Just Deploy It!

Etiqueta: estigma

  • ONUSida: “El món no podrà derrotar la sida mentre es reforci el patriarcat”

    «El món no podrà derrotar la sida mentre es reforci el patriarcat. Hem d’abordar les desigualtats creuades a les quals s’enfronten les dones. En les zones amb una alta càrrega de VIH, les dones sotmeses a la violència de parella s’enfronten a una probabilitat fins a un 50% més gran d’adquirir el VIH”, adverteix la directora executiva d’ONUSida, Winnie Byanyima, amb motiu del Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, l’1 de desembre.

    “A 33 països, entre 2015 i 2021, només el 41% de les dones casades d’entre 15 i 25 anys podien prendre les seves pròpies decisions sobre salut sexual. L’únic full de ruta eficaç per acabar amb la sida, arribar als objectius de desenvolupament sostenible i garantir la salut, els drets i la prosperitat compartida, és un full de ruta feminista. Les organitzacions i moviments pels drets de les dones ja estan en la primera línia realitzant aquesta audaç tasca. Els líders han de donar suport i aprendre d’ells”, sentencia.

    Un total de 38,4 milions de persones a tot el món tenien VIH/sida l’any 2021, un 1,5% més que l’any anterior, en què es van comptabilitzar 37,8 milions, segons les últimes dades d’ONUSida. El 75% de les persones afectades rebien teràpia antiretroviral.

    L’any passat, es van comptabilitzar més de 650.000 morts i un milió de nous casos a tot el planeta. Des que es van registrar els primers casos de VIH el 1981, la pandèmia ha afectat més de 80 milions de persones arreu del món i les morts atribuïdes a la malaltia superen els 40 milions.

    Dones subsaharianes

    Les dones de l’Àfrica subsahariana són les que tenen més risc de contreure el virus, ja que representen el 63% de les noves infeccions per VIH el 2021. Les joves d’entre 15 a 24 anys d’aquesta zona tenen el triple de probabilitats de patir el VIH que els nois d’aquesta mateixa franja d’edat.

    Les xifres de mortalitat infantil són igualment esfereïdores: un 15% de les morts corresponen a menors de 14 anys.

    Tot i les dades alarmants, des del pic del 1997, les noves infeccions per VIH s’han reduït en un 52%; i al tancament de l’any 2021, 28,2 milions de persones tenien accés a la teràpia antiretroviral, una xifra bastant superior als 7,8 milions del 2010.

    VIH i Covid

    Les persones que pateixen el VIH tenen quadres més greus de Covid-19 i el doble de possibilitats de morir, però a mitjans del 2021 la majoria de les persones amb VIH no tenien accés a les vacunes de la Covid-19, comp passa a l’Àfrica subsahariana.

    “Els confinaments i altres restriccions arran de la Covid-19 van interrompre proves de VIH i en molts països van haver fortes caigudes en els diagnòstics i les derivacions per al tractament contra el VIH”, explica ONUSida en un comunicat.

    Una dona rep la vacuna de Pfizer contra la Covid-19 | Pol Rius

    La directora executiva assevera que per acabar amb totes aquestes desigualtats cal “garantir que totes les nostres nenes estiguin a l’escola, segures i fortes; abordar la violència de gènere; donar suport a les organitzacions de dones; promoure les masculinitats sanes per substituir els comportaments nocius que agreugen els riscos per a tots, i garantir que els serveis per als infants que viuen amb el VIH arribin a ells i satisfacin les seves necessitats”, assevera la directora executiva.

    Biyanyima ha posat èmfasi en “despenalitzar les persones que mantenen relacions homosexuals, les professionals del sexe i les consumidores de drogues, i invertir en serveis dirigits per la comunitat que permetin la seva inclusió”.

    L’estigma

    L’estratègia mundial contra la sida 2021-2026 vol desfer el marc de desigualtats i reduir el nombre de contagis i morts, però també treballa contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones amb VIH.

    En aquest sentit, des de l’entitat Stop Sida remarquen que l’aparició del Tractament Antiretroviral de Gran Activitat (TARGA) va evitar la propagació del virus i va millorar la qualitat de vida de les persones infectades. “Aquesta nova generació de tractaments ha aconseguit que el VIH/sida es converteixi en una malaltia crònica, tret al que concerneix els aspectes psicosocials, la discriminació i l’estigma”, segons assenyala en un comunicat preparat per al dia mundial de la malaltia.

    Hi ha diferents investigacions en les vacunes contra la sida, però tal com remarca Stop Sida, “en els últims anys, la rapidesa en la consecució de les vacunes per a la pandèmia de la Covid-19 ha tornat a posar en el debat social la inexistència de vacunes per al VIH/sida i els pocs avenços existents”.

    Amb l’objectiu de lluitar contra l’estigma que pateixen les persones amb el VIH, el ministeri de Sanitat ha posat en marxa la campanya #ViveEnPositivo amb la qual pretén promoure entre la població general actituds de respecte i sensibilització, així com informar del dret a la igualtat d’oportunitats.

    El ministeri remarca que, si bé els avanços mèdics i l’atenció sanitària han millorat l’esperança i qualitat de vida de les persones amb VIH, encara reben un «tracte discriminatori en àmbits com el sanitari, el laboral i en l’accés a prestacions i assegurances».

     

  • La pandèmia aguditza els problemes de salut mental en els joves: «Aquest últim any ha estat un dels pitjors»

    La salut mental de les persones té un cost important cada cop més reconegut, però al mateix temps continua existint un estigma al voltant del tema. Trastorns com l’ansietat, la depressió i els trastorns de conducta alimentària són freqüents i poden arribar a ser letals.

    Abans de la pandèmia, la salut mental ja era un gran repte entre els adolescents i joves, però la Covid-19 encara ha agreujat més els problemes que comporta entre aquest col·lectiu. L’estigma i l’aïllament són les conseqüències més comunes que ha d’afrontar la població jove.

    La Federació Salut Mental Catalunya defineix el trastorn de salut mental com “una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l’emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l’aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu”.

    Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. El 75% d’aquests comencen abans dels 18 anys i entre un 10 i un 20% dels adolescents experimenten trastorns mentals.

    Els problemes de salut mental i la pandèmia

    La vida quotidiana s’ha fet encara més feixuga amb la pandèmia del coronavirus. L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya.

    El trencament de les rutines i projectes iniciats han estat també factors claus en l’augment de casos i l’agreujament dels existents. La Flors, de 21 anys, pateix ansietat social des dels setze anys, però reconeix que “aquest últim any ha estat un dels pitjors”. Havia marxat d’Erasmus just abans de l’esclat de la pandèmia i explica que tot i que “encara tenia ansietat i moments de tristesa, em venia de gust estar en un lloc nou i conèixer gent nova, posar-me a prova per tot el tema de l’ansietat social”. Malgrat el progrés que havia aconseguit fer, haver de tornar a casa per la pandèmia i afrontar totes les mesures de seguretat consegüents va ser molt regressiu.

    Per la seva banda, la Maria, de 22 anys, pateix problemes de salut mental des dels 14 anys. Primer li van diagnosticar trastorn d’ansietat generalitzada i després depressió. Els diversos confinaments i el trencament de les rutines també han afectat la Maria, que explica com “abans tenia unes rutines que m’ajudaven a estar millor, però estar tant temps tancada a casa m’ha fet tancar-me més en mi mateixa”. A més, per fer front a la pandèmia s’ha prioritzat l’educació en línia i s’han imposat unes limitacions estrictes a les trobades socials. Això també li provoca un augment de l’ansietat perquè la seva habitació ha esdevingut l’espai on passa més temps: “dormo, estudio, faig classe, m’entretinc… i això m’afecta perquè estic perdent les facultats d’estudiar i d’entretenir-me bé”. Malgrat reconèixer que amb els anys ha anat millorant l’ansietat, la pandèmia ha estat “com una pedra al camí”.

    La població jove ha estat especialment afectada per la crisi social i econòmica derivada de la crisi sanitària. Segons un estudi de l’Observatori Català de la Joventut (OCJ) , la pandèmia ha agreujat els problemes de salut mental entre aquest col·lectiu. Els resultats també mostren que aquest és el col·lectiu que ha viscut el confinament amb més dificultats, obtenint una puntuació mitjana de 7,4 en una escala del 0 al 10 que avalua el grau de dificultat del confinament.

    Amb els Centres d’Atenció Primària (CAP) centrats en la Covid-19, les urgències dels serveis de salut mental dels hospitals que tenen adolescents han hagut de fer més atencions. En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu ha atès un 47% més d’urgències de salut mental en el primer trimestre de 2021.

    L’estigma al voltant de la salut mental

    Malgrat que 1 de cada 4 persones experimentarà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, segueix essent un tema tabú a la nostra societat i, conseqüentment, està envoltat de prejudicis, ignorància i por.

    L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma en salut mental a Catalunya, defineix l’estigma com “l’atribució de qualitats negatives i despectives a un col·lectiu de persones, que passen a ser vistes, pensades i tractades amb prejudicis i manca d’informació”. Les persones amb problemes de salut mental són “imprevisibles”, “incapaces de prendre decisions”, “febles”, són alguns dels falsos estereotips que les envolten.

    L’autoestigma, normalitzant les etiquetes que socialment es relacionen amb la salut mental, es tradueix en el silenci per part de la persona que pateix un trastorn mental. En conseqüència, s’està invisibilitzant el problema. “Em costa molt expressar el diagnòstic que tinc perquè hi ha aquest estigma, aquesta por d’explicar el que et passa. I això és perquè la societat no ens permet mostrar-nos vulnerables”, declara la Flors.

    A més, aquests prejudicis retarden la petició d’ajuda i, per tant, l’accés al procés de recuperació. En un reportatge a El Diari de la Sanitat, Miquel Juncosa, director d’Obertament, explica que “la gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn”.

    El suïcidi: primera causa de mort entre adolescents i joves

    El suïcidi és un gran problema de salut pública i està reconegut per l’OMS des del 1996. Segons “Encarem el suïcidi juvenil”, la guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), el suïcidi és la primera causa de mort en la població catalana de 16 a 35 anys.

    Podem definir el suïcidi com l‘acte pel qual una persona es provoca la mort de manera voluntària. Això no obstant, no significa que la persona vulgui deixar de viure, sinó que vol deixar de patir. Les persones que moren per suïcidi estan patint i volen trobar una solució definitiva a un problema que els porta un gran grau d’angoixa.

    Si bé la mort per suïcidi no és sempre conseqüència d’un trastorn mental, ja que és un fenomen multifactorial, el 90% de les persones que se suïciden presenten una afectació de la salut mental prèvia. Els factors de risc són molt diversos, però un d’ells és l’edat, i l’adolescència i la joventut es troben entre les franges més vulnerables.

    En aquest procés acumulatiu, la persona jove, vulnerable per algunes característiques personals i socials, es va tornant més susceptible a tenir una idea suïcida a mesura que viu situacions complicades. La Maria reconeix que quan estava acabant l’Educació Secundària Obligatòria, moment en què tenia depressió, es va plantejar recórrer al suïcidi. “Vaig tenir una crisi existencial i no em veia cap futur, havia d’escollir on anar i què volia fer, prendre decisions importants… jo estava molt malament i no podia més”, comenta.

    Tal com explica Clara Rubio, presidenta i coordinadora l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), les conductes suïcides tenen a veure amb el context individual i vital pel qual estan passant els joves, alhora que el component impulsiu de la seva personalitat és un factor de risc important.

    L’ACPS està formada per un col·lectiu de professionals i voluntaris que han viscut la conducta suïcida en primera persona i ofereixen la seva pròpia experiència com a eina d’acompanyament i conscienciació social. El seu valor afegit, per tant, és que no presten un servei sanitari, sinó que pretenen ser un servei d’ajuda comunitària. Rubio també manifesta la petjada que està deixant la Covid-19, ja que des del juliol de 2020 en el 95% de les converses que des de l’associació han tingut amb els familiars o les persones en risc hi ha hagut un component associat amb la pandèmia.

    Dins els seus serveis tenen un espai per a les famílies i l’entorn de les persones que han tingut una conducta suïcida. El sentiment de culpa i de responsabilitat que tenen els familiars és molt alt. Per tant, és una mort que s’associa de forma automàtica al rol que ha tingut la família, que no s’ha pogut detectar, acompanyar o cuidar millor el seu familiar. Aquest sentiment de culpa, de responsabilitat, d’estigmatització, és el que fa que els familiars no es permeten compartir-ho amb el seu entorn. Per aquest motiu, tal com explica Rubio, “en ser un tema tabú, la gent valora molt que totes les persones que les atenem ho hem viscut en primera persona, per no sentir-se jutjats i perquè entenem perfectament el patiment i la falta d’informació que tenen tots aquests familiars”.

    Falta de recursos públics per combatre els trastorns mentals

    L’atenció primària catalana no disposa de suficients psicòlegs per atendre la demanda d’usuaris que presenten problemes de salut mental. Tot i que els professionals de la sanitat pública fa anys que reivindiquen aquesta situació, la pandèmia encara l’ha posat més en relleu.

    En aquest sentit, l’últim informe de salut mental del Defensor del Poble posa de manifest la urgència del Govern i les Comunitats Autònomes d’incrementar el servei d’atenció psicològica que ofereix el Sistema Nacional de Salut (SNS). A Espanya, la ràtio de psicòlegs al sistema públic de salut és de sis de mitjana per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa la mitjana és de divuit.

    Per aquest motiu, molts pacients es veuen abocats a anar al sector privat. La Flors fa gairebé sis anys que va al psicòleg, però mai ho ha fet per la sanitat pública perquè tardaven molt de temps a donar-li cita. La falta de psicòlegs en el SNS comporta que les llistes d’espera siguin molt llargues i en moments de necessitat molta gent decideix buscar ajuda pel seu compte. Però no tothom pot fer front als costos econòmics que suposa acudir a un psicòleg privat, el que pot comportar que moltes persones que pateixen aquests problemes quedin desateses.

    El moviment social Salut Mental Catalunya (SMC) també ha reiterat en un comunicat d’urgència que l’atenció a infants, adolescents i joves ha de ser prioritària i que “no s’hi estan posant els mitjans, esforços ni recursos adients en relació a la seva magnitud i complexitat”. SMC defensa que la pandèmia ha dinamitat els casos de problemes de salut mental en adolescents i joves i que, per tant, encara es fa més evident la necessitat d’una atenció a la salut mental integral, accessible, àgil, immediata i intensiva.

    Per la seva banda, el Síndic ha denunciat les mancances en l’atenció a la salut mental infantil i juvenil. L’informe alerta de quatre grans problemes en la xarxa d’atenció de salut mental infanto-juvenil: les discriminacions per raons econòmiques en la garantia del dret a la salut mental; la insuficiència de recursos per atendre els problemes de salut mental; la manca de garanties en l’ingrés i de supervisió en la intervenció dels recursos residencials; i l’ús disfuncional dels recursos del sistema de protecció per cobrir mancances de recursos de salut mental.

    Acompanyament i educació emocional

    El març del 2020 es van tancar temporalment les institucions educatives a causa de la propagació de la Covid-19. Un estudi realitzat per investigadores i investigadors del Departament de Pedagogia de la URV i del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB conclou que l’acompanyament emocional és essencial en l’aprenentatge en temps pandèmia.

    El grup d’investigadors ha analitzat els processos d’aprenentatge i organitzacionals que van implementar les escoles de primària i de secundària de Catalunya durant el primer període de confinament. El canvi més generalitzat en aquesta nova forma d’educació és la introducció de les videoconferències. En aquest sentit, els investigadors apunten que perquè l’educació sigui més efectiva ha de ser social i presencial. També mostren que molts docents han mostrat dificultats per autoregular el seu treball des de casa i evitar càrregues de treball excessiu i descontrolades.

    D’altra banda, és necessària una educació emocional com a estratègia preventiva en termes de salut mental. Aquest tipus d’educació és un procés educatiu que es centra a potenciar les competències emocionals com a element essencial del desenvolupament integral de la persona. D’aquesta manera, es dona la capacitat de fer front als reptes que es puguin aparèixer.

    La guia “On tens el cap?” del Consell de la Joventut de Barcelona explica com treballar la mateixa salut mental dels joves i, al mateix temps, exposa com treballar-la amb les persones que ens envolten.

    Els experts asseguren que la detecció i intervenció precoç en salut mental és necessària per reduir prevalences, cost, morbiditats i reduir la progressió de la malaltia. Actuar de manera preventiva i estar atents als senyals d’alarma és clau per evitar el desenvolupament d’un trastorn de salut mental en els més joves. En aquest context, la plataforma de salut FAROS de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha elaborat un informe que recull els principals problemes de salut mental que poden patir els adolescents, i explica com es poden detectar, tractar i prevenir.

    Un problema i una prioritat de salut pública

    La combinació de característiques temperamentals, la vulnerabilitat genètica, les situacions estressants i l’ambient solen ser el denominador comú que faciliten l’aparició d’un trastorn mental. En aquest sentit, el confinament ha suposat un factor addicional d’estrès significatiu per a la població amb una patologia mental prèvia; mentre que la sensació de no normalitat, d’una llarga prolongació en el temps de la situació i el trencament amb les relacions socials ha generat noves sensacions d’angoixa i malestar emocional.

    S’ha d’equiparar la rellevància que es dona als problemes de salut física amb la qual es dona als de salut mental, ja que el dia a dia de les persones que experimenten trastorns mentals pot quedar condicionat per la seva malaltia. “Ha afectat en tots els aspectes: en el tema de l’estudi, les relacions socials, els hobbies, em falta concentració i motivació… ja no hi trobo tanta passió com abans”, explica la Flors.

    Per lluitar contra la invisibilitat, la incomprensió i els prejudicis s’han de prioritzar les iniciatives de prevenció, acompanyament i promoció de la salut mental. L’estigma i la discriminació són les principals barreres per la recuperació emocional i per aconseguir una vida plena; per trencar amb ells, s’han de visibilitzar i normalitzar els problemes de salut mental.

  • Nova victòria per al feminisme global

    Les emocions que compartim amb elles

    Amb elles, les irlandeses, ens hem emocionat. Les xarxes s’han omplert de crits i llàgrimes, per l’alegria o per moltes altres emocions que ens desperta. Perquè nosaltres ho sentim de veritat en els nostres cossos i per això entenem profundament la importància que ja no hagin d´interrompre els seus embarassos de forma clandestina o – aquelles que s´ho podien permetre – viatjar fora del país.

    La mort de Savita, després que se li negués la interrupció d’un embaràs que acabaria causant-li la mort en 2012 per una septicèmia, va ser un gran detonant per treure a totes aquestes irlandeses al carrer. Després de la victòria del si, el seu rostre pintat al centre de Dublín es va omplir de flors.

    Per ella i per tantes que moren cada dia al món, les dones ens hem unit històricament en la lluita per la despenalització de l’avortament. Pel feminisme ha estat una de les prioritats independentment dels interessos personals doncs al carrer han sortit dones grans, lesbianes, etc. En aquestes batalles s’hi han posat moltes energies ja que és una forma perversa de control sobre els cossos de les dones i sobretot de les dones pobres que no poden pagar altres alternatives i han de posar en risc les seves vides. Perquè no ens oblidem que, en un món on hi ha tants països on l’avortament està despenalitzat, es tracta d’un tema de classe. Les dones de classe mitjana-alta sempre podran avortar en condicions higièniques i segures mentre les dones pobres hauran de seguir arriscant les seves vides.

    Podem parlar d’una onada feminista imparable?

    A l’Estat Espanyol portem més de 30 anys de lluita i resistència i no podem descansar ja que no fa molt allò que s’havia conquerit es va veure amenaçat amb L’avantprojecte de Llei de 2012 de Protecció de la Vida del Concebut i els Drets de la Dona Embarassada. La reacció va ser aclaparadora i l’1 de febrer de 2014 va organitzar a Madrid una massiva manifestació que es va denominar El tren de la Llibertat i, el llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón va dimitir com a Ministre després de la retirada del projecte de Llei de l’Avortament.

    Som i serem implacables com implacable ha estat el resultat del referèndum a Irlanda. El resultat ha estat contundent, 66,4% enfront de 33,6%. No se si podem parlar d’una onada imparable de feminisme però si és cert que hi ha una gran força incansable que resisteix, no retrocedeix i va avançant a poc a poc però sense parar. Amb pressa però sense pausa. 

    El control a través de l’estigma

    El gran repte que tenim per davant és combatre l’estigma doncs, en les polítiques públiques i de salut i, tant, en la vida de les dones és l’element de control més poderós. Aquest té efectes dissuasoris i també en la significació de l’experiència d’avortar que fem les dones. O carreguem amb una criatura que no volíem o amb la culpa i la vergonya.

    No fa gaire vaig conèixer a una dona en un lloc on treballo que estava embarassada de sis mesos. Era una dona migrada que havia viscut violència de gènere per part de la seva parella i a la qual se li havia negat la possibilitat d’avortar. Ell en aquell moment es va aprofitar que ella no coneixia com funcionaven les coses aquí i li va ser fàcil convèncer-la que era una cosa il·legal. Ara es troba tirant endavant un embaràs que no desitjava i que determinarà la seva vida. Aquest ejaculador irresponsable es va permetre decidir per ella. És el privilegi individual que sosté l’estructural. L’estigma va portar a aquesta dona a no consultar amb ningú més. Ella no va poder evitar la culpa i la vergonya, derivades de la criminalització a la qual ha estat sotmès l’avortament amb missatges com nomenar al fetus “vida humana” o “nadó” o contraposar pro vida a pro mort. Ja n’hi ha prou d’aquests missatges moralistes i que no tenen cap rigor científic doncs tal com diu Alberto Kornblihtt: “Per la biologia un embrió no és un ésser humà, per tant no és un crim interrompre un embaràs prematurament”.

    Accés a l’avortament per a totes

    No hauria estat fàcil convèncer aquesta dona del horriblement il·legal que era interrompre el seu embaràs si l’avortament no estigués universalment criminalitzat. A més, si ella hagués sabut que no era il·legal avortar a Espanya, igualment s’hagués trobat amb una altra barrera ja que en realitat ella no té garantit l’accés a l’avortament. Gràcies al govern del PP, que el 2012 va retirar el dret a l’avortament gratuït a les dones en situació irregular, les seves vides tornen a estar en perill. Doncs ho han de fer per la via privada o al servei públic de salut pagant pel procediment. Crec que no cal que digui que aquestes són dones pobres.

    Al feminisme li queda encara un gran treball per davant ja que l’objectiu a més de garantir l’accés a l’avortament a TOTES les dones, és normalitzar-lo i seguir combatent l’estigma, aquesta forma de control social tan poderosa.

  • Situacions d’assetjament, abús sexual o anorèxia al teatre per trencar els tabús sobre suïcidi juvenil

    Sis veus. Sis testimonis de joves que desgranen, poc a poc, una història que pertany també a molts d’altres. Un escenari i dos actors que posen cara i cos a les paraules d’uns adolescents que expliquen la seva experiència. Una experiència que parteix, sovint, del trauma, de l’assetjament o de la falta d’estima. Una història silenciada: el suïcidi juvenil. Però la companyia de teatre l’Enjòlit posa veu a aquesta realitat a través de l’obra ‘No m’oblideu mai’, una producció que s’emmarca dins el teatre documental, que es basa en recollir testimonis que cobren vida a l’escenari de la mà d’actors.

    Les veus són les de la Marta Montiel i Elies Barberà que, sota la direcció de Llàtzer Garcia, donen vida a la història de sis joves -tres nois i tres noies- que van ser entrevistats per la companyia i que expliquen una situació de desesperança que els va dur a cometre temptativa de suïcidi. “Però aquesta no és una història trista: és una història de superació, ja que tots sis adolescents van sobreviure i lluiten ara per superar els seus conflictes”, explica Garcia, qui afegeix: “han triat la vida”.

    I és que aquesta obra, que es va estrenar el passat 25 d’abril a la Sala la Planeta de Girona, trenca un dels primers falsos mites que planegen sobre el suïcidi: “parlar-ne el fomenta”. Garcia explica que la producció pot ser feta servir com a eina pedagògica, perquè precisament “afrontar aquest conflicte pot ajudar a alertar de signes que estaven ocults i tots els joves amb qui hem treballat ens diuen que la parla ha estat una gran teràpia, encara que no sempre és alliberadora i pot fer mal, ajuda en última instància”. Així, l’equip de l’Enjòlit es va assessorar amb psicòlegs que els van posar en contacte amb els testimonis i els van guiar per a generar un diàleg positiu i que cridi a la vida.

    “Tot i això hi apareix molta ràbia”, reconeix el director. Els joves que recorden la depressió que van patir mostren testimonis durs que traslladen l’espectador a situacions dures d’assetjament, abús sexual, anorèxia… Tot de situacions que porten a una temptativa de suïcidi de joves d’entre 12 i 15 anys. “És un diàleg potent que intentem reforçar amb l’escenografia”, explica el director. I és que la música, de la mà del baterista Edu Vásquez, és també un protagonista important, ja que “tots els joves tenen un punt en comú: l’art, la majoria de vegades a través de la música, ha estat un salvavides que els ha ajudat a sortir-se’n”.

    L’actor Elies Barberà i l’actriu Marta Montiel a l’obra ‘No m’oblideu mai’ de Llàtzer Garcia / ‘No m’oblideu mai’

    Trencar amb el tabú i l’estigma per trencar amb l’increment del suïcidi juvenil

    Dos anys enrere el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) impulsava una campanya anomenada  “Trenquem tabús! Parlem de Suïcidi” per reivindicar la necessitat de trencar estigmes entorn del suïcidi juvenil i destacar el paper de prevenció i sensibilització del teixit associatiu.

    Més de 800.000 persones se suïciden cada any al món segons l’Organització Mundial de la Salut i hi ha 16 milions de temptatives. A escala mundial el suïcidi ha esdevingut la segona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys, i una de les primeres al nostre país. A més, el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública.

    La majoria dels suïcidis no ocorren de manera precipitada i normalment es relacionen amb algun trastorn de salut mental com la depressió major que l’entorn proper pot detectar. Davant d’aquesta possibilitat de detecció i prevenció, el CNJC incideix en la necessitat de trencar tabús i parlar-ne, una recomanació que fan també nombrosos experts. Uns d’ells són Obertament, una plataforma d’entitats que treballen la salut mental a Catalunya i que es dedica a lluitar contra l’estigma i la discriminació, creu que el tabú i l’estigma poden portar al suïcidi.

    De fet, en coordinació amb el CNJC, Obertament realitzava tríptics informatius sobre la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.

    La depressió que porta cap al suïcidi o la temptativa és un procés llarg que va desgastant, com “portar un got d’aigua que poc a poc es va omplint: al principi no pesa però després se’ns cansen els braços”, apunta Fina Trullàs, psicòloga, educadora social i promotora de la resiliència. Aquesta experta, que participarà en un dels col·loquis posteriors que se celebraran després de totes les representacions de ‘No m’oblideu mai’, apunta cap a la percepció personal com a factor important. “No és suficient pensar en si una persona té una bona situació vital; hem de saber com ho veu ell. Un nen, pot ser que amb un sol petó ja se senti estimat, però n’hi ha d’altres que en necessiten vint”.

    Així, també expressa que és necessari el temps per a detectar les necessitats dels qui tenim a la vora i sobretot “trencar amb l’estigma de la depressió i dels psicòlegs”, assegura. “Si quan se’ns espatlla el cotxe anem al mecànic, per què no acceptem que quan estem passant una mala època hauríem d’anar al psicòleg?”, i afegeix que hem de superar la por a demanar ajuda, perquè hi ha coses que “en solitud no es poden resoldre”. Així, considera que l’estigma de la depressió i el suïcidi provenen d’una cultura de portes tancades, “catòlica i religiosa. Venim del trauma d’una guerra que es va superar callant, assumint que les males èpoques passarien i sabent que el que succeïa dins una casa allà s’havia de quedar”.

    El jovent d’avui vol obrir les portes i aposta per tenir cura de la salut emocional com a eina per evitar un increment dels suïcidis. El CNJC publicava en aquest sentit un recull de 5 recursos que aporten informació sobre la situació actual del suïcidi juvenil a Catalunya, trenquen alguns dels mites existents, proposen activitats per realitzar en el si de les entitats per tractar el suïcidi i l’educació emocional i donen eines enfocades a la detecció i prevenció. A més, també posava a disposició de les entitats la guia “Tenim la salut en ment: #AssociativaMent” elaborada amb la col·laboració de Fil a l’Agulla.

  • «Es creia que el VIH només el tenien els mariques, els drogoaddictes i les putes»

    María (nom fictici) porta mitja vida convivint amb el VIH. L’hi van diagnosticar amb 25 anys, a través d’un herpes, i ara, amb 50, explica el difícil que segueix sent avui dia conviure amb aquest virus, malgrat tot el que s’ha evolucionat. «No és fàcil comentar-ho, la realitat és que t’has de callar com una puta», explica.

    La seva família va viure amb ella tot el procés previ, però avui dia els seus propis amics encara no ho saben. «La gent no et pregunta, tenen por, els produeix pànic», explica mentre afegeix que sí que creu que moltes persones properes del seu entorn ho sospiten, perquè de vegades «fan algun comentari» i saben que acudeix a l’Associació Ciutadana Càntabra Anti Sida (ACCAS). Però en realitat ella mai l’hi ha explicat de manera directa, «per por, per rebuig… No ho expliques».

    María denuncia que segueix havent-hi molt estigma social entorn d’aquesta malaltia, no solament entre la gent del carrer, «també als hospitals veus cosetes, com es posen tres guants un damunt d’un altre…», assenyala. En els seus orígens, a la dècada dels vuitanta, el VIH era una malaltia que «es creia que només la tenien els mariques, els drogoaddictes i les putes», i explica que el primer impacte amb el seu metge de capçalera va ser tremend.

    Recorda que el VIH, una vegada contret, és una malaltia crònica que t’acompanyarà tota la teva vida i que molta gent li «falta al respecte», no li dóna la gravetat i la importància que requereix només per aquest motiu. María afirma que s’ha evolucionat molt en temes mèdics, però en l’àmbit psicològic és on el pacient pateix els problemes més greus.

    Malgrat els esforços cada vegada majors per intentar educar a la societat més jove, relata que parlant amb les amigues de la seva neboda, de 17 anys, encara hi ha molta ignorància sobre el tema i falta que cali el missatge. Tant María com Eva María Prado, psicòloga de l’Associació Ciutadana Càntabra Anti Sida, posen el focus en què la conscienciació falla també en el tema del condó. «Encara existeix aquest problema en les nenes i en les no tant nenes», apunten.

    Segons la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2016 existien 18,2 milions d’infectats en tractaments amb antiretrovírics (medicaments antivirals específics per a algunes malalties). No obstant això, des de l’organització destaquen que aquests 18 milions són solament el 46% dels pacients amb VIH -es calcula que hi ha 35 milions de persones afectats-, i menys de la meitat d’aquestes persones tenen accés al tractament, i la resta es troben a l’espera.

    Els estudis que parlen sobre la malaltia i com afecta els seus pacients s’expliquen per centenars. El desembre de 2016, hi havia a Espanya entre 130.000 i 160.000 persones amb VIH i 85.720 casos amb sida.

    Cal destacar que tenir VIH no comporta necessàriament contreure la sida, si bé és cert que el Virus d’Immunodeficiència Humana és el que ho causa, no es manifesta en tots i cadascun dels casos. «No podem utilitzar aquests termes indistintament, rebre un o un altre diagnòstic té implicacions diferents, en l’àmbit personal, emocional i metge», explica Prado.

    La contínua cerca de coneixement sobre la malaltia, i sobre com viuen els que la pateixen, va portar a publicar, el passat 1 de novembre, els resultats d’un nou estudi sobre el VIH. En aquesta ocasió portava com a títol ‘Aproximació subjectiva de les dones que viuen amb VIH a Cantàbria’. L’informe, desenvolupat per la Universitat de Cantàbria (UC) i l’Associació Ciutadana Càntabra Anti Sida, sorgeix de «la necessitat de conèixer la realitat de les dones que viuen amb VIH en la nostra comunitat».

    Els primers passos

    Amb la col·laboració de Noelia Fernández-Rouco i Ignacio Haya Salmón, dos investigadors de la Universitat de Cantàbria, van elaborar una entrevista «semiestructurada» i van buscar «a un grup de deu dones que volguessin col·laborar». No és la primera vegada que treballaven amb ells, ja havien participat de manera activa en un estudi anterior, amb l’associació, titulat ‘Emocions, relacions i sexualitats, als centres educatius de Cantàbria’.

    La recerca posa l’accent en el paper de les dones participants com a protagonistes i expertes en les seves pròpies vides. D’aquesta manera, el què s’aconsegueix és que siguin elles, les afectades per VIH, les que puguin actuar com a referent i sobre les quals es pugui «aprendre i reflexionar» per «facilitar l’engegada de canvis en l’esfera social».

    «L’estudi ens ha permès construir espais i temps amb les dones que han participat per conèixer amb certa profunditat com viuen, senten i pensen en relació a diferents àmbits vitals», expliquen a aquest mitjà els investigadors. Una de les principals conclusions que es van extreure de l’estudi tenia a veure amb aquests espais esmentats. «Val la pena insistir en la necessitat que les diferents administracions valorin la importància de promoure que les dones amb VIH puguin manifestar les seves demandes i propostes, per assegurar l’exercici de la seva ciutadania plena», comenten.

    En l’informe s’esmenta l’existència de barreres existents pel pes de l’estigma social, i igual que esmentava María, «emergeix la por al rebuig per la seva condició de persones que viuen amb VIH, en contextos com les relacions d’amistat o de parella».

    Finalment, els investigadors de la Universitat han explicat que aquest estudi els ha permès observar que la possibilitat de «gaudir de la seva condició de ciutadanes plenes es veu travessada per la confluència de nombrosos factors». «Ser dona, viure amb VIH o el compromís cada vegada més afeblit de polítiques públiques que assegurin condicions de vida digna a les dones que es troben en situació de desavantatge socioeconòmic», són els més destacats segons aquests experts.

    Les associacions

    María no deixa passar l’oportunitat de recomanar, i agrair, a les associacions com ACCAS el suport a persones amb VIH. Destaca que una part important ve del mateix pacient. «Si no vol involucrar-se, no s’involucra; hi ha gent que solament ve per condons», explica.

    Esmenta també l’escassetat de recursos amb els que han de conviure aquest tipus d’organitzacions. «No et pots imaginar el que fan, més que qualsevol lloc mèdic», diu sense dubtar. Afegeix que si vas al teu metge de capçalera, hi ha molts que no poden explicar-te les mateixes coses que a l’Associació, perquè manquen de l’experiència i el coneixement sobre el tema.

    En aquesta associació en concret, pot anar qualsevol a realitzar-se les proves de manera gratuïta, pot acudir a informar-se, a buscar suport psicològic, «tot de manera confidencial», subratlla. La confidencialitat és alguna cosa al que la mateixa pacient dóna molta importància durant tota l’entrevista, posant l’accent sempre en el problema vigent avui dia en la societat, sigui per falta d’informació o de conscienciació.

    Parla sobre els col·loquis que s’organitzen dins de la mateixa Associació, un element que s’ha convertit en indispensable per a moltes afectades. En aquest sentit, María explica la història d’una senyora de més de 70 anys els fills dels quals desconeixien que la seva mare era portadora del VIH. «No et pots imaginar aquesta situació, és pràcticament una doble vida i s’ho empassava ella sola», i afegeix que poder passar a compartir-ho amb altres persones amb la teva mateixa malaltia és «flipant».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • La ràdio que trenca tabús: «Davant del micròfon m’oblido de la meva malaltia mental»

    «Sóc esquizofrènic», se sincera Àngel Antonio emmarcant una tímida ganyota de pesar amb els llavis. «A la meva família, excepte els meus pares, ningú sap que pateixo una malaltia mental. Em fa por parlar obertament sobre ella i em fa por sentir-me rebutjat pels altres, per això ho oculto», confessa aquest home de 49 anys de mirada afable i trets fràgils. Àngel Antonio s’asseu al costat dels seus cinc companys. Es posa els auriculars i es col·loca el micròfon a un pam de distància. «Com fan els locutors professionals», afirma aquest antic estudiant d’enginyeria industrial moments abans d’entrar en directe al programa Connecta amb Nosaltres.

    El tècnic de so aixeca la mà per prevenir als sis locutors. Es fa el silenci a l’estudi de ràdio. Cares de tensió i concentració. El programa està a punt de començar. El pilot vermell s’encén. «Bon dia estimats radiooients i internautes. Estem en un nou programa de La Barandilla. Sóc l’Arturo i avui estan amb mi les col·laboradores de sempre: Francesc, Fernando, Fe, Paquita i Ángel Antonio […]».

    Des d’abril del 2016 aquests sis malalts mentals de l’Hospital de Dia Lajman es posen davant dels micròfons de ràdio La Barandilla per fer visible la malaltia que pateixen des de fa anys i intentar trencar l’estigma que els ha apartat d’una societat que, en moltes ocasions, els tem i els rebutja per ser diferents.

    «La societat té idees preconcebudes sobre els malalts mentals. Ens tenen por… Però som persones com els altres, no som bestioles rares», es lamenta Fe, de 45 anys, que va estar vuit anys sense sortir de casa. «La ràdio m’ha ajudat a relacionar-me, a deixar de tenir por, a parlar sobre la meva malaltia, a perdre la vergonya. La ràdio és pura màgia», se sincera aquesta dona. El desig més gran que té és poder «tenir una vida el més digne possible».

    Segons les dades de la Confederació de Salut Mental a Espanya una de cada cent persones pateix esquizofrènia. És a dir, prop de 400.000 espanyols pateixen aquesta malaltia mental; això vol dir que, per cada pacient amb diabetis tipus I, n’hi ha quatre amb esquizofrènia.

    Les malalties mentals suposen ja més del 40% de les malalties cròniques diagnosticades a Espanya, i a més són la causa més gran de discapacitat. D’altra banda, les estimacions apunten que, en els pròxims anys, un 1% de la població nacional desenvoluparà alguna forma d’esquizofrènia durant la seva vida i és possible que aquestes xifres augmentin.

    La ràdio com a teràpia

    «La ràdio, dins de la salut mental, és un instrument important perquè aporta als pacients autoestima, motivació… i, per descomptat, els agrada que els escoltin perquè per a ells suposa un reconeixement per part de la societat», afirma Ana Lancho, Gerent de l’Hospital de dia Lajman.

    «Qualsevol que escolti La Barandilla no sabria dir si les persones que fan el programa tenen problemes mentals. I el resultat són els milers de descàrregues que hi ha cada dia al web. Quan s’encén el pilot vermell deixen de ser malalts mentals. Aquest és l’èxit més gran», sentencia.

    «M’agradaria que els nostres oients difonguin el que fem a la ràdio perquè la malaltia que patim sigui més visible del que és i que la societat es conscienciï d’aquesta guerra que cada un de nosaltres tenim en el nostre interior», comenta l’Arturo, presentador del programa Connecta amb Nosaltres.

    Aquest madrileny, de 51 anys i nas aguilenc, tenia una brillant carrera en el món de la interpretació quan, el 2010, la seva vida es va veure truncada arran d’una profunda depressió. «La malaltia em va destrossar la vida. Els meus companys de professió em van girar l’esquena. La meva parella em va abandonar… La societat ens arracona fent-nos creure que no som persones. Nosaltres lluitem, cada dia, per viure i per resistir», afirma l’Arturo.

    Sap l’important que és per a altres malalts donar visibilitat a les malalties mentals però, al mateix temps, prefereix que la gent no sàpiga que ell mateix està malalt. «Em fa moltíssim respecte fer-ho públic, per això la ràdio suposa per a mi un al·licient a aquesta vida de sofriment. Posar-me davant d’un micròfon m’ajuda a oblidar-me durant una hora al dia de la meva malaltia», se sincera.

    La Barandilla té com a objectiu trencar esquemes i donar visibilitat a un problema tabú a la societat. Segons les dades de la Confederació Espanyola d’Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental més d’un milió d’espanyols tenen una malaltia mental greu i menys de la meitat reben suport psicològic i rehabilitació psicosocial. Les malalties mentals representen el 12,5% de totes les patologies, un percentatge molt superior al càncer i als trastorns cardiovasculars.

    «La salut mental fa una mica de por a la societat i això converteix els malalts en persones estigmatitzades. Cal conscienciació com a societat per no arraconar, aquests pacients no saben gestionar bé les seves emocions i ser rebutjats suposa fortes depressions, frustració, desconfiança…», afirma Ana Lancho.

    «Han boicotejat la meva dignitat per ser malalt mental»

    Les persones amb una malaltia mental greu tenen grans dificultats per desenvolupar una vida social i aquesta situació repercuteix en la seva qualitat de vida i en la seva autoestima. Se senten arraconats, assenyalats i menyspreats, és el que els fa aïllar-se en el seu petit món del qual els costa sortir. «És molt dur assumir que un està malalt però si, a més, s’encarreguen d’estigmatitzar-nos, és impossible tirar endavant», confessa Paquita, de 50 anys, que va estar molt temps sense voler sortir de casa.

    Paquita, 50 anys. Durant diversos anys va formar part d’una coral de cant / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

    Coqueta. Llavis pintats de vermell intens. Somriure dolç. Fa 25 anys, mentre era a la Facultat de Dret, va perdre la memòria i, des d’aquest moment, va començar a caure en picat. Va deixar la carrera, les seves amigues li van fer el buit, va abandonar el Cor en el qual cantava… «La ràdio pot ser una porta oberta a un món de possibilitats», afirma. «Ens hem convertit en la veu d’aquells malalts mentals que no poden fer-ho. Som els portaveus d’un col·lectiu que pateix i que per culpa de la societat té unes importants barreres que no sempre poden superar», comenta. «Ningú està lliure d’aquesta malaltia», recorda aquesta dona, que explica que el seu somni seria entrevistar «Montserrat Caballé o al Papa Francesc».

    «Tot ésser humà té dret a tenir dignitat i a mi me l’han boicotejat per ser malalt mental», afirma Francisco, de 46 anys i a qui li falten cinc assignatures per llicenciar-se en Dret. «Estava estudiant a la Universitat Autònoma de Madrid quan vaig patir un brot psicòtic i el meu món es va aturar. El meu pare, que era psiquiatre, mai va acceptar la meva malaltia», es lamenta Francisco, que confessa que li hagués agradat poder estudiar Periodisme. «No tinc molts amics, però a la ràdio em sento lliure. Si tinc un dia dolent, em poso davant del micròfon i tot s’oblida. La ràdio m’ajuda a sentir-me realitzat», sentencia.

    Els cascos de Fernando i unes petites anotacions de Francisco sobre la taula de l’estudi / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

    Fernando, de 49 anys, és el més conscienciós dels sis. Meticulós fins a la medul·la, és qui prepara els perfils dels entrevistats que cada dimarts acudeixen al programa. Aquest enginyer aeronàutic treballava a l’exèrcit de l’aire quan va començar a tenir atacs de pànic, paranoies, angoixa i depressió. Porta tractant-se des dels 35 anys i no té amics perquè tots es van allunyar d’ell quan van saber de la seva malaltia. «Nosaltres som persones amb sentiments. Necessitem l’afecte i l’afecte de la societat. Molt poques vegades el tenim», reconeix. La ràdio s’ha convertit en el seu trampolí per intentar millorar. «En els primers programes em sentia superat i vaig estar a punt de deixar-ho, però vaig decidir afrontar-ho i ara la ràdio m’aporta coses molt positives com alegria, una cosa que creia perduda», sentencia.

    Àngel Antonio. Paquita. Arturo. Francisco. Fe. Fernando. Sis persones amb carreres brillants i prometedores, les vides de les quals van canviar de la nit al dia. Ara s’han convertit en la veu dels malalts mentals per demanar, a través de les ones, la visibilitat que es mereixen.

  • Entorns laborals que trenquen amb l’estigma vers el trastorn mental

    La taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general). Així ho revela l’informe L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, presentat recentment. En Carles Rubio (39) feia vuit anys que era a l’atur, una situació prolongada que li va causar una depressió. L’oportunitat de treballar, després de vuit anys, li va arribar quan va adreçar-se a la Fundació Drissa, entitat sense ànim de lucre que treballa amb persones amb trastorn mental sever per facilitar-los l’entrada en el mercat laboral i millorar la seva qualitat de vida mitjançant, principalment, una feina.

    Així, en Carles es va involucrar en un projecte de l’entitat que preparava a persones que, com ell, feia temps que eren a l’atur, per tornar al món laboral, i ara fa just dos anys va ser una de les persones que van seleccionar per una botiga de roba que obria a Llagostera (Girona). «M’ha canviat radicalment la vida, he passat d’estar amb una depressió tancat a casa a treballar, i des de llavors em sento bé», comenta.

    «La feina és quelcom identitari i quan per raons alienes et quedes a l’atur i a més et costa trobar alguna cosa és com si et traiessin part d’aquesta identitat. Per exemple, continues sent pare o marit però on és el carter, el professor, l’electricista? Hi ha una part de tu que ja no existeix», reflexiona el psicòleg Fran Eiroa.

    En Miquel Isanta és un dels fundadors de Moltacte, la cooperativa d’iniciativa social sense ànim de lucre que va contractar en Carles com a dependent en un dels seus outlets. «En aquells moments [fa deu anys] no hi havia gaires experiències laborals de persones amb trastorn mental, un col·lectiu que sempre ha estat estigmatitzat, i nosaltres volíem generar oportunitats de treball dignes», explica a aquest diari. Des de llavors Moltacte ha anat creixent i actualment té una cinquantena de treballadors -dels quals 27 tenen algun tipus de trastorn mental- que es reparteixen entre les tres botigues, la de Manresa, Igualada i Llagostera. També és una entitat federada d’AMMFEINA Salut Mental Catalunya.

    Un dels propòsits de la cooperativa, assegura Isanta, és «demostrar que hi ha altres maneres de fer empresa». Això ho comenta quan recorda que la primera persona que van contractar «era un cas claríssim d’algú que el van fer fora de la feina després d’assabentar-se que tenia un trastorn mental».

    De fons: el teló de l’estigma

    El cas que explica en Miquel Isanta és freqüent. Resultats de l’informe sobre l’estigma i la discriminació a Catalunya apunten dades que ho avalen: el 28 % de la població general no entrevistaria per a una feina una persona amb un trastorn mental. Davant l’estigma una de cada dos persona oculta a la feina el seu trastorn per evitar un tracte discriminatori. «Sovint les persones que tenen un trastorn mental es veuen relegades a ocultar el trastorn quan busquen feina», assegura Fran Eiroa.

    L’Andrea Quintana (39) s’ha trobat en diverses ocasions discriminada pel seu diagnòstic. «La primera lliçó que et dóna un diagnòstic, per com veus que reacciona la gent, és el silenci», lamenta. «En una entrevista de feina se’m va escapar que tenia un trastorn mental [depressió] i em van demanar de parlar abans amb la psicòloga per decidir si m’incorporaven o no. Al final va anar bé però que et facin passar per una entrevista psicològica és realment dur», recorda.

    Altres resultats de l’informe demostren també que hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. Això s’explica, en part, per la creença (falsa) que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn. O que les actituds de la resta de companys poden ser discriminatòries pel fet de ser, per exemple, paternalistes. I això és el que va acabar passant-li a l’Andrea. «Em deien ‘vesteix-te amb colors més alegres dona, et sentiràs més bé’ o associaven directament amb la malaltia que un dia pogués estar seriosa o trista», explica.

    Segons el psicòleg Fran Eiroa, davant el coneixement del trastorn hi sol haver dos tipus de reacció: d’una banda, la figura del qui té por a com pot actuar la persona que té el trastorn mental; de l’altra, la paternalista. «El millor és no donar per fet com l’altre vol que el tractis, sinó preguntar com vol ser tractat, el que li pot anar bé a un pot no anar bé a un altre», apunta.

    «Un associa la normalitat amb poder treballar, necessitem que ens tractin de manera normal i poder parlar amb franquesa i normalitat del que ens passa. Si no trobes aquest suport, et trobes molt sol», assegura. Actualment l’Andrea no treballa però, després d’ocultar la malaltia en altres feines, ha fet un pas endavant i ara és activista d’Obertament per a la salut mental. «La manera com desenvolupis la feina no dependrà del trastorn que tens sinó de la fase de recuperació en la qual estàs», diu.

    Sobre això Miquel Isanta insisteix a destacar la importància d’un «entorn laboral saludable» on predomini el respecte. «Sovint les dificultats que ens podem trobar tenen més a veure amb la personalitat de cadascú que no pas amb la malaltia», expressa. «Una de cada quatre persones té o tindrà un trastorn mental al llarg de la seva vida», recorda Eiroa per reivindicar que el mercat laboral s’ha de flexibilitzar i adaptar per facilitar la inserció d’aquestes persones.

  • El 80% de persones amb transtorns mentals asseguren haver estat discriminades per la seva condició

    Se sol considerar, erròniament, que les persones que tenen un trastorn mental viuen una percepció alterada de la realitat, no poden controlar les seves emocions o poden reaccionar de manera imprevisible en qualsevol moment. Ho avisa l’estudi L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, que destapa una xifra que demostra que la discriminació i l’estigma vers la malaltia i el trastorn mental encara està molt estesa: el 80,1% de les persones amb trastorn han estat discriminades per raó de salut mental i el 54,9% ho han estat bastant o molt freqüentment.

    Entre les principals formes de discriminació que recull l’estudi presentat aquest divendres i dut a terme per Obertament, la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies -basat en enquestes a 967 persones que han patit o pateixen un trastorn mental- hi ha la sobreprotecció i control, el rebuig i el menyspreu o les burles. A més, es constata que la discriminació afecta tots els entorns socials de la persona: l’àmbit laboral, l’educatiu, el sanitari i el familiar. Per exemple, la taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general) i hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. A més, existeix la creença que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn.

    En l’àmbit educatiu l’estudi posa de manifesta que les persones enquestades han experimentat discriminació tant per part del professorat (un 18,9% de les persones amb trastorn mental ho reconeix) com de la resta de l’alumnat (el 29,5% han estat discriminats per companys).  “En entorns educatius poden sorgir actituds de por, inseguretat i dubtes a l’hora de tractar alumnes amb trastorn mental”, assenyala l’estudi. Segons Aleix Caussa, un dels investigadors que ha participat en la seva elaboració, “no s’evidencien criteris d’actuació davant un alumne amb trastorn mental”.  Amb tot cal matisar que les dades sobre educació s’han extret en relació a l’última experiència educativa de la persona entrevistada -sense diferènciar entre institut, universitat o un altre tipus de formació-.

    Així mateix la discriminació també es filtra en l’atenció sanitària. Sense anar més lluny, el 26% de les persones amb trastorn mental afirma haver estat discriminat en un centre hospitalari en alguna ocasió pel fet de tenir un trastorn mental. “La manca de protocols d’atenció a la salut mental fa que el tractament depengui de la sensibilitat i o interès personal de cada professional. El 18% de les persones enquestades ateses en algun servei de la xarxa de salut mental asseguren haver rebut sobreprotecció o control i el 24% haver patit algun tipus d’intromissió o pressió, per exemple, per no tenir fills.

    Fugir de l’estigma a través de l’ocultació del trastorn

    Per a les persones que tenen un trastorn mental, és relativament fàcil ocultar-lo, ja que a simple vista no es percep. “Davant l’estigma hi ha persones amb un trastorn mental que opten per ocultar el trastorn”, ha advertit Caussa en la presentació de l’estudi aquest divendres.

    De fet, un 82% de les persones amb un trastorn mental utilitzen l’ocultament parcial o total del trastorn a algú en algun àmbit de la seva vida: ja sigui a la feina, al centre educatiu o a amics i familiars i fins i tot la seva parella. Ara bé, mentre que en l’entorn familiar o d’amistats l’ocultació del trastorn és inferior al 20%, en el laboral és més del doble: un 48,5% no ho expliquen a cap dels seus companys, sovint també motivat per la por a perdre el lloc de treball.

    És el cas de la Isabel Jiménez, que té un trastorn mental i ha estat anys ocultant-lo a la feina. “En els últims mesos he dit el que em passa i animo a tothom a fer-ho. Dir-ho no ha canviat res a la pràctica però per mi ha estat un abans i un després i avui estic en el punt que vull”, ha explicat durant la presentació Jiménez, que s’ha convertit en una activista contra l’estigma. Compartir fets o experiències així com alçar la veu quan algú expressa un prejudici són recomanacions d’Obertament per combatre l’estigma. 

     

  • Empoderar-se per conquerir un entorn laboral lliure d’estigma vers el VIH

    Mentre que els avenços mèdics en el tractament del VIH són notoris, altres aspectes, com el de la inserció laboral de les persones infectades, encara tenen en ocasions l’estigma o la discriminació com a teló de fons. Aquest va ser el cas del Daniel Jiménez, el jove que va ser acomiadat del bar on treballava a Madrid després de confiar a la seva superior que era seropositiu. Un any després, el Daniel ha vingut a Barcelona per participar en la VIII Jornada de les relacions laborals de les persones que viuen amb VIH -que va tenir lloc la setmana passada- ja que s’ha convertit en un referent i una de les cares visibles de la lluita contra la discriminació i l’estigma després d’atrevir-se a denunciar-ho i fer-ho públic en part gràcies al suport de la seva família i de l’ONG Imagina Más, segons assegura.

    Malauradament l’estigma encara existeix. Segons un estudi de la Sociedad Española Interdisciplinaria del Sida (SEISIDA) només prop d’un 7% dels espanyols – dada que es basa en una mostra de diferents comunitats autònomes- seria company de feina d’una persona amb VIH. El mateix document assenyala com aquesta o altres reaccions envers diferents tipus de relació amb persones amb VIH «tenen importants repercussions com ara l’aïllament social o la dificultat d’emprendre un projecte de vida laboral».

    De fet, segons recull Julio Gómez Caballero, Coordinador de Trabajando en Positivo, en un article publicat a la revista Gehitu, un dels factors que explica l’alt nivell d’atur entre les persones que tenen el VIH -que pot arribar a superar el 50%- té a veure amb els prejudicis i la manca d’informació adequada entorn al virus, que acaben generant situacions de discriminació i vulneració de drets.

    Cada vegada hi ha perfils més capacitats

    La situació de desavantatge laboral però no respon únicament als prejudicis o la manca d’informació que puguin tenir els altres. Alguns estudis atribueixen les dificultats d’inserció laboral al fet que aquest col·lectiu, i en especial els que coneixen la infecció des de fa més anys, compten amb una falta de qualificació i experiència que limita les seves possibilitats. En aquest cas la millora depèn de la capacitació i interès individual. Un exemple de superació és el de la María José Fuster, infectada de VIH des de fa 27 anys. “Si no m’hagués esforçat en estudiar en un moment que semblava que hagués de morir avui no seria doctora en psicologia social”, explica a El Diari de la Sanitat. Segons ella, que és una de les veus que treballa amb temes de VIH i ha participat en diversos estudis, s’ha acumulat un percentatge molt gran de persones amb baixa especialització. «Més del 40% de persones amb VIH tenen un nivell màxim d’estudis primaris», diu. «També ara hi ha nous perfils però: ara hi ha més perfils d’homes que tenen sexe amb homes, són homes joves, perfils més formats i més capacitats», afegeix.

    Amb tot, ella matisa que hi ha diversos graus de dificultats en l’àmbit laboral que suposen barreres: «Qüestions com revelar o no a l’empleador la seva condició, l’autoestigmatització -un mateix per por deixa d’anar a buscar feina- o les persones que estan en el món laboral i que haurien de flexibilitzar la feina per motius de salut però que no ho fan perquè no volen revelar-ho», menciona.

    L’acompanyament, clau en el procés

    La María José afirma que atrevir-se a denunciar una situació com la que va viure el Daniel Jiménez pot tenir a veure amb el temps de diagnòstic però també amb el procés que viu cadascú. “El fet de portar molts anys amb VIH hauria d’ajudar al procés de resiliència de la persona però depèn de com viu el procés cadascú. Si el vius en solitari, sense recolzaments i visquent amb l’anticipació que et rebutjaran et convertiràs en una persona indefensa”, explica.

    El missatge del Daniel per a persones que hagin patit una situació similar a la seva és la de buscar recolzament. “L’acompanyament que jo vaig rebre em va ajudar a entendre el que jo tenia i com lluitar-ho”, assegura a aquest diari. Segons explica, després de fer el pas i que es publiqués la seva història va començar a rebre missatges de persones d’altres llocs d’Espanya i de l’Amèrica Llatina que s’havien trobat en situacions de discriminció a la feina. “Hi havia casos de persones que havien estat acomiadades amb l’excusa que necessitaven gent més activa a la feina”, diu.

    «Per una persona tirar-se al buit sola és més difícil, aquí hi juguen un paper les entitats. Nosaltres animem a la gent que denunciï i que reivindiqui els seus drets», assegura Quim Roqueta, president de Gais Positius, a aquest mitjà.

    Visibilitzar el VIH a la feina

    «La gent no té perquè dir-ho i quan ho fa normalment és perquè sap que té un àmbit de treball agradable però normalment la visibilitat no trascendeix a l’àmbit laboral i es queda més en un àmbit familiar o d’amistats. També hi té a veure el fet que a nivell mèdic s’ha avançat molt i en aquest sentit no cal, com abans, que potser la persona s’absenti per visites», explica Quim Roqueta.

    Diferents iniciatives contribueixen precisament a que el VIH no sigui un tema tabú a la feina i que cada vegada més empreses es comprometin amb la lluita contra l’estigma. «Les empreses podrien oferir serveis, espais on els treballadors puguin parlar o obtenir informació sobre aquesta o altres malalties per reduir la distància actual», assegura la María José Fuster.

    Amb la idea de teixir ponts entre empreses i persones que busquen feina i promoure el paper de les empreses com agents de canvi social va néixer precisament la Federación Trabajando en Positivo, que busca, entre altres coses, el suport de les empreses en la lluita contra la discriminació que existeix al món laboral cap a les persones amb VIH.