Just Deploy It!

Etiqueta: emocions

  • Un bé comú: responsabilitat emocional

    Hi ha un discurs que es ven a la psicologia occidental més estesa i als llibres d’autoajuda segons el qual el benestar emocional depèn de la parcel·la individual de felicitat, la que ens autoatorguem. La que depèn tan sols de la nostra autoestima i fortalesa per superar amb un somriure d’orella a orella els sobresalts i el dolor de la vida.

    La qüestió és que el dolor sovint el genera el conflicte que tenim entre persones, deixant de banda els que tenim amb nosaltres mateixes. Si bé és inequívocament necessari estimar-nos i donar-li importància a allò que passa dins nostre. Sovint el nostre dolor fa frontera amb l’altre i aquesta individualització no ens permet navegar per l’espai compartit entre dues (o més) persones.

    La nostra supervivència emocional depèn de si tenim un entorn segur que es cuidi del nostre benestar. És el pacte implícit que establim amb les nostres amistats i relacions sexo-afectives. Aquest pacte ens atorga el dret a reclamar quan alguna cosa no va com hauria d’anar, es fonamenta en la confiança i ens assegura que això és terra ferma i no cau malgrat els embats de la vida.

    Hi ha moltes maneres d’afrontar els conflictes i mentre unes persones juguen a la lliga de la parcel·la individual, el lliure mercat de les emocions, les altres proven de col·lectivitzar i explicitar els pactes per a fer-los un bé comú i procuren anar generant entorns de seguretat per a tothom. Encara que tot sovint es fa a costa del desgast i
    cansament emocional de les que cuiden.

    El conflicte és inherent a la vida i no es tracta de ser sants i santes que no fem mal mai a ningú, és impossible. El problema és que pels liberals és obvi que el dolor se’l menja amb patates qui el pateix. No és la seva responsabilitat fer-se’n càrrec. Escombrar i treure les fulles de la parcel·leta individual d’un altre mai no podria ser cosa seva, encara que les fulles i la merda que hi ha per terra les hagi anat arrosegant ell/a i ara costi veure’n l’entrada.

    Salvant les distàncies de les generalitzacions, mentre la feminitat és de l’escola del pacte, la masculinitat privatitza com si fos de l’escola de Chicago. El biaix de gènere és molt enganyós perquè les que cuiden es creuen febles, quan molt sovint, elles fan menys mal del que els fan a elles.

    Així que, com ningú no es fa càrrec d’aquest dolor, toca autocosir-se’l aguantant la coïssor mentre es prova de fer pedagogia de per què allò no està bé, perquè si jugues a la lliga del lliure mercat de les emocions no entens (o no vols entendre) el dolor aliè. I el que més pica és al·lucinar que el dolor, tan obvi, molt sovint es disfressa de ser no intencional.

    Les dones ingènuament fem atestats emocionals a cada moment en totes les relacions, perquè l’altre tingui espai de decisió en la gestió del problema i les afectacions que té per a la seva vida. Mentrestant nosaltres ens topem amb un yo me lo guiso yo me lo como que no ens atorga espai per decidir què fem amb el problema de l’altre i des d’on l’abordem, en comú. El nostre entorn és permeable als nostres desitjos, anhels i problemes i com de costum a nosaltres se’ns arrabassa l’espai de presa de decisions, herència del capitalisme i patriarcat més ranci.

    A més tenir cura dels altres suposa limitar la nostra llibertat fins al punt d’anar pel món respectant la felicitat de la resta, tot sovint subordinant-la a la nostra. El vell dilema entre la llibertat o la igualtat. Mentrestant, no només ens fan mal, sinó que vivim amb gelosia la durícia emocional que permet als que fereixen anar pel món amb un dispensari de llibertat il·limitada que nosaltres ens hem extirpat.

    M’agradaria que l’entorn portés al liberal en qüestió de l’orella i li digués, veus tot això d’aquí?, és teu i ja pots dedicar-te a cosir-ho, parlar-ho i consensuar-ho. Perquè el problema mai és el què, sempre és el com. I que per una vegada reivindiquem aquest espai de consens des del comú i que el dolor no sigui responsabilitat de qui
    el pateix, sinó de qui el genera.

    Però sent realista, els liberals ho són perquè els és igual el benestar aliè, encara que el disfressin d’inconsciència. Així que com a entorn tenim dues opcions. Podem apel·lar a la llibertat individual de cadascú a escollir com a amics o parelles a liberals que duen armadura d’acer forjat, i des del nostre pedestal d’estabilitat emocional dir fluixet sense poder-nos-ho aguantar, jo ja t’ho havia dit. O bé, podem provar d’escombrar l’entrada encara que anem curtes d’escombres i patir i suar el dolor que fins ara no ens correspon.

    Podem deixar de teixir complicitats amb els assetjadors, amb els que enganyen, amb els és que no en sap més, amb els és que és un cabró però és el seu problema, amb els que s’excusen rere qualsevol cosa per tractar malament un altre. Perquè no hi ha justificacions, ni perdons, ni inconsciències que expliquin no assumir les conseqüències dels actes que generem i la impunitat social és cosa nostra.

    Pot ser, podem ser l’entorn qui ens encarreguem de les pedagogies, d’assenyalar, de fer de gota malaya i trencar les complicitats a poc a poc, aguantant amb fermesa l’envestida del conflicte. Igual algun dia si ens hi posem ho revertim. I al final donem veu a les que cuiden perquè no quedin a la mercè de les que defensen la propietat
    privada.

  • El sentit de futur

    El sentit de futur està profundament arrelat en els éssers humans. A cada moment pensem, gairebé sense adonar-nos, sobre el que anem a fer més tard, demà, la setmana vinent, el mes que ve o en diversos anys. De petits cavil·lem sobre com serà la nostra vida. A mesura que creixem, planifiquem la nostra carrera professional, el nostre lloc de residència, el futur de la nostra família i el que anem a fer quan ens jubilem. Estalviem durant anys o ens devem a llarg termini per obtenir el que desitgem.

    La sensació que controlem raonablement la nostra vida quotidiana és un component essencial del nostre equilibri emocional, ja que alimenta la tranquil·litat i la confiança en nosaltres mateixos. Quan considerem que dirigim el nostre vaixell, ens sentim més capaços de dominar les circumstàncies adverses i ens enfrontem més directament als problemes, que quan ens trobem estomacats o sotmesos per forces irresistibles, o optem per «que sigui el que Déu vulgui».

    Planificar el nostre programa de vida és un ingredient fonamental de la nostra harmonia vital. Per això, com més incapaços ens sentim d’anticipar el matí i més incert ens sembla el nostre avenir o el dels nostres éssers estimats, més espai deixem obert perquè l’angoixa ens envaeixi i commocioni el fonament vital de la confiança en nosaltres mateixos i al món que ens envolta.

    Últimament el nostre sentit de futur i continuïtat està sent estomacat per forces en gran manera fora del nostre control. Diàriament els mitjans de comunicació ens bombardegen amb notícies davant les quals ens sentim impotents. Constants alarmes i amenaces desconcertants en boca de dirigents polítics, predicadores i comentaristes contribueixen a la vulnerabilitat col·lectiva i al sentiment generalitzat d’indefensió. No hi ha dubte que la sensació de ser utilitzats desencadena més inestabilitat i indignació en les persones, en minar la seva confiança en els líders i en les institucions encarregades de fomentar la convivència solidària i mantenir la seguretat.

    Aquestes circumstàncies tan incontrolables com impredictibles s’endinsen en la nostra vida quotidiana i formen la trama dels nostres malsons. Fan que ens sentim físicament i emocionalment fràgils, aprensius, com si a qualsevol moment el nostre pla de vida pogués alterar-se radicalment o fins i tot esborrar-se.

    Quan perdem el sentit de futur i ens envaeix la incertesa el nostre cervell ens posa en estat d’alerta. L’inconvenient de la vigilància contínua és que ens impedeix relaxar-nos, interfereix amb la nostra capacitat de relacionar-nos, de funcionar en el treball i de gaudir la vida. A més, afebleix el nostre sistema immunològic i ens predisposa a sofrir trastorns digestius, hipertensió, esgotament, ansietat, irritabilitat, insomni i, en molts casos, depressió.

    La consciència de vulnerabilitat està alimentada per la por a l’imprevist. Es tracta d’una por indefinida, latent i incòmode, que ens roba la tranquil·litat i ens transforma en caràcters aprensius, suspicaços, irritables. Fomenta en nosaltres un estat emocional d’incertesa constant que consumeix el nostre ànim, limita la nostra imaginació, constreny l’horitzó de les nostres aspiracions i mina la nostra capacitat per pensar amb claredat i prendre decisions. Aquesta por no es limita al que ens pugui ocórrer a nosaltres, sinó que també temem pels nostres familiars i amics, per persones que no coneixem i per la comunitat en general.

    Per mantenir l’equilibri en èpoques d’inseguretat necessitem afermar la confiança en nosaltres mateixos i la sensació que podem prendre decisions i controlar raonablement el nostre programa de vida. Per començar, atès que en temps d’incertesa el que ens imaginem sovint és pitjor que la realitat, la informació més beneficiosa és la que separa clarament fets reals i dades conegudes d’especulacions i temors. La inseguretat es fa més suportable si comptem amb la perspectiva que dóna conèixer la veritat.

    Mantenir allò quotidià és important a l’hora de defensar-nos de l’estrès i facilitar l’autocontrol. Compartir la nostra vida amb els altres també ajuda a fortificar la resiliència i l’entusiasme. I és que la convivència solidària duplica la nostra dosi de confiança i elimina la meitat dels nostres temors. Les persones que se senten part d’un grup solidari superen les adversitats molt millor que els qui es troben aïllats o manquen d’una xarxa social de suport emocional.

    Evocar, ordenar i compartir els sentiments d’ansietat, tristesa o indefensió, en un ambient segur i comprensiu, permet transformar les pors abstractes i les emocions confuses en pensaments coherents i manejables. A més, ajuda a validar la realitat de les circumstàncies i legitimar els seus efectes en nosaltres i en els altres. Per aquestes raons, és tan important que ens obrim i compartim els nostres temors i ansietats amb familiars, amics, col·legues del treball o membres d’organitzacions amb els quals compartim valors.

    Als nens i nenes que estan temorosos cal animar-los a explicar les seves pors o a dibuixar-los. Al mateix temps que se’ls escolta i es contesta a les seves preguntes, és bé reconèixer-los que encara que el món en aquests moments sembli menys segur, ells sempre compten amb l’empara dels seus majors.

    Està comprovat que l’activitat física és molt saludable per al nostre estat d’ànim, ja que augmenta la producció de serotonina en el cervell, la qual exerceix un efecte antidepressiu. L’exercici a qualsevol edat ens permet resistir millor les forces negatives que conspiren per robar-nos la vitalitat.

    Així mateix, les activitats solidàries posseeixen un immens poder restaurador i enforteixen la resistència a les adversitats. Exercir una tasca de voluntariat estimula en nosaltres l’autoestima, indueix la consciència de la mateixa competència i ens recompensa amb el plaer de contribuir amb els nostres semblants i al funcionament de la societat. En situacions adverses, les persones que es consideren socialment útils o senten que tenen un impacte positiu en la vida d’uns altres, sofreixen menys d’ansietat, dormen millor, persisteixen amb més tenacitat davant els revessos i s’adapten millor a les circumstàncies desfavorables.

    Al final, com en totes les crisis, els ingredients d’aquest tràngol actual que amenaça el nostre sentit de futur són el perill, però també l’oportunitat. Penso que l’estat actual de temor i incertesa ens ofereix l’oportunitat de conèixer-nos millor, potenciar la nostra solidaritat i enfortir la nostra determinació per resoldre racionalment els conflictes, sense oblidar que el millor negoci que existeix és el ben comú.