Just Deploy It!

Etiqueta: drogodependències

  • Cal trencar l’estigma a les addiccions

    Dins dels problemes relacionats amb les addiccions a les drogues, l’estigma social (atribut pel qual una persona és classificada i etiquetada de manera negativa) és un dels que té més influència en la recuperació i la inserció social de les persones amb problemes d’addiccions. Tot i que les addiccions són un problema de salut que està influenciat per l’entorn social, la major part de la població continua considerant la drogoaddicció com una responsabilitat personal. A més, sovint el consum de drogues està associat a altres estereotips, que alhora amplifiquen l’experiència de l’estigma, com el VIH, la salut mental, la prostitució, el narcotràfic i la delinqüència tal com es comenta a l’informe “Estigma, consumo de drogas y adicciones” de la “Red Iberoamericana de Organizaciones no gubernamentales que trabajan en Drogas y adicciones”.

    A més de les mateixes persones consumidores, en el procés de l’estigmatització es veuen implicats la família, els professionals sanitaris, els mitjans de comunicació i els responsables polítics. Cal assenyalar la importància del gènere, per exemple, a les dones usuàries de drogues se’ls retira la custòdia dels fills i filles en una proporció superior als homes, a causa de la cultura patriarcal que jutja doblement l’ús de drogues i el rol de responsabilitat maternal que se’ls atribueix.

    Els mitjans de comunicació tenen una gran influència en la societat ja que solen construir una realitat no sempre ben contextualitzada i tenen la capacitat de generar i difondre estereotips que contribueixen a la construcció i la consolidació de l’estigma. A això se sumen les xarxes socials que sovint propaguen i amplifiquen l’estigma.

    D’altra banda, cal assenyalar l’estigma que sovint es reprodueix als serveis de salut i que juga un paper rellevant en la prevenció (campanyes que poden reproduir certs estereotips) i en l’accés als tractaments necessaris per a aquest col·lectiu. Altres conseqüències de l’estigma a les persones usuàries de drogues són l’impacte a l’entorn laboral i les seves oportunitats per trobar feina, habitatge i teixir relacions socials fora del cercle del consum, factors necessaris per promoure la salut física, mental i l’autoestima”.

    El pla de Drogues i Addiccions de Barcelona

    El pla de Drogues i Addiccions de Barcelona 2021-2024 té una secció dirigida a “Trencar l’estigma per a una major inclusió social”.  El seu abordatge implica la coordinació i l’esforç de nombrosos sectors i professionals (governs, organitzacions privades, institucions acadèmiques i de salut, persones amb trastorn per consum de substàncies, etc.) i planteja que cal treballar per superar les barreres d’accés al tractament. A més cal continuar formant i sensibilitzant als professionals de salut i a la ciutadania, i promoure la participació de la pròpia comunitat i de les associacions de persones afectades i la seva reinserció social i laboral. El Pla inclou 10 línies d’acció per “Lluitar contra l’estigma del consum de drogues i les addiccions” i 14 línies d’acció per “Vetllar per la inclusió social de les persones que consumeixen drogues i/o amb addiccions”.

    D’altra banda aquest pla mostra algunes accions portades a terme. Un exemple són els Jocs Florals organitzats pel Centre d’Atenció a les Drogodependències de Sants, activitat protagonitzada per les persones usuàries i que integra diverses disciplines artístiques, com la interpretació, la dansa o la pintura. L’objectiu dels Jocs és acabar amb el rebuig social que pateixen les persones amb trastorn per consum de substàncies. Un altre exemple és l’activitat Pa’ella, organitzada setmanalment per les dones usuàries de drogues del recurs Metzineres del Raval que conviden a qui s’apropa a tastar un plat,  passar una bona  estona i compartir experiències mitjançant activitats com la ràdio, el grafit o el cant. Amb aquestes activitats donen a conèixer la seva realitat sovint invisibilitzada i estigmatitzada.

    Aquests exemples són una petita mostra de com l’avenç en la lluita contra l’estigma des de tots els àmbits i sectors afavorirà la qualitat de vida de les persones afectades i també la seva inclusió plena en la societat.

  • “Les dones que usen drogues es troben l’estigma de pensar que aquest fet les inhabilita per ser res més”

    La xarxa d’atenció a les persones que usen drogues té una mirada marcada per l’androcentrisme, motiu pel qual, les dones que usen drogues pateixen més estigma que els homes, fet que provoca el menor accés de les dones als recursos i serveis a la drogodependència. Quan les dones hi arriben, majoritàriament és tard perquè pateixen culpa, vergonya i, en el cas de ser mares, por a la retirada de la custòdia dels infants. A més, moltes vegades els serveis no són adequats per elles perquè no se les té en compte.

    Per intentar canviar aquesta situació va néixer ja fa uns anys, Metzineres, un espai exclusiu per a dones de reducció de danys en el qual el més important són les dones que hi acudeixen i les seves necessitats. Per Aura Roig, especialista en drogues, gènere i reducció de danys de Metzineres, cal un canvi en les polítiques i sobretot frenar la guerra contra segons quines drogues, ja que “les seves conseqüències són pitjors, més problemàtiques i han generat molt més dolor que les mateixes drogues”.

    Per què decidiu crear Metzineres?

    La idea era crear espais propis d’empoderament per a les dones que usen drogues, acompanyades d’una atenció holística que les posi al centre a elles i que no se les jutgi pel fet de ser consumidores. No volíem assistencialisme sinó activisme. Vam crear la Xarxa de Dones que Usen Drogues (XADUD) i amb la Fundació Salut i Comunitat vam projectar la idea de Metzineres plantejat com el primer entorn integral de reducció de danys exclusiu per dones a Catalunya. International Center for Ethnobotanical Education, Research & Service (ICEERS), pioners en el replantejament de les polítiques de drogues, ens fan d’aixopluc legal mentre ens constituïm com a cooperativa, que és el procés que tenim en marxa ara.

    Com està organitzat el projecte Metzineres?

    Apartir de tres entorns. El primer és el “de moment”, un espai on les dones hi tenen una entrada directa i on hi tenen totes les necessitats bàsiques que se’ns han ocorregut. Per exemple, hi ha lliteres on poden dormir durant el dia perquè sabem que moltes dones a la nit són al carrer i s’han de mantenir despertes. També poden entrar amb els gossos, això no passa a cap altre servei, i  incorporem el consum com una part de les seves necessitats perquè entenem que tot el consum que es fa al carrer o narcopisos és d’un risc extrem i, per tant, intentem acompanyar-les.

    El segon entorn és “la coberta”: és un pis pel que hi han passat 3 dones, dues d’elles encara hi són. La tercera pota és “l’osada” que és la part productiva. Cada mes anem a un mercadet del raval i estem treballant en una línia de marxandatge pròpia. La veritat és que hem tingut moltes aliances amb dissenyadores i volíem fer un material que fos innovador i que alhora tingués un missatge anti-estigma, perquè les majors barreres que es troben són l’estigma i el prejudici de pensar que pel fet d’utilitzar drogues estàs inhabilitada per ser res més.

    Els entorns són complementaris?

    Si però, ara estem al voltant de les 150 dones i és moltíssim amb un equip petit de persones amb moltes activitats contínues. Per tant, costa. La idea és que com tenim una heterogeneïtat tan gran dels serveis i d’activitats no es tracta que totes vagin a tot sinó que totes tinguin el seu lloc.

    Hi ha un perfil concret?

    No tenim un perfil concret, sí que és veritat que la majoria d’elles estan en una situació molt greu d’exclusió i estan al carrer. Tenim des de dones trans, treballadores sexuals, dones racialitzades, un índex molt gran de dones que tenen trastorns de salut mental i també moltes en situacions molt precàries o de violència. A aquestes dones els han posat l’etiqueta de les drogues drogues però quan analitzem cas per cas veiem que el seu problema no són les drogues. El problema és que són sense llar, que utilitzen el sexe per supervivència, tenen trastorns de salut mental, VIH, hepatitis, maltractament de parella i també institucional, injustícia social, pobresa… Tot això és l’entramat de problemes que elles tenen.

    Si posem èmfasi a les polítiques de reducció de danys, per què les dones hi acudeixen més tard?

    Són dones que sobreviuen a situacions de múltiples violències i la majoria de recursos per dones que usen drogues demanen que abandonin el seu consum. Per una banda, quan van als serveis de reducció de danys es troben que són poblacions completament masculinitzades i no ho senten com espais segurs. A més, veuen com no s’aborden les seves violències com a sexistes tot i que tenen un component de gènere molt important. El tipus d’intrusisme familiar, l’amenaça i retirada de custòdia, per exemple. Els serveis d’acolliment nocturn continuen sent espais masculinitzats on l’abordatge des de perspectives de gènere falta. I quan trobem que són espais només per dones ens trobem que són espais que vénen de lògiques igual de masclistes perquè estan pensats des de la lògica culpabilitzadora de la dona que consumeix drogues.

    No s’inclou la perspectiva de gènere en les polítiques de drogues?

    Les poques vegades que es xerra de dones que usen drogues sovint és en relació a la seva maternitat i moltes vegades posant per sobre la salut del menor. Nosaltres el que veiem és que hi ha una interacció, no pots contraposar la salut de la mare amb la del menor. Són dones que quan es visibilitzen només és en vers a una altra persona, no per elles mateixes. A més, com comentàvem són dones amb més problemes i els serveis no estan connectats. Per exemple, van a un recurs de reducció de danys i la seva treballadora social els diu una cosa que al final es contradiu amb la treballadora social que porta el servei de l’habitatge. No hi ha cap servei que les miri a elles en la seva totalitat i posi les seves necessitats al centre.

    Hi ha algun tipus d’interès per part de les institucions per seguir el model de Metzineres?

    Des del departament de Benestar i Família, des de la Subdirecció de drogodependències de la Generalitat ens han donat moltíssim de suport però no a nivell econòmic. A més, des de l’Ajuntament i l’Agència de Salut Pública de Barcelona els interessa com a model perquè veuen que estem omplint un buit que ha estat aquí històricament. Si mirem els plans de drogues de fa anys, tots estan projectant la necessitat de més estudis i nosaltres tenim una branca és la part d’observatori, on fem recerca sobre quines dones estem atenent, com les estem atenent i si funciona o no funciona. Hem generat tot un sistema propi d’intranet que ens permet tenir totes aquestes dades actualitzades contínuament i ara per ara, crec que podríem dir que tenim la base de dades més gran sobre dones que usen drogues a nivell internacional, ningú ha recollit de manera específica.

    Valoreu de manera positiva haver engegat aquest projecte?

    Estem aconseguint molts més resultats dels que mai hauríem imaginat. Quan vam començar pensàvem que vendrien unes 40 dones en total i tenim 40 dones al dia. Elles mateixes et diuen que com més temps són a l’espai menys consumeixen. Tenim moltes dones que han aconseguit deixar les seves relacions amb companys que els exercien violència perquè ara tenen un espai i sobretot tenen un grup d’amigues. Hem posat l’èmfasi en la voluntat d’empoderament, de suport mutu, de solidaritat i d’activisme. Tenir aquest espai on es veuen entre elles ha fet que de sobte moltes d’elles tinguin un cercle social i moltes et diuen que al final són família a Metzineres.

    Nosaltres oferim l’espai i veiem com elles creen la màgia. Partim d’un món on totes usem drogues i qui digui el contrari està mentint. La diferència és on tu accedeixes a les drogues, si ho pots fer a una farmàcia, si te’ls dóna el metge o si et veus obligada a acudir a un camell que et donarà una droga que no saps ni quina és. Per tant, d’alguna manera no podem diferenciar-nos sinó que és una situació molt complexa d’injustícia social. Veiem que és tan complex que ho hem de fer totes plegades, sense distinció entre professionals i dones que acuden a Metzineres. Elles són les expertes.

    Les dones que usen drogues parteixen més desavantatges a l’hora d’accedir als recursos de drogues que els homes?

    El simple fet que per accedir als recursos i serveis es posi en dubte la custòdia d’aquelles que són mares ja és una barrera i per tant, triguen més a accedir-hi. A més, les dones pateixen més estigma que els homes, per tant, solen optar per recursos que no són específics de drogues, com per exemple, l’atenció primària. I quan arriben als recursos específics, hi arriben tard i sovint es troben que aquests serveis no estan adaptats a les seves necessitats. Això provoca que tinguin menys possibilitats d’acabar els tractaments i de vincular-se als serveis a la llarga.

    Manquen professionals formats en perspectiva de gènere?

    Falta formació professional, falta voluntat política, falta voluntat per part dels i les responsables dels serveis i falta possibilitat de formar-te acadèmicament. Hem de tenir en compte que actualment els màsters i les formacions específiques en drogodependències tenen un abordatge bastant obsolet del que és la reducció de danys. No hem de parlar només de drogues sinó d’habitatge, d’oci, salut, de feina, d’entorns de confiança, d’espais segurs… Jo no tinc legitimitat per poder treure’ls l’única eina que tenen i que elles controlen per copar amb el seu trauma. La característica principal de Metzineres és que precisament som un servei de reducció de danys però no posem el centre en les drogues, el posem en el trauma.

    Hi ha dos aspectes que en les polítiques de reducció de danys moltes vegades s’obliden. Per una banda, és molt important que les persones que usen drogues han d’estar en el disseny, implementació i l’avaluació del projecte. Per altra banda, cal tenir present que hem d’anar on elles estan, no podem esperar que elles venguin. Les nostres dones utilitzen meta-amfetamina injectada o fumada, utilitzen heroïna, cocaïna… i són les substàncies més estigmatitzades que hi ha. Tot i que sabem que n’hi ha de més perjudicials que s’han aconseguit regularitzar com és el tabac o alcohol. Quan dius utilitzo heroïna venen tots els fantasmes i l’estigma dels anys 80, persona que usa drogues i per això es dedica a robar. Sabem que ni amb l’heroïna ni cocaïna ni amb cap de les substàncies tots aquests monstres són reals:tenen més a veure amb la situació social, econòmica, familiar, de salut mental que no amb la mateixa substància.

    La guerra que molts països han jugat en contra de les drogues ha estat perjudicial?

    Les mateixes Nacions Unides reconeixen que la guerra contra les drogues té tot un seguit de conseqüències imprevisibles. Però diria que les polítiques de drogues són pitjors: han generat molt més dolor que les mateixes drogues. Les drogues en si sempre han estat eines que la societat ha tingut per copar amb el seu dia a dia, sigui per augmentar el plaer o per disminuir el patiment. La guerra contra les drogues comença vers poblacions que són considerades problemàtiques i aquestes són l’excusa per controlar poblacions senceres, per controlar fronteres, mercaderies i persones. Són una excusa perfecta que el que fan és estigmatitzar les poblacions que ja eren estigmatitzades.

    A més, la política de drogues actual continua sent molt perjudicial pels tractaments, trobem dones majors que usen el cànnabis per tractar el càncer o la fibromiàlgia i que són perseguides per tenir cultius propis i cultivar-se la seva pròpia medicina, quan és el que els hi ha funcionat. Al final el que es fa és deixar unes substàncies que evidentment tenen molt de riscos, en mans d’unes persones que volen fer negoci. Per tant, un tipus de regulació que tingui en compte la perspectiva social i no només la perspectiva econòmica és necessària. Per exemple, necessitem fer accessibles serveis on ens poden analitzar les drogues que comprem, les persones que estan al carrer difícilment arriben a aquests serveis. Cal ampliar els serveis de reducció de riscos i fer-los accessibles també en aquestes poblacions que estan en situacions de més vulnerabilitat.

    Al final, la guerra contra les drogues ha tingut pitjors conseqüències per a les dones?

    En tots els sentits. Hem de tenir en compte que la majoria de dones que estan empresonades ho estan per delictes relacionats amb drogues, són les que tenen un índex més alt de morts per sobredosis, de VIH, d’Hepatitis, són les que quan estan en situacions d’exclusió, viuen més situacions d’exclusió interrelacionades. Per exemple, pateixen tres vegades més que la resta de dones les violències per part de la seva parella.

    Quins serien els reptes de futur pel que fa a la qüestió de polítiques de drogues?

    Si comparem Catalunya amb l’àmbit internacional, veiem com en el seu moment es va apostar per una política de drogues basada en la salut perquè la gent moria. S’havien d’implementar programes d’intercanvi de xeringues, fer fàcil i accessible la metadona o obrir sales de consum amb condicions d’higiene favorables. En el seu moment Catalunya va innovar i va ser pionera però ara creiem que aquest model queda curt. Després de 20 anys trobem que la gent no mor però no tenim una societat que les accepti per continuar vives. Són persones que porten anys sense sortir del bucle perquè si bé s’han desenvolupat mesures per mantenir-se vives, la part de com desenvolupen aquestes vides, creant projeccions que siguin realistes, no s’han aconseguit. Hem de fer un salt més enllà i posar l’accent als drets d’aquestes persones.

    Des de Metzineres pensem que les polítiques de drogues han d’estar basades en els drets humans, basades en la transversalitat de gènere i en la reducció de danys. No per crear opcions per sobreviure sinó per fer una passa més enllà per poder crear vides dignes i felices. Al final el que ens interessa no és tant si usen o no usen drogues sinó que si la gent obté el benestar que vol. I si no ho fa, poder minimitzar les barreres estructurals d’accés a aquest benestar.

  • Catalunya, davant un repunt del tractament per addicció a la cocaïna després d’una dècada en declivi

    Les entitats que ajuden a drogodependents ho van alertant des de fa un temps: torna a créixer el consum de cocaïna. O, almenys, la demanda de tractament per desintoxicar-se. Això últim ho acaba de constatar també l’informe anual de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que assenyala que des de 2015 està pujant el nombre de persones que demanen ajuda per deixar aquesta substància, alguna cosa que no passava des de 2009.

    La progressiva sortida de la crisi econòmica, el pes de sectors com el turisme o la restauració o una major disponibilitat al carrer d’aquesta droga estan entre les possibles causes d’un repunt sobre el qual l’Administració es mostra prudent, però que alerta a associacions com Projecte Home.

    El 2017, segons les últimes dades disponibles, van ser 3.041 persones les que es van dirigir als centres de salut públics catalans per sol·licitar tractament, al voltant d’un 25% més que fa dos anys. Joan Colom, sotsdirector general de Drogodependències de la Generalitat, adverteix que no obstant això caldria esperar algun any més per assegurar amb certesa que el consum està pujant. «No podem parlar d’una tendència encara, però estem alerta a la seva evolució», resumeix.

    El repunt en les xifres oficials no ha agafat per sorpresa a ONG com Projecte Home, que han detectat en els seus pacients un patró semblant. El 2016, l’addicció a la cocaïna va superar l’alcohol com el principal motiu de tractament als seus centres, un pronunciat repunt després d’una dècada de decreixement. «El consum de cocaïna va baixar amb la crisi, que va fer que molts consumidors passessin a substàncies més barates o que alguns ja ni la provessin; així que la millora econòmica pot haver estat un factor influent», valora Oriol Escúlies, director de l’entitat a Catalunya.

    Més enllà de les dades, les causes a les quals es pot atribuir aquest increment entren en el terreny de les hipòtesis. Una d’elles és la citada recuperació econòmica, però hi ha unes altres. L’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies, dependent de la Unió Europea, va alertar en el seu informe de 2018 d’un «augment de la disponibilitat de la cocaïna» en tot el continent. En primer lloc, a causa d’un major cultiu i producció a Amèrica Llatina, però també pel preu de venda: el gram de cocaïna costa ara el mateix que fa deu anys, entre 57 i 76 euros de mitjana, mentre que la puresa de la droga sí que ha augmentat, i les dosis necessàries per al mateix efecte són menors.

    Barcelona, capital del consum?

    Va ser precisament aquest informe de l’Observatori Europeu de Drogues i Toxicomanies el que va fer saltar les alarmes a Barcelona en situar la ciutat com la capital del consum de cocaïna de tota Europa. En una anàlisi de les aigües residuals de les principals urbs del continent, les de la capital catalana eren les que tenien una taxa més elevada de cocaïna per habitant i dia.

    Però Barcelona no és una excepció al seu entorn. Ho desmenteixen les dades de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que situen la ciutat en la mitjana de Catalunya, amb 4,1 casos per cada 1.000 habitants, superada fins i tot per regions sanitàries com Terres de l’Ebre (4,3) o Camp de Tarragona (4,6). «L’àrea metropolitana i sectors del litoral solen coincidir amb un un major consum de la cocaïna, a causa que té més pes el turisme, la restauració o l’oci diürn i nocturn, sectors històricament més vinculats a aquesta droga que uns altres», sosté Escúlies.

    Això explicaria per què Catalunya és la comunitat autònoma on s’han demanat en els últims anys més tractaments per addició a la cocaïna, encara que insisteix Escúlies que es tracta solament de possibles factors. Del que no hi ha dubte és que, segons les dades de Projecte Home, a Catalunya gairebé el 50% dels casos que assisteixen són per aquest tòxic, mentre que en la resta de regions el percentatge no sol arribar al 40%.

    Finalment, Escúlies recorda que un element que sol condicionar el consum de drogues és si aquestes són percebudes per la societat com a nocives. «Assumint que la ciutadania espanyola considera la cocaïna com una substància perillosa des de fa 20 anys, no està de més recordar que provoca greus problemes en la salut i la vida de les persones», conclou.

    «Vaig arribar a gastar 500 euros al dia en cocaïna»

    Als seus 33 anys, Javier porta una dècada i mitja consumint cocaïna. Encara que durant molt temps va ser de forma esporàdica, associada a l’oci nocturn, en els últims anys va entrar en una espiral de consum compulsiu. «Pensava que ho tenia sota control, encara que en el fons sabia que no», expressa aquest jove veí de Badalona. En el seu cas és la primera vegada que demana ajuda per deixar la droga, però això no sol ser l’habitual: un 60% dels qui estan en tractament per cocaïna no és la primera vegada que se sotmeten a ell, segons dades de la Generalitat.

    Ara en mans de Projecte Home, fa deu mesos que no consumeix. Però quan va arribar a l’entitat la seva situació era límit. La cocaïna havia fet mossa ja en el seu treball i el seu entorn familiar i social. «Anava a treballar només en dies concrets, per pagar-me el tòxic», relata Javier, que és electricista autònom. «També vaig començar a acudir a reunions familiars sota els efectes, alguna cosa que sempre havia pensat que no faria», reconeix.

    En els moments més durs, explica que va arribar a gastar fins a 500 euros al dia en aquesta substància. «Fuges i quan tornes a la realitat, aquesta no t’agrada i tornes a fugir. És un maleït cercle viciós», lamenta.

    En el seu cas, va ser el seu cosí qui va concertar a les seves esquenes una entrevista amb Projecte Home i després es va dirigir a ell per demanar-li per favor que acudís. «La primera entrevista va ser dura, la segona una miqueta menys… I vaig entrar aquí. Va ser un alleujament. No em sentia de gust, però em vaig adonar que l’única ambició d’aquests professionals és ajudar a gent com jo», afirma.

    Ara segueix en tractament, però assegura sentir-se molt millor, sobretot a nivell emocional, un factor tan clau per caure en l’espiral de consum com per sortir d’ella. «És el creixement personal el que em portarà a tenir una vida una mica normalitzada. Diuen que l’addicte ho és per a tota la vida. No ho sé, però tinc moltes ganes de conèixer-me, i si no hagués entrat aquí mai ho hauria fet», celebra Javier.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Baluard i la reducció de danys: la tasca dels professionals enfocada a millores biopsicosocials de les persones drogodependents

    Una porta discreta a l’edifici lateral del laboratori de l’Agència de Salut Pública de Barcelona situat en una zona ajardinada de l’Avinguda de les Drassanes. Un rètol modest indica que ens trobem al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard. A dins, una infermeria i sales de tractament amb altres professionals sanitaris i socials,  sales de consum injectable i fumat i una sala calor-cafè on els usuaris disposen de taules per xerrar i menjar, dutxes, un espai on deixar les seves pertinences i on realitzen tallers diaris.

    L’objectiu dels CAS? Segons Diego Arànega, psicòleg i coordinador de Baluard, la cartera de serveis de prestació i atenció a drogodepèndencies de Barcelona procura i reclama que tots els serveis de drogodependències tinguin una part de reducció de danys i una de tractament i que aquestes dues copsin un servei d’atenció integral, que és el que fa Baluard. «Tu com a usuari comences un inici de tractament baix i vas evolucionant. No tot va destinat a avançar ni hi ha el resultat finalista del tractament com a abstinència entesa», explica Arànega. Com ell mateix especifica, «a vegades l’abstinència extrema és el consum extrem i no tot és blanc ni és negre. Cal veure tot l’espectre per veure les necessitats i potser reduir el consum molt bèstia per normalitzar altres aspectes de la vida ja és prou perquè algú trobi una millora o una estabilitat».

    Com produir aquests canvis sense eliminar el consum dràsticament té un nom: reducció de danys. Aquest tipus de projectes fa anys que duren però sovint són invisibilitzats o desconeguts per la societat. Amb el canvi d’emplaçament del CAS Baluard, Arànega i el director cinematogràfic José González Morandi, qui ja a través de dues pel·lícules documental ha relatat les drogodependències a Barcelona, van tenir la idea de fer el seguiment de la feina professional al Centre.

    José González Morandi,, director del documental, i Diego Arànega, coordinador del CAS Baluard / Carla Benito

    Per González Morandi, la idea del documental, que agafa el nom del centre, és mostrar uns professionals que estan fent una «feina indispensable i que respon a una qüestió ètica i de drets humans». González Morandi acusa al sistema en el que vivim de la gravetat en la que es troben les persones: «com es gestiona el conflicte, el consum, l’amor… hi ha gent que té dèficits per gestionar res perquè vivim en una societat competitiva i no inclusiva. Aquesta gent té uns drets com éssers humans i l’estat ha de donar resposta a què aquesta gent no pugui desenvolupar la seva vida d’una manera digna. L’estat té els recursos i l’obligació de donar resposta a aquest problema».

    Reducció de danys per a la millora biopsicosocial

    Quan una persona amb drogodependència creua les portes de Baluard se li fa un cribatge inicial sociosanitari. Es defineix si és major d’edat i consumidor de drogues en actiu per vies problemàtiques, si pren substàncies psicoactives sense finalitat terapèutica ni ús hospitalari.

    L’atén primer l’educador social que li fa una primera entrevista, a vegades amb un sanitari que normalment procedeix d’infermeria i després se li assigna un treballador social de torn i un sanitari referent. Aquestes persones vehicularan el procés de l’usuari. Tindrà una anamnesi de tractament, se li oferiran proves ràpides de VIH, tuberculosi, analítiques de sang… «qualsevol demanada que es pot fer en un espai de salut sanitari es fa aquí perquè l’usuari vegi de quin estat de salut parteix», explica Arànega.

    A partir del cribatge multidisciplinar des d’una perspectiva biopsicosocial es fa l’abordatge depenent de les necessitats de l’usuari. «És aquí on es produeix una interacció i comença l’engranatge de la reducció de danys: necessitats bàsiques, millores i per tant evolució».

    Mentre al primer pis es fa seguiment dels tractaments, a la planta principal els usuaris, que han rebut un codi el primer dia en trepitjar el centre, fan ús de múltiples espais. La zona de dutxes i el dia dedicat a la perruqueria són una gran ajuda per a molts d’ells. També el tenir accés a diaris, revistes, jocs de taula i menjar per esmorzar i berenar a la sala calor-cafè. Cada dia poden arribar a passar pel centre unes 80-120-150 persones. La diferència, segons Arànega «depèn del dia, de l’època de l’any, del mercat, de la pressió policial, depèn d’infinitat de coses».

    Només entrar, a una mena de recepció, qualsevol persona pot dipositar xeringues usades i agafar un kit nou. Entrant, a través de la infermeria, es pot accedir a dues sales. Una d’elles de consum injectable on hi ha sis cubicles individuals perquè les usuàries puguin estar tranquil·les. A cada taula hi ha un kit totalment nou per a l’ús. A l’altra banda de la infermeria hi ha la sala de consum fumat. Quan un usuari vol accedir per consumir, els professionals del centre apunten el seu codi a uns quadres i afegeixen també quina substància és la que prendran. Un treballador del centre controla tota l’estona les persones que estan consumint per si alguna d’elles necessités sobtadament una intervenció sanitària. A més disposen de pipes de vidre per a diferents drogues que les presten perquè els usuaris eviten l’ús de pipes de plàstic o d’altres productes perjudicials.

    Kit d’ús per a consum injectable que els usuaris troben a cada cubicle / Carla Benito

    Pel que fa als dos tipus d’espai, Arànega opina que potser «el fumat és nou per la gent que no entén la reducció de danys des d’una via que no és la injectada» i, a més, valora que «hi ha molts usuaris que tenen veritables dificultats en consumir fumat tot i que l’autonomia és major i és menys perjudicial i hi ha menys probabilitats d’un dany emergent vinculat a la praxis immediata: una sobredosi per exemple». Les drogues que més es consumeixen i per aquest ordre, segons el coordinador del CAS, són cocaïna, heroïna, speedball, en un 0,001 metamfetamina i altres substàncies psicoactives. Fer seguiment del que es consumeix i les quantitats ajuda a treballar la reducció de danys.

    Com expliquen a la pàgina de micromecenatge del documental, els dispositius de Reducció de Danys sorgeixen a Europa a finals dels anys 80 com a estratègia per respondre als problemes associats al consum, i especialment a l’elevada mortalitat per sobredosi i epidèmia de la VIH/Sida entre les persones usuàries de drogues per via injectada. A Catalunya la implementació d’aquestes estratègies es produeix ja als anys 90. L’objectiu deixa d’estar enfocat a l’abstinència (plantejant-la com a opció), i es parteix de la idea que moltes persones continuaran en el consum. Es defineix doncs, com totes aquelles “polítiques, programes i pràctiques orientades principalment a reduir les conseqüències adverses sanitàries, socials i econòmiques derivades del consum de substàncies psicoactives legals i il·legals, sense reduir necessàriament el consum de drogues”.

    És un concepte que engloba tant a la salut pública com als drets humans. Una estratègia fortament arrelada al humanitarisme que rebutja tot tipus de discriminació, estereotip i estigmatització de la persona consumidora, i que contrasta amb les arrels basades en l’abstinència com a única opció.

    El CAS Baluard compta amb una infermeria d’accés directe des de les sales de consum per a les necessitats dels usuaris / Carla Benito

    «Baluard», el documental

    «La idea era fer la pel·lícula sobre els professionals perquè els altres aspectes ja els he tractat». González Morandi tancarà amb aquest projecte una trilogia documental que va iniciar al 2004 amb «Can Tunis» que tractava els venedors de droga i va seguir amb «Troll» que tractava el consum a través d’una toxicòmana que es diu Yolanda i que, a més, fa anys que és usuària de Baluard. Ara, «Baluard» és la cura.

    «M’agrada molt com diuen a Baluard que aquí es fa una gestió sobre els plaers i els perjudicis que provoca la droga, ja que la droga provoca plaer però també conflicte i cal saber gestionar això», opina González Morandi. «No volia doncs fer un retrat d’un toxicòman perquè ja ho he fet sinó que m’interessava mostrar com treballen els equips per la cura i la reducció de danys», afegeix.

    Sobre les dificultats per mostrar això i moure’s lliurement, després de tants anys, González Morandi explica que ha normalitzat aquest ambient. «Estic immunitzat a més que sóc molt respectuós, tinc molt clar qui no vol sortir. També hi ha moments que no els hi pots preguntar si volen sortir perquè si estan molt drogats o amb molt dolor no pots fer-ho», afegeix. Així, les estratègies de rodatge que ha fet servir han estat filmar l’actuació del professional i de l’usuari agafar només mans i braços, sense que se li vegi la cara mentre s’escolta la veu del professional que anava en tot moment amb un micròfon. Als usuaris sí que els ha filmat en moments positius com ara el taller de perruqueria o de boxa però explica que, donat que el documental va orientat a la reducció de danys, no volia «ensenyar aquesta part truculenta i morbosa del món de les drogues».

    Horaris d’activitats a la sala calor-cafè del CAS Baluard / Carla Benito

    Ara el documental, ja gravat, es troba a pocs dies de tancar un procés de micromecenatge i pretén estrenar-se al desembre. Amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, el productor principal de la pel·lícula és l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i el Districte de Ciutat Vella. El motiu d’haver obert a part un procés de micromecenatge és, en boca del director, donar resposta al «problema del món cultural i del documental en aquest país: que no hi ha finançament». El director del documental ens explica els dos models existents al món: el francès i l’anglosaxó. «El model francès entén que, encara que sigui deficitari, la cultura és la grandière de la France i val la pena pagar-la. És una mica aquest cas: aquest documental no generarà beneficis però contribuirà a la memòria històrica de la ciutat de Barcelona. A França ho tirarien endavant perquè qui té memòria té poder», explica González Morandi.

  • El nou Pla d’Acció sobre Drogues preveu lluitar contra l’estigma

    Barcelona ha elaborat un nou Pla d’Acció sobre Drogues per als pròxims tres anys. La voluntat d’aquest pla és «prevenir i reduir el consum de drogues i les seves repercussions negatives en la comunitat». El nou Pla d’Acció sobre Drogues per al període 2017-2020, el novè en els últims 30 anys, tracta i analitza les drogues il·lícites però també les substàncies que tenen circulació legal en el mercat com ara l’alcohol. L’objectiu del pla és, segons els grups de treball involucrats i l’Agència de Salut Pública de Barcelona, reduir el consum però també «rebaixar-ne la malaltia i la mortalitat associades». Així, a part d’abordar les addiccions des del tractament, també treballa la prevenció i la reinserció d’aquelles persones que desenvolupen problemes pel consum de drogues.

    El pla considera que «el consum problemàtic de drogues als barris té una forta relació amb la renda familiar disponible i que, per tant, és en els barris amb menys recursos on es detecta un major impacte de les drogodependències». Així, s’han de tractar com a elements clau «l’equitat, la justícia social i els drets de les persones usuàries de drogues, amb l’objectiu d’evitar la discriminació i situacions d’exclusió social». Per aconseguir-ho, el pla assegura que es destinaran recursos per a la inserció laboral, tallers ocupacionals i espais de cerca de feina dins dels centres d’atenció a usuaris de drogues, i es potenciaran itineraris de recerca d’ocupació o adaptabilitat al mercat laboral.

    Revisions i novetats al nou Pla d’Acció sobre Drogues

    La presentació de l’informe arriba dos anys després de l’inici de la seva redacció. Ha estat realitzat a partir de les aportacions de 300 persones d’entitats, persones usuàries i professionals, pel Grup de treball de Drogodependències de l’Ajuntament de Barcelona i pel Grup de Drogues del Consell de Benestar Social de la ciutat. Totes elles sota el paraigua de la coordinació de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    Durant el procés d’elaboració del pla, els grups que hi han treballat s’han encarregat d’analitzar els darrers plans elaborats, han fet revisió d’aspectes i han incorporat novetats. També s’han estudiat altres plans vigents com ara el Pla de Salut Mental 2016-2022.

    L’Agència de Salut Pública de Barcelona organitza aquestes novetats en quatre aspectes:

    • El tractament d’alcoholisme és el que demanda té i el nou pla augmenta el nombre d’actuacions per reduir el seu impacte. El pla calcula que «al voltant del 5% dels homes i el 4% de les dones fan un consum de risc d’aquesta substància».
    • Es crearan recursos específics per a dones usuàries de drogues que estan en risc de patir violència i abusos.
      S’iniciarà una estratègia concreta al voltant del risc per a la salut que suposen les pràctiques sexuals que incorporen el consum de drogues.
    • S’estudiarà com limitar l’ús de fàrmacs que es prescriuen de manera legal i tenen un potencial addictiu elevat.

    L’alcohol ocupa la meitat de tractaments per trastorn d’ús de substàncies del 2016

    L’any 2016 es van iniciar 4.242 tractaments per trastorn per ús de substàncies i més de la meitat d’aquests estaven relacionats amb l’alcohol.

    El pla tindrà en compte diversos eixos de desigualtat per reduir el consum d’alcohol com ara el gènere, l’origen o l’edat. L’estratègia per fer-ho passa per adaptar les intervencions a les noves realitats: «es promourà l’intercanvi d’experiències, la formació, coordinació i treball en xarxa entre els diferents actors de l’àmbit de les drogodependències», ha afirmat l’Agència de Salut Pública durant la presentació del pla.

    Les intervencions que es realitzaran seran tant de tractament com de prevenció. Pel que fa a la prevenció, als centres escolars i a la comunitat ja existeixen programes gratuïts. No obstant això, amb el nou pla «s’afegiran un conjunt d’actuacions pensades per fer intervencions selectives entre nois i noies escolaritzats en risc de consumir substàncies«. L’objectiu que busca això és «endarrerir l’edat d’inici en el consum i aconseguir així que baixi la seva prevalença i els problemes de salut que hi van associats».

    Les tecnologies s’incorporen al Pla d’Acció

    Aquest és el primer informe que incorpora el risc d’addiccions tecnològiques, com el joc patològic o la dependència excessiva a les pantalles. El pla calcula que aquest risc podria afectar al voltant del 3% dels joves de Barcelona. Per respondre a aquest fet, es designarà com a centre especialitzat per atendre adolescents i joves que pateixin aquests tipus d’addiccions el Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) Horta-Guinardó.

    Durant l’acte de presentació del Pla, Gemma Tarafa, la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), s’hi ha referit explicant que el pla està pensat a llarg i mitjà termini i «fa un abordatge comunitari pensat per donar resposta a les noves problemàtiques que s’han detectat».

    A banda del CAS Horta-Guinardó existeixen 14 centres més, 7 dels quals estan gestionats per l’ASPB. «Aquests centres tenen en compte els àmbits educatiu, sanitari i social, i això inclou l’avaluació dels pacients, el diagnòstic, els tractaments, la derivació, i l’atenció a persones usuàries i famílies, però igualment incorpora els programes de reducció de danys i les derivacions», explica l’informe. A banda de 15 CAS, també existeix un bus específic per reducció de danys i un vehicle que distribueix metadona.

    La identificació de les intervencions parteixen de les prioritats i els criteris que s’estableixen en salut pública. S’estableixen les prioritats segons territori a partir de l’Índex de Consum Problemàtic de Drogues (ICPD). Es calcula sumant la mortalitat per reacció aguda adversa a drogues, les urgències en consumidors de drogues, els inicis de tractament segons substància psicoactiva, i xeringues recollides. Com més alta és la puntuació, major és el grau de problemàtica en el territori concret.

    El pla preveu estendre CAS a barris com Les Corts, traslladar el CAS Baluard des de Drassanes cap a Peracamps o consolidar el CAS Lluís Companys. Cadascun d’aquests procediments portarà diferents ritmes i l’Ajuntament assegura que sempre comptarà amb «el necessari diàleg amb el veïnat».

    El pla analitza i celebra avenços durant els últims anys

    L’anàlisi de Plans d’Acció sobre Drogues anteriors i l’estudi de la situació i context actual també inclòs al Pla ha ajudat per constatar alguns indicadors que desenvolupen dins l’informe. Entre les dades que ofereixen, asseguren que «entre el 2004 i el 2016 el nombre de xeringues recollides a la via pública ha baixat de les 14.000 unitats mensuals fins a les prop de 2.000». Per altra banda, entre 2004 i 2008, un 20% dels alumnes de 4rt d’ESO consumia tabac. Aquesta xifra ara s’ha reduït a un 13%. També ha baixat el nombre d’envasos prescrits de benzodiazepines que «ha baixat dels 2 milions d’unitats a 1,7 milions entre els anys 2014 i 2016».

  • L’alcoholisme acapara la meitat dels tractaments per desintoxicació de drogodependències

    De totes les drogodependències que es tracten a Catalunya a través de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD), és l’alcohol la droga que més teràpies va motivar el 2015. En total va suposar un 47% de tots els tractaments iniciats el darrer any. Seguida per la cocaïna, que va motivar el 18% dels casos, el cànnabis (14%) i l’heroïna (12%).  Així s’extreu de les dades presentades aquest dimecres per l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Segons l’informe els inicis per consum de cocaïna presenten una tendència lleugera a la baixa, mentre que els de cànnabis presenten una lleu tendència a l’alça.

    Segons ha informat el Secretari de Salut Pública, Joan Guix i el subdirector general de drogodependències del Departament de Salut, Joan Colom, el nombre de tractaments iniciats per drogodependències a Catalunya es va estabilitzar el 2015 en relació a anys anteriors. En total es van iniciar 14. 000 tractaments ambulatoris per abús o dependència de les drogues. Això, tal com ha explicat Colom, no vol dir que el nombre de persones que consumeix drogues s’hagi estabilitzat – és una dada que no és objecte d’estudi d’aquest informe- sinó que el nombre de persones que inicien tractament per afrontar l’addicció s’estabilitza.

    Per exemple, Colom ha recordat que només inicien tractaments un 20 o un 25% del total de les persones afectades per l’addicció a l’alcohol. Això es deu, en part, ha explicat, a una major acceptació per part de la societat del consum d’aquesta substància. Per tant, ha recordat que el que seria bo és atendre encara a més persones.

    L’alcohol és la droga que més ha evolucionat pel que fa al nombre de casos tractats. Ha passat de menys de 3.000 teràpies el 1991 a més de 6.500 tractaments iniciats el 2015. I en canvi, l’inici de tractaments per heroïna ha disminuït d’uns 4.000 als anys noranta a 1.700 l’any anterior, dada que sí que podria fer pensar que ha disminuït el consum d’aquesta substància. Per la seva banda es van iniciar més de 2.400 teràpies per superar l’addicció a la cocaïna el 2015, 1.900 pel consum de cànnabis i 502 pel tabac.

    Els pacients: pitjor situació d’atur i baix nivell d’estudis

    El perfil mitjà del pacient que acudeix a la xarxa per ser tractat pel consum de drogues respon al d’un home d’entre 30 i 50 anys, de nacionalitat espanyola i que té el doble de possibilitats d’estar a l’atur que la resta de la població i amb un nivell d’estudis molt baix. Aquest perfil fa pensar als responsables de Salut Pública que els determinants socials de la salut –tot allò que condiciona la salut de les persones i que es troba al seu entorn- juguen un paper fonamental en aquest problema.

    Pel que fa a l’edat dels pacients més del 50% tenen entre 31 i 50 anys, la majoria són homes (76%). El cànnabis és l’única substància on el grup d’edat que més es tracta es troba per sota d’aquesta edat. El 40% tenen entre 18 i 25 anys, i en menor percentatge, però també elevat, tenen menys de 17 anys.

    Pel que fa a la seva situació laboral, l’índex d’atur és més elevat que el de la població general, i destaca la situació dels pacients tractats per addicció a l’heroïna, ja que un 46% es troben sense feina. En el cas de l’heroïna la majoria no tenen estudis secundaris, la resta tenen estudis secundaris però no superiors.

    Disminueix l’ús de la via injectada

    Segons les dades del departament l’heroïna ha passat de ser la droga principal als anys 90 a baixar fins al quart lloc, i asseguren, el seu consum s’ha estabilitzat. A més ha disminuït el nombre de pacients que prenen la droga per via injectada.

    El 24% dels pacients que va iniciar tractament el 2015 per consum d’heroïna i l’1,5% dels consumidors de cocaïna s’administraven aquestes drogues principalment per via parental, és a dir, injectada, una mètode que augmenta el risc de transmissió de malalties, com les hepatitis víriques o el VIH.

    El consum injectat d’heroïna entre els pacients ha disminuït des dels anys 90. El 1991 gairebé un 90% dels pacients s’injectava la droga, i en canvi el 2015 només ho feien el 24%. Això, segons Colom és una bona notícia, ja que permet evitar moltes d’aquestes malalties infeccioses. Segons les dades de l’Agència la incidència del VIH i de l’Hepatitis C també ha disminuït entre els pacients tractats per drogoaddicció, gràcies en part a la disminució del mètode injectat. Un 27% del total que va iniciar tractament el 2015 per addicció a l’heroïna presentava infecció per VIH i un 47% del total tenia hepatitis C.

    Eines a l’abast dels pacients

    Les dades que es presenten en aquest informe corresponen als pacients tractats als 59 Centres d’Atenció i Seguiment de Drogodependències, a les 11 unitats hospitalàries de desintoxicació o als 28 serveis de reducció de danys que hi ha a tot Catalunya.

    A banda de l’atenció oferta a les persones que consumeixen drogues i de les unitats hospitalàries el servei de reducció de danys està format per diversos centres, sales de consum, unitats mòbil i equips de carrer. Aquest servei vol fer una escolta activa a peu de carrer de la situació de les drogodependències i, independentment de què el pacient vulgui o no deixar la droga, fer un acompanyament i intentar evitar la transmissió de malalties infeccioses, és a dir, disminuint els danys associats al consum de drogues.

    Aquest servei va atendre a més de 4.000 persones el 2015, es van oferir 85.300 intervencions sanitàries i 129.000 de socials. En total a les sales de consum i va haver-hi 123 casos de sobredosis, però cap va ser mortal, segons han dit els representants de Salut Pública, gràcies a  l’atenció permanent dels professionals que treballen en aquest servei.