Just Deploy It!

Etiqueta: estudiants

  • La carrera que consumeix als seus estudiants: el 41% dels futurs metges té símptomes de depressió a meitat del grau

    Estudiar Medicina consumeix als futurs metges. El 41% de l’estudiantat d’aquest grau presenta símptomes de depressió (un 25%, moderada o greu), un de cada quatre «alta ansietat», el 36,8% burnout (estar cremat) i un 11% idees suïcides, segons un estudi dut a terme a les 43 facultats de Medicina d’Espanya pel Consell Estatal d’Estudiants de Medicina (CEEM) i la Societat Espanyola d’Educació Mèdica (SEDEM) entre més de cinc mil joves. L’estudi mostra a més un biaix de gènere: els símptomes de depressió arriben al 43% de les dones i al 33% dels homes (que surti un 41% de mitjana s’explica per la major presència femenina en aquests estudis).

    Per posar la dada en perspectiva, la prestigiosa revista científica JAMA calcula en un 27% la proporció d’estudiants de Medicina de tot el món amb depressió i l’OMS fixa en un 8% la ràtio de joves en aquesta edat (18-24 anys) amb aquests mateixos símptomes.

    «És una dada preocupant», coincideixen Antonio Pujol de Castro i Jesús Millán, presidents respectius d’ambdues associacions. «Es dóna un fet singular, a més. La carrera és absolutament vocacional, amb total dedicació a la cura dels nostres iguals i vocació de servei. Es podria pensar que com a experts que serem ho seríem també en autocura, però no», reflexiona Pujol de Castro, que llança una pregunta a el vent: «què està passant a les facultats perquè un estudiant amb la màxima vocació pateixi aquesta caiguda en la motivació?».

    Ell mateix no té una resposta evident. Però quan s’analitzen les dades amb una mica més de profunditat s’observa alguna tendència que almenys dóna peu a l’especulació i les teories. «Els estudis demostren que tenim un alt grau de motivació i un grau de cinisme molt baix [en començar la carrera]», explica aquest estudiant de 6è curs (l’últim). «Però cada any de carrera aquestes competències morals que teníem es van deteriorant fins al pic màxim, a 3r. A 4t, 5è i 6è es recupera una mica, però el pic és realment preocupant i ens fa preguntar-nos què passa a 1r i 2n» .

    Una de les teories, en la qual coincideixen estudiants i professionals, refereix al disseny dels estudis. Encara plans d’estudi n’hi ha tants com facultats, en general és estrany que els futurs metges facin pràctiques clíniques abans de 4t, potser en algun cas 3r. No veuen pacients, les matèries són massa teòriques, expliquen, i els pesa. Patricia Capdevila, estudiant de sisè curs a la Universitat Pompeu Fabra i vicepresidenta del CEEM, aventura: «Hauria de donar-se més importància a coses del dia a dia de la pràctica clínica en comptes d’estudiar la mutació del gen x que causa una mutació que no afecta a la població general. Per molt que t’expliquin com tractaràs a un pacient, no ho entendràs si no és veient pacients. Necessitem apropar-nos a la realitat existencial».

    Canvi de percepció a meitat del grau

    Millán, president de la SEDEM, coincideix en com la canvia la percepció dels estudiants «quan arriben als cursos clínics». «Encara que els plans d’estudi després de Bolonya [l’harmonització de l’espai europeu d’educació superior], per posar una fita, s’han modificat, sens dubte hi ha mancances, com que el pacient a vegades no és el centre de l’ensenyament», coincideix amb els estudiants. «Això no s’ha maximitzat en les facultats de Medicina, i l’estudiant pensa que necessita coses que li vagin a servir. A l’alumne cal incorporar-lo com més aviat millor a l’entorn clínic, el sistema sanitari, sigui en Atenció Primària o en hospitals, és la gran aula per ensenyar Medicina. I crec que arriba tard [a la carrera], encara que això és una opinió personal».

    Milagros García Barbero, expresidenta del SEDEM, va explicar durant la presentació dels resultats que «els estudiants tenen una sobrecàrrega de treball molt important, amb un currículum recarregat. Veig molta falta de coherència entre les assignatures, la famosa llibertat de càtedra impedeix molt que es coordinin entre assignatures i segons amb qui s’estudiï cal aprendre unes coses o unes altres. Cal un currículum més racional», opina.

    Diego Flores Funes coincideix amb ella. Aquest especialista en Cirurgia General i d’Aparell Digestiu del Servei Murcià de Salut explica la seva experiència quan va aterrar a l’hospital ja com a professional. «Ens havíem d’enfrontar a situacions molt dures i no teníem preparació per a això. Havíem tingut assignatures, però molt teòriques, hi ha una deficiència tremenda en aquest aspecte i crec que és un dels factors que més influeixen en la síndrome del burnout (el treballador cremat) i la depressió, sobretot en els primers anys». Tan perdut es va veure a si mateix i als estudiants, que aquest metge va organitzar un taller per a alumnes, estudiants i MIR en el seu centre.

    Pujol de Castro, representant dels estudiants a través del CEEM, explica que el Consell realitza enquestes sobre la qüestió i «del que més surt és la gestió de l’empatia i les emocions. El treball per incloure aquestes situacions s’hauria d’incloure en algunes assignatures, per exemple Bioètica, però aquestes matèries de moment es basen més en la part teòrica. L’atenció al pacient des del punt de vista biològic està molt ben coberta a la Universitat, però hi ha una manca del maneig del pacient a nivell psicològic».

    La Conferència de Degans de Facultats de Medicina Espanyoles (CNDFME) coincideix que pot existir un problema, però no sembla estar molt d’acord amb el treball realitzat per la CEEM i la SEDEM. La Conferència va optar per no participar en l’estudi perquè es van assabentar tard i no es van incloure alguns aspectes que consideraven essencials, segons expliquen en una nota, tot i que admeten que els de Medicina són «uns estudis certament molt exigents que poden tenir conseqüències en la salut mental dels estudiants», però matisen que les dades presentades en l’estudi «fan referència fonamentalment a la presència simptomatològica i no a la diagnosi de quadres clínics «.

    No obstant això, continua la CNDFME, «diferents treballs publicats en revistes científiques, amb gran rigor metodològic (…), han quantificat en alguns països l’impacte d’aquest esforç en els símptomes psicològics i reaccions emocionals dels estudiants». Ja s’ha esmentat en aquest sentit l’estudi de la revista JAMA, de referència en el sector. I conclouen els degans: «La CNDFME considera prioritari abordar aquest estudi i es dissenya un projecte d’investigació similar a la realitzada en altres països, replicant i adaptant una metodologia rigorós en un mostreig universitari ampli, que ens permeti conèixer de manera detallada l’impacte psicològic que suggereixen aquests estudis».

    Aquest és un article publicat originalment a Eldiario.es

  • Incertesa entre els nous metges: fi de curs treballant contra la COVID i sense la data del MIR

    L’Anna Aguilar, la Patrícia Díaz i l’Andrea Arango són estudiants de medicina a la Universitat de Barcelona i en dues setmanes acaben la carrera. La finalització d’aquests sis anys intensos d’estudi les ha agafat treballant de manera extraordinària davant una pandèmia, fent les últimes classes i assignatures a distància i sense saber quan realitzaran l’examen MIR.

    El Ministeri de Sanitat encara no ha dit les dates per la celebració d’aquest però s’especula que podria ser entre febrer i maig. Una suposició que pren força atès que els metges que van realitzar l’examen el gener passat encara no han triat especialitat. Ho faran durant el mes de juliol per entrar a la seva plaça de resident durant el setembre de 2020.

    L’Anna Aguilar explica que estudiar de juny a gener ja és una idea que a ningú li ve de gust però que, a més, davant aquesta situació d’incertesa, la sensació és encara més estranya. És per això que estudiants de totes les facultats de medicina de l’estat s’han ajuntat en una campanya a xarxes per exigir com a mínim la publicació d’una data, sigui quina sigui. «No és que vulguem demanar que el MIR sigui el gener o el maig, volem saber la data». I especifica que, si fos per ella, «preferiria que fos com més aviat millor».

    I és que canvia molt saber si encares l’estudi a 7 o a 9 mesos vista. Aguilar també creu que tindria molt sentit que l’examen sempre fos al maig, comencessis la residència al setembre i el canvi d’any anés de curs escolar a curs escolar. Per converses amb metges que ja ho han passat, apunta que començant al maig a vegades no hi ha molta continuïtat de formació: «el més lògic seria acabar la carrera al juny, gaudir l’estiu, estudiar pel MIR a l’acadèmia de setembre a abril i aleshores fer l’examen».

    Com també sostenen les seves companyes de classe, el MIR és un dels exàmens més competitius que existeix. L’Andrea Arango apunta que la base d’ajornar-ho tot un mes no existeix: «si tu no et poses a estudiar, els altres sí que ho faran i les acadèmies això ho saben… No ens diran ‘d’acord, pren-te un mes de vacances’». «Si comences més tard», completa la Patrícia Díaz, «et quedes enrere».

    Elles tres han tingut la sort de trobar-se en un trimestre on només els hi quedava una assignatura per fer, pediatria. L’examen de ginecologia el van fer a finals de març, just abans d’entrar a treballar però ja des del confinament. L’altra classe no ha tingut tanta sort doncs encara estava fent rotacions de pràctiques hospitalàries i faltaven alguns Treballs de Final de Grau per entregar.

    «La coordinadora de l’assignatura ens ha posat moltes facilitats i ha sigut molt comprensiva pels que estàvem treballant. Si teníem una setmana per fer un treball, ens donava un mes i en comptes de marcar com obligatòries el 100% de les tasques, només ho era un 70%», explica Aguilar. Tot això però, poc acostumades a aquestes dinàmiques, no ha estat massa positiu per exemple per Andrea Arango: «no hem pogut fer ni pràctiques ni seminaris i estem fent molta feina per ordinador: classes online, treballs… i a mi són coses que no m’agraden. Quan anava a l’hospital al matí treballava i a la tarda estudiava però ara sense horaris… jo sóc de les que necessita anar a la biblioteca».

    I és que s’han trobat amb l’últim examen de la carrera programat per l’11 de juny i l’inici de les acadèmies pel MIR entre el 22 i el 25 de juny. «Acabar, no tenir ni un mes de vacances, no fer el viatge de final de curs, no haver-te graduat, no poder ni trobar-te amb tots els teus amics i posar-te directament a estudiar el MIR… és una mica dur», descriu Arango. En aquest sentit, la UB ja els hi va comunicar fa prop de dos mesos que la graduació es posposava pel 23 d’octubre. Esperen que pugui ser així però no les tenen totes.

    Aguilar amb dos companys dins l’Hotel Salut de plaça Espanya

    La primera experiència professional en temps de coronavirus

    Al principi de l’estat d’alarma i davant la necessitat imperant de sumar professionals, Salut va anunciar que recorreria a personal jubilat i a estudiants per a cobrir algunes tasques. Als estudiants de la UB del Clínic de Barcelona primer els hi va arribar una petició per donar suport al servei de preventiva del Clínic. La demanda anava dirigida a estudiants d’entre tercer i sisè per fer de voluntaris. Van ser els alumnes de cinquè, atès que aquest és l’any que fan l’assignatura de medicina preventiva, els que van coordinar tota la xarxa d’estudiants. Van ser tants els que s’hi van apuntar que només calia assistir un matí o una tarda per setmana. La tasca consistia a fer seguiment dels contactes d’aquelles persones que havien donat positiu en COVID i es trobaven ingressades a l’hospital.

    Una setmana després que comencés aquesta iniciativa els alumnes de sisè que prèviament s’havien apuntat per treballar van rebre una notificació on se’ls hi deia que començaven a treballar.

    «Des del principi del confinament, en veure que la capacitat dels hospitals començava a estar molt saturada vam pensar que qualsevol cosa que poguéssim fer per ajudar seria interessant», relata Anna Aguilar. A més a ella, comenta, se li plantejava el dubte sobre si això s’havia de fer des del voluntariat: «crec que tot treball del sector públic ha d’estar remunerat. No podia ser que amb el discurs del voluntariat ens exposéssim al virus i féssim hores que els governs havien de pagar a altres professionals».

    Així, el 30 de març van començar a treballar 50 o 60 estudiants del Clínic i després a mitjans d’abril es van incorporar uns altres 20 o 30. No a tots els han arribat a trucar, ja que en omplir el formulari els hi preguntaven les zones on vivien per estar el màxim a prop del centre assignat. Més o menys el 90% dels estudiants del Clínic van acabar al mateix Hospital Clínic o a l’Hospital de plaça Espanya vinculat al Clínic. Han estat treballant amb el contracte d’auxiliar sanitari des del 30 de març fins que s’han anat rescindint els contractes a mesura que s’han anat tancant les sales o les plantes on es trobaven.

    Aguilar, per exemple, va tenir contracte del 30 de març a l’1 de maig a l’hotel salut del Clínic. Una de les seves tasques era recollir dades per estudis que es faran al Clínic. També redactaven cursos clínics, donaven altes, feien el contacte amb les famílies i treien el màxim de càrrega als metges. «Nosaltres pensàvem que la nostra feina seria una mica diferent de la que ha estat. Al principi a les notícies només veiem saturació, torns molt llargs i gent treballant a qualsevol hora però per nosaltres no ha estat així», explica Aguilar. I és que opina que els professionals partien de la premissa que els estudiants no tinguessin contacte amb malalts perquè no estan ni col·legiats ni assegurats.

    Per la seva part, Patrícia Díaz va treballar a l’hotel associat a l’Hospital Can Ruti del 28 de març al 17 de maig. En el seu cas podria haver seguit treballant fins finals de mes però veient que la pressió assistencial s’havia reduït va deixar l’hotel per afrontar l’últim examen de la carrera.

    Com a la resta d’hotels del territori, allà es trobaven els pacients més lleus que ja havien d’acabar de fer l’aïllament per poder tornar a casa seva. La problemàtica afegida de l’hotel on va treballar Díaz eren els determinants socioeconòmics que acompanyaven els pacients. «Alguns vivien amb sis persones més, no tenien una habitació on poder estar sols ni un bany que no haguessin de compartir», relata. Així, explica que al principi anaven a l’hotel a fer l’aïllament dels 15 dies però després els protocols van canviar i no els deixaven marxar fins que passessin 30 dies de l’inici de la clínica i la PCR sortia negativa.

    A diferència d’Aguilar, Díaz si va tenir contacte amb algun pacient però molt circumstancialment: «passar a veure’ls ho fèiem poc. Els trucàvem cada dia a l’habitació, els hi preguntàvem com estaven, com havien passat la nit, si tenien sensació de febre… miràvem les constants que ens donava infermeria i fèiem els cursos». Només si algú es trobava malament sí que es vestien i anaven a l’habitació però en aquests casos ho acostumava a fer un metge o resident.

    En alguns casos, si el pacient empitjorava, sí que els havien d’enviar de nou amb ambulància cap a Can Ruti però en general no va trobar-se amb res greu i, afegeix que, de fet, tots els dolors centro toràcics que es van trobar eren per ansietat.

    Per últim, a l’Andrea Arango li va tocar treballar del 30 de març al 30 d’abril a la Unitat de Vigilància Intensiva i Intermèdia Respiratòria (UVIR) del Clínic. Ens comenta que justament durant el temps que va estar ella allà va ser el de més intensitat i menys personal, ja que alguns agafaven la COVID i havien de passar justament els 15 dies d’aïllament.

    Arango ens explica que «al principi va ser una mica estrany perquè ningú sabia ben bé què fèiem nosaltres allà, ni que podíem fer. La primera setmana va ser rara». Finalment, ajudaven amb tot el tema informàtic: «per evitar fer entrades innecessàries passàvem visita per ordinador i anàvem mirant les constants, les proves… Miràvem què els hi havia passat a la nit als pacients i depèn com els metges sí que entraven». Qui sempre entrava infermeria per canviar vies o canviar medicació. A part també realitzava com les seves companyes els cursos clínics. A la UCI es triga gairebé dues hores a fer-ho per la quantitat de dades que s’havien d’introduir. Això i demanar proves com ara radiografies i analítiques era bàsicament el que va fer durant el seu pas pel Clínic. En el seu cas, el contacte amb les famílies el realitzaven els metges adjunts perquè «com es tractava de pacients que estaven tocadets, era millor que informés qui més en sabia per poder donar més informació».

    Hotel Catalonia Plaza adscrit al Clínic / Flickr: francisco avia_ Hospital Clínic Barcelona

    Hotels i hospitals, condicionants de la tria d’especialitat?

    Aquesta experiència els hi ha aportat nous coneixements i també noves idees. Més enllà de la feina i la tasca feta, han tingut oportunitat de parlar amb professionals i residents de diferents especialitats.

    L’Anna sempre havia volgut triar una mèdica i no una quirúrgica i la feina que ha estat fent ha caminat cap a aquesta direcció, cosa que l’ha reafirmat. «En treballar amb residents de totes les especialitats possibles, des d’hematologia, urologia o neurologia, he tingut l’oportunitat per parlar sobre els pros i els contres de cadascuna».

    La Patrícia tenia bastant clar que volia fer ginecologia. Durant el seu pas per l’hotel ha estat amb adjunts de dermatologia i al·lergologia, metges que també s’han hagut de renovar formativament durant aquesta pandèmia. El què ha tret d’ells és que hi ha especialitats que viuen millor que altres. «Els dermatòlegs viuen bé i els ginecòlegs fan moltes guàrdies. Això em va fer pensar a posar en una balança quina és l’especialitat què vull fer i que em farà feliç i quina és la vida que vull tenir i si em vull dedicar el 100% a la medicina o no… Vull tenir una mica de vida i depèn de l’hospital i de l’especialitat això canvia moltíssim. Preferiria no guanyar tants diners i tenir més vida personal i d’oci», conclou.

    L’Andrea sempre havia pensat a fer cirurgia, després va canviar a alguna mèdica i després, durant aquest últim any, ha passat a voler fer anestèsia. La pneumologia mai li ha agradat i és amb qui ha estat a la UVIR però sí que això li ha servit per conèixer de més a prop com funcionen els intensius i plantejar-se si caminar cap aquí o pensar en l’àmbit d’urgències.

  • Estudiants a primera línia contra el coronavirus: “Havia d’ajudar en el que pogués”

    Fa unes setmanes, el Departament de Salut anunciava la mobilització de metges i infermeres jubilats i estudiants acabats de llicenciar i d’últims cursos per tal de fer front a la pandèmia del coronavirus. Davant la manca de personal sanitari, el risc de col·lapse del sistema de salut pública i les nombroses baixes de professionals sanitaris per infecció del virus, els estudiants d’últim curs de Medicina i Infermeria desenvolupen una tasca de suport molt útil. I en tenir l’oportunitat d’ajudar en una situació així, els estudiants no van dubtar en acceptar.

    «Jo he estudiat per això i no veia cap raó per no venir a ajudar, en un moment en el qual és tan necessari. Em va sortir de dins, perquè és la meva vocació», diu la Margot Pelfort, una estudiant menorquina d’últim curs d’Infermeria a la Universitat de Barcelona. Havia anat a Menorca a passar el confinament amb la seva família, quan la van trucar per anar a treballar a les nits a l’Hospital Clínic. No va dubtar-ho ni un segon i ràpidament va agafar un vol. Malgrat que des de l’inici la van avisar que no estava obligada a entrar a les habitacions de pacients de Covid-19 si no es veia preparada, ella ha volgut fer-ho, perquè si no, diu, no se sentia útil. «No faig cap cosa per la qual no em senti preparada. Faig tasques com prendre les constants dels pacients i preparar les medicacions, i l’equip que m’ha tocat em té molt en compte i m’ajuda en tot el que necessito», explica.

    En la mateixa línia s’expressa Sara Violat, companya de classe de la Margot. Ella ha començat a treballar a l’Hospital de Viladecans, perquè, diu, veia les notícies i «sentia que havia d’ajudar tot el que pogués». A l’inici, es pensava que no tindria contacte amb pacients amb Covid-19, i es va sorprendre en trobar-se amb un panorama diferent del que havia imaginat. «Entro a les habitacions, miro les constants dels pacients i dono la medicació, això sí, sempre amb la supervisió d’una infermeria de la planta», explica.

    L’estudiant de quart curs d’Infermeria Sara Violat, a l’Hospital de Viladecans.

    Altres estudiants tenen encara més autonomia. La Mar Amat, estudiant de quart curs d’Infermeria, treballa en un hotel sanitari de Barcelona i forma equip amb una estudiant de tercer d’Infermeria i un de cinquè de Medicina. Tots tres fan tasques assistencials a pacients amb coronavirus. «Som bastant autònoms. La part de tasques és senzilla, prenem constants i valorem una mica com es troba el pacient, però sento molta responsabilitat, i això m’agrada», afirma. «Jo em sento com una infermeria més i estic molt contenta de poder ajudar», diu.

    Els estudiants d’últim curs de Medicina també estan al peu del canó. És el cas d’en Marc Gassio, estudiant d’últim curs de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui ha començat a treballar a l’Hospital de Berga. «Aquí vivim una situació molt complicada, la població està molt envellida i, per tant, tenim casos molt greus». Ell fa tasques assistencials al servei d’anestèsia, on se situen els pacients que no han sigut acceptats a les UCIs o que estan pendents d’ingrés. «Tinc contacte directe amb pacients de Covid-19, tot i que la presa de decisions no depèn de mi, ja que tot el que faig ho supervisa el meu adjunt», diu. Segons explica en Marc, a l’Hospital de Berga hi ha hagut moltes baixes de professionals per contagi de coronavirus i, a més, no és un lloc accessible perquè vinguin reforços. «No tot es concentra a Barcelona i voltants, un hospital comarcal també té les seves necessitats i aquí tenim menys recursos», reivindica. Amb l’alarma que hi ha per la manca de personal, creu que el recurs de contractar estudiants s’hauria d’utilitzar molt més.

    Mireia Vendrell, una altra estudiant de sisè curs de Medicina, treballa a l’Hospital de Granollers, on atén a pacients de coronavirus més lleus. Qualifica l’experiència com a “molt enriquidora” i la veu com una oportunitat de formació molt útil. «Jo m’ho prenc com unes pràctiques, perquè, al final, encara no he acabat la carrera», explica. Per això, diu, està molt agraïda perquè s’hagi donat aquesta oportunitat als estudiants de contribuir a la lluita contra el coronavirus.

    L’impacte emocional i la por al contagi

    Estar a la primera línia en aquesta crisi sanitària, segons expliquen els estudiants, és molt dur emocionalment. «Els primers dies em vaig sentir una mica aclaparada amb la situació, és un gran impacte veure la realitat a l’hospital, no és com veure-ho a les notícies», assenyala la Sara. «Els meus companys estan molt pendents de mi, de si estic bé, si estic angoixada…això em reconforta molt», explica.

    Una de les majors preocupacions que tenen els estudiants entrevistats és contraure el virus i contagiar a la família. «A casa no hi ha ningú amb factors de risc, si hagués sigut el cas potser no hauria acceptat la feina. Encara que anem protegits amb els equips de protecció individual hi ha un alt risc de contagi», explica el Marc. Ell té contacte amb pacients molt greus. «És molt dur, per això els meus superiors m’han preguntat si em vull reubicar a una altra planta», afegeix.

    En la mateixa línia, la Sara destaca que el personal sanitari està amb els pacients tot el dia i que se sent molt exposada al contagi. «Això genera inseguretat, perquè no saps si et contagiaràs. A més, anant a treballar poso en risc a la meva família», assenyala. Per això, tots els estudiants segueixen un ritual en arribar a casa per tal de minimitzar els riscos: van directes a la dutxa, posen tota la roba que portaven a rentar i mantenen les distàncies amb la seva família.

    La manca de material de protecció pel personal sanitari que s’ha denunciat en nombroses ocasions és també una altra preocupació que tenen els estudiants, ja que els exposa més al contagi. «La mascareta me l’he de guardar fins que se’m trenqui, les ulleres i la bata també les he de reutilitzar, l’únic que em canvio en entrar a cada habitació són els guants», explica la Mar. Per la seva banda, la Margot diu que de bates impermeables no en queden, de manera que porten pijames blancs, que són, segons diu, «més pesats, calorosos i menys higiènics». En entrar a les habitacions, però, tots els estudiants assenyalen que compten amb els equips de protecció individual adequats.

    Els estudiants també es mostren preocupats pel personal sanitari que fa setmanes que està en aquesta situació. «Se’ls veu molt esgotats i es nota que estan afectats emocionalment. Malgrat això, ho continuen donant tot», explica la Margot. Assenyala que, segons li han dit els seus companys, l’ajuda dels estudiants és molt útil, però els hi hauria anat millor que s’haguessin incorporat abans.

    Aquesta situació excepcional demostra la vocació de molts d’aquests joves estudiants d’Infermeria i Medicina. «Hauria preferit que la meva primera experiència laboral fos en unes altres circumstàncies» -admet la Sara- “però l’aprenentatge que estic fent és enorme”.

  • Comprendre el sentit de la medicina

    Què pensa un nou estudiant quan entra a la facultat de medicina? Quina idea en té de la seva carrera professional? En les darreres dècades la medicina ha progressat molt, s’ha tecnificat sobre manera i a això devem, en part, les millores en l’esperança i la qualitat de vida. Els tractaments ―siguin farmacològics, quirúrgics o mínimament invasius― s’han fet més complexos i costosos i per comprovar-ho sols cal veure l’increment de la despesa sanitària, que està pel damunt del creixement de la riquesa del país. La tecnologia té quelcom de fascinant i, sovint, els mitjans de comunicació es fan ressò, hiperbòlicament, de les seves aportacions com, per exemple, la cirurgia assistida per robots o la innovació que suposa la transmissió d’una intervenció des d’un quiròfan equipat amb tecnologia 5G. Sens dubte, qualsevol nou estudiant de medicina se sent captivat i enlluernat per totes aquestes eines que potencialment pot tenir a les seves mans.

    Aquest estudiant ―que entra a la facultat de medicina amb un currículum escolar brillant i una nota de tall excel·lent a la selectivitat― de ben segur que vol seguir els passos dels professionals que utilitzen els últims avenços tecnològics i estan amatents al resultat de la seva última recerca, al que està venint i al què pensa que serà el seu present. Tanmateix, aquest estudiant de medicina té moltes probabilitats de treballar en llocs on atendrà persones sanes o malaltes que no requeriran l’aplicació de tècniques gaire sofisticades ni l’ús de tractaments complexos i costosos. Especialitats en què, afortunadament i en bona part dels casos, no hi ha en risc cap vida. Això pot fer que quan ja sigui un professional especialista se senti decebut en no assolir les expectatives de quan era estudiant.

    Com combatre aquesta mediatització entusiasta per la tecnologia? Convé que tothom, directius dels centres sanitaris i professionals que hi treballen, mitjans de comunicació i ciutadania en general, recordem que la finalitat primera i última de la medicina és curar a vegades, alleugerir sovint i cuidar sempre.

    Necessitem que aquest estudiant de medicina s’identifiqui al cent per cent amb el que s’anomena carta del professionalisme, per la qual les seves accions s’han d’inspirar en els principis de primacia del benestar i d’autonomia dels pacients, atenent els seus valors i preferències, i en la justícia social, amb un compromís ferm per la competència, l’honestedat i la confidencialitat, la qualitat assistencial, la distribució equitativa dels recursos (que sempre seran limitats), l’avenç en el coneixement, la gestió transparent dels conflictes d’interès i la responsabilitat professional.

    Cal emfasitzar el paper, també terapèutic, que té la paraula i una bona comunicació amb els pacients. Aquesta és una habilitat que cal que aprengui, tant en la formació de pregrau com en la formació especialitzada i en la continuada, al llarg de la carrera professional.

    Necessitem transmetre a aquest estudiant de medicina que ha de disposar d’un coneixement científic actualitzat i d’una preparació tècnica òptima i que, a més, ha d’aprendre a comunicar i empatitzar amb les persones, sanes o malaltes, a qui atén. Cal, en definitiva, que comprengui el veritable sentit de la medicina.

  • Els estudiants de Medicina reclamen que se’ls tingui més en compte

    Els estudiants de medicina de Catalunya volen apropar-se a la comunitat mèdica i científica i reclamen que des de les diverses organitzacions se’ls tingui més en compte. Ho han fet els que estan organitzats al Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCAT) i aprofitant la nova reelecció de president al capdavant del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) a qui li aproparan un seguit de demandes.

    Júlia Serralabós, presidenta del CEMCAT des del passat mes de novembre quan el Consell va renovar la Junta, ens explica que el sentiment generalitzat entre els estudiants de Medicina és que se’ls «escolta més aviat poc». Ara, la idea és col·laborar amb estructures diverses per introduir-se a poc a poc dins el món sanitari, ja que tot i que encara són estudiants, ja es consideren part d’aquest.

    Abans que el Col·legi de Metges de Barcelona renovés el president Jaume Padrós en ser l’únic candidat i programa que es presentava a les eleccions, el CEMCAT pretenia fer arribar certes demandes a les candidatures perquè les incorporessin en els seus programes electorals. Donat que el grup CoMB TU, que reunia el 42% dels compromissaris que formaven l’assemblea del CoMB, va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta per no estar d’acord amb el sistema electoral que s’utilitza, això no va ser possible.

    La relació actual que existeix entre el CoMB i el CEMCAT, ens explicava Serralabós, és purament informativa: «anualment es realitzen reunions però són informatives i poc productives. Volem que això canviï». És per això que, tot i no haver pogut reclamar la introducció en els programes electorals dels candidats d’uns punts mínims, el CEMCAT els farà arribar a Jaume Padrós, amb qui «sempre hi ha hagut bona relació».

    Exigeixen més reconeixement i participació des de i dins el CoMB

    Des del CEMCAT resumeixen les demandes en quatre punts. Entenen que aquests aspectes estan en relació amb les «reivindicacions actuals com a Consell i com a part de la comunitat estudiantil i mèdica».

    Primer de tot, demanen aconseguir una millora en la docència impartida a les Facultats de Medicina, formació continuada dels professionals que inclogui competències en docència i millorar la visió que es té dels estudiants en pràctiques i fomentar la seva participació. La majoria de metges que participen activament del CoMB també imparteixen classes a alguna de les facultats de medicina d’arreu del territori. Des del CEMCAT no entenen doncs com el CoMB, al seu entendre, no dóna valor ni es preocupa pels estudiants.

    Un segon punt genèric que incorporen a les demandes és la «no realització de mesures privatitzadores ni retallades en sanitat i la reversió de les mesures ja aplicades».

    També demanen que, en quant el sistema de formació especialitzada, i en concret respecte al projecte de la Troncalitat, s’aconsegueixi una millor informació de la població mèdica i estudiantil sobre el projecte i com avança. A la vegada que hi hagi una oposició al projecte de la troncalitat. Ara per ara, el projecte de la troncalitat com a nou sistema d’especialització està aturat però no frenat. La memòria econòmica del Real Decret que instaurava tant la troncalitat com el nou model d’examen per accedir a l’especialitat no estava ben feta i aquesta ha estat la causa de la frenada. Davant d’això, Serralabós indica que la participació dels estudiants és molt important. Segons el seu parer com a presidenta del Consell d’Estudiants, «els estudiants haurien de tenir un paper més actiu en la redacció del nou Real Decret» doncs no té sentit que «decideixin sols com ha de ser el grau i la residència» sense preguntar als estudiants.

    Relacionat amb el punt anterior, el CEMCAT tanca les demandes amb l’exigència de millorar la participació estudiantil. Volen fer-ho a través de diversos elements: per ser uns més dins de la professió mèdica; involucrant-se en el CoMB, les societats científiques i les diferents activitats; i a través d’una possible línia de col·laboració amb el projecte #FaigMedicina, compartit amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS), que pretén reivindicar la mala salut mental i física que pateixen els estudiants de Medicina. A més, volen que es replantegi el paper que se’ls hi dóna als estudiants dins del sistema de salut, ja que són membres «de forma indiscutible» i ho seguiran sent en acabar el grau universitari.

    Què és el CEMCAT?

    El Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya és un òrgan de representació de les estudiants de medicina i funciona a través de delegats territorials que surten de cada facultat. Cada sis mesos realitzen enquestes a cada centre universitari sobre quin posicionament ha de prendre el CEMCAT i a partir d’aquí es preparen per «afrontar els temes d’actualitat que afecten els estudiants de Medicina de Catalunya». Els seus objectius principals són visibilitzar el Consell, «perquè els estudiants el vegin com un organisme proper on es fomenta la participació i que formi part de la vida quotidiana dels estudiants». D’aquesta manera, amb més estudiants participant del CEMCAT, les reivindicacions històriques a les que donen veu tindran més força.

    Els elements que més han treballat des del CEMCAT els darrers anys han estat mostrar un «rebuig absolut a la privatització sistemàtica d’hospitals i la promoció d’una millor docència a les Facultats». També reivindiquen que «any rere any algunes facultats segueixes incomplint els Numerus Clausus, fet que repercuteix de forma directa i negativa en la qualitat del Grau i de la formació rebuda». A més, a partir d’un estudi realitzat per la Fundació Galatea anys enrere que indicava la mala salut mental i física dels estudiants de medicina, des del CEMCAT junt amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS) s’està desenvolupant un projecte anomenat #FaigMedicina que pretén revertir aquesta situació. Una de les peticions que s’ha tramitat a diverses facultats a partir d’aquest projecte ha estat la de reclamar un servei psicològic gratuït dins la universitat. El problema que s’han trobat davant d’això, ens explica Serralabós, és que cada universitat té normatives diferents i depenen aleshores dels rectorats, no de les facultats.

    Tot això, volen seguir-ho fent junt a totes les delegacions d’estudiants, a través d’un contacte més proper amb els equips deganals però també amb organismes externs, dels que destaquen els Col·legis de Metges o el col·lectiu Rebelión Primaria, amb qui ja treballen. En aquesta línia, volen crear un contacte fluid amb diverses associacions i societats científiques, ja que a vegades fan congressos on reserven places per estudiants i, sovint, denuncien, aquesta informació no els hi arriba.

  • Necessitem metges de família i creem cirurgians

    Aquests dies els recentment graduats en medicina han escollit plaça de Metge Intern Resident (MIR). Com cada any, amb molts nervis i tensió, han pres una decisió transcendental pel seu futur professional. La majoria hi ha anat amb una idea molt clara: «No vull ser metge de família». És excepcional que els opositors amb millors puntuacions seleccionin aquesta especialitat i si ho fan són sorollosament aplaudits pels seus companys en agraïment al fet que no els prenguin les «millors» especialitats. És significatiu que les darreres nou places adjudicades siguin justament de medicina de família i que quatre estiguin localitzades a Catalunya.

    Als Estats Units també preocupa que cada any quedin vacants algunes places de resident de medicina de família, quan justament són els especialistes que més precisen. Amoïnava especialment durant el desplegament de la reforma Obama que volia vincular cada ciutadà a un metge de família. Potser actualment ja no serà tant greu, perquè el president Trump l’està desmuntant.

    A Catalunya necessitem metges de família per atendre de forma integral el progressiu envelliment de la població. Els ciutadans tenim cada vegada més malalties cròniques que coexisteixen en els mateixos pacients. Per aquest motiu s’accepta universalment que el lideratge de l’atenció ha de recaure en els metges de família perquè ofereixen una orientació a la persona i no a la malaltia. Si no aconseguim que els joves optin per aquest camp assistencial acabarem perjudicant la salut de la població.

    Curiosament durant la carrera els estudiants de medicina valoren molt bé les pràctiques d’atenció primària. Les troben interessants per la varietat de patologia atesa, per l’atenció centrada en la persona, per la relació personal que s’estableix amb el pacient, per la visió integral del sistema social i sanitari i per la bona acollida que reben quan arriben als equips. Però els mateixos estudiants que han gaudit treballant a l’atenció primària volen exercir una altra especialitat quan deixen la facultat. Argumenten que desitgen ser metges amb més prestigi social. Volen fer una especialitat que els permeti guanyar diners en la pràctica privada, que sigui més còmoda i menys estressant, o que els doni l’oportunitat de desenvolupar una carrera acadèmica.

    No els podem culpar. Només reaccionen als incentius de l’entorn. Els ciutadans precisen metges de família i la societat incentiva que es transformin en especialistes d’altres camps.

    És comprensible que tothom vulgui ser sub-especialista en un mercat sanitari orientat al negoci com és el nord-americà. Costa d’entendre que aquests mateixos incentius prevalguin en un entorn dominat pel sector públic com el nostre. Perquè no sabem incentivar que els joves escullin la medicina de família com ho fan altres països europeus? Segurament perquè les institucions implicades anteposen els seus interessos particulars als de la societat a la qual serveixen.

    Per corregir la situació s’han d’introduir incentius que afavoreixin que les opcions professionals dels joves graduats de medicina s’alineïn amb les necessitats assistencials dels ciutadans. Aquest canvi no és només una responsabilitat del Departament de Salut. Totes les institucions que influeixen en el sector salut poden contribuir a revertir la situació. La universitat, els col·legis professionals, les societats científiques, les asseguradores, les mútues, el CatSalut o l’ICS poden introduir incentius que afavoreixin l’opció de la medicina de família. Estic convençut que en la mida en què la societat guanya en transparència i rendició de comptes aquestes institucions van prenent cada vegada més decisions basades en la seva responsabilitat social i menys en els interessos d’alguns dels seus clients interns.

  • La llengua de la medicina

    Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. La fotofòbia o la cardiografia són casos ben exemplars d’això, perquè encara que no els haguem sentit mai, ràpidament en podem deduir el significat només en llegir-los. Altres vegades, però, la llengua ens juga males passades: quina és la relació entre la diarrea i la gonorrea? Tenen alguna cosa a veure l’ansiolític o el mucolític amb el neolític i el paleolític? I la menarquia amb l’anarquia? Què passa amb els ossos metacarpians i l’endocarpi d’un préssec? Un gonioma, és un tumor als genitals o al genoll?

    Es calcula que un estudiant de medicina ha d’aprendre uns quinze mil termes tècnics durant els tres primers anys de carrera. Per sorprenent que sembli, això és força més del que es demana a qualsevol estudiant universitari que cursi, per exemple, estudis d’alemany o de rus, per bé que la medicina no és l’única ciència en què s’exigeix un esforç d’aquesta magnitud. A biologia o a dret les xifres també són astronòmiques. Un esforç colossal de memorització que, tanmateix, ve causat per una novetat històrica. M’explico.

    El Diccionari mèdic i biològic de la Universitat de Salamanca, de lliure accés a la xarxa, disposa d’uns set mil termes mèdics rigorosament explicats. Si fem una ullada al seu inventari de termes, descobrirem que més de cinc mil d’aquests contenen arrels gregues clàssiques, que més de mil contenen arrels llatines, i que vora uns sis-cents són híbrids creats amb el grec clàssic i el llatí. Des del Renaixement, la medicina occidental ha escollit les llengües clàssiques a l’hora de crear els seus tecnicismes. Però des de fa uns cinquanta anys, les llengües clàssiques lluiten per sobreviure als plans educatius a tota Europa.

    Hi ha molts factors que expliquen això. La didàctica de les llengües clàssiques, per exemple, no ha ajudat gaire a mantenir el llatí i el grec al currículum obligatori, ni tampoc l’estricta divisió entre ciències i lletres. A més, s’ha perdut per complet la idea que el llatí i el grec clàssic són uns llenguatges “en clau” per a la comunitat científica. Si Newton, Leibniz o Descartes van escriure les seves grans obres en llatí, ciències molt més recents com la informàtica han creat els seus termes tècnics a partir de l’anglès, per exemple.

    Realment, l’anglès és l’única llengua “necessària” per un informàtic. Els estudiants de medicina, però, xoquen amb una inèrcia històrica molt gran: les llengües clàssiques s’han estudiat i emprat durant segles, però ells no n’han pogut gaudir mai. I això els hauria pogut facilitar una mica la seva vida acadèmica. Em torno a explicar.

    Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. Bé, si som exactes, la gran majoria de termes mèdics s’inclouen en aquesta categoria. La diarrea i la gonorrea tenen en comú la paraula grega antiga rhoia, que significa “flux”; l’ansiolític o el mucolític no tenen res a veure amb el neolític o el paleolític: es tracta d’una confusió ortogràfica entre la paraula grega que indica “dissoldre” o “alliberar de” (lytikós) i el nom grec de la pedra (lithos). La menarquia i l’anarquia, en canvi, tenen molt a veure: les dues paraules es formen amb el verb grec archo, que pot voler dir “començar” (menarquia) o bé “governar” (anarquia). Alhora, els ossos metacarpians són els ossos posteriors al canell, mentre que l’endocarpi és la part interior del fruit: la confusió ve del fet que, en grec clàssic, el canell i el fruit són homòfons (karpós). Per acabar, un gonioma és un tumor als genitals, per bé que l’arrel gon- pot designar també el genoll: góny, “genoll”, i goné, “genital”, en grec clàssic, es distingeixen per la terminació, que nosaltres eliminem en derivar-ne termes mèdics.

    Més enllà d’aquestes curiositats, l’estudi del grec clàssic permet aprofundir en la cultura científica d’Occident d’una forma única. El llatí i el grec clàssics són disciplines molt equilibrades si es plantegen correctament: en una sola assignatura, l’estudiant exerceix la reflexió lingüística (mitjançant la traducció), el pensament abstracte (entenent la sintaxi) i la memorització (aprenent morfologia), mentre aprofundeix en les grans obres fundacionals de la nostra cultura i en la nostra història. Tanmateix, es considera que els estudiants de ciències no han de tenir el privilegi de cursar llatí i grec, encara que aquestes dues llengües siguin, per excel·lència, les llengües de la medicina i de la biologia. Personalment, i com a filòleg clàssic, jo penso que es pot viure perfectament sense llatí ni grec, però que acaba resultant força més difícil.

  • Estudiant de medicina, dona i feminista

    Des de tota la meva humilitat m’agradaria donar resposta a una modesta reflexió publicada fa unes setmanes sobre les estudiants de medicina que considero totalment fora de lloc. Com a dona, estudiant de medicina i feminista en totes les esferes de la vida, no puc tolerar que es diguin aquestes coses sense fer-ne una anàlisi radical, és a dir, anant a l’arrel de les coses. L’article apuntava, entre altres idees, que les dones són molt més crítiques amb elles mateixes que els homes, que s’exigeixen més en els seus estudis i en les seves apreciacions i judicis o que solen ser una mica més insolidàries que els homes.

    Tanmateix, les diferències esmentades en l’article entre homes i dones en el grau de Medicina no són per a res biològiques, sinó el nítid reflex d’una societat patriarcal de la qual no se’n lliuren ni l’ensenyament ni les ciències de la salut. I per tant, no, no són dignes de ser mantingudes.

    M’explicaré.

    Si tenim una modesta percepció de les nostres capacitats, és perquè hem crescut creient-nos inferiors, menys aptes, persones de segona, perquè la meitat de la població global ja s’ha encarregat de dir-nos i repetir-nos que determinades coses, com ara la ciència, no ens pertoquen– i com encara avui en dia fa algú a Brussel·les sense que el món s’emporti les mans al cap. No ens pertoquen perquè no les fem bé. Perquè la nostra intel·ligència no és suficient per guarir un malalt, però si per tenir-ne cura, com ja aprenem des de la infantesa.

    I és per això que dubtem tant, perquè ens ho arribem a creure. I això impregna les nostres personalitats i les nostres maneres de fer, tot i tenir-ne consciència. No ens ho arribem a creure com a persones individuals –que sovint també-, sinó com a dones pertanyents a una societat patriarcal que ens infantilitza sistemàticament. Si dubtem, és perquè hem crescut en la inseguretat de saber que ens endinsàvem en un món d’homes en el qual, per molts anys que hagin passat, encara estem mancades de referents, tant en la docència a les classes com a l’hospital, perquè la història s’ha encarregat de silenciar les grans aportacions de les dones a la medicina. I reproduïm aquest dubte amb la inseguretat, la indecisió de saber si haurem triat bé, si hauríem d’haver decidit fer una altra cosa, si estem preparades per aquest nivell de competitivitat i autoexigència. Aquest dubte amb què el patriarcat ha decidit criar-nos, perquè sapiguem trobar el nostre lloc, perquè arribem a ser metgesses sense destacar, no sigui que ens acostem al sostre de vidre i descobrim que existeix.

    I això ens paralitza a l’hora de prendre decisions, és clar, com també ho fan els qüestionaments i judicis continus que rebem si fem perquè fem, i si no fem perquè no fem. Així que sí, la nostra capacitat de decisió es veu limitada per totes bandes, però no per la gràcia del senyor ni perquè cap hormona ens afecti el lòbul frontal.

    I en la mateixa línia, l’autoexigència de les dones és més alta. Com no hauria de ser-ho si, encara a hores d’ara, dia sí dia també hem de demostrar a casa, a l’escola, a la universitat i a l’hospital que podem fer-ho? Com no autoexigir-nos més si ens és el doble de difícil accedir als mateixos llocs de treball? Com no hauria de ser-ho si els alts càrrecs tant de les institucions educatives com sanitàries només són homes? Com no autoexigir-me més si vull ser neurocirurgiana però a la facultat algú em diu que no és una especialitat per dones?

    Sempre se’ns demana més, i sovint ens autoexigim més pensant erròniament que la responsabilitat és nostra.

    I per últim, el debat de la solidaritat: que les dones som més insolidàries que els homes es veu. Sí, això és el triomf més gran del patriarcat: mantenir-nos separades i enfrontades. Aprofitant totes les eines de què disposa, fa que ens acabem veient com a les nostres pròpies enemigues, i no prenem la consciència col·lectiva que ens cal per poder alliberar-nos. Però cada cop en som més les que sabem que juntes ho podem tot.

    Per tant, en la societat que volem aquestes diferències no són dignes de ser mantingudes. No ho són perquè, tot i el gir generacional cap a la feminització a les facultats, tot i ser un 80% de dones a la classe, la gran part d’intervencions en públic les fan els homes. Encara avui he d’aguantar que a l’hospital el meu company de pràctiques sigui el “doctor” i jo sigui la “nena”. Per part de metges i de pacients. I a ningú li sembla malament, i tothom calla. Encara avui en dia he d’assumir que tot i que la pregunta la faci jo, les mirades durant l’explicació, tant de metges com de metgesses, es dirigiran majoritàriament al meu company home, dedicant-me’n a mi alguna de fugitiva, per qui sap si obligació o respecte. Algun doctor fins i tot es permet el luxe d’acaronar-me la careta perquè he sabut respondre bé la seva pregunta.

    Encara avui en dia hi ha comentaris i actituds masclistes a les facultats i als hospitals. Però no els normalitzarem: ens apoderarem i no callarem quan se’ns infantilitzi ni quan se’ns invisibilitzi. I demostrarem que podem fer i estudiar la millor medicina, juntes. Sense totes aquestes qualitats que volen fer nostres, i que per descomptat, no ho són.

  • Preparant l’examen del MIR

    La nova edició de l’examen MIR (Metge Intern Resident) ens ofereix una oportunitat més per a reflexionar novament sobre el seu sentit i el seu mètode. Sobre aquesta qüestió he explicat la meva posició crítica en aquest i altres mitjans públics. És una opinió poc compartida per la major part de les autoritats universitàries que, lamentablement, s’han plegat sense dir ni piu davant d’aquest injust ordenament.

    Avui vull tocar un tema relacionat: L’agressivitat creixent amb la qual les acadèmies de preparació per a l’examen MIR intenten reclutar alumnes en cursos cada vegada més primerencs de la carrera de Medicina. És una vergonya. L’única justificació és la d’incrementar la facturació d’aquests centres paràsits fent por als estudiants i posant-los pressa per a iniciar-se en les seves classes «com més aviat millor».

    Recentment no resulta estrany veure aparèixer a les aules universitàries -moltes vegades d’amagat dels equips directius- a delegats o responsables de les diverses acadèmies a la preparació per a l’oposició nacional que es dirigeixen a estudiants de tercer o quart curs de Medicina, convidant-los a matricular ja en els seus centres. L’argumentari que se li presenta a l’ingenu novici és tan simple com els motius pels quals es van fundar aquestes acadèmies propiciades -almenys alguna d’elles- pels mateixos professors universitaris (catedràtics inclosos), que van veure en elles una oportunitat de negoci: acomodar els hàbits d’estudi a les preguntes de resposta múltiple; conèixer l’èmfasi que posen els examinadors en les diferents especialitats; seduir amb els magnífics resultats obtinguts pels seus pupils en edicions prèvies i altres per l’estil.

    Si això té certa lògica -sempre dins de les coordenades en què ens movem- a l’últim curs de la carrera, quan l’examen s’acosta em sembla molt contraproduent que ja en els primers passos de la carrera s’acoquini l’estudiant amb la difícil barrera de l’examen MIR, instant-lo a una matriculació a l’acadèmia ad hoc, de totes totes perjudicial pel rendiment acadèmic universitari. Per motius que no arribo a entendre, aquest ha anat perdent pes en la nota que marca l’ordenació final dels candidats. D’aquesta manera, és probable que, de seguir així les coses, augmenti el desinterès dels estudiants per les seves qualificacions a la facultat de medicina, de la mateixa manera que alhora pugi la seva motivació per desenvolupar habilitats d’opositors nats, a l’estil de les que desenvolupen els candidats a la carrera judicial o notarial.

    Des del punt de vista universitari es podria considerar la possibilitat que les acadèmies no tinguessin accés als estudiants de medicina abans del sisè any o, com a mínim, que aquest no fos possible dins de les mateixes aules de les facultats que és el seu derelicte preferit. Em consta que moltes de les xerrades d’introducció a les acadèmies que es realitzen a les facultats són organitzades subreptíciament pels estudiants i, per si fos poc, de forma gratuïta pels reclutadors. A parer meu, aquesta prohibició seria favorable pel desenvolupament normal dels estudis i fins i tot desitjable per a la salut psicològica dels alumnes. Per altra banda, el sistema docent evolucionarà de manera que es crearan dos estudis paral·lels des dels primers anys de carrera: un dedicat, suposadament, a estudiar la Medicina de veritat (de rellevància secundària) i un altre, més decisiu, orientat cap a la superació l’examen-oposició.

    Des d’aquestes modestes línies convido a les autoritats acadèmiques a què siguin més vigilants sobre les activitats que les acadèmies amb ànim de lucre duen a terme dins de les seves pròpies institucions, sovint sense el seu coneixement ni el seu permís. S’haurien d’establir condicions més clares i transparents perquè les acadèmies de preparació per a l’examen MIR no interfereixin amb la funció docent de les facultats i, menys encara, amb el benestar dels estudiants. La concentració i atenció són capitals per progressar en uns estudis llargs i difícils.

  • La troncalitat del MIR: Una història interminable?

    La reforma més important del sistema de Metge Intern Resident (MIR) espanyol des de la seva creació, la troncalitat formativa, sembla que no acaba d’arrencar. El Tribunal Suprem ha anul·lat el Reial Decret en què es fonamenta en considerar molt insuficient la memòria econòmica del projecte. Des del moment de la seva promulgació, ara fa més de dos anys, diverses societats científiques i sindicats van presentar recursos davant d’aquest tribunal per diferents motius, la majoria relacionats amb la ubicació de l’especialitat en els troncs formatius o amb la manca de reconeixement d’alguna d’elles. És el cas de l’àmbit assistencial d’urgències. Els estudiants de medicina també han manifestat la seva oposició a un dels punts nuclears del projecte: l’elecció inicial de tronc i, després de la finalització d’aquest, de l’especialitat, reclamant que es pugui escollir a l’inici de la formació.

    En definitiva, es pot afirmar sense por a equivocar-se, que el projecte de troncalitat del MIR va néixer en un context farcit de polèmiques. Molts estan d’acord amb la filosofia de la troncalitat, però discrepen de la forma en què s’ha pretès aplicar-la, amb una suposada manca de consens entre tots els actors implicats.

    La història de la troncalització del sistema MIR és molt antiga: Al voltant dels anys 1986-87 ja es va elaborar un primer projecte en el marc del Consejo Nacional de Especialidades, quan era president el Dr. Luís Hernando i jo el seu secretari. Aquesta iniciativa va dormir durant molt de temps en els calaixos del Ministeri de Sanitat fins fa uns pocs anys en què es va tornar a posar sobre la taula.

    La troncalitat del sistema MIR té com a objectiu principal dotar d’una base més àmplia i transversal el perfil competencial dels metges, infermers, psicòlegs i altres professionals per aconseguir que puguin desenvolupar la seva activitat amb una visió i capacitat tècnica més efectiva i eficient en la resolució dels nous problemes. L’atenció sanitària planteja problemes cada vegada més complexes i que requereixen l’actuació d’equips multi i interdisciplinaris i en contextos assistencials amb una important variabilitat en la seva sofisticació tecnològica i organitzativa. Per tant, sembla evident que cal introduir precoçment en la formació dels professionals, des del mateix període de formació graduada, aquestes perspectives competencials al mateix temps que s’incorporen, donant-les una importància que se les ha negat fins ara, altres bàsiques o comunes a totes les branques d’especialització com, per exemple, ètica o comunicació.

    Ara, amb l’anul·lació del Decret pel Tribunal Suprem, caldrà reconsiderar el calendari d’aplicació de la troncalitat i, per tant, es produirà un retard significatiu que esperem no sigui massa llarg. Penso que seria necessari aprofitar aquest parèntesi per reflexionar sobre els possibles errors comesos, per posar més èmfasi en la flexibilitat del disseny, continguts i durada dels períodes comú i específic de la formació, per tancar definitivament el tema del reconeixement i capacitació dels tutors i incorporar totes les especialitats, sense excepcions, al nou sistema.

    La troncalitat del MIR és una iniciativa que permet avançar en la millora de l’adaptació de les competències dels professionals a les necessitats d’un sistema sanitari modern i, sense cap dubte, potenciarà el merescut prestigi internacional de la formació especialitzada espanyola. El que cal ara és que els responsables del seu disseny i aplicació siguin capaços d’aglutinar, si no totes, la majoria absoluta de les visions i interessos que envolten aquest procés de canvi. A més, cal fer-lo en uns terminis de temps raonables per evitar que el projecte de troncalitat torni a la foscor dels calaixos ministerials o que es transformi en una desgraciada història interminable.