Envellir és un verb en gerundi, com el mateix fet de viure. Només deixem d’envellir si deixem de viure. Vivim i envellim, de manera inseparable, al mateix temps que avancen els nostres dies. Però acostumem a associar les pèrdues de capacitats amb l’última etapa de la vida i, mentre no hi som, més aviat procurem viure d’esquena al dolor, a la malaltia i a la vellesa.
L’envelliment, no obstant, és un procés que comença molt abans de poder parlar de vellesa en una persona, tal com ens diu la psicogerontòloga Maria Lluïsa Lozano, coordinadora del Grup de Treball de Psicologia de l’Envelliment del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). “Als 30 o 40 anys ja estàs assentant les bases del que serà el teu envelliment, no només a nivell físic, també amb l’estil de vida. El pensament i el bagatge vital que vas acumulant determinen cap a on vas”, afirma Lozano. I afegeix, que “si no hi ha ningú que ens faci aturar, que ens digui ‘és ara que has de començar a pensar en la vellesa que vols i en què pots fer per tenir-la, planificant-te i preparant-te’, ho has de fer tu mateixa”.
Aquesta psicòloga és ben conscient que la nostra relació amb l’envelliment ha estat i és dolenta, i que ningú ens ha ajudat a donar-li la volta. Recorda que quan ella estudiava la carrera de Psicologia la gent gran no sortia al programa d’estudis, “es vivia molt d’esquena a l’envelliment. No calia pensar-hi abans de temps, sempre senties: gaudeix de la vida i ja hi arribaràs”. I avui, afegeix Lozano, “hem passat del missatge de corregir les arrugues per amagar la vellesa, a l’acceptació de ser vell, però que se’t vegi fort, actiu i empoderat, que és una altra manera també de maquillar la vellesa, anar al gimnàs per cuidar el físic, sí, però també perquè així no se’t veu tan vell. Volem viure molts anys, però no fer-nos vells”.
Volem viure molts anys, però no fer-nos vells
Perquè som en una societat que “idealitza la joventut com a icona d’allò desitjable i s’estigmatitza la menopausa com a inici d’un declivi sense aturador”, tal com llegim al llibre ‘Yo vieja’ (Capitán Swing), de la psicòloga Anna Freixas. “La devaluació i exclusió social acompanyen l’edat”, escriu Freixas. També que imperen “les creences destructives sobre la vellesa (…), com ara que les persones grans són una càrrega, són inactives, estan malaltes, són lletges, són totes iguals, no aporten res a la societat (…). El treball d’Anna Freixas és el clam d’una altra mirada social al món sènior, començant per la pròpia autoestima de cada persona, sigui quina sigui la seva edat. És un llibre esquitxat de frases que conviden a la reflexió, com ara, l’afirmació de la novel·lista i periodista canandenca Jocelyne Saucier.: “La vellesa és un privilegi que no es concedeix a tothom”. ‘Yo vieja’ ofereix “orientacions sobre el mapa en blanc cap a les vides centenàries a les quals ens dirigim”, deixant, però, molta constància, de tots aquells estereotips negatius que la societat manté sobre la vellesa, i que cal esborrar.
Tantes velleses com persones
Com exposa Maria Lluïsa Lozano, “fa 50 anys vell era el que ja no valia, i encara preval aquesta associació, però avui veiem que hi ha moltes velleses en la vellesa”. La vellesa –afirma- “als 65 o als 70 no li fa por a ningú. Però es pot ser gran i sentir-se jove i empoderat, o sentir-se molt gran per les carències que es tenen. És molt distorsionant avui el concepte de vellesa, a la pràctica. De vegades els anys es porten amb orgull, tot i tenir 80 anys i moltes carències”.
Lozano treballa en un centre de dia, on interactua diàriament amb gent gran, veient que “cada persona vella és un món, amb un estat condicionat per diferents patologies. Hi ha qui viu amb petits problemes i molt deprimit i sentint-se molt acabat, i també qui viu amb un esperit alegre, tot i conviure amb una gran paràlisi”. Això també ens parla de salut mental i de l’aprenentatge, al llarg de la vida, de la resiliència i l’acollida emocional dels entrebancs i pèrdues que anem experimentant i vivim, cada dia.
El que sí que està clar és que cada cop es viuen més anys. La infermera del centre sociosanitari de l’Hospital d’Olot, Laura Aulinas, especialitzada en geriatria i pal·liatius, i tutora dels alumnes en pràctiques de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Girona, també constata que “hi ha gent molt gran que està molt bé, gent que es cuida moltíssim i arriba amb molt bona qualitat de vida als 90 i pico d’anys o fins i tot als 100. És a dir, s’arriba a més edat i amb més bones condicions”, diu. “Però també hi ha gent més jove que no es cuida i sembla més gran del que és”.
Hospitals i centres sociosanitaris com en el qual Aulinas treballa són un bon indicador de la cura que tenen, i sobretot que han tingut, les persones grans, en el camí previ a la vellesa. “Hi ha gent que ha treballat molt, però també ha caminat i ha menjat bé. Pots veure en ells rutines de temps, i el fet que sàpiguen bé què han de menjar ja et dona a entendre que es cuiden”, explica la infermera de la Fundació Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. “Per a molta gent que viu sola, inclús en males condicions, és arran d’un ingrés que s’activa el suport social quan se li dona l’alta. Fem constar en l’informe les necessitats que té a nivell social i ens coordinem amb el seu metge de capçalera”, puntualitza Aulinas. Amb l’objectiu que la persona pugui mantenir l’autonomia al màxim, “indiquem, per exemple, si pot fer tota sola la higiene, segons els moviments que pot fer, o si necessita una cadira a la dutxa”, exposa. Perquè, segons la seva experiència, “hi ha gent que no va mai al metge i és a partir d’una caiguda que podem conèixer el seu estat i context. Pot ser gent que, en no tenir cap patologia, no passa mai controls”.
Consells per a una millor vellesa
Caminar una hora al dia, una bona dieta, i higiene i hidratació de la pell són les pautes bàsiques que apunta la infermera Laura Aulinas durant i prèviament a l’etapa que acostumem a considerar ja vellesa. Sobre exercicis de gimnàstica, com ara els que es poden practicar amb els aparells ubicats en molts parcs públics, Aulinas comenta que “s’han de triar els adequats a l’edat i estat de cadascú”. Aconsella deixar-se aconsellar per la infermera de capçalera sobre l’activitat física que es pot fer i que més convé segons les patologies o intervencions quirúrgiques que s’han patit. “Si algú ha estat operat de pròtesi, segons què no ho podrà fer i caldrà aleshores la intervenció d’un fisioterapeuta, cosa que nosaltres ja aconsellem després d’un ingrés”, comenta.
La recuperació després d’una operació també els parla, als professionals com ella, de si la persona ha portat unes determinades rutines d’exercici. “Si han fet gimnàstica, com aquagim, o ioga, o només pel fet d’haver mantingut certa activitat física diària, es recuperen molt més ràpid”. Com diu l’Anna Freixas al seu llibre ‘Yo vieja’, “mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació. En algunes ocasions, només el fet de canviar determinats hàbits de vida (alimentació, relacions, addiccions, sedentarisme) pot contribuir a millorar la nostra salut, o almenys a no empitjorar-la. Les pràctiques preventives al voltant de la salut ens poden ajudar a sortejar la malaltia i a minimitzar el descens funcional, allargar la vida i sobretot promoure la qualitat de vida”.
Mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació
El llibre no escatima alertes constructives, com ara que “la falta d’exercici afecta el cor, produeix debilitat muscular, baixa la immunitat, causa obesitat i depressió. Res no té a veure amb l’estrogen, l’edat o el calci, com és molt possible que ens argumentin, sinó amb el nostre desús cultural de l’activitat física (…) La passivitat física ens emmalalteix. Mantenir una implicació física mitjana pot produir millores clares de salut. I suggereix algunes pràctiques que vinculen el cos i la ment, com el ioga, la meditació, el taitxí, que milloren l’equilibri, promouen el pensament interior i l’espiritualitat i faciliten la respiració. Ens reconnecten amb el nostre jo perdut, dissolt”. Freixas interpel·la la comunitat mèdica en la prevenció: “la classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura, estimulant les més inactives a posar en pràctica vides més dinàmiques i proporcionant-les oportunitats per a fer-ho, com ara orientació i informació sobre àrees segures de passeig, gimnasos, piscines o programes comunitaris que fomenten l’activitat”.
La classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura
Pilars bàsics per a un millor benestar
La psicòloga Maria Lluïsa Lozano estableix tres pilars fonamentals per a una millor vellesa: la prevenció, l’acceptació i el saber demanar ajuda.
Sobre la prevenció, Lozano apunta que “des de fa uns anys, sobretot a nivell físic, ja ens en parlen. Ens diuen que per arribar en bones condicions a una vellesa amb qualitat de vida, els bons hàbits d’una alimentació saludable i la pràctica d’exercici físic ens ajuden. Però en la salut –puntualitza-, s’han de contemplar també la cura de la salut mental, és a dir, cuidar les emocions i cuidar l’estat cognitiu”. En aquest sentit, la psicòloga del Grup d’Envelliment del COPC celebra que cada vegada sigui més freqüent que el metge de família suggereixi als seus pacients més grans apuntar-se a un casal o contactar amb els Amics de la Gent Gran, i no prescriure antidepressius quan els pacients expressen desànim. Tot i això, el més habitual continua sent l’antidepressiu i tota la part que correspondria al professional de la psicologia no es fa.
Arribar a la darrera etapa de la vida sense haver après, si més no íntimament, a preguntar-se a sí mateix com estic, què m’inquieta o em trasbalsa, pot dur a viure una pitjor vellesa. “La introspecció s’ha d’aprendre d’hora”, diu Maria Lluïsa Lozano. “Si no es fa, al llarg de la vida s’estaran vivint molts dols de manera silenciada, dolors emocionals que ningú detecta, i aquesta introspecció, amagar, esquivar el mirar endins, mina l’autoestima i priva d’estimar-se tal com s’és”.
Dins de la prevenció, la Maria Lluïsa Lozano esmenta també l’economia, un factor, com diu, que “fa les velleses doloroses, quan són els fills els qui gestionen les finances i la persona gran no té independència econòmica”. D’aquí la importància del testament vital, per deixar constància de la pròpia voluntat, per precisar amb qui es vol viure i on i qui es vol que ens cuidi, deixar-ho tot explicat és part de la prevenció necessària per gaudir de la vellesa el més semblant a com la voldríem. El document de voluntats anticipades és l’eina per a fer-ho. A banda, tal com apunta la psicòloga Clara Prat, membre també del Grup d’envelliment del COPC, prevenir també contempla “tenir pensades i compartir amb les persones properes, opcions i preferències realistes per quan no ens puguem valdre per nosaltres mateixes: adaptar la casa per exemple, en quant al tipus de recurs, si no és al domicili, haver visitat pisos, centres, comunitats i triar-ne algun”. Maria Lluïsa Lozano considera que la cultura de la prevenció s’hauria d’aprendre ja a l’escola, “caldria incorporar la gestió emocional dins dels aprenentatges de la vida, per poder arribar més lleugers de dolors profunds, amb la motxilla menys plena, per poder gaudir més de les darreres etapes de la vida”.
Acceptar i saber demanar ajuda
L’acceptació és el segon pilar que la psicòloga Maria Lluïsa Lozano suggereix per a una millor vellesa: aprendre a viure amb el que es té. “Acceptar cada etapa de la vida i donar-li un sentit, sense voler negar-ne els aspectes negatius o difícils, i alhora valorant el que ens aporta, diferent de l’anterior. Totes les etapes de la vida, si es viuen de manera conscient i coherent, contenen dols i aprenentatges, no només la vellesa. Fent-ho, anirem adquirint eines de gestió emocional que ens seran de gran utilitat en l’última etapa”, explica la Clara Prat.
Cuidar les relacions, en cadascuna de les etapes vitals, no només fa sentir companyia, també com diuen les professionals de la psicologia, “fa sentir que ets important per algú”. El context que es va tenint a cada moment, cuidar l’entorn emocionalment, allunyant-se de qui no ens fa sentir bé és tan important –apunta Lozano- com aprendre a demanar ajuda, anticipant-se, en la mesura del possible, a la necessitat”. Informar-se sobre tot el que el sistema social posa a disposició de les persones grans és part també de la preparació per a les nostres velleses, sense oblidar, com recorda la psicòloga Clara Prat, que “la vellesa és una etapa molt llarga, molt heterogènia, però que al cap i a la fi és el moment de tancar, d’integrar, de resoldre assumptes pendents, d’acomiadar-se del cos físic i de preparar-se per a la mort com un procés que forma part de la vida”. Per això, diu, “tenir present la mort durant la vida, no tancar-hi els ulls, reflexionar sobre la vida que tenim i prendre decisions, gestionar les relacions, els desitjos… tenint en compte que la vellesa i la mort existeixen, ens permetrà arribar-hi amb molta feina feta, més satisfetes amb la nostra vida i amb pocs assumptes acumulats per resoldre”.
