articulacions de les vèrtebres.

    La massoteràpia, els massatges són mobilitzacions acompanyades de la vèrtebra i les seves estructures adjacents: espatlles i braços. Són traccions manuals que realitza el fisioterapeuta. Aquestes es poden acompanyar de cinesiteràpia, tècniques basades en el moviment, que pot ser passiu o actiu, acompanyades o realitzades pel propi pacient, per a recuperar-se d’una lesió o disfunció.

    Si hi ha o no un coixí més indicat per al descans de les nostres cervicals, els especialistes no ho indiquen. Però sí que cal sentir que la musculatura del coll reposa mentre dormim i que no sentim dolor en la zona, ni recolzats, ni en aixecar-nos.

  • La salut de les dones, de malament a pitjor

    Fa pocs dies es van presentar els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2017 en un acte presidit per la consellera Sra. Alba Vergés i alts càrrecs del Departament de Salut.

    L’ESCA dóna informació anual dels hàbits, les opinions i les percepcions de la ciutadania en relació a la seva salut. Les dades es recullen en una mostra d’unes 5.000 persones i s’ofereixen desagregades per territori, variables sociodemogràfiques (edat, nivell d’estudis, classe social…) i gènere.

    La nota de premsa del Departament destaca que «en general, les dones tenen comportaments més saludables que els homes però tenen pitjor percepció del seu estat de salut i de la seva qualitat de vida relacionada amb la salut». Aquest fet confirma el que ja sabem des de fa temps: que el gènere és un eix estructural de desigualtats en salut.

    Però, no per ser conegut deixa de ser d’interès. Els resultats de l’ESCA que s’ofereixen desagregats per gènere diuen que el consum de tabac i d’alcohol, així com el consum de begudes ensucrades és molt superior en els homes o que l’activitat física saludable i el seguiment d’una dieta mediterrània és més freqüent en dones.

    Però quan anem a veure com valoren les dones el seu estat de salut, els resultats no estan en consonància amb els hàbits pels quals es pregunta. Per exemple:

    • A partir dels 15 anys la quantitat de dones que consideren que tenen un estat de salut excel·lent, molt bo o bo és inferior a la quantitat d’homes que fan aquestes mateixes valoracions.
    • Les diferències augmenten de forma progressiva amb l’edat, arribant als 18 punts percentuals a partir dels 75 anys.
    • S’obtenen puntuacions superiors en les dones quan es pregunta si pateixen alguna malaltia o problema de salut crònic o si presenten alguna discapacitat. En aquest cas, les diferències per gènere també augmenten amb l’edat.
    • En el camp de la salut mental les respostes segueixen la mateixa tònica. Així, les dones que declaren patir depressió major és més del doble que els homes: 8,8% enfront del 3,6%.

    Estem, doncs, davant d’un problema de desigualtats en salut de primer ordre que requereix abordatges ben orientats, tant en el camp social com en el sanitari. El pitjor estat de salut de les dones té relació amb la pertinença a un gènere subordinat en la nostra ordenació social i als mandats que aquesta societat atorga a les dones: condicions de treball, desigualtats salarials, diferents oportunitats d’ascendir en l’escala laboral, menor presència en organismes de gestió i de poder, invisibilització del treball domèstic, opressió i violència sexual, distribució desigual de les tasques de cura familiar, humiliacions més o menys encobertes, i d’altres.

    Es coneix que la soledat i la baixa disponibilitat de xarxes socials de relació i suport és un condicionant negatiu de salut. Doncs bé, a Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles. Entre els homes aquest percentatge és del 12,4%. Les dones que viuen soles també tenen major dependència i major deprivació material.

    Per tant, la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts.

    Les causes socials requereixen solucions socials, ens diuen els especialistes en salut pública una i altra vegada; i si no és així, el resultat és nefast. Quan es dóna resposta mèdica a les causes socials s’obté invisibilització, revictimització, medicalització i encara pitjor salut. Per això sorprenen les declaracions que, segons El País, ha fet la recentment nomenada Directora General de Planificació Sanitària, Dra. Cristina Nadal: “Una dona va a buscar els nens o té cura dels pares, i al final ella és l’última. Per molt que faci vida saludable, si no acaba anant al metge, potser no se li detecti alguna cosa a temps, i per tant, empitjora”. És realment preocupant que una persona amb aquestes responsabilitats posi en el camp de la medicina l’abordatge dels determinants socials i de gènere de la salut.

    És un fet que les dones amb malestar acudeixen al sistema sanitari i, de fet, ja hi van més que els homes. A les consultes han de ser acollides, com també s’ha de saber interpretar el patiment, les seves causes i donar respostes saludables. No sempre es fa així. En anteriors articles en aquest diari, diverses autores hem fet referència a la concepció androcèntrica que té la medicina respecte a la salut de les dones que a vegades acaba exercint violència contra elles, bé en forma d’excés, de defecte, o simplement per manca de respecte.

    Molta feina per fer des de tots els àmbits. Però cal orientar bé les mesures que es duguin a terme: anar a les causes de les causes i no recórrer als diagnòstics i tractaments mèdics per aquelles condicions que corresponen als àmbits cultural, social i polític.