Just Deploy It!

Etiqueta: Estats Units

  • Obama i el futur de la seva reforma sanitària

    Fa unes setmanes –i amb anterioritat al desenllaç de les eleccions presidencials d’Estats Units- escrivia en aquesta mateixa columna sobre la posició demòcrata en relació a la reforma sanitària de Barack Obama. La candidata Hilary Clinton, que no Donald Trump, es va avenir a publicar al New England Journal of Medicine una síntesi de la seva visió de futur per a la sanitat nord-americana que, per descomptat partia, per millorar-la, de la iniciativa presa per Obama d’expandir la cobertura sanitària.

    En aquesta ocasió vull fer-me ressò d’un editorial que en aquesta mateixa revista ha publicat el mateix Obama en un intent més de frenar les tesis abolicionistes dels republicans, que veuen en la seva reforma un atac als interessos de les companyies d’assegurances i, probablement també, un atac als interessos de la poderosa i rica classe mèdica nord-americana.

    Quin és la posició de l’encara president sobre el futur de la seva reforma? Tal com ell mateix escriu: és simple, els republicans no tenen pla B. Efectivament, el nucli de la crítica d’Obama als plans republicans és que la seva campanya en contra de la reforma demòcrata coneguda com a ACA (Affordable Care Act) no se sosté sobre un pla alternatiu per aquests 20 milions de nord-americans que han sortit guanyant amb ella, sinó que es tracta d’una oposició fortament ideològica que no s’acompanya de cap iniciativa perquè els nous assegurats a preus assequibles romanguin sota una suficient cobertura sanitària. Per dir-ho de forma vulgar, Obama els diu: si funciona, no ho toqueu.

    En el seu editorial, Obama es manifesta en primer lloc orgullós que la seva administració hagi millorat l’accés a la sanitat i a la medicina preventiva de milions d’americans. Suggereix que, si no ha pogut anar més lluny en les seves reformes i al pressupost destinat a les mateixes, ha estat a causa dels interessos partidistes dels seus oponents polítics. En resum, doncs, Obama està convençut que l’oposició republicana a la seva ACA no se sosté sobre arguments sòlids, sinó en la utilització de la sanitat com a arma política.

    Més endavant Obama és molt crític amb l’estratègia i el calendari que els republicans han proposat per abolir l’ACA i, suposadament, reemplaçar-la amb una proposta que, ara per ara, és pura ficció. Concretament, l’encara president els censura que en el fons no tan solament preparen una devaluació o eliminació de la reforma demòcrata, sinó que es proposen res més que retallar l’aportació federal als programes Medicare i Medicaid que atenen als ciutadans més desfavorits per edat i salari. Tot això es duria a terme durant el primer mandat de Trump i mantindria en suspens el sistema sanitari nord-americà per dos o tres anys durant els quals es paralitzaria el mercat sanitari i les asseguradores especularien amb la més que probable pujada de pòlisses que resultaria de l’aplicació de les polítiques conservadores. Obama, recolzant-se en un exhaustiu estudi del Urban Institute, sosté que si es deroga la ACA, no solament es perdran els beneficis obtinguts fins ara, sinó que deixarà a més americans sense cobertura sanitària dels quals hi havia abans d’implementar-se el Obamacare. Les iniciatives republicanes impedirien “millorar el que ja existeix i arreglar el que no funciona”.

    Obama acaba el seu article reptant als republicans al fet que exposin responsablement els seus plans i, específicament, al fet que expliquin quines estratègies tenen al cap per millorar la cobertura sanitària tal com aquesta vagi a quedar després de l’administració demòcrata. Si aquestes convencen als ciutadans, avanci, i si no que, per favor, no destrueixin el seu llegat. Tradueixo literalment l’últim paràgraf del seu article que resumeix bé el seu ideari:

    «La reforma sanitària no concerneix un sistema sense cara ni noms, es tracta del que va succeir-los a milions de vides el futur de les quals depèn d’un fil –des de la persona que ha sobreviscut a un càncer i que pot canviar de treball sense por a perdre la seva assegurança, des del jove que pot seguir inclòs en la pòlissa dels seus pasres mentre estudia a la universitat, fins als incomptables nord-americans que ara viuen de forma més saludable gràcies a la protecció que els brinda la nova llei. Els futurs responsables de les polítiques sanitàries han d’adoptar el jurament que fan els metges: el primer no fer mal».

  • «La salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants»

    Xóchitl Castañeda és directora de la Iniciativa per la Salut de les Amèriques, a l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Berkeley (Califòrnia) des del 2001. Entre altres iniciatives, ha treballat per millorar la salut pública dels migrants llatins que viuen als Estats Units.

    La migració porta transformacions «psicosocials» tant per a qui emigra com per als seus descendents? De quines transformacions parlem?
    La migració porta transformacions enormes per a la persona i la seva família. La primera, segona i gairebé tercera generació es veuen afectades, així com també les comunitats d’origen, trànsit i destí. És a dir, el procés migratori no és independent o d’una sola persona. La transformació està en un context social-familiar. Per exemple, si una mare decideix anar-se’n als Estats Units a tenir cura dels fills de dones nord-americanes -que és la situació de moltes dones d’origen llatí- els fills d’aquestes dones estan patint molt perquè estan sent cuidats per les àvies. Llavors l’efecte és enorme, no només sobre la persona que emigra. Aquest exemple s’aplica a molts casos. El procés d’emigrar, a més, comença des de la planificació, la partida, el creuament de fronteres -que en moltes circumstàncies és molt dramàtic, fins i tot el nombre de persones que moren-, arribar a un lloc amb una cultura i una llengua o la inserció a una tasca laboral diferent. A més, també afecta la situació política ja que als Estats Units et converteixes en indocumentat.

    El dol migratori s’ha de passar o es pot prevenir?
    És inevitable. Emigrar és arrencar-se de moltes experiències socials, econòmiques, polítiques, religioses. Quan un experimenta canvis com a ésser humà, experimenta un dol.

    Com influeix el fet de migrar en edat adolescent?
    És una edat crucial en molts aspectes. Hi ha diferències per exemple també si ets dona, o ets una persona gran o ets jovenet. Però també hi ha similituds, per exemple, la majoria dels migrants no té un accés regular als serveis de salut perquè en el cas dels Estats Units la salut no és un dret humà, és un bé que es compra, es ven i es restringeix als ciutadans.

    I quan es tracta de menors no acompanyats?
    La seva infància es trunca perquè immediatament aquesta etapa acaba i és més aviat un adult precoç. Ha de treballar, està exposat a condicions d’explotació…

    Abans esmentava que molts migrants no tenen un accés regular als serveis de salut. Quines implicacions té a nivell de salut viure com indocumentat?
    La salut l’entenem com el benestar físic i emocional. Imagina’t el nivell d’ansietat d’algú que està sol i sense papers. A nivell de salut física, l’accés als serveis als Estats Units està condicionat al fet de tenir una ciutadania i si no comptes amb la documentació correcta, tot i que comptis amb els diners, no pots rebre assistència sanitària. Un immigrant pateix de moltes mancances i si no té un accés regular als serveis de salut, la seva salut tant física com mental es veu compromesa.

    Existeix als Estats Units algun tipus de servei dirigit a l’atenció a immigrants indocumentats?
    No, no. El que sí que hi ha són unes xarxes clíniques comunitàries d’atenció en les quals no et pregunten si ets o no indocumentat i aquestes clíniques són les que donen el servei a aquesta població.

    Com pot arribar a afectar el fet que per exemple ara als Estats Units la immigració sigui un tema que ocupa titulars com els que genera el candidat Donald Trump?
    Els Estats Units són un país molt gran i amb molts tipus de ciutadans i com a país no és una societat antiimmigrant. Alguns que pretenen ser governants han utilitzat aquest discurs antiimmigrant com una plataforma per ocultar problemes reals d’aquesta societat. Els Estats Units tenen moltes disparitats socials i econòmiques, aquí la classe mitjana no és una classe mitjana dominant. Aquest discurs ha estat una distracció, ara bé cal matisar que hi ha alguns estats dins de la unió americana que tenen racisme i xenofòbia. La majoria d’immigrants d’Estats Units vénen d’Amèrica Llatina o la Xina però aquesta idea del ‘melting pot’, que tots ens barregem, és mentida. La tendència serà que cada vegada hi haurà més minories als Estats Units.

    Vostè ha investigat el cas concret de migrants mexicans joves als Estats Units. Què s’ha observat en relació amb la salut d’aquests?
    Els joves són la població més vulnerable, de per si, i hi ha més probabilitat per exemple que caiguin en les drogues. Si a aquesta vulnerabilitat pròpia de l’adolescència li sumes el fet que no tens una inserció total en la societat, això crea que els joves sigui un grup més vulnerable encara.

    Quin tipus de polítiques podrien implementar per millorar la salut dels migrants? Tenen aquestes a veure amb la integració?
    Cal partir de tres principis. Primer que les persones immigrants són éssers humans, cal rehumanitzar la migració perquè tots ens beneficiem de la tasca i la contribució dels migrants. Als Estats Units no podríem menjar si no fos pel treball ardu que fan els pagesos que venen de Mèxic. El segon és que la salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants. Estem en un món cada vegada més global i no pot haver-hi diferències entre els «ciutadans» i els «no ciutadans». El tercer és que hi ha d’haver programes especials per a aquesta població, que si bé pateix dels mateixos problemes de la població blanca nord-americana se li afegeixen problemes relacionats amb la migració.

    Una situació difícil i que pot generar situacions d’ansietat són les separacions familiars quan un immigrant és retornat al seu país després de molts anys vivint allà. Per exemple, llatinoamericans que van emigrar als Estats Units i ara han estat forçats a retornar als seus països.

    Hi ha dos fenòmens en la desafecció, la que és voluntària -hi ha un procés natural d’envelliment i molts immigrants que estan envellint volen tornar al seu país- i la forçada. En el primer no és fàcil perquè tornen a un país que van deixar fa temps i que trobaran molt diferent. En el cas de la separació forçada molts són pares de fills que ja van néixer als Estats Units. S’estan trencant famílies i això té un cost molt alt a nivell de salut mental perquè genera depressió i ansietat.

    Fins ara hem parlat sobretot d’implicacions a nivell de salut mental. A nivell físic també hi ha implicacions per a la salut individual i pública?
    És clar. Per exemple, molts dels nens dels que vénen indocumentats en aquest país no tenen un aspecte regular pel que no poden tenir tampoc una atenció regular: necessites vacunes, atenció dental, anar al metge…Tot això et limita si no tens una assegurança de salut -que és el cas de milions de persones- i és encara pitjor si ets indocumentat, hi ha moltes persones d’origen nord-americà pobres que són subsidiades pel govern però no en tots els serveis. Per exemple, la salut mental. La manca de psiquiatres és molt gran, la manca dels que parlen castellà és encara més gran i la manca de psiquiatres que volen atendre la població indocumentada és encara més gran.

  • Tendim al model sanitari nord-americà?

    Un any més ha tornat a les pantalles el cicle de cinema ‘Salut, Drets, Acció’, que organitza la projecció de documentals sobre salut i sanitat per reflexionar sobre l’accés al sistema sanitari i defensar el dret a la salut prenent com a premissa que la pitjor epidèmia en salut al món és la desigualtat. Aquest dijous s’ha projectat als Cinemes Girona el primer documental de la mostra: ‘The Waiting Room’, un film que endinsa a l’espectador a la sala d’espera del servei d’urgències d’un hospital públic a Oakland, als Estats Units, per posar l’accent en les deficiències d’un sistema sanitari paradigmàtic, desigual i excloent.

    «Persones que emmalalteixen o arriben a morir, pacients molt empobrits, infants que fugen de guerres, avis que no poden pagar-se el tractament…tot això és salut i per això construim espais com aquest», ha apuntat aquest dijous Raquel Bonell, de Salut, Drets, Acció davant una sala gairebé plena. «No és símptoma de bona salut estar adaptant-se a una societat malalta -ha dit Bonell parafrasejant Jiddu Krishnamurti- per això seguirem lluitant contra la pitjor epidèmia».

    I precisament una d’aquestes societats és la que intenta mostrar ‘The Waiting Room’, on problemes com les dificultats d’alguns ciutadans per pagar les factures, com la història d’un senyor gran immigrat venedor de catifes que ha passat 30 anys treballant i que ara amb prou feines pot mantenir la filla i el nét ha de fer front als costos mèdics. O la d’un jove que necessita ser operat d’urgència perquè li extreguin un tumor al testicle i que no sap com podrà fer front a la factura. A més el documental posa èmfasi, a través de la narració visual, a la interminable espera d’alguns pacients a la sala d’urgències que poden arribar a esperar més d’un dia i també a la manca de llits disponibles, fet que provoca que pacients que necessiten ser ingressats hagin d’esperar.

    Precisament partint d’aquesta reflexió s’ha donat pas al debat ‘El sistema sanitari dels Estats Units, un mirall del que ens arriba?’, moderat per la periodista Caralp Mariné i amb la participació de Pep Garcia Porta, infermer d’urgències de l’Hospital Can Ruti, Vicenç Navarro, catedràtic de polítiques públiques i professor a la John Hopkins University, i Alba Llop, del Grup de Recerca en Desigualtat en Salut (GREDS).

    «Als Estats Units, el 45% dels pacients que està morint està preocupat per com pagarà les factures. Les companyies d’assegurances són un gran grup de poder», ha explicat Vicenç Navarro. Segons ell, el sistema americà és «molt ineficient i extremadament car ja que tot i que gasten molt per habitant la majoria de la població no té una cobertura mèdica, és molt limitada». Fent un paral·lelisme amb el sistema català, Alba Llop coincideix amb Navarro en què estem lluny del sistema americà però tendim cap a un model similar.

    Segons Llop, el sistema català es caracteritza per un enfocament biomèdic i hospitalocèntric en el que hi ha una gran col·laboració entre públic i privat i que tot i que se’n parla com un model d’excel·lència i eficiència «cada vegada s’està donant més pes al sector privat». «En els últims anys s’ha reduit en més d’un 20% el pressupost d’Atenció Primària quan és la porta d’entrada al sistema», ha recordat aquesta investigadora. Un altre aspecte destacat per ella és «la falta de control i de rendiment de comptes a més de les portes giratòries».

    Caralp Mariné, Alba Llop i Pep Garcia durant el debat / Salut, Drets, Acció
    Caralp Mariné, Alba Llop i Pep Garcia durant el debat / Salut, Drets, Acció

    Per la seva banda, Pep Garcia, que coneix la realitat de les urgències catalanes de primera mà, ha assegurat que «la situació que es mostra en el documental no és gaire diferent de la nostra». «Aquí hi ha llits disponibles i espais però per una qüestió econòmica no s’obren i els llits tancats provoquen que el pacient no pugui ingressar», ha lamentat. Un altre exemple que ha exposat aquest treballador és el ràtio pacient-professional: «Ara es treballa amb volum de càrregues i cada infermer portem 8, 10 i fins a 14 pacients quan el ràtio recomanable és 1 per cada 4».

    Després de les intervencions dels ponents diversos assistents han volgut afegir algunes reflexions. «Poc a poc estem important el model nord-americà: les cadires, el model de triatge…poc a poc és una realitat i és una situació que necessita molta lluita perquè no pot aguantar-se per part dels malalts», ha apuntat un extreballador de l’Hospital Vall d’Hebron. Una altra dona d’entre el públic ha manifestat la seva preocupació per com el Tractat de Lliure Comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP per les seves sigles en anglès) pot afectar a la sanitat.

    «El que està passant no és casualitat, hi ha una voluntat política de carregar-se el Sistema Nacional de Salut. Avui hi ha un atac a la sanitat molt clar amb l’objectiu de trencar-la i recolzar a la privada», ha dit Navarro, que ha assegurat que cal preocupar-se pel TTIP. Per tancar el debat, Pep Garcia ha volgut recordar que «la sanitat té un cost però també és un dret fonamental».