Just Deploy It!

Etiqueta: empatia

  • L’exposició fotogràfica «Sentir y crear para cuidar» reflecteix el treball d’estudiants d’infermeria sobre empatia i VIH

    La fotografia reflexiva cerca apropar a l’alumnat a les experiències viscudes per les persones. Juan Leyva, professor al grau d’infermeria a la Universitat Autònoma de Barcelona va decidir agafar aquesta metodologia i combinar-la amb el treball per trencar amb l’estigma que envolta les persones que conviuen amb VIH.

    L’acte que avui inaugura una exposició fotogràfica respon a un treball de mesos amb 17 estudiants de primers curs del Grau en Infermeria, fruit d’una formació complementària sobre empatia i VIH que es va realitzar durant el primer trimestre de 2019. La presentació es realitzarà a les 12h al hall de la Unitat Docent Ciències Mèdiques Bàsiques a la UAB.

    L’activitat, realitzada vers persones que viuen amb VIH, buscava ajudar els alumnes a desenvolupar l’empatia i gestionar emocions diverses, a més de la creativitat i el pensament reflexiu. L’activitat formativa, finançada per la Conferencia Nacional de Decanos de Enfermería, està dins un projecte més gran, coordinat pel Dr. Juan Leyva, que vol avaluar l’eficàcia de la metodologia per desenvolupar i mantenir l’actitud empàtica de la qual formen part tres professores més del Departament d’Infermeria: la Dra. Mariela Aguayo, la Dra. Rebeca Gómez i la Dra. Sabi San Rafael.

    El projecte formava part de la formació extracurricular. És a dir, els alumnes que l’han realitzat ho feien de manera voluntària. «A la universitat avaluem per competències i dins d’aquestes, a banda dels coneixements i les habilitats, tenim en compte l’actitud. Ensenyar coneixements i habilitats i deixar penjat el caràcter no és bo. Amb aquest projecte treballem l’empatia», ens explica Juan Leyva.

    La feina que els ha dut a presentar avui finalment una exposició ha constat de tres mòduls diferents: el diagnòstic, conviure amb la medicació i la cronificació i conviure amb l’estigma i la discriminació. «La idea era que ells experimentessin el que viuen els pacients», aporta Leyva. Així, durant unes quantes sessions van compartir i van treballar sobre relats de pacients publicats en fòrums diversos de persones afectades per VIH. Leyva relata que volia que els alumnes treballessin i sentissin el relat i, d’aquí, passessin a representar aquesta emoció sentida amb una imatge. A banda també havien de tenir les eines per explicar aquesta imatge. Es combinava així el pensament reflexiu amb la fotografia. El procés va fer que professors i alumnes ploressin, riguessin i s’abracessin.

    «Ara ja hem fet la intervenció i estem comparant resultats amb gent que ha fet l’activitat i gent que no amb una escala per valorar l’empatia», conclou Leyva sobre com extreure més informació de la utilitat del projecte. A banda, a nivell individual de cadascun dels alumnes, també ens explica que «dels 17 estudiants que van participar només un d’ells va dir que sí que li interessava el tema però que, pel seu caràcter tímid i que funcionava millor amb ordinadors, la metodologia li havia incomodat. La resta, assegura Leyva, creia que aquest tipus d’activitats s’haurien d’incorporar en totes les assignatures».

    Fotografia dins l’exposició «Sentir y crear para cuidar»
    Fotografia dins l’exposició «Sentir y crear para cuidar»
    Fotografia dins l’exposició «Sentir y crear para cuidar»

  • Empatia i compassió

    La foto dels salvadorencs Óscar Martínez i la seva filla Valeria de 23 mesos, ofegats en tractar de travessar el riu Bravo de Mèxic als EUA, ha fet la volta al món per a il·lustrar, una vegada més, el drama de la immigració. La imatge és similar a la del nen sirià Aylan Kurdi, que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia el 2015. En totes dues fotos, les persones apareixen de cap per avall, amb la postura desfeta del cos mort i sense mostrar la inconvenient imatge del rostre del cadàver, la qual cosa ha facilitat la seva difusió en els mitjans de comunicació. Coneixem els seus noms i retalls de les seves biografies, i això també ha ajudat a despertar en moltes persones sentiments davant el dolor dels altres. La paraula que més usem ara per a aquesta comunió emocional és empatia, signifiqui el que signifiqui aquest terme, en detriment d’altres menys modernes, com a compassió o commiseració. L’empatia té sens dubte bona premsa, per més que no sapiguem què és exactament.

    L’empatia passa per ser un sentiment i una capacitat, la de sentir el que uns altres senten i veure a través dels seus ulls. La primera vegada que es va utilitzar aquesta paraula va ser el 1974, a l’Argentina, segons documenta en la seva selecció de textos la Real Academia Española (RAE), que la va introduir en el seu diccionari de 1992 (empathy, en anglès, es remunta a un parell de segles enrere). El núvol de paraules de la RAE l’aparella amb assertivitat, comprensió, tolerància, compassió, identificació, simpatia, sentiment, intuïció i emocional, com a termes acompanyants més freqüents. I, efectivament, per aquests rumbs del llenguatge vaga l’empatia, amb aquesta aura d’una cosa bona i moral que té l’expressió «posar-se en la pell d’un altre».

    Encara que els conceptes d’empatia i compassió (sympathy) són rellevants en ètica, continuen oberts al debat entre escoles filosòfiques i manquen de suficient precisió. Tampoc semblen clars en les ciències socials, doncs fins al sociòleg Richard Sennet es fa un embolic amb ells en el seu llibre Junts. Rituals, plaers i política de cooperació, segons aclareix el seu traductor. Tots dos termes remeten al que senten i pensen els altres, però l’empatia implica en general una identificació emocional que no existeix en la compassió, en la qual preval la preocupació i el desig d’ajudar. En la seva versió més purament emocional, l’empatia no és una bona guia per a prendre decisions, com adverteix el psicòleg Paul Bloom en el seu iconoclasta llibre Contra l’empatia. El món no necessita més empatia sinó menys, argumenta Bloom, perquè l’empatia és esbiaixada (es tendeix a empatizar amb els semblants), curta de mires, passatgera i pot conduir a decisions irracionals i polítiques injustes. Potser funciona com a indulgència emocional i coartada moral, però no resulta útil per a resoldre problemes complexos com els de la immigració.

    La difusa ratlla que separa l’empatia i la compassió no és només lèxica. També és probable que tinguin mecanismes cerebrals diferents, encara que això és alguna cosa que precisa molta més recerca. Les humanitats poden aportar molt en la comprensió dels sentiments més socials, com la ironia i la compassió, però per a això necessiten el concurs de la biologia i d’altres ciències frontereres com l’antropologia, la psicologia i la biologia evolutiva. Aquesta necessitat és més evident si volem explicar els sentiments més primaris, com l’empatia, i en general les emocions més animals, des de la ira a la gelosia. En aquest sentit, l’empatia seria un d’aquests nusos gordians que només podrien resoldre’s amb la col·laboració de ciències i humanitats. Si sabéssim què és exactament l’empatia, com s’ha desenvolupat evolutivament i per a què serveix, probablement miraríem de forma diferent la foto d’Óscar i Valeria i actuaríem de forma diferent.

  • En la pell del pacient

    En l’arbre de la literatura mèdica, dominada per l’aproximació científica a la salut i la malaltia, hi ha una branca vigorosa que s’ocupa de l’estudi de l’empatia. És un plançó recent, però la seva puixança reflecteix la importància creixent del coneixement de les emocions i les actituds dels metges en la qualitat assistencial. L’empatia clínica no és ja un adorn o un complement, sinó una competència mèdica essencial i una actitud clínica imprescindible. Ser un bon metge implica no només saber ciència, sinó també entendre a les persones i saber posar-se en la pell del malalt. En l’última dècada, tota una allau d’estudis ha confirmat que l’empatia clínica s’associa amb una major satisfacció del malalt, un menor estrès del metge, menys errors i millors resultats.

    La relació amb qualsevol malalt és sempre un desafiament per al clínic, però hi ha pacients «difícils» capaços de posar contra les cordes al metge. Quan es presenta un malalt agressiu, exigent, arrogant o menyspreador amb el metge, la relació es torna complicada i pot conduir al fracàs. No només la necessària empatia pot saltar pels aires, sinó que, a més, en aquests casos és més probable que el diagnòstic sigui erroni. Un recent experiment publicat a la revista BMJ Quality and Safety ha mostrat que, quan un metge s’enfronta a un pacient difícil, la precisió del diagnòstic redueix de forma significativa, especialment quan es tracta de casos complexos.

    L’estudi, realitzat amb 74 residents de medicina interna, suggereix que els pacients difícils entorpeixen el raonament mèdic. Això es produeix, aparentment, perquè els metges fan servir part dels seus recursos mentals en bregar amb el repte emocional que els plantegen aquests malalts en comptes de centrar-se en processar les troballes clíniques per arribar al diagnòstic. L’experiment té la limitació que no es va realitzar amb malalts reals (ni tan sols amb actors), sinó amb casos simulats explicats en un fullet, però il·lustra la influència de les emocions i sentiments del metge en la seva relació amb el pacient.

    Encara que objectivament hi ha pacients problemàtics, totes les relacions metge-pacient poden presentar arestes i problemes. A vegades, darrere d’un pacient etiquetat com difícil, el que hi ha en realitat és un metge mancat d’empatia. En un intent de comprendre millor aquesta situació i poder fins i tot garbellar als estudiants de Medicina, s’han ideat nombroses eines psicomètriques d’aquest atribut cognitiu. En una revisió de 2007 en la qual es van analitzar 36 d’aquestes mesures, es va constatar que resultaven vàlides per investigar l’empatia, però no tenien la suficient validesa predictiva com per descartar a un estudiant. Tot i que en les proves d’accés a les principals facultats de Medicina dels Estats Units s’inclouen preguntes que mesuren l’empatia dels futurs metges, l’important és que, més enllà de la predisposició natural de cada un, l’empatia, com tots les actituds pot i s’ha d’aprendre.

    El prestigiós Hospital Universitari de Massachusetts, associat a la Universitat de Harvard, és un dels pioners en l’ensenyament obligatori d’aquesta competència. El seu programa Empathetics, desenvolupat per la professora de Psiquiatria Helen Riess, ha demostrant en un assaig aleatoritzat que els metges que fan aquests cursos són ben valorats pels seus pacients. A alguns metges potser això no els importi gaire, però la satisfacció del malalt és cada vegada un assumpte central en medicina. Molts hospitals utilitzen ja aquest criteri per establir la remuneració dels metges. Per malament que soni l’expressió, si hi ha una professió especialment «orientada al client», aquesta és la de metge.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.