Etiqueta: Ecologisme

  • Els valors de la ciutat del futur

    La ciutat del futur encara ha d’enderrocar moltes muralles. Aïllar i posar muralles a les ciutats (o nuclis de població humana) era un costum ancestral, de defensa contra els perills de depredadors o invasors de la natura, inclús dels enemics de la mateixa espècie. Era un sistema molt humanitzat que, com veurem, tenia molts avantatges, però també comporta molt inconvenients.

    Perquè, entre moltes altres coses, les ciutats no són capaces de produir els aliments i l’aigua que necessiten per la supervivència dels seus habitants. Ni l’energia, ni molts productes també essencials per la gran concentració d’habitants i les característiques físiques i funcionals per les quals estava pensada.

    Per altra banda, la cerca per una millor qualitat de vida i seguretat a curt termini fa que les ciutats, sobretot a partir de la revolució industrial, hagin anat creixent. La previsió és que, l’any 2050, el 70% dels humans (uns 10.000 milions al món) visquin a les ciutats (al nord un 80%). Cent anys abans, el 1950, el 70% vivia encara al món rural (el 2007 es va igualar al 50%). Totes les ciutats del món ocupen avui només el 2,7% de la terra seca el que representa despoblació de molts territoris i augment de densitat exponencial de les ciutats.

    Els éssers humans ja no ens expandim, no descobrim ni colonitzem territoris. Ara ens concentrem. I la concentració i densitat d’una espècie és també un perill per la seva supervivència, entre moltes altres causes, per les epidèmies, com hem vist recentment.

    Aquesta situació no es produeix casualment, sinó que té moltes raons, i una molt important és que a més urbanització, més creixement de PIB, que vol dir més productivisme i més rèdit. No aporta més coneixements i qualitat de vida, que seria el desitjable de mesurar. El PIB és el que vol i necessita el capital. La concentració a les ciutats també aporta, a curt termini, una millor qualitat de vida: accés a aigua potable, energia, serveis higiènics, de salut, educació, socials i culturals, transport, i altres.

    Aquesta situació sembla bona, però comporta riscos creixents. Es progressa mentre la subsistència i les condicions de vida del medi són estables i comporten un balanç positiu per la majoria de la població. L’èxit necessita una provisió constant i un creixement exponencial de recursos i energia: aigua, gas, electricitat, petroli, aliments de tota mena, també fusta, metalls de tota classe, oxigen a l’atmosfera i, com que som humans, relacions socials, llibertat, igualtat, solidaritat, democràcia real, cultura, educació, serveis de salut i social, habitatge de qualitat, subsistència econòmica suficient, i tantes altres coses. El greu problema és que molts d’aquests recursos s’estan esgotant de manera molt ràpida, i altres s’estan degradant, a causa sobretot del model social i de producció actuals: la contaminació, els residus insostenibles, el canvi climàtic… sent aquestes ciutats i els estils de vida i consum dels seus habitants les primeres generadores d’aquests problemes. Avui, el 70% de l’energia i el 75% del consum mundial es dona a les ciutats, mentre que aquestes produeixen el 75% de les emissions de CO₂ i el 70% dels residus.

    Enfront d’aquesta situació, molta gent ja creu que el «model» de ciutat i els seus «valors» hegemònics avui s’ha esgotat. Cal repensar la ciutat (i, per tant, també el món) del futur. Perquè, en realitat, la ciutat és un «ecosistema», a més, molt sofisticat. És un sistema perquè té un conjunt d’elements que interrelacionen entre ells: físics, químics, econòmics, socials, culturals i també biològics. Per això, Patrick Geddes (1915), botànic escocès, ja va dir que és difícil planificar la ciutat. No es pot crear ni planificar un ordre orgànic; la ciutat és un organisme dinàmic (sistema) que es modula seguint les lleis de la natura i les de l’organització social, que té el seu propi metabolisme i fisiologia. Per això, la nova ciutat necessita plantes, arbres, cultius i moltes altres coses per poder complir els seus objectius de desenvolupament humà, just, solidari i sostenible. El sistema necessita eficiència per complir els seus objectius, sobretot el de desenvolupament humà i respecte al medi i els objectius d’habitabilitat i sostenibilitat ambiental i de salut.

    L’Ajuntament de Barcelona, ja el 1985 (fa més de 35 anys), amb Pasqual Maragall d’alcalde, crea un grup de treball, liderat pel catedràtic d’ecologia Jaume Terrades, amb Josep Muntañola (arquitecte), Horacio Capel (geògraf urbà) i altres, sota la tutela del programa MAB (Man and Biosphere) de la UNESCO, que estudia la ciutat com ecosistema. Publiquen els seus estudis en una col·lecció titulada «Descobrir el medi urbà». El seu segon llibre, «Ecologia d’una ciutat, Barcelona», consta d’un extens i innovador contingut sobre l’»Anàlisi ecològica del metabolisme urbà». Un estudi amb propostes de futur i nous valors.

    Avui, Barcelona ja compta amb una tinença d’alcaldia de les Àrees d’ecologia urbana, urbanisme, infraestructures i mobilitat, amb dues regidories: una d’emergència climàtica i transició ecològica i, l’altre, de mobilitat. L’Ajuntament, ja l’any 2000, va recuperar la idea d’ecosistema urbà i va crear l’Agència d’Ecologia Urbana, amb l’ecòleg Salvador Rueda com a director, teòric important en aquest camp. Les polítiques que se’n deriven d’aquesta anàlisi i propostes per una ciutat sostenible i sana van pel bon camí, malgrat la manca de competències en molts temes, recursos i lluita contra els interessos de lucre i corrupció establerts en el sistema.

    El que s’ha de fer per caminar cap a una ciutat eficient, habitable i sostenible ho sabem des de fa molt de temps. Coneixem les conseqüències que té la contaminació atmosfèrica de les ciutats i el problema global del canvi climàtic. Ja el 1661 (fa 369 anys!), John Evelyn a Anglaterra publicava un llibre sobre les molèsties de l’aire i el fum de Londres, i proposava evitar la combustió de carbó a la ciutat (font principal d’energia en aquells temps) i plantar arbres i plantes dins de la ciutat com a benefici proposat d’una manera empírica.

    Barcelona ha de ser referent de la mobilitat i l’urbanisme sostenible. Ha ser una ciutat on les persones es moguin a peu i en bicicleta, amb transport públic de qualitat, amb espais més amables, segurs i familiars per passejar i jugar. Una ciutat que lluita contra la contaminació i el canvi climàtic, que està al capdavant d’una revolució verda, amb més arbres i plantes, més sostenible. Que consumeix productes de proximitat. Que recupera espai públic per a la gent, amb una bona gestió dels residus, amb habitatges de qualitat i serveis públics per tothom, amb equitat i solidaritat, reduint les desigualtats. Volem una Barcelona habitable on la salut i la cura de les persones sigui un valor i una prioritat. Encara ens queden muralles per enderrocar i treball cap a la utopia.

  • “El que mengem té més impacte que el que votem”

    Daphne Duval, científica superior a l’Agència de Salut Pública del govern d’Anglaterra, va ser una de les protagonistes de la Jornada Anual Alumni Barcelona 2019. En aquesta entrevista defensa l’acte de menjar com un acte polític, una acció quotidiana amb potencial per a aconseguir canvis a favor d’un sistema més sostenible. Duval, que treballa en l’estudi d’evidències científiques per a elaborar polítiques de salut pública en nutrició, també és graduada en el màster universitari de Nutrició i Salut de la UOC.

    Per què considera que podem convertir l’acte de menjar en polític?

    Penso que tenim un problema més greu amb el que comprem que amb la papereta que portem quan anem a votar en unes eleccions. El que mengem té més impacte que el que votem perquè cada dia comprem menjar i mengem de tres a cinc vegades al dia, les mateixes que triem què comprem i on ho comprem.

    I això ho converteix en polític?

    Triem on posem els diners, i penso que aquesta és una manera molt eficaç de crear la demanda per a aconseguir els canvis que volem. Em sembla que això, com a individus, és més fàcil d’aconseguir que en molts altres sectors de la societat. En relació amb l’energia, què fan els governs amb l’energia? Aquí tenim molt poc poder, passa el mateix amb l’educació. L’alimentació és una de les poques àrees en les quals tenim un poder determinat. Ho veig a Anglaterra i també a Espanya. A Anglaterra, els supermercats i el sistema alimentari estan canviant gràcies a la demanda.

    Per a concebre-ho com un acte polític la gent també necessita tenir-ne consciència. Com s’aconsegueix aquesta consciència?

    Tant a Anglaterra com a Espanya hi ha gent que té aquesta consciència i n’hi ha que no la té. S’aconsegueix amb l’educació en un sentit general. A Espanya, els últims tres anys, la gent ha pres molta consciència sobre la importància del menjar. Aquí les xarxes socials tenen un paper molt important, encara que hi ha una doble cara, perquè hi ha el problema de la influència dels que donen consells d’alimentació sense tenir ni idea del que diuen. Però també hi ha gent molt bona a Espanya que ha ajudat a crear aquesta consciència sobre la necessitat de menjar sa i sobre la necessitat d’entendre que el nostre sistema alimentari té un impacte en el medi ambient.

    En societats amb molta desigualtat aconseguir aquest grau de consciència serà més difícil. Com es pot trencar aquesta desigualtat?

    Sí, això ja és més polític. Amb el canvi climàtic és molt probable que augmenti aquesta diferència, la qual cosa és un problema molt greu. El treball final de màster a la UOC el vaig fer sobre la pobresa alimentària, i no és que la gent pobra no sàpiga que ha de menjar verdura, és que no en pot menjar perquè és més cara, se’n perd més i és més complicada de cuinar. Menjar bé requereix més preparació, i aquesta gent, que és la que ho necessita més, sovint no disposa de cuines adequades, ho té més difícil i treballa en horaris més complicats. El primer que s’ha de fer és que aquesta gent tingui un poder adquisitiu més elevat, perquè, si no pot pagar el gas i l’electricitat, el menjar queda en un segon terme. Hi ha solucions polítiques.

    Quines?

    Crec molt en el poder dels impostos. Hauríem de tenir un sistema d’impostos perquè els productes que siguin menys sostenibles siguin més costosos i els productes amb menys impacte siguin més barats. A Anglaterra es va plantejar posar un impost a la carn per resoldre aquest problema i, al final, el consell ètic ho va rebutjar perquè els més pobres haurien estat els que n’haurien patit les conseqüències, mentre que els més rics haurien continuat comprant carn. Els més rics tenen els diners i són els que contaminen més, mentre que els més pobres són els que necessiten més el poder nutricional que hi ha a la carn. Hauria de ser un sistema molt més complex, en el qual quan introduïssis un impost sobre la carn abaixessis alhora altres impostos o fessis alguna cosa perquè la gent ho pogués complementar i es pogués alimentar. Si no es fa així, hi haurà més desigualtat. No hi ha una solució fàcil i és un tema complex. També hi ha molts lobbys. És important que la gent com nosaltres, que estudia, té poder adquisitiu i s’ho pot permetre, ho fem perquè aleshores tot serà més fàcil.

    Com es pot aconseguir reduir l’ús del plàstic?

    Tot està relacionat. Pots triar comprar alguna cosa molt processada, que no és sana i porta molt embalatge, o comprar més verdures i si pots sense plàstic. Així, gent com nosaltres ha fet pressió i els supermercats han vist que baixaven les vendes, de manera que han introduït canvis per a tothom.

    Continuem vivint per damunt de les nostres possibilitats. Hi ha temps per a aturar el desastre?

    Queda poc temps. Penso que és complicat, però que val la pena intentar-ho perquè hi ha incerteses i no és del tot clar. Sabem que anem malament i que hi ha poc temps, però val la pena intentar-ho. Si no, què fem? S’ha de provar perquè encara que només millori una miqueta la vida de les generacions futures és important.

    El govern del Regne Unit té en compte aspectes de nutrició per a fer les seves polítiques?

    Sí. El Regne Unit té un problema molt important amb l’obesitat: dues terceres parts dels adults tenen sobrepès. Això té un cost increïble per al sistema de salut, és molt problemàtic. Hi ha un programa de reformulació de la quantitat de calories dels productes de la indústria. És una mesura que de moment és voluntària, però la idea és que la gent, sense haver de canviar els hàbits, pugui consumir menys sucre, i això és una manera més fàcil. L’altra cosa que s’ha fet és implantar l’impost sobre begudes ensucrades; en introduir un impost que va per límits, moltes indústries han fet reformulacions de productes per a aconseguir-se situar per sota dels límits i no haver de pagar aquests impostos. És una manera més eficaç perquè la gent amb menys recursos millori la seva dieta.

    A banda dels impostos i els límits, l’educació no és un terreny per mitjà del qual es poden aconseguir coses?

    Els estudis demostren que l’educació no hi té gaire impacte, però és necessària per a justificar totes les altres mesures i perquè la gent entengui la raó dels impostos. També és important la publicitat, per a veure com es pot limitar la publicitat a la televisió. Tanmateix, amb el Brexit s’ha parat una mica tot.

    Si el problema ja és greu als països rics, en quina situació es troben els països pobres?

    Tenen diversos problemes. D’una banda, els relacionats amb la desnutrició, però també tenen un problema d’obesitat a les grans ciutats. En aquests països tenen la doble cara. A llocs com la Xina o l’Àfrica ho tenen complicat, tenen un problema doble.

    Aquesta entrevista es va publicar a UOC News

  • El mite de les revolucions verdes, model de producció d’aliments que perjudica la salut i el medi

    Vandana Shiva, doctora en física i ecologista, ha fet una conferència al CCC de Barcelona, titulada «el món que necessitem» defensant un model de producció d’aliments alternatiu a l’actual intensiu i industrial. Com ja deia Olivier De Schutter en el pròleg en l’informe sobre l’estat del món 2011, «Vivim en un món que produïm més aliments i en què més gent que mai passa gana. Com és possible?» Intentarem aquí analitzar-ho breument.

    La forta industrialització de la producció d’aliments va començar als EUA i alguns països d’Europa després de la segona guerra mundial i va consistir fonamentalment en:

    • La utilització d’instruments i maquinària agrícola, ramadera i pesquera a gran escala.
    • Monocultiu, amb llavors «millorades», i monoproducció animal.
    • Utilització de grans quantitats de pesticides, adobs químics i herbicides en agricultura i pinsos industrials «enriquits», antibiòtics, factors de creixement i altres substàncies en la ramaderia i pesca.
    • Selecció de llavors, «millora» de les mateixes i més darrerament creació i privatització de llavors mitjançant enginyeria genètica.

    Aquest sistema de producció va comportar una gran millora en l’obtenció d’aliments, però en contra, requeria importants inversions de capital per comprar terres, maquinària, sistemes de reg, substàncies químiques, etc. Fet que comportà una competència insostenible amb els petits productors tradicionals i per tant el predomini de grans explotacions concentrades cada cop més en mans de grans empreses del sector.

    Per altra banda la gran producció i els nous sistemes de conservació i transport permetien l’exportació a tot el món, fent-se aquesta indústria molt depenent i consumidora de combustibles fòssils, pesticides i altres substàncies químiques i com a conseqüència, contribuint a la contaminació del medi, l’efecte hivernacle, l’empobriment dels sols agrícoles i l’esgotament de recursos energètics, amb les seves repercussions sobre la salut. Per altra banda, amb la globalització, l’aparició d’episodis d’intoxicació massius de la població per aliments contaminats (dioxines a pollastres i porcs a Alemanya amb 5.000 granges clausurades, baques boges, Ous i pinsos contaminats, etc.). Però aquesta primera revolució verda no va acabar amb la fam. Avui sabem que cada cop hi ha més població desnodrida al món. Perquè aquesta revolució no atenia les veritables causes de la pobresa i la gana, que són causes polítiques, econòmiques i socials i no pas de producció.

    Però malgrat tot això, els partidaris de la revolució verda, és a dir de la producció industrial i intensiva d’aliments, partidaris interessats econòmicament, continuen insistint i fan un pas més amb l’entrada al sistema productiu d’aliments de la biotecnologia, amb la manipulació genètica i l’aparició l’any 1994 de la primera varietat cultivada de tomàquet transgènic, començà així la segona revolució verda, la dels aliments transgènics, que a més de tenir els mateixos problemes que la primera revolució, aquí s’hi afegeixen els del monopoli de les llavors a mans privades (grans companyies com Montsanto, Bayer, Novartis, Dupon-Pionner i d’altres).

    És per això que des dels anys 80 apareixen cada cop més crítiques a aquest sistema i es desenvolupen alternatives que es diuen agricultura (o producció d’aliments) orgànica o ecològica, que és definida per la IFOAM (Federació Internacional de Moviments d’Agricultura Orgànica) com «un sistema de producció que sosté la salut de les terres, ecosistemes i la gent. Se serveix de processos ecològics, de biodiversitat i cicles adaptats a condicions locals, i no en l’ús d’instruments amb efectes adversos. L’agricultura orgànica combina tradició, innovació i ciència per beneficiar l’ambient compartit i promoure relacions justes i una bona qualitat de vida per a tots els involucrats».

    L’any 2002 l’ONU i el Banc Mundial varen constituir una comissió d’experts per realitzar un informe, nomenat Avaluació Internacional del coneixement Agrícola, Ciència i Tecnologia pel Desenvolupament (IAASTD) basat estrictament en evidències, que donés resposta a la pregunta: «Què hem de fer per superar la pobresa i la gana, aconseguir desenvolupament sostenible i equitatiu, i sostenir una agricultura productiva i resistent davant les crisis ambientals?» Es proposava doncs determinar l’agenda de l’agricultura mundial pels pròxims 50 anys. L’IAASTD va ser redactat per 400 experts -d’agències internacionals, la comunitat científica, organitzacions no governamentals i l’empresa privada- L’avaluació va ser finançada per organismes intergovernamentals com el Banc Mundial, el Programa Ambiental de les Nacions Unides, l’UNESCO i la FAO. El procés de realització de l’informe va ser molt interessant, ja que els governs, institucions d’investigació, la indústria i la societat civil, tots van compartir igual responsabilitat pel seu disseny i redacció.

    En resum, l’informe conclou que el model dominant d’agricultura industrial intensiva està malgastant el patrimoni del planeta i posa en perill el futur de la humanitat. «L’agricultura moderna, tal com avui es practica al món està explotant excessivament el terra, el nostre recurs natural bàsic, i és insostenible perquè fa un ús intensiu tant de l’energia provinent dels combustibles d’origen fòssil com del capital, alhora que bàsicament no té en compte els efectes externs de la seva activitat», va declarar Hans Herren, copresident de l’IAASTD. «Si continuem amb les actuals tendències en matèria de producció d’aliments, esgotarem els nostres recursos naturals i posarem en perill el futur dels nostres descendents. «Hem arribat a la conclusió que sense canvis radicals en la manera en la qual el món produeix els seus aliments el planeta sofrirà danys duradors.»

    L’Avaluació Agrícola «emfatitza la importància d’enfocaments localment i agroecològics a l’agricultura», comenta Eric Holt-Giménez, director executiu de Food First. «Els avantatges claus d’aquest model d’agricultura, a part del seu baix impacte ambiental, són que proveeix aliment igual com ocupació als pobres del món, a més d’un excedent pel mercat. Calculant euros per metro quadrat cultivat aquestes petites granges familiars han demostrat ser més productives que finques industrials a gran escala. Usen menys petroli, especialment si el menjar és comercialitzat localment o subregionalment. Aquestes alternatives, que estan creixent per tot el món, són com petites illes de sostenibilitat en mars que cada vegada són més perillosos en els terrenys econòmics i ecològics. A mesura que l’agricultura industrialitzada i els règims de lliure comerç vagin fallant-nos, aquests enfocaments seran les claus per brindar resiliència a un sistema mundial d’aliments disfuncional».

    Aquest hauria de ser el món que necessitem i que volem a casa nostra: producció i distribució d’aliments de proximitat, de temporada, no embassats ni bosses de plàstic, ecològics, no de grans superfícies comercials i millor d’economia social, cooperativa i solidària.

  • Importa la nostra dieta en el canvi climàtic?

    No cal ser un expert per adonar-se de la realitat del canvi climàtic. Cada dia ho estem patint. Els països més afectats pel canvi climàtic en els últims anys, han estat Haití, Zimbabue, Hondures, República Dominicana i Fiji. Però com assenyala l’Agència Europea del Medi ambient (AEMA) en el seu informe d’aquest any, no solament afecta a països pobres i en vies de desenvolupament, abasta també a Europa, especialment a Espanya, amb ones de calor, inundacions, tempestes i sequeres (els pantans a Espanya estan en mínims històrics) i incendis forestals (com els recents de Galícia i Astúries). La falta de pluges, impedeix la neteja de l’atmosfera fortament contaminada pels gasos provinents d’un parc automotor que no deixa de créixer, i que patim a les grans ciutats espanyoles com Madrid i Barcelona. Ningú nega ja els efectes de la contaminació de l’aire, amb totes les seves greus conseqüències sobre la salut de la població. Però també sobre cultius, plantes i altres éssers vius.

    Les notícies en la premsa ens informen que les emissions de CO₂ han aconseguit un record, i tornaran a augmentar un 2% el 2017, després de 2 anys de lleugera reducció. Un dels principals responsables és Xina pel seu major ús del carbó. Davant delegats de 195 països reunits a Bonn la setmana passada, en la Conferència de l’ONU sobre el Clima (COP23), un grup de països liderats per França (que va anunciar l’abandó del carbó en 2021), va exigir dates per a l’abandó de l’ús del carbó, però un altre grup en el qual es troben Alemanya (el 40% de la seva electricitat prové del carbó), Polònia i Espanya no accepten assumir compromisos. Espanya té 15 centrals de carbó, que proporcionen gairebé un 20% de l’energia elèctrica, font important de CO₂ i a més deficitàries. La presidència Trump ha decidit treure als EUA de l’acord de París sobre el Clima de 2015, de manera que globalment els avanços són molt febles, enmig de la pressió de grups econòmicament poderosos, que tracten d’evitar que es lesionin els seus interessos.

    El panorama és pessimista. Un manifest de 15.000 científics publicat fa pocs dies a la revista BioScience, alerta que la «humanitat està deteriorant la biosfera posant en perill el seu propi benestar», assenyalant que «moltes de les amenaces es mantenen i la majoria està empitjorant de manera alarmant».

    Les fórmules per evitar aquest seriós desafiament per al planeta i la humanitat són conegudes. Cal promoure l’abandó de l’ús del carbó i eliminar els subsidis als combustibles fòssils. Promoure les energies renovables i l’eficiència i estalvi energètic. Justament el contrari del que ha fet el govern del PP que ha establert un «impost al sol». Cal fomentar en l’agricultura i ramaderia, la producció, comercialització i consum de proximitat. No es pot esperar i cal actuar ja. Individualment tenim l’obligació de preguntar-nos Què puc fer jo per mitigar el canvi climàtic? És clar que gran part de les mesures depenen dels governs. Però cadascun amb les seves decisions pot i ha de col·laborar.

    Per respondre a aquesta pregunta hem de recordar que a més de les fórmules esmentades, cal tenir en compte l’aportació de l’agricultura al canvi climàtic. A nivell mundial, l’agricultura, inclòs el canvi d’ús de la terra (desforestació) representa un 30% de l’emissió de GEI causants del canvi climàtic. I el que és més important, la ramaderia, incloent-hi el transport i alimentació de bestiar, representa el 80% dels GEI que s’originen en l’agricultura. La producció de carn de bestiar boví genera 3 vegades més GEI que la d’ovelles i porcs i 30 vegades més que la de carn de pollastre. D’altra banda se sap que per cada gram de proteïnes, les emissions de GEI dels llegums és 250 vegades menor que les emissions associades a la carn de boví i xai.

    El consum de carn, com és d’imaginar, és més de 5 vegades superior als països desenvolupats que en els en vies de desenvolupament. Però el més greu, és que segons un informe de la FAO, en absència de polítiques de canvi, la producció i consum mundial de carn es duplicarà de 2001 al 2050, induït principalment per l’enorme augment de consum a la Xina, Índia, Sud-àfrica i Brasil. És a dir, l’impacte sobre el canvi climàtic s’incrementarà notablement.

    Els organismes d’experts internacionals, recomanen un consum màxim de carns vermelles (boví, porc, ovella) de 70 grams per persona dia. A Espanya estem consumint entre 2 a 3 vegades la quantitat recomanada. De manera que una de les estratègies per mitigar el canvi climàtic és reduir substancialment el consum als països desenvolupats i adequar el seu consum als països en desenvolupament, per aconseguir una alimentació socialment més igualitària i sostenible.

    Hi ha dades inqüestionables d’estudis a Europa, que mostren que una dieta d’un vegetarià, genera gairebé 3 vegades menys GEI que la dieta d’un alt consumidor de carn. De manera que la pregunta que ens fèiem de com podem col·laborar a mitigar el canvi climàtic, té una resposta clara: reduint el nostre consum de carns vermelles i augmentant el consum d’aliments d’origen vegetal, seguint les pautes d’una dieta tipus mediterrània. És a dir consumir diàriament fruites i hortalisses, llegums, oli d’oliva, peix, moderat consum de productes làctics (preferentment baixos en greixos) i d’alcohol (preferentment vi negre) i baix consum de carns vermelles, embotits i aliments i begudes ensucrades. En aquest món globalitzat és important procurar a més que tots aquests productes provinguin de la proximitat, evitant la contaminació originada pel transport de llarga distància.

    Això representa la nostra contribució individual a la lluita contra el canvi climàtic, i té a més un profund impacte beneficiós sobre la nostra salut en reduir el risc de malalties cardiovasculars, diabetis, obesitat i càncer. Però aquestes accions individuals han d’estar sostingudes i promogudes per l’administració pública. És necessari establir una política impositiva que gravi els aliments perjudicials per a la salut i el clima i que subvencioni els aliments saludables i beneficiosos per a la conservació del planeta. Etiquetar clarament als mercats els productes de proximitat, promoure i facilitar les hortes urbanes. Cuidar i protegir el medi ambient i la nostra salut és una obligació de tots.