Just Deploy It!

Etiqueta: entrevista

  • A la platja, a la muntanya o a la ciutat: disset entrevistes per llegir aquest estiu

    “La llei d’exclusió sanitària no té cap base econòmica perquè encara que el migrant no cotitzi, també paga el seu cartró de llet”. Una nova barrera per a la universalitat de la sanitat: l’anul·lació per part del TJSC de la ordre catalana que garantia assistència a tota la seva població empadronada posava de nou en alerta a col·lectius com l’Espai de l’Immigrant. Les seves dues metgesses, Elvira Parafita i Estefanía, expliquen que l’Espai està a l’expectativa del què farà la nova consellera i també el nou Govern estatal però, sense fiar-se, demanen mobilització constant per derogar un Reial decret racista i instaurar finalment una llei que realment garanteixi la sanitat per a tothom.

    “L’únic requisit per a una bona sanitat és el desig de tenir-la: simplement és voluntat política i voluntat social”. La sanitat cubana s’autodefineix com a pública, universal, gratuïta i internacionalista. Els diferents resultats que dóna malgrat el bloqueig quant a mortalitat infantil, reducció o eradicació de malalties o avanços tecnològics són reconeguts per les mateixes Nacions Unides. Així i tot, segueixen vivint una situació de bloqueig que els impedeix desenvolupar-se plenament. Parlem amb Aleida Guevara, pediatra alergòloga a l’Hospital pediàtric William Soler en l’Havana.

    “Cal que els pacients siguin visibles i que els metges prenguin consciència: hi ha molta gent que consumeix cànnabis amb finalitats medicinals i això no es frenarà”. El II Congrés Cannabmed va servir perquè metges i usuaris de cànnabis medicinal es trobessin per parlar sobre el seu ús i la necessitat de regular-ho. José Carlos Bouso és el Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS, una entitat formada per experts i més de 200 malalts que reclamen al govern estatal l’ús terapèutic del cànnabis.

    “La hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”. Alberto Ortiz Lobo és psiquiatre al centre de salut mental Salamanca a Madrid. Des d’un activisme professional critica la psiquiatria actual i treballa per donar alternatives. Parlem amb ell sobre com afrontar diferents conflictes, per què es despersonalitzen o es medicalitzen. Ortiz parla sobre la falta de ganes d’aportar solucions. Opina que a l’àmbit laboral, «les baixes s’han convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals».

    “Nosaltres no donem altes. Conviure, acompanyar, compartir… Això és el fonament de l’atenció primària”. Antoni Sisó pren el relleu a Dolors Forés com a president de la CAMFiC, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Parlem amb els dos a la seva seu.

    “El que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon: anar amb calma no és perdre temps, és respectar el ritme del cervell”. David Bueno, genetista i divulgador sobre neurociència i educació, parla sobre l’aprenentatge a la primera infància i la importància d’estimular els nens i nenes però sempre respectant els ritmes per a no convertir l’educació en una imposició desagradable.

    “Ara es parla molt de l’habitatge, però es deixen de banda les persones que han de passar la nit al carrer”. Ferran Busquets és el president d’Arrels Fundació, una entitat que vol que no hi hagi ningú vivint al carrer. A Barcelona, 1000 persones hi dormen cada dia. Acció, sensibilització i incidència política són les tres línies de treball que volen acabar amb el sensellarisme.

    “No podem fer un pla de millora de l’AP si no en fem un per aconseguir que hi hagi més recursos”. L’IDIAP Jordi Gol compta amb 33 grups de recerca que tenen en marxa 250 projectes actius duts a terme per uns 500 investigadors. Parlem amb la seva gerent, Concepción Violan, sobre la situació actual de l’Atenció Primària i la importància de la recerca en aquesta.

    “Als hospitals de Síria no hi havia recursos. No podíem atendre els ferits, però ho fèiem”. Mohammed Abdulmahid és un infermer nascut a la ciutat sirià d’Alep de 23 anys que ara demana l’asil a Barcelona després d’haver fugit de la seva ciutat.

    “Un adolescent que s’autolesiona demana que l’atenguem però no com un nen capritxós”. Des del CSMIJ-Gràcia intenten entendre què hi ha darrere dels símptomes, quin funcionament emocional hi ha en els nens que atenen i en tota la família per abordar els problemes de salut mental des d’una òptica social. Parlem amb la psiquiatra Anna Taberner i el psicòleg sanitari Luis Díaz.

    “Abans del canvi de model, la infermera familiar i comunitària no abordava totes les seves competències; no aplicàvem tot el que sabem”. El Centre de Salut CASAP Can Bou fomenta a partir del “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut” que cada professional desenvolupi les seves competències a més de donar importància a l’autocura i autonomia del pacient. Parlem sobre això amb la infermera de família i comunitària Marta Calabia.

    “Si [per l’aplicació del Real Decret] hem trobat efectes sobre mortalitat vol dir que en trobarem a tot arreu”. La mortalitat entre les persones en situació administrativa irregular va augmentar una mitjana d’un 15% al llarg dels tres anys posteriors a la implementació de la llei que deixa des de 2012 sense cobertura sanitària a aquelles persones sense papers. Judit Vall ho ha documentat en un estudi.

    “Entendre que el teu fill morirà no vol dir deixar de lluitar, sinó acompanyar-lo fins al final de la vida”. «La societat sempre s’ha amagat del fet que els nens moren» asseguren el pediatre Andrés Morgenstern i la infermera Carla Cusó. Entrevistem als dos responsables de la nova unitat d’atenció pal·liativa pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebrón per parlar sobre l’atenció integral dels pacients menors d’edat que tenen malalties amenaçants o limitants per la vida.

    “La prescripció social és molt important per prevenir l’ansietat: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris”. El doctor Juan Ángel Bellón, investigador de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Granada, ha treballat en la prevenció de l’ansietat i la depressió. Estableix que s’ha de deixar de “medicalitzar-ho tot i donar més importància a la prescripció social”.

    “L’ENAPISC ha de ser el revulsiu del sistema sanitari català”. L’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) és on els professionals de l’Atenció Primària estan focalitzant tots els seus esforços. Parlem amb Alba Brugués i Xavier Bayona sobre les necessitats de l’AP a nivell laboral, territorial i estructural.

    “No actuar per aturar el patiment o la mort d’un pacient hauria de ser delicte”. Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Vall d’Hebron, va ser cessat per denunciar diverses morts com a causa directa de les retallades. El TSJC ha revocat el seu acomiadament i Galiñanes hauria de ser readmès però el centre li ha notificat la seva jubilació. Parlem amb ell sobre mortalitat i llistes d’espera.

    “Malgrat les retallades, els professionals han seguit atenent amb gran qualitat. Per això el sistema sanitari públic ha aguantat tan bé”. El Dr. Miquel Vilardell explica els valors que l’han acompanyat en el seu llibre ‘Confessions d’un metge. Reflexions per ser un bon metge i un metge bo’.

  • Dotze entrevistes per llegir aquest estiu

    “Cada dia veus com amb l’alzheimer la gent queda desprotegida i la càrrega familiar és tremenda”. La neuròloga Ana Malagelada acaba de publicar el llibre ‘Alzheimer. Envejecimiento y demencia’, juntament amb el doctor Nolasc Acarín.

    “Qui paga la factura de la investigació mèdica ineficaç és la societat”. Parlem amb el metge i investigador sobre temes relacionats amb la salut Iain Chalmers, coautor d»Els tractaments, a prova’.

    “El mur de rebuig que es troben els refugiats a Europa pot afectar molt la seva salut mental”. «La incertesa de futur de molts refugiats causa reaccions depressives, apatia, fatiga cognitivoemocional, mal humor, falta d’atenció o fins i tot reaccions psicosomàtiques en alguns casos», apunta el psiquiatre expert en migracions Nabil Sayed-Ahmad Beiruti.

    “La por a regular l’eutanàsia a Espanya és més política que social”. Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas, reivindica que no s’ajorni més el debat sobre la regulació de l’eutanàsia.

    “On es juga de veritat la salut no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones”. El doctor i professor Carles Ariza defensa la idea que «darrere del diagnòstic hi ha molta història en el dia a dia del malalt».

    “Treballar a oncologia pediàtrica és una escola de vida”. Montserrat Roig és una infermera que ha dedicat més de vint anys a l’oncologia pediàtrica. “La infermera oncològica ha de ser sobretot una persona humil. La infermeria fa que siguem iguals, el càncer no fa distinció”, assegura.

    “L’urbanisme d’una ciutat influeix en la salut de la població”. «Allunyar els cotxes i destinar l’espai públic als individus és guany assegurat», afirma l’investigador David Donaire sobre mesures com les que han promogut Barcelona o Madrid.

    “A Síria la gent s’està morint de malalties que no podem curar per falta d’hospitals i material mèdic”. Carlos Francisco, coordinador general de Metges Sense Fronteres a Síria explica la situació que es viu a Alep i com treballen els professionals sanitaris sobre el terreny.

    “El barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut”. «Costa molt que penetri el missatge que la salut és molt més que hospitals o centres de primària», assegura la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, Carme Borrell.

    “Morir per un medicament que no és necessari és un escàndol”. El farmacòleg francès Bernard Bégaud es mostra preocupat per les conseqüències per a la salut de l’ús massiu de medicaments «no necessaris».

    “La salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants”. L’experta en salut de la Universitat de Berkeley Xóchitl Castañeda reivindica la necessitat de «rehumanitzar la migració» davant les moltes mancances sanitàries que pateixen els migrants als Estats Units.

    “Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions en la salut mental i física”. Parlem amb Hugo Vásquez-Vera i Andrés Peralta, investigadors en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobre les conseqüències que té per la salut passar per un procés de pèrdua de l’habitatge.

  • «Cada dia veus com amb l’alzheimer la gent queda desprotegida i la càrrega familiar és tremenda»

    Ana Malagelada és doctora en medicina i especialista en neurologia. Durant vint anys ha estat metge adjunt del servei de neurologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, fascinada per l’estudi i el tractament de malalties neurodegeneratives com l’alzheimer. El desconeixement amb què es troben de cop i volta els familiars dels seus pacients l’ha dut a escriure, juntament amb el doctor Nolasc Acarín, el llibre ‘Alzheimer. Envejecimiento y demencia’ (Editorial RBA). Espera, diu, que el llibre serveixi com a guia als familiars i cuidadors.

    Fa cent anys que es va posar nom per primera vegada a l’alzheimer. En aquest temps, quins interrogants s’han descobert i quins queden per resoldre?

    Sí. Alois Alzheimer va ser el primer que va descobrir els canvis que es produïen al cervell però mentrestant s’han descobert coses com la proteïna miloide, què li passa a la proteïna per deixar de funcionar, per què resulta tòxica i altres aspectes neuropatològics. Per exemple, s’ha vist que la inflamació o la deformació del cervell és un primer pas. També s’ha descobert, en els últims anys, la predisposició genètica cap a la malaltia i això, d’alguna manera, també suposa incidir en el tractament en el futur, basant-nos en la genètica i en la neuropatologia.

    Quina és la predisposició genètica?

    En la malaltia dels joves, per exemple, la genètica és molt determinant. En la malaltia senil també, però hi ha altres factors afegits que fan que una persona desenvolupi la malaltia o no. Per exemple, en bessons homozigots [amb el mateix cromosoma], que tenen la mateixa predisposició genètica, s’ha vist que prop d’un de cada dos no la desenvolupa. Per tant, hi ha molts factors externs que fan que es desencadeni la malaltia.  [El llibre apunta que el segon factor de risc, després de l’envelliment, és la història familiar de malaltia: aproximadament el 40% dels malalts presenta un antecedent familiar d’alzheimer]

    Quins factors?

    Per exemple factors metabòlics. L’obesitat, sobretot a l’edat de 50 o 60 anys, determina una freqüència més alta. També s’ha vist amb la diabetis, considerat un factor de risc, o una dieta pobra en vegetals i fruita. S’han fet estudis que demostren que la dieta mediterrània és un factor de protecció, és a dir, que el risc és inferior.

    Quan es diu que exercitar la memòria ajuda, és cert?

    No és un factor de protecció absolut. Sí que és cert que com més activitat intel·lectual has tingut al llarg de la vida, menys risc tens, però no sabem fins a quin punt. Sabem que desenvolupar més connexions neuronals fa que es manifesti més tard, si es presenta, l’alzheimer, i també tens més ‘eines’ per lluitar contra les neurones que deixen de funcionar.

    Un dels principals interrogants per resoldre és la causa de l’alzheimer. En tenim alguna pista?

    No. S’està mirant molt pel tema genètic i d’inflamació però sobre la causa realment no hi ha cap orientació. Hi ha molts tractaments per evitar la inflamació i controlar la proteïna però el factor causal encara es desconeix.

    Malagelada és coautora del llibre ‘Alzheimer. Envelliment i demència’ / © SANDRA LÁZARO

    Quin és el ventall de tractaments que hi ha actualment i quina és la seva eficàcia?

    El ventall, actualment, és bastant pobre. Hi ha quatre o cinc fàrmacs i el que fan, simplement, és alentir una mica el progrés de la malaltia. No l’aturen ni l’alenteixen de forma important. Ara s’estan fent estudis, que podrien donar resultats positius, sobre fàrmacs que intenten eliminar la proteïna miloide o evitar que es dipositi, però encara està per confirmar. La majoria van en la direcció, però, d’evitar la inflamació.

    Tampoc tenim cap pista de la seva cura. El doctor Rafael Blesa, del servei de Neurologia de l’Hospital Sant Pau, advertia en un esmorzar amb periodistes del perill de segons quins titulars per generar falses esperances d’una possible cura.

    Sí. Els titulars que diuen “d’aquí deu anys sortirà un tractament…” creen falses expectatives. Hem de tenir esperances però sempre mantenir la cautela. De moment no tenim res a la vista que ens indiqui que tindrem la solució d’aquí a poc temps.

    Fa unes setmanes, en una entrevista amb aquest mitjà, el farmacòleg francès Bernard Begaud parlava de la relació entre els psicofàrmacs i l’alzheimer, un punt que també toca el llibre.

    Sí. No podem dir que sigui un desencadenant de l’alzheimer, ni de bon tros. A dia d’avui no podem parlar de cap fàrmac que sospitem que sigui factor causal però és veritat que els psicofàrmacs, sobretot les benzodiazepines no ajuden. I, evidentment, si una persona està deteriorada i té un alzheimer, tot allò que baixi el seu nivell tensional, la seva capacitat de reacció, la rapidesa mental, farà que empitjori clínicament, almenys pel que fa a símptomes. És una malaltia que té molts anys d’evolució i fa anys no hi havia psicofàrmacs, per tant, no pot ser el factor número u, per exemple.

    En el llibre parleu dels primers senyals d’alarma d’un possible alzheimer. Hi ha senyals inequívocs?

    No. El que està clar és que quan hi ha una pèrdua de memòria que crida l’atenció -no el fet d’oblidar un nom puntualment, per exemple, que pot tenir relació amb l’estrès- ens hem de preocupar. Consultar-ho amb el metge no està de més.

    Molta gent jove, de prop de 40 anys, ens consulta per pèrdua de memòria i el 99’9% de casos és per estrès, per un ‘multitasking’ que a mesura que vas envellint és cada vegada més difícil. I aquí és quan pot haver-hi petits oblits.

    El pas previ és passar per la consulta de l’ambulatori? Hi ha prou coneixement entre els metges de família?

    El metge de capçalera té criteri per diagnosticar, per saber. Avui dia estan molt formats en demència. El llibre no va tan adreçat als metges sinó als cuidadors i als familiars. Sovint quan el familiar rep el diagnòstic està molt perdut. La família no sap què es trobarà ni com evolucionarà el seu parent ni com actuar. En part la idea és que el llibre els ajudi en tots aquests dubtes. L’alzheimer és una malaltia que espanta i el familiar se sent perdut.

    Ana Malagelada en un moment de la conversa / © SANDRA LÁZARO

    De vegades es diu que el malalt d’alzheimer ‘no pateix’ perquè no és conscient del que li passa. És cert això o es tracta d’una falsa creença?

    Sí que pateixen i, tot i que la consciència depèn en cada cas, en general sí que noten la pèrdua de memòria, sobretot en les fases inicials. Hi ha la sort que un percentatge no ho nota, tenen un desconeixement total de la seva simptomatologia i viuen feliços des dels inicis. La majoria però sí que pateix, potser no saben ben bé què els passa però noten alguna cosa. En fases més avançades ja no però el que sí que hi ha són emocions: poden sentir por, angoixa, sentir-se perduts…però patiment conscient que s’estan perdent facultats no.

    Poden tenir flaixos, no sabem per què. Sí que sabem que, per exemple, la música es conserva i va molt associada a les emocions. També s’ha fet un estudi que fa mirar pel·lícules de por a persones amb demència i després saben que han patit por; no recorden per què però recorden l’emoció. Això vol dir que les emocions perduren i per tant és important que encara que el malalt no sàpiga qui ets tu noti que està ben acollit, mostres d’afecte. Val la pena no oblidar-se mai que tens un malalt conscient d’alguna manera, fins i tot els metges, perquè no sabem quines parts estan conservant.

    Quan hi ha confusió, el millor per al malalt què és? Que els familiars li segueixin el joc o intentin raonar-li les coses?  

    El millor és no contradir. Hem de pensar que el raonament el perden i per tant és complicat que segueixin l’argumentació que puguem fer. Normalment és energia malgastada. El millor és desviar l’atenció. És normal que un malalt amb demència s’obsessioni o es capfiqui amb certs pensaments, com ara anar a casa seva (perquè no reconeix la casa on és) o que algú el persegueix i vol fer-li mal.

    Quan el malalt es rebel·la, per exemple, i no vol ajut perquè el rentis o el vesteixis, molt típic en la malaltia de l’alzheimer, el millor és explicar-li els passos següents. El malalt no és capaç de preveure què passarà en els segons següents i davant d’aquesta inseguretat i angoixa, d’estar en un món desconegut i rodejat de gent que no coneix, pot ser que reaccioni de forma agressiva. Per això és important explicar les coses de mica en mica.

    Hi ha patrons en l’alzheimer o cada cas és diferent?

    Cada cas és diferent. Hi ha alzheimers que realment no comencen per pèrdua de memòria, que poden presentar variants com afectació del llenguatge. El curs és molt variable però en l’alzheimer més clàssic sí que l’evolució és similar.

    Vivim en una societat en la qual hi ha sobreenvelliment i l’allargament de l’esperança de vida més alta. Més gent gran i per tant també, en proporció, més alzheimer. Estem parlant també d’un cost sanitari molt elevat.

    Cada dia veus com la gent queda totalment desprotegida i la càrrega familiar és tremenda. El problema és la repartició de recursos: s’estan emprant diners de la sanitat pública en tractaments o fàrmacs poc eficaços, amb despeses elevadíssimes, i en canvi per ajudes socials s’està donant molt poc. Els interessos fan que unes malalties siguin més visibles que altres. Falten molts centres de dia i residències perquè el futur serà més longevitat i més malalties cròniques. Caldrà més ajuda domiciliària, més treballadors socials i més infermeres, que poden jugar un paper clau en l’atenció de pacients crònics.

  • «La por a regular l’eutanàsia a Espanya és més política que social»

    Jacques Pohier, teòleg i filòsof francès, va afirmar el 1998 que l’eutanàsia voluntària no és una elecció entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir. A Espanya la regulació de l’eutanàsia té cada vegada més suport social, tanmateix, la pràctica continua penalitzada i recentment el Congrés va rebutjar una proposta de llei que perseguia precisament la seva despenalització. Casos com el de José Antonio Arrabal, que es va suïcidar en la clandestinitat fa pocs dies, recorden que la pràctica és una realitat a Espanya. Parlem amb Núria Terribas, jurista especialitzada en bioètica i directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas que ha assessorat el grup parlamentari d’Unidos Podemos en la seva proposta de llei de regulació de l’eutanàsia.

    Abans de res, sovint hi ha confusió entre conceptes com eutanàsia, mort digna, suïcidi assistit…Què hem d’entendre per eutanàsia?

    Eutanàsia és l’acció concreta que fa una tercera persona a demanda del pacient o del malalt però diem eutanàsia a l’acció que fa directament un tercer sense intervenció del propi subjecte i que el que pretén es provocar la mort de manera immediata a la persona amb un còctel de fàrmacs o el procediment que sigui en un espai de temps molt breu. La diferència amb l’ajuda al suïcidi és el propi individu que amb col·laboració d’un tercer, que li proporciona els mitjans, se suïcida. És la persona qui ho fa directament, no el tercer. En aquest sentit, la regulació dels països que han despenalitzat l’eutanàsia contemplen les dues coses. Per contra, hi ha països que contemplen l’ajuda al suïcidi però no l’eutanàsia.

    A Espanya l’eutanàsia està penalitzada. Recentment el Congrés ha rebutjat la proposta de despenalitzar-la presentada per Unidos Podemos mentre que ha admès  la proposta de llei de Ciutadans per regular els drets del final de la vida. Vostè ha assessorat Unidos Podemos en aquesta proposta, què perseguia i què s’ha aprovat finalment?

    La diferència entre les tres propostes presentades al Congrés [Unidos Podemos, PSOE i Ciutadans] és que Unidos Podemos entra en la qüestió de fons: modificar el codi penal per regular en quines condicions, garanties, la pràctica de l’eutanàsia i d’ajuda al suïcidi estaria permesa. Per altra banda, les dues altres propostes deixen fora el tema perquè consideren que no és l’objecte de debat i entren a regular una sèrie de qüestions, moltes d’elles ja previstes en la llei d’autonomia del pacient, com és el dret a rebutjar un tractament o el dret a fer unes voluntats anticipades. La de Ciutadans, concretament, fa més èmfasi a regular el dret a tenir accés a les cures pal·liatives, a què s’apliqui una sedació profunda al pacient quan està patint, etc. És a dir, tant Ciutadans com el PSOE entren a regular qüestions que tenen a veure amb el final de vida però no amb el que requeriria canviar el codi penal.

    Per què fa anys que s’ajorna el debat sobre l’eutanàsia?

    És una por més política que social. La ciutadania està clarament decantada, i així ho diuen les enquestes. La gent veu que quan una persona està en un patiment que per ella és inacceptable ha de poder decidir quan posar punt final i això la gent ho entén i el polític no. O no s’hi atreveix o li fa por i no entenc per què, no és tampoc un tema d’ideologia i no s’acaben d’entendre les resistències a unir esforços per obrir el debat parlamentari… De la mateixa manera que el seu dia es va desbloquejar el tema de l’avortament després de 25 anys girant l’esquena al que estava passant. Ja va sent hora de regular l’eutanàsia, des del cas del Ramon Sampedro, l’any, 98, gairebé han passat vint anys.

    Terribas durant l’entrevista a la seu de la Fundació, a Barcelona / © SANDRA LÁZARO

    És excloent debatre sobre eutanàsia i cures pal·liatives o es pot avançar en paral·lel?

    Una cosa no treu l’altra. Tots estem d’acord amb què les cures pal·liatives haurien de ser un recurs necessari i imprescindible dins la cartera de serveis públics. En paral·lel, podem obrir una via perquè aquell que ho decideixi pugui acabar amb el patiment. Hi ha qui dóna l’argument que si tenim unes bones cures pal·liatives, no hi haurà demandes d’eutanàsia i això és completament fals. Els països del nostre entorn que han legislat sobre l’eutanàsia, com Bèlgica, tenen unes cures pal·liatives avançades.

    Segueix sent un tabú la mort?

    Clarament, costa parlar-ne, pensar que un dia no hi serem i això es veu per exemple amb el document de voluntats anticipades, que encara costa que la gent ho faci. També és cert però que la societat ha anat madurant i a poc a poc, veiem que hi ha una millora del coneixement mèdic que ens pot allargar molt la vida, però en quines condicions?

    Els avenços de la medicina moderna impedeixen de vegades que les persones morin de forma natural. Això genera nous patiments?

    Tots veiem gent que viu fins als cent anys i molta gent ha viscut situacions familiars en què un entra en un procés de malaltia degenerativa, com pot ser l’alzheimer. La gent va prenent consciència i va veient que potser ens hi podem trobar i cal aprofitar la maduresa de la societat per obrir una opció i un dret: l’eutanàsia. A més, hi ha un altre tema que fa de mal dir però hem de plantejar i ser honestos: tenir recursos suficients perquè tothom pugui envellir en unes condicions de garantia i de vida màximament plena cada vegada anirà a menys.

    En quins casos s’hauria d’aplicar l’eutanàsia?

    Si el fonament és el dret de la persona d’autodeterminar-se, de ser amo de la seva vida, no podem basar-nos només en si la persona es troba en situació de terminalitat. L’exemple que tothom coneix, el del Ramon Sampedro, és un cas d’algú que li quedaven molts anys de vida però que en canvi no era una vida per ell que fos digna de ser viscuda. Ho hem de deixar al criteri individual de cadascú, que és l’única persona que pot definir el patiment i fins on està disposat a suportar-lo. La llei hauria de garantir que es verificarà que la voluntat de la persona que demana morir és precisa i conscient: per exemple, que no està sotmesa a pressions, que tingui una situació cognitivament dubtosa, etc.

    El dolor gairebé mai és motiu d’una petició d’eutanàsia, sinó que sempre ho és la pèrdua de dignitat i això afecta casos molt diversos.

    El dolor físic, segons com, el tenim més per la mà però hi ha un patiment psicològic i emocional, que és la consciència de l’individu, que passa sobretot quan una persona es torna totalment dependent. Aquest tipus de patiment és el que menys podem ajudar a pal·liar i és el que sovint portar a demanar una eutanàsia.

    Quins són els passos que se segueixen per un cas d’eutanàsia a Holanda, el país pioner en regular aquesta pràctica?

    A Holanda són els metges de família els que fan l’acompanyament fins que es practica l’eutanàsia i normalment s’intenta atendre a domicili. Hi ha una documental, Doctor, Ayúdeme a Morir, que recull un cas que mostra molt bé tot el procés. En aquest cas és un malalt d’Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) que comença a verbalitzar amb la seva dona la voluntat de posar punt final el dia que li sembli. Llavors té una primera conversa amb el seu metge i es veu tot el procés en què el metge acaba anant a casa seva, li pregunta si ho té clar, parla amb la dona, consulta un altre professional, etc. i finalment va a la farmàcia, encarrega el còctel de fàrmacs. Llavors el metge va a casa d’ell, que acompanyat de la dona i els fills s’acomiada. El metge el seda i llavors li administra els fàrmacs. Es veu clarament com és un procés pacífic i meditat.

    Núria Terribas conversa amb aquest mitjà sobre l’eutanàsia / © SANDRA LÁZARO

    El paper dels metges a Holanda va ser clau perquè s’impulsés la llei i la Real Associació Mèdica dels Països Baixos és la primera associació col·legial que recolza l’eutanàsia per llei. Què passa amb els professionals a Espanya?

    Aquí el col·lectiu de professionals sanitaris, especialment els de metges, tenen una mentalitat dos passos enrere d’Holanda i entenen que la seva tasca és curar malalties i recuperar la salut de les persones. Ajudar a morir o ser ells qui provoca la mort d’un pacient és una cosa que els hi costa. Sí que hem avançat però per exemple, si preguntes a l’Organización Médica Col·legial, el seu posicionament és contrari a despenalitzar l’eutanàsia. Per una banda, però l’OMC està regida per uns paràmetres bastant conservadors i per altra banda no podem extrapolar la representativitat de tots els metges d’Espanya. Seria més útil tenir una enquesta significativa del que pensen els metges. La maduresa en el col·lectiu mèdic no és suficient perquè en siguin els impulsors, l’impuls ha de venir de la societat i els professionals han d’entendre que són part d’aquest procés i que respectarem el seu dret a l’objecció de consciència, com passa en els països que tenen l’eutanàsia legalitzada.

    Un estudi de The Lancet publicat l’any 2000 (Abans de la Llei d’eutanàsia) posava de manifest que a Bèlgica l’eutanàsia era una realitat però es practicava en secret. La no regulació suposa al final que sigui clandestina…

    Al nostre país també existeix. Situacions de final de vida, amb pacients en què no hi ha res a fer, en què probablement la família està esgotada psicològicament, etc. De vegades es fa un pacte intern entre el pacient, la família i l’equip mèdic perquè quan es faci una sedació profunda s’acceleri el procés perquè la persona mori. És una realitat i amb el codi penal a la mà podríem dir que s’està cometent una infracció. Té sentit tot això? La gent que demana morir és perquè realment està en una situació de patiment molt gran.

  • «Els científics hem marxat d’Espanya perquè no hi ha una trajectòria professional clara»

    Aquesta és una entrevista publicada a eldiario.es

    La revista científica Nature ha publicat la llista dels 10 científics més rellevants de l’any. Entre els noms dels investigadors hi ha el de l’astrofísic català Guillem Anglada-Escudé (Terrassa, 1979), per haver liderat el descobriment del planeta habitable més proper a la Terra. Un món que va ser batejat com Próxima b i que podria estar cobert d’aigua. Parlem amb aquest professor de la Universitat Queen Mary a Londres sobre el seu descobriment i sobre la situació que viu la ciència al Regne Unit i Espanya.

    Un dels científics de l’any, com et sents?

    Doncs la veritat és que molt bé, encara que personalment prefereixo que se li doni més importància a l’equip i a tota la infraestructura científica de la qual depèn tot això. No vull que la gent s’emporti la idea equivocada que n’hi ha prou amb contractar un científic, quan en realitat és necessari l’esforç de molta gent.

    Però estareu contents?

    Sí, encara que per a nosaltres l’important era trobar aquest planeta al qual portàvem molt de temps buscant. Quan el vam trobar sabíem que era un resultat que tindria molt d’impacte. Espero que almenys això ens serveixi per aconseguir més finançament per a altres projectes que ja tinc en ment.

    Com quins?

    El que hem fet fins ara és detecció, però el que volem fer és caracterització, analitzar si aquests planetes tenen vida i per fer això necessitem instruments una mica millors dels que tenim ara. És el moment de desenvolupar noves tecnologies per poder tenir imatge directa d’aquests planetes i investigar les seves atmosferes.

    Però no podem viatjar. Per què busquem planetes tipus la Terra?

    Un dels objectius és entendre quin és el nostre lloc en el cosmos i entendre per què el nostre planeta és habitable i quant de temps ho serà. Intentar comprendre si és realment una cosa rara i preciosa o si els planetes habitables estan a tot arreu. D’altra banda també hi ha el component motivacional, perquè s’especula que podríem enviar sondes en algun moment a aquests planetes, sobretot als més propers a la Terra, i això ajuda a fixar un rumb a llarg termini. Sense un objectiu clar, sense un rumb no saps cap a on caminar.

    Creus que veuràs una sonda arribar a Próxima b?

    Serà difícil, però és plausible. Extrapolant tecnologies que tenim ara, potser d’aquí a 40 anys puguem fer alguna cosa. Ara sembla que hi ha una empenta que pot portar a una explosió d’una nova carrera espacial, només que en aquesta ocasió no són dues potències que competeixen, sinó que són els pioners, els exploradors, les empreses privades o la gent qui poden tirar això endavant. Hi ha coneixement acumulat suficient com perquè hi hagi petits grups que es puguin anar organitzant i de vegades això és més fàcil que fer-ho a través dels governs.

    Abans has parlat de finançament. Creus que el Brexit dificultarà l’accés a fons europeus?

    Sí, això és una cosa que ens preocupa moltíssim. Encara que l’avantatge de les ERC [beques del Consell Europeu de Recerca] és que les pots demanar i implementar-les en una altra institució i això és el que té pensat molta gent al Regne Unit. Hi ha molts científics que, si l’aconsegueixen, tal com pinten les coses, el més probable és que se les enduguin a altres països.

    Això serà un pal important per a la ciència britànica.

    Per descomptat, cal tenir en compte que el Regne Unit és un dels grans beneficiaris del programa ERC i el Brexit serà un cop de destral brutal. A més, les ERC són molt importants avui en dia perquè són l’única manera de fer recerca dinàmica, moderna i de reacció ràpida, perquè les agències d’investigació són molt programàtiques i no deixen gaire espai a la innovació.

    Però Theresa May ha promès més inversió en ciència.

    Aquí ningú ha celebrat aquesta informació perquè allò va ser simplement una constatació d’una cosa que ja se sabia, no ha estat una injecció nova de finançament deguda al Brexit. A més, tota la incertesa que es viu actualment està fent que es perdi frescor. És una mica el que ha passat a Espanya des del 2008, el que està signat i aprovat, es tira endavant, però el govern no està obert a comprometre’s a coses noves.

    Et planteges tornar a Espanya?

    Sí que m’ho he plantejat. La meva dona, que també és científica, i jo hem estat buscant coses, però és que en els últims tres anys no hi ha hagut res de res. A més, aquí tinc un grup muntat, tinc beques, diners per a projectes… Si l’oferta és anar-hi per començar de zero, seria una mica dur. I això si aconseguíssim alguna cosa, que tampoc està gens clar.

    Hi ha molta competència per tornar?

    Sí, la cua és molt gran ara mateix. Hi ha un tap de gent molt bona que no és fàcil de solucionar. La gent se n’ha anat perquè no hi ha una trajectòria professional clara, no hi ha un pla a llarg termini.

    El ministre d’Exteriors ha assegurat que «anar-se’n fora enriqueix».

    Sí, és clar, quan marxes t’ho venen com a formació, quan en realitat és un ves-te’n perquè aquí no hi ha res i ja veurem si en alguns anys surt alguna cosa. Però si no surt, gràcies i fins després. Fixa’t, l’altre dia ens van passar una enquesta en la qual preguntaven que com ens anava als espanyols científics que estàvem d’»estada» a l’estranger. A Espanya encara es té aquesta visió paternalista de «els nens que se’n vagin d’estada a veure com els va». No estem d’estada, estem vivint, treballant i produint fora d’Espanya.

    Què hauria de canviar perquè Espanya sigui un lloc més atractiu per als científics?

    Sobretot que hi hagi plans per mantenir projectes a llarg termini. No és només mantenir a un investigador, és un equip, els tècnics, les instal·lacions, tot això que ha d’estar assegurat i no ho està. Una de les coses en les que estic bastant ficat és en el projecte Cármenes. Un espectrògraf per buscar planetes que està funcionant a Calar Alto i que és igual de bo o millor que el que hem utilitzat. És un projecte hispà-alemany i quan es va acabar la construcció, com que no hi havia diners per a res més, els enginyers es van quedar al carrer. Alemanya ho va aprofitar i es van endur els millors. Això ha passat diverses vegades a Espanya, és una cosa bastant característica del model espanyol. Quan s’acaba un projecte, es lliura i els encarregats de les construcció se’n van al carrer.

  • «El barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut»

    Una de les funcions de la salut pública és conèixer l’estat de salut de la població i els seus determinants. Carme Borrell (Barcelona, 1957) és llicenciada en Medicina, salubrista i un referent a l’hora de parlar dels determinats socials de la salut, és a dir, aquells aspectes socials (com l’ocupació, la classe social o el gènere) que determinen d’una manera important la salut d’una persona. Ara, com a gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), des d’on fa anys estudia la salut de la població barcelonina, és una de les veus més escoltades a l’hora d’elaborar polítiques públiques que busquin millorar la salut de les persones des de fora dels hospitals i els centres de salut.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen «la major part de les inequitats sanitàries». El paper que juguen els determinants socials en la salut s’ha evidenciat amb la crisi?
    La Comissió de determinants socials de l’OMS va començar abans de la crisi i va publicar el seu informe l’any 2008, que era just el començament. Llavors ja es va posar sobre la taula la importància dels determinants socials de la salut, no és un tema de la crisi. La diferència és que amb la crisi i el moviment 15M aquests temes han estat molt més visibles però els determinants socials de la salut ja existien i seguiran existint.

    Ha costat reconèixer per part de les administracions que els determinants de la salut es troben, en un percentatge elevat, fora del sistema sanitari?
    No és un problema només de les administracions, és un problema més gran…Per exemple, la salut està concebuda en el nostre medi com una cosa biomèdica i molt de l’ensenyament de pregrau i postgrau relacionat amb la salut tracta els temes de la malaltia com un tema molt biomèdic -relacionat amb la genètica i la biologia- i molt poc com un tema social. És una qüestió de com la societat entén el que és la salut i com els formadors, les universitats, ho entenen i com això acaba repercutint les administracions. Els que treballem en salut pública i tenim clar el paper dels determinants socials intentem explicar el missatge que la salut no depèn només del sistema sanitari. Costa molt que penetri el missatge que la salut és molt més que hospitals o centres de primària.

    No només parlem de salut física, també de salut mental.
    Sí. A mi m’agrada la definició del congrés de metges i biòlegs dels anys 70 que descriu la salut com «aquella manera autònoma de viure autònoma, solidària i joiosa». Si ho entenem així, ho entenem com més enllà de la malaltia, és a dir, parlem de benestar físic i mental. La salut no és l’absència de malaltia, és el benestar de les persones.

    De fet, millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. La salut mental s’ha considerat o es considera ara ja un problema de salut pública?
    La salut mental és un tema de salut pública però també dels serveis. El pla de salut mental a la ciutat té una part de prevenció, que es fa sobretot des de salut pública, i una part d’atenció a les persones amb problemes de salut mental. Per exemple, per la banda de prevenció, ens hem reunit amb Barcelona Activa, que és l’organisme dins de l’Ajuntament responsable dels temes d’ocupació, per veure quins temes del Pla de Salut Mental afecten Barcelona Activa i hem estat revisant totes les actuacions per veure què podia fer-se des d’aquí.

    Carme Borrell durant l'entrevista / © SANDRA LÁZARO
    Carme Borrell durant l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

    Potser el determinant que suposa l’ocupació ha estat dels més visibles durant la crisi, quan moltes persones han perdut el seu lloc de treball.
    Sí. Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental. La relació entre ocupació i salut ve de molt llarg però sí que és cert que s’ha evidenciat durant la crisi perquè molta gent ha perdut la feina. Però no només és tenir o no feina, també té importància quin tipus de feina, quin tipus de contracte. Per exemple, els contractes precaris, temporals que es fan avui dia tampoc no són beneficiosos per la salut.

    Un altre determinant és l’habitatge. Com pot influir, per exemple, en la salut? Un projecte europeu en què has participat, el projecte SOPHIE analitza entre altres factors aquest.
    La relació entre habitatge i salut té molts factors. El projecte SOPHIE va mirar alguns aspectes i com que quan es va posar en marxa estàvem en plena crisi, ens va interessar molt fixar-nos en l’assequibilitat, és a dir en la possibilitat de tenir o no un habitatge. Vam aprofitar que la PAH estava a punt de posar en marxa una enquesta i vam poder posar-hi preguntes de salut i vam trobar una relació molt espectacular entre el factor habitatge i la salut. Vam veure que les persones que tenien problemes d’habitatge tenien 6 o 7 vegades més problemes de salut mental que la mitjana dels ciutadans de Barcelona.

    També en el projecte SOPHIE vam poder seguir persones usuàries d’un programa de Càritas que ajuda a tenir habitatge a persones que no en tenen i també vam veure que estaven molt afectades. La relació entre habitatge i salut agafa molts aspectes i un dels que ara s’està estudiant molt és tot el que té a veure amb pobresa energètica, és a dir, persones que pel motiu que sigui no poden tenir el nivell de confort que haurien de tenir a casa seva. També vam tocar algun d’aquests aspectes i vam estudiar si una política que la Generalitat havia posat en marxa per rehabilitar cases de Nou Barris per fer que les façanes quedessin ben forrades per aïllar millor el fred va ser efectiva. I vam veure que si ens fixàvem en la mortalitat, canviava: en les dones havia disminuït la mortalitat a causa del fred.

    Precisament el gènere també és un determinant social de salut que conforma un dels grans eixos de desigualtat. En què es tradueix això?
    Biològicament pertanys a un sexe però després hi ha l’aspecte social, que és el gènere. I la societat actua diferent en funció del gènere i al llarg de la vida es va traduint en diferències entre homes i dones. Al final són diferències de poder perquè en la societat patriarcal en què vivim el poder està en mans dels homes i això es tradueix en el fet que els homes tenen posicions de més poder, més qualificats, salaris més alts, etc. I que l’home tingui més poder en diferents esferes de la societat es tradueix en diferències en salut. Les dones tenen pitjor salut percebuda, més problemes de salut mental, més problemes crònics, etc. En canvi, encara que la dona es trobi pitjor viu més anys que l’home.

    Això no vol dir només pitjor salut per les dones. Per exemple, quan analitzem les desigualtats en gènere en salut, en alguns aspectes la masculinitat hegemònica també ha afectat. Un exemple és que els homes tradicionalment han fumat més o han begut més alcohol. Hi ha moltes malalties cròniques, com el càncer de pulmó, que ha estat més important en els homes. També és cert però que aquesta realitat està canviant perquè les dones han adquirit els mateixos hàbits nocius.

    Un altre determinant potser menys visible és la contaminació de l’aire. La contaminació de l’aire a Barcelona ha augmentat un 11% i 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els límits legals de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10).
    Si ens fixem en els límits de l’OMS, els superem per alguns contaminants tot i que no superem les xifres de llindar que fixa la Unió Europea. Clarament però l’informe de Salut a la ciutat mostrava clarament que no estem anant bé i tenim un pla per intentar millorar la qualitat de l’aire. Aquest pla està basat sobretot a reduir el trànsit rodat, aleshores és complicat. Hem d’intentar fomentar el transport públic, que s’utilitzin menys els turismes, que es facin servir més els cotxes elèctrics, etc. I això és complicat també perquè hi ha una indústria que veu que perilla…

    Si ens basem en l’evidència, de quines maneres sabem que la contaminació afecta la salut?
    Clarament en malalties respiratòries, també en malalties cardiovasculars i alguns trastorns cognitius dels infants també es veuen afectats per la contaminació. És a dir, cada vegada es va veient que la contaminació afecta més aspectes relacionats amb la salut. Està clar que cal reduir la contaminació de l’aire. Com diu el Jordi Sunyer, és de les mesures de salut pública més efectives perquè si bé la relació entre la contaminació i la malaltia és petita afecta tothom. Per això si la redueixes, redueixes morts respiratòries, cardiovasculars i millores la salut dels petits.

    Carme Borrell al seu despatx / © SANDRA LÁZARO
    Carme Borrell al seu despatx / © SANDRA LÁZARO

    A Barcelona, des de l’ASPB heu estudiat molt les desigualtats en salut. L’informe La Salut a Barcelona constata diferències en l’esperança de vida de fins a onze anys entre el barri més ric i el més pobre. És possible equiparar les esperances?
    Bé, igual que hi ha desigualtats econòmiques entre barris hi ha desigualtats en salut, i això implica posar polítiques als barris. Per exemple, posar més recursos a les àrees més necessitades. Salut als barris va dirigit als que tenen més necessitats per tal d’equilibrar la balança. Sempre tenint en compte que les polítiques municipals poden resoldre una part però no tot; depèn de les polítiques estatals, de la recuperació de l’economia…

    Per tant, mentre segueix-hi havent-hi desigualtats socioeconòmiques tindrem desigualtats en salut?
    Sí. Les desigualtats socials en salut posen evidència a com les condicions de vida i treball de les persones acaben influint en la seva salut. Per exemple, el barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut de les persones. Mentre la societat sigui la que és aquestes desigualtats en salut seguiran sent-hi.

    Quin paper juga en tot plegat l’educació en salut?
    L’educació és important però no és la principal mesura per pal·liar les desigualtats en salut. Per què? Perquè l’educació sanitària arriba més als que estan millor. Per exemple, en el consum de tabac tens la política educativa, de conscienciació, i una altra política, que és l’augment dels preus, és augmentar el preu del tabac. Hi ha estudis que demostren que l’augment dels preus del tabac disminueix les desigualtats en el consum del tabac. Això no vol dir que l’educació sanitària no hagi de fer-se o no sigui útil.

    Hi ha algun país que sigui un bon exemple en la reducció de les desigualtats?
    Els del nord d’Europa clarament. Però si ens fixem en ciutats, Londres té un pla de ciutat molt elaborat i intersectorial, ja que totes les polítiques tenen en compte la salut. A Barcelona també ho estem treballant però com més amunt pugui millor, no s’hauria de quedar només amb salut, el pla de salut hauria d’estar a escala d’alcaldia i fer-se conjuntament des de diferents àrees, com per exemple Habitatge.