Un estudi de l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere (EIGE) –organisme de la Unió Europea– sobre la igualtat entre gèneres, que es va presentar fa un parell d’anys, parla de la extrema lentitud dels avenços cap a una plena igualtat i els considera “fràgils avenços”.
L’estudi, entre d’altres coses, medeix la desigualtat en àmbits com els treballs de cura, pel que fa al lideratge i repartiment, i la salut, en tant que accés als serveis sanitaris. En aquests dos aspectes, l’Estat espanyol ha patit retrocessos pel que fa al repartiment de les cures, i gens significatius –un 0’2%– pel que fa a l’accés a la salut. Són dades, com deia, de fa un parell d’anys, però és una anàlisi a partir de dades anteriors a la pandèmia, així que, malgrat s’hagin aprovat noves lleis i s’hagin dut a terme polítiques amb esperit d’avenç, les dades a dia d’avui poden ser molt més espantoses.
De fet, el crit d’alerta que feia l’informe s’ha destapat com una realitat oculta durant massa temps pel que fa a la salut i, en concret, a la salut mental. Les dones són i han estat invisibilitzades i, a més, hi ha predisposició als trastorns per les càrregues i per l’augment del treball de cures i la incertesa econòmica derivada de la pandèmia.
Tot suma, i al mercat de treball les dones afegeixen el pes de la bretxa salarial, una mitjana del 26%, amb uns salaris ja de per sí poc ajustats a l’augment del cost de la vida i unes condicions laborals precàries, afecta a la desigualtat de partida i, sobretot, té una relació directa amb una base desigual que no permet tenir igualtat d’oportunitats en les mateixes condicions. Els privilegis masculins són el punt de partida, el que marca l’“universal”, i així les desigualtats es perpetuen, perquè no es pot parlar d’equitat amb bases de partida desiguals.
La desigualtat té moltes cares, la discriminació és múltiple; cal una mirada àmplia perquè la classe social, l’origen, l’edat, l’orientació sexual i la identitat de gènere, per dir alguns factors, provoquen una desigualtat molt més forta, augmenten la vulnerabilitat i amplien la diferència respecte a la igualtat d’oportunitats.
Malgrat això, les dones en situacions molt complexes i d’extrema vulnerabilitat segueixen mantenint la cura i l’atenció de les persones dependents, per sobre del seu propi benestar i salut. Aquesta entrega, positiva socialment, pot ser considerada positiva per les dones? La societat no pot seguir carregant sobre les esquenes de les dones les necessitats socials. La societat no pot seguir precaritzant, invisibilitzant i exercint aquesta violència de la comunitat sobre la vida i la salut de les dones.
El mateix EIGE situa fins a tres generacions el poder veure una societat amb igualtat efectiva de gènere; les Nacions Unides la situa en 300 anys. Si seguíssim en la línia dels avenços polítics i socials l’equitat és lluny, per això cal seguir avançant en tots els àmbits, seguir apostant per una legislació avançada que reconegui i desenvolupi allò que ja diuen les cartes magnes, la normativa europea o les grans declaracions mundials. Fer efectius els drets de les dones és una necessitat social, no ho dubteu!
La llei de regulació de l’eutanàsia (LORE) va suposar la incorporació d’un nou dret en matèria de drets civils al nostre país. Dos anys després que entrés en vigor aquesta llei, aprovada definitivament al Congrés dels Diputats el 18 de març de 2021 després de dècades de lluita, el Casal Socialista Joan Reventós de Barcelona acull demà a la tarda una taula rodona que abordarà de ple el dret a l’eutanàsia: és aquest un dret per a tothom? són ateses correctament les peticions d’ajuda per morir a Catalunya?
La taula rodona comptarà amb la participació de representants d’entitats i institucions com Luisa Carcedo, membre del Consell d’Estat i ponent de la Llei de regulació de l’eutanàsia, Cristina Vallès, presidenta de Dret a Morir Dignament Catalunya (DMD Catalunya), Marc Antoni Broggi, president del Comitè de Bioètica de Catalunya, Ester Giménez, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC), Carmen Andrés, diputada a les Corts Generals i ponent de la Llei de regulació de l’eutanàsia i Assumpta Escarp, vicepresidenta segona del Parlament de Catalunya i consellera de Salut del Govern Alternatiu; les diferents intervencions estaran moderades per Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural, que edita el Diari de la Sanitat.
A Catalunya, 175 persones van demanar l’eutanàsia el 2022, segons dades fetes públiques pel Departament de Salut; la prestació d’ajuda per morir es va acabar donant a 91 persones i més de la meitat van morir abans que el procés acabés. L’entitat Dret a Morir Dignament (DMD) és una entitat sense ànim de lucre que defensa la llibertat de tota persona a decidir el moment i la manera de finalitzar la seva vida, especialment quan pateix un deteriorament irreversible i gran sofriment. En aquest sentit, l’entitat considera que es podrien escurçar terminis durant el procediment, com per exemple els quinze dies de reflexió si la persona ja hagués fet el document de voluntats anticipades, perquè ja estaria informada sobre els drets al final de vida.També sosté que el procés podria ser més àgil a l’hora de trobar el metge consultor, un facultatiu independent de l’equip assistencial del metge responsable, amb formació en les patologies del pacient i que ha de corroborar el compliment dels requisits de la petició. També resalta que disposar de la informació sobre els drets al final de la vida és una tasca pendent que té el Departament de Salut.
Per a assistir al debat es pot escriure un correu electrònic a la següent adreça: salut@socialistes.cat
El Sistema Nacional de Salut britànic (NHS per les sigles en anglès) penja d’un fil després d’una nova setmana de vagues i mobilitzacions del personal sanitari, en un any en què infermeres, ambulanciers, residents, especialistes i radiòlegs han secundat nombroses vagues a Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord i Anglaterra. D’acord als caps d’hospitals del Sistema Nacional de Salut, dos milions de visites han estat cancel·lades com a resultat de les vagues a tot el Regne Unit, segons informa The Guardian.
Cadascun dels col·lectius professionals té demandes específiques pròpies, però comparteixen motius de protesta pels salaris insuficients davant la inflació rampant, el subfinançament del sistema sanitari públic i la falta de personal que provoca excés de treball i saturació del servei, en el context de la dura crisi del cost de la vida del Regne Unit. Reclamacions amb una cadència familiar als i les professionals sanitàries catalanes.
Segons l’anàlisi de les dades de l’NHS fet per l’Associació Mèdica Britànica (BMA), les llistes d’espera per rebre tractament van arribar al rècord de 7.68 milions de persones a finals del juliol, la xifra més alta des que els recomptes van començar. La pandèmia va agreujar la situació, però les llargues esperes per als tractaments no són noves. Segos BMA, al febrer de 2020 ja hi havia 4,43 milions de persones a la llista d’espera per a l’atenció, i diversos analistes apunten a les polítiques d’austeritat aplicades pels consecutius governs conservadors des de la crisi de 2008 com el principal culpable de la degradació de l’NHS, mentre que hi ha estudis que xifren l’impacte de les retallades en un increment de la taxa de mortalitat addicional.
Davant d’aquesta situació, els i les sanitàries es pregunten “qui cuidarà si tots i totes marxem?”, tal i com es podia llegir en algunes de les pancartes de la manifestació de dimarts a Manchester. Una pregunta existencial que dirigeixen a l’executiu conservador i que els sorgeix cada cop que senten casos d’especialistes que marxen a Austràlia, Nova Zelanda o Dubai cercant millors sous i condicions laborals, o quan senten com joves decideixen que no val la pena dedicar-se a ser infermera per patir sobresaturació de feina i no poder ni arribar a final de mes, segons explica al Diari de la Sanitat l’infermera de Brighton Olivia Anderson.
Les demandes de metges i infermeres en un any farcit d’aturades històriques
A Anglaterra, aquesta setmana s’ha produït una vaga simultània sense precedents que ha unit “consultants” -metges especialistes d’hospital – i “junior doctors”, l’equivalent als i les residents, en el darrer capítol de les protestes en demanda d’una pujada de salaris molt més alta que la que el govern va anunciar recentment i que no va convèncer als sindicats. A més, dimarts radiòlegs es van unir a la protesta, que va portar a especialistes i residents a protestar davant de la conferència dels Tories (Partit Conservador) a Manchester central, on el Primer Ministre Rishi Sunak exposava el seu full de ruta pel país.
“Estem aquí literalment a la porta de la conferència: si [els Tories] volen parlar amb nosaltres poden venir i començarem negociacions avui o demà. D’aquesta manera esperem poder posar pressió al govern per a resoldre aquesta disputa”, declarava la resident, sindicalista i vicepresidenta del consell de l’Associació Mèdica Britànica (BMA) Emma Runswick en unes declaracions a Skynewsdifoses per la pròpia BMA dimarts a Manchester central.
Protesta davant de la conferència del Partit Conservador a Manchester. | BMA
Durant l’any 2022, l’Associació Mèdica Britànica (BMA) va exigir augments salarials per als residents per recuperar la paga al nivell de l’any 2008. Segons el sindicat, les repetides congelacions i els increments inferiors a la inflació havien causat una disminució real dels salaris del 30% des del 2008. Al febrer, més del 98% dels membres van votar a favor d’anar a la vaga. La primera va començar el 13 de març del 2023, i va ser de 72 hores. Després de la vaga, les reunions amb el govern no van donar lloc a una resolució de les disputes, i la BMA va anunciar una vaga addicional de 96 hores a partir de l’11 d’abril. Les aturades van continuar durant l’estiu, quan els especialistes de l’NHS a Anglaterra van fer vaga per les condicions salarials els dies 20 i 21 de juliol.
Les infermeres també porten un any ple de mobilitzacions. Les protestes laborals van iniciar-se el 6 d’octubre de 2022, quan els i les membres de la Royal College of Nursing (RCN) van votar fer una acció industrial per primera vegada en els seus 106 anys d’història, en una disputa sobre una proposta del govern d’increment salarial del 5%. Un increment inferior al defensat pel sindicat, que sosté que els infermers haurien de rebre un augment del 5% per sobre de la inflació, que llavors era del 10,1%. Les protestes es van estendre durant la tardor i l’hivern, fins a la vaga del 6 i el 7 de febrer de 2023, quan els i les conductores d’ambulàncies també es van unir a les mobilitzacions a Anglaterra i Gal·les, causant la vaga més gran dins de l’NHS fins el moment, segons va informar la BBC. El servei ha arribat a punts de saturació en què la ciutadania havia d’esperar fins a una hora i mitja per rebre una ambulància.
Olivia Anderson és una de les infermeres que va votar anar a la vaga per demanar una pujada de sou i la millora de les condicions als hospitals britànics. Té 27 anys i fa 5 anys que treballa per l’NHS, els dos darrers ja com a infermera qualificada. Avui dia treballa a l’àrea d’oncologia del Royal Sussex County Hospital a Brighton. La primera onada de protestes, al gener de 2022 va coincidir amb els seus dies lliures, però igualment va unir-se als piquets i va participar activament de l’aturada a la segona onada de vagues, que van començar al febrer.
Fotografia proporcionada per Olivia Anderson, de la primera onada de protestes de la comunitat d’infermeres a Brighton, 18 de gener de 2022.
En declaracions al Diari de la Sanitat, Anderson explica els motius que la van portar a fer vaga. “El problema principal és que amb la crisi del cost de la vida, amb els sous actuals les meves companyes que són mares no es poden permetre viure. El sou que rebem no és suficient, i ni de bon tros compensa el treball dur i la pressió assistencial que patim dia a dia. A més, aquestes pobres condicions laborals fan que cada cop menys gent vulgui ser infermera, i aquest fet encara empitjora més el greu problema que tenim de falta de personal i sobresaturació de feina”.
“Aquesta experiència angoixant i frustrant de falta de mans era un sentiment àmpliament compartit entre les companyes”, recorda Anderson, assenyalant que un dels càntics principals als piquets era “No more corridors [No més passadissos]”. Una clara referència a “la impossibilitat de tenir cura dels i les pacients als passadissos” i la preocupació pel seu benestar, segons la infermera, que apunta que la sobrecàrrega de treball és un sentiment també comú entre els i les residents i doctores i un dels principals motius de les protestes actuals, més enllà del salari.
“La major part dels debats que vam tenir a l’hora d’anar o no a la vaga giraven entorn al benestar i la seguretat dels i les pacients, ja que patíem per no poder proveir el servei necessari, però precisament també per això anem a la vaga”, conclou Anderson, que lamenta que alguns sectors estiguin culpant als sanitaris de les deficiències de l’NHS però destaca la gran solidaritat que ha sentit que es creava entre diferents col·lectius sanitaris i per bona part de la població.
Protestes internacionals amb ressonàncies a Catalunya
Els i les treballadores sanitàries s’estan mobilitzant notablement en els darrers anys a nivell internacional, amb fites com la vaga sanitària més gran de la història dels Estats Units, quan més de 75.000 treballadors sanitaris del proveïdor sanitari Kaiser Permanente faran vaga a centenars d’instal·lacions de Califòrnia, Oregon i Colorado, entre altres estats.
A Catalunya, el 2023 també va començar amb protestes laborals sanitàries de rècord del sindicat majoritari Metges de Catalunya. Les millores del preu de guàrdia dels metges residents i la creació d’una taula de negociació efectiva van ser el punt clau per a desconvocar la vaga que Metges de Catalunya tenia prevista per a principis de febrer, després d’haver reunit 9500 i 5000 persones en les jornades de protesta del 25 i 26 de gener. Per la seva banda, una de les principals reivindicacions d’Infermeres de Catalunya és la jubilació als 60 anys, tal i com explicava Núria Garrido, portaveu d’Infermeres de Catalunya per l’1 de maig.
Un centenar de persones han participat en l’homenatge al periodista i activista Josep Cabayol i Virallonga, en què s’ha destacat la seva trajectòria professional, la defensa dels drets humans a nivell global i alguns dels temes en què es va especialitzar, com l’habitatge, la salut, les migracions i el canvi climàtic. En Pep, com se l’ha recordat, va morir el 8 d’agost als 70 anys.
L’acte, realitzat dimarts a l’espai veïnal Calàbria 66 de Barcelona, va ser conduït per Frederic Pahisa, membre de l’associació Solidaritat i Comunicació (SICOM), que va destacar la seva capacitat de feina i anàlisi: “Era escrupolós en la praxi professional, i entenia el periodisme com una eina de transformació, no només per informar”.
Antoni Vidal, exdirector de RNE i company de feina, també es va fer ressò del sentit crític d’en Pep amb els mitjans de comunicació, de la profunditat amb què abordava els temes i d’un projecte que li va proposar el 2001, el programa ‘Gent de Món’: “Mai s’havia fet a la ràdio un programa d’aquestes característiques, amb el nivell crític i entrevistes amb persones tan qualificades”.
Antoni Vidal a l’homenatge | Pol Rius
Fer una ràdio de qualitat amb un pressupost petit va ser quelcom que en aquesta i altres ocasions va aconseguir Cabayol per la seva força i constància, tal com van anar descrivint les diferents persones que van recordar el periodista.
Habitatge
Des del món de l’habitatge, Salva Torres, de l’associació Lloguer Públic i Assequible 500×20, va explicar que Cabayol va ser des del col·laborador, amic i membre, per aquest ordre, de l’entitat. “Era un dels nostres”, va dir, pel seu compromís en la divulgació de “l’estafa de les titulacions hipotecàries” per part dels bancs, en la reivindicació d’un parc públic de lloguer de qualitat i en el “combat” envers el capitalisme.
L’acte ha recordat alguns dels documentals que va dirigir o produir. Així, ‘La Plataforma’, en què explica la història i les reivindicacions de la Plataforma d’Afectades i Afectats per la Hipoteca (PAH), en què parla amb algunes de les primeres afectades pels desnonaments a Espanya.
Intervencions a l’homenatge | Pol Rius
El dret a la salut
Josep Cabayol va ser un dels impulsors i fundadors de la plataforma en defensa de la sanitat pública Marea Blanca Catalunya, de la qual tres dels seus membres, Pep Martí, Trini Cuesta i Josep Vallhonesta, van recordar-lo com un referent. Bon periodista, bona persona, home d’idees i d’acció en la lluita per la salut i la vida, van ser alguns dels qualificatius que li van dedicar.
Una de les aportacions de Cabayol va ser fer entendre que la salut no és només l’absència de malaltia, sinó que hi ha determinants socials, econòmics, d’alimentació i d’habitatge que hi influeixen, tal com va plasmar al documental ‘La Salut el negoci de la vida’ o el reportatge ‘Malalts climàtics, una nova alerta per al futur de la nostra salut’, escrit amb Siscu Baiges i Ester González.
Pep Martí, Josep Vallhonesta i Trini Cuesta de Marea Blanca | Pol Rius
Migracions
D’altra banda, el documental ‘Descendents’ tracta sobre les discriminacions que afronten moltes persones nascudes a Catalunya i que són de famílies migrants africanes asiàtiques i llatinoamericanes, com ara no tenir dret a votar o a accedir a feines públiques.
La Fatima Hamed, que apareix a l’audiovisual, va denunciar diferents racismes a la salut pública, la feina, la vida quotidiana i les institucions. Els microracismes, va dir Hamed, no es diuen micro per ser petits sinó perquè s’han normalitzat, com sorprendre´s pel fet que una persona amb cognoms diferents als habituals a Catalunya parli bé el català, o no voler llogar el pis a una persona migrada per si no el paga.
Intervenció de Fatima Hamed | Pol Rius
L’antropòleg i autor de llibres d’assaig com ‘Refugiados climàticos, un gran reto del siglo XXI’, Miguel Pajares, va fer referència al gran coneixement dels temes que tractava Cabayol en les seves entrevistes i, al contrari que molts periodistes, deixava parlar i desenvolupar les idees. No només es documentava, en aquest cas, sobre les migracions, sinó que coneixia com es vulneraven els drets de les persones i com es produïen els fenòmens migratoris. “Ell és l’activista total”, va resumir.
Canvi climàtic
En aquesta línia, el documental sobre canvi climàtic ’50 graus’ relaciona la crisi climàtica, de salut, alimentària, energètica i el dret a migrar. L’investigador de l’IRTA (Institut de recerca i tecnologia agroalimentàries) Robert Savé va posar en relleu l’efecte de l’alimentació en la salut i com la realitat climàtica, amb sequeres i canvis dràstics de cultius, esdevé una emergència social.
La investigadora Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, va accentuar el treball de Cabayol per la feina de documentació, el rigor, l’enfoc cap als drets humans i la confiança en la persona que entrevistava.
Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic | Pol Rius
Des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que prepara un altre homenatge per al mes de gener, la Matilde Font va destacar el caràcter afable del Pep, així com la seva coherència i bonhomia, a més de ser un bon periodista: “Era un més del moviment social. Era un activista i donava a conèixer el que reivindicàvem, com conservar les zones humides per la importància de la biodiversitat”.
Diari de la Sanitat
En acabar els parlaments previstos, vàries persones del públic, tant a títol individual com representants d’entitats, van expressar el seu record i agraïment a Cabayol, de qui van enfatitzar aspectes com la integritat, el compromís, la solidaritat i la valentia per denunciar i actuar davant les injustícies, així com per donar veu a persones que habitualment no surten als mitjans de comunicació.
El Diari de la Sanitat a l’esdeveniment | Pol Rius
Josep Cabayol va escriure nombrosos articles al Catalunya Plural i al Diari de la Sanitat, ambdós de la Fundació Periodisme Plural. Pots llegir aquí el seu darrer article i també l’entrevista en ocasió del seu documental “50°C”.
Per això, i en commemoració a la tasca divulgativa del periodista, el Diari de la Sanitat publica en la seva revista anual en paper cinc dels seus articles sobre l’impacte de l’emergència climàtica en les persones, que és el tema central de la publicació d’enguany. Amb motiu de l’homenatge, es van repartir un centenar d’exemplars.
Els assetjadors són, majoritàriament, homes. En un alt percentatge, aquest és conegut per la víctima, bé per tenir-hi certa amistat, ser parella o exparella o per haver tingut algun apropament. “A partir d’aquí –explica Elisa Micciola, psicòloga forense, psicoterapeuta especialitzada en violència, i membre de la junta del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya – el perfil es difumina perquè depèn de l’objectiu de l’assetjament”. És habitual que entre els motius del ‘moobing’ es tingui en compte l’enveja cap a la víctima. Algú molt competent en la seva feina, més productiu o més ben vist des de direcció, o pels mateixos companys d’equip, pot generar rebuig en la persona assetjadora, que tractarà de fer-li la vida impossible, minvar la seva vàlua com a professional i fer-li el buit –amb la complicitat d’altres- fins al punt que la víctima desitgi marxar.
En el perfil més comú de l’assetjador –descriu Micciola- s’observen sovint: “dificultats per gestionar emocions, per una pobra intel·ligència emocional, manca d’habilitats socials, no saber gestionar la frustració, baixa autoestima i factors de vulnerabilitat que fan que la persona actuï amb conductes de violència interpersonal”. A la descripció, la psicòloga també afegeix “la manca d’empatia, incapacitat de posar-se al lloc de l’altre, no ser assertiu i no entendre les conseqüències de les seves accions, d’aquí que tinguin dificultats en les relacions, ja que no entenen els límits”.
Les persones assetjadores, segons declara l’especialista, acostumen a tenir també “trets o tarannà molt narcisista”, que ja indica que potser no haurien d’estar liderant persones, perquè no tenen capacitats de lideratge positives. No solen ser assetjadors amb els companys en el seu nivell horitzontal, però sí en els llocs jeràrquics. També sovint es reconeix en ells el constructe psicològic de l’enveja, les ganes de frustrar o forçar, per motius de raça o gènere, amb actituds que fan mal.
Segons l’Elisa Micciola, hi ha també “un perfil molt manipulador que juga amb certes dinàmiques socials per tal de generar bàndols, els qui estan amb ell o contra ell. És una dinàmica manipuladora que busca aprovació, de manera que no és estrany que una persona inicia l’assetjament i al final esdevingui un efecte grupal, amb la qual cosa s’acaben creant ambients laborals molt tòxics i per això les víctimes acaben marxant. El silenci dels companys es fa còmplice de l’assetjament i acaben sent còmplices molt explícits”.
Que la víctima acabi marxant de l’empresa o se senti desplaçada del seu lloc de treball és una de les conseqüències que més es donen en la majoria de casos d’assetjament. I també les més criticades per la injustícia afegida que suposa per a la víctima. “Els assetjadors es queden al seu lloc, on va passant gent nova que al cap del temps marxarà també trastocada”, expressa una víctima d’assetjament que va haver de deixar l’empresa on treballava com a única via per poder-se’n deslliurar.
“És molt important fer visible la situació, donar-la a conèixer”, declara la psicòloga Elisa Micciola. “Si poden començar a explicar-ho a companys de la mateixa empresa, per visibilitzar la violència, es trenca així un mur que és molt important”, comenta. “I també és convenient poder recollir proves, per reafirmar què han anat vivint. Igualment s’acaba dubtant de si s’ha viscut ben bé allò o no, i es perden dades, però totes les notes, missatges, gravacions que es puguin conservar, aniran bé per si en un futur es vol posar una queixa formal, dins o a fora de l’empresa, perquè no hi hagi frustració per no tenir cap prova”.
Un altre consell d’Elisa Micciola com a psicòloga forense és que, “sobretot quan es visqui l’atac, que s’intenti mantenir la calma, no entrar en el joc de cridar, perquè de vegades l’assetjador gira la truita. És millor marxar al costat d’alguna altra persona”. Els mateixos símptomes derivats de l’estrès sofert en una situació d’assetjament podran també donar recursos en un procés, especialment si queden recollits per un professional de la psicologia en aquest àmbit.
El menyspreu d’una feina ben feta i lliurada a temps, el silenci absolut, la no resposta després de demanar un dia de festa, llargs informes encarregats sempre a l’últim moment i amb molt poc temps, o la ignorància o indiferència davant d’aportacions en reunions són, en el dia a dia laboral de moltes empleades i empleats, un degoteig de desgast i desànim. Cau l’autoestima i també l’esma per llevar-se cada matí per anar a treballar, i es dubta de si cal explicar el que s’està vivint, i a qui dir-ho.
Qui dia passa, any empeny, però quan es conviu amb l’assetjament quotidianament, els dies semblen costar més d’empènyer que un any sencer de passar.
La indiferència i el silenci cap a una persona, com qualsevol conducta coercitiva o intimidadora, generen malestar. I quan això pertorba la vida, en l’esfera personal i emocional, en la vida quotidiana i de manera repetitiva, parlem d’assetjament. “L’emoció principal d’una víctima d’assetjament és la por”, explica l’Elisa Micciola, psicòloga forense, psicoterapeuta especialitzada en violència, i membre de la junta del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. “Qui pateix assetjament a la feina sent por d’anar a treballar, por de trobar-se amb la persona assetjadora, i por de perdre el seu lloc de treball, si ho denuncia”. I la por es tradueix “en el patiment d’un estrès que pot derivar en ansietat, amb conseqüències psicosomàtiques”, afegeix Micciola. “Es pot sentir mal de panxa, molèsties gastrointestinals, musculars com mal d’esquena, o tensionals com mal de cap, marejos o taquicàrdies. O no dormir bé. Qualsevol d’aquesta simptomatologia comença a dir-nos que alguna cosa no va bé”, afirma la psicoterapeuta. Sobretot al principi, pot ser que aquests símptomes, fruit de la tensió que provoca enfrontar-se cada dia a un entorn de treball inhòspit sota l’amenaça d’una figura assetjadora, no siguin llegits per la víctima com a efectes vinculats a l’assetjament.
Eines digitals per fer mal
Carmen Soler Pagán és especialista en recursos humans i benestar als entorns laborals. Està al capdavant del Màster en Direcció Estratègica en Benestar Organitzacional de la Florida Universitària, un centre de formació superior adherit a la Universitat de València i a la Universitat Politècnica de València. Explica que, en temps de crisi, i especialment en aquest temps de sindèmia, s’observa un increment dels casos i noves formes de pressió. Saben que “ha sorgit un altre tipus de conductes que s’habiliten gràcies a la tecnologia. Ara l’assetjament laboral es tradueix en deixar els empleats fora de certs grups de Whatsapp, no respondre els seus correus electrònics o no fer-los partícips en les videoconferències, o bé un control excessiu dels temps de connexió més enllà de la norma”. Són pràctiques molt comunes en qualsevol espai laboral, però no percebudes sempre com a un possible assetjament.
No respondre emails o no estar en grups de WhatsApp són pràctiques comunes | iStock
Un factor clau sobre l’assetjament en l’àmbit laboral, com exposa l’Elisa Micciola, és “diferenciar les conductes d’intimidació i dany o animadversió d’altres que són conseqüència d’una mala gestió, sobretot dels càrrecs jeràrquicament per sobre”. Tal com explica, “això passa molt en empreses on els càrrecs s’hereten i tenen un estil de lideratge antic. Funcionen dient: ‘ho fas perquè jo mano, si no, t’acomiadaré’, sense cap tipus de respecte i generalment amb manca de formació”. Aquest últim cas –diu Micciola- “és diferent de l’assetjador que vol fer mal en concret a una persona, amb les conseqüents repercussions psicològiques. Estar a les ordres d’un mal cap, sense capacitats de lideratge positives, ni formació, que no sap fer de cap i té tot l’equip martiritzat també es pateix, però segurament no hi haurà una única víctima i serà més fàcil desculpabilitzar-se de viure situacions inadequades a la feina, perquè, en aquest cas, és conseqüència de la mala gestió personal i professional del teu cap”.
Delicte contra la llibertat
L’assetjament va ser inclòs al nostre codi penal l’any 2015 com a delicte contra la llibertat. Tal com explica Micciola, “és un patró de conducta social que sempre hi ha estat, però quan es tipifica en el context juridicosocial dona protecció a la víctima”.
Gràcies a aquesta tipificació judicial, les empreses compten amb un suport legal i acompanyament amb protocols per protegir possibles víctimes d’assetjament en l’espai de treball. Tenint en compte que en l’assetjament, la variable de gènere és importantíssima i la majoria de les que ho viuen són dones, la Comissió d’Igualtat i del Temps de Treball del Consell de Relacions Laborals de Catalunya va publicar l’any 2017 la Guia d’elaboració del protocol per a la prevenció i abordatge de l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’empresa. És, com diuen, “una eina útil per a les empreses i organitzacions, independentment de la seva mida, per establir un protocol amb caràcter obligatori i facilitar l’erradicació de l’assetjament contribuint a millorar la qualitat del treball i la salut de les persones treballadores. Conscients de la realitat empresarial catalana, on el 99,5% de les empreses dels quatre sectors d’activitat són pimes, es va creure necessari elaborar aquest document simplificat per facilitar la comprensió del Protocol i ajudar les organitzacions a complir amb aquesta obligació”. El mateix Consell va crear el decàleg Tolerància Zero amb l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’empresa.
Però l’existència dels protocols –segons explica Carmen Soler Pagán no sembla ser suficient. “L’existència de normes a nivell prevenció de riscos laborals, llei d’igualtat d’oportunitats, codi penal o l’aplicació de protocols a les empreses, en la majoria de les ocasions, els treballadors no ho coneixen o no saben com posar-ho en marxa”. A més, tal com recorda la psicoterapeuta Elisa Micciola, amb molta experiència d’interacció amb víctimes, “l’assetjament en l’àmbit laboral es veu agreujat per la por a perdre la feina”. Es denuncia poc també perquè se sap que el procés judicial és un trànsit dur, amb dificultats per l’aportació de proves, i perquè la participació de testimonis, els companys que continuen a l’empresa, és difícil per la seva por també a represàlies. Per això, “la víctima se sent dins un procés dolorós i injust, amb el silenci dels companys, que són així còmplices del que passa”. La situació s’endureix més encara, segons Micciola, “quan l’assetjament és de caire sexual, perquè aleshores s’obre una part molt més complexa, que inclou la vergonya, la por a ser jutjada, la sensació de culpabilitat que emergeix en les víctimes ho fa més silenciós encara”.
“Caldria preguntar-se què fan diferent les organitzacions que aplaquen aquestes situacions”, planteja Carmen Soler. “En la meva experiència, s’aconsegueix més anant més enllà del compliment normatiu, incloent com a part de l’estratègia organitzacional el benestar i el ben-ésser”. Soler és responsable de la Consultoria Estratègica Equip WANT, de Prevenció Psicosocial i Organitzacions Saludables, i sòcia directora de Rhsaludable, col·laboradors en la difusió de les campanyes que fa l’Agència Europea per a la Seguretat i Salut en el Treball. Parla de “vetllar per un lideratge positiu, mesures de conciliació, comunicació i informació fluida, apoderament de les persones i aflorament de fortaleses, feedback, espais de treball saludables, apuntalament de valors, pràctiques de responsabilitat social corporativa, polítiques de desconnexió i a més dels protocols d’assetjament, una aposta pels protocols de bon tracte o interacció social positiva”.
L’especialista en entorns laborals saludables precisa que tot el que ha descrit “és una intervenció psicològica positiva validada científicament per l’Equip WANT Prevenció Psicosocial i Organitzacions Saludables que inclou un model de treball en equip ORPI (Objectius, Rols, Procediments i Interacció). En ella, els participants aprenen autoregulació a través de mindfulness, empatia i regulació emocional, autocompassió i compassió cap als altres. I tot això millora el bon tracte i redueix de dissonància emocional entre els participants i s’incrementen els seus nivells de coordinació, treball en equip i benestar”.
Davant d’aquestes necessitats, cada cop hi ha més iniciatives que hi fan diana. Una d’elles, l’ha posat en marxa Suara Cooperativa, una entitat d’iniciativa social i sense ànim de lucre amb més de 40 anys d’experiència en el tercer sector. Ha creat l’aplicació Benestarum, un projecte que vetlla pel benestar de les persones treballadores a les empreses i s’enfoca en la prevenció de possibles problemàtiques en termes de satisfacció i comoditat que aquestes puguin patir dins o fora de l’àmbit laboral. Per a tot l’aspecte psicoemocional, connecta els usuaris amb professionals de la psicologia.
Assetjament en l’àmbit sanitari
La violència, psicològica o física, es dona en qualsevol àmbit. I els espais de treball on es té cura de les persones, hospitals, CAP’s, residències geriàtriques, clíniques… no en són cap excepció. A tot arreu cal prevenir i combatre l’assetjament, però, tal com puntualitza la psicoterapeuta Elisa Micciola, “una persona que cuida persones ha d’estar emocionalment. En un àmbit de cures, si tens una persona que està vivint un assetjament, les conseqüències arribaran a les persones a les quals ha de cuidar, sobretot si es triga a reaccionar a la violència”.
L’Associació d’Entitats Sanitàries i Socials La Unió va publicar una Guia de prevenció de la violència i de l’assetjament al centre de treball en el sector sanitari. En la seva introducció, expliquen que “segons diversos informes, en el sector sanitari el promig d’incidents de violència en el treball en comparació a la majoria de sectors d’activitat és superior. Aquests incidents són una causa reconeguda d’estrès i accidents laborals que afecta tant al benestar dels professionals com a la salut dels entorns laborals, a l’efectivitat i a l’eficiència de les institucions i a la qualitat dels serveis que es presta als ciutadans”. Tanmateix, diuen que “un dels riscos als quals estan sotmesos els professionals en l’acompliment del seu treball deriva de la relació amb altres persones. El desplegament de comportaments violents, en qualsevol de les seves manifestacions, pot suposar un important risc per a la salut, risc directe per a la salut del professional i indirecte per a la dels seus pacients, i la seguretat de les persones”.
Una sanitària vigilant l’interior d’un box | Pol Rius
La guia va ser elaborada per diversos integrants, entre ells el Consorci Corporació Sanitaria Parc Taulí. El seu Cap de benestar, cultura organitzativa i acompliment, dins de la Direcció de Recursos Humans del Consorci, Xavier Lechuga, explica que l’any 2012 van començar a disposar de protocols, com el Pla de Gestió dels Conflictes i la Violència, que recull la violència externa, els conflictes, assetjament moral (o mobbing) o violència interna i l’assetjament sexual o per raó de sexe. També disposen d’un protocol diferenciat, per normativa legal estatal, sobre assetjament sexual o per raó de sexe i un altre sobre gestió de violència externa.
Tal com diu, “un assetjament es detecta mitjançant la comunicació de la persona afectada o la comunicació de qualsevol altra persona que adverteixi una conducta violenta o d’assetjament”. Els indicadors –explica- “són els comportaments. Hi ha comportaments que poden evidenciar l’existència d’una conducta d’assetjament i que estan recollits als protocols. Considera que els protocols generen confiança i seguretat a les persones treballadores afectades, i que la confidencialitat i el tracte rebut durant l’acompanyament són cabdals. Són eines que donen garantia per a preservar la dignitat, el respecte i la igualtat entre les persones treballadores.
A banda dels protocols –diu- fan formació anualment, revisen els protocols, reben les notificacions dels professionals i fan el seguiment des de salut laboral. Tot i així, reconeix que encara es pot fer més. “Des de les institucions, nosaltres inclosos, caldria fer més campanyes que generin confiança del procediment, tipus informatives, d’acompanyament o d’accessibilitat en la comunicació de les incidències. Accions encaminades a gestionar les expectatives de la persona, que poden influenciar en la no comunicació la inseguretat o les por a represàlies, a possibles perjudicis o a l’exposició pública. Ara bé, no només són les institucions, donat que els centres sanitaris ens trobem en un marc organitzat i protegit, i no deixen de ser un mirall de la societat que tenim, la cultural, d’educació i de respecte. Tots els agents que hi participem (responsables, tècnics, representació social, professionals) hem de treballar per tenir el mateix fi. El fet que es produeixi un sol assetjament del tipus que sigui o qualsevol agressió violenta, significa que no hem fet prou, no ja com a centre, si no com a societat”, exposa Xavier Lechuga.
Tot i que no tenen la percepció que l’assetjament vagi a més, sí que constaten un augment de les agressions per violència externa que any darrera any sí que s’informen. Però, sobre assetjament, insisteix que “el fet que no es comuniquin, no significa que no hi hagin”.
Alguns casos sí transcendeixen. Recentment Redacción Médica va publicar el cas de les “amenaces, manipulacions i vexacions” patides per dues cirurgianes de l’Hospital de Nuestra Señora de la Candelaria de Tenerife per part del seu cap de servei. El títol ja il·lustra sobre l’assetjament: “Te ignoran, te desplazan, y a quí no pasa nada”, perquè després de denunciar-ho, una d’elles va ser recol·locada a 2.000 km de casa seva per acabar la residència.
Les xarxes socials s’han omplert des de fa dos dies de missatges defensant la sanitat pública. La majoria d’ells s’han publicat inicialment als perfils de les diverses xarxes de suport veïnal que s’han creat arreu del territori. Xarxes que fan ús de la solidaritat però també de la lluita contra la precarietat per exercir el suport mutu amb les persones més pròximes.
Després de fer compres a botigues d’alimentació i farmàcies, va ser el torn de donar-se suport i informació laboral. També els grups d’habitatge d’arreu del territori han treballat durant aquestes setmanes de confinament donant suport i informació a les persones vulnerables.
El plat estrella de tots aquests grups també ha estat coordinar l’elaboració de matyerial com ara mascaretes per dur a centres sanitaris o bé per repartir de nou entre els veïns més vulnerables. Els discursos que es compartien alhora de realitzar les mascaretes per al personal eren de suport a persones que estaven treballant sense tenir garantits els seus drets laborals.
Així, després d’una mostra tímida el passat 7 d’abril, Dia Mundial pel Dret a la Salut i contra la seva Mercantilització, els moviments socials ens porten una nova edició de ‘llençols blancs als balcons’. Aquest cop, sota l’etiqueta #DefensemLaPública demanen que a partir de dissabte dia 18 a les 20 hores els balcons s’omplin de pancartes.
En el seu manifest expliquen que «des de l’inici de la crisi de salut pública provocada per la COVID-19, hora darrera hora, les televisions ens han mostrat com el personal sanitari treballa sense el material mèdic i de protecció necessari. Donant-ho tot, en torns laborals interminables i en unes condicions insuportables». Segueixen també amb unes paraules que acusen el departament de Salut de no fer ús de tots els llits de la sanitat privada disponibles. La conclusió on diuen que ha dut la crisi de la COVID-19 és veure que «teníem el sistema sanitari al límit: precaritzat per una dècada de retallades i per l’existència de la gestió privada».
Així, donat que «el personal sanitari posa en risc la seva salut per atendre la dels altres», diuen que ara «ens toca a nosaltres defensar la pública». Demanen tres coses: coordinar la resposta sanitària i garantir el material necessari per les professionals; intervenir la sanitat privada i posar a disposició tots els recursos per a fer proves massives de PCR i tots els llits hospitalaris preparats per rebre malalts; i, en tercer lloc, controlar de manera 100% pública la indústria farmacèutica per garantir protocol, gratuïtat pel que fa a la recerca i desenvolupament de nous fàrmacs, tractaments i possibles vacunes».
Les persones amb problemes de salut mental han patit greus abusos i vulneracions dels seus drets durant tot el 2017. Així ho denuncia la Confederació Salut Mental Espanya a través del seu «Informe sobre l’estat dels Drets Humans de les persones amb trastorn mental a Espanya 2017». Les conclusions duen a la Confederació a titllar d’inhumans o degradants els tractes a aquestes persones i insten a prevenir i eliminar la discriminació, ja que «les persones amb problemes de salut mental constitueixen un dels col·lectius més susceptibles de patir situacions d’exclusió, discriminació, explotació i desigualtat».
El tercer informe que ha editat Salut Mental Espanya denuncia principalment que «encara se segueix de manera general ignorant la diversitat de la persona com a ésser humà subjecte de drets i digna d’un tracte humà». Així, afirmen que a Espanya segueix sent una pràctica habitual els tractaments forçats i la medicació administrada sense el consentiment de la persona o en contra de la seva voluntat, així com la denominada ‘teràpia electroconvulsiva’ i mesures restrictives com l’ingrés involuntari, els aïllaments o les contencions mecàniques.
L’informe recull com a exemples de vulneracions la defunció de diverses persones a les quals els havien aplicat contencions mecàniques en hospitals psiquiàtrics d’Astúries i Galícia, així com la falta d’assistència psiquiàtrica a l’Hospital Psiquiàtric Penitenciari de Sevilla. Denuncien que no existeixi protocol d’actuació únic ni normes mínimes a nivell estatal.
Tres de cada quatre dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere
«La perspectiva de gènere continua sent una assignatura pendent en l’àmbit de la salut mental», denuncia aquest document, i afegeix que “no es compleixen els estàndards internacionals» pel que «aquest enfocament continua exclòs en matèria de salut mental de manera injustificable».
De fet, en aquest nou informe i un any més, una de les principals vulneracions de drets és la violència de gènere. L’informe denuncia que tot i que 3 de cada 4 dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere, encara no existeixen recursos d’acolliment específics per a persones amb trastorn mental.
«Les dones amb problemes de salut mental es troben en aquest estadi de la lluita pels seus drets en el qual es qüestiona sistemàticament la seva condició de víctimes sota arguments tals com que el seu relat no és veraç a causa del seu problema de salut mental», assegurava Irene Muñoz, l’assessoria jurídica de Salut Mental Espanya durant la presentació. «Per tant, aquestes dones es troben desprotegides i excloses dels recursos, fins i tot en les ocasions en les quals es constata la violència, i els seus drets queden desemparats», afegia.
A la situació de violència que reben les dones es suma una més: la privació del dret a fundar una família a moltes dones i nenes amb trastorn mental arribant fins i tot a danyar la seva integritat corporal. L’informe afirma que pràctiques com l’esterilització forçosa i l’avortament coercitiu (sense el seu consentiment) continuen vigents.
El dissabte 7 d’octubre prop de 2 milers de persones amb problemes de salut mental, les seves famílies, professionals i agents i institucions implicades havien de reunir-se, en aquesta ocasió, a la ciutat de Girona per celebrar junts el Dia Mundial de la Salut Mental el 10 d’octubre. Aquest any això no serà possible, les entitats organitzadores (Salut Mental Catalunya, l’Associació Família i Salut Mental Girona i Comarques, la Fundació Drissa, l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona i la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines) hem decidit suspendre els actes programats durant tota una setmana incloent l’acte central previst pel passat dissabte dia 7.
El lema d’enguany, Salut mental, a la comunitat i a la feina, aposta per la defensa d’una societat més justa, més inclusiva, que respecta els drets i la diferència, generadora d’oportunitats per a les persones. Arran dels fets succeïts el passat 1 d’octubre a Catalunya, i atesa la situació d’excepcionalitat que està vivint el nostre país i la seva gent, hem decidit que no podíem celebrar res. Fa anys que lluitem per la promoció i defensa dels drets de les persones que pateixen problemàtiques de salut mental i avui ens toca revisar la lluita pel respecte als drets fonamentals de tota la ciutadania.
Un dia encara no prou llunyà, les persones amb un problema de salut mental van ser ciutadans privats d’identitat i de paraula. Persones excloses i recloses. Els seus drets anaven per ramals sinuosos i allunyats dels de la resta. La història recent ens il·lustra en conquestes molt significatives per apropar-los als drets bàsics, com va ser la llei Basaglia a la Itàlia dels anys 70, que va dictar el tancament dels hospitals psiquiàtrics (vigents encara a alguns territoris de Catalunya) i la prohibició d’internar ningú de per vida en contra de la seva pròpia voluntat, o la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (2006) de l’ONU que va més enllà i suposa un nou marc en relació a la promoció dels drets, il·lusionant i ambiciós, que encara planteja grans reptes a assolir.
Hereus, i orgullosos, d’aquelles conquestes, propugnem que la defensa dels drets bàsics de les persones amb un problema de salut mental, alguns tan bàsics com el de decidir sobre el propi projecte de vida, han de ser un imperatiu legal i ètic. Ho és per salut, perquè quan les persones exerceixen la seva ciutadania, el seu patiment disminueix i parlem d’un apoderament major, però també ho és per justícia social, per dignitat i per democràcia. Per salut de la democràcia.
Aquests dies, però, assistim esfereïts i perplexos a un nou escenari on la societat catalana en el seu conjunt ha estat víctima d’una vulneració indiscriminada d’alguns dels seus drets més fonamentals. Aquesta situació d’excepcionalitat, doncs, ens impedeix enguany trobar-nos amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, una trobada festiva i reivindicativa que cada any ens serveix, per una banda, per posar en valor la conquesta de drets de les persones al voltant de valors com la igualtat d’oportunitats, la llibertat d’expressió i d’opinió, el reconeixement de la diversitat, la salvaguarda de la integritat física i emocional, o la inclusió plena de totes les persones en la comunitat i, per l’altra, per assenyalar mancances, necessitats i reptes.
La vulneració de drets té un impacte directe sobre la vida de les persones i sobre la seva salut, també la mental. Per això avui sentim dolor i impotència, però sobretot molta tristor. Els drets humans són eines de canvi i transformació social i no els podem malmetre. Una societat justa i cohesionada cal que els defensi i els promogui. I per això avui no podem celebrar res. Però continuarem lluitant cabuts i persistents contra la vulneració dels drets i la conquesta de la ciutadania plena.
Vivim unes dècades extraordinàriament generoses amb els drets individuals i col·lectius, de les majories i de les minories. Això no és sort, sinó el resultat de l’esforç i la lluita de molts de nosaltres per una llibertat justa i una major autonomia personal. En l’àmbit de la salut, la cobertura universal i gratuïta de la sanitat és un tresor que ja tots considerem com un dret inalienable més, com el d’expressió, la residència o el desplaçament. No obstant això, de vegades m’entren temors: temo que tants drets s’ennueguin i no siguem conscients que aquests no tenen una supervivència garantida, llevat que tots siguem conscients del privilegi que comporten les llibertats i drets de què gaudim i siguem responsables i vigilants per no perdre’ls.
En particular, en el camp de l’assistència sanitària em sembla necessari recordar la gran conquesta del nostre estat de benestar -em refereixo a l’espanyol, no a altres models europeus mutuals- que ha significat una salut pública gratuïta i de qualitat més que acceptable. Preservar-la és missió de tots nosaltres i no només dels governants. Aquests no l’han de posar en risc erosionant els seus pressupostos, però els usuaris, actuals o potencials, tampoc. Per això mateix, ja que tots coneixem i reivindiquem molt bé els nostres drets sanitaris, voldria avui, des d’aquesta columna, recordar alguns dels deures que van de la mà d’aquests drets.
1) No abusarem del sistema. No hem d’acudir a l’hospital o al CAP si realment no cal. Aprenem a tenir cura de nosaltres mateixos, a reconèixer els símptomes banals que solucionarem a casa i a no caure en la paranoia dels múltiples mals que estan a l’aguait. La ventilació pública del càncer que pateix una o altra celebrity no ens ha de fer perdre l’oremus. Els mitjans han fet córrer tanta tinta sobre la quantitat de càncers que estan a la cantonada i sobre tantes lluites heroiques contra aquesta malaltia que la por a la mort ens assetja a tota hora. Tranquil·litat. Espanya gaudeix de la segona o tercera millor esperança de vida del planeta. El normal és estar bé.
2) No ens aprofitarem de la gratuïtat del sistema ni dels subsidis de malaltia per obtenir la baixa mitjançant martingales ni ho prolongarem quan no siguin estrictament necessàries. Acceptarem les incomoditats que ocasiona gestionar i mantenir una baixa raonable, ja que són inevitables per detectar els casos d’abús i les baixes inapropiades.
3) Evitarem aquelles conductes de risc que porten amb si una despesa sanitària potencialment evitable. La sanitat la paguem entre tots, és un bé sostingut solidàriament per la ciutadania i, especialment, per aquells que es troben en millor estat de salut i tenen feina. No ens aprofitem de la generositat col·lectiva. Cada accident de trànsit per culpa del mòbil o el consum d’alcohol, cada borratxera que acaba a urgències, cada SIDA que s’adquireix per descuits imperdonables, cada paquet de cigarretes que fumem (i amb ell la nostra salut), acaben traduint-se en milers d’euros que altres ingressen a la guardiola sanitària per poder-nos curar.
4) Tindrem paciència i comprensió quan no se’ns atengui de forma immediata. La cultura del «tot i ara» està desgraciadament molt difosa, però és incompatible amb l’actual estructura de la sanitat pública que difícilment canviarà en el futur pròxim. Sapiguem esperar si la nostra pressa és menor que la dels pacients que ens precedeixen. Acceptem que l’espera per un procediment quirúrgic menor pot dilatar en el temps en benefici d’intervencions més urgents.
5) Respectarem als professionals que ens atenen i que, la major part de les vegades, no són els responsables directes dels problemes que sorgeixen en l’assistència mèdica. Tindrem consideració amb tot el personal implicat en el nostre procés (infermeres, administratives, mèdiques). Col·laborarem amb ells i seguirem les seves instruccions informades. No exigirem tractaments mèdics o quirúrgics que no siguin considerats necessaris per als metges que ens atenen. Pensem que els professionals de l’assistència sanitària no són culpables que hàgim emmalaltit; tot el contrari, hi són per ajudar-nos-en a sortir i a recuperar la nostra salut. Si alguna cosa va malament, independentment dels drets que ens assisteixen com a pacients, sapiguem que mai cal esperar el 100% de seguretat en qualsevol exploració o procediment quirúrgic, com tampoc hi ha un 100% de seguretat en un vol o en un descens amb esquís per una pista negra.
6) Serem agraïts amb tots aquells que ens ajuden a superar el mal pas d’una malaltia, especialment si aquesta és greu. Donem per fet que el sistema ens acollirà perquè és la seva obligació, però pensem que molts professionals treballen per sobre de les seves obligacions per facilitar-nos les coses i aquest plus-que és el que marca la diferència moltes vegades- no té més pagament que el d’una somriure, un «gràcies» o uns bombons. Si alguna cosa apreciem molts metges que ho som per vocació i per gust, és el somriure d’un pacient que agraeix els nostres esforços: la nit que hem passat a quiròfan, la visita que li hem fet en diumenge, la crida a la seva casa per assegurar-nos que les coses marxen bé. Això no està inclòs en cap salari; de fet, és impagable.
