En aquest món cada vegada més competitiu els infants són l’exemple més convincent de com les seves vides s’inicien amb una desbordant planificació de labors, obligacions acadèmiques i complementàries en la seva formació.
En èpoques pretèrites, els infants omplien carrers i places ideant jocs i cantarelles improvisades fins a caure el sol.
El temps ha evolucionat transformant el joc en altres escenaris, com la paulatina aparició del món digital i electrònic i la innovació d’antics divertiments vigents però modernitzats espais d’esbarjo.
El joc és la manera que tenen els infants de viure les coses
El joc és la manera que tenen els infants de viure les coses i el món que els rodeja, descobreixen l’entorn, la seva realitat, els horitzons que algun dia s’esforçaran a aconseguir, socialitzen i adquireixen patrons importantíssims, com el respecte, la generositat o l’empatia.
El joc és, per tant, inherent i universal en l’infant i la seva curiositat creant un món de llibertat i creativitat única i extraordinària, en el seu desenvolupament emocional i psicològic tan primordial.
S’hauria de respectar aquesta part tan important del nen? Són els nous temps més exigents amb la pedagogia que han de rebre infants i joves?
Les activitats educatives són un complement importantíssim en la formació dels infants; esports, idiomes, disciplines artístiques com ballet, música o arts pictòriques, també ceràmica, costura o la totpoderosa informàtica i les seves eines digitals… Un ampli ventall per a tots els gustos i sensibilitats que són avui dia una realitat aclaparadora.
L’elevada càrrega d’activitats no permet sovint aquest temps lliure ideal
Molts experts incideixen, però, en relaxar les obligacions i els atapeïts horaris extraescolars i donar prioritat al joc, sobretot en les primeres edats per, de mica en mica, experimentar una font d’aprenentatge mitjançant la interacció i la curiositat.
Jugar pel plaer de jugar inventant mil possibilitats, entorns de comprensió cognitiva i emocional, manipular i descobrir amb la seva imaginació el que es pot arribar a descobrir.
El joc tan necessari que contribueix al desenvolupament de l’infant amb un infinit univers de possibilitats per adquirir la seva llibertat i autonomia mitjançant l’exploració i la interacció social.
L’elevada càrrega d’activitats no permet sovint aquest temps lliure ideal, així com tenir molts deures gairebé cada dia, la qual cosa està sent avui dia qüestionada per molts professionals de l’educació i psicòlegs especialitzats en infància i joventut.
Trastorns com ansietat, tristor, aclaparament o manca de descans són alguns dels problemes que pot ocasionar una sobrecàrrega lectiva i extraescolar.
Els infants demanden més temps per gaudir amb la família
El joc hauria de ser l’activitat fonamental de l’infant que es dóna de manera innata, lliure i plaent sense ordres ni horaris, que neix de l’interès, de l’observació de l’entorn i de la necessitat de comunicació i interacció amb els altres.
Fins i tot l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha alertat que el percentatge d’estudiants espanyols que pateixen estrès per culpa dels deures és dels més alts d’Europa. De fins al 70% en les noies de 15 anys. En la seva última enquesta, realitzada a més 11.000 joves en edat escolar, destaca la incidència dels deures sobre la salut dels alumnes, que augmenta a mesura que creixen. Assenyala que aquesta pressió es tradueix moltes vegades en “un increment de patologies com els mals de cap, dolors d’esquena, malestar abdominal i marejos”, així com dels “estats d’ànim que porten els nois i noies a sentir-se tristos, tensos o nerviosos”.
El dret a descobrir i a una infància plena de màgia, de tresors amagats i mirades compartides, aprenent a viure les obligacions naturals, escolars i acadèmiques necessàries per al desenvolupament maduratiu però amb el seny i l’equilibri d’una plena i feliç infantesa.
Els infants demanden més temps per gaudir amb la família, temps per jugar amb els seus amics i per a ells mateixos… Per aprendre a viure cal silenci, escoltar, compartir i atresorar instants de felicitat, per una infància respectuosa.
L’estrès, com la por, no té en el seu origen una connotació negativa. És una reacció natural, instintiva, per adaptar-se a un canvi, una resposta davant d’una amenaça o estímul. Tal com s’apunta des de la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), “l’estrès afecta tant la ment com el cos. És positiu tenir-ne una mica, perquè ens ajuda a executar les activitats diàries, però quan l’estrès passa a ser excessiu té conseqüències físiques i psíquiques”.
Des de la pandèmia, els professionals de la psicologia han constatat un augment continuat de l’estrès, i les condicions econòmiques i socials que cada cop demanen més de les persones, també la transformació de les relacions, molt més virtuals que presencials, hi tenen molt a veure.
En el primer semestre d’aquest any, es varen tramitar 380.000 baixes mèdiques a Espanya, en les quals l’estrès, l’ansietat i la depressió varen ser les causes. Només al mes de maig, 58.000 persones varen rebre la baixa laboral per aquest tipus de trastorn. Són algunes de les dades compartides aquest passat cap de setmana a Tarragona en el marc de la celebració de la VI Convenció del Consell General de la Psicologia davant d’unes 800 persones, 500 d’elles presencialment i la resta que ho varen seguir en directe de manera virtual.
Les altes xifres de baixes laborals per afectacions a la salut mental deixa ben clar que l’atenció al benestar psicològic és avui una necessitat real. Cal prendre consciència de l’absència de salut sense salut mental.
“La sensació constant de no tenir temps suficient per a assolir compromisos, tant de feina com personals i familiars, de no arribar mai als objectius és actualment molt comú”. Ho explica la psicòloga Pilar del Pueblo, coordinadora de la divisió de Psicologia del Treball, les Organitzacions i els Recursos Humans (PTORH) del Consejo General de Psicología.
A banda de recórrer a un professional de la psicologia per desfer aquesta sensació constant de ‘no arribar’ que passa factura al nostre cos, com afirmen des de l’OMS, “es pot aprendre a bregar amb l’estrès per a sentir-nos menys aclaparats i millorar el nostre benestar físic i mental”.
La primera premissa -ens recorda la psicòloga Pilar del Pueblo-, per evitar que qualsevol situació ens estressi més del compte ens la va donar el filòsof grec Epicteto, que va dir: “No ens afecta allò que ens succeeix, sinó què ens diem respecte a allò que ens succeeix”. Per tant, relativitzar allò que vivim, per aclaparador que ens sembli, pot ser una gran contribució al nostre benestar.
L’Organització Mundial de la Salut ofereix des de la seva pàgina web la descàrrega d’una publicació que ens situa en els símptomes de l’estrès i ens ofereix eines per aplicar reductors de l’estrès, en forma de senzilles accions.En tiempos de estrés, haz lo que importa. Guía il·lustrada ens situa en moltes de les situacions en les quals podríem esmentar les dificultats personals (per exemple, conflictes amb els éssers estimats, solitud, falta d’ingressos, preocupació pel futur), els problemes a la feina (com ara conflictes amb els companys, alt nivell d’exigència o inseguretat laboral) o l’existència d’amenaces importants en la comunitat (per exemple, violència, malalties, falta d’oportunitats econòmiques). En la presentació d’aquest manual, la directora del Departament de Salut Mental i Abús de Substàncies de l’Organització Mundial de la Salut, Dévora Kestel, ens recorda que “qualsevol persona, en qualsevol lloc, pot experimentar nivells alts d’estrès”. Sobre la base de les dades científiques disponibles i de nombroses proves de camp, aquesta guia proporciona informació i habilitats pràctiques per ajudar a les persones a fer front a l’adversitat.
La respiració, relaxació i atenció plena, amb tècniques com les del mindfulness, ajuden a reduir l’estrès. En el dia a dia, fent qualsevol tasca, prestar atenció al que s’està fent, és la consigna per a mantenir una ment en el moment present, impedint així que la ment pugi al tren dels pensaments negatius.
Llibres adients
També l’alimentació saludable i l’exercici físic, organitzar-se bé totes les hores del dia, saber prioritzar què fer a cada moment, i posar en valor tot allò que ja hem aconseguit i no centrar-nos en el que manca o en allò que ha sortit malament, contribueixen, i molt, a evitar o reduir l’estrès. En paraules de la psicòloga Alba Orteu, “planificar les tasques que hem de fer, posant-les en una llista, ens allibera el cervell de preocupació sobre tot el que hem de fer, mentre que a la ment tot junt se’ns fa una muntanya”. Orteu, que es va especialitzar en l’àrea de coneixement de Psicologia Social, recomana com a gran ajuda també la lectura del llibre Elogio de la lentitud, de Carl Honoré (RBA).
Un altre llibre que aterra de ple en aquesta afectació creixent en la nostra societat és Estrés encubierto. El síndrome invisible que amenaza tu vida (Instituto Estrés). La seva autora, Koro Cantabrana, dirigeix l’Institut de l’Estrès i és cofundadora del Humans First Institute, fa diana en aquells que senten que ho tenen tot sota control, però que tal vegada no són conscients de com pot arribar a ser d’invisible l’estrès i no per això menys perillós per al benestar emocional i físic de la persona. Cantabrana proposa fer de l’estrès el nostre aliat i, abans, saber desemmascarar-lo.
La prova pilot ha estat organitzada per 4 Day Week Global en col·laboració amb la Campanya 4 Day Week del Regne Unit, mentre que la investigació ha estat a càrrec de la Universitat de Cambridge amb acadèmics del Boston College dels Estats Units i el think tank Autonomy. Han participat un total de 61 organitzacions del Regne Unit que es van comprometre a una reducció del 20% de les hores de la seva plantilla sense cap rebaixa salarial durant almenys sis mesos des del juny de 2022. Els treballadors que hi han participat han estat uns 2.900.
Menys estrès i malalties, més conciliació
La jornada laboral de 4 dies demostra una millor salut per als treballadors. En comparació al mateix semestre de l’any anterior, es van reduir un 65% les baixes per malalties i en un 57% el nombre de treballadors que abandonaven l’empresa. A més, el 71% afirma tenir nivells reduïts d’esgotament amb menys ansietat, fatiga, problemes de son i millor salut mental i física.
La conciliació també ha millorat substancialment. Per al 54% els enquestats han tingut una major facilitat per a organitzar les feines de casa; el 60% ha tingut més facilitats per a atendre les feines de cures i el 62% confirma que és més fàcil compaginar el treball amb la vida social.
La major conciliació també es demostra que beneficia a les dones i redueix la desigualtat de gènere degut a la sobrecàrrega de feines domèstiques. Amb més temps lliure disponible, els homes dediquen més hores a feines que solen fer elles i redueix, per tant, la bretxa de gènere en el treball domèstic i de cures no remunerat.
Un 92% de les empreses mantenen la reducció de la jornada laboral
Els resultats per a les empreses també són positius. Un 92% de les 61 empreses opten per mantenir la reducció tot i la fi de la prova pilot i 18 d’elles han confirmat que el canvi serà permanent. A més, la productivitat s’ha mantingut amb un lleu creixement de l’1,4%.
Molts dels directius van confirmar als investigadors que veien la jornada laboral de 4 dies com una resposta racional a la pandèmia i una manera d’atraure talents al mercat laboral després de la crisi.
“Els increïbles resultats mostren que la setmana de quatre dies sense reducció salarial funciona (…) Segurament ha arribat el moment de començar a implementar-la a tot el país”, ha sentenciat Joe Ryle, director de ‘4 days week’ i un dels impulsors de la prova pilot.
L’auge de la globalització i de l’economia 24/7 està demandant que la gent treballi llargues jornades i caps de setmana. Un estudi observacional dut a terme per universitats londinenques ha trobat que aquestes condicions laborals contribueixen a empitjorar la salut mental en general, però sobretot la de les dones.
Segons les dades que manegen els autors, aquesta tendència de treball que denominen ‘antisocial’ s’està expandint a tot el món. Als països d’Àsia oriental ha augmentat el risc de mort per excés de treball. A Regne Unit, l’estrès laboral es tradueix en dies de treball perduts cada any. I en l’àmbit de la UE, gairebé una quarta part de la gent treballa la majoria dels dissabtes i una tercera part, almenys un diumenge al mes.
Estudis previs havien trobat una relació entre aquestes fórmules laborals i la depressió, però la majoria s’havien centrat en homes i en certs tipus de treball. La recerca actual, els resultats de la qual s’han publicat en la revista Journal of Epidemiology& Community Health, té per objectiu indagar com afecten aquest tipus de jornades tant a homes com a dones.
Per a esbrinar-ho, l’equip es va basar en dades d’un estudi longitudinal anomenat Understanding Society (UKHLS), que ha estat fent un seguiment de la salut i el benestar d’una mostra representativa de 40.000 llars en tot Regne Unit des de 2009.
Major risc en cap de setmana
Els investigadors es van centrar en les dades d’11.215 homes i 12.188 dones de la segona ona de l’UKHLS, entre 2010 i 2012, que incloïa informació sobre l’ocupació. Van tenir en compte l’edat, els ingressos, la salut i les característiques del treball.
Les diferències per gènere són evidents: les dones que treballen unes 55 hores setmanals tenen un 7,3% més símptomes de depressió que les que tenen una setmana laboral estàndard de 35 a 40 hores. No obstant això, entre els homes no va haver-hi diferències en el nombre de símptomes depressius en funció de les hores setmanals treballades.
L’estudi ha constatat diferències de gènere quant als patrons laborals. Per exemple, els homes treballen més hores en ocupacions remunerades que les dones. Gairebé la meitat dels homes, enfront de menys d’una de cada quatre dones, sobrepassa l’horari estàndard.
A més, l’estudi subratlla que treballar en cap de setmana es relaciona amb un major risc de depressió en tots dos sexes, encara que és major en les dones.
«Aquest és un estudi observacional, per la qual cosa, encara que no podem establir les causes exactes, sí que sabem que moltes dones s’enfronten a una doble càrrega perquè assumeixen una major proporció de tasques domèstiques que els homes, la qual cosa condueix a un total d’hores extensiu, pressions de temps addicionals i responsabilitats aclaparadores», destaca Gill Weston, investigadora de l’Institut d’Epidemiologia i Atenció de la Salut de la University College London i autora principal del treball.
«Si es tenen en compte aquestes tasques domèstiques no remunerades i la cura d’altres persones, les dones treballen més temps que els homes, en mitjana, la qual cosa s’ha relacionat en recerques anteriors amb una salut física més deficient», agrega.
Vida laboral i maternitat
També es posa en evidència que tenir fills afecta la vida laboral d’homes i dones de diferents maneres. Els pares amb fills treballen més hores que els que no els tenen. En canvi, gairebé la meitat de les mares de l’estudi treballen a temps parcial, en comparació amb només un de cada set (15%) homes.
«També trobem que els treballadors amb més símptomes de depressió són els de més edat, amb ingressos més baixos, fumadors i amb activitats físicament exigents –diu Weston–. I això es pot aplicar tant a homes com a dones».
«Esperem que les nostres troballes animin als ocupadors i als responsables polítics a pensar en com reduir les càrregues i augmentar el suport a les dones que treballen moltes hores o de forma irregular, sense restringir la seva capacitat de treballar quan ho desitgin».
En la seva opinió, «unes pràctiques de treball més justes podrien beneficiar tant als treballadors com als ocupadors de tots dos sexes».
Per què les dones pateixen més amb els horaris antisocials?
Les dones que treballen moltes hores estan en minoria –sol el 4% en la mostra treballaven 55 hores o més a la setmana–. Això pot posar-les sota pressió addicional.
Les que treballen més hores tendeixen a estar emprades en ocupacions dominades per homes, i això també pot contribuir a l’estrès.
Els caps de setmana de treball de les dones tendeixen a concentrar-se en treballs del sector de serveis mal pagats, que s’han relacionat amb nivells més alts de depressió.
Moltes dones s’enfronten a la càrrega addicional de realitzar una major proporció de treball domèstic que els homes.
Segons un estudi sobre la percepció de la relació entre l’estrès laboral i l’atenció al pacient per part del personal mèdic, el 50% dels professionals reconeix que l’estrès laboral comporta una pitjor atenció al pacient (manca de seguiment del protocol i poc temps dedicat a la presa de decisions), el 40% mostra irritabilitat i mal humor, el 7% comet errors seriosos que no comporten la mort del pacient i el 2,4% reconeix incidents mortals per al pacient.
Segons ha fet saber la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), per a Ana Moreno Alcázar, coordinadora de la Unitat de Recerca del Centre Fòrum de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, en l’àmbit sanitari hi ha un conjunt de factors que fomenten «de manera significativa» la sensació d’estrès del personal assistencial. Són sobretot les retallades provocades per la crisi econòmica i la sobrecàrrega assistencial per manca de recursos, indica l’experta. Això comporta l’aparició de problemes de salut, com «la depressió i l’ansietat», afegeix Moreno.
«Actualment, els professionals de la salut se senten desbordats pel nombre de pacients que han d’atendre i les condicions laborals en què ho han de fer: poc temps, jornades laborals de dotze hores o més, manca de personal…», constata. A més, la mateixa activitat assistencial exposa els professionals diàriament a afrontar situacions decisives com tractar pacients de risc, fer cures intensives, pal·liatives, situacions crítiques de salut que moltes vegades acaben amb la mort dels pacients. També s’ha de tenir en compte els vincles i les relacions amb els companys dels serveis, «que en molts casos són tenses a causa de la mateixa sobrecàrrega i això fomenta la sensació de malestar», diu la professora de la UOC.
Infermers i residents, els altres col·lectius amb nivells alts d’estrès
Els metges no són els únics amb símptomes d’estrès. Segons un article publicat per la prestigiosa revista JAMA (Journal of the American Medical Association), més d’un 30% dels residents que són en els primers anys de residència tenen depressió o símptomes depressius, i aquest estat no disminueix els anys següents. Moreno apunta com a causes més comunes l’anticipació de la responsabilitat, dubtes sobre la pròpia capacitat, la sensació de manca de control, la sensació de sentir-se explotats i la manca de recursos, entre altres.
Amb relació als infermers, la psicòloga apunta com a factors de risc la gran quantitat d’hores lligades al patiment dels pacients; el fet de sentir que tenen un paper d’intermediaris dels metges, el pacient i els familiars; el fet de rebre una gran quantitat de crítiques i exigències de banda i banda; la imatge devaluada i esbiaixada de la seva professió, a més de la manca de recursos i de llargues jornades laborals.
La professora dels Estudis de Ciències de la Salut Dolors Colom afegeix com a col·lectiu vulnerable de patir estrès els treballadors socials sanitaris. «D’una banda, reben les peticions d’ajuda de les persones malaltes i les seves famílies i, de l’altra, saben a priori que el sistema està col·lapsat i queno hi ha recursos de les institucions», explica l’especialista.
Les condicions òptimes de treball
Perquè la situació faci un tomb, Ana Moreno suggereix instaurar serveis de salut preventiva i millorar les condicions laborals que afavoreixen la reducció de la sensació d’esgotament i estrès del professional. «Contractar més personal, ampliar el temps de visites i reduir la jornada laboral» són algunes de les seves propostes. Per a la psicòloga, aquestes noves polítiques ajudarien al benestar físic i psicològic del personal assistencial i comportarien un impacte positiu en l’atenció del pacient.
La professora col·laboradora de la UOC afegeix que un metge amb estrès hauria d’estar de baixa laboral quan es veu «desbordat» i la seva mala gestió té conseqüències negatives en el servei que presta al ciutadà. Abans d’arribar a aquesta situació, Moreno recomana que demani ajuda psicològica i incorpori pràctiques que ajudin a controlar l’estrès, com «la relaxació, la meditació, el ioga, l’exercici físic i estils saludables d’alimentació».
Nou de cada deu espanyols ha sentit estrès el darrer any
Segons el VII Estudi de CinfaSalud «Percepción y hábitos de la población española en torno al estrés», que té l’aval de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS), nou de cada deu espanyols (96%) han sentit estrès el darrer any i quatre de cada deu (42,1%) ho han fet de manera freqüent o continuada, percentatge que equival a gairebé dotze milions i mig d’espanyols(12.413.000).
Per gènere, la dona mostra un nivell més elevat d’estrès que l’home. Una de cada dues (48,7%) declara sentir-se estressada freqüentment o contínuament, enfront d’un de cada tres homes (31,5%). Per edats, els menors de quaranta-cinc anys presenten un grau més elevat d’estrès i, pel que fa a ocupació, els estudiants són els qui més indiquen tenir estrès de manera freqüent o continuada (55,6%), seguits de les persones que cerquen la primera feina (50,7%) i, en tercer lloc, dels treballadors tant per compte d’altri com per compte propi (41,4% en tots dos casos).
Les alteracions de salut mental són actualment la segona causa de baixa laboral a Espanya i les previsions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) és que a l’any 2020 sigui la primera. A la Unió Europea també tindrà una incidència molt similar. Quan es parla de malalties mentals «ens referim bàsicament a l’ansietat i la depressió», afirma Núria Martínez, secretària de la junta d’AMMFEINA, una organització sense afany de lucre que des de l’any 2005 agrupa i representa les 31 entitats d’iniciativa social de l’àmbit català, que afavoreixen la inclusió i la no exclusió laboral de persones amb un problema de salut mental.
Martínez especifica que el concepte «malaltia mental és molt ampli, però en l’entorn laboral la depressió i l’ansietat són les més recurrents». Afegeix que si no es fa un tractament adequat «hi ha el perill que es cronifiqui i esdevingui un trastorn mental sever». Per combatre aquestes situacions, AMMFEINA reclama «l’impuls d’estratègies públiques i privades orientades a la promoció d’un clima laboral saludable». L’entitat assenyala que «el principal risc perquè una persona presenti problemes de salut mental en el lloc de feina està relacionat amb factors psicosocials».
Mala organització del treball
Per a l’Organització Internacional del Treball (OIT) aquests factors són, per una banda, les interaccions entre el treball, el medi ambient, la satisfacció a la feina i les condicions organitzatives; i de l’altra, les capacitats del treballador, les seves necessitats, la seva cultura i la seva vida personal. Històricament, hi havia hagut la sensació que l’estrès i l’ansietat només afectaven persones amb determinades responsabilitats a la feina. Ara, reconeix Martínez, «tot és molt més interclassista». Amb les noves tecnologies tothom està molt més controlat, «tots portem una vida on hi ha més terminis urgents per acabar les tasques, on s’ha de treballar de pressa, que no es pot desconnectar mai, sempre pendent del mòbil…».
La secretària d’AMMFEINA creu que «això no és culpa de ningú i és culpa de tothom». Assegura que «en general hi ha molt poca consciència sobre aquest problema. Tenir feina és un element de bona salut, però també ho pot ser de mala salut». Explica que en matèria de salut laboral s’han pres moltes iniciatives per evitar riscos per a qüestions físiques, com l’ergonomia o l’alimentació però, en canvi, els riscos mentals «s’han deixat de banda». Per prevenir-les, Martínez proposa la realització d’una enquesta psicosocial a les empreses entre els seus treballadors. A Catalunya, «només un 2% de les empreses l’han feta». Aquestes enquestes –«que són difícils d’aplicar»- poden detectar, per exemple, situacions de mòbing entre caps i empleats o entre empleats i tenen com a objectiu millorar el clima laboral a les empreses.
L’estrès afecta el 51% dels treballadors segons un informe de l’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball (OSHA), que titlla «d’alarmants» aquestes dades. AMMFEINA aporta xifres d’altres aspectes sobre la salut mental en l’entorn laboral en l’informe que va elaborar per al 28 d’abril passat, Dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball. Totes aquestes estadístiques fan que Martínez reclami que «la salut mental hauria de ser un element prioritari per a qualsevol govern». En canvi, lamenta que «als programes electorals de cap partit aquesta qüestió hi és inclosa».
Les polítiques i estratègies de prevenció «cal adaptar-les al territori, ja que no és el mateix el que s’ha de fer en una gran multinacional, en una empresa mitjana o en una de petita». Recorda el gran pes que té a Catalunya la petita i mitjana empresa, «que suposa el 75% de l’ocupació».
El problema de l’estigmatització
Un problema afegit és «l’estigma que suposa patir una malaltia mental». Martínez assenyala que «el cervell forma tanta part del cos humà com una cama. Si te’n trenques una, al cap d’un temps tornes a treballar. Amb una depressió ha de passar exactament igual». Per lluitar contra aquest tipus de discriminacions, les entitats agrupades a AMMFEINA es dediquen a ajudar «persones amb trastorns greus que normalment, o encara no són al mercat de treball o bé n’han estat expulsats». Però més enllà d’aquests casos, «a totes les empreses hi ha gent amb problemes». I el que cal és evitar que finalment «aquestes persones siguin acomiadades», que és el que succeeix habitualment.
Però les empreses han viscut fins ara d’esquena a aquesta problemàtica, «tot i que darrerament –admet– hi ha un canvi molt tímid i incipient» Però és encara força testimonial que les empreses vagin a buscar ajuda per tractar els casos que puguin tenir entre el seu personal. AMMFEINA i les entitats que en formen part promouen cursos de formació destinats a directius de Recursos Humans o càrrecs intermedis.
L’Ajuntament de Nova York està preparant una normativa per afavorir que els treballadors, un cop acabin la feina, no estiguin obligats a atendre els missatges que els arribin als seus dispositius electrònics dels seus caps laborals. El projecte de llei preveu que les empreses privades amb més de deu empleats haurien de prohibir que els seus treballadors responguin a comunicacions electròniques de treball (correu electrònic, text i altres) després de les hores de treball, segons publica The New York Times. Les empreses serien multades almenys amb 250 dòlars per cada cas d’incompliment.
El diari cita el regidor responsable del projecte, Rafael Espinal, qui explica que «molts de nosaltres estem enganxats als nostres telèfons intel·ligents i els nostres ordinadors, i és important entendre que no hem de sentir-nos com si la nostra feina s’hagi d’abocar en la nostra vida personal». El projecte de llei no prohibeix que els empresaris es posin en contacte amb els treballadors després de la seva sortida, afirma Espinal, que s’ha inspirat en models legislatius similars a Europa. El regidor afegeix que «vostè, com a empleat, hauria de tenir el dret de no respondre la trucada o el correu electrònic, sense por a les represàlies».
França és l’exemple a Europa de regulació d’aquesta qüestió. L’1 de gener del 2017 va entrar en vigor una llei laboral que obliga les empreses i organitzacions amb més de 50 treballadors a impulsar negociacions per definir els drets dels empleats a ignorar els seus mòbils o altres dispositius electrònics. Els arguments utilitzats per promoure aquest tipus de legislacions és que l‘ús excessiu dels dispositius digitals ha provocat tota mena de trastorns, des del desgast físic i mental, insomni, problemes de relació, ja que molta gent no sap quan pot desconnectar-se.
L’objectiu és posar fi a la cultura de treball d’estar sempre atent, cosa que provoca un allargament de la jornada laboral no remunerada, mentre que per una altra banda dóna flexibilitat als empleats per treballar fora de l’oficina. La llei obliga les empreses a negociar amb els treballadors per establir els seus drets de desconnexió per tal que redueixin la intrusió de la feina en la vida personal o familiar. En cas que no es puguin assolir acords, l’empresa ha de publicar un document en el qual constin les demandes i els drets del seu personal fora de l’horari.
Un debat obert
El debat és obert a molts països. A Alemanya, a empreses com la Porsche s’han plantejat demandes similars. A Espanya tampoc hi ha cap llei que ho reguli, però l’asseguradora Axa va trencar motllos quan l’any passat va reconèixer el dret dels seus treballadors a desconnectar el mòbil un cop acabada la seva jornada laboral. Enrique Dans, professor d’Innovació a l’Institut Business School i expert en l’aplicació de noves tecnologies, apunta en un article al seu blog, que «un model legislatiu proteccionista que sembla estar posant-se de moda últimament, quan, en realitat, el problema no és el correu electrònic, el missatge o la trucada més enllà de les set de la tarda, sinó l’existència, en moltíssimes companyies, d’una cultura de treball 24/7 o d’estructures jeràrquiques piramidals i autoritàries que són les que realment justificarien una prohibició com aquesta. En la pràctica, es tracta d’una identificació incorrecta del problema, que no està en la tecnologia, sinó precisament en aquest tipus d’estructures, la qual cosa porta al fet que, en realitat, una legislació així acabi per crear més problemes dels quals realment soluciona».
A França, els sindicats es veuen com a guàrdies del lloc de treball altament protegit i de la setmana laboral de 35 hores fa temps que reclamen mesures en aquesta línia. De tota manera, la part més controvertida d’aquesta llei del dret de desconnexió, que forma part d’una reforma molt més àmplia i controvertida de la legislació laboral francesa, no preveu cap sanció per a les empreses que no ho defineixen o que no arribin a cap acord amb els sindicats. L’escriptor britànic Peter Fleming, en un article escrit l’11 d’octubre de 2016 i titulat «El camí cap a un millor equilibri entre la feina i la vida? Sindicats, no l’autoajuda», recorda que «és important adonar-se que el problema de tenir una relació de treball-vida incompatible no és nova. Quan el treball i la vida privada es van separar durant la revolució industrial, la primera lluita dels treballadors va ser reduir la durada de la jornada laboral oficial. La vida atrapada a l’interior d’una fàbrica durant 17 hores al dia, sis dies a la setmana no tenia cap vida».
Fleming constata que «la faceta més preocupant sobre la ideologia del treball és aquesta: ens hem d’esforçar encara que no sigui realment necessari en termes concrets i econòmics. Aparèixer super ocupat es converteix més a complir una expectativa social que fer alguna cosa útil per a la societat. Això pot provocar disfuncions importants.». Conclou l’escriptor: «vols un equilibri entre la vida laboral i la vida? Uneix-te a un sindicat.»
Fa uns mesos trèiem una notícia que explicava que la majoria dels infants que viuen en risc de pobresa tenen problemes bucodentals i no van al dentista. Això ho concloïa l’informe Necessitats de la infància en situació vulnerable, elaborat per la Fundació Pere Tarrés en veure que el 66% dels infants dels seus centres socioeducatius presenten afectacions bucodentals que requereixen tractament mèdic. D’aquests, la majoria, el 65,2%, no ha visitat mai el dentista. A més, ja alertaven que si no es tractaven a temps no només això afectava la seva salut actual, sinó que també podien tenir un impacte en l’àmbit social i emocional.
Ara, l’Hospital Sant Joan de Déu junt a l’Associació Educativa Nou Quitxalles han organitzat la primera Jornada sobre pobresa infantil i salut que convocava més d’un centenar d’entitats socials per debatre sobre com frenar aquesta tendència. A més, han redactat una declaració conjunta que s’ha presentat al Síndic de Greuges i al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya on recullen tres evidències i tres reptes.
Entre els reptes demanen una necessària cooperació entre administració, entitats sanitàries i socials i la societat civil; incorporar una integració integral on hi hagi una intervenció comunitària que englobi diferents entorns; i dedicar més esforços a augmentar i prioritzar els recursos existents per aquells que ho necessitin més.
El nivell socioeconòmic influeix directament a la salut dels infants
En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya. Segons dades de l’IDESCAT un 29% dels infants catalans, que representen prop de mig milió, es trobaven en risc de pobresa l’any 2015. La situació derivada de la crisi econòmica dels darrers anys ha tingut un gran impacte en les famílies i els col·lectius més vulnerables perquè ha limitat la seva renda i empitjorat les seves condicions de vida. Dolors Navarro, Directora d’Experiència al pacient de l’Hospital Sant Joan de Déu, explica que la Jornada i la Declaració busquen donar veu a les problemàtiques de la infància i l’adolescència, «una població invisible, ja que no es parla de com la pobresa està afectant d’una manera flagrant la salut i el desenvolupament».
Els nens de famílies amb un nivell socioeconòmic baix presenten doncs més problemes de salut però, com explica Navarro, això s’agreuja encara més en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques per què en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar. Això reverteix en la utilització dels serveis del sistema sanitari. Anna García Altés, responsable de l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat (AQuAS), explica que el gradient socioeconòmic és més rellevant en la utilització dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil i en l’hospitalització psiquiàtrica.
Els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment als centres psiquiàtrics.
El Director de l’associació educativa Nou Quitxalles José Carlos González denuncia que aquesta situació no és nova però que el què és nou és que «tot i que fa temps que es denuncia les ments polítiques no fan res i cal treballar en un marc de canvi per una correcta intervenció socio-sanitària». Orientar i prioritzar aquestes intervencions és essencial després d’haver fet un correcte anàlisis. González comenta que avui «el llindar de la pobresa ha canviat. Quan fem un dibuix de la pobresa anem a l’exclusió i ara hi ha nous perfils: professionals autònoms que no tenen una cobertura més enllà de la seva caixa o gent que treballa, assalariada, que no arriba». Insisteix que cal augmentar i prioritzar la intervenció doncs «per molt que diguin que ja ha acabat la crisi», afegeix González, «si un nen té un problema de salut, aquest no s’atura: no pots retornar-li la salut en un futur i per això cal dedicar tot l’esforç en minimitzar l’impacte de la crisi quan hi ha infants».
L’alimentació, la salut mental, la boca i els ulls: on més afectacions tenen els nens que pateixen pobresa
Els infants en risc d’exclusió social presenten més obesitat que la resta de la població infantil i, per tant, tenen més risc de patir-ne altres malalties en arribar a l’edat adulta. Un estudi de Save the Children xifra en un 10% més el percentatge d’infants amb pocs recursos que són obesos respecte a la resta de la població infantil: un 33% enfront d’un 23%. Uns mals hàbits alimentaris i la manca de recursos en són les causes. Alguns infants no mengen adequadament, no practiquen activitats extraescolars esportives per manca de recursos, mengen molts productes rics en greixos pel seu preu o es salten àpats perquè les seves famílies no disposen de recursos per comprar-ne.
Pel que a la salut mental, l’Hospital Sant Joan de Déu ha constatat que en els darrers anys s’ha produït un notable augment dels infants que presenten trastorns d’adaptació i que es manifesten a través d’ansietat o conductes agressives, per exemple. Una exposició perllongada a situacions d’estrès, com la que viuen molts nens que pertanyen a famílies sense recursos, impedeix als infants aprendre a gestionar les seves emocions i els incapacita per fer front a noves situacions d’estrès, perquè en el seu entorn no disposen d’eines per fer-ho. A més, diversos estudis demostren que l’estrès fa augmentar la hormona del cortisol i que una exposició perllongada en el temps pot predisposar a la persona a patir més problemes de salut, no tan sols mentals sinó també físics.
En salut mental és on el gradient socioeconòmic és més diferenciat. Separats per sexe, l’any 2008 un 6,3% de nens entre 10 i 14 anys anaven a un CSMIJ. Al 2015 la xifra era d’un 9,9%. Les nenes de la mateixa edat que acudien a un CSMIJ eren un 3,9% al 2008 i un 5,5% al 2015. Per classe social, aspecte que no s’ha pogut registrar fins que no es va incorporar el copagament, cosa que García Altés lamenta tot i que ha ajudat a diferenciar per classe, «els nens pobres que anaven al 2015 a un CSMIJ eren un 11,4% i en canvi els rics un 2,2%. En nenes el percentatge era de 5,9% en nenes pobres i d’un 1,3% en riques».
El 66% dels infants de la xarxa centres socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, segons un estudi per avaluar la salut bucodental dels infants de famílies amb rendes per sota de la mitjana de Barcelona, presentaven afeccions que requerien tractament; tenien càries en una mitjana de 4 dents i el 65% no havia anat mai al dentista ni tenia l’hàbit de respatllar-se la dentadura.
A més, en la Declaració sorgida de la Jornada sobre pobresa infantil i salut denuncien que alguns infants de famílies amb renda baixa presentenfracàs escolar com a conseqüència dels problemes de visió. Com no veuen el que s’escriu a la pissarra o no poden llegir amb nitidesa un llibre, no segueixen el ritme de les classes. Sovint els seus pares o no detecten el problema o no disposen de recursos per resoldre’l, per comprar-li unes ulleres.
46 famílies perden casa seva cada dia a Catalunya, segons les dades del Consell General del Poder Judicial, quasi 10 al dia només a la ciutat de Barcelona. Els preus dels lloguers es troben en màxims històrics, amb una mitjana de més de 800 euros a Barcelona, amb una pujada creixent des de l’any passat d’un 11,69% d’increment, segons dades de la Generalitat. I la proliferació de pisos turístics expulsa a la població dels barris més cèntrics, apartant-los cap a la perifèria de la ciutat. Tot això està comportant que moltes persones es vegin forçades a deixar casa seva, sigui per un procés de gentrificació o per impagament de lloguer o hipoteca. Parlem amb HugoVásquez-Vera i Andrés Peralta, investigadors en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge.
Què entenem per habitatge?
Hugo Vásquez-Vera (H.V.): Un habitatge és molt més que la part física. És un refugi, un lloc de protecció i de seguretat. Involucra aspectes socials molt rellevants. Allà aprenem a relacionar-nos, a entendre que hi ha unes normes, ens dóna seguretat, ens fa estar bé, augmenta l’autoestima… Tots aquests aspectes moltes vegades es deixen de banda i només es té en compte l’aspecte físic. Per altra banda, l’habitatge també involucra el barri. Això és molt rellevant a l’hora de parlar de l’accés als serveis públics, al transport, a les escoles, als llocs de feina… Tot això s’ha de tenir en compte en la definició més integral de l’habitatge.
Quines conseqüències té per la salut trencar amb l’habitatge, com per exemple quan hi ha un desnonament?
H.V.: Primer de tot cal tenir en compte que la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments. Aquests aspectes socials són els que més impacten a la salut dels col·lectius. Quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental. Hem comprovat que hi ha més probabilitat per una persona que està vivint un desnonament desenvolupi depressió, ansietat, estrès psicològic i fins i tot idees suïcides. El 2014 vam fer un estudi amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) on miràvem la situació de salut de la gent de la Plataforma comparat amb la població general. Vam trobar xifres com que algunes dones presentaven una probabilitat del 90% de presentar problemes de salut mental, en comparació del 15% de les dones de la població general.
Per tant, els efectes en homes i en dones són diferents?
H.V.: Sí. En la societat heteropatrialcal en la qual vivim, les dones tenen pitjors efectes en la salut en un procés de desnonament. Això és perquè, en general, hi ha diferències de poder, de decisió, de càrrecs… Són una sèrie de factors que fan que hi hagi menys capacitat de control per part de la persona.
Andrés Peralta (A.P.): Té a veure amb la divisió injusta del treball i de com es carreguen les tasques de cures a les dones. Com a col·lectiu estan més lligades a la casa. Això fa que davant d’un procés de desnonament o de tall de subministraments estan més exposades a enfrontar-se amb això en el seu dia a dia.
També en relació a la cura dels infants?
H.V.: El discurs que es transmet d’intentar no transmetre al teu fill tot el problema fa que l’adult responsable acumuli tot l’estrès, la tristesa i la preocupació, perquè no ho està externalitzant. Hi ha molts casos de persones que no ho han volgut compartir amb la família per por a no preocupar-los. Als fills, un procés de pèrdua de l’habitatge els afecta directament pel que fa al fracàs escolar i també perquè trenquen els vincles amb l’escola i amb els amics.
A.P.: En el cas de pobresa energètica també es veuen directament les conseqüències pels infants, sobretot trobem pitjor desenvolupament psicomotor, a més dels resultats escolar. Quan una família es preocupa perquè ha de triar entre pagar el lloguer o comprar menjar de qualitat, o fins i tot intentar que el teu fill pugui anar d’excursió amb l’escola, això augmenta l’estrès i l’ansietat. També té una conseqüència directa en la qualitat de l’alimentació i la nutrició, ja que si una família ha de pagar els subministraments, voldrà dir que estarà gastant menys en menjar sa, com fruites i verdura.
Per tant, estaríem parlant de problemes en la salut física i mental, però també d’hàbits saludables.
H.V.: Els impactes en la salut mental impliquen un major risc de depressió, estrès, ansietat i augment del risc de suïcidi. Hi ha un estudi als Estats Units que demostra com la gent que està en les primeres etapes de retràs en el pagament té quatre vegades més risc de depressió que qui no té cap impagament. Pel que fa a la salut física, hi ha més risc de sobrepès i obesitat i de contraure malalties cròniques. També problemes d’hipertensió arterial i de major mortalitat per problemes cardiovasculars. El tercer punt, i això és clau, és el tema d’hàbits. Una persona que està vivint un procés de desnonament canviarà les seves conductes. Hi ha qui comença a fumar per l’estrès o que ja no podrà seguir tenint una dieta saludable. Què triaries, pagar la llum o comprar verdures? També troben casos de gent que tenien una vida saludable i feien esport que ho han deixat de fer arran del problema amb l’habitatge.
Un dels missatges que més repeteix la PAH és que “no és culpa teva”.
H.V.: Hi ha un problema molt gran pel que fa als desnonaments que és la sensació de culpabilitat i vergonya. Això afecta els processos psicològics per culpa d’aquesta sensació de fracàs, vergonya, aïllament… La PAH, a més de la lluita política, busca apoderar a la gent i ajudar-les a no sentir-se culpables. La sensació de no controlar el teu futur és una de les més terribles que hi ha.
Per tant, el sentiment de grup és important pel que fa a la salut mental?
H.V.: Seguint amb l’exemple de la PAH, per una banda hi ha un suport mutu clar, de cohesió social, de fer-te sentir acompanyat. Però hi ha un altre factor que no es té en compte en un primer moment i és que la persona que està allà s’adona que també pot ser útil per algú altre i que el pot ajudar. Això ho resignifica tot i fa que la persona torni a dotar-se d’identitat. Fa que entenguin que ells també són importants.
A.P.: Hem de canviar de xip, com a persones i com a societat. Hem de deixar enrere la culpabilització i entendre que l’habitatge és un dret. Encara que no pagui no em poden deixar al carrer amb la meva família. No es pot negociar amb l’habitatge.
H.V.Totes aquestes iniciatives col·lectives són un factor protector que atenua els efectes negatius de la crisi de l’habitatge. Pel suport social, per l’ajuda mútua, pel fet de sentir-te acompanyat, que no ets l’únic a qui li passa. T’ajuden a apoderar-te i a treure’t la sensació de fracàs i aïllament, a organitzar-te per lluitar i canviar les coses.
A.P.: Tot va lligat. Una persona que té problemes per pagar el lloguer o la hipoteca, molt probablement també en tindrà per pagar els subministraments com l’aigua o la llum. Quan hagi de marxar del barri, segurament anirà a un menys serveis i que estarà allunyat del teixit social de la persona. A més, no pagar els deutes crea un estigma social que fa que la persona limiti les interaccions socials, causant estrès i ansietat que pot acabar ocasionant problemes físics també.
H.V.: A la PAH les persones afectades retroben la xarxa social que han perdut. Molts han perdut els amics que tenien o els cercles per on es movien han deixat d’existir, alguns de manera traumàtica i altres que per situacions de la vida o per haver marxat del barri. Totes les iniciatives socials que promoguin la integració, la cohesió i el treball conjunt, com la PAH o el Sindicat de Llogaters, en termes de salut col·lectiva són molt necessaris.
Com afecta saber que un contracte de lloguer pot vèncer al cap de tres anys i poden renegociar-se les condicions del contracte?
H.V.: El lloguer aquí s’ha precaritzat molt i ara per ara no és una alternativa segura i sostenible. Amb la finalització d’un contracte, i amb l’estrès de la possible pujada de preu, el llogater té dues opcions. O et quedes en aquell pis i, com que no pots pagar, t’enfrontes a un desnonament, o marxes i busques un pis assequible a l’extraradi. Però això voldrà dir trencar amb l’entorn, com els veïns, l’escola, la feina o les activitats. Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions directes en la salut.
A.P.: Establir un projecte a llarg termini, quan tens un lloguer de tres anys, és molt difícil. Costa establir vincles i crear projectes, perquè no saps que et passarà en un futur pròxim. La gent es veu obligada a anar canviant de pis cada tres anys i això et fa perdre seguretat i estabilitat.
Un barri amb una alta taxa de desnonament, com per exemple Ciutat Meridiana, quines conseqüències té pel conjunt de veïns?
H.V.: En un barri que té una alta taxa de desnonaments, no només afecta la salut dels que estan afectats directament, òbviament, sinó també dels veïns del barri que no estan afectats per processos hipotecaris. Es veurà perjudicada la salut de tothom per motius com ara l’efecte de les cases buides. Això pot portar a disminuir la qualitat de la infraestructura pública, dels serveis, a augmentar la sensació d’inseguretat… Tots aquests efectes al barri perjudicaran la salut de les persones.
A.P.: A això cal afegir-hi l’estigma que es crea al barri. La sensació d’orgull de barri es perd. A més del teixit social del barri que també es perd. Tot i això, però, contrasta amb el fet que es creen processos de reivindicació veïnal que aconsegueixen unir els veïns per lluitar contra el sistema. Això no vol dir que les condicions no es deteriorin, però sense el teixit social els resultats i els efectes encara serien pitjors. Parlant amb gent de la PAH, ells defineixen el teixit social com un factor de protecció davant de tots els problemes i els efectes negatius en la salut.
Què pot fer l’administració per millorar la salut, en relació a l’habitatge?
H.V.: Cal entendre que la salut està influenciada per aspectes socials, econòmics i polítics, més allà de la sanitat i de l’atenció al CAP o a l’hospital. Quan es fan polítiques públiques s’han de tenir en compte quins seran els efectes que això tindrà per la salut. Per això recomanem augment del parc de lloguer social, fomentar lleis que permetin contractes de lloguer més estables, potenciar la dació en pagament, escriure lleis que apuntin cap als subministraments i la pobresa energètica, la regulació dels preus del lloguer… Són mesures que pot semblar que estan lluny de la salut, però que tenen molt a veure.
A.P.: Una de les coses perverses del sistema d’habitatge és que moltes vegades les intervencions de les administracions, com ara fer parcs o reformar pisos, creen un procés de gentrificació. Això es deu al fet que no hi ha un parc de lloguer social o lleis que estabilitzin el preu del lloguer. Per tant no estem permetent que els veïns es quedin al barri. En el context macro que hi ha actualment, és molt difícil l’actuació de les administracions sense crear processos de desplaçament de veïns.
Les persones que han hagut de fugir del seu país a causa del conflicte o la persecució sovint han viscut experiències molt dures. Són els protagonistes o testimonis de tortures, segrestos, violència sexual, la mort de familiars i amics…. Més enllà de l’estat físic amb el qual aquestes persones arriben als camps de refugiats, aquestes experiències provoquen sovint una sèrie de problemes mentals que ells desconeixen i que poden tenir greus conseqüències. El procés de migració omple encara més de traumes la motxilla que tots arrosseguen. La Lena Zachou és una psicòloga de nacionalitat grega que treballa amb Metges Sense Fronteres (MSF) al camp de refugiats de Lesbos (Grècia) oferint suport psicològic a tots els refugiats que arriben fins aquí. Aquesta professional està segura que si després del procés de migració se’ls ofereix una vida digna i se’ls ajuda en el procés d’integració se’n poden sortir.
Quin tipus de traumes pateixen les persones que arriben als camps de refugiats?
El que nosaltres estem veient és que una bona part de la gent que està arribant ha patit experiències traumàtiques fruit de conflictes, guerres, pèrdua de familiars o per haver hagut de combatre. Totes aquestes situacions estan molt connectades a l’estrès post traumàtic. Ells no en són conscients, el que tenim aquí és gent que ens explica que pateix insomni, que tenen flashbacks o altres coses, però en realitat no saben el que els està passant. Part de la nostra feina és explicar-los què els passa. El que sí que sabem és que en població com aquesta el grau de desordres mentals i depressió és més alt comparat amb la resta de població. Té sentit, perquè tots aquests símptomes que manifesten es poden explicar molt bé si tenim en compte tot allò pel que han passat i allò que encara segueixen passant.
Quines són majoritàriament les experiències traumàtiques que han viscut?
La majoria dels que arriben han patit la guerra, han viscut conflictes o han patit la pèrdua de membres de la seva família. Alguns també la persecució i, per descomptat, tots ells la migració. La migració en si mateixa és una experiència traumàtica per la forma amb la qual passa, molts cops a través del contraban. O per la forma en si mateixa, a vegades molt connectada a la mort, perquè és un procés de migració que no és segur. Per tant, direm que el període previ a la migració i la migració en sí mateixa són experiències traumàtiques.
En general, quan aquestes persones arriben són conscients de que poden estar patint problemes de salut mental? Demanen ajuda?
Un gran repte per nosaltres era com integrar el suport psicològic al servei mèdic primari que es dóna als camps, ja que la majoria de la població no sap que poden estar patint aquests tipus de problemes psicològics. Ells tenen símptomes psicològics que són els que expressen quan reben ajuda mèdica; insomni, cansament crònic… però no saben que aquestes coses estan connectades amb algun tema psicològic. Per tant, part del nostre treball és augmentar la conscienciació sobre el que està passant, per fer-los entendre que es pot fer alguna cosa amb els símptomes que estan patint. Normalment som nosaltres els que anem a ells i és llavors quan ens expliquen aquests símptomes o a vegades són els metges els qui els envien a nosaltres quan veuen que els símptomes que presenten no estan connectats amb res físic.
Lena Zachou treballant amb Bashir, traductor d’Afganistan en una programa per a nens refugiats al port de Mytiline / Georgios Makkas/Panos Pictures
La llengua és una barrera molt gran quan un psicòleg intenta ajudar a aquestes persones?
La llengua és un problema, per mi va ser un gran repte, ja que pels psicòlegs és molt important entendre i ser capaç de comunicar-te amb la gent. Però treballem amb intermediadors, que no només fan la feina de traduir, sinó que també fan de pont entre la gent i nosaltres des d’un punt de vista cultural.
Un cop passada aquesta barrera, la vostra feina és explicar a aquestes persones que el que poden estar patint és fruit d’un problema psicològic.
Hi ha persones amb educació superior que tenen més coneixements sobre el que els pot estar passant i sí que ho relacionen amb el fet que sigui psicològic, però d’altres no. Eduquem la gent en aspectes psicològics, per normalitzar els símptomes, els expliquem els mecanismes per afrontar-ho i els expliquem que si pateixen segons quins tipus de símptomes poden estar patint algun tipus de problema psicològic.
Aquestes experiències viscudes i el fet que pateixin aquests problemes mentals, els deixarà marca en el futur?
Poden patir molts tipus de desordres lligats a l’experiència viscuda, com trastorns per estrés posttraumàtic o desordre emocional. Però per altra banda el que també sabem, resultat d’investigacions, és que molts d’aquests traumes són causats per factors post migració, com la integració, les possibilitats de tenir una casa en condicions o les oportunitats de treball. I amb tots aquests factors, que són molt importants, sí que podem fer-hi alguna cosa.
Qui sol oferir aquesta ajuda psicològica als camps de refugiats de Grècia?
En aquest tipus de camps és un repte fins i tot oferir atenció mèdica primària. La majoria del suport psicològic que es dóna prové d’organitzacions com Metges Sense Fronteres (MSF). El rol de l’Estat sol ser cuidar-se del menjar, del centre, i d’aquests tipus de temes, però no del servei psicològic.
Per què? No és considerat fonamental?
Crec que els països sí que ho consideren una prioritat, el que passa que tenen en compte que la gent aquí està de pas, el que significa que la gent no està aquí instal·lada. Només estan aquí uns dies i per tant els serveis de salut mental es troben amb molts entrebancs , perquè el que pots fer està molt limitat. És un gran repte crear programes que donin les eines a la gent per poder seguir endavant en aquestes circumstàncies. No és que la salut mental no estigui apreciada sinó que és molt difícil crear un programa que hagi estat dissenyat per la gent que estigui en camps només uns dies.
Després de tot el que has vist, creus que aquesta gent pot tenir l’esperança de poder refer les seves vides i superar tots aquests traumes?
Al final són persones com nosaltres. És gent que està esgotada, que ha viscut la guerra, el dolor, però al final són gent com nosaltres. Penso que si aconseguim que aquesta gent tingui una vida digna durant el període post migració se’n sortiran.
La psiquiatra de MSF Lena Zachou aconsella l’Aysha, de 40 anys i originària d’Alep, a fora una tenda del camp de Kara Tepe, a Lesbos, Grècia. / Georgios Makkas/Panos Pictures
