Just Deploy It!

Etiqueta: Drets Sexuals i Reproductius

  • Ni un se’n salva: la vulneració dels drets sexuals i reproductius de les dones desglossada en un informe

    6 de cada 10 persones asseguren no haver sentit mai a parlar dels Drets Sexuals i Reproductius. Un 71% assegura haver-se sentit menystinguda durant l’embaràs o part. El 38% s’ha sentit jutjada o quan ha anat a demanar una pastilla anticonceptiva. Un 40% creuen tenir poca informació sobre com accedir a un avortament. Un 30% creu que el lloc on viu dificulta l’accés als serveis de salut sexual.

    Aquestes dades surten d’una enquesta realitzada per L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius a més de 300 dones per donar pas a l’Informe de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat dels Drets Sexuals i Reproductius a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania.

    Des del dret a l’avortament, el dret a rebre atenció sanitària, el dret a rebre anticoncepció d’urgència, el dret a una reproducció assistida o el dret a una educació sexual fins a la denúncia clara cap els fonamentalismes, els tractes discriminatoris a dones amb trastorns per consum de substàncies o el finançament públic a entitats i col·lectius anti-drets. Aquests són alguns dels casos que l’Observatori ha rebut des de l’octubre de 2018 i que ara s’han desenvolupat en aquest informe. Un informe que vol ser “una caertografia de les vulneracions en territori català”:

    Sílvia Aldavert, de L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, assenyala com a nexe d’unió de tots ells la violència institucional. Durant la presentació de l’informe ha expressat que cal «canviar el paradigma d’atenció i de servei públic» i que, aquest canvi, «ha d’estar fonamentat en els drets humans de les dones i de les persones i ha de tenir una perspectiva feminista per poder posar la vida al centre».

    En aquest sentit, l’informe apropa relats personals perquè per Aldavert, «la informació quantificada és important però cal centrar-nos en les vivències de les desigualtats per entendre el seu recorregut i resoldre les vulneracions de tots els drets sexuals i reproductius (DSIR)».

    Vols avortar? Busca’t un centre sense objectors de consciència i torna d’aquí tres dies

    Montse Cervera fa molts anys que forma part de la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït. Si reconeix que des dels inicis de la seva lluita s’ha avançat, les mancances segueixen sent moltes i molt greus. «Tot i les denúncies continuen havent-hi casos i molts per falta de formació en tots els circuits dels professionals de la salut: un avortament no és treure’t una piga, quan decideixes fer-ho, necessites un procés ràpid», ha opinat Cervera.

    La falta de formació, els objectors de consciència o els requisits legals de l’espera de 3 dies «per pensar-t’ho» són algunes de les vulneracions que pateixen les persones que volen avortar. Per tot això, el pitjor que et pot passar és adonar-te d’un embaràs en dissabte i tenir un viatge previst. El cas que Cervera ha explicat durant la presentació ha estat el d’una dona no racialitzada de 38 anys. Després de fer trucades per informar-se i visitar dos centres de primària i a dos centres hospitalaris només va rebre informació contradictòria i incorrecta sobre el procés a seguir.

    Finalment, la setmana següent va al seu centre de primària i per fer el tràmit correctament, com estipula i obliga la llei, ha d’esperar els 3 dies de reflexió. Aleshores li comuniquen que haurà d’esperar més perquè per aquelles dates no hi ha ni un sol ginecòleg que no sigui objector de consciència.

    Dona i migrada, doble vulneració

    I aquests casos es magnifiquen entre les persones embarassades que no tenen targeta sanitària. Si bé la llei marca que d’urgència els menors i les dones i persones embarassades han de ser ateses, no sempre acaba sent així.

    Rosario Mendieta, membre de la Marea Verda de Barcelona, assenyala el racisme institucional com el culpable de la vulneració i la manca de drets que pateixen les persones migrades. Actualment s’està treballant en la Taula de Treball sobre l’Accés a l’Atenció Sanitària per menors de 18 anys, dones i persones embarassades vulguin seguir o interrompre el seu embaràs. Així, si bé la campanya està vinculada al dret a l’avortament, té més a veure amb la situació en la que es troben les dones embarassades sense targeta sanitària.

    La Taula exigeix una reforma de lectura única que incorpori un apartat per blindar l’atenció sanitària a aquests col·lectius. Una llei que data del 2017 però que, tot i ser suspesa durant un temps pel Tribunal Constitucional, ja hauria d’estar publicada.

    «La nostra demanda parla de model, de quin tipus de serveis públics volem: estem exigint una instrucció i una reglamentació que a més de legislar també faci una modificació sobre com s’aconsegueix l’accés a la targeta sanitària», explica Mendieta. Assenyala que es tracta d’una política de fons: «l’accés a la targeta sanitària ha de poder estar garantit per a totes… I no valen excuses. El turisme sanitari és una cosa i l’universalitat una altra».

    Falta d’informació o objecció de les farmàcies que vulneren l’anticoncepció d’urgència?

    L’anticoncepció d’urgència és la forma més segura d’evitar fins a un 95% els embarassos que es produeixen per no protecció o per fallada en el mètode que s’està utilitzant. «Tot i ser molt segur, ens trobem que hi ha molt desconeixement», explica Eva Vela, de la Federación de Asociaciones de Matronas de España (FAME) i coordinadora d’un ASSIR (unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva).

    Durant la feina que ha dut al primer informe de l’Observatori, Vela destaca que la «immensa majoria de les denuncies han estat sobre com s’havia de recollir aquest medicament a oficines de farmàcia». Un dels casos paradigmàtics que s’han trobat és el d’una noia de 16 anys (a nivell de salut ja major d’edat) que s’adreça a una oficina de farmàcia sense necessitat de recepta i es troba que la persona que l’atén la comença a interrogar. «Ella es sent jutjada i, per haver fet una presa anterior d’aquesta pastilla, en comptes de rebre l’ajuda se li nega el tractament. Els motius que li donen són dos: per ser menor i per haver pres una altra. Li al·leguen que ha d’esperar 6 mesos cosa que és totalment falsa», explica Vela.

    Segons la investigació posterior que han fet, Vela assegura que això no passa en un sol centre. A més, relata que el desenvolupament probable d’aquest tipus de vulneracions a serveis públics, «perquè els serveis de farmàcia ho són», és que finalment aquesta «persona ja vulnerabilitzada, com se li nega el tractament, ja no anirà en lloc més, s’espanta, no pren el tractament i es produeix un embaràs que es podria haver evitat molt probablement».

    Es presenta l’Informe 2019 de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat i la qualitat dels DSIR a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania / Carla Benito

    Reproducció Humana Assistida en dones LGTBI+… desplaçaments i espera

    Elena Longares forma part de LesBiCat i de la campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida. Denuncien que fins fa ben poc parelles de dones o dones sense parella estaven sense accés al servei. Ara es troben que, «com no hi ha una bona difusió, els ASSIR desconeixen el protocol i la via que hem de seguir… Si no hi ha difusió les usuàries finals no tenen un accés fàcil», explica Longares.

    Un altre dels problemes és la centralitat de Barcelona que dificulta encara més l’accés. Longares i la seva parella fa tres anys que van iniciar un procés que les desplaça sovint a Barcelona molt d’hora al matí suposant un alt cost no només econòmic. «No fer ús de mètodes més fàcils fa que hi hagi una llista d’espera molt llarga per accedir-hi: a l’abril érem 900 persones pendents».

    L’informe indica que, «tenint en compte que la nostra societat actual viu sota el mandat de l’heteronormativitat obligatòria, la majoria de serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva estaran també dissenyats i encarats a aquesta. Concretament, el col·lectiu LGTBI s’enfronta a certs obstacles en matèria de DSiR que constitueixen la seva vulneració i de discriminació del col·lectiu”. Així, Longares parla d’una atenció principalment patologitzadora: “el cos es posa en qüestió i es vulnera amb preguntes que no tenen a veure amb la reproducció». Longares va haver d’aguantar preguntes com ara ‘des de quan saps que ets homosexual’, altres comentaris masclistes i també gordofòbics.

    «Si tens una drogodependència, no pots ser mare»: les violències que es troben les dones que consumeixen

    La Marta té 30 anys i viu a Calafell. Té una filla de 5 anys vivint amb una família d’acollida i fa poc s’ha tornat a quedar embarassada. El seu company no consumeix. Ella vol ser mare i els professionals del CAS (Centre d’Atenció i Seguiment a les drogodependències) li van iniciar un tractament de metadona. Després de la coordinació entre el CAS, ginecologia i obstetrícia i d’un seguiment intensiu durant tot l’embaràs ha nascut un nen sa. S’ha acordat que pot mantenir la seva custodia amb seguiment de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). És més, recuperarà la seva nena que fins ara vivia a una casa d’acollida.

    Aquesta és la història que ens explica Ana Isabel Ibar, de la Sub-direcció General de Drogodependències. «No considerar-la bona mare, no tenir en compte el seu criteri, la seva situació… Totes aquestes vulneracions de DSIR se les troben molt sovint les dones que consumeixen», denuncia Ibar que, al mateix temps, celebra l’informe de l’Observatori. Creu que és essencial treballar colze a colze entre l’associació de drogodependències i ginecologia per garantir aquests drets i que, una part de tot això, «comença sabent que està passant i l’observatori és una eina clau».

    L’Observatori indica una manca d’accés a anticonceptius de llarga durada, als recursos de salut i d’acompanyament postpart, manca d’acompanyament al “dol perinatal” quan es retira l’infant, resistències dels serveis de salut a permetre l’alletament (malgrat que el consum d’algunes substàncies sigui compatible), vulneració del dret a la confidencialitat i a la intimitat (en demanar informació sobre el seu consum davant d’altres persones), estigmatització i visió punitiva, infantilització de les dones associant el consum de drogues amb la incapacitat de fer de mares, manca de potenciació de les capacitats preservades de les dones i poc, o un nul, anàlisi en relació amb altres causes que pugui patir la dona com ara pobresa o violència.

    Contra el «Nena, el teu cos serveix per reproduir-se», educació sexual feminista a les escoles

    L’úter és on es desenvolupa el fetus durant l’embaràs i la vagina és un passadís elàstic on s’introdueix el penis durant la unió sexual. Aquesta afirmació la van trobar en un llibre de ciències naturals de sisè de primària d’una escola pública membres de la Comissió de Coeducació, Gènre i Feminismes de les Escoles Públiques de Gràcia. Esther Murillo, la seva coordinadora, denuncia que trobar-se aquestes informacions és una clara vulneració del dret a l’educació sexual.

    Davant aquesta descripció que per Murillo «és biologicista i finalista i situa el cos de la dona només en la reproducció» que, a més, «sempre depèn d’un òrgan masculí», l’Observatori va demanar a l’editorial que retirés el llibre, cosa que encara no ha passat.

    Una de les altres denuncies que han tramitat ha estat respecte les informacions al voltant de la vacuna del papiloma. Un tríptic que es repartia a les escoles per part de l’Agència de Salut deia que «la vacuna només protegia en front algunes de les soques mes freqüents i donava consells per prevenir». Si bé aquesta informació va ser retirada sota demanda, per Murillo respon a una medicalització del cos de les dones i de les nenes. «Si aquesta malaltia la transmeten els nois, perquè no es fa cap intervenció sobre els seus cossos? Aquell tríptic responia a l’heteronormativitat perquè només contempla els cossos de les dones i no treballava en la responsabilització en nois i noies».

    Si no tens recursos i vols interrompre el teu embaràs, Déu t’acull durant uns mesos perquè no avortis

    Sovint es parla de grups ultracatòlics que esperen a les portes de les clíniques on es practiquen avortament per increpar les dones que s’hi visiten. El cas que va destapar la CUP de Tarragona i Cau de llunes l’octubre de 2018 encara va més enllà.

    Llar natalis és una residència d’acollida propietat de la Fundació Obra Pia Montserrat que es ven com una obra caritativa de suport a dones embarassades en risc d’exclusió social. Més enllà del problema dels fonamentalismes quan parlem de drets sexuals i reproductius i de dones, la denuncia va fer-se ressò perquè Llar Natalis rebia finançament públic de l’Ajuntament de Tarragona, el Consell Comarcal del Tarragonès i la Diputació de Tarragona. A més a més, Llar Natalis rebia usuàries de serveis socials. I per si això fos poc, la Fundació es troba en un emplaçament que durant la dictadura franquista feia de presó de dones.

    Laia Estrada, de la CUP de Tarragona, denuncia que «s’està oferint un servei suposadament professional i dient que és públic però del què es tracta és d’evitar que avortin per un motiu estrictament religiós». Com expliquen al web de l’informe, va dirigit a dones embarassades sense recursos i sense teixit familiar o social i que volen practicar-se interrupció voluntària de l’embaràs. «Derivades des de Serveis Socials, la Llar Natalis les acull per tal de dissuadir-les mitjançant estratègies com el síndrome post-avortament i reforçant mites, amb l’objectiu que les dones se sentin penedides i continuïn amb l’embaràs». A més, Estrada explica que «és un servei que només compta amb 1 treballadora social i la resta són monges sense cap mena de titulació».

    La Llar Natalis, per Estrada, «és l’altra cara de la moneda del Proyecto Raquel. Un projecte que té com objectiu garantir un procés de sanació per aquelles dones que han decidit avortar». A l’estat espanyol, explica Estrada, aquest projecte compta amb el suport de la conferència episcopal i serveix perquè dones que han avortat, a partir de la clausura puguin reconciliar-se amb Déu gràcies a la reflexió amb cites bíbliques».

  • Les tres tortures de Lucía: el cas de la nena violada a la qual negaven l’avortament i la denúncia als únics metges que la van ajudar

    «Vull que em treguin això que em va posar dins el vell». Aquestes paraules de Lucía han suposat un punt d’inflexió en la vida de José Gijena i la seva esposa, Cecilia Ousset. «Cal tenir una ànima molt ombrívola per a no reaccionar davant el dolor d’aquesta nena d’11 anys embarassada pel seu violador i torturada per un sistema de salut que li nega el seu dret a l’avortament».

    Aquests ginecòlegs van practicar una cesària a la petita –que després de nombroses dilacions portava ja 23 setmanes de gestació– i ara s’enfronten a una denúncia d’homicidi qualificat d’advocats ‘provida’ a causa de la mort del bebè.

    «Entrem a l’habitació de l’hospital i ens trobem a una nena petiteta, d’11 anys però amb escàs desenvolupament genital, en un estat psicològic molt inestable. Ja havia tingut dos intents de suïcidi. Ella i la seva mamà ens van demanar si us plau que les ajudéssim a interrompre aquest embaràs», explica Gijena. Per a llavors Lucía (nom amb el qual es protegeix la seva veritable identitat) portava setmanes demanant-ho en va.

    Gairebé dos mesos abans havia anat per un dolor de panxa al centre de salut de 7 d’abril, un petit poble a 150 quilòmetres de la ciutat de Tucumán, en el nord de l’Argentina. Allí van descobrir que tenia un embaràs de 16 setmanes, que va revelar al seu torn que la tortura per a ella havia començat molt abans, amb els abusos sexuals de la parella de la seva àvia, un home de 62 anys.

    Però la següent tortura acabava de començar. L’avortament és legal a l’Argentina des de 1921 en casos de violació o de perill de mort per a la gestant. De fet, ni tan sols es requereix l’autorització d’un jutge. Però la província Tucumán és l’única del país que no ha adherit al protocol sanitari per a aquests casos. «Les pressions de l’Església catòlica i els grups antiderechos han deixat aquesta província al marge de la justícia», protesta Gijena.

    Els dies van anar passant per a Lucía sense cap solució, entre escenes en les quals metges li preguntaven, amb una mà en el seu ventre, si de debò volia ‘matar al seu bebè’, i declaracions de responsables polítics que assenyalaven que el millor per a ella era seguir endavant amb l’embaràs i fins a una fiscal buscant advocat per a protegir al fetus. Finalment, una jutgessa va instar a les autoritats sanitàries que en menys de 72 hores atengués la voluntat de la nena d’avortar. Però no hi havia metges disposats a fer-ho.

    Per això el Ministeri de Salut ha d’acudir a un metge privat. José Gijena accepta, amb la condició d’avaluar el cas i prendre la decisió mèdica que cregui més convenient. Tercera sessió de tortures: l’avortament ja no és possible. L’obstetre entén que el cos de la nena és massa immadur per a interrompre l’embaràs amb pastilles. Hauria suposat almenys tres dies de fortíssims dolors i hemorràgies, amb possibles conseqüències físiques i psicològiques. Seguir amb l’embaràs també hauria estat un risc: una nena de la seva edat té quatre vegades més possibilitats de morir en el part que una dona adulta.

    «Decidim fer-li una microcesària, el menys invasiva possible. Però ens trobem en el quiròfan amb que ni les infermeres ni l’anestesista volien participar. S’emparaven en l’objecció de consciència. La meva esposa, que és catòlica practicant i també és objectora, va tenir un gest de generositat molt gran: va deixar de costat les seves idees per a fer el que devia, que era ajudar aquesta nena», explica emocionat el metge.

    A mitjanit, la parella d’obstetres aconsegueix, amb l’ajuda d’una anestesista amiga, realitzar la intervenció. No resulta senzilla, perquè Lucía va desenvolupar preeclàmpsia, una complicació molt greu. La bebè va néixer amb vida, però va morir al cap de pocs dies. És llavors quan es posa en marxa la denúncia per homicidi. «Argumenten que va ser extret del ventre matern en forma prematura àdhuc sabent les seves poques probabilitats de sobreviure, i per això se’ns suposa la premeditació. Clar que haguéssim volgut que aconseguís viure! Però aquí el focus no sóc jo ni el que lamentablement va passar amb la bebè, sinó conservar la integritat física de la nena violada i el dret que li correspon per llei», sosté Gijena.

    Assetjament, amenaça, denúncies…

    Les conseqüències per a aquests metges amb dues dècades d’experiència a la seva esquena són imprevisibles. I no només per a ells, sinó també per a la seva família. Aquest dilluns, quan rebien la notícia de la denúncia per homicidi, Gijena i Ousset estaven acompanyant als seus quatre fills en el seu primer dia en una nova escola. L’assetjament constant des que els seus pares es van manifestar a favor de la regularització de l’avortament no els va deixar més opció que el canvi de centre. «Van estar tots en tractament psicològic i un d’ells va sofrir una depressió», relata el metge.

    Quan l’Argentina estava immersa en el debat públic i legislatiu sobre la legalització de l’avortament, Cecilia Ousset va escriure en el seu Facebook una carta on defensava, com a ginecòloga catòlica, la necessitat d’una llei que garantís avortaments segurs per a les dones pobres. El text va ser compartit per més de 50.000 persones en 48 hores. Des de llavors, l’obstetra i la seva família han estat assenyalats i assetjats pels autodenominats ‘provida’ en una província històricament molt conservadora.

    De fet, el rebuig de la llei de terminis al Senat el van decantar en bona mesura els senadors de les províncies del nord argentí, on l’església continua tenint un important pes polític.

    «Aquests grups antiderechos es creuen per sobre de la llei. Diuen que el seu lema és ‘Salvem les dues vides’ però en realitat és ‘O salvem les dues vides o cap’. S’escuden darrere d’un rosari o una verge per a justificar la seva accionar malèvol i mafiós. Volen confondre a la població dient que l’avortament no és legal. En el cas de Lucía ja era legal gairebé 100 anys enrere», s’encén Gijena.

    Un grup d’advocats s’ha acostat a ells per a assistir-los en la causa i diverses associacions feministes estan promovent un escrit de suport als metges. Gijena diu no estar preocupat. «Cal donar aquesta batalla. Perquè l’important no és el que ens passi a nosaltres. No m’importen tant les amenaces de mort com que aquesta fustigació no aconsegueixi acoquinar ni als professionals ni a les dones que es vegin en aquesta situació. No volem més Lucías».

    Per a José i Cecilia, el pas que han donat és definitiu, però també inevitable. «No és fàcil fer el que vam fer: obrir-li la panxa a una nena per a treure una bebè que seguia amb vida. Però hi ha drets inalienables i no podem desconèixer-los. Tampoc podem mirar cap a un altre costat davant el sofriment d’una nena violada i després torturada. Això és el que volen els que ens denuncien: fer com que no ho veuen, condemnar a Lucía i a altres com ella a la clandestinitat i a la mort».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Els metges que públicament s’oposen als avortaments, després secretament els fan per 800 dòlars; clar que volen que sigui clandestí i il·legal»

    L’Agenda 2030 Feminista és un programa d’acció que sorgeix de la col·laboració entre les entitats catalanes Creación Positiva i L’Associació Drets Sexuals i Reproductius, que treballen en la defensa dels Drets Sexuals i Reproductius com a centre de la defensa dels Drets Humans de les Dones.

    L’Agenda 2030 estableix un Objectiu de Desenvolupament Sostenible específic per a la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones i les nenes però entitats valoren que “els drets sexuals de les dones i altres col·lectius no es reconeixen i els drets reproductius s’incorporen d’una manera molt acotada”. Davant això, el projecte Agenda 2030 Feminista vol que s’incorporin de manera transversal aquests drets en els 17 ODS de l’Agenda 2030. Per fer incidència per posicionar i garantir aquests drets en les polítiques públiques locals i globals s’estan teixint aliances.

    Des de Creación Positiva i L’Associació i des del feminisme interseccional s’està treballant per canviar el paradigma patriarcal dotant de contingut polític feminista els instruments internacionals de drets humans i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Expliquen que ara més que mai són necessàries aquestes aliances davant les múltiples amenaces com ara l’augment dels fonamentalismes i extremismes. Per això, la setmana passada van realitzar un seminari titulat ‘L’agenda 2030 i els drets sexuals i reproductius en un context polític global d’increment dels fonamentalismes’. Allà hi van presentar els reptes i amenaces actuals i els seus respectius abordatges i estratègies per combatre’ls.

    Per fer-ho van comptar amb presència de feministes de diferents procedències. Una d’elles va ser Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe. Castañeda es advocada, activista feminista i defensora dels drets humans. A nivell professional es centra en l’anàlisi polític amb enfocament diferencial en agendes locals, regionals i globals.

    Parlem amb ella sobre com transnacionalitzar el moviment feminista, sobre la vulneració continua dels drets a les dones i sobre avortament i fonamentalismes a América Llatina.

    Teniu presència en 26 països. Com us organitzeu?

    La Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe és una xarxa d’organitzacions i això dóna la possibilitat de tenir un espectre molt ampli d’acció. Tenim punts focals en 20 països però hi ha 800 entitats a la xarxa. Des de l’organització processem la informació que ens arriba dels punts focals però la cobertura ens la donen els mateixos membres.

    Hi ha un equip tècnic: 20 punts focals en 26 països que efectuen projectes, ens manen informació… i hi ha un equip tècnic central que sistematitza i difon aquesta informació. Com a equip nosaltres mateixes estem descentralitzades: l’equip administratiu està a Xile, el de joventut i polítiques està a l’Argentina, el programa de defensores de drets sexuals i reproductius està a República Dominicana…

    Sobre aquest programa justament volia preguntar-te. Teniu un projecte que es diu ‘Sanant cossos i fent incidència’. Donada la situació legal de l’avortament es pot entendre que el treball que fan aquestes defensores és il·legal i per tant perillós per a elles mateixes. Com ho gestioneu?

    El projecte neix de la preocupació de qui cuida a les cuidadores i qui defensa a les defensores. El nostre treball com a feministes i com a defensores dels drets sexuals es realitza en climes molt adversos per a les persones. Contextos de criminalització, de molta violència, de retallada dels espais de participació ciutadana… Tota l’estona es lluita contra una institucionalitat i unes condicions molt adverses.

    A part, la Red de Salud és l’única que ha treballat en la salut de les dones des de fa 35 anys i pensem que havíem de tornar a això: a l’autocura de les dones. El projecte ara com ara s’està desenvolupant en sis països i tracta d’enfortir en tres dimensions. La primera és la de l’autocura, la de l’autosanació. Les dones que treballem també estem exposades a muchisimas coses fins i tot personals perquè no estem fora del context. També vivim en societats violentes i agressives basat en el gènere. Ens diuen assassines i ens maltracten públicament i privada, igual que a totes les dones. Aquest projecte es basa molt a mirar cap a la subjectivitat de les dones: com estem, com ens sentim, com està el nostre entorn, quin temps li dediquem a l’autocura.

    Una segona dimensió es refereix a la formació política i una tercera té a veure amb l’ús de tecnologies de la comunicació.

    Les dones que acudeixen a la Red potser us veuen com a gestores però és evident que podeu patir les mateixes situacions que elles. Com has comentat en la teva xerrada, heu de, a més, lluitar contra aquesta ruptura de la idea de participació ciutadana… Com lluiteu contra això a nivell institucional i com ho feu a nivell discursiu cap a la població?

    Hi ha un projecte polític que tendeix a la reducció dels espais de participació, que avança en la desinstitucionalització dels mecanismes per a garantir els drets fonamentals. Com a moviment social, el feminisme ha de mantenir-se i tornar a la formació política, a la formació dels quadres polítics. Donar a les dones eines per a fer anàlisis de context i polític, coneixement de teoria de l’estat, informació sobre els tractats que regulen els drets humans fonamentals…

    L’enfortiment del moviment és el segon. No podrem fer-ho soles ni en un únic país. Hem de treballar els mecanismes de comunicació, explicar-nos de les nostres estratègies, tenir aprenentatges horitzontals… És el moment per a transcendir les fronteres de la regió perquè no ens bastarà construir i enfortir moviments llatinoamericans. Hem de tractar de construir moviments intercontinentals, transnacionals, perquè el moviment antiderechos i els grups fonamentalistes són transnacionals. Ells tenen finançaments i accions i això ens obliga també a nosaltres.

    Hem de tenir un públic format políticament. Això a vegades se’ns oblida però no podem tenir missatges sense contingut com els que llancen els antiderechos. Diuen coses com ideologia de gènere… Tots aquests missatges fàcils que donen una sensació de seguretat tenen la possibilitat d’instal·lar-se en la societat perquè no tenim formació política suficient. En la mesura que siguem capaces d’instal·lar capacitats d’anàlisi política serem capaces d’esfondrar aquests missatges que són mentiders.

    Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe / Carla Benito

    La formació serveix per a crear experiències. Hi ha el cas de la Marea Verda a l’Argentina que ha traspassat fronteres per exemple.

    Està demostrat que la gent quan té elements per a l’anàlisi és capaç de generar pensament i quan la ciutadania genera reflexions sempre opta pels seus drets. És obvi però sempre optarà pel seu benestar perquè entendrà que la lliure opció i la llibertat són inherents a la humanitat. Ningú vol viure sense llibertat i aquesta és el parany dels moviments fonamentalistes que parlen de la defensa de la família i de la seguretat i en el fons limiten les llibertats.

    Moviments com la Marea Verda al mateix temps els ha donat eines als fonamentalistes per a criminalitzar. Quina autocrítica es fa i com es pot revertir?

    Com a moviment feminista ens deixem fragmentar i fracturar en termes organitzatius. Acabem per grups treballant en diferents coses, cadascuna des de la seva illa. Unes l’avortament, unes altres el tema de mortalitat materna, unes altres en polítiques públiques, unes altres el VIH, unes altres temes LGTBI… Això ens afebleix perquè ens fa perdre molts recursos, temps i energia, que tampoc abunda, darrere de temes que ens fan perdre la visió de context. És com si els arbres no ens deixessin veure el bosc. I hi ha fractures que no hem de permetre perquè per disputes deixem espais que immediatament els antiderechos aprofiten. Havíem d’haver avançat molt més en les nostres aliances, a compactar l’agenda i el moviment.

    A vegades en els temes durs perdem la noció i ens dediquem a temes aleatoris, que són igualment importants però que no estan en el centre de l’agenda. Per exemple amb la defensa del territori. El patriarcat el que fa és esprémer i després rebutjar. Ho fa amb el cos de les dones i amb els territoris físics. No podem perdre de vista la defensa dels territoris, el medi ambient i tot el que li envolta.

    Una altra cosa és el tema del patriarcat i de l’estat laic. Si nosaltres no aconseguim fer efectiu el laïcisme dels estats llatinoamericans, no aconseguirem avançar perquè la ingerència de l’església catòlica és molt gran en aquests temes. Està intervenint en tots els països i està teixint aliances amb altres esglésies.

    El Papa es va reunir amb el jerarca de l’església ortodoxa a Cuba. Van tenir un espai polític i en què es van posar d’acord? A lluitar contra la ideologia de gènere, sigui el que sigui això encara que ningú ho sàpiga. Per a això es van posar d’acord. Aquest món està ple de persones empobrides, en situació de vulnerabilitat, de persones racialitzades, hi ha països on s’està acabant l’aigua… Hi ha moltes desgràcies humanitàries però ells es posen d’acord en la ideologia de gènere, una cosa que no existeix. Al final, en el que estan d’acord és a limitar els drets de les dones. És molt preocupant que s’estiguin donant aquest tipus d’aliances i nosaltres no hàgim avançat. Són necessàries les aliances però no només de les dones sinó també pels drets sexuals i reproductius.

    Aquí hi ha dues coses: Una, si es fractura el moviment és per aquesta política de reacció, ja que al final qui té el poder és l’altre? I dos, si es va contra les dones, potser és perquè una persona vulnerable o un poble sense aigua no altera els seus privilegis i el moviment feminista sí que ho faria.

    És molt fort dir-ho però l’existència de pobres els convé a les elits econòmiques, polítiques i religioses. A Amèrica Llatina la gent embeni el vot per una caixa de menjar que se’ls acaba abans d’arribar al lloc de votació. En condicions de pobresa i sense formació política li dónes el vot a qualsevol. Els és convenient mantenir a la població en aquests nivells de pobresa.

    A més, ja no existeix la imatge del dictador militar d’ulleres fosques. Tots els presidents actuals d’Amèrica Llatina es veuen bonics. I jo quan sóc una persona empobrida voldria que el meu espòs fos així o el meu fill arribés a aconseguir aquest èxit. Això és el que ells prometen: “jo sóc l’encarnació del seu somni d’èxit”.

    És el que dóna confiança enfront del què està estigmatitzat.

    Exacte. I per això jo no votaré per una dona ni per un afrodescendent que poden ser tan vulnerables com jo. Votaré per aquest blanc bonic i ben vestit. Tenir gent pobra subordinada és un negoci per a molts sectors.

    Ara per exemple una de les baralles que hi ha és entre les que donen suport al treball sexual i les abolicionistes. Nosaltres com a Red de Salud no tenim posició sobre això però tu sents la presidenta de la Red de Trabajadoras Sexuales de América Latina i diu que si treballes de treballadora de la llar, acabes tens horaris infrahumans. Has d’estar llesta per a atendre el primer membre de la família que s’aixequi. Si hi ha nens, despertar-los i preparar-los per a l’escola però abans has d’haver-te preparat a tu mateixa. Després has d’estar desperta fins que es fiqui al llit l’últim membre de la família i deixar-ho tot impecable i preparat per a l’endemà. Són dones que treballen 14, 16, 18 hores diàries. En la majoria dels nostres països a penes està començant a ser regularitzat però no cotitzen per a una pensió de jubilació, ni tenen seguretat social. En molts llocs a més han de prestar-li serveis sexuals al patró o als seus fills. Hi ha abús sexual però ningú s’adona perquè es dóna en un espai privat i elles no poden denunciar.

    O està normalitzat.

    Sí. A Amèrica Llatina molts processos d’iniciació sexual dels homes joves es donen amb les empleades domèstiques i aquí ningú parla d’abús sexual ni de formes de comerç sexual.

    Després hi ha el sector de comerços i hoteler. Molts dels homes europeus que van cap el Carib van a buscar serveis sexuals de dones locals. I fins aquí no tenim problema tampoc. Però quan les dones demanen drets i que es normalitzi la seva situació… aquí ja no ens sembla bé.

    Sabem que usen a les empleades domèstiques i que els europeus vénen als nostres països, a les nostres platges a buscar serveis secual. Tot això ho sabem, però només ens tornem abolicionistes quan demanen drets. Ens podrem tornar abolicionistes el dia que no existeixi el patriarcat i no hi hagi abús en cap dels sectors i sapiguem que les empleades domèstiques estan regulades, que s’investiguen aquests casos d’abús, quan tinguem sancions per als estrangers que vinguin a buscar serveis sexuals. Quan tot estigui normalitzat podrem dir que som abolicionistes però mentrestant és carregar tot el pes de la sanció moral a les dones. Elles volen que es reconegui aquest treball sexual per a tenir una pensió i una assistència en salut…

    Jo no faig una defensa del treball sexual perquè em sembla que és una forma més d’explotació del cos de les dones. Però crec que no és el moment perquè nosaltres internament ens desgastem en aquests debats i trenquem el moviment. Cal anar una mica més enllà i construir aliances més fortes contra aquestes formes d’abús.

    En l’avanç dels fonamentalismes, que els sectors conservadors es reuneixen, hi ha una cosa que ha de quedar clara: les que defensem la despenalització de l’avortament tampoc és que estiguem en contra de les esglésies. Quan parlem de la despenalització no estem obligant a les dones. La que no vulgui o tingui uns principis morals o religiosos que no ho faci. Del que parlem és de la llibertat i que aquelles dones que volen interrompre un embaràs, necessiten interrompre un embaràs, no desitgen tenir o han patit una violació o tenen un problema de salut tinguin unes condicions adequades.

    I segures. Que això és el que causa la mortalitat quan es practiquen avortaments.

    Clar. Quantes dones a Amèrica Llatina han mort per avortaments mal practicats?

    Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe durant la seva xerrada dins el seminari de l’Agenda 2030 Feminista / Carla Benito

    Entenc que hi ha una estructura paral·lela que sí que practica avortaments segurs.

    Els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners.

    Però hi ha organitzacions que intenten prestar aquests serveis de manera gratuïta?

    Si és il·legal! Però les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa perquè és natural a l’essència humana. Com a feministes el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat enrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis. Hi ha col·lectius que acompanyen però hi ha molta por perquè el dia que se sàpiga la persecució i la cacera de bruixes serà terrible. Ens toca continuar públicament batallant per la despenalització i tenir circumstàncies legals.

    Saps el que va passar a Tucumán? A una nena d’11 anys la va embarassar el nuvi de la seva àvia i no li van fer l’avortament. Com més aberrant sigui, més ho amaga la família i s’havia passat el temps per a practicar l’avortament i els metges no volien anar en contra la llei. I li ho van deixar. I la nena només deia que volia que li traguessin aquella cosa que li havia ficat aquell vell. No entenia tampoc perquè la mamà no la deixava sortir a jugar per estar grossa. La van deixar fins a la setmana 23. A aquesta edat el cos no està preparat per a un part i pot haver-hi un despreniment i probablement morir dessagnada. Una metgessa es va arriscar i li va fer una cesària anticipada. El fetus de totes maneres va morir al cap de poques hores. [A la publicació d’aquesta entrevista s’ha sabut que antiderechos han denunciat per homicidi als metges que van practicar la cesària]. Com podem martiritzar el cos d’una nena d’11 anys?

    I la ment.

    Sí. És danyar-li la vida. En realitat és una forma d’opressió a les dones però també una discriminació. Des d’Amèrica Llatina tu mires els països del nord i, en gairebé tots ells, està legalitzat. Acaba sent una discriminació entre les dones del nord i del sud. A França tens 24 setmanes d’avortament. Per què? Per què ets francesa? I si ets colombiana o guatemalenca o equatoriana t’has de fotre i si ets dominicana has de morir?

    A l’estat espanyol està en les 14 setmanes.

    Ja hi ha una diferència amb França. És una de les formes de major discriminació entre dones… Creiem que el dret és una cosa que un pren i no esperarem fins que el patriarcat ens el regali però també sabem que quan ho fem el patriarcat s’acarnissa i és molt cruel. Mira a El Salvador dones amb penes de 40 anys i estan també els involuntaris per falta de cures. Si van a l’hospital per un embaràs de risc quan es desperten estan encadenades al llit. A República Dominicana, Haití i Guatemala està completament penat. A Xile han aprovat causals ara. Fins i tot als països que s’ha despenalitzat com a l’Uruguai és només fins a la setmana 12.

    Aquí a part d’estar limitat fins a la setmana 14 (22 si és de risc), quan acudeixes als serveis de salut per a avortar t’informen i t’envien de nou a casa amb uns papers que has de llegir-te i signar. Tornes no abans de tres dies i llavors, si dónes el teu consentiment, per fi entres en el procés de l’avortament. En diferents graus que no són comparables però a tot arreu hi ha limitacions i opressió.

    O sigui que som com a nenes: “pensa-ho bé, ves-te’n al racó i pensa-ho bé”. Hem de construir ja els vincles. Nosaltres ho hem fet: a Europa hi ha xarxes, a Àfrica hi ha xarxes, el moviment llatinoamericà ha tingut grans assoliments, a Àsia… Ens trobem en llocs com les Nacions Unides però no treballem juntes com si ho fan els fonamentalistes. Aquest és el nostre gran repte.

    Parlaves abans durant la teva xerrada d’utilitzar també elements com l’existència del bus de Hazte Oir per a crear un fil conductor que construeixi un moviment transnacional.

    Quan ho vam veure vam pensar: “mira el bus ha arribat també a Espanya”. Hauríem de poder-nos avançar a això. En el moment que van quadrar el bus nosaltres ja hauríem d’estar en construcció perquè ja han tret la segona generació del bus. “No és violència de gènere, és violència domèstica”, deia. Hauríem de ser capaços de construir estratègies, missatges, molt més ràpid que ells perquè… tornarem 40 anys enrere? Va ser llavors quan va sortir el concepte violència domèstica i ara ja consideràvem superat l’A B C que allò privat és públic. Hem de posar-nos a to amb la globalització i deconstruir aquests missatges.

  • Els joves de Catalunya no necessiten lliçons, només demanen educació i atenció sexoafectiva amb perspectiva de gènere

    El Parlament de Catalunya acull periòdicament trobades de l’Intergrup de Població, Desenvolupament i Salut Reproductiva. La darrera sessió va organitzar-se al voltant del lema Tira pels Drets i va ser coordinada per L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius. El debat es va enfocar cap a com han de ser i com han de treballar els Serveis de Salut Sexual i Població Jove a Catalunya.

    Carles Pericas, del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), va ser qui va trencar el gel i va fer palesa la necessitat d’establir una educació sexual sana a les escoles. A part de conèixer de primera mà les necessitats per ser una plataforma que reuneix 60 entitats joves d’arreu del territori, el CNJC darrerament ha volgut incidir en la detecció de les necessitats i la reivindicació dels drets vinculats a la salut sexual i reproductiva. El mateix Pericas en va parlar d’aquesta necessitat explicant la seva primera relació sexual. Si bé considerava que havia rebut prou educació sexual, va opinar que aquesta sempre havia estat encara cap a una prevenció potencial de les coses negatives que pot aportar el sexe.  Una primera relació sexual i un preservatiu que es trenca és quelcom davant el que es troben molts joves i davant aquesta situació, com Pericas, molts no saben com actuar per «no tenir eines ni referents del que s’ha de fer». D’allà, normalment els joves visiten els Centres d’Atenció Primària o algun altre servei competent per realitzar-se proves de VIH o ITS o embaràs en el cas de les noies però Pericas denuncia aleshores que els joves reben poca informació de com seguir amb la seva sexualitat i això el què fa és produir molta por.

    El CNJC demana que els professionals aprenguin a parlar sobre sexualitat, sobre desig sexual i sobre plaer. Cal, consideren, una educació sexoafectiva de qualitat que no caigui en el discurs del risc, ja que, com diu Pericas, «no calen més fotos de gonorrea i sífilis a les pantalles dels instituts». Aquesta educació, segons el parer del CNJC, ha de ser una educació que exploti més el plaer i que entengui que tenir relacions sexuals segures i sanes va més enllà del cisheteropatriarcat, ja que ha de comptar amb decidir pràctiques compartides que combatin els rols de poder. Aquesta educació ha de veure’s complementada amb una bona assistència. Per ara, el CNJC considera que a primera línia de consulta dels Centres d’Atenció Primària pel que fa a les persones joves no es compleixen els criteris d’accessibilitat. Pericas considera que perquè això es doni, «cal incloure perspectiva de gènere i de drets humans en tota l’atenció en drets sexual i reproductius per donar tota l’assistència que calgui a tots els col·lectius oprimits».

    Eines públiques per acompanyar els joves en salut sexual i reproductiva

    En aquest sentit, el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitat (CJAS), un centre assistencial creat fa 25 anys que pertany a L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, treballen dia a dia per generar coneixement per poder canviar discursos i visualitzar que «la gent jove fa el què pot amb les eines que té». Jordi Baroja, director del CJAS, defensa aquesta necessitat d’estar format: «quan una noia ve a buscar un mètode postcoital al centre cal que et posis les ulleres perquè potser ve amb un cas d’abús de poder darrere, un problema de negociació i per tant de dominació». Amb aquesta idea, Baroja defensa que encara que els joves s’apropin al centre per resoldre un cas puntual, «s’ha d’intentar desplegar un discurs i un anàlisis perquè aquesta visita serveixi més enllà».

    Així doncs, a banda de l’educació sexual que es demanava com curricular a les escoles per part del CNJC, el CJAS treballa per «aportar un model assistencial adaptat per joves, amb la seva participació, basat en una sexualitat positiva, inclusiva i amb perspectiva feminista, en un marc de drets sexuals i amb una mirada reductora de desigualtats socials». Donat que l’edat pediàtrica acaba als 15 anys, el CJAS acostuma a rebre joves a partir dels 14 i sobretot fins els 21 anys d’edat tot i que poden rebre’n fins els 30.

    Altres serveis també de caràcter públic que trobem serien els que dóna el CatSalut i també l’eina dels Centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Catalunya que compten amb les Tardes Joves de la Xarxa de Salut Pública de Catalunya.

    Les diverses dades que cada any recopila el CatSalut, com va explicar Ramon Escuriet, un dels responsables de Salut Reproductiva del CatSalut, han fet que dins la nova cartera de serveis en atenció sexual i reproductiva que inclourà l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) també s’ofereixi atenció més enllà dels serveis sanitaris. Uns serveis que Escuriet va reconèixer que els hi calia una reordenació de l’atenció en salut afectiva, sexual i reproductiva. Així, amb el canvi de cartera, es canviarà el concepte de patogènesi a salutogènesi i es realitzarà una atenció immediata i multidisciplinar.

    Els objectius que descriu Escuriet dins la nova cartera de serveis per a l’ASSIR de l’ENAPISC busquen millorar l’accessibilitat dels joves a l’ASSIR i als diferents mètodes contraceptius. També incloure una formació específica pels professionals i incorporar algunes millores tant en la coordinació amb els recursos de la comunitat com a l’atenció a la diversitat sexual i a la diversitat funcional.

    Per la seva banda, Cristina Martínez, responsable de l’Institut Català de la Salut dels serveis d’Atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) va destacar que entre els punts clau en l’atenció en joves cal detectar les necessitats, no jutjar, potenciar les conductes saludables, fer un abordatge adaptat a les característiques fisiològiques, socioculturals i individuals.

    Aquestes actituds s’intenten generar a tots els punts del territori on es compta de tardes joves. En total són 55 punts, la majoria a Barcelona, la Metropolitana Nord i la Metropolitana Sud. En total els punts ASSIR van atendre 98.907 joves el 2018 donada la facilitat d’aquest tipus de visites. L’atenció en aquests serveis de salut sempre es dóna per decisió pròpia del jove i l’atenció és confidencial, fins el punt que, com explica Martínez, se’ls rep sense targeta sanitària. «Sovint la targeta, si són menors, la poden tenir els pares i demanar-los-hi seria una trava més», especifica Martínez que afegeix, a més, que des de l’ASSIR «el dret a l’anticoncepció no es basa en si pots pagar o no i per tant és totalment gratuït».