Gairebé 230.000 arbres de la ciutat dels espais públics del conjunt de barris de Barcelona han estat analitzats per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i del CREAF com a part d’un estudi que relaciona els arbres amb l’esperança de vida i la renda per càpita de les persones que els tenen més a prop.
L’estudi demostra que els barris de Barcelona amb rendes per càpita més baixes tenen més verd urbà, perquè tenen més arbres als espais públics i amb un número similar d’espècies, si es comparen amb els de rendes més altes. Això -diu la recerca- és perquè els barris menys adinerats i més densament poblats tenen rotondes i places florides, arbres als carrers, escocells i petits espais enjardinats que compensen la manca de grans infraestructures verdes que sí que hi ha als barris benestants.
Que el contacte amb la natura afavoreix la salut de les persones, física i mental, ho han evidenciat ja nombrosos estudis, i en aquest del CREAF i la UAB es torna a demostrar que els barris de Barcelona amb més esperança de vida tenen més arbres i de més espècies diferents. Segon avança el professor associat del Departament de Biologia animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la UAB, autor principal de l’estudi i investigador del CREAF Josep Padullés, “caldrà fer més recerca per determinar si la major presència d’arbres és una causa directa d’una millor salut humana, com s’ha trobat en altres ciutats”.
Els beneficis del contacte amb la natura de les persones i la seva salut es vincula al fet que els espais verds urbans redueixen els nivells d’estrès, promouen l’activitat física, milloren els climes locals i redueixen la contaminació de l’aire. D’aquesta manera, investigacions anteriors ja han demostrat una major cohesió social i la qualitat de vida en general de qui conviu més i més a prop dels elements naturals.
Rànquing de barris
Amb els resultats obtinguts, els investigadors han establert un rànquing dels barris que més s’estan reverdint a Barcelona i dels que menys. Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, La Guineueta i el Poble Sec-Parc de Montjuïc són els que tenen més diversitat d’arbres. I, en canvi, Sants-Badal, Can Peguera i la Clota són els de menor varietat. Quant a número d’arbres, Horta, Poble Sec-Parc de Montjuïc i Pedralbes ocupen les posicions altes del rànquing, mentre que Vallvidrera, Tibidado i Les Planes, Vallbona i la Clota concentren les més baixes.
En l’estudi, que ha estat publicat a la revista Landscape & Urban Planning, hi ha participat també l’investigador del CREAF i catedràtic del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia la UAB Javier Retana.
Reduir la circulació de cotxes
Els autors adverteixen que la manca d’espai i la forma compacta de les ciutats pot fer difícil que augmenti el verd urbà; per això, transformar la xarxa de carrers, per exemple, reduint el nombre de carrils de trànsit privats, pot obrir noves oportunitats per augmentar la plantació d’arbres i els seus beneficis. Barcelona té uns 7 m2 d’espai verd per habitant, una dada baixa en comparació amb altres ciutats, però que es compensa amb l’alta densitat d’arbres als carrers (100 arbres de carrer per cada 1.000 habitants, aproximadament).
L’estudi l’han fet públic als seus espais en línia, tant el CREAF com la UAB.
Menys cotxes, més arbres
Barcelona té uns 7 m2 d’espai verd per habitant, una dada baixa en comparació amb altres ciutats, però que es compensa amb l’alta densitat d’arbres als carrers (100 arbres de carrer per cada 1.000 habitants aprox.). Els autors adverteixen que la manca d’espai i la forma compacta de les ciutats pot limitar que augmenti el verd urbà. Per això, transformar la xarxa de carrers, per exemple, reduint el nombre de carrils de trànsit privats, pot obrir noves oportunitats per augmentar la plantació d’arbres i els seus beneficis.
“Aquest estudi és un exemple dels esforços que calen per comprendre la complexitat dels ecosistemes urbans i la seva relació amb els habitants. Cal seguir investigant per millorar el coneixement i fer una planificació urbana sostenible i un disseny d’espais verds que en promoguin una distribució més equitativa. Segons els nostres resultats, les persones encarregades d’aquesta planificació i responsables polítics no haurien d’assumir que l’augment de la coberta arbòria o dels espais verds comportarà sempre un augment dels nivells d’ingressos per si sol. En lloc d’això, han d’adoptar un enfocament més específic i abordar les barreres que impedeixen que determinats grups socials accedeixin als arbres i als espais verds”, conclou Padullés.
Article de referència
Padullés Cubino, J.; Retana, J (2023). Socioeconomics explain tree diversity, abundance, and composition in the compact city of Barcelona, Spain. Landscape and Urban Planning, Volume 236, 104778, ISSN 0169-2046.
La revista The Lancet publica un estudi sobre l’esperança de vida i les principals causes de mort al món per 2040 segons els pronòstics corresponents a diversos escenaris possibles.
La recerca mostra que és probable que tots els països experimentin almenys un lleuger augment en l’esperança de vida. En contrast, en un context més pessimista gairebé la meitat de totes les nacions enfrontarien menors expectatives.
«Un progrés significatiu o un estancament dependrà de com els sistemes de salut abordin els factors de risc específics», afirma Kyle Foreman, expert de l’Institut de Mètrica i Avaluació de la Salut (IHME) de la Universitat de Washington (EUA) i autor principal de l’estudi.
Segons Foreman, els cinc principals factors que influeixen en les expectatives sobre mortalitat prematura són la pressió arterial alta, l’índex de massa corporal alt, un elevat nivell de sucre en sang, el consum de tabac i d’alcohol. La contaminació de l’aire ocupa el sisè lloc.
Per això, l’estudi projecta un augment significatiu en les morts per malalties no transmissibles (ENT), que inclouen diabetis, malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC), malaltia renal crònica i càncer de pulmó, així com l’empitjorament dels resultats sanitaris vinculats a l’obesitat.
A més, l’anàlisi exposa un risc substancial que la mortalitat per VIH o sida repunti, la qual cosa podria suposar una reculada en els augments recents en l’esperança de vida en diverses nacions de l’Àfrica subsahariana.
Espanya per davant del Japó el 2040
L’esperança de vida dels diferents territoris ofereix nous coneixements sobre el seu estat de salut. Així, Espanya, amb una esperança de vida mitjana de 82,9 anys en 2016, es va situar en el quart lloc entre 195 països.
No obstant això, si continuen les tendències recents de salut podria pujar fins a situar-se en el primer lloc el 2040 amb una esperança de vida mitjana de 85,8 anys, la qual cosa suposa un augment mitjà de 2,8 anys (des de 4,5 anys en el millor escenari de salut a sol 0,8 anys en el pitjor).
Això suposaria superar al Japó, primer en el rànquing de 2016 (amb una mitjana d’esperança de vida de 83,7 anys), que ocuparà el segon lloc en 2040 (amb una mitjana de 85,7 anys).
En contrast, Estats Units el 2016 es va situar en el 43° lloc, amb una mitjana d’esperança de vida de 78,7 anys. El 2040, es pronostica que l’esperança de vida augmentarà solament 1,1 anys a 79,8, però baixant de rang al lloc 64.
En comparació, el Regne Unit va tenir una esperança de vida de 80,8 anys el 2016 i s’espera que augmenti a 83,3, augmentant la seva classificació des del lloc 26 al 23 el 2040.
Causa de mort a Espanya
El 2016, les 10 principals causes de mort prematura a Espanya van ser la cardiopatia isquèmica, alzheimer, càncer de pulmó, accident cerebrovascular, EPOC, càncer de còlon i recte, càncer de mama, suïcidi, altres malalties cardiovasculars i infeccions respiratòries baixes.
No obstant això, en 2040 s’espera que els motius principals siguin alzheimer, cardiopatia isquèmica, càncer de pulmó, EPOC, càncer de còlon i recte, accident cerebrovascular, malaltia renal crònica, altres malalties cardiovasculars, càncer de pàncrees i diabetis.
Per als autors, el país posseeix un gran potencial per millorar la trajectòria de salut en abordar els factors de risc clau, els nivells d’educació i l’ingrés per càpita.
Els millors i pitjors pronòstics
A més d’Espanya, s’espera que en 2040 altres nacions pugin substancialment en la seva classificació en termes d’esperança de vida, entre ells Xina, Síria, Nigèria i Indonèsia. En contrast, s’estima que Palestina caurà més en la seva classificació d’esperança de vida, així com els Estats Units, Canadà, Noruega, Taiwan, Bèlgica i Països Baixos.
Mentre que Espanya, Japó, Singapur, Suïssa, Portugal, Itàlia, Israel, França, Luxemburg i Austràlia ocupen el top 10 de les nacions amb majors esperances de vida, els països que ocupen els últims llocs són Lesotho, Swazilàndia, República Centreafricana i Sud-àfrica.
«Les desigualtats seguiran sent grans», conclou Christopher Murray, director d’IHME. «En un nombre substancial de països, massa persones continuaran guanyant ingressos relativament baixos, seguiran tenint poca educació i moriran prematurament. Però les nacions podrien progressar més ràpidament enfrontat els principals riscos, especialment el tabaquisme i la mala alimentació».
Arrels Fundació és una entitat que va néixer fa 30 anys amb la voluntat que no hi hagi ningú dormint al carrer. Ara a Barcelona, més de 1000 persones viuen al carrer. El 90% són homes i el 10% són dones i la seva mitjana d’edat és de 42,7 anys. Només arriben als 58 anys d’esperança de vida i el 20% no té targeta sanitària a l’Estat. A Barcelona, el 79,2% pateix trastorns crònics físics o mentals. La mitjana de temps vivint al carrer és de tres anys i quatre mesos. Durant aquest període, el 30% ha patit agressions, sent en un 40% quan l’enquesta es fa només a les dones. A més, aquelles persones que es sent més vulnerable reconeix en un 60% haver patit agressions.
En els inicis d’Arrels Fundació, un grup de gent va ajuntar-se amb un objectiu comú i ja aleshores van definir tres línies d’acció: atendre les persones sense llar que es troben en les fases més consolidades d’exclusió perquè tornin a ser el més autònomes possible, sensibilitzar la ciutadania sobre la realitat de les persones sense llar i realitzar incidència política i denunciar situacions injustes i aportar propostes que ajudin a transformar la realitat d’exclusió social.
Ferran Busquets és el seu president i no es talla en afirmar que viure al carrer mata, ja que aquestes persones tenen una esperança de vida de 20 anys menys que la mitjana de la població. Per combatre-ho, tenen iniciades diverses campanyes, han realitzat diversos documentals i fan acció diària tant amb les persones que viuen al carrer com per incidir i canviar les polítiques públiques al voltant de l’habitatge.
Parlem amb Ferran Busquets sobre les dinàmiques i l’objectiu d’Arrels, que intenta «arribar a les persones que estan al carrer en una situació més cronificada, aquelles que ho tenen més difícil per sortir-hi» mentre intenta acabar amb el problema de l’habitatge i la situació de desigualtat que viuen en tots els aspectes.
Quin contacte teniu amb les persones que viuen al carrer? Com ho feu?
Tenim un equip d’acollida que gestiona el centre obert i un equip de carrer que està format per voluntaris. Som 60 professionals i 400 voluntaris. L’equip de carrer el que fa és visitar la gent: la coneixem, ens apropem i l’acompanyem. No anem al carrer a treure’ls d’allà. Anem a contactar amb les persones, establir una relació, a recuperar aquesta confiança que han perdut i, a partir d’aquí, si la persona vol fer un pas, els podem acompanyar. Per qui viu al carrer, al centre obert tenim consignes i dutxes però qui les acaba utilitzant no són els qui estan molt deteriorats ni en una situació molt cronificada perquè ja han volgut arribar fins aquí.
Relaciones que com més temps fa que algú viu al carrer més li costarà apropar-se al centre?
Sí perquè estan més deixats i ja han perdut la confiança en tothom. Jo sempre dic que algú que ha perdut la confiança amb la gent o amb un mateix sap com és de difícil recuperar-la. Si tu tinguessis problemes d’habitatge faries algunes trucades, alguns moviments a la desesperada per no arribar al carrer. Si tot i això arribes al carrer perdries la confiança amb tota aquesta gent que t’ha dit que no.
I vosaltres què li podeu oferir a algú que ha arribat a aquesta situació?
Doncs primer venir al centre però el que intentem oferir és la solució al carrer. Per què una persona està al carrer? Perquè no té un lloc on estar. Podem parlar de pèrdues de feina, de trencaments de relacions, de moltes coses que altra gent aïlladament ha tingut però com seguia tenint habitatge no ha acabat al carrer. És així de senzill: no tens habitatge, te’n vas al carrer. Nosaltres en aquests moments tenim 200 persones allotjades en diferents espais: tenim una residència de 34 places, tenim 80 pisos, alguns individuals altres compartits, i tenim un pis zero. El pis zero és un espai de molt baixa exigència on només es demana comportament i no cal que la gent es dutxi, poden beure, poden portar animals… També oferim habitacions de relloguer: tens dret a habitació i a anar al lavabo unes hores al dia, l’accés a la cuina també és limitat… sovint estan en molt males condicions, és una manera molt poc digne. A més, aquí tenim un espai ocupacional perquè la persona tingui coses a fer durant el dia perquè si no se li fa molt llarg.
La clàssica pregunta és si així es recuperen o tornaran a treballar. Estem parlant de persones d’uns 50 anys que han estat potser 10 anys al carrer o més o menys. No m’agrada dir que la recuperació i el retorn al món laboral és impossible però sí que hi ha una dificultat increïble. Si a tal com està el pati li afegeixes toxicomanies, problemes de salut mental o el trauma d’haver viscut al carrer doncs el retorn a la feina és una dificultat molt gran.
Campanya d’Arrels Fundació / Carla Benito
El 90% de la població que viu al carrer són homes i el 10% restant són dones. Per què s’explica aquesta diferència?
La dona abans d’arribar al carrer fa servir molts mecanismes, molts d’ells nocius per ella. Hi ha un exemple molt gràfic: una noia ens va trucar, no estava al carrer, estava vivint a casa d’un amic a qui no el podia pagar en diners. Hi ha aleshores l’accés a la prostitució, feines molt precàries de netejar cases, cuidar gent gran o nens… Per les dones que tenen fills també hi ha més protecció i hi ha més mecanismes a banda del «pel meu fill el que sigui». Clar, aquest ‘el que sigui’ sovint és molt més dur. També s’ha de comptar que la dona al carrer pot patir moltes més agressions i de tot tipus. Aleshores la dona s’amaga molt més. Quan feia voluntariat al carrer moltes vegades quan veiem una dona sola al cap del temps la trobàvem de nou al costat d’un home, segurament per tenir algú i protecció.
Has parlat de salut mental, quines patologies són les més usuals?
Hi ha molta gent amb toxicomanies. Una persona que arribi al carrer pot arribar per l’alcohol, no té perquè, però, si arriba al carrer, és molt probable que acabi alcoholitzada. Una dada important pel que fa a salut és que la gent que nosaltres atenem viuen de mitjana 20 anys menys que la resta de la població de Barcelona. Aquesta diferència tan bèstia és una dada que només es produeix en els països en vies de desenvolupament. Dormir al carrer mata. La gent té moltes malalties, està en situacions molt bèsties, té depressió…
Accedeixen al sistema sanitari en igualtat de condicions?
No. És molt difícil. Ara estem començant a fer un estudi sobre neurologia. A banda de tot el tema psicològic, si el seu cap no està preparat per rebre una informació perquè d’aquí a 30 minuts l’oblidarà, no pots dir-li ‘hem d’anar al metge’, li has de dir ‘anem al metge ara’.
A vegades us trobeu en situacions difícils de gestionar?
Sí. Sovint hi ha gent que no accepta la seva situació i necessita enfocar la ràbia i la frustració de ‘la societat no m’està donant una solució’ cap a aquells que l’escolten que en aquest cas som nosaltres. Estem començant a fer una guia de xoc perquè algú quan arribi al carrer sàpiga que pot fer, no cal que ho aprengui a base de bufetades. Se’ls hi ha d’explicar la realitat i se’ls hi ha de poder dir que es quedaran una temporada llarga al carrer perquè ara mateix no hi ha solucions. Hi ha albergs sí, però estan ubicats en una zona horrorosa i quan arribes sovint no trobes espai. És una situació penosa.
Què proposeu pel que fa a aquest tipus d’albergs?
Obrir espais per tota la ciutat. L’operació fred mateix són 100 places extres i sempre queda curta. Són solucions que no serveixin perquè la gent només acaba podent accedir un dia: perquè no repeteix o perquè no els deixen. Que estiguin tan allunyats a més fa que la gent no vulgui anar. Si has d’estar una hora caminant per arribar, no et val la pena abandonar el teu racó, els teus cartons i les teves coses.
Una bona iniciativa és el Housing First on tu aniràs a un pis sense preguntar-nos si tens treball o no, si estàs alcoholitzat o no… Tens dret a un habitatge, doncs això va primer. Les condicions és que si tenen ingressos paguin un 30% d’aquests, que accepti l’ajuda d’un equip de suport que l’acompanyarà amb la higiene o l’alcohol sense que sigui una condició per l’habitatge i finalment tenir un bon veïnatge, ja que el Housing First són pisos repartits per tota la ciutat.
Entrada a la seu d’Arrels Fundació / Carla Benito
Qui paga aquests pisos? Les institucions?
Tan de bo però són pisos normals del mercat de lloguer. L’Ajuntament en té alguns però no suficients. Ara mateix s’està parlant per l’habitatge, i això està molt bé, però no s’està apostant per les persones que avui i demà pateixen la nit al carrer. La meva sensació és que s’ha llançat la tovallola, que no es fa res en aquest sentit, i això em sembla un error molt greu. Han agafat un discurs que també és cert però que no ho justifica: que a nivell català i estatal no s’estan fent prou coses, que els altres municipis envien gent cap a Barcelona, que hi ha un problema de l’habitatge en general… Com a societat, si tu tens un problema jo no et puc dir ‘el teu problema és de l’estat’: si tens un problema t’hauré d’ajudar.
Un dels arguments al que es recorre és ‘jo no crec en la caritat’.
Em sembla molt bé però és incompatible una cosa de l’altre. Si el meu fill s’està morint de gana, per molt que el millor per ell sigui un plat de verdura si només tinc una pasta doncs li acabaré donant. Clar que s’ha de buscar la solució ideal però de mentres aquesta persona està patint. El que no podem és no fer res i dir que el problema és un altre. L’habitatge social a Barcelona és un 1,5 i el que no podem és esperar que sigui d’un 15 perquè això no ho veurem ni tu ni jo. Aleshores mentrestant, què?
Parleu sovint de com les persones que viuen al carrer són invisibles.
Sí. Hem d’implicar a la ciutadania en aquest problema o no hi ha res a fer. Jo no he vist mai cap canvi en què la societat civil no s’hagi mogut i no és un posicionament polític, és una realitat. Arrels ara mateix tenim 400 voluntaris fixes apuntats en diferents serveis però al llarg de l’any hi ha més de 4.000 persones i empreses que ens proporcionen el 70% dels nostres ingressos. Això ens facilita moltíssim l’acció i ens permet qüestionar les polítiques. De fet a nivell català s’està fent un Pla Integral de Sensellarisme però no sé si per la paralització del 155 o què però fa temps que no en tenim cap notícia.
Per implicar-la cal trencar amb tots els prejudicis. Què me’n dius de la frase: si li dono diners se’ls gastarà en alcohol?
Si una persona està alcoholitzada, necessita l’alcohol sí o sí. Hi ha risc per la seva salut si deixa de perdre’n de cop. Cada persona sap les seves necessitats i decidirà amb què gastar-se els diners. El problema en donar diners és que sovint la gent ho fa per quedar-se ella tranquil·la. Davant d’això jo prefereixo que no ho facin i que es remogui una mica la seva consciència. Jo amb el tema diners, que cadascú faci el que vulgui. A vegades és millor establir una relació amb algú que veus cada dia i no donar-li diners però sí conversa.
Un altre exemple seria qui dóna menjar i després la persona que ho rep no l’accepta.
Potser no és el que necessita. A Barcelona ningú es morirà de gana. Els dijous és festa grossa al carrer perquè es surt a repartir menjar. Aleshores és millor, torno a dir, mirar com et pots apropar, parlar amb ell, preocupar-se… Si una persona és agressiva ho veuràs ràpid perquè això t’ho pots trobar a l’autobús i a tot arreu. De prejudicis hi ha molts: el de l’alcohol és el que fa més mal però s’ha d’entendre la situació. Quan estava de voluntari m’havien arribat a dir que gràcies a l’alcohol no es llançaven a les vies del metro o que si els agredien a la nit ho passaven millor.
Com dèiem abans si una dona no està al carrer i ha de passar per la prostitució o per viure a casa d’algú a canvi d’una altra cosa és una opció diferent a viure al carrer. Què és pitjor? Això és molt difícil de dir.
Un altre prejudici és ‘està al carrer perquè vol, tenen albergs’. Home, a qui li ve de gust dormir amb 10 homes tots desconeguts, que tenen molts problemes, que tens el teu mòbil que és l’únic que tens i potser te’l roben? No dormiràs en tota la nit. Millor continuar al teu racó sense que ningú t’emprenyi i amb tot controlat. I a més, per estar 4 dies i començar de nou?
Sobre la feina: que algú provi a anar a treballar cada dia sense dutxar-se. Et trobaràs malament per no haver dormit bé, estaràs incòmode per les olors… Anar a treballar cada dia desfet no ho pot fer ningú.
I no tens on deixar les coses mentre estàs treballant.
Exacte. Aquí tenim unes consignes però no hi ha més arreu de Barcelona.
Què s’ha de reivindicar i lluitar?
A la gent que viu al carrer se’ls hi ha vulnerat el dret a l’habitatge, se’ls hi ha vulnerat el dret a la salut bàsicament per l’esperança de vida que és una diferència de més de 20 anys, se’ls hi ha vulnerat el dret a la seguretat per totes les agressions. També el dret a la intimitat perquè ho fan tot a la vista de tothom i després també volem reivindicar el dret a la veritat que vol dir trencar amb els estigmes. Abans d’acusar algú del què fa i deixa de fer, si no en saps, calla.
L’esperança de vida d’una dona en néixer a Catalunya el 2014 és de 86,1 anys de mitjana. Així es desprèn de l’Informe de salut 2016, que recull dades de diversos indicadors que mesuren l’estat de salut i els principals problemes entre la població catalana. Entre els homes catalans l’esperança de vida és de 80,5 anys. Amb tot, si bé els homes viuen menys temps que les dones, en proporció, viuen més temps en bona salut.
El temps que pot esperar un home viure amb bona qualitat de vida, segons les últimes dades disponibles, és de 67,9 anys de mitjana mentre que en una dona és de 68,8 anys. Això explica que si es alculreuen aquestes dades amb les que s’obtenen de la mitjana d’esperança de vida en ambdós sexes es pugui dir que els homes viuen menys anys però amb millor salut durant el temps de vida.
Segons l’Enquesta de Salut a Catalunya (ESCA) amb dades del mateix any, 4 de cada 10 dones majors de 15 anys conviu amb alguna malaltia crònica, mentre que afecta 3 de cada 10 homes. Els trastorns crònics que més pateixen les dones, segons l’informe, són dolor lumbar o dorsal, dolor cervical, artrosi o reumatisme i hipertensió arterial. Més dades que mostren la desigualtat en salut segons el gènere és que les dones, en un 16,3%, tenen més problemes per caminar que ells, amb un 10,8%. També són elles les que tenen més problemes d’ansietat i depressió, 22,6% del total de les enquestades, enfront d’un 13,5% en el cas dels homes. 10,5% del total de les dones té probabilitats de patir un trastorn mental, però només un 6,5% dels homes podria patir-ne.
La classe social és un determinant de la salut
L’informe també recull que el 83,3% de la població catalana té una percepció positiva de la seva salut -més alta entre els homes que entre les dones- i que la percepció empitjora amb l’edat. A més a més també es desprèn de l’informe que les persones que pertanyen als grups socioeconòmics més desfavorits i les que tenen nivells d’estudis més baixos tenen una percepció pitjor del seu estat de salut, sobretot entre les dones. Per exemple, mentre que el 91,4% de persones amb estudis universitaris té una bona percepció de la seva salut, el percentatge baixa fins al 66% entre la població sense estudis o amb estudis primaris.
Altres indicadors, com ara les malalties o trastorns crònics o l’excés de pes també tenen en proporció més presència entre les classes més desfavorides. Per exemple, els problemes de salut crònics tenen gairebé el doble de presència entre les persones sense estudis o amb estudis primaris que entre les persones amb estudis universitaris. Un altre exemple és la salut mental. Mentre que la depressió només afecta un 7% de les persones de classe alta el percentatge augmenta fins al 20% en les de classe més baixa.
En aquest sentit en l’informe, impulsat pel Departament de Salut, es posa de manifest la necessitat “de dur a terme accions adreçades a les poblacions més vulnerables i de promoure’n per incidir en la reducció de les desigualtats socials que afecten la salut”.
La contaminació atmosfèrica redueix l’esperança de vida a Espanya. Una recerca liderada per científics de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) assegura que un increment de 5 μg/m3 en la concentració de partícules PM10 provoca una pèrdua de gairebé un any de vida. Per això afirmen que les concentracions de contaminació atmosfèrica estan associades amb importants reduccions en l’esperança de vida.
Amb l’objectiu d’investigar l’associació entre l’exposició a la contaminació de l’aire i les zones verdes amb la mortalitat i l’esperança de vida a d’Espanya, també han descobert que un augment de 2 μg/m3 en la concentració de partícules PM2.5 podria provar una reducció de 7 mesos de vida. L’estudi s’ha publicat a la revista Environment International. En vista dels resultats, els investigadors demanen que fer front a la contaminació atmosfèrica sigui «una prioritat en salut pública”.
“L’exposició a la contaminació atmosfèrica ja s’havia associat amb un increment en les taxes de mortalitat, però fins ara pocs estudis s’havien centrat en l’esperança de vida i la majoria tenia una cobertura espacial restringida”, afirma Carmen de Keijzer, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.
Per realitzar l’estudi els investigadors van dividir l’estat espanyol en quasi 2.200 àrees amb 3.500 persones. Els resultats s’han publicat en el context del projecte Life Medhiss, que té per objectiu contribuir a l’actualització i desenvolupament de la política mediambiental de la Unió Europea en termes d’efectes adversos en la salut de la contaminació atmosfèrica.
Els investigadors també han estudiat els espais verds. “De la mateixa manera que havia ocorregut en altres estudis anteriors, en el nostre cas els espais verds es van associar a un augment de l’esperança de vida en zones amb nivell socioeconòmic baix, mentre que es van associar a una reducció de l’esperança de vida en zones més pròsperes”, diu Xavier Basagaña, investigador d’ISGlobal. Expliquen, però, que és difícil valorar l’efecte dels espais verds sense la suficient informació sobre els tipus d’espai I l’ús que té per part de la població.
Els europeus tenen una esperança de vida que, de mitjana, supera els 80 anys: 83,6 anys les dones i 78,1 els homes. La dada contrasta, però, amb el fet que no sempre va acompanyada d’una bona salut de les persones. Aquest augment de l’esperança de vida es deu a millores en salut gràcies a les noves tecnologies, nous tractament mèdics i la prevenció en el desenvolupament de malalties. Això s’ha vist reflectit sobretot en l’esperança de superació de càncers, atacs de cor i ictus.
Tot i això, segons l’informe conjunt de la Comissió Europea i l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) ‘Health at a Glance: Europe 2016’ (La Salut a Europa en un cop d’ull), prop de 50 milions de persones pateixen alguna malaltia crònica i cada any moren més de mig milió de persones en edat de treballar. Això suposa un cost anual de quasi 115.000 milions d’euros per a la Unió Europea. Per reduir aquest cost i disminuir el nombre de morts, des de la Comissió Europea i l’OCDE asseguren que no s’ha invertir més sinó de millor manera. Per això cal potenciar les polítiques que fomenten una bona salut, prevenen malalties i ofereixen una assistència sanitària eficaç. A l’informe també s’explica que factors de risc, com ara el tabaquisme o l’obesitat, causen moltes morts que s’haurien pogut evitar. Actualment, el 16% dels adults són obesos, un 5% més que l’any 2000. Pel que fa al tabac, una de cada cinc persones segueix fumant.
Diferències en l’accés a l’atenció sanitària
L’informe permet accedir a dades a escala europea pel que fa a la salut dels europeus i els seus sistemes de salut. Davant dels resultats, el secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, assegura que es podrien salvar moltes més vides si es millorés l’assistència sanitària fins a igualar-la amb la d’altres països de la UE amb millors sistemes de salut. Per això “cal fer molt més per reduir les desigualtats a l’hora d’accedir i gaudir d’una assistència sanitària de qualitat”, diu Gurría.
Augmentar els recursos que promouen la salut, potenciar les estratègies de prevenció de malalties i millorar la qualitat de l’assistència sanitària, són alguns dels factors clau a l’hora de salvar vides. Segons l’informe, es calcula que davant d’una falta d’atenció primària adequada, el 27% dels pacients es dirigeixen a urgències i que els europeus més pobres tenen de mitjana 10 vegades més problemes pel que fa a l’accés a una atenció sanitària adequada en comparació a la població més rica. Per això demanen que els estats membres millorin l’accés a l’atenció primària i es redueixin les llistes d’espera.
Un altre dels problemes que enfronta la Unió Europea és l’envelliment de la població: actualment prop del 20% de la població té més de 65 anys, un 10% més que el 1960. A més, està previst que la xifra augmenti fins al 30% el 2060. Aquest envelliment i l’augment de les malalties cròniques, sumat a les limitacions econòmiques, faran necessaris canvis estructurals en l’assistència sanitària. Això vol dir, segons l’informe, incloure l’anomenada salut electrònica, reduint el nombre d’hospitalitzacions i reorganitzant els serveis d’atenció primària i domiciliària. També recomanen racionalitzar la despesa farmacèutica i potenciar l’ús de medicaments genèrics.
