Just Deploy It!

Etiqueta: estudis

  • Passió per la salut i les cures

    Passió per la salut i les cures

    Si s’analitzen els diferents graus –deixant a banda les dobles titulacions, que acostumen a requerir una nota d’accés superior a la dels graus convencionals–, el de Medicina és un dels que exigeix una qualificació d’accés més alta a Catalunya. De les deu notes d’accés més altes per al curs 2024-2025, set corresponen a aquesta titulació, segons dades publicades al canal Universitats de la Generalitat de Catalunya. Els graus de Ciències Biomèdiques (UAB) i d’Odontologia (UB) són altres estudis de ciències de la salut que han registrat algunes de les notes de tall més altes aquest any a les universitats catalanes, on és necessari un 12,304 i 12’496 sobre 14, respectivament, per entrar.

    El grau universitari de Medicina de la UB (Clínic), amb una oferta de 200 places, té una nota de tall d’un 12,946, i suposa la nota de tall més alta de Catalunya (sense comptar els dobles graus). L’any passat, però, la qualificació requerida va ser encara més exigent, amb una nota de tall de 13,040. Aquesta xifra depèn directament del nombre de places que ofereix un grau i de la demanda. Segons es detalla al portal específic de la Generalitat, les places de cadascun dels centres d’estudis s’adjudiquen començant per la sol·licitud de l’estudiant preinscrit/a amb la nota més alta i baixant per ordre de nota fins que s’exhaureixen totes les places. Així que la nota de tall correspon a la de l’últim estudiant que ha obtingut plaça en un determinat centre d’estudis universitari. Per aquest motiu, s’ha de tenir en compte que no es tracta d’una nota prefixada, sinó que pot variar cada any, ja que és el resultat de la relació entre les places disponibles en cada centre i el nombre d’estudiants que les sol·liciten en la preinscripció.

    De les deu notes d’accés més altes per al curs 2024-2025, set corresponen al grau de Medicina

    Pel que fa al grau de Medicina a la resta de facultats catalanes, la Universitat Pompeu Fabra obté un 12,840 per accedir al curs 2024/2025. El segueix el campus de Bellvitge de la UB amb un 12,760 per a aquest any (12,893 el 2023); la Universitat Rovira i Virgili, que obté un 12,696; la Universitat Autònoma de Barcelona amb un 12,586 (12,713 el 2023); la Universitat de Lleida amb un 12,558; la de Girona amb un 12,553 o la Universitat de Vic, que torna a ser aquest curs el grau de Medicina “més assequible”, amb una nota de tall per al curs 2024/2025 per sota del 12 (11,984).

    Fent una ullada a la resta de carreres sanitàries, la nota més elevada per al curs 2024/2025 es repeteix a la UB per al grau d’Infermeria, enguany amb un 11,976. La Rovira i Virgili i la Universitat de Lleida completen el podi de notes d’accés més altes a Infermeria, amb un 11,278 i un 11,146 respectivament; mentre que el campus de Bellvitge de la UB exigeix ​​un 11,068 per a aquest grau.

    El grau de Farmàcia demana a la UB un 11,216 i la seva doble titulació juntament amb Nutrició Humana i Dietètica és encara més exigent, amb un 11,780. El grau de psicologia més complicat per accedir a Catalunya és l’impartit a la UB, que ha registrat una nota de tall de 10,064. A la resta de facultats no arriben al 10. Després de la crisis sanitària a causa de la covid, les carreres relacionades amb l’àmbit de la salut van incrementar la seva demanda, tant  en estudiants com en ofertes de feina.

    En el procés d’aquest any s’han preinscrit 57.401 estudiants. Per universitats, 11.956 s’han assignat a la Universitat de Barcelona; 9.555 a la UAB; 6.429 a la UPC; 4.330 a la Universitat Rovira i Virgili; 4.065 a la UPF; 3.868 a la Universitat de Girona; 3.232 a la Universitat de Lleida; 3.012 a la Universitat de Vic, i 338 a centres mixtos. La Universitat Ramon Llull, la Universitat Internacional de Catalunya, la Universitat Abat Oliba i la Universitat Oberta de Catalunya gestionen directament aquest procés, ja que tenen el seu propi criteri d’admissió d’estudiants.

  • Diguem-ne «en ratolins»

    Moltes informacions sobre estudis biomèdics obliden el petit detall d’assenyalar que han estat realitzats en ratolins o altres animals d’experimentació. Certament, algunes sí que ho diuen, però en una part tan poc rellevant del text que és com si no ho diguessin. I el malentès ja està creat, perquè molta gent no arriba a llegir el text complet i, en tot cas, el missatge breu que recircula per les xarxes omet aquest important matís. Sembla un tòpic, però els ratolins no són humans i els resultats dels estudis en animals d’experimentació no poden traslladar-se sense més a les persones. El que passa en un ratolí no té per què passar en l’organisme humà i, a més, solen passar bastants anys fins que això es comprova, si és que s’arriba a fer. Bastaria afegir l’afegitó «en ratolins» a molts titulars per a evitar aquest greu error que genera tanta confusió i soscava la confiança en la ciència i el periodisme científic.

    Fa un parell de mesos, el científic i bloguer estatunidenc James Heathers va tenir la ximple idea –com ell diu– de crear el compte de Twitter @justsayinmice per a cridar l’atenció sobre aquest clamorós biaix informatiu que encoratja tantes falses expectatives. El que semblava una provocació, ja tenia 1.700 seguidors a les 24 hores i 15.000 tan sols 48 hores després, segons refereix Heathers en el seu article In mice, explained. Avui són ja més de 63.000 els seguidors d’aquesta idea que ha servit de revulsiu perquè molts informadors científics –com han reconegut a Twitter– tinguin ben present que el seu titular no està complet si no inclou la postil·la «en ratolins». El missatge és ben diferent si diem «L’oli d’oliva verge extra protegeix de l’alzheimer» en comptes de «L’oli d’oliva verge extra protegeix de l’alzheimer en ratolins», o «Els bacteris intestinals influeixen en l’obesitat» en comptes de «Els bacteris intestinals influeixen en l’obesitat en ratolins». Entre un missatge i un altre existeix tot un abisme científic, metodològic i temporal, que és el que hi ha entre els estudis preclínics i els clínics, a part de les limitacions dels models amb ratolins que, com si fossin humans, prenen oli d’oliva verge extra i pateixen alzheimer i obesitat.

    Encara que els estudis amb animals (la majoria són en ratolins, i d’aquí la simplificació) són molt valuosos en una primera fase d’algunes recerques biomèdiques, els seus resultats són molt preliminars i cal considerar-los amb cautela en el context de la salut humana. D’entrada, la majoria no es replica en humans: només van passar a assajos clínics el 37% dels experiments en animals molt citats i publicats en set de les millors revistes per a aquest tipus d’estudis (Science, Nature, Cell, Nature Medicine, Nature Genetics, Nature Immunology i Nature Biotechnology). A més, per a iniciar aquests estudis en humans poden passar entre 1 i 15 anys (7 de mitjana). I finalment, quan ja es tenen resultats, aquests no sempre són coincidents (de fet, en el 18% dels casos són contradictoris).

    Un bon costum que tenien alguns diaris era no informar sobre estudis amb animals en la secció de salut, per a no crear falses expectatives, i reservar-los per a la secció de ciència. En les edicions digitals aquesta judiciosa frontera és menys visible i potser el més assenyat seria el silenci informatiu sobre uns resultats que, en el millor dels casos, trigaran anys a confirmar-se en humans. I, si realment existeix interès informatiu, tinguem tots present ­–investigadors, metges, comunicadors, periodistes i públic en general– el #justsayinmice i no oblidem dir «en ratolins».

  • La consulta no és l’única activitat dels professionals en Atenció Primària i Comunitària

    La gran majoria de les anàlisis que es fan sobre la situació de l’atenció primària i comunitària se centren de forma exclusiva en l’activitat desenvolupada en les consultes presencials i virtuals dels centres de salut. Es parla de la seva durada mínima acceptable i del nombre màxim de pacients que podrien ser atesos en elles cada dia. És obvi que la consulta és l’element central i principal de l’activitat dels professionals però sembla necessari tornar a insistir que no és l’únic, ni de bon tros.

    És lògic que, després de més de 35 anys des de la instauració del model reformat d’atenció primària i comunitària i del mateix temps de centrar l’atenció de tothom (ciutadania, professionals, gestors, economistes i polítics) en aquest àmbit i de fonamentar les decisions planificadores i la dotació de recursos personals i professionals en el seu volum, sigui general el criteri que l’única competència de l’atenció primària i comunitària és aquesta.

    Si això fos una veritat indiscutible, es podria dubtar de la necessitat de la posada en marxa en els anys 80 del segle passat del complex procés de reforma de l’atenció primària. Si la consulta era (i és avui per a molts) l’únic element a millorar en relació a l’assistència mèdica ambulatòria és possible que hagués estat suficient amb formar millor els metges i contractar el nombre suficient per aconseguir una major durada de cada consulta i un increment raonable de la capacitat resolutiva.

    Malauradament sembla que, encara que públicament diguin el contrari, és el que pensen en realitat molts polítics i gestors i fins i tot alguns (pocs) professionals mèdics i d’infermeria. No deixa de ser cert que aquesta cultura reduccionista promoguda arreu i des de fa tants anys no és gens fàcil de combatre i constitueix un dels perills més importants que han confrontat els processos d’innovació del model d’atenció primària i comunitària en el nostre país.

    Els que tenen aquest pensament reduccionista de l’atenció primària i comunitària és possible que no s’hagin llegit o no s’interessin a recordar el que diuen les disposicions legals i nombrosos documents oficials sobre les competències i activitats pròpies d’aquesta part del sistema sanitari. En el decret estatal de reforma de l’any 1984 i en les disposicions posteriors de les diferents comunitats autònomes es descriuen sense opció al dubte aquelles actuacions en camps com la salut comunitària i salut pública, prevenció i promoció de la salut individual i col·lectiva, atenció domiciliària i urgent, organització interna de l’equip, docència, formació continuada i recerca, entre d’altres.

    En la persistència d’aquests plantejaments erronis es troba el punt de partida d’altres com els que es poden cometre en el moment de definir les necessitats de professionals dels centres i equips d’atenció primària i comunitària. La delimitació d’aquest element clau s’ha de fer tenint en compte totes les activitats pròpies d’aquest àmbit i no solament l’activitat de les consultes. Si no es rectifica de forma decidida aquesta cultura dominant, s’incrementarà el risc d’involució de l’atenció primària i comunitària a una situació que es pot semblar molt a l’antiga i periclitada assistència mèdica ambulatòria anterior a la reforma.

  • Cafè amb conjectures

    El 2017 es va publicar més d’un article científic diari sobre cafè i salut (421 en total, amb el terme coffee en el títol). Cada any es publiquen més que l’anterior, la qual cosa indica que l’interès pel tema no està esgotat, i que les aproximacions i preguntes científiques són incessants. En tot aquest conjunt de recerques, escassegen els assajos clínics (10 el 2017) i les revisions (40 el 2017), i són moneda corrent els estudis observacionals, que analitzen les possibles associacions entre el consum de cafè i les seves circumstàncies (tipus de cafè, quantitat, gens implicats en el metabolisme de la cafeïna, etc.) i una gran diversitat de problemes de salut. Amb tanta ciència sobre el cafè, podríem pensar que ja sabem molt o que almenys tenim resposta a algunes preguntes elementals, però això no és així ni molt menys.

    La principal conclusió provisional és que el consum de cafè és segur, dins dels límits de la moderació, i que la seva influència en la salut és neutra o més aviat positiva que negativa. Tan vaga i cautelosa apreciació es deriva de la constatació que el consum de cafè no s’associa amb la majoria dels problemes de salut estudiats o s’associa inversament, és a dir, presenta un lleuger efecte beneficiós. En particular, s’ha observat que entre els bevedors de cafè la mortalitat cardiovascular i per totes les causes és lleugerament menor que entre els no consumidors, com també és alguna cosa menor la incidència de càncer i diabetis, entre altres malalties. Permeten afirmar aquests resultats que el cafè prevé les malalties cròniques i redueix la mortalitat? No, perquè les associacions són tan febles que hi ha més incertesa que certesa. Els estudis observacionals no aclareixen, per exemple, si la gent té millor salut perquè pren més cafè o pren menys cafè pel seu deteriorat estat de salut.

    El passat 2 de juliol es va publicar un nou article a JAMA Internal Medicine que il·lustra molt bé el que es va sabent i el que queda per saber, i de pas com avança la ciència. Aquest estudi dóna suport a la idea general que el consum de cafè es relaciona amb una menor mortalitat, alhora que afegeix noves dades que suggereixen que el tipus de cafè consumit (instantani, mòlt i fins i tot descafeïnat) és indiferent i que tampoc semblen influir els gens que metabolitzen la cafeïna de forma més ràpida o lenta. Si el cafè amb cafeïna i el descafeïnat semblen tenir similars efectes sobre la mortalitat i la salut, quins dels 800 components volàtils que té el cafè podrien tenir alguna incidència?

    Són moltes les preguntes que suren en els vapors d’un cafè. Si aquesta beguda, tal com sembla, pot tenir algun efecte beneficiós, hauríem de començar a consumir-ho per motius de salut?, i deurien els metges recomanar el seu consum per prevenir malalties? En tots dos casos, la resposta, ara com ara, és un no rotund. La confiança en els resultats de la recerca sobre els efectes beneficiosos del cafè, en la seva gran majoria derivats d’estudis observacions, és baixa o molt baixa. La millor manera de tenir respostes més segures és realitzar assajos clínics, però aquestes recerques són molt complexes, llargues i costoses. El ram de preguntes sobre cafè i salut és tan florit, que no queda més remei que malbaratar imaginació per resoldre-les. Interessaria saber, per exemple, per què es comença a beure cafè i per què es deixa de consumir. D’altra banda, el cas del cafè no és excepcional en ciència, sinó més aviat un model del quefer investigador. Els científics tenen aquí tall per a estona i, mentre segueixen conjecturant i investigant, cada dia es beuen a tot el món 2.250 milions de tasses de cafè.

  • Els EUA cancel·la un macroestudi sobre els beneficis de l’alcohol que estava finançat per aquesta indústria

    El director dels Instituts Nacionals de Salut (NIH, per les seves sigles en anglès) va decidir suspendre un macroestudi de 100 milions de dòlars que pretenia demostrar que el consum moderat d’alcohol és beneficiós per a la salut. La decisió es va produir després d’una recerca interna que va detectar excessives connexions entre els investigadors i cinc multinacionals de la indústria de l’alcohol. A més, els responsables de l’agència consideren que l’estudi s’havia dissenyat per obviar els possibles perjudicis de l’alcohol.

    Els resultats de la recerca interna del NIH, feta pública el passat 15 de juny, van mostrar tot un seguit d’»irregularitats significatives en el procés de finançament», alguna cosa que «va soscavar la integritat de l’estudi», segons es pot llegir en l’informe de la primera de les dues recerques anunciades el passat mes de maig pel director de l’agència nord-americana, Francis Collins.

    L’anunci de Collins es va fer després de la publicació d’una informació en el New York Times el passat mes de març, en la qual s’assegurava que l’investigador principal de l’estudi, el professor del Beth Israel Deaconess Medical Center, Kenneth Mukamal, i els seus col·laboradors havien demanat fons directament a diversos grups de la indústria de l’alcohol entre 2013 i 2014.

    Un projecte de gairebé 100 milions de dòlars

    Dels gairebé 100 milions que ha rebut el projecte, 67,7 milions provenen de donacions de cinc companyies d’alcohol: la multinacional holandesa Anheuser-Busch InBev (propietària de Budweiser o Stella Artois), la britànica Diageo (que produeix Smirnoff, Johnnie Walker o Baileys), la francesa Pernod Ricard (propietària de Chivas Regal, Beefeater o Havana Club), la danesa Grup Carlsberg i la neerlandesa Heineken (que també és propietària d’Amstel o Cruzcampo).

    L’anàlisi dels correus electrònics realitzat per l’Oficina d’Avaluació Administrativa del NIH, demostra que, tal com assegurava el rotatiu nord-americà, els responsables del projecte van estar en contacte directe amb les cinc companyies i que, a més, aquests van eludir conscientment informar d’això al NIH, tal com exigeix la normativa sobre conflicte d’interessos de la institució.

    La resta del finançament havia estat aportada per un dels centres del NIH, l’Institut Nacional d’Abús d’Alcohol i Alcoholisme (NIAAA, per les seves sigles en anglès), que havia assegurat una inversió de 20 milions de dòlars. Diversos membres d’aquest centre també s’han vist embolicats en la polèmica en aconsellar a Mukamal i els seus col·laboradors sobre la forma de maniobrar per saltar-se les normes del NIH.

    Un estudi dissenyat a mesura de la indústria

    Les irregularitats assenyalades en l’informe no solament han afectat al finançament del projecte, sinó també el disseny de l’estudi, alguna cosa que ja havia estat advertit per diversos membres del NIH que van revisar el projecte en 2016 i que van concloure que l’estudi era massa petit per extreure conclusions significatives i que les seves troballes podrien ser parcials.

    L’anàlisi dels correus mostra que els responsables del projecte van reconèixer que l’estudi estava centrat en els beneficis i l’informe conclou que els assajos es van dissenyar de tal forma que no es podrien detectar els possibles danys, com un augment en diferents tipus de càncer o la insuficiència cardíaca, alguna cosa que, segons els responsables del NIH, «llança dubtes sobre la seva credibilitat».

    Segons va declarar el director del NIH el dia que anunciava la suspensió d’aquest estudi, «dóna la sensació que aquest assaig s’havia creat per maximitzar les possibilitats de mostrar un efecte positiu de l’alcohol», per la qual cosa «s’entén que a la indústria de begudes alcohòliques li agradés aquesta opció».

    Una hipòtesi controvertida i contrària a l’OMS

    L’estudi pretenia provar la hipòtesi que el consum d’una beguda alcohòlica al dia (aproximadament uns 15 grams d’alcohol al dia) no solament no és perjudicial, sinó que té efectes preventius per a la salut cardiovascular, alguna cosa que ja havien suggerit alguns estudis epidemiològics anteriors però que no s’ha demostrat.

    «Dir que el consum de certes quantitats d’alcohol, per petites que siguin, és bo per a la salut, és mentida», afirma amb rotunditat el president de la Societat Científica Espanyola d’Estudis sobre l’Alcohol, l’Alcoholisme i altres Toxicomanies, Francisco Pascual. «La indústria alcoholera segueix tractant de defensar aquesta hipòtesi, però la realitat és que segueix sense haver-se demostrat que l’alcohol tingui cap efecte cardioprotector en quantitats baixes».

    En aquest sentit, un estudi acabat de publicar a la revista mèdica The Lancet, va mostrar que la ingesta de poques quantitats d’alcohol pot tenir cert efecte protector contra els infarts de miocardi, però no contra la resta de malalties cardíaques. «Al final, el risc associat al consum d’alcohol és moltíssim major que els possibles beneficis», assegura Pascual.

    A més, aquest estudi també va disminuir la frontera del que es considera consum de baix risc fins als 100 grams d’alcohol a la setmana. Per la seva banda, l’Organització Mundial de la Salut va establir en el seu informe de 2014 que no existeix cap nivell de consum d’alcohol segur, atès que fins i tot a quantitats baixes augmenta la probabilitat d’aparició de certs tipus de càncer.

    Pascual s’ha mostrat molt crític amb la participació d’empreses de begudes alcohòliques en estudis científics i assegura que «no es poden presentar estudis que estiguin finançats per marques de begudes alcohòliques, perquè el conflicte d’interès és tan gran que l’estudi manca del rigor necessari per poder ser considerat seriosament».

  • Quins són els graus amb la nota de tall més baixa i més alta de cara al curs 2018-2019?

    La Selectivitat 2018 està a tocar i milers d’alumnes ultimen les darreres hores per preparar els exàmens que els obriran les portes a les carreres i les facultats que desitgen. Però no tot depèn d’ells i elles. Les notes de tall, elaborades a partir de la demanda i l’oferta de places de cada grau, poden ser una barrera d’entrada per a molts alumnes. La Generalitat ha elaborat un catàleg per a consultar les notes de tall en base a la demanda de l’any passat; aquí publiquem el TOP 5 amb les carreres amb menys i més nota, tant de la branca de lletres com de ciències.

    La nota de tall de Matemàtiques puja sis punts i mig en vuit anys

    Si mirem a les ciències, la de Medicina continua essent la carrera amb la nota de tall més alta amb diferència. La UPF torna a liderar el rànquing demanant un 12.84 pels futurs metges, superant Medecina al Campus Clínic de la UB amb un 12.72. Tot i que la diferència de nota no és tanta, l’oferta de les dues universitats sí que divergeix: mentre que la UPF només té lloc per a 60 estudiants, la UB en disposa de 259 entre els Campus Clínic i Bellvitge.

    Seguint la llista hi ha Odontologia i Veterinària, totes dues de la Universitat de Barcelona, amb un 11.61 i un 11.53 de nota de tall respectivament després d’haver pujat un punt des del curs 2015-16. En la quarta posició hi ha Matemàtiques, que és una de les carreres que més ha variat la seva nota de tall: des del 2010, quan només requeria un 5, el llistó ha anat pujant progressivament. El 2014 ja es demanava un 7.9 i el 2016 un 10.61. Ara, la nota de tall demanada és de 11.42. Per últim, la llista la tanca Microbiologia, amb un 11.05, a la Universitat Autònoma de Barcelona.

    I, començant per la cua en la branca científica i tecnològica, s’hi troben Òptica i Optometria (UPC), Tecnologies Marines (UPC), Geologia (UB i UAB) i Innovació i Seguretat Alimentària (UdG), totes elles amb un 5 de nota de tall.

    La UPF, la facultat amb les notes més exigents en lletres

    La Universitat Pompeu Fabra, degut a les seves aules reduïdes (que acullen normalment una vuitantena d’estudiants), és la universitat catalana amb les notes de tall més altes en les carreres de lletres. El grau més exigent per als que es plantegin aquesta sortida és Estudis Internacionals. Economia i Empresa, amb un 12,44 sobre 14. Seguida de prop, està el grau en Estudis Globals, una carrera que contempla la cooperació entre universitats internacionals i per la qual, els estudiants catalans, compten amb només 40 places.

    Baixant segueix el grau en Dret/Administració i Direcció d’Empreses, una carrera que conté tres graus i demana un 11.9 de nota. Les dues darreres carreres del Top5 es troben a la facultat de Comunicació: Publicitat i Relacions Públiques compta amb una nota de tall de 11.3 i Periodisme amb un 1179.

    Pel que fa a la cua de la llista en la branca de lletres i Humanitats, les universitats de Girona, Lleida i la Rovira i Virgili, hi comencen a tenir presència. Així, les notes més baixes corresponen als graus de Turisme (UdG i UdLl), Treball Social (URV i UdLl) i Traducció i Interpretació (UAB i UPF), totes elles amb un 5 sobre 14 de nota de tall. Seguint la llista trobem Sociologia, amb un 5.9 a la UB i un 5.77 a la UAB, i tancant-la, el grau en Relacions Públiques i Ocupació, que oscil·la entre el 5 i el 6.42 depenent la universitat que la imparteixi.

  • Riscos reals i fantàstics

    El relat social del càncer conté encara massa contes i decoracions de fantasia, massa metàfores i ficcions. Malgrat els rius de tinta i els diluvis d’informació científica que inunden des de fa dècades el judici de la gent, perviuen una infinitat de mites i idees equivocades sobre les causes i possibilitats de prevenció d’aquest conjunt de malalties que afectaran gairebé la meitat de la població al llarg de la seva vida. Una de les majors dificultats perquè calin les dades certes i els fets reals és que hi ha més de 200 tipus de càncer i que les possibilitats de supervivència varien entre l’1% i el 98%. El dia en què deixem de parlar del càncer com una sola malaltia, la comunicació serà més fàcil i profitosa, però aquest dia encara no ha arribat. Una de les dades més interessants que emergeixen de tota la recerca científica és que 4 de cada 10 càncers poden evitar-se amb canvis en l’estil de vida. Les possibilitats de prevenció són, doncs, immenses, però per això la gent ha de tenir clars quins són els factors de risc o causes reals del càncer i quins són simple fantasia. I aquest és el problema.

    La creença en factors de risc no provats està bastant estesa, segons un estudi transversal publicat en l’European Journal of Cancer, el primer que explora les creences de la població sobre les causes reals i fictícies del càncer. Aquest estudi reflecteix que més del 40% de les persones creu que l’estrès i els additius alimentaris poden causar un càncer; entorn del 35% pensa que poden provocar-ho les freqüències electromagnètiques i els aliments modificats genèticament, i, en percentatges inferiors, també es creu que poden causar un càncer els edulcorants artificials, les línies d’alta tensió, els telèfons mòbils, els aerosols, els productes de neteja, els forns microones i beure en ampolles de plàstic. A més, en preguntar a la població sobre les causes provades del càncer, el 88% encerta en identificar el tabaquisme i el 80% el tabaquisme passiu; percentatges inferiors identifiquen el sobrepès, els rajos ultraviolats i tenir familiars amb càncer, però solament el 30% sap que el baix consum de fruites i verdures augmenta el risc del càncer, i la majoria dels enquestats no reconeix altres factors de risc com són el consum d’alcohol i la inactivitat física.

    Aquests resultats corresponen a una mostra de la població anglesa i no són extrapolables. Tampoc se sap si el coneixement de les causes del càncer està millorant o empitjorant, doncs falten estudis amb els quals comparar. Se sospita que les xarxes socials podrien facilitar la difusió d’idees equivocades, però aquesta és una qüestió que encara cal estudiar més i millor. Sí que sembla clar, com apunta l’estudi de l’EJC, que un millor coneixement de les causes reals s’associa amb un estil de vida més saludable. No obstant això, la creença en causes no provades no s’associa amb un pitjor estil de vida i, el què és més paradoxal, els qui identifiquen millor les causes reals del càncer identifiquen pitjor les causes falses. Es pot especular que hi ha persones que tendeixen a sospitar de tot, però encara hi ha molts caps que lligar. I, sobretot, queda molt treball de comunicació perquè la gent sàpiga destriar la realitat i la fantasia, i així pugui prendre millors decisions sobre el seu estil de vida. Gràcies als tractaments, en quatre dècades la supervivència del càncer al cap de 10 anys del diagnòstic ha passat del 25% al 50% als països més desenvolupats, però queda encara molt marge de millora perquè aquests càncers ni tan sols arribin a desenvolupar-se.

  • Sobrediagnòstic en la hipertensió: 3 de 4 adults haurien de modificar el seu estil de vida

    L’American College of Cardiology i l’AmericanHeart Association, una de les organitzacions més influents del món en salut cardiovascular, van publicar fa un parell de mesos una nova Guia de la Pràctica Clínica sobre Hipertensió Arterial que situava el llindar diagnòstic d’hipertensió arterial (HTA) a 130/80. Actualment aquest llindar està situat a 140/90 seguint els criteris dibuixats l’any 1993.

    Segons els càlculs de les mateixes institucions, el nombre de persones que a partir d’ara seran diagnosticades amb hipertensió abans dels 45 anys triplicaran els actuals en el cas dels homes, i es duplicaran en el cas de les dones. En el cas americà, això suposa incorporar 30 milions de persones a la llista dels hipertensos. Del total, però, estimen que només entre el 25% i el 30% necessitaran medicació suplementària o revisar el tractament actual.

    A banda, ells mateixos etiqueten també de tensió elevada i recomanen modificar estils de vida i tenir un seguiment mèdic a les persones amb la tensió superior al llindar 115/75. Aquesta tensió és la que té entre el 60 i el 85% de la població general, el que implica que tres de cada quatre persones podran ser catalogada com a «malalta».

    Sebastián Vignoli, metge de família referent en malalties cardiovasculars, defensa que «no hi ha proves científiques que demostrin que aplicar un tractament a aquest nivell d’hipertensió [130/80] aporti res» i indica que això afavorirà el sobrediagnòstic. A més, ens explica que, com tot, els nous estudis i les noves orientacions s’inicien a occident i s’acaben estenent: «ja va passar amb la diabetis i passarà ara amb la hipertensió». A més, creu que s’acabaran instaurant els criteris perquè «allà als Estats Units els metges de família tenen poc pes» i cardiòlegs i internistes els aplicaran.

    En la mateixa línia, Vignoli explica que els cardiòlegs «d’aquí» també aposten per baixar els criteris però que hi ha també resistència a fer-ho des d’algunes associacions. Com encara no està actiu, les crítiques no estan sent determinants per saber què s’acabarà fent.

    Per sobrediagnòstic entén el diagnòstic d’un trastorn a una persona que no té símptomes, és a dir, «sobrediagnosticar és dir-li a algú que té un problema encara que aquell trastorn no li reduirà la vida per res», apunta Vignoli. En aquest sentit, en un article detallat, Vignoli explicava que «no existeixen evidències suficientment sòlides per etiquetar de “tensió arterial elevada” i recomanar modificació d’estils de vida i seguiment mèdic a les persones amb tensió arterial major de 115/75 (60-85% de la població general)». Al mateix temps, afirma que tampoc existeixen «per diagnosticar d’“hipertensió” i recomanar tractament farmacològic a les persones amb tensió arterial major de 130/80, hagin o no tingut esdeveniments cardiovasculars».

    La confusió entre causa i factor de risc

    Una causa és allò que provoca la malaltia i sempre està present. Un factor de risc en canvi serà un factor que, quan no trobem la causa d’una malaltia, es cregui que pot estar associat a aquesta. Els factors de risc no tenen per què estar presents en tothom en una mateixa malaltia i mai es podrà afirmar que són una causa segura d’aquesta.

    Per il·lustrar aquesta idea, Sebastián Vignoli explica que en malalties cardiovasculars no acostuma a haver-hi causes, el que sí que hi ha són factors de risc associats. I ho exemplifica dient que «no tothom que té un ictus és hipertens».

    Relacionar causa i factor de risc com iguals és perillós doncs pot portar a voler desenvolupar tractaments per a casos que no en poden tenir com ara envellir. I és que «envellir en si és un factor de risc per emmalaltir», apunta Vignoli.  però segons Vignoli  no afirmarem que envellir, en ser un factor, és ja una malaltia ni tampoc desenvoluparem tractaments si no es pot garantir que siguin efectius per la gent que ho viu. Això seria de nou sobrediagnosticar.

    Investigar, desenvolupar, avançar

    «La medicina occidental està farcida d’interessos». Aquesta afirmació surt sovint de la boca de molts professionals sanitaris i científics. Sebastián Vignoli creu que és molt complicat separar els avenços i els estudis que es realitzen dels interessos que hi ha al darrere. Econòmics però també interessos interns dels professionals. «Els especialistes tenen tendència a expandir el seu camp d’acció, sempre volen fer més proves i més cribatge», apunta al mateix temps que afirma que «no ho fan amb mala intenció» sinó que la majoria «ho creuen necessari».

    Vignoli, crític ara amb el canvi de llindar, també ho és amb la facilitat que hi ha a l’hora de desenvolupar nous tractaments. La metaciència actualment està estudiant com s’investiga la ciència i està trobant moltes errades. Si això passa és perquè cada cop que es desenvolupa un nou tractament es realitza un assaig clínic on es compara el nou tractament amb un placebo o amb un tractament vell. El problema que indica Vignoli és que «quan la medicina decideix confirmar que una cosa que ja fa està ben feta, es troba que en el 40% dels casos estaven equivocats». «No es poden implementar nous tractaments i noves proves diagnòstiques que s’incorporen a les guies per després haver d’anar corregint», afegeix Vignoli.

    Actualment es realitzen dos assaigs clínics de mitjana perquè una intervenció sigui aprovada. «Si baixem el llindar també en això, engreixarem aquest 40%».

    Sobre els motius que porten a aquesta producció d’avenços i tractaments que acaben sent ineficaços? Un sistema d’incentius «malaltís»: segons Vignoli, existeix pressió perquè publiquis i a més perquè aquestes publicacions siguin positives.

  • Més escèptics lleials

    Si calgués resumir els problemes que afecten la comunicació científica en només un, aquest seria l’exageració, o hype, com diuen els anglosaxons. Missatges exagerats són tots els que, de forma voluntària o involuntària, distorsionen les troballes de la recerca i van més enllà del que se sap amb certesa. I no són una raresa, sinó un fenomen massa habitual. Passa en el periodisme, on s’etiqueta com a sensacionalisme; en la divulgació, quan se sacrifica el missatge científic rigorós en l’altar de l’espectacle (l’espectacularització de la ciència), i en la comunicació professional, quan en les notes de premsa es mostra solament la cara més positiva de la recerca. I pot passar fins i tot en la comunicació entre metge i pacient, quan no s’ofereix una informació equilibrada entre els beneficis i perjudicis de les intervencions mèdiques. L’efecte final de l’exageració, particularment en el camp de la biomedicina, és la creació de pors infundades i d’esperances desmesurades, a més d’una certa pèrdua de confiança. A les xarxes socials els missatges distorsionats campen al seu aire, però una part de la responsabilitat també és dels agents de l’ecosistema de la comunicació científica, des dels investigadors als periodistes, passant pels comunicadors i divulgadors professionals.

    Gairebé 400 d’aquests agents, gairebé tots espanyols però també de Llatinoamèrica, es van reunir fa res a Còrdova (Espanya) al VI Congrés de Comunicació Social de la Ciència per discutir sobre els reptes, mitjans, maneres, recursos, problemes i altres circumstàncies que afecten la difusió de la ciència i els seus protagonistes. La seva visió, com no podia ser d’una altra manera, no és uniforme, doncs la tasca de científics, comunicadors i periodistes és ben diferent. Els científics, malgrat la falta de recursos i les retallades dels últims anys, estan fent meritòries contribucions a la ciència alhora que s’involucren cada vegada més en tasques de divulgació; els comunicadors i divulgadors estan desplegant una infinitat d’iniciatives per acostar la ciència al públic, i els periodistes, sens dubte la part més minoritària en aquest congrés, segueixen mantenint el millor que poden la seva mirada crítica i la seva imparcialitat. Com va dir la periodista argentina Nora Bär, del diari La Nación, el periodisme ja no és el que era; però, malgrat les seves crisis i dificultats, persisteix en la seva obligació d’informar amb rigor sobre la incertesa pròpia de la ciència, tractant a més de promoure el pensament crític i l’alfabetització sobre el mètode científic. Perquè la ciència no és un món ideal, com sovint ens fan veure els divulgadors, sinó una activitat complexa i amb els clarobscurs de tota activitat humana. I si no s’ocupen d’això els periodistes, qui se n’ha d’ocupar?

    L’element aglutinador de tots aquests professionals no és un altre que la cultura científica, que és una part de la cultura tan important com les humanitats (segons la cèlebre fórmula de Jorge Wagensberg, cultura menys ciència igual a humanitats). En les últimes dècades, i des dels diferents fronts, s’ha fet molt per la seva promoció; sens dubte cal seguir fent-ho, però d’una manera cada vegada més madura i responsable. Perquè la major cultura científica ajuda a moderar l’optimisme sobre els efectes del desenvolupament científic-tecnològic i fomenta la participació, com va apuntar el filòsof de la ciència José Antonio López Cirerer. Inevitablement, ens fa també més desconfiats de les institucions científiques, més crítics amb els missatges i més descreguts de la imatge una miqueta idealitzada de la ciència. Ens fa més escèptics, sí, però «escèptics lleials» amb el raonament crític i científic.

  • Els gens més populars de la biomedicina són els més estudiats

    No saps com ni ben bé perquè i, de cop i volta, alguna cosa es posa de moda. Una dieta, un estil de vestir, un costum, una sèrie a televisió, un objecte. Les raons sovint són indesxifrables, per bé que algú sempre hi acaba trobant un motiu. En ciència, encara que pugui semblar el contrari, ve a passar una cosa semblant. La diferència és que la raó que ho explica té més connexions amb la realitat. I també en medicina.

    De cop i volta, si més no aparentment, creix l’interès per una malaltia. I, des que la genètica ha entrat en la modernitat, l’estudi d’un gen concret passa a rebre tota l’atenció del món. En realitat, el que passa no és que un gen es posi de moda, sinó que una troballa específica fa que es disparin els estudis sobre aquell tema i que investigadors d’arreu s’hi posin. En aquest sentit, la comunitat científica es comporta talment com si seguís la moda.

    Aquest plantejament, d’entrada trivial, va trobar el seu complement ideal ara fa uns tres anys en un estudiant de nom Peter Kerpedjiev. Aleshores, completava la seva formació post-doctoral com a bioinformàtic a la Universitat de Harvard i buscava, segons explica ell mateix, un tema interessant per a una «conversa intel·ligent» sobre genètica. I va ser buscant la resposta adient que se li va acudir la pregunta ideal: Quins són els gens més estudiats de la història i per què?

    Tres anys més tard, i gràcies a una col·laboració amb la revista Nature, Kerpedjiev acaba de publicar la llista dels 10 gens més citats per altres autors en treballs de recerca publicats a les grans revistes científiques del món. Alguns d’aquests gens, explica, fan el mateix recorregut que un objecte de moda. I tots tenen a veure amb malalties que, d’una manera o altra, han marcat les tendències de recerca a tot el món.

    Pocs entre molts

    La primera cosa que es constata en el treball de l’investigador de Harvard és que, en realitat, hi ha molt pocs gens que es coneguin en profunditat. De fet, dels aproximadament 20.000 gens associats a proteïnes que es calcula que componen el genoma humà, poc més d’un centenar representen gairebé el 30% de tots els que «s’han publicat» els darrers anys en alguna revista científica d’impacte. I d’aquesta centena, potser amb vint en tindríem prou per explicar les grans tendències de recerca en biomedicina i salut pública. De la resta, i això vol dir molts milers, amb prou feina se sap res més que un nom format per lletres i números.

    De tots ells, el número 1, i amb molta diferència, és el gen p53, conegut també com el «guardià del genoma». Forma part de la família dels gens coneguts com a supressors de tumors. Aquest gen està mutat en més de la meitat dels tumors humans, fet que fa que moltes de les teràpies contra el càncer estiguin fonamentades en fàrmacs que mirin de desactivar la seva funció. En el moment de la publicació de l’article de Kerpedjiev, acumulava 8.479 cites, és a dir, referències en altres articles científics. En els tres anys que ha durat el seu estudi, el nombre de cites s’ha incrementat en més de 2.000.

    El segon, a gairebé 3.000 cites de distància, és el gen TNF, associat inicialment a la necrosi (mort de teixits) provocada per tumors i, molt més recentment, a malalties inflamatòries. La dada denota l’interès de la comunitat biomèdica per aquestes malalties, moltes de les quals s’associen a l’envelliment. I el tercer, amb 4.600 cites, és l’EGFR, un receptor de membrana cel·lular associat a un factor de creixement. Per entendre’ns, és una proteïna situada a la cara externa de la membrana de la cèl·lula que, quan està mutada, genera resistència a molts dels fàrmacs que es donen per lluitar contra el càncer.

    Els gens que segueixen, ja a una certa distància, s’allunyen del camp d’estudi de l’oncologia. Tenen a veure amb la formació de vasos sanguinis (gen VEGFA) i de gran interès en malalties cardiovasculars; la formació de colesterol (gen APOE); o el desenvolupament del sistema immunitari (Interleuquina 6).

    En la posició 7, i amb més de 3.500 cites, hi ha el que podríem anomenar el gen «més català», el TGF beta. Aquest gen té a veure amb el control de la proliferació cel·lular, un dels trets característics de les cèl·lules tumorals. Per què el més català? Doncs perquè l’investigador Joan Massagué, director de l’Institut Sloan Kettering de Nova York, un dels més influents del món en recerca oncològica, ha fonamentat bona part de la seva carrera en el seu estudi. Cal tenir en compte que Massagué és un dels investigadors més citats del món en Biomedicina i que aquesta posició l’ha assolit gràcies a aquest gen.

    Uns tant i altres tan poc

    I això que dèiem de les modes. Fins a l’any 1985, més del 10% dels estudis en genètica miraven d’entendre els mecanismes de l’hemoglobina, la molècula que dóna el color vermell a la sang i que és l’encarregada de transportar l’oxigen. I durant un temps, just a partir d’aquesta data, els gens més buscats varen ser els que tenien a veure alguna cosa amb la sida. Òbviament, se segueix estudiant en tots dos camps, però amb molta menys intensitat pel que fa a l’estudi dels seus gens.

    En tot cas, la llista elaborada per Kerpedjiev denota com des d’algunes instàncies es pot afavorir o no la lluita contra determinades malalties, a les que acaba posant de moda entre els científics. Amb diferència, els gens més estudiats estan relacionats amb el càncer. I el motiu no és cap altra que l’enorme impuls econòmic que es va donar a aquests estudis a principis de la dècada de 1970 quan l’aleshores president Richard Nixon va proclamar que amb 10 anys s’havia de curar la malaltia.

    Respecte d’altres malalties, com les cardiovasculars, metabòliques o infeccioses, la indústria hi té molt a dir. La llegenda diu que les grans companyies farmacèutiques multinacionals són les responsables de l’impuls de la seva recerca genètica per una consideració de mal pair: en determinats cercles, aquestes patologies, juntament amb el càncer, se les anomenava «les malalties rendibles» pel volum de negoci que generaven.

    A l’altre extrem, tant des del punt de vista genètic com econòmic, hi ha els més de cinc milers de malalties minoritàries. Moltes d’elles esperen que algun dia es trobi el seu gen i com combatre els seus efectes quan està mutat. Per sort, cada vegada hi ha més estudis en aquesta direcció.