Just Deploy It!

Etiqueta: esport

  • Roba intel·ligent que millora la salut quan fem esport

    Com ens alimentem i ens hidratem quan fem esport estan molt implicats en el benefici resultant de la nostra activitat física. I com el nostre cor es comporta durant l’exposició de l’organisme a l’esforç de la pràctica esportiva és un dels indicadors fisiològics i bioquímics clau per confirmar  que salut i esport van de la mà en cada cas. Per això, ja fa temps que la investigació tecnològica aplicada a la salut treballa la inserció de sensors en els mateixos materials tèxtils que mesuren bioritmes com el batec del cor i indicadors fisiològics i bioquímics com la nutrició o el nivell d’hidratació. L’esport d’elit els té ja incorporats a la seva pràctica habitual, però encara no és tan fàcil que aquesta tecnologia arribi a tothom.

    No obstant, l’activitat física, com a recomanació de pràctica saludable, demana cada cop més que també els teixits intel·ligents que incorporen aquests controladors de salut siguin a l’abast de tothom, i a qualsevol edat. S’evitarien així molts dels efectes adversos  en pràctiques excessives o inadequades de l’activitat física.

    Tenint això en compte, un equip d’investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), liderat per Joan Melià Seguí, investigador del grup Wireless Networks (WINE), de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3), estudia la manera d’universalitzar i democratitzar el monitoratge de paràmetres de salut durant la pràctica d’activitat física. I ho fa, concretament, amb la vista posada en la hidratació i l’anàlisi de la suor.

    El projecte de recerca, batejat com a HydraSport, ha estat aprovat en la convocatòria del Ministeri de Cultura i Esport d’ajudes per a projectes de recerca en ciència i tecnologia aplicada a l’activitat física beneficiosa per la salut (AFBS) i la medicina esportiva. Rep per a la seva realització fons europeus del Pla de recuperació, transformació i resiliència Next Generation EU.

    Detectar la suor

    L’activitat física regular és fonamental per prevenir i manejar les cardiopaties, la diabetis de tipus 2 i el càncer. D’acord amb l’OMS, també contribueix a reduir els símptomes de la depressió i l’ansietat, disminuir la deterioració cognitiva, millorar la memòria i potenciar la salut cerebral. Tot i això, segons l’organització, una de cada quatre persones adultes i quatre de cada cinc adolescents a escala mundial no fan prou activitat física.

    «En determinats casos, com ara en persones d’edat avançada, persones amb malalties o en entorns amb climes adversos (per exemple, de molta calor), existeix una probabilitat més gran que l’activitat física pugui desenvolupar efectes negatius per a la salut, com la deshidratació», explica l’investigador Joan Melià Seguí, qui també és professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació. Per això, amb l’objectiu de millorar les condicions per universalitzar la pràctica d’activitat física beneficiosa per a la salut, cal democratitzar el monitoratge de paràmetres bàsics com ara la hidratació.

    Segons el personal investigador, això implica aconseguir integrar en la roba d’ús diari una tecnologia de baix cost, flexible i sense bateries ni circuits complexos, que permeti un mesurament desatès i no invasiu de la salut. Amb aquest propòsit, l’equip de la UOC estudia les possibilitats d’integrar tecnologies d’identificació per radiofreqüència (RFID) en teixits intel·ligents que recaptin informació sobre la hidratació de la persona a  través de la seva suor.

    L’investigador Joan Melià explica que per monitorar la hidratació, de manera no invasiva i integrable en roba d’ús quotidià, necessiten complir diversos requisits. «En primer lloc, necessitem un fluid corporal ric en biomarcadors relacionats amb la hidratació, que es generi abastament durant l’activitat física i que entri fàcilment en contacte amb la roba. La suor conté potencialment gran quantitat d’informació rellevant, encara que tradicionalment hagi estat un recurs infrautilitzat per al control de la salut no invasiu.»

    Un altre dels requisits és trobar una tecnologia que permeti recaptar dades, però passi pràcticament desapercebuda per qui la porta. «Necessitem una tecnologia de dimensions reduïdes i de molt baix cost que permeti tant el mesurament per mitjà d’un sensor, com la comunicació de les dades mitjançant tecnologies compatibles amb la internet de les coses», afegeix l’investigador. «La RFID, en les seves diferents versions, és una tecnologia que pot funcionar sense bateria, ja que les etiquetes s’alimenten a partir de les ones de radiofreqüència de l’equip lector, i el disseny del qual permet fer mesuraments bàsics, a canvi d’un cost de producció molt baix.»

    Cap a una activitat física saludable per a tothom

    «L’objectiu principal és fomentar la pràctica d’activitat física beneficiosa per a la salut seguint les recomanacions de l’OMS i del tercer objectiu de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les persones a totes les edats), mitjançant la democratització de roba intel·ligent que permeti un monitoratge bàsic de paràmetres de salut com ara l’estat d’hidratació», conclou l’investigador de la UOC.

    Aquest projecte de recerca es presenta com a «HydraSport: Disseny i integració de sensors passius de molt baix cost a la roba d’esport per a la monitorització de nivells d’hidratació» i aspira a generar contribucions positives tant en l’àmbit científic i industrial com per al conjunt de la societat. Desenvolupaments com ara el proposat pel personal investigador de la UOC poden millorar els sistemes de prevenció i diagnòstic primerenc centrats en la salut dels qui practiquen esport. Com que és una solució de baix cost i fàcilment integrable en els sistemes mèdics actuals, la barrera d’adopció seria baixa per a la indústria i podria ser un vehicle per democratitzar els avenços en salut digital a la societat.

    A més, el projecte busca demostrar la viabilitat d’integrar sensors passius de molt baix cost amb tecnologia RFID en materials tèxtils, la qual cosa permetria a la indústria desenvolupar peces de roba digitalitzades amb un ampli ventall d’aplicacions en l’esport i en la prevenció en salut. «Al projecte investigarem teixits i dissenys tecnològics apropiats», afegeix Joan Melià Seguí. L’investigador espera que “els resultats obrin la porta a futures col·laboracions amb altres investigadors i amb la indústria».

  • Ivan Camps: “El món no està preparat per a la gent que va en cadira de rodes”

    Fa set anys, a Ivan Camps Rivas li van trobar un cavernoma o malformació vascular a la medul·la i, en extirpar-li, va perdre la mobilitat de les cames. Tenia 35 anys. Mentre feia rehabilitació a l’Institut Guttman de Barcelona, va provar una de les activitats que més li agraden, la natació. Pensava que seria fàcil, sempre havia estat una persona esportista i competitiva, però, un cop a l’aigua, la meitat del cos se li enfonsava i li costava surar.

    La seva monitora, la Maria Folgado, li va explicar com moure’s en l’entorn aquàtic i li va donar alguns consells. L’Ivan recorda que va ser com tornar a aprendre a nedar: “La manera de fer braçades no és la mateixa. Has de respirar menys del que respiraves per agafar una velocitat bastant elevada. Has de compensar els braços per tal que el cos no s’enfonsi”.

    La Maria li va comentar que entrenava persones amb discapacitat al Centre Natació Mataró i el va animar a provar-ho. L’Ivan va preferir acabar primer la rehabilitació, per si millorava, però, en acabar-la, va haver d’adaptar-se a la realitat de la cadira de rodes. “Jo no moc cap de les dues cames, vaig en cadira de rodes tot el dia, per això vaig escollir la natació, perquè era un dels esports en els quals jo no necessitava una cadira de rodes per practicar-lo. Vaig tenir ‘feeling’ amb ella i, després, amb la resta de l’equip”.

    “La natació és com una rehabilitació”

    Actualment, al CN Mataró de natació adaptada hi ha gairebé 30 persones amb capacitats diverses, i han guanyat les últimes quatre edicions del Campionat d’Espanya. L’Ivan entrena dilluns, dimecres, divendres i dissabte. “La natació és com una rehabilitació psicològica”, remarca. “L’ambient que tenim a l’equip és molt bo, és com si estiguessis prenent alguna cosa amb els amics, però estàs practicant esport. Ens ho prenem seriosament, aquí venim a entrenar, no a fer vida social, però ens expliquem les nostres historietes, i està bé”.

    “Ens agrada guanyar”, reconeix, “i no només guanyem el campionat d’Espanya, també la lliga catalana, que són quatre jornades, el campionat de Catalunya d’hivern i el d’estiu… Amb la selecció catalana, quan he anat jo, hem guanyat un parell de vegades i dues més hem quedat segons”. Hi ha guardons individuals i per equips: cada esportista suma punts per al seu equip, i així el CN Mataró ha estat el millor dels últims anys allà on ha competit.

    Ivan Camps Rivas: “Gràcies a l’esport i a la natació, tinc una forma física que em permet fer moltes coses»

    Tot i tenir una trajectòria de primer nivell, el CN Mataró té dificultats per trobar patrocinadors i, sovint, són els nedadors i les nedadores les qui s’han de costejar viatges i manutenció. En el cas del Campionat d’Espanya, però, és el club qui ho paga, o la cooperativa B-Swim, a la qual pertany la Maria Folgado. El neguit de l’equip ara és si podran anar a competir a una trobada internacional a Berlín: “Sense un patrocinador ens ho he de pagar nosaltres, i no sé si tot el món estarà disposat a desemborsar la quantitat”, comenta l’Ivan.

    Precisament, el 3 de desembre se celebra el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una jornada que té com a objectiu sensibilitzar i conscienciar la població en general sobre els drets d’aquestes persones i incloure-les en la vida social, econòmica, política i cultural, suprimint tot tipus de barreres.

    Una adaptació continua

    “Gràcies a l’esport i a la natació, tinc una forma física que em permet fer moltes coses. Per exemple, tinc un hort a casa. El vaig adaptar, amb una mica d’imaginació, i les plantes no estan al terra, sinó a uns 30 centímetres, com si fossin jardineres. A l’estiu, planto tomàquets, pebrots, carbassons, alls, enciams…”

    L’Ivan i la seva família es van haver de canviar de casa. Abans vivien a Mollet del Vallès i ara a Caldes de Montbui, en una planta baixa envoltada d’un terreny pla, però ell no ha volgut adaptar gaire la casa per acostumar-se a les barreres arquitectòniques amb què es troba a l’exterior. En pocs mesos, des que es va començar a trobar malament el juliol del 2014 fins que el van operar el gener del 2015 sabent que tindria efectes secundaris, l’Ivan ha hagut de fer tot un procés per conviure amb una discapacitat.

    L’Ivan ha creat el seu propi hort adaptat a casa

    “Quan vaig sortir de l’operació, em vaig centrar en la recuperació, ni plors ni males cares. Jo pensava que si la meva família em veia destrossat, ho passaria pitjor, i feia veure que estava com sempre, explicant els meus acudits. No em va costar gaire, ja estava mentalitzat”. Abans treballava en una oficina, en una multinacional. Ara no té feina. Es va haver de comprar un cotxe nou i adaptar-lo, i mira de fer una vida el més normalitzada possible: “No et pots quedar al sofà. Jo porto el meu fill a entrenar a futbol tres dies a la setmana, em quedo allà veient-lo i després el porto a casa. Estic força entretingut”.

    Tot i això, el canvi de vida li ha permès conèixer de primera mà que “el món no està preparat per a gent que va en cadira de rodes”. “S’ha millorat des de fa uns anys, sí, ara és millor, però no és suficient. Falta molt, i fins i tot la societat ens ho posa més difícil encara”, afegeix, i posa com a exemple les dificultats que té per aparcar el seu vehicle en una plaça per a persones amb mobilitat reduïda, ja que a diari l’ocupen cotxes de persones que no tenen aquesta condició. “És cada dia des de fa set anys. Fins i tot, hi ha gent que se’t posa ‘xula’ i et diu: ‘Què, tens ganes de problemes?’ Normalment, tu preguntes educadament si tenen la targeta per estacionar allà i et diuen que només són dos minuts o qualsevol excusa, i és molt cansat”.

    L’Ivan viatja sovint per competir amb el seu equip. Tot i que van a hotels amb habitacions adaptades, s’ha trobat amb casos com que la cadira no entra per la porta, o que només hi ha una barra a la banyera, o que hi ha dues escales per accedir a l’habitació. “No sé quins criteris hi ha per dir que un hotel és adaptat”, remarca.

    Entrenament d’alt nivell

    La Maria Folgado és l’entrenadora de l’equip de natació adaptada del CN Mataró i la seleccionadora estatal de la Federació espanyola d’esportistes amb paràlisi cerebral. Ella i altres professionals del món de la natació de competició van decidir crear B-Swim en veure que “no hi havia opcions reals” per a les persones amb discapacitat que volien fer natació. “Hi havia moltes associacions, però qui ho portava, eren voluntaris, o persones que s’hi dedicaven dos o tres dies a la setmana. No hi havia una professionalització. Vèiem que, en la natació adaptada, com que el nivell d’exigència era menor, com que n’hi havia prou amb un voluntari, que no calia que fos un monitor”.

    Per a B-Swing, les persones que fan esport adaptat no només van per entretenir-se una mica i sortir del seu espai habitual. “Jo vinc de l’entrenament d’alt nivell. Ara només em dedico a esportistes amb discapacitat. Des del principi, per a mi, no hi havia diferències. La diferència era l’adaptació per aconseguir l’objectiu de millorar i superar-se. I això ho han de fer en les millors condicions”.

    El CN Mataró de natació adaptada ha guanyat el Campionat d’Espanya en les seves quatre últimes edicions

    L’entrenadora concep l’esport com “un motor de canvi, que ha de ser de qualitat, estructurat i dirigit per professionals. És un dret en igualtat. Jo aplico les mateixes teories i programacions que aplicava amb altres esportistes anteriorment”. El seu mètode d’entrenament consisteix a “fer planificacions, millorar la tècnica, definir l’estil de cada nedador i, després, fer adaptacions. Això no vol dir baixar el nivell d’exigència, jo vull que hi hagi una millora en el rendiment: ser més ràpid, nedar més ràpid, més distància, més distància en menys temps”.

    Autoestima

    Al CN Mataró hi ha persones que necessiten entrenaments diferents, en funció de si només poden moure les cames, els braços o de les dificultats de moviment que tinguin. “És molt exigent pensar com puc fer que millorin, però a nivell personal és molt gratificant, perquè veus unes millores a través de l’esport, i com canvien físicament. D’alguna manera, crec que estic ajudant a canviar la vida a algú amb un impacte directe, i és molt addictiu. Tinc la sensació que el meu temps invertit és útil”.

    Així, recorda esportistes que ara caminen amb menys dificultats o que caminen distàncies més llargues. “Podria explicar mil casos. N’he tingut de molt difícils, i em semblen sorprenents i m’emocionen perquè se’ls ha donat la possibilitat de ser més forts”, indica, tot recordant que entrena des d’infants fins a gent gran.

    La Maria valora els beneficis de la natació per diferents motius: és “alliberador” per a les persones que van en cadira de rodes, i “dona seguretat” perquè no hi ha risc de caure i fer-se mal. A més, hi ha un altre factor: “Tu t’exposes físicament, estàs en banyador, hi ha un procés en què has d’acceptar el teu cos tal com és. Aquesta comunicació no es diu, però tu ho veus, t’estàs exponent i t’estàs empoderant”.

    Falten patrocinadors

    Orgullosa del seu equip, enumera els campionats guanyats en els últims anys. “Tenim sis esportistes en l’equip paralímpic espanyol. És gent de molt nivell”. Tot i això, lamenta la manca d’esponsorització i veure com a vegades no tothom pot anar a competir. “És molt decepcionant. No hi ha prou diners amb el que tenim a l’equip. No podem fer competicions fora perquè és un cost molt gran i a cada competició has de moure cadires de rodes, has de buscar hotels adaptats, és desesperant. La sensació és que a l’esport adaptat no se li dona la mateixa importància que al convencional, continua considerant-se d’una altra categoria”.

    Aquesta esportista d’elit, que ha viatjat arreu del món, afirma que “veus altres països i com es planteja l’esport amb persones amb discapacitat i la repercussió que té, i t’adones que aquí ens queda molt a fer”.

    En aquest sentit, critica la manca de rampes en les instal·lacions, per exemple, o la poca oferta esportiva. “Com menys limitacions posem, més esportistes aniran apareixent. Hi ha moltes persones que volen fer coses i no les fan perquè el que existeix no està adaptat. Una altra de les baralles és la falta de professionals formats, hi ha pocs tècnics formats en esport adaptat, caldria una formació específica a les universitats”.

  • «Mi médico me manda a paseo», un llibre per sensibilitzar sobre els beneficis de l’activitat física en la salut

    Tothom, amb major o menor mesura, coneix els beneficis de la realització d’activitat física o l’exercici per a la salut. Tot i això, les enquestes de salut mostren que hi ha entre un 30 i un 40% de població sedentària. «El sedentarisme suposa greus problemes de salut. La inactivitat física pot ser la causa principal del 21% dels càncers de mama i còlon, el 27% de la patologia diabètica i es troba en la causa d’un de cada tres atacs de cor», explica Montserrat Romaguera, metgessa de família i de l’esport i coordinadora del Grup d’Exercici Físic i Salut de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

    Romaguera acaba de publicar el llibre Mi médico me manda a paseo, un manual pràctic i amè escrit amb l’objectiu de conscienciar a la població sobre la importància d’incorporar l’activitat física saludable en el dia a dia per tal de millorar la seva salut i qualitat de vida. «Al llarg d’aquests 30 anys treballant com a metgessa de família i de l’esport, he recollit moltíssimes evidències sobre els beneficis que té l’activitat esportiva en la salut. D’alguna manera, he plasmat en el llibre les recomanacions que faig a la consulta, amb la idea que sigui una eina molt didàctica i útil, feta des de la meva experiència», assenyala Romaguera.

    «El meu propòsit és apropar l’activitat física a la població, que entenguin que no només és saludable sinó que també pot ser molt divertit», afirma la metgessa, que destaca la importància de trobar una activitat física que agradi i enganxi. Segons les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada persona hauria de fer, com a mínim, 30 minuts d’activitat aeròbica (com caminar o anar en bicicleta) cinc dies a la setmana, o bé 25 minuts tres dies a la setmana si es tracta d’una activitat anaeròbica (com l’aixecament de pesos o exercicis abdominals).

    La realitat, però, encara es troba molt lluny de les recomanacions de l’OMS. «Es tracta d’un canvi social i cultural. Hem de conèixer quins recursos tenim el voltant i trobar una activitat física que ens resulti agradable. No cal que sigui un esport, pot ser simplement sortir a caminar una estona. En aquest sentit, el llibre vol ser una petita aportació per sensibilitzar a la població i també als professionals sanitaris», sosté Romaguera. Com explica ella mateixa al llibre, l’activitat física, tot i ser considerada una eina low cost de promoció de la salut, «encara som pocs els metges que la ‘receptem’».

    Els beneficis de l’activitat física i l’exercici per a la nostra salut són molts: «L’exercici actua com a prevenció davant de malalties cardiovasculars, la diabetis, la hipertensió, el colesterol, l’obesitat i també actua com a prevenció enfront de diferents tipus de càncer, com el de mama, el d’úter o el de còlon. A més, disminueix problemes de salut mental com l’ansietat, redueix l’insomni, millora l’autoestima i potencia la socialització. És un tot global: augmenta la longevitat i, sobretot, millora la qualitat de vida», destaca la metgessa de família i de l’esport.

    Mi médico me manda a paseo analitza per què, en general, fem poca activitat física, proposa com i en què iniciar-nos tant en l’esport com en l’activitat física, com hem de minimitzar riscos i fa recomanacions segons el tipus d’exercici físic. També fa un repàs als tipus d’activitat física que podem fer segons les nostres etapes vitals, des de la infància fins a la vellesa i, a més, inclou capítols específics sobre com fer exercici si tenim alguna malaltia com la diabetis, la hipertensió, colesterol o insuficiència renal. Romaguera també alerta de la importància de seguir les recomanacions mèdiques. «Molta gent s’inicia en l’esport, sovint de gran impacte i esforç, sense cap mena de control ni seguiment mèdic, i això és temerari i pot provocar lesions», destaca.

  • Més polítiques esportives per garantir una millor salut

    Des del primer dia del confinament, una de les reaccions majoritàries va ser la de fer activitat física i esport. Les xarxes socials ens van mostrar infinitat de vídeos que oferien diverses maneres de practicar-los i varietat d’exercicis i propostes de planificació. Probablement es pretenia una distracció, mostrar un grau de creativitat o imaginació; en definitiva, oferir una opció d’entreteniment.

    Però en realitat el que estàvem fent, conscient o inconscientment, era protegir la nostra salut, quelcom que desatenem de vegades i que pensem que només és possible cuidar a través de l’estructura sanitària. Que l’esport és un servei públic indispensable és un tema que encara no està arrelat en el conjunt de la societat ni en la majoria de les institucions. Anar al gimnàs atorga cert “crèdit” de persona saludable i, per contra, segons com es presenti i en quin escenari es produeixi podria aconseguir la categoria de “pràctica fatxenda”.

    L’esport és probablement l’eina cohesionadora més potent que tenim. En els moments que aquest país vivia en la foscor, es teixia comunitat en els bars dels barris en els quals tantes entitats i clubs esportius es van forjar, així com participar en lligues de competició permetia desplaçar-se a altres punts de la ciutat i conèixer nous barris i localitats pròximes.

    En els moments que aquest país vivia en la foscor, es teixia comunitat en els bars dels barris en els quals tantes entitats i clubs esportius es van forjar

    Però no hi havia plena consciència que, per sobre de tot, l’esport és salut i en aquest sentit és més necessari que mai concretar polítiques transversals amb salut, emergència climàtica, educació-esport i escolar. El coronavirus ha ocasionat efectes demolidors en la nostra salut i per a protegir-la l’esport ha d’estar en el centre de qualsevol proposta, perquè el confinament ha ocasionat el tancament d’instal·lacions esportives i privades amb el consegüent fre total a l’activitat física.

    Amb la fase de desescalada la pràctica esportiva ha tornat a aflorar de manera explosiva, l’esport ens reafirma que és salut, vida, alegria, solidaritat, que en aquests moments hem de tractar com un tresor.

    El tancament d’instal·lacions esportives ha causat greu impacte al conjunt d’uns 4.000 treballadors del sector a la ciutat i ha estès el seu impacte a uns 25.000 de manera indirecta.

  • Fem l’urbanisme de les ciutats més humà, guanyarem en salut

    Shinrin-Yoku és una expressió japonesa que vol dir “caminar per boscos” (per espais amb vida vegetal) per millorar la salut. Al Japó, l’any 1982, el govern va començar a promocionar les caminades terapèutiques en ambients forestals. Avui el Japó ja compta amb 50 centres oficials d’aquesta activitat per on passen milions de japonesos cada any. El departament de salut pública de la facultat de medicina de Tòquio assegura que aquesta pràctica és preventiva i terapèutica per malalties cardiovasculars, la hipertensió, processos cancerígens, redueix l’estrès i estimula el sistema immunitari. Aquests beneficis per la salut d’aquesta pràctica es donen per diversos motius associats: el sols fet de caminar (fer exercici físic) la visualització i tranquil·litat del paisatge natural, amb verd vegetal, sense sorolls ni densitat urbana, l’exposició a aromes naturals d’olis essencials de plantes aromàtiques i altres.

    De fet aquesta pràctica s’ha estès per altres països com Canadà, els Estats Units o els Països Nòrdics a Europa. A Catalunya hi ha la recerca del cap del servei de neurologia de l’hospital de l’ICS de Girona, el doctor Secundí López, feta amb malaltes de fibromiàlgia amb aquesta teràpia.

    Per fer possible i fomentar aquesta pràctica terapèutica en una àrea tan urbanitzada com la conurbació de Barcelona, caldrà una acció política i urbanística específica. Les zones triades a organitzar aquests senders han de ser prou grans per assegurar les seves qualitats (no n’hi ha prou amb petits jardins o parcs urbans que tenen altres funcions) calen arbres en número important, arbusts i plantes aromàtiques (el romaní, farigola, lavanda, etc.) vegetació autòctona, el sol ha de ser preferentment de terra.

    A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim espais que ens poden servir (alguns d’ells ja fortament utilitzats) per aquest fi: Les dues lleres dels rius Besos i Llobregat, fent camins específics, amb més arbres, i continus. També tenim tota la serra de Collserola, tot i que a la carretera de les Aigües faltarien arbres a la banda mar i regular estrictament les bicicletes. També podem aprofitar dins de la ciutat el recorregut continu per tots els parcs de la muntanya de Montjuïc i el recorregut planificat dels tres turons.

    Fem l’urbanisme de les ciutats més humà (la nostra espècie forma part de la natura) i més saludable, planificant amplies zones encara avui existents per fer boscos terapèutics prop de la ciutat, que puguem anar-hi caminant des de casa. Defensem aquests territoris de les ambicions dels especuladors que desitgen més ciutat construïda de ciment.