Josep Cabayol Virallonga i Frederic Pahisa Fontanals amb el suport de Siscu Baiges Planas i Ester González García, en nom de Solidaritat i Comunicació – SICOM.
Jordi Serra Cobo és una de les veus de referència a l’hora de parlar de la pandèmica i de posar l’emergència de salut, en el context del canvi climàtic. És investigador expert en eco epidemiologia en el departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona, per la que és doctor. També és membre de l’Institut d’Investigació de la Biodiversitat (IRBio) i Científic que treballa amb l’Institut Pasteur. Hem conversat amb ell en el programa ‘Emergència Climàtica’, de Ràdio 4.
«Feia molt temps que avisàvem que s’estaven produint canvis molt ràpids i que podríem tenir un escenari pandèmic», diu el doctor Serra Cobo. «L’any 2013 ho vam advertir i no ens van fer cas. Ens podíem haver preparat molt més i protegir-nos, en especial les ciutats, que són els focus on inicialment (després s’expandeix) hi ha més probabilitat que es produeixin aquests fenòmens. Passa, però, que vivim en una societat que actua més per reacció que no pas per prevenció. Procedim quan tenim el problema al damunt».
I continua: «Sabíem que venia una epidèmia, però no sabíem quina, ni quin virus, ni quan. Ara bé, des de feia temps coneixíem que els coronavirus eren dels patògens que tenien més probabilitat. Hi havia precedents. En aquest segle XXI ja hem tingut cinc epidèmies de coronavirus amb humans i una amb porcs. Per tant, hi havia símptomes que ho estaven avisant».
Dissonància
El 2018, per protegir les ciutats contra els virus emergents, es van presentar sengles projectes a La Caixa i a l’Ajuntament de Barcelona. Van respondre que «no tocava». A La Caixa el van trobar innovador, però… Tampoc a l’Ajuntament de Barcelona el van estimar necessari. Hi havia «calma», no s’havien trobat patògens i el projecte els resultava alarmista.
Explica Serra Cobo: «Era un projecte multidisciplinari que tenia en compte factors socioeconòmics, biològics, epidemiològics. L’objectiu era detectar canvis en la circulació de virus zoonòtics abans que s’expandissin a la ciutadania. Per fer-lo, calia una sèrie d’espècies sentinelles que permetessin descobrir aquestes circulacions de virus a les ciutats».
Centrat a Barcelona, s’havia de fer també a París i Roma, amb la voluntat d’exportar el model a altres ciutats. L’encapçalaven el doctor Serra Cobo i el seu equip de la Universitat de Barcelona i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat – IRBio –, i el doctor Tomàs Pumarola de la Vall d’Hebron. Hi participaven també l’Institut Pasteur de París, la Universitat de Cambridge, l’Institut Spallanzani de Roma, l’Hospital Clínic de Barcelona, la Facultat de Biologia de la UB, l’equip ‘Cresta’ de la UAB i l’Ajuntament de Barcelona. No es va poder fer. En temps de bonança, els resultava «complicat» prendre precaucions i mesures preventives.
«No sabrem, postil·la Serra Cobo, si ens hagués permès detectar el coronavirus, però sí que ens haguera possibilitat estar bastant més preparats per donar una resposta més immediata. Les ciutats s’hagueren pogut preparar per prevenir possibles epidèmies. És una de les assignatures pendents. Encara ningú ens ha demanat res…»
Defensa contra els virus
En l’àmbit global, un dels fenòmens detectats és que els canvis que es produeixin arreu, de tota mena, són molt ràpids. I molt globals. Un problema greu del qual no en som prou conscients. Les coses que no passaven, ara poden passar.
«Cal controlar les mercaderies, afirma Serra Cobo, perquè arribin sense ‘acompanyants’, siguin espècies invasores o patògens. El mosquit tigre va arribar a Sant Cugat del Vallès procedent del sud-est asiàtic, en una importació de pneumàtics on hi havia postes del mosquit. A través de les mercaderies també ha arribat la papallona que ens està deixant sense boix a la Garrotxa i el Ripollès, per posar dos exemples».
De la mateixa manera que arriben espècies invasores que podem veure (mercaderies / importacions), poden arribar nous virus.
Per altra banda, a les ciutats hi ha una fauna que va canviant en el decurs dels anys, com és el cas de la tórtora turca, que s’ha convertit en una de les espècies més abundants, i de la qual no sabem la quantitat de patògens que hostatja. És un procés dinàmic en el qual les espècies van canviant i, per tant, variant els microorganismes que poden contenir.
Així doncs, és necessari fer tres coses, sosté Serra Cobo:
Controlar les mercaderies.
Controlar les espècies, de fauna, sense aprensió, però amb voluntat ferma de controlar quins possibles patògens poden dur.
I una tercera més complicada, el control del moviment de persones, tan local com globalment. En especial, quan saps que hi ha un focus infecciós allà d’on provenen.
«Permeteu-me un exemple, diu Serra Cobo, a l’Amazònia estem investigant el Zika. Al començament de l’epidèmia del Zika, quan observaves els casos al Brasil, era interessant comprovar com s’anaven distribuint en els pobles on hi havia carreteres. És a dir, que era amb els vehicles on, molt probablement, es transportaven els mosquits que arribaven així als pobles on es produïen els casos. Distribució, doncs, molt relacionada amb les vies de comunicació. Tots ens movem molt, i això té un preu».
Orígens
El 28 de desembre, publicàvem a Catalunya Plural una entrevista amb el doctor italià Giovanne Apolone, director de l’Institut Nacional del Càncer a Milà. En síntesi, informàvem que el virus circulava per Itàlia des de setembre de 2019, tres mesos abans que es notifiqués formalment l’epidèmia a la Xina.
Mesos abans, Jordi Serra Cobo ho havia anticipat: «El virus no va aparèixer el desembre de 2019 a Wuhan. Les nostres dades, argumenta, ens permeten afirmar que l’octubre de 2019 ja hi havia el coronavirus a la Xina».
Probablement el que va passar a Wuhan fou el seu engrandiment. En aquelles dates de desembre, a la ciutat hi va haver una gran concentració de gent a causa de les festes tradicionals, amb centenars de milers de persones al carrer, tal vegada més d’un milió, omplint de gom a gom els carrers, places i mercats. Les concentracions van afavorir la propagació de la malaltia que ja es difonia. I una ciutat plena de gom a gom, d’onze milions d’habitants, amb la gent als carrers, va fer que s’amplifiqués una malaltia que ja per ella mateixa era molt transmissible. Wuhan és un centre educatiu, industrial i tecnològic molt ben connectat. Si es va produir un fenomen d’amplificació com el descrit, la propagació era cosa fàcil. [Recordem que la doctora Rosa Maria Pintó, el doctor Albert Bosch i el seu equip, van descobrir que el virus era a les aigües residuals de Barcelona el mes de març de 2019]
Ecosistemes
Hi ha tres regions on es concentra la màxima biodiversitat i també de patògens: l’Àfrica Central (a Camerun la pèrdua de boscos s’estima d’entre 800 i 1.000 quilòmetres quadrats anuals en part per a la construcció de carreteres i l’expansió d’assentaments humans), el Sud-est Asiàtic (on s’ha perdut el 30% de la superfície forestal en quaranta anys), i l’Amèrica Central i l’Amazònia (a l’Amazònia la desforestació supera el 17% i està a un 3% d’arribar a un possible punt de capgirell (no retorn), que se situa a partir del 20% i que d’assolir-se i confirmar-se, convertiria la selva en sabanes seques). I una quarta regió emergent per causa del desglaç que podria alliberar patògens enterrats.
Raona Serra Cobo: «Quan es produeix una desforestació de boscos tropicals per implantació d’assentaments humans, agricultura, granges, cases, es destrueix una part de bosc i de la fauna que vivia en aquest bosc. Una part dels animals marxen i una altra pot tenir problemes de supervivència i morir. Però hi ha una tercera part que intenta trobar nous refugis allà on vivien. Aquests nous resguards els aconsegueixen en els assentaments construïts pels humans: granges, cases… Aleshores, aquestes espècies, que no tenien contacte amb les persones ni amb els animals de granja, ara, en fer els aixoplucs a les cases i granges pròximes, comencen a tenir-ne. En el cas que aquests animals siguin reservoris d’algun patogen, augmenta la probabilitat d’una adaptació del patogen a l’espècie humana i/o a les espècies d’animals de granja. Si esdevé, s’incrementa la possibilitat d’un salt d’espècie. És el cas del coronavirus probablement».
Quan canviem la dinàmica de conducta d’una espècie que és reservori de patògens, ens explica Serra Cobo, variem el cicle dels patògens i podem alterar el risc de transmissió. Quan això passa, es possible que es modifiqui el risc de transmissió a un nou amfitrió. Sovint, som nosaltres. És la transferència zoonòtica, un patogen d’origen animal infecta els humans. S’han posat, i continuem posant, les bases de noves epidèmies: Zika, Ébola, SARS, MERS, hepatitis E, dengue, chikungunya, Nipah, Covid-19…
I continua discorrent: «l’origen ancestral del coronavirus, del SARS-CoV-2 que ha causat la COVID-19, és amb molta probabilitat, el ratpenat. Ara bé, els ratpenats no han transmès la COVID-19 a les persones. En el pas del coronavirus de ratpenat a les persones hi ha tota una evolució. Per tant, en la transmissió hi ha d’haver, amb molta probabilitat, una espècie més propera a la humana, que ha actuat com a intermediari. En tot cas, i és molt important destacar-ho, la pandèmia no ha sortit d’un laboratori, ni és un virus manipulat. És un virus procedent de fauna salvatge que ha evolucionat i passat a l’espècie humana».
Context destructor
Primer, fou amb la canya de sucre lligada a la colonització, l’esclavitud i l’acumulació de capital. Després, la ‘revolució verda’ dels anys cinquanta de segle passat, que va causar desigualtats, fam i pobresa i greus danys a l’entorn i la biodiversitat. Ara és el torn de l’agroindústria, que amb alts rendiments basats en entrades tecnològiques (pesticides, fungicides…), ha penetrat i destruït territoris dedicats a l’agricultura familiar basada en l’autoconsum. Els monocultius, com els de soja i palma d’oli, són els responsables del desplaçament i despossessió de milers i milers de camperols de les seves terres. Però no tan sols.
En un anterior article a Catalunya Plural titulat ‘La salut del planeta llança nous crits d’auxili’, ja citàvem Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres. Grace és autora principal de l’informe de Nacions Unides ‘Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió’, presentat el juliol de 2020. Argumenta: «en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19. El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal —ous, pollastre, carn bovina, peixos— n’és una de les causes més importants».
La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. «Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives». I afegeix Delia Grace: «no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies».
En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.
Escoltat el programa de ràdio, Jaume Portell, periodista, ens ha fet arribar un encertat comentari per entendre com el sistema econòmic pretén aprofitar-se de la situació, oblidant-se, un cop més, de les persones i les seves necessitats i drets inalienables.
Els negocis per davant de les persones
«Quan mencioneu l’oli de palma, diu Portell, els diferents cultius dedicats a l’exportació i la desforestació, cal tenir en compte el moment actual als mercats financers. Després d’una injecció històrica de trilions de dòlars procedents dels bancs centrals decidits a rescatar bancs, transnacionals i negocis, molts capitals necessiten llocs on aconseguir rendibilitat. Un dels últims refugis, tal com va passar el 2008, és el de les matèries primeres. Per aquest motiu, la fusta o l’oli de palma estan en màxims històrics. És a dir, com que es poden guanyar molts diners venent fusta i oli de palma, l’incentiu per continuar talant boscos i vendre aquests productes es multiplica. A principis de gener, el banc d’inversió Goldman Sachs va pronosticar un «supercicle», és a dir, un augment dels preus de les matèries primeres un cop l’economia torni a la «normalitat». Com que els preus d’algunes d’aquestes matèries havien caigut a conseqüència de la pandèmia que generava un menor consum, havien quedat molt «barates» i, per tant, comprar-les aleshores i esperar una pujada de preus, era una gran oportunitat per guanyar diners. I molts ja s’estan preparant per quan arribi aquest dia.
Ratpenats
El canvi climàtic té una incidència cabdal en la hibernació dels ratpenats, exposa Serra Cobo. A Sant Llorenç del Munt, explica, estem fent el seguiment d’una colònia des de l’any 1952. A una cavitat, a 65 metres sota la muntanya, on hi ha sensors que controlen la temperatura de forma exhaustiva, hem constatat que la temperatura ha pujat aproximadament 2 °C. (Dades coincidents amb l’augment detectat pel Servei Meteorològic de Catalunya que situa l’anomalia de la temperatura des del període preindustrial en un increment de quasi 2 °C).
En els darrers vint anys (coincidint amb l’acceleració del canvi climàtic), els ratpenats han canviat els costums d’hibernació. Ara el període comença més tard, és més curt i fan servir una estratègia diferent.
Canvi Climàtic
El canvi climàtic, que ha escalfat l’atmosfera, augmenta la temperatura i altera els oceans i la superfície, fa de l’aigua un be escàs, capgira els ecosistemes, destrueix selves i boscos (tropicals i boreals), amenaça la biodiversitat, desertifica el sòl, redueix la producció de l’agricultura, canvia la fenologia, provoca que els animals hibernin diferent, es modifiqui el comportament dels ratpenats, o faciliti l’adaptació del mosquit tigre… Aquest canvi climàtic d’origen antròpic, originat especialment per la crema de combustibles fòssils i el creixement permanent, també causa pandèmies. Fa que les espècies migrin, abandonin les zones on vivien, que ara són més càlides, i s’ubiquin en territoris on abans no hi eren i als quals poden arribar ‘acompanyades’. Així mateix ocasiona, que hi hagi zones de la Terra que s’estan desglaçant com ara l’Antàrtica, Sibèria, Grenlàndia, l’Àrtic en general. I sota el gel i el permagel, pot haver-hi patògens enterrats des de vés a saber quan, que quedin alliberats i circulin pel planeta. L’agost del 2016, un nen de dotze anys va morir i una vintena de persones van quedar infectades a Rússia perquè el desglaç desenterrà rens morts per àntrax als anys quaranta del segle XX. En aquest cas, el patogen era recent i conegut i es va poder combatre ràpidament. Tot i això, va morir un nen!
«Un dels reptes que haurem de resoldre és el de la prevenció, reflexiona Serra Cobo. Un altre, combatre les epidèmies. Saber com el canvi climàtic afecta els reservoris de virus i, per tant, la dinàmica dels virus. Investigar, estar amatents dels virus emergents. Estem canviant moltes coses. I és cert, reconeix, que sempre hi ha hagut epidèmies. Però mai ni tan freqüents, ni d’aquest abast. Les amenaces continuaran. Si no es canvia, estarem subjectes a més epidèmies. Ja en portem cinc de coronavirus aquest segle, però també cal afegir l’epidèmia provocada per l’Ebola, entre d’altres. La COVID-19 és una mostra del que pot venir».
«Tenim reptes per afrontar com a espècie, conclou. La salut, les epidèmies, la sanitat (una sola salut, la planetària). La regulació de la demografia. La relació amb la natura. Entendre que res creix indefinidament. Que el món és finit, que els recursos són finits. En definitiva, que no podem fer el que ens doni la gana. I tot plegat, ho hem d’entendre per la nostra pròpia supervivència. Ens cal un canvi d’hàbits, de manera de viure, de mirar el món. Una de les coses que més costa a la nostra espècie».
El projecte CONVAT
Jordi Serra Cobo va molts dissabtes a la muntanya, a la natura, a ‘caçar’, no bolets, sinó coronavirus per nodrir el projecte CONVAT. És un projecte de la UE, ens explica. Estem posant a punt un biosensor, de la mida d’un telèfon mòbil, per detectar coronavirus. No només el SARS-CoV-2, sinó tota mena de coronavirus. «Buscar els molts i molts coronavirus – explica- que hi ha a la natura, i buscar que aquest biosensor sigui capaç i fiable per detectar-los és molt important perquè cal estar amatent, fer-los atenció».
La recerca la fa l’equip de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio), amb l’Institut Català de Nanociències i Nanoteconologia liderat per la professora d’Investigació del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Laura M. Lechuga, la Universitat de Marsella, o l’Institut Spallanzani de Roma. «Estem cercant al Nord d´Àfrica, a les Illes Balears, a Catalunya…», explica Jordi Serra Cobo.
El biosensor ja funciona per detectar la COVID-19. «No encara, però, per detectar els altres coronavirus que circulen per Catalunya», explica.
«Permetrà diagnosticar una mostra (sang o saliva) en molt poc temps i quantificar la càrrega viral. I és tan fiable com una PCR. La detecció ràpida de mostres positives de coronavirus permetrà fer les PCR només a les persones que hagin donat positiu en el biosensor. Això sí, caldrà fer-les, perquè el biosensor només ens diu si la persona dóna positiu o no, i quina càrrega de virus, però no ens diu la seva estructura, com està constituït. Per saber-ho, és necessari fer la PCR i després seqüenciar-ho. Serà barat (10 o 15 euros) i fàcil d’utilitzar. Servirà per diagnosticar, estalviant molt de temps i diners. CAPs i hospitals disposaran de l’aparell. Al projecte li falta un any aproximadament per estar enllestit».
