Just Deploy It!

Etiqueta: Educació sexual

  • El porno no ofereix educació sexual, l’institut sí?

    En l’article anterior vam entomar el repte de dotar a les famílies d’algunes eines per educar en sexualitat des de la curiositat, la creació d’espais de confiança i escolta i la importància de revisar(-nos) abans de jutjar i sentenciar.

    Però com sabem, la sexualitat entesa com a procés vital i integral no es queda enclaustrada a casa i també impregna altres àmbits com, en aquest cas, l’educació formal. I aquí és on entren en joc el professorat i la resta de professionals de l’educació que, coneixedores com ningú dels imaginaris, expectatives i actituds dels i les adolescents, encaren el gran desafiament actual: com eduquem en unes sexualitats respectuoses i plaents des de les aules, sent conscients de l’impacte que té la pornografia en el nostre alumnat?

    El professorat no pot ni ha d’assumir la responsabilitat de ser l’únic agent educatiu en temes de sexualitat

    Comencem recordant que, si bé les aules són un espai de socialització clau, el professorat no pot ni ha d’assumir la responsabilitat de ser l’únic agent educatiu en temes de sexualitat. Dit això, també sabem que és a les aules on  –molt sovint sense buscar-ho– s’escolten i es posen sobre la taula molts dubtes i reflexions al voltant d’aquesta temàtica. Aquestes són les que ens toca agafar al vol i portar al grup de la manera més orgànica i clara possible. Però com ho fem? Com aconseguim que el grup no es tanqui en banda des de la vergonya, la incomoditat o el passotisme? Doncs, per començar, acceptant que parlar de sexualitat comporta de forma gairebé inevitable reaccions com aquestes i que, per tant, hem de poder parlar-ne des d’aquí. Assumint també que a vegades se n’haurà de parlar com a resposta a algun comentari o reflexió que s’hauran fet entre ells/es: “ets un maricón”, “vestida així sembla una puta”, “que et donin pel cul”, etc., i al que caldrà posar-hi atenció per tot el que se’n destil·la. Quan això passa la majoria de vegades ens agafa per sorpresa, hem de poder veure si volem aturar-ho i tirar endavant amb la classe, perquè no tenim temps d’abordar-ho, o bé si estem disposades a fer una feina més profunda. Si és així, podem introduir-ho de la següent manera:

    “Sé que el tema us fa pal i que no és el que us vindria més de gust parlar amb mi, però no puc ni vull deixar passar aquest comentari que acabo de sentir i, per tant, en parlarem”.

    • Posem sobre la taula la incomoditat que la temàtica pot generar, però també la necessitat de parlar-ne per poder reparar els malestars o dolors que ha causat.
    • Com a referents, hem de poder posar límits que, pel bé del grup, no es poden creuar i els hem de saber comunicar.
    • Qualsevol oportunitat és bona per parlar sobre els prejudicis, les creences i imaginaris que bolquem a l’hora d’expressar-nos.
    • És molt important que no ens quedem en la prohibició del comentari, i que puguem portar al grup el seu impacte: “com us ha arribat a la resta?”, “jo estic notant incomoditat i tensió, crec que això no és només meu”.
    • Parlem de la facilitat amb què poden “escapar-se” aquests comentaris quan no et travessen, quan et pots permetre deixar-los anar des del privilegi sense girar-te i veure el dolor que causen.

    El que volem és generar proximitat i confiança, i això no s’aconsegueix des de la crítica i la reprovació

    Quan això s’aborda no podem oblidar que el que volem és generar proximitat i confiança, i això no s’aconsegueix des de la crítica i la reprovació directa. Això no només aplica al que diuen, sinó també als mitjans i plataformes als quals atribuïm la “mala influència”: webs pornogràfiques, contingut sexual explícit a xarxes socials, sexting, aplicacions de pagament, la IA, etc. Ens toca baixar de l’estrada i entrar des de la curiositat i el desconeixement i, si som tutores i tenim confiança amb el grup, podem posar-ho sobre la taula:

    “Realment hi ha moltes coses que se m’escapen sobre aplicacions com Only Fans. Quan va aparèixer tenia una funció molt diferent a la que té ara, però té molt èxit. Com s’ho ha fet per fer-se tan famosa? Quin perfil de persones utilitza l’aplicació? Vosaltres hi entreu? I si és així, entenc que hi esteu comodes amb el què hi trobeu?”

    • No és necessari parlar directament de conceptes com: pornografia, sexualització, cosificació femenina, etc. Podem entrar-hi des de llocs més “neutres” i, de mica en mica, anar aprofundint. Si partim des del judici ho rebran com una conversa alliçonadora i probablement se’n desmarcaran.
    • Des de la pregunta obrim un espai molt més horitzontal amb l’alumnat que el convida a què ens descobreixin i ens expliquin, intercanviant així, els rols educatius. Això els permet fer-se seu l’espai de diàleg, moderar-lo i que hi entrin en joc noves significacions i referents que a nosaltres ens tocarà integrar si volem continuar creant aquests espais.
    • Ens cal entendre que les xarxes socials configuren, des de fa temps, noves formes de relacionar-nos que els joves han incorporat de manera fàcil i orgànica. Això no fa que siguin menys vàlides, simplement se’ns escapen en molts sentits, i això ens encén les alarmes.

    Recomanem pel·lícules on el sexe no s’enfoqui ni es visqui des de l’artificialitat i el coitocentrisme, incorporem referents visuals (còmics, curts, art digital, etc.) que esquerdin la mirada cisheteronormativa

    Sabem que la curiositat i el debat són la base per identificar i desgranar creences i discursos masclistes en la sexualitat, però no ens podem quedar aquí. Després d’escoltar-les, ens toca a nosaltres compartir què és el que ens grinyola, parlar dels missatges, expectatives i projeccions irreals i violentes que es destil·len i de les quals nosaltres també en som receptores. És important deixar clar que gran part de la pornografia mainstream –tot i que això ja està canviant– està feta per persones adultes, i que la majoria de consumidors també ho són, per tant, no és un problema exclusiu del jovent, però sí que ho és per a ell igual que per la resta de la societat. I és clar, si ens encoratgem a fer una crítica d’aquesta, ens toca estar a l’altura també a l’hora d’aportar propostes i recursos alternatius als productes pornogràfics que perpetuen una visió cisheteropatriarcal de la sexualtaitat. Us proposem alguna reflexió d’aquest tipus:

    “Crec que moltes de les crítiques cap al porno no us venen de nou i sou conscients de l’impacte que pot tenir a l’hora de relacionar-nos amb altres persones. No vull fer-me més pesada amb això perquè crec que tothom, o gairebé tothom, té molt clars els imaginaris masclistes i violents que se’n desprenen. Però què és el que volem veure doncs? Quines són les alternatives a això? Vosaltres en teniu?”

    • Les joves ja estan cansades d’escoltar l’impacte que té el porno, sobretot perquè normalment això porta a una revictimització i estigma de les dones i ja s’ho saben. Parlem amb elles de la importància del coneixement dels propis límits, però sobretot del propi desig i plaer. Però també deixem-los clar que si pel que sigui en algun moment no poden comunicar o posar aquests límits, cal que ho puguin compartir també i espolsar-se’n la culpa o la responsabilitat. De vegades busquem l’altre extrem d’apoderament amb les noies i ens oblidem de les barreres i exigències socials i estructurals.
    • Parlem amb ells de les expectatives, la pressió social entre iguals, els mandats de gènere que els obliguen a estar sempre a punt i disposats a tenir sexe, de l’ideal de potència i força, del control i l’abús de poder com a falsos imperatius de la masculinitat. I preguntem-nos a què els porta tot això.
    • Anem més enllà, donem-los i demanem-los alternatives i recursos després del no rotund i condemnatori de sempre. Busquem influencers que parlin de la sexualitat des d’un altre lloc, recomanem pel·lícules on el sexe no s’enfoqui ni es visqui des de l’artificialitat i el coitocentrisme, incorporem referents visuals (còmics, curts, art digital, etc.) que esquerdin la mirada cisheteronormativa que es mostra en el porno mainstream.

    I amb tot això, arribem a una de les reflexions més importants: el professorat no té l’obligació professional ni moral de ser expert en educació sexual, però sí de poder acompanyar l’alumnat en els seus processos vitals, ja que tots ells interfereixen en el seu dia a dia a l’institut. Us convidem a fer pinya amb la resta de la comunitat educativa per intervenir des d’una perspectiva comunitària, i sobretot, a tenir clars els serveis i entitats del territori a les quals poder demanar suport i assessorament quan la situació ens sobrepassi. Perquè no arribem a tot, però en el que puguem, val la pena estar a l’altura.

  • La falta d’espais per a una correcta higiene menstrual fomenta l’absentisme escolar

    “¿A qué huelen las nubes?“, es preguntava fa uns anys una marca de compreses d’allò més coneguda. A un nodrit grup d’escoles i instituts de Sabadell… més aviat fan mala olor, aquests núvols. La Síndica de Greuges de Sabadell, Eva Abellan, ha estudiat el grau d’higiene menstrual dels lavabos de 33 escoles i instituts del municipi, i conclou que presenten deficiències greus, tals com manca de paper higiènic, papereres per dipositar compreses i tampons, sabó de mans per rentar-se i rentar la copa menstrual, etc. I aquestes mancances comporten que la meitat de les noies enquestades que han menstruat durant l’horari escolar hagi faltat algun dia al centre, “posant el risc el seu dret a l’educació”. L’estudi –d’àmbit local i en el qual han participat 1.133 alumnes, famílies i equips docents de 33 centres– s’ha compartit amb altres síndics d’arreu de Catalunya, i possiblement s’expandirà el seu àmbit d’anàlisi durant el curs actual.

    “El 65,5% de les alumnes se senten incòmodes o molt incòmodes a l’escola quan tenen la regla –assevera la síndica sabadellenca– perquè no poden higienitzar-se correctament”. Així, el 51% de les alumnes enquestades ha faltat a l’escola pel malestar derivat de la menstruació i, d’aquestes, un 65% afirma que s’han vist perjudicades per seguir correctament les classes o en el seu rendiment escolar.

    Gairebé el 50% de l’alumnat afirma que “en els lavabos del seus centres educatius hi falta o bé la tapa del vàter, o bé sabó, o bé paperera”. I més concretament, un 34% afirma que “els lavabos del seu centre educatiu no disposen de cap d’aquests tres elements”. També cal destacar que un 86,5% dels estudiants afirmen que “en alguna ocasió han trobat els lavabos tan bruts que no els han pogut fer servir”.

    “Prefereixen no fer ús dels lavabos escolars”

    Tots aquests factors, combinats, propicien que la meitat de les noies que han menstruat durant l’horari escolar hagi faltat algun dia al centre. A més, la manca d’espais d’higiene correctes “vulnera també el dret a la salut, ja que moltes afirmen que prefereixen no fer ús dels lavabos escolars i esperar a arribar a casa, davant la manca d’higiene d’aquests espais, amb els riscos per la salut que això comporta”.

    Segons Abellan, el fet que el sistema educatiu no proporcioni els espais físics adequats per a una correcta autocura de l’alumnat contribueix a “invisibilitzar la menstruació com a fet fisiològic de les dones i a donar el missatge a les alumnes que les seves necessitats no són importants, aprofundint en les desigualtats de gènere”. “La menstruació continua sent un tema tabú per moltes persones, tant alumnat com famílies”, assevera.

    Desconeixement de les famílies

    L’estudi també apunta “el gran desconeixement que les famílies tenen sobre com són els lavabos dels centres educatius i en quines condicions s’han d’higienitzar els seus fills i filles”. Un 21,5% de les famílies ignoren si el centre escolar té lavabos segregats, mentre que un 24,6% no saben si els lavabos disposen d’elements bàsics d’higiene, percentatge que augmenta al 43% en cas de famílies amb fills mascles. Un 51% de les famílies tampoc sap si l’escola disposa de compreses o elements semblants per les alumnes en cas que aquestes tinguin la regla.

    La investigació de la Síndica de Sabadell s’ha fet amb l’ajuda d’una estudiant del darrer curs de Sociologia de la UAB. Durant el curs passat, 2021-22, hi havia 5.083 alumnes de cicle superior de primària i 10.862 alumnes d’ESO a Sabadell. D’aquests, 611 alumnes han participat a l’estudi, la major part (565) de secundària. Es va enviar un qüestionari a totes les direccions de les escoles i instituts de Sabadell, tant públics com concertats. L’enquesta va estar activa des del 22 de febrer fins el 13 de març del 2022 i la van respondre 1.133 persones. D’aquestes, un 53,9% eren alumnes, un 35% famílies i, finalment, un 11,1% formava part del professorat. Dels 586 estudiants enquestats, el 84% eren dones.

  • Toñy Castillo: «Quan un infant pregunta sobre sexualitat s’ha de respondre»

    El Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya (Copec) acaba d’editar la guia Orientacions Pedagògiques en l’àmbit de la sexualitat afectiva, elaborada pel Grup de Recerca de Pedagogia i Salut, que està coordinat per Toñy Castillo, doctora en pedagogia, autora, conferenciant i, sobretot, directora de l’Aula Hospitalària Dr. Camprubí de l’Hospital Arnau de Vilanova. La guia, que encara no està publicada, presenta 21 activitats agrupades en tres cicles (0-3, 3-6 i 6-12 anys), totes elles orientades a proporcionar coneixement i a millorar el benestar emocional de l’infant, i en la seva elaboració  també hi han participat la resta de membres del grup de recerca: Maria Victòria Gómez, Alba Bonmatí, Montse Bordes, Ana Rubio, Mª del Mar Serracanta i Cristina Portal.

    D’on surt la necessitat d’elaborar aquesta guia?

    En la formació integral dels nens i les nenes fa falta un abordatge educatiu de la sexualitat i l’afectivitat, com si fos un binomi complementari que formaria part de la salut. Des del Col·legi oficial de Pedagogia de Catalunya apostem per aquest dret que tenen els nens i les nenes a rebre aquesta educació integral, i dins d’ella, no ens podem oblidar que l’educació afectiva sexual és la base per aconseguir una igualtat social i de gènere.

    Aquest és l’objectiu?

    En la guia intentem recollir totes les recomanacions de l’OMS pel que fa a salut, i especialment els objectius bàsics sobre salut afectiva sexual. El tractament de la mateixa ha d’estar impregnada des d’un punt de vista cognitiu, però també afectiu i emocional.

    La mateixa OMS recorda que la sexualitat és un dels aspectes més centrals de la persona humana i que és present al llarg de tota la seva vida. Per tant, la salut i la pedagogia s’han d’unir per crear eines educatives que ens ajudin a unes relacions sexuals des del respecte mutu.

    Constateu que ara mateix és un tema que no es tracta o que no es tracta correctament?

    El que constatem és que és un tema que hem de treballar perquè forma part del que ha de ser l’educació integral del nen/a. La societat està evolucionant moltíssim i estem en aquest camí. Des del Col·legi partim del respecte a la diferència, la pluralitat i la necessitat de formació, d’informació, i creiem que una bona educació afectiva sexual pot afavorir les relacions entre els nois, les noies, les dones, els homes…

    L’objectiu que també és important tenir i no perdre de vista és que hem d’aprendre a conèixer, a acceptar i a relacionar-nos des del respecte mutu. Per tant, no és un tema oportunista, és un tema oportú que s’ha de treballar. Estem en un camí i hem de continuar treballant, insisteixo des del respecte. L’altre dia em preguntaven en una entrevista per aquest tema que genera tanta polèmica…

    La salut i la pedagogia s’han d’unir per crear eines educatives que ens ajudin a unes relacions sexuals des del respecte mutu

    Era la meva següent pregunta.

    Doncs bé, la meva resposta és que l’important no és posar etiquetes a les persones, sinó llevar-nos les etiquetes, ser persones i respectar-nos tal com som i ens mostrem: si respectes l’altra persona i ensenyes respectar a l’altra persona… No creus que seria tot més fàcil?

    Entenc que està dient que per a superar l’enfrontament que hi ha entre les persones que consideren que a edats primerenques ja es pot parlar a les criatures sobre les diferents identitats de gènere, i les que creuen que això suposa introduir elements de confusió a edats molt tendres la clau és simplement parlar de respecte i diversitat. És així?

    Partim de la base que cada nen i cada nena és diferent sempre. Cada persona sent d’una manera i estima d’una manera, i l’única cosa que hem de fer és aprendre a respectar-nos. I les diferències de tot ésser cal veure-les com un camí que ens pot portar a una equitat i una igualtat. Però no des d’una o una altra posició, no des de l’autorització o de la tolerància.

    Hi ha materials didàctics en els quals es parla de nens que neixen amb vulva i nenes que neixen amb penis, i això hi ha un sector del feminisme que ho troba horrorós i acientífic. Jo haig de confessar el meu absolut desconeixement. Sobre això la guia es pronuncia?

    En aquest tema nosaltres no hi entrem així. Et llegiré una frase textual de la guia: “El paper de l’educador o educadora, o del pedagog, serà procurar que cada nen/a es conegui i s’accepti”. Establint bases per a una infància saludable per proveir als nens i les nenes d’un entorn segur, fins i tot també de prevenció, també hem volgut abordar el tema de la prevenció de l’abús i com comunicar-lo.

    Estem treballant des del màxim respecte a la pluralitat, però no entrant dins de la singularitat. El que és clar és que no hi ha graus de persones quant a sexe. Entrem dins del respecte al sentiment i a l’acceptació de tota persona.

    D’acord. No vull estancar-me en aquest tema. Quin tipus d’abordatge en relació a la sexualitat i afectivitat cal fer en les etapes més primerenques, en el 0-3?

    El que proposem és que els educadors donin una sèrie de coneixements als nens i nenes, lògicament adaptats a la seva edat. Jo sempre dic que s’han de respondre a totes les preguntes, però ni més ni menys el que t’estan preguntant. Cal poder parlar amb naturalitat d’aquests temes, perquè això pot incidir en un desenvolupament positiu de la sexualitat, però també de l’autoestima. Hem estat estudiant cada etapa, però el que és clar és que hem pretès donar força a l’empatia per captar, entendre, reconèixer el que serien els sentiments d’altres persones i tots els esdeveniments que els acompanyen.

    Això de l’autoestima ho pot desenvolupar una mica?

    L’afectivitat també l’hem volgut tractar com aquesta necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos importants i part d’un entorn. Això és quelcom que t’ajuda a enfrontar-te a les situacions que es van donant a la vida. Si a tu et valoren és molt més fàcil que estiguis més content amb la teva pròpia imatge; és molt important de vegades el que pensin els altres per a aquesta autoimatge i evidentment això influirà en els nostres nivells d’autoestima. Hem intentat subratllar també el que són els vincles emocionals com una base de desenvolupament del menor. Els nens/es necessiten sentir-se benvolguts/es i respectats/des.

    El que em sobta és que es tracta d’una guia sobre sexualitat per a edats en les quals se suposa que encara no s’ha despertat la sexualitat, o almenys no hi ha pràctica sexual.

    És que la sexualitat és una mica més que el sexe. Les persones som éssers sexuals. Una persona de 80 anys potser no té una pràctica sexual tan activa com la podia tenir als 40, però sí que té una sexualitat. Quan parlem d’una educació sexual no sols ens referim a temes com poden ser els genitals o la reproducció, estem parlant de molts més temes. No parlem sol de pràctica sexual.

    Cada nen i cada nena és diferent sempre, cadascú sent i estima d’una manera, i l’única cosa que hem de fer és aprendre a respectar-nos

    La guia va més dirigida a mestres o a famílies?

    Les activitats que es proposen estan més aviat dirigides al grup classe. Però quan parles d’aspectes com l’acceptació, això és una formació que els pares i els professors han d’anar treballant conjuntament. No podem creure que existeix un divorci entre l’escola i la vida. Si no treballem tots junts minimitzem tot un projecte d’educació global. Cal treballar en equip sempre, i evidentment en aquest tema els pares també han de treballar en equip, perquè la família és la base de l’educació.

    Em van comentar fa temps que molts nens a dos anys ja tenen consciència de ser nens i que ja comencen a adoptar els estereotips de gènere. Entreu en el tema dels estereotips?

    No directament. Hem volgut basar-nos més en aquesta necessitat de sexualitat afectiva, independentment del gènere, perquè és per a tots/as. El respecte ha de ser per a tota persona. Ens basem en la persona, no en el gènere de la persona. Jo haig d’aprendre a respectar al company/a, tingui la identitat que tingui i se senti com se senti. Ho basem en la persona i no tant en l’etiqueta que un pugui posar-se o altres li posin. I sota el desig i necessitat que la sexualitat s’entengui com quelcom integral i que l’afectivitat hi ha de ser present, perquè si t’estimes a tu mateix, et coneixes i t’acceptes serà molt més fàcil que et sentis molt millor i que siguis més feliç.

    Em sembla que em repeteixo, però torno a preguntar: si en la guia es posa tant d’èmfasi en el respecte i l’empatia és perquè des del grup de recerca enteneu que això ara passa poc?

    Passa més que abans i som més conscients de la necessitat de treballar determinats temes. Si estem fent una guia és perquè creiem que hi ha necessitat de saber, l’educació integral és molt més que una educació cognitiva, és una educació global i aquí emmarquem la sexualitat, que no sols abasta el sexe, sinó que comprèn les identitats, la intimitat, l’orientació sexual, l’erotisme, el plaer, i això no ens ho estem inventant.

    Però continua havent-hi una mica de tabú aquí, oi? Per exemple, molts pares aquest tema no ho sabem abordar amb els nostres fills, i al final en tota aquesta qüestió hi acaba havent molt d’autoaprenentatge.

    L’altre dia un pare li va dir a la seva filla que parlés amb mi perquè li feia una sèrie de preguntes que pensava que jo li contestaria millor. I la pregunta de la nena era, simplement, què és el sexe. Jo li ho vaig explicar i em va dir: “Ah val! Això ja ho sabia”. Torno a dir-ho: als infants se’ls ha de donar resposta a les seves preguntes, però a les que t’estan fent.

    I si no pregunten, perquè d’alguna manera detecten que això és una cosa de la qual no se’n parla o que forma part del misteri dels grans?

    Els nens/es faran això en funció del que vegin. Si detecten que els seus pares no en parlen, que a l’escola no se’n parla, o que al carrer no se’n parla, i que quan se’n parla no és amb tota la informació, doncs clar que ho viuran com un misteri. Per això cal treballar els temes d’una manera natural, basada en aquestes necessitats que puguin presentar. I desmuntar aquesta idea que és quelcom fosc. L’educació afectiva sexual no és quelcom a part de l’educació, sinó que forma part de l’educació.

    L’altre dia em feien una entrevista i em preguntaven: “Com tracteu les emocions en el context educatiu hospitalari on treball?” I la veritat és que estic una mica cansada de veure que per algunes persones l’educació emocional és tractada com un annex al procés educatiu. Podem educar sense educació emocional? Podem educar sense els sentiments? Podem ensenyar, podem instruir, però… educar? Doncs el mateix et dic. L’educació afectiva sexual és necessària perquè l’educació abasta moltes coses i l’afectivitat dins de la sexualitat creiem que és tan important que ajuda al creixement i evolució de les persones, i a millorar molts aspectes del que seria la vida de l’alumne/a, a la seva autoestima i les seves relacions amb la resta de companys/es, o amb les seves futures parelles. Però clar, per això li hem de donar un tractament de normalitat, responsabilitat i igualtat a la sexualitat.

     

    Degut a que la guia no està encara publicada, hem demanat a Castillo que ens faciliti un exemple d’activitat.

     

    Activitat 1. ¡Canvi de papers!
    Destinataris/es Cicle Inicial d’Educació Primària
    Continguts Competències clau Objectius
    ·         Estereotips de genere.

     

    		 · Autonomía i iniciativa personal

    · Aprender a aprender

    · Competència artística

    · Educació en valors

    · Competència lingüística

    		 · Identificar els estereotips de gènere.

    · Conèixer el missatge ocult dels contes.

    · Desenvolupar el pensament reflexiu i crític.
    Proposta de sessió
    En la primera sessió, a partir dels contes que tinguin a la seva disposició (seus, a l’aula, a la biblioteca), el/la docent elabora cartulines, de colors, descriptives en on es vegi alguna acció estereotipada de gènere. L’alumnat ha de buscar i identificar de quin conte es tracta.

    A partir d’aquells contes que tinguin accions estereotipades es crea un diàleg amb els nens i nenes sobre aquestes accions.

    En la segunda sessió, amb el grupo clase s’escull un conte dels comentats anteriormente i es genera, làmina a làmina, una nova redacció d’aquest conte, en la qual es treballa la igualtat (no diferenciació) i els valors del conte elegit. De manera que aquelles escenes estereotipades desapareguin. Per això, es divideix la classe en parelles, es recrea cada lámina i es consensua què dibuixar a cada full. D’aquesta manera, s’aconsegueix generar un conte propi evitant tots els possibles estereotips de gènere.
    Criteris:

    Reconèixer els estereotips de gènere.

    Pensar alguna altra acció en igualtat de gènere.

    Plasmar les idees compartides per l’alumnat en paper.

    Indicadors:

    Realitza un dibuix on es puguin observar actituds favorables a la igualtat.

    Escriu accions d’igualtat en un paper.

    • Fer una representació dels diferents rols i explica com se sent.

    • Procurar en tot moment actituds de normalització, equitat i inclusió.

    Adaptar les activitats segons el disseny universal per a l’aprenentatge (DUA) a les característiques específiques del grup.
    Observacions/ Suggeriments
    A continuació, es proposen unes preguntes per a facilitar el diàleg del professorat amb l’alumnat:

     

    • Com són els i les protagonistes del conte?
    • De què tracta el conte?
    • Ocorre algun problema o conflicte en el conte? Com el solucionen?
    • A algú de vosaltres us ocorre o ha ocorregut una cosa semblant? Com ho solucioneu o vau solucionar?
    • Quines accions fan els personatges del conte? Algú de vosaltres fa alguna d’aquestes o altres accions a casa (cuidar del germà o germana petit, cuinar, parar taula, recollir els plats, anar a comprar…)
    • Hi ha alguna tasca de casa que no us agradi fer? Per què?
    • De què treballen els personatges del conte?
    • Què us agradaria ser de major?
    • Quin és el vostre conte favorit? Per què?
    • Coneixeu algun conte on l’heroïna sigui una nena i un nen el rescatat?

    El professorat pot maquetar el treball realitzat perquè adopti la forma d’un conte estàndard i ampliar la biblioteca de l’aula.

    En el cas de no tenir contes estereotipats en classe, es poden usar contes tradicionals.

     

  • José Luis García: «La societat ha deixat l’educació sexual i afectiva dels seus menors en mans del porno violent»

    José Luis García és doctor en Psicologia i especialista en Sexologia. Porta 43 anys d’activitat intensa i apassionada, dels quals 36 ha treballat com a tal en el Govern de Navarra. Ha publicat 16 llibres, rebut vuit premis nacionals per la seva feina i, a més, compta amb experiència com a docent i divulgador. En l’actualitat és professor convidat de la UNAM de Mèxic i imparteix un curs per a postgraduats sobre efectes del consum de pornografia en menors i educació sexual. El seu últim treball publicat és el programa «Tus hijos ven porno», que consta de quatre llibres destinats a famílies i professionals.

    Són comuns els casos d’abús sexual infantil al nostre país? És un problema freqüent o és, per contra, excepcional?

    No hi ha estudis prou amplis i rigorosos, amb mostres significatives, que assenyalin la prevalença dels abusos sexuals infantils. El mateix grup d’edat ja presenta dificultats per la llei de protecció de dades. La major part de les vegades parlem d’estimacions, basades sobretot en denúncies, testimonis de professionals… Altres treballs fets sobre adults als quals informen d’experiències biogràfiques prèvies, oscil·len entre un 25% -30% per a dones i un 15%-20% per a homes que afirmen haver estat víctima d’algun tipus d’abús sexual. La majoria són nenes i pràcticament la totalitat dels agressors són homes.

    I a la resta de món? Imagino que en alguns països el problema serà més greu en relació amb el matrimoni infantil, oi?

    El que s’ha dit es podria generalitzar a escala planetària. Hi haurà països en els que les seves característiques culturals i religioses els afavoreixen com el matrimoni infantil que indiques, fins i tot altres la precarietat econòmica fa que puguin «vendre» els menors. Sembla raonable pensar que la vulnerabilitat econòmica és un factor que pot contribuir al seu augment. Fins i tot podria parlar-se de tracta de menors per prostitució, pornografia o directament abusos sexuals.

    El documental reeixit de Netflix ‘fastigosament ric’, en què es descriu el cas Jeffrey Epstein i la seva implicació en diversos delictes d’abusos a menors d’edat, molts d’ells vulnerables, és un bon exemple d’aquesta xacra, que tenen connexions mafioses a nivell mundial.

    Un estudi de la Comissió Europea assenyalava un augment impressionant d’informes sobre abús sexual infantil en línia en els països de la UE. De 23.000 informes el 2010 s’ha passat a més de 725.000 el 2019, amb gairebé tres milions d’imatges i vídeos. Un augment similar ha passat a nivell mundial, passant d’un milió d’informes el 2010 a gairebé 17 milions el 2019, amb gairebé 70 milions d’imatges i vídeos.

    De tota manera, estem davant d’un problema molt complex l’etiologia del qual és també complexa. Hi ha factors com el fet que no siguem conscients que nens i nenes són subjectes de drets, o que són particularment dependents dels adults, els estereotips de gènere, les desigualtats socials i les existents entre homes i dones, la tolerància social contra la violència… Són elements d’un context que poden afavorir les agressions sexuals.

    A mi m’interessa especialment el paper que té el consum de pornografia violenta a les agressions sexuals, tema que he analitzat i, alhora, proposat mesures concretes de cara a la seva prevenció.

    Vivim en una cultura on, lamentablement, la sexualitat i la violència han estat associades i gairebé normalitzades. No obstant això, hem d’afirmar quantes vegades sigui possible que aquesta bella parcel·la de la vida, que té a veure amb el plaer, el benestar, la salut i les emocions humanes positives, és incompatible amb l’agressió, que mai està justificada en les relacions amoroses. En cap cas es justifiquen les relacions sexuals entre adults i menors, que per aquesta raó són extraordinàriament violentes, encara que no hi hagi agressió física.

    Sóc un fervent defensor que la sexualitat no té res a veure amb l’agressivitat ni amb la violència que estan implicades en les agressions sexuals, la prostitució, les pel·lícules sexuals pornoviolentes i les agressions sexuals a menors. Tolerància zero.

    Vivim en una cultura on, lamentablement, la sexualitat i la violència han estat associades i gairebé normalitzades

    És comú que es denunciï o, per contra, es donen molts més casos dels que finalment arriben a les autoritats?

    Sol acceptar-se que és només la punta de l’iceberg. Vam trobar un cert consens en què els denunciats són només el 10% dels que tenen lloc en la realitat, seguim parlant d’estimacions. Un informe de Nacions Unides indicava que, per cada agressió sexual denunciada, hi hauria entre 10 i 20 que es queden sense reportar. No seria exagerat afirmar que estem davant d’una pandèmia, gairebé invisible, que es manté en el temps.

    Existeix un perfil concret de menor que pot ser més tendent a patir abús sexual? Per exemple, algú que sigui molt retret, de manera que l’abusador pot estar segur que no explicarà res…

    S’han suggerit diferents trets com baixa autoestima, escàs control familiar, abús sexual previ, famílies desestructurades, precocitat, discapacitat, absència de vincles d’afecció i un llarg llistat de factors.

    Jo acostumo a emfatitzar en la manca d’una adequada educació sexual i, en el meu programa educatiu «TUS HIJOS VEN PORNO», proposo un seguit de continguts i exercicis per desenvolupar a casa de cara a la prevenció d’aquesta xacra, proposant que tots els nens i nenes sàpiguen com més aviat què són els abusos sexuals, quin tipus de persones els cometen, quines circumstàncies solen envoltar aquestes experiències, els tipus de secrets i quines pautes de conducta cal seguir després de l’abús sexual, entre d’altres qüestions que abordem amb contes, llibres documentals… A aquest programa l’he anomenat «NO: ¡No quiero que me toques!».

    Els i les menors han d’aprendre a discriminar el tracte proper i amorós de qui els volen i respecten i les diverses carícies i jocs sexuals i la seva intenció a partir de llibres, jocs, exercicis i models audiovisuals. Aquests aprenentatges han d’incloure estratègies de conducta en les diferents interaccions, criteris de distinció entre el llenguatge verbal i el no verbal, distinció dels secrets, expressions adequades, etc.

    Quines conseqüències pot tenir per a la vida i el desenvolupament posterior del menor haver estat objecte d’abús sexual durant la infància?

    Variaran en funció de l’experiència concreta, del noi o de la noia, de com la vivència la gestiona cadascú, de l’edat, de l’entorn familiar, del tipus d’abús, de la seva freqüència, de la seva preparació prèvia, dels suports i ajudes que es tinguin… En definitiva, de moltes variables.

    Les conseqüències dels abusos sexuals poden afectar totes les àrees de la personalitat, de la conducta i de les relacions, particularment la dimensió sexual i afectiva. No és infreqüent que es contempli el suïcidi, autolesions, baixa autoestima, culpabilitat punyent i constant i puguin iniciar una escalada de conductes desadaptades.

    Se sap que costa molt gestionar i elaborar cognitivament aquesta experiència i en la majoria dels casos mai es denunciarà ni es parlarà d’això. Hi ha persones a les que els hi costa el seu temps prendre aquesta decisió. De tota manera, amb l’ajuda professional d’especialistes en aquesta àrea i un entorn familiar adequat es pot superar aquesta experiència.

    Com se supera aquesta etiqueta de «víctima d’abús infantil»?

    Amb l’ajuda professional adequada i un entorn d’afecte, suport i comprensió familiar es pot superar. Cada agència té el seu paper en aquest procés i si hi ha coordinació, molt millor. No cal culpabilitzar, intimidar, pressionar… Al contrari, estimar, creure’l i donar-li suport.

    Com es detecta un cas d’abús?

    Hi ha molts documents referent a això. Per exemple, es consideren indicadors específics (físics, exploració mèdica, revelació dels fets en si, comportaments, actituds i conductes sexualitzades, coneixements sexuals inapropiats…) i inespecífics associats a experiències traumàtiques sexuals o d’una altra índole. És a dir, reaccions davant experiències d’estrès que suggereixen els intents per defensar-se i adaptar-se a aquestes situacions. Aquí el llistat és gran: símptomes psicosomàtics, aïllament, pors, trastorn de la son, alimentació, pèrdua de control d’esfínters, trastorns emocionals diversos, baix rendiment escolar… Tots ells, i això vull emfatitzar-ho, hauran de ser convenientment avaluats per professionals.

    Un cop detectat, disposa l’Estat dels recursos tant humans com materials per atendre les necessitats de l’infant i de les seves famílies?

    Crec que estem lluny d’una situació satisfactòria. Encara que hi ha alguns protocols en moltes comunitats autònomes, encara hem de disposar de més recursos tècnics i humans per donar una resposta integral a aquest problema i, sobretot, falta molt per fer en la prevenció a través d’una adequada educació sexual i afectiva. És una assignatura pendent al nostre país.

    Qui sol exercir l’abús? Sol ser una persona molt propera al menor, potser un familiar?

    Generalment és una persona propera al menor. Ja no s’accepta allò de l’»home del sac», un desconegut que agredeix. Em sembla interessant destacar que l’abús sexual es desenvolupa en secret. Els violadors confien que els i les menors estaran disposades a mantenir un secret i aquest és un aspecte molt significatiu per entendre aquest inacceptable fet i també una de les claus per prevenir-ho. Els botxins comencen implicant a les seves víctimes amb secrets més o menys innocents per continuar després amb secrets més rellevants.

    Per desmantellar aquesta estratègia, tant en la família com en els centres escolars, cal parlar amb ells i elles de què és un secret, que hi ha secrets adequats i secrets no adequats que causen dany. Posar exemples concrets i dir-los que poden confiar en tu o en algun adult proper.

    Qui exerceix l’abús sol ser una persona molt propera al menor

    He pogut llegir diversos casos d’abús infantil que tenen lloc en l’àmbit esportiu. Vestuaris, gimnasos… Es fa prou des dels clubs esportius per evitar que es produeixin aquest tipus de situacions? Existeixen protocols al respecte?

    En qualsevol lloc que hi hagi nens i nenes hi ha risc d’abús. Els pederastes estaran a prop d’ells i d’elles. Són coneguts, per exemple, diversos casos de cuidadors que han estat descoberts. Hi ha casos impactants com el d’un cuidador, professor d’anglès, que havia abusat de més de 1.000 nens. Dins de l’Església, hi ha hagut molts capellans implicats, i els seus superiors sabedors del que ha passat, dels quals només algunes excepcions han estat denunciades. El llibre Todo lo que necesita ser dicho de Fernando Delgado, il·lustra aquesta problemàtica. En els abusos a menors hi ha una relació asimètrica de poder, de la que l’adult es val per sotmetre al petit o la petita.

    També cal dir que és fàcil enganyar un nen/a, que creu tot tipus de contes com que els Reis Mags o el Ratoncito Pérez existeixen, en particular si l’agressor té un vincle d’afecte amb ell. Des de la clínica ens hem trobat alguns casos que ho reflecteixen: «Si em fa això, no ha de ser dolent perquè m’estima».

    Quina és la millor manera de prevenir i abordar aquests casos d’abús sexual infantil? Serà útil referent a això la nova llei de protecció integral a la infància?

    Espero que sigui així, tot i que caldrà dotar-la de mitjans suficients i que no quedi en paper mullat. A més de les lleis contundents, cosa que no existeix ara, es necessiten molts recursos tècnics i humans de prevenció. De totes maneres, sabem que la llei, per si sola, és insuficient. I encara que repugni també cal pensar en la rehabilitació dels agressors.

    Quin paper juga l’escola i, en concret, l’educació sexual pel que fa a la prevenció de l’abús sexual infantil?

    Fonamental. Per exemple, en la família, tots els nens i nenes han de saber com més aviat millor que el seu cos és bonic, que és seu i que ningú ha de tocar-lo sense el seu consentiment. Aquest coneixement s’ha de transmetre des de molt petits, quan els banyes, per exemple, anomenant les diferents parts del seu cos, ensenyant-los la seva propietat sobre elles i quines no poden permetre que ningú toqui.

    Quines conseqüències hi ha per l’abusador a nivell legal? Quines són les penes?

    El delicte d’abusos i agressions sexuals a menors està tipificat en el nostre ordenament en els articles 181 i 183 del Codi Penal, a més d’altres ordenances, i estableix que aquell que realitzi pràctiques de caràcter sexual amb un menor de setze anys pot ser castigat amb una pena de presó de dos a sis anys. Després hi ha una sèrie d’agreujants com, per exemple, la discapacitat. Crec que hi ha moltes persones que tenen la idea que hi ha una certa impunitat i que els abusadors no reben el càstig que correspon al dany inflingit.

    Ha afectat el coronavirus d’alguna forma als casos d’abús sexual infantil? 

    Sembla que sí, almenys en informacions de mitjans de comunicació, encara que no tinc dades fefaents de l’increment dels casos abans i durant la pandèmia. Però si hem dit que l’agressor és proper, imagina’t conviure amb ell durant mesos… Horrible.

    L’escola i l’educació sexual són fonamentals en matèria de prevenció de l’abús sexual infantil

    Quines iniciatives, públiques i privades, destaquen en l’actualitat per abordar la complexa problemàtica de l’abús sexual infantil al nostre país?

    La majoria de les comunitats autònomes tenen protocols d’actuació. Al meu entendre segueixen sent insuficients, en particular com he dit pel que fa als programes de prevenció a partir de l’educació sexual i afectiva. Et recordo que encara estem discutint l’oportunitat o no d’aquest invent maquiavèl·lic del pin parental.

    Hi ha diferents normatives com, per exemple, el III Pla contra l’explotació sexual de la infància i l’adolescència 2010-2013 del Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat.

    Quin paper juguen les xarxes socials en aquest tema?

    Es podria dir que les xarxes socials, i algunes plataformes concretes com Instagram, Tiktok, o determinats videojocs o webs, són un brou de cultiu ideal per a pedòfils i pederastes, amb estratègies diferents: fer-se passar per menors, fer sexting i, a partir d’aquest moment, manipular, amenaçar i extorquir per tal de tenir-lo «agafat» i accedir-hi. Les famílies haurien de tenir un coneixement més gran sobre aquestes aplicacions, capacitar als seus fills i filles i supervisar els accessos a les xarxes. El que està passant és molt greu.

    Hi ha dos fets recents, com botó de mostra, que ens han de fer reflexionar. El primer, la detenció de 34 menors espanyols per intercanviar material pornogràfic extrem: violacions de nadons i de nenes de només dos anys. El segon, dos menors graven i difonen a Internet com a divertiment i per aconseguir likes la violació d’un jove a una nena de 6 anys. M’agradaria que el lector d’aquesta entrevista medités sobre l’origen i l’abast d’aquests fets.

    A mi em sembla que l’associació entre violència i sexualitat és un element a tenir molt en compte. Associació que s’ofereix en les pel·lícules porno i en la pornografia infantil, el consum està normalitzat en el món sencer.

    Al meu entendre la societat encara no reconeix aquest greu problema i ha decidit deixar l’educació sexual i afectiva dels seus menors en mans del porno violent. Això tindrà conseqüències importants en la generació d’adults futura que jo he analitzat i anomeno «generació de nens i nenes pornogràfics».

  • Un pla d’igualtat i coeducació sexual a Navarra, denunciat davant els tribunals per contingut “controvertit”

    Entre les primeres mesures de l’Executiu navarrès, avui en funcions, va estar la redacció d’un pla de coeducació i educació sexoafectiva per al període 2017-2021. D’aquest pla es deriven dues coses. La primera, l’obligació que tot el sistema educatiu navarrès, xarxa pública i concertada, assoleixi els objectius que s’hi fixen. L’altre és el programa Skolae, una formació docent desenvolupada, exclusivament, per als que treballen en la xarxa pública. La concertada, tot i que ha de complir els objectius, pot desenvolupar els programes de formació que decideixi en cada moment, també, és clar, els materials amb els que impartirà aquesta formació docent.

    La polèmica

    Des de l’inici del projecte, va sorgir la polèmica entre els sectors conservadors, tant polítics com socials, de la Comunitat Foral. Van criticar i critiquen que des de l’Administració s’imposi una forma de veure el món que no ha de quadrar amb l’ideari polític o ètic de les famílies (encara que el programa Skolae se centra en la formació docent, no en la formació directa amb l’alumnat). Per Mercedes Zapata, presidenta de Concapa, una de les dues organitzacions que han denunciat el programa davant els tribunals, el programa “està ple de continguts polítics, ideològics i controvertits”.

    Per demostrar aquestes acusacions, es van fer públics alguns dels materials i fitxes que s’estaven utilitzant en el pilot que va començar el curs 2017-2018 amb el personal docent de 16 centres educatius públics.

    Des de l’Administració, Aitor Lacasta, cap del Servei d’Evaluació, Qualitat, Formació, Igualtat i Convivència del Govern foral, assegura que s’han criticat materials trets de context, d’una banda, així com altres que o bé eren d’altres comunitats autònomes o, fins i tot, de governs conservadors de Navarra d’anteriors legislatures. “La polèmica és, al meu entendre, que hi ha gent que no vol coeducar”, assegura Lacasta, una apreciació que rebutja Mercedes Zapata.

    Aquesta polèmica va acabar, precisament, amb la demanda interposada per algunes famílies sota el paraigua de l’Associació FamiliaE, així com l’associació catòlica de famílies Concapa, que van interposar fa uns mesos un contenciós-administratiu al Tribunal Superior de Justícia. L’acció legal es fonamenta en aquests continguts de la formació docent, així com la forma en què es va posar en marxa el programa, mitjançant una resolució del govern. Per a les organitzacions hauria d’haver estat mitjançant un reglament ja que, afirma Zapata, “no tenen competències per fer-ho” d’aquesta manera.

    Explica la presidenta de Concapa que amb la Resolució es salten el que té a veure amb “l’audiència als ciutadans”. “Es fa sense cap tipus de participació, se salta els requisits legals d’un reglament i se salten la participació de les famílies”.

    Al Tribunal van haver d’acudir divendres a declarar 10 persones relacionades amb el projecte. D’una banda cinc que havien treballat en la seva redacció i cinc dedicades a la formació docent. Segons expliquen des de l’Administració navarresa, van facilitar una llista de 33 persones que fan aquesta formació, entre els que estan en la formació inicial i els que desenvolupen les tutories de la part online del curs. Segons confirma Lacasta, sembla que l’advocat de les famílies demandants esperava que declaressin els que feien la formació inicial, i ho van fer personal de tutories, tot i que la selecció la va fer l’acusació.

    Entre les crítiques hi ha el fet que els materials de la formació docent no siguin públics. Alguns d’ells han anat apareixent en premsa. Mercedes Zapata explica que se’ls van fer arribar alguns docents dels 16 centres en què es va posar en marxa el programa pilot que també estaven indignats amb el seu contingut. Aitor Lacasta explica que, el material, com en qualsevol altre cas de formació del Departament, només se li dóna als qui participen de les actuacions de formació. Ni més ni menys. No hi ha hagut un intent d’ocultació o secretisme per part del govern de la Comunitat.

    Lacasta explica que Skolae “és un programa que té objectiu clar: que tot l’alumnat tingui la competència de viure en igualtat, construir el seu projecte de vida sense condicionants de gènere, que aprengui sobre les desigualtats i a combatre-les. I és un itinerari progressiu per adquirir aquesta competència, sistemàtic des del 0-3 fins al Batxillerat i la FP”.

    A partir d’ara caldrà esperar que el tribunal es pronunciï sobre la legalitat del programa Skolae, per una banda, per conèixer la seva continuïtat. També caldrà veure quina majoria parlamentària aconsegueix armar-se a la Comunitat. El quadripartit d’esquerres que va governar els últims quatre anys no té la majoria absoluta per repetir, però la coalició de centre dreta Navarra Suma (formada per Unió del Poble Navarrès -UPN-, el PP i Ciutadans) tampoc. Si aquesta segona aconseguís el govern foral, presumiblement el pla de coeducació, així com el programa Skolae tindrien els dies comptats.

  • El Govern inclourà l’educació sexual per a l’alumnat «en totes les etapes»

    El Ministerio de Educación i el de Sanidad treballen conjuntament «perquè la promoció i educació per a la salut afectivosexual quedi inclosa de manera transversal i efectiva en totes les etapes educatives». Fonts de tots dos ministeris confirmen a eldiario.es aquesta tasca, com a part de la nova llei de reforma educativa que busca derogar la Lomce. El text encara està en una fase molt inicial de redacció i el seu avantprojecte segueix a costa que s’aprovi en el Congrés i d’una eventual convocatòria d’eleccions.

    Des dels ministeris no especifiquen quins continguts en salut sexual comprendria el currículum per estar encara en desenvolupament. Tampoc si aquests quedarien inclosos dins d’una assignatura que ja contempla l’avantprojecte i que es denomina Educació en Valors Cívics, similar en la seva descripció a l’antiga Educació per a la Ciutadania, o si es duria a terme d’una altra manera –amb hores lectives pròpies o a través d’altres assignatures–. Sí que detallen que un dels pilars del projecte és que, mitjançant la coeducació, es fomenti «en totes les etapes l’aprenentatge de la igualtat efectiva entre homes i dones, la prevenció de la violència de gènere i el respecte a la diversitat afectivo-sexual», segons fonts del Ministeri d’Educació i FP.

    Des de Sanidad també indiquen, d’altra banda, que entre els comitès tècnic i institucional que estan preparant el pla operatiu a desenvolupar els pròxims anys dins de l’Estratègia Nacional de Salut Sexual existeix un «rotund consens de la necessitat de reforçar la salut afectivo-sexual en l’entorn escolar», i en què això es faci «de forma equitativa en tot el territori». La ministra María Luisa Carcedo ja va lamentar al desembre la manca d’una matèria sobre Educació per a la Salut que contemplés l’afectiu-sexual: avui dia no existeix res semblant en l’etapa obligatòria.

    Per a tractar d’esmenar-ho, Carcedo va anunciar llavors que anava a proposar la col·laboració amb el Ministeri d’Educació» per a incloure-la en l’entorn escolar i va esmentar temes que el preocupaven com «l’avortament entre les joves, la maternitat fortuïta o les malalties de transmissió sexual (MTS)». Va advertir que «s’ha identificat ja un augment de les pràctiques de risc» i que els joves acabaven informant-se sobre sexualitat per altres vies. Per part seva, la ministra d’Educació i Formació Professional, Isabel Celaá, va defensar al setembre en el Congrés davant una pregunta parlamentària la importància d’incloure l’»educació emocional i sexual» en el currículum escolar.

    Fonts del PSOE que treballen en l’avantprojecte de llei insisteixen que de moment el text està en una «fase inicial» i que la prioritat és que «tiri endavant en tràmit parlamentari». La definició del contingut de les assignatures seria a càrrec dels ministeris implicats en cada matèria, que ja estan en això com confirmen a eldiario.es, i, a més, es realitzaria en conjunt amb els altres agents socials: pares, estudiants i organismes. L’avantprojecte de llei senti «unes bases» i sí que es pot llegir en ell que un dels seus objectius és fomentar «el respecte a la diversitat afectiu sexual», així com la creació de l’assignatura d’Educació en Valors Cívics i Ètics en Primària i Secundària que posi «especial atenció al coneixement i respecte dels Drets Humans i de la Infància i a la igualtat entre homes i dones».

    Un precedent: Skolae

    L’Educació Sexual Integral, segons la descriu el Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA), «inclou informació científicament precisa sobre desenvolupament humà, anatomia i salut reproductiva, així com sobre anticoncepció, part i MTS» i abasta l’»anàlisi de la vida familiar i les relacions, la cultura, els rols de gènere i drets humans com la igualtat de gènere». La Unesco defineix el seu paper com a «essencial en la salut i el benestar dels nens i joves».

    A Espanya no hi ha cap matèria que la tracti específicament. Quan estava vigent la Llei d’Educació de 2006, durant el govern de Zapatero, l’educació afectivo-sexual es cursava sovint dins d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, encara que l’assignatura no se centrava en això i que es donés o no «depenia de cada docent». Ho explica Kika Fumero, professora especialitzada en coeducació que la va impartir: «Funcionava molt més així, perquè tenir la llei de la teva part i poder recolzar-te en ella t’obre portes per a treballar amb més eines».

    La LOMCE va eliminar aquella assignatura i actualment, opina Fumero, l’educació sexual a les aules és «deficient». Roberto Aguado, responsable del Diploma d’Especialització en Educació Sexual de la Universitat Pública de Navarra, parla de la seva «pràctica inexistència» i, en tot cas «molt poc sistematitzada, per la qual cosa resulta impossible fer un balanç general». Aguado també posa el focus en què «el professorat no rep la suficient formació; aquesta és inexistent en la universitat i faltaria introduir aquesta formació en els estudis de Grau en totes les carreres», afegeix.

    Un projecte autonòmic que sí que desenvolupa aquest contingut és Skolae, encara aquest curs en fase pilot en uns cent centres de Navarra (governada per Geroa Bai, Bildu, Podemos i Esquerra-Ezquerra) i objecte de diverses polèmiques a nivell estatal i regional. La mateixa Isabel Celaá ho ha defensat al Senat al·legant que segons la legislació espanyola «és imprescindible que a través de l’educació es combatin conductes sexistes, i la violència de gènere». Ho feia en resposta al PP, que acusava el Senat i el parlament regional als responsables de Skolae d’imposar «ideologia de gènere atemptant contra els drets fonamentals de la infància i les seves famílies» i de promoure «jocs eròtics infantils» per les seves propostes per a nens de 0 a 6 anys dins del «reconeixement de la sexualitat infantil des del naixement».

    En Skolae s’incorpora, segons el seu web, «l’aprenentatge de la sexualitat i bon tracte (…) l’autoconeixement cap a la construcció de relacions i amors des de l’acceptació i el respecte per la diversitat, lluny de violències masclistes». El docent Roberto Aguado el qualifica d’»un bon projecte educatiu». Per a ell, a Navarra s’ha assistit a la seva «politització interessada, i injusta» i a la «lectura tendenciosa i descontextualitzada de parts d’aquest programa».

    Com seria una educació sexual a les aules

    La professora Kika Fumero assenyala que, «tenint en compte l’important que és l’emocional i afectiu en aquestes edats», si l’alumnat no troba la informació a l’aula, com ocorre, l’anirà a buscar en un altre lloc «que en la immensa majoria dels casos és internet i la pornografia, i després el que veuen ho apliquen en les seves relacions». En la seva experiència, això és molt greu perquè es tradueix que els nois senten «frustració» però, pitjor, les noies «por i preocupació davant l’acte sexual».

    Aquesta experta sí que opina que hauria d’haver-hi una assignatura específica d’educació emocional, afectiva i sexual «que no es limiti a explicar què és el coit; que parli d’altres tipus de sexualitat, no només heterosexual. També que s’abordin els perills, les MTS, sempre des d’aquesta perspectiva plural: per exemple, les que es poden contagiar entre dues noies». Per a Roberto Aguado, «la materialització d’aquests projectes és laboriosa, però si es permet que es desenvolupin en tota la seva amplitud i profunditat, segur que, en el mitjà termini, la societat prendrà plena consciència sobre la transcendència de la formació i la inevitabilitat d’introduir l’Educació Sexual adaptada a tots els nivells educatius, inclòs l’universitari per a totes les persones, diverses», i l’objectiu ha de passar perquè l’alumnat aprengui «a conèixer-se, a acceptar-se i a expressar-se».

    Altres actors implicats en una futura classe d’Educació Sexual són les famílies i els mateixos alumnes. Des del Sindicat d’Estudiants han convocat en l’últim any diverses marxes en les quals exigien que s’incorporés en tots els centres i a tots els nivells, des de primària fins a secundària, una assignatura sobre Educació Sexual «inclusiva, avaluable i obligatòria que inculqui valors contra la LGTBIfobia».

    Des de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares (CEAPA) comparteixen que l’educació sexual en instituts és actualment «deficient, nul·la» i limitada a «xerrades puntuals», i els preocupa que la major font d’informació sigui «internet». Però creuen que el tema «ha de ser transversal, no li veiem sentit a una assignatura única sinó a tenir-ho present en totes les matèries». Quant a l’oposició d’alguns pares, creuen que «sempre que s’incorpora una cosa nova sorgiran conflictes, però per a això cal explicar bé el que es farà. Sempre hi haurà alguna familiar que es negarà, però no la majoria», opinen.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Els joves saben què és un ‘bukake’ però no saben dibuixar bé els seus genitals»

    El sexe està a tot arreu: des de la publicitat o xarxes socials, de manera més subtil, fins a la pornografia o les relacions explícites a les sèries o pel·lícules. El sexe és un producte cultural que està a tot arreu, excepte a les escoles. Des que va entrar en vigor la LOMCE (2013) l’educació sexual es va esborrar dels currículums, deixant enrere una estela d’apertura que va començar el 1990 amb la LOGSE (que obria la porta a una educació sexual, afectiva i reproductiva) i que va seguir el 2006 amb la LOE, que la incloïa a Educació per la Ciutadania.

    Així, l’educació sexual queda en mans de cada centre, que decideix si la imparteix i com. De fet, la LOMCE entra en contradicció amb la llei de Salut Sexual i Reproductiva del 2010, que diu que aquests ensenyaments han de quedar plasmats al currículum escolar, tot i que no especifica com. “Els joves no tenen garantits els seus drets sexuals i reproductius perquè no se’ls proporciona una educació sexual fonamentada”, opina Francina Costa, responsable de promoció de la Salut Sexual de SidaStudi.

    SidaStudi és una ONG que treballa en la promoció de l’educació i la sensibilització sobre la salut sexual. L’any 2017 van realitzar un total de 1865 intervencions a centres escolars de tota Catalunya. Asseguren que un altre problema, a banda de si es tracta l’educació sexual o no, és el com: “s’acostuma a enfocar en la prevenció. El sexe encara és un tabú i molts centres pensen que si en parlem fomentem que els joves practiquin sexe”, assegura.

    Però, com diu Costa, molts joves ja han practicat sexe quan es troben davant de la classe d’educació sexual, que acostuma a ser a segon o tercer d’ESO -i la mitjana d’edat per a la primera penetració vaginal els als 16. “Els adolescents faran sexe independentment del què els diguem els adults. Hem de confiar en ells perquè ells saben com cuidar-se però no els hem de deixar tota la feina”, exposa.

    Està clar que els joves saben trobar informació respecte al sexe, per suplir mancances educatives o respondre dubtes. En aquesta línia 2.334 joves van visitar el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) el 2017, un centre d’atenció de referència complementari als serveis sanitaris, psicològics i socials. Però Jordi Baroja, el seu director, considera que els seus serveis no poden ser un complement educatiu perquè no hi ha una base sòlida als centres.

    Baroja també critica l’enfocament “purament sanitari i de prevenció” que es dóna a les escoles i troba a faltar “una base afectiva ja que són les emocions les que ens porten a prendre certes decisions”. Assegura que només es tracta una esfera de la vida sexual: “parlem des de la por als riscos, però quan decidim realitzar una pràctica i usar (o no) un determinat mètode de protecció, moltes vegades, ens mouen qüestions afectives”, argumenta.

    “L’educació sexual hauria de ser transversal i començar a bressol”

    Tant SidaStudi com CJAS coincideixen en que l’educació sexual ha de tenir un enfocament més profund i formar els joves “per a que puguin tenir cura dels seu cos i decidir sobre ell”, opina Baroja. En aquesta línia, és important que tot el professorat, i no només els mestres d’Educació per la Ciutadania, Biologia o els tutors, estiguin formats. “L’educació sexual hauria de ser transversal i és més important que les mates”, assegura Costa.

    Per això precisament es considera que realitzar les classes d’educació sexual a secundària és massa tard perquè la majoria de joves ja han “començat a remenar Internet. Hauríem de començar a bressol per educar en autoestima i el coneixement del propi cos i, poc a poc, sofisticar el discurs”, assegura Baroja. A més, la hipersexualització de la cultura i Internet exposa els nens i joves al sexe molt abans dels 15 anys.

    “Aquesta sobreexposició ens podria fer pensar que el tabú al sexe a la societat està superat, però en realitat estem sobre una base de fang. Els nois que venen a les consultes saben què és un bukake però no saben dibuixar els seus propis genitals”, exposa Baroja. I és que la informació que s’obté de la pornografia o les xarxes socials és esbiaixada, però tot i així aquestes són les principals fonts d’informació entre els joves.

    Segons dades de l’última memòria d’accions de SidaStudi del 2016, el 75.1% dels nois de 2n d’ESO s’informen de sexe a través d’Internet, mentre que el 56.5% de les noies ho fan a través de les amigues. I són precisament elles les que suposen un repte dins l’assignatura pendent de l’educació sexual perquè “en el sexe la responsabilitat, el plaer, l’èxit i la culpa recauen en la noia i una bona educació sexual afectiva les descarregaria d’això”, opina Costa.

    El 2016 el 87% de les usuàries del CJAS van ser noies. Tot i que compten amb serveis específics per a elles, com els post-coitals o les proves d’embaràs, “hem de demanar els nois que es coresponsabilitzin més, però costa que es mostrin vulnerables i vinguin a preguntar”, considera Baroja, qui no creu que aquest sigui el cas de les noies. Acostumen a dispensar unes 1.000 píndoles del dia després a l’any i cada cop que ve una noia “li donem les gàcies. Per perdre la por i per cuidar-se. Es mereixen un homenatge per això, independentment de les raons per les quals no van practicar sexe segur.

    Trencar l’estigma de les ITS per a fomentar la detecció

    Les últimes dades que recull l’Agència de Salut Pública de Barcelona per a l’Ajuntament de la ciutat recollien que l’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins al 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola de l’endemà.

    Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona opinava que “les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça”. En aquest sentit, Baroja creu que no és que les ITS hagin augmentat, sinó que s’ha millorat les tècniques de detecció. Així, la presentació de les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a Barcelona i mesures per fer-hi front destaca un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH.

    Maribel Pasarín, la directora de l’Observatori de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), explicava que un dels factors que expliquen l’augment és el canvi en el decret de la Generalitat de Catalunya sobre vigilància epidemiològica que marca quines malalties s’han de vigilar i qui les ha de declarar. Els laboratoris de microbiologia abans, explica Pasarín, “no havien de declarar quan feien una prova i sortia positiva, només ho declarava el metge”. Un altre dels factors són les millores en el diagnòstic. Poden suposar aleshores que aquests casos de més ja estaven abans però arribaven més tard.

    La detecció precoç és aleshores el més necessari per frenar un increment d’ITS però sempre ha de venir acompanyada de sexe responsable. Baroja destaca la importància de “canviar la visió estigmatitzadora” cap als joves. Opina que la mirada que es té cap a ells és molt paternalista. “Sempre ens fixem en el tant per cent que no fa servir preservatiu encara que només sigui el 20%. Els joves són un reflex dels adults i quin és el tant per cent d’adults que es posen condó?”, qüestiona Baroja. Amb aquesta pregunta retorna a la idea de treballar amb els joves aspectes més enllà dels purament sanitaris: “si aconseguim que tinguin una vida sexual molt més plena prendran decisions més racionals per aconseguir el mateix goig i es previndran dels efectes no desitjats del sexe. El preservatiu hauria de ser la conseqüència d’una decisió per plaer, no per por a les conseqüències negatives del sexe”, conclou el director del CJAS.