Just Deploy It!

Etiqueta: epidemiologia

  • «Epidemiología cercana»: apropant-nos a comprendre què és i per a què serveix l’epidemiologia (i la política del bé comú)

    Per pròpia naturalesa, l’epidemiologia s’ha d’entendre com una ciència propera als problemes reals de la gent real. Tanmateix, és una gran desconeguda per al públic en general que, això sí, des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, ha escoltat multitud d’anàlisis epidemiològiques amb relació a l’evolució de la crisi sanitària. Per això, el catedràtic de Medicina i Salut Pública Miquel Porta acaba de publicar Epidemiología cercana. La salud pública, la carne y el oxidado cuchillo del miedo, un llibre que vol donar al lector les claus de l’epidemiologia i la salut pública.

    L’enfocament de l’autor, però, va més enllà, ja que no es limita a explicar de manera amena i constructiva qüestions d’epidemiologia i salut pública de tota actualitat. El que fa Miquel Porta és, a partir d’aquests temes, analitzar altres qüestions de caràcter cultural, ètic i polític, que són crucials en el món actual. Per fer-ho, parteix d’una premissa central: l’epidemiologia, encara que sovint utilitza i produeix informació mèdica i biològica, és molt més que una branca de la medicina, i també és força diferent de les ciències que estudien qüestions biològiques i físiques als laboratoris, ja que l’epidemiologia estudia i actua sobre poblacions i grups de persones que viuen en condicions reals. Té, doncs, un doble component: l’estrictament mèdic i biològic i el component de caràcter sociològic, antropològic i cultural.

    A través de 27 capítols, l’autor ens proposa conversar sobre una àmplia diversitat de temes, des de les possibles causes i solucions del càncer o l’obesitat, la carn processada, el cafè i els plaguicides i altres contaminants, al paper de la genètica i el medi ambient en el risc d’emmalaltir. Lliga, per tant, aspectes relacionats amb la globalització, el medi ambient i la salut global, però també aborda altres dimensions com la música, el futbol i altres plaers terrenals i humans, i els somnis, valors i contradiccions de la nostra vida real avui. I així, a través del llibre, entre idees, fets, anàlisis, cites i bromes, es senten diversos vents força tempestuosos: la immisericòrdia del Poder, la immensa força de la Cultura, les ocultes «possibilitats de la Política» (la política real que treballa pel bé comú), i la dignitat de les persones quan s’informen, pensen, organitzen i actuen.

    L’obra es publica també en un moment conjuntural en què el públic en general ha descobert o redescobert la ciència de l’epidemiologia de formes ben insòlites, intuïtives i, sovint, problemàtiques, com les que hem viscut els darrers dos anys. Atès aquest context, també s’analitza en el llibre la gestió de la pandèmia de la Covid-19 a Espanya i a la resta del món. En el context espanyol, s’analitza la cooperació entre les comunitats autònomes i entre aquestes i el govern estatal, amb els seus èxits i fracassos.

    Miquel Porta és doctor en medicina, investigador a l’Institut Hospital del Mar d’Investigació Mèdica (IMIM) de Barcelona, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat Autònoma de Barcelona i catedràtic adjunt de les universitats de Carolina del Nord i de Nova York. Com a investigador, ha publicat centenars de treballs d’investigació en diverses revistes científiques d’influència internacional, com The Lancet, Nature o Journal of Clinical Oncology.

  • L’epidemiologia i el tercer poder

    Les declaracions del jutge Garrido, ponent de la sentència del TSPV que ha anul·lat la decisió del govern basc quant a les restriccions a l’horari d’obertura dels bars i restaurants d’aquella comunitat autònoma, han aixecat tanta o més polseguera que la sentència mateixa. Dir que els epidemiòlegs són «metges de família que han fet un curset», ni que fos amb la intenció -suposadament- de fer veure que almenys algunes persones que es qualifiquen a elles mateixes com a epidemiòlegs, sense que se sàpiga res de la seva qualificació professional i de la seva competència tècnica és, com a mínim, desafortunat. Malgrat que, tal vegada, aquesta provocació serveixi per constatar que al país tampoc hi ha tants epidemiòlegs com sembla.

    Per això, la Sociedad Española de Epidemiologia (SEE), a més de reclamar el respecte que mereix la disciplina i en el seu cas, l’activitat professional o laboral, podria haver aprofitat l’ocasió per exercir l’aspecte -socialment- més benèfic del corporativisme: denunciar l’intrusisme de qui, sense ser-ho, es fa passar per… com fan els col·legis de Medicina, d’Infermeria o d’altres professions; l’exercici de les quals requereix el compromís per part dels col·legiats de no enganyar, ni perjudicar la població amb la seva pràctica professional.

    Però com que l’Epidemiologia no és una professió oficialment reconeguda, aquest exercici corporatiu no és adient. D’aquí potser l’èmfasi de la SEE i d’alguns eminents col·legues en desautoritzar els arguments tècnics amb els quals l’esmentat jutge Garrido justificava l’anul·lació de la decisió del govern basc.

    He de confessar que, com a epidemiòleg de l’administració sanitària pública i com a professor d’epidemiologia i de salut pública i soci fundador de la SEE l’any 1978, en haver superat unes oposicions oficials que ningú no em va regalar, també vaig estar temptat de retreure-li al senyor jutge les seves manifestacions. Però en recordar algunes opinions -per part de persones considerades expertes pels mitjans de comunicació i sovint qualificades d’epidemiòlegs- que m’han provocat vergonya aliena -malgrat que en alguns casos pogués tractar-se de simplificacions amb intenció didàctica-, d’altres consideracions potser són més oportunes.

    L’Epidemiologia no és, a Espanya almenys, una professió regularitzada, ni tan sols forma part de les que esmenta la llei vigent d’ordenació de les professions sanitàries, per la qual cosa pot ser -o considerar-s’hi -epidemiòleg o epidemiòloga la persona que: ha adquirit alguna titulació acadèmica oficial -sovint un diploma de postgrau, com ara el d’Epidemiologia i Estadística de la Universitat Pierre et Marie Curie; o un mestratge (habitualment de Salut Pública amb esment específic per Epidemiologia) d’alguna escola de salut pública -de les quals, per cert, a Espanya només dues sobreviuen i una d’elles, l’andalusa de Salut Pública, sota amenaça de dissolució- o en alguna Universitat acreditada. I, també, qui hagi seguit algun curset, com ironitzava el jutge Garrido, encara que no s’hagi llicenciat en Medicina ni sigui especialista en Medicina Familiar i Comunitària.

    Cal no oblidar tampoc, les persones que ocupen algun lloc de treball qualificat formalment com d’epidemiologia, com ara els professionals d’aquests serveis a les direccions generals de salut pública de les administracions autonòmiques i d’algunes administracions locals. Persones que, atesa la seva dependència administrativa, no acostumen a compartir conjectures ni valoracions sobre els brots epidèmics ni, encara menys, sobre les pandèmies.

    L’Epidemiologia, com a matèria bàsica de la salut pública, s’inclou al programa de l’especialitat oficial de Medicina Preventiva i Salut Pública que, una vegada aprovat l’examen MIR, s’obté en superar un programa de quatre anys, el primer equivalent a un màster amb l’epidemiologia com a assignatura bàsica. I encara que la majoria de professionals de l’epidemiologia siguin metges, no és imprescindible la llicenciatura en Medicina per a ser-ne, com ara els molt il·lustres sir Austin Bradford Hill, estadístic, o Hal Morgenster, arquitecte.

    Però enllà d’aquestes precisions, des d’una perspectiva de salut pública -entesa precisament com allò que des de la societat es fa per millorar la salut col·lectiva- amb una mirada interdisciplinària i intersectorial i amb la participació activa de la comunitat, aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre com practicar efectivament l’equilibri que s’atribueix a la divisió dels poders a les societats democràtiques.

    Perquè els valors de l’epidemiologia, que són la base -encara que, algunes vegades, només coartada- de les decisions de l’autoritat política, tenen conseqüències sobre tota la societat, una bona part de la qual pot sentir-se injustament -i legitima- perjudicada i no són els únics valors respectables.

  • «Amb el brot de listèria s’ha produït clarament un error en la seguretat alimentària»

    Poc més d’un mes després que s’emetés la primera alerta pel brot de listeriosis relacionat amb el consum de carn entatxonada, s’han sumat dues alertes més i ja hi ha 223 casos confirmats, la majoria, a Andalusia. En total han mort tres persones i s’han produït set avortaments en dones embarassades.

    El president de la Societat Espanyola d’Epidemiologia, Pere Godoy, defensa que la seguretat alimentària a Espanya «funciona», però denuncia fallades en algun punt de la cadena. «Els protocols s’hauran de millorar per a assegurar-nos que això no torni a ocórrer», ressalta l’expert, que també és cap del Servei de Vigilància Epidemiològica del departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

    L’epidemiòleg qualifica la carn entatxonada com «un producte de risc» que el bacteri pot infectar amb facilitat i demana extremar les mesures de precaució amb aquest aliment.

    Encara que les autoritats sanitàries indiquen que el brot està en fase de resolució, des del passat 15 d’agost ja són tres les alertes emeses relacionades amb listèria, les tres procedents d’empreses d’Andalusia. És una situació normal?

    És una situació paradoxal. La clau ha estat que en l’empresa Magrudis es va elaborar i es va comercialitzar de forma massiva un producte que estava contaminat per listèria i ha ocasionat un brot important. S’ha produït clarament una fallada de seguretat alimentària que ha afectat bastantes persones. El sistema de vigilància epidemiològica té detectats 213-214 casos [a Andalusia] però és possible que s’hagin produït més i no s’hagin detectat perquè la listèria té un quadre clínic que pot passar desapercebut en persones amb bon estat de salut.

    Arran d’aquest brot s’han extremat al màxim tots els sistemes de vigilància i així es va descobrir un cas a la Comunitat de Madrid d’una persona que relatava haver consumit carn entatxonada a Andalusia i havia presentat un quadre de gastroenteritis. L’hospital que li va atendre va indicar que podia ser també un cas d’aquest brot i, paradoxalment, la carn que va consumir no era d’aquesta empresa (Magrudis), sinó d’una altra (de la marca Sabores de Paterna). Encara que les anàlisis van donar negatiu en listèria, els tècnics van analitzar la carn de l’empresa i aquí sí que van trobar el bacteri. En relació a aquesta troballa, no s’han pogut constatar que hi hagués més casos.

    Hi ha una tercera alerta, relacionada amb la marca La Montanera del Sud, emesa fa uns dies.

    Va haver-hi un brot en una família i, a partir d’aquí, es va buscar a l’empresa i es van trobar mostres de carn colonitzades pel bacteri. En aquest cas sí que podria ser un brot amb listèria però d’un nivell molt inferior al de Magrudis. Per tant, aquí hi ha hagut un brot inusual important i després, arran de tenir tots els sistemes de vigilància molt alerta, s’han trobat dues empreses més colonitzades pel bacteri, però la transcendència d’aquestes dues troballes és molt de menor.

    El que tenen en comú les alertes és que es refereixen als mateixos productes carnis.

    Sí, crida l’atenció que sigui el mateix tipus de producte, d’empreses similars, la qual cosa està indicant que els protocols de vigilància per a aquests aliments que es consumeixen en cru, sense un tractament tèrmic important, s’hauran de revisar. El producte podria ser colonitzat per aquest bacteri que, quan afecta grups de risc, com poden ser persones majors, embarassades, nens o persones amb immunodeficiències, pot produir casos greus.

    Llavors, no es pot descartar que vagi a haver-hi més alertes?

    No es pot descartar, encara que és bastant improbable. S’ha retirat el producte de l’empresa Magrudis i pràcticament no s’estan donant més casos, encara que algun pot sorgir durant el mes de setembre pel llarg període d’incubació del bacteri. En relació amb les altres dues empreses, crec que el nombre de casos que es poden donar és anecdòtic. Afortunadament, la listèria produeix un quadre clínic poc important en persones amb bon estat de salut.

    El dubte és si apareixeran més empreses amb el mateix problema i noves alertes.

    Aquesta és una bona apreciació. Tant les empreses com l’administració sanitària han de prendre el brot com un indicador que aquest aliment pot ser un producte de risc colonitzat per listèria i que s’haurien de revisar els protocols i extremar les mesures perquè en el futur no torni a passar.

    És evident que hi ha hagut alguna fallada en tot el procés. Què pot haver fallat?

    La listèria és un bacteri que es pot trobar en molts llocs. No és desconeguda pel sistema sanitari, té una distribució molt àmplia i pot colonitzar un producte en qualsevol moment. El que pot haver fallat aquí és que els sistemes de neteja i esterilització dels utensilis que s’utilitzen en l’elaboració del producte, en algun moment, es van colonitzar, es van infectar pel bacteri. En estar colonitzats de forma repetida, han anat contaminant els productes.

    A més, com la listèria té la capacitat de créixer fàcilment en el rang de la temperatura de refrigeració fins als 70 °C, si aquests productes no han rebut un tractament tèrmic, ha provocat que la càrrega bacteriana sigui bastant elevada. Per tant, el procés ha fallat en algun punt i han fallat els mecanismes d’autocontrol de l’empresa. Això és clar. L’empresa no es pot permetre que hi hagi un producte contaminat per listèria que després es consumeixi en cru. Això és un error molt greu.

    I què hi ha dels serveis d’inspecció?

    Les inspeccions de supervisió les ha de fer cada administració sanitària. En general, els professionals de salut pública que realitzen aquestes inspeccions són professionals ben formats, però si és un problema de salut pública, s’ha d’investigar a fons i trobar el punt on s’ha fallat.

    Es focalitza a Andalusia sobretot perquè allí és típica aquesta carn?

    Sí. Això és curiós perquè està molt relacionat amb aquest producte.

    Si comparem el nombre de casos respecte a altres anys, veiem un pic amb aquest brot.

    Indubtablement. Si a Espanya tenim entre 200 i 400 casos cada any, figuri’s que en aquestes poques setmanes i amb casos mortals hem pujat per sobre del que seria esperable.

    Estan sorpresos dins de la comunitat investigadora?

    Els brots de listèria són coneguts. De fet, en els congressos de la Societat Espanyola d’Epidemiologia cada any hi ha algun brot que es comunica. Normalment són petits, relacionats amb productes artesanals o amb consum d’amanides, afecten un nombre de persones molt reduït i circumscrit a un consum limitat. Entre 200 i 400 episodis en tot un any en una població de més de 45 milions de persones no és un problema de salut pública dels més rellevants.

    No obstant això, aquest brot sí que és molt important. De fet, és el brot de listeriosis més important que s’ha produït a Espanya i assenyala que si la listèria arriba a un producte elaborat industrialment, de distribució massiva i de consum en cru, pot ocasionar un problema molt seriós. No cal llevar importància al brot ni moltíssim menys.

    Malgrat aquesta crisi, Espanya és un país segur en matèria de seguretat alimentària?

    Sí, també ho hem de posar de manifest. Aquests casos s’han d’investigar, aprendre totes les lliçons, posar mesures de control perquè no torni a passar… Però també cal assenyalar que els sistemes de vigilància d’Espanya funcionen i són homologables als de la Unió Europea.

    La xarxa de vigilància epidemiològica ha demostrat que és capaç de detectar un problema d’aquest tipus de forma adequada i manar als serveis d’inspecció a la fàbrica corresponent per a prendre mostres i constatar que és l’aliment contaminat. No obstant això, el brot ens està indicant que tenim un producte, la carn de consum sense tractament tèrmic, els protocols del qual per a assegurar-nos que no arriba contaminada al mercat s’hauran de revisar.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Menys de mil casos de tuberculosi a Catalunya: objectiu zero per a 2050

    El darrer informe epidemiològic de la Sub-direcció General de Vigilància i Resposta a Emergències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) recull que l’any 2016 es van diagnosticar 1.000 casos de tuberculosi (TB). Aquesta xifra representa una taxa d’incidència de 13,3 casos per 100.000 habitants, que reflecteix una davallada del 7,6 % respecte a l’any 2015 (14,4 per 100.000 habitants), quan es van notificar 1.083 casos. D’aquests, el 61,9% són homes i el 38,1% dones i l’edat mitjana de les persones afectades és de 44,7 anys.

    Pel que fa als casos pediàtrics (fins als 14 anys d’edat), el mateix informe indica que se’n van diagnosticar 68 (el 6,8% del total). La taxa de tuberculosi en infants és de 5,8 casos per 100.000 habitants, una taxa que ha disminuït un 20,5% respecte a l’any anterior.

    La tuberculosi és una malaltia infecciosa, per tant, transmissible, produïda pel microbi Mycobacterium Tuberculosis. Des de fa anys es pot prevenir i curar però tot i això és la novena causa de mort a tot el món i la principal causa de mort per un únic agent infecciós, superant al VIH. La forma de transmissió és l’aire: a través dels esternuts, la tos o bé la saliva. Pot perjudicar a diversos òrgans, però afecta principalment als pulmons.

    L’epidèmia del VIH i l’aparició de soques resistents als fàrmacs de Mycobacterium tuberculosi agreugen la càrrega de malaltia tuberculosa entre les persones i són una amenaça per al control mundial d’aquesta malaltia, per la qual cosa constitueix un desafiament substancial en l’objectiu de l’eliminació de la TB.

    Zero tuberculosi a Catalunya pel 2050

    Des de Salut tenen planejat, d’acord amb l’estratègia mundial de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aconseguir una reducció del 80% en la taxa d’incidència de tuberculosi l’any 2030, en comparació de la del 2015, i l’eliminació de la malaltia a l’any 2050. Per aconseguir-ho s’ha d’accelerar el declivi anual de la tuberculosi que s’observa en els darrers nou anys. Així com també, per prevenir futurs casos de tuberculosi i aconseguir-ne l’eliminació, cal identificar i tractar les persones amb infecció tuberculosa latent i aconseguir el compliment del tractament, especialment entre els contactes dels casos amb tuberculosi pulmonar.

    A Catalunya la tuberculosi ha anat reduint-se però a escala mundial, tot i el progrés significatiu de les últimes dècades, s’estima que el 2016 hi havia un total de 10,4 milions de persones que van contraure la malaltia, de les quals 1,6 milions (un 16%) va morir. Dels afectats per tuberculosi, el 90% eren homes, el 10% ja estaven infectats prèviament pel VIH i el 56% dels casos es localitzaven a cinc països: l’Índia, Indonèsia, la Xina, Filipines i Pakistan.

    Segons les dades del darrer informe conjunt de l’OMS i del Centre Europeu de Prevenció i Control de les Malalties (ECDC), a l’any 2016 52 països de la Regió d’Europa de l’OMS van notificar 290.000 casos de tuberculosi, que suposen el 3% del total de casos mundials, amb una taxa d’incidència mitjana de 31,6 casos per 100.000 habitants. Entre els països més afectats de la Unió Europea, Espanya, amb una taxa de 10 casos per cada 100.000 habitants ocupa el desè lloc després de Romania (74), Lituània (53), Letònia (37), Bulgària (27), Portugal (20), Polònia (18), Estònia (16), Malta (13) i Croàcia (12).

    Evolució de la tuberculosi a Catalunya / ASPCAT

    Per treballar el Dia Mundial de la Tuberculosi, diverses entitats com ara la fundació uiTB, Serveis Clínics, el Consorci Sanitari de Barcelona o l’Agència de Salut Pública de Barcelona entre d’altres van organitzar una jornada. Les taules rodones que s’hi van realitzar buscaven donar a conèixer les tesis que s’han presentat recentment i impulsar estratègies de tractaments directament observat (TDO). També afavorir la discussió científica i difondre aspectes culturals sobre la tuberculosi.

    A Barcelona, durant el 2017 es van registrar 267 casos de tuberculosi (amb una incidència provisional de 16,6 casos cada 100.000 habitants) mentre que el 2016 es van detectar 260 entre els residents a la ciutat (157 homes i 103 dones) suposant això una disminució del 6,9% respecte l’any anterior, ja que el 2015 hi va haver 280 casos amb una taxa de 17,4 per 100.000 habitants.

    Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona expliquen que aquests casos de tuberculosi estan distribuïts de manera desigual en els districtes, afectant especialment persones amb pitjor situació socioeconòmica.

    Fa més de 30 anys que existeix el Programa de Prevenció i Control de la Tuberculosi de Barcelona. Al llarg del període que porta desplegat el Programa, la tuberculosi ha reduït la seva incidència passant de taxes pròximes als 70 casos per 100.000 habitants en els anys 1992-1993 a les actuals que volten els 17 casos cada 100.000.

    Ara bé, els experts assenyalen que els casos actuals tenen més complexitat i criden l’atenció sobre l’elevat retard diagnòstic que té la malaltia.

  • Barcelona registra la taxa d’incidència de tuberculosi més baixa de la seva història

    La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.

    En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.

    Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.

    La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat

    Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.

    «La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».

    La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia

    Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.

    Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.

    D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.

    A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.