Just Deploy It!

Etiqueta: ètica

  • Sanitat, seguretat i mitjans de comunicació privats… al cinema

    Quan vaig començar a estudiar enginyeria a la universitat, de forma innocent, li preguntava als meus professors: «Nosaltres no tenim un jurament hipocràtic?». El jurament hipocràtic és un codi deontològic que tradicionalment juren els estudiants de l’àmbit de la salut, abans de començar a practicar la seva professió. Fa referència al compromís amb la seva professió i els seus pacients, el respecte en vers els malalts i la honradesa de la seva acció, enaltint la vocació de servir al sofrent… fa referència, en definitiva, a l’ètica de la seva professió. I no, els enginyers no en teníem de jurament similar, ni nosaltres ni ningú més fora de l’àmbit de la salut, així que haurem de confiar, sempre, en l’ètica que tingui cada individu en qüestió.

    El cinema ha retratat aquest compromís ètic dels professionals de la salut en multitud d’ocasions. Només cal recordar la pel·lícula Patch Adams (1998), on un impecable Robin Williams recreava la història real d’un metge que feia servir la risoteràpia amb finalitat mèdica i terapèutica amb els seus pacients. Algun metge hi haurà que no faci com cal la seva feina, com a tot arreu, sempre hi ha excepcions. En aquest sentit, destaca la pel·lícula El doctor (The Doctor, 1991), en què veiem l’evolució d’un prepotent i inhumà cirurgià, interpretat per William Hurt, que emmalalteix de càncer i veurà i viurà a la seva pell el que se sent des de l’altre banda, especialment quan et denigren i t’humilien.

    THE DOCTOR, William Hurt (left), 1991, © Buena Vista

    Tornem al tema de l’ètica. Segur que entre tants deu haver-hi algun metge corrupte. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, en surten uns quants. En aquest cas, la diana de Moore és el sistema privat de salut dels Estats Unit, i mostra el mercantilisme associat a la salut i a la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal, de com els polítics des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.

    El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital li posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per un, ell ha de triar quin dit se li posa. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tot tipus, fet que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americans. A canvi, a ella se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. Als seus pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.

    Sicko, Michael Moore

    A la recent i reeixida sèrie The good doctor (2017-), hem normalitzat veure parlar habitualment de diners a l’hora de prendre decisions mèdiques o, fins i tot, senzillament, veure com no s’atenen persones que no tenen assegurança o a aquells que, malgrat tenir-ne, les proves o tractaments que necessita no són a la lletra petita del contracte. Especialment en la seva cinquena temporada, on un grup d’inversió compra (o ho intenta) l’hospital. Diuen que la Covid-19 no en sap de territoris (o almenys, això és el que pensen alguns polítics), però de ben segur que en sap de classes socials, i els Estat Units n’és un exemple com veiem sovint a les notícies. A la pel·lícula distòpica Elysium (2013), venuda com ciència ficció d’acció, en realitat és una crítica sociològica a un model de societat en què un percentatge reduït de la població té al seu abast una tecnologia que li permet viure de forma saludable i còmoda. La trama esdevé a l’any 2154, però el que veiem no sembla tan llunyà en el futur.

    Al documental Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, evidentment. Malgrat el seu caràcter públic tampoc deuen ser perfectes, però Déu n’hi do quin servei donen. A la inversemblant Volcano (1997), en una ciutat de Los Ángeles en flames, colpejada i col·lapsada per una erupció volcànica en el seu subsòl, es planteja la disjuntiva dels bombers d’haver de prioritzar entre dirigir-se als barris més rics de la ciutat i menys poblats i dispersos, o als barris més desafavorits però densament poblats. A la pel·lícula sí que hi van al final als barris més modestos, però no immediatament, s’ho van haver de pensar.

    L’article Qui patrulla els carrers de Nova Orleans? (Who Runs the Streets of New Orleans?, 2015), publicat al New York Times Magazine, va inspirar la sèrie APB (2016-2017), en què un multimilionari es fa càrrec de la seguretat d’un dels districtes de la ciutat de Chicago (recordem que el periodista parlava d’un cas real que esdevenia a un barri de Nova Orleans, i no era una broma). Després d’una única temporada (es veu que el tema no va interessar al públic de la cadena), el que va sorprendre a cada episodi no va ser la tecnologia policial d’avantguarda que empraven, absolutament espectaculars, sinó les continues discussions entre el propietari de l’empresa, obsessionat per resoldre els delictes i atrapar els delinqüents, i el consell d’administració de la seva pròpia empresa obsessionada amb l’obtenció de beneficis. Però, de quins beneficis parlem? On són realment els diners?

    Si el que fem és privatitzar un servei públic, els ingressos surten de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses a la vegada, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenta. Si els ingressos són els que són, els beneficis augmenten disminuint la despesa, clarament. Els aficionats a la ciència ficció ho sabem des que vam veure Robocop (1987). La pel·lícula plantejava un supòsit d’extrema modernitat i de gran polèmica: la possibilitat de privatitzar la seguretat dels ciutadans amb el risc que implica, com decisions esbiaixades producte d’objectius econòmics o polítics, i la vital importància de l’ús de les intel·ligències artificials, que poden monitoritzar tot el que fem, però afectant a la privacitat de les persones de retruc.

    Els polítics no surten gaire airosos a la pel·lícula Robocop: són abanderats de la màxima «el fi justifica els mitjans», còmplices de l’auge de les grans corporacions, ansioses de fer negoci venent els seus serveis tecnològics a l’Ajuntament, amb tot el que això implica (diners i influència). El poder polític es comportava a la ficció d’una forma propera a una organització criminal moderna (us sona d’alguna cosa?). Un mercantilisme i una corrupció institucionalitzada que no deixaven en molt bona imatge el paradigma del somni americà justament a Detroit, la ciutat bressol de la indústria automobilística, transfigurada en la realitat, avui dia, en una veritable ciutat fantasma, sense fàbriques, sense ciutadans, sense somnis i que el mateix Michael Moore va descriure al documental Capitalisme: Una història d´amor (Capitalism: A Love Story, 2009).

    Sicko, Michael Moore

    Al documental Sicko (2007) també fan esment de polítics corruptes comprats, reconeguts fàcilment per ser beneficiaris al cap dels anys del que anomenem «portes giratòries». Desconfieu de les opinions dels polítics que n’han gaudit i dels partits que ho permeten i els donen veu. Nosaltres en coneixem uns quants, els tenim ben a prop i sovint als mitjans de comunicació, entrevistats i opinant. Desconfieu també dels mitjans de comunicació que tenen una gran part dels ingressos de publicitat de l’administració i de grans corporacions, altrament pot passar el que vèiem a la pel·lícula La cortina de humo (Wag the Dog, 1997) en què la crisi es desferma a la Casa Blanca quan el president dels Estats Units és acusat d’abusar sexualment d’una becària en el mateix despatx oval pocs dies abans de la seva reelecció. L’estratègia que dissenya el seu principal assessor de comunicació consisteix a aixecar una cortina de fum inventant una guerra contra Albània per distreure l’atenció de l’opinió pública nord-americana. I sí, aquesta pel·lícula es va produir i estrenar abans que esclatés el cas Lewinsky a la cara del president Clinton. Si voleu més coincidències amb el món real, el 20 d’agost del 1998, coincidint amb la declaració de Monica Lewinsky davant el Gran Jurat, Clinton va ordenar el bombardeig de bases terroristes al Sudan i Afganistan en represàlia pels atemptats perpetrats dues setmanes abans contra les ambaixades nord-americanes a Kenya i Tanzània.

    De fet, no cal recordar una historia inventada, es pot fer menció d’una pel·lícula basada en fet reals: Desvelando la verdad (Shock and Awe, 2017), la història real de com, després dels atacs de l’11 de setembre del 2001, l’administració de George Bush va desviar l’opinió pública del culpable Ossama bin Laden cap a Saddam Hussein, amb l’objectiu de tenir una excusa per començar una guerra amb l’Iraq el 2003. Mentre càrrecs de govern com Donald Rumsfeld, Colin Powell i Condoleezza Rice s’inventaven l’existència de les llegendàries armes de destrucció massiva de Saddam (de polítics mentiders sobre aquest tema també en tenim a prop), només els periodistes del Knight Ridder Newspapers van ser honestos i valents i van dubtar del missatge institucional, tal i com ho podem contemplar en el llargmetratge. Nosaltres, aquí, encara tenim mitjans buscant els culpables dels atemptats del nostre fatídic 11 de març del 2004, tot i que ja hi ha hagut un judici amb sentència en ferm.

    ¿A on ha quedat el quart poder que representa la premsa i que hem vist tants cops a pel·lícules, algunes tan emblemàtiques com Ciudadano Kane (Citizen Kane, 1941) d’Orson Welles? Doncs depenent del model de negoci que hagis escollit: The New York Times creu que el futur de la premsa passa per les subscripcions digitals. Fa pocs mesos superava les 10 milions i aspiren el 2027 a arribar a les 15 milions. I com esperen aconseguir-ho? Doncs augmentant el número de periodistes i, sobretot, millorant la seva qualitat, independència i credibilitat. Repetim: «qualitat, independència i credibilitat». Reconeixem aquesta estratègia en els nostres diaris, ràdios i televisions autòctons?

    A més, per enganyar-nos i manipular-nos es pot influenciar en el vot mitjançant les xarxes socials emprant notícies falses. Ho podeu veure perfectament explicat en la pel·lícula Brexit (Brexit: The Uncivil War, 2019), basada en fets reals. Gràcies a la venda d’informació privada i confidencial per part de l’empresa Cambridge Analytica al partit que estava a favor de marxar de la Unió Europea, i es va convertir així en una fàbrica generadora de notícies falses. I van guanyar perquè la gent s’ho va creure, especialment la gent de més edat… S’ho van creure tot!

    Brexit, Toby Haynes

    Moore, al seu documental Sicko, afirma que «una societat es pot jutjar per la forma en què tracta els seus membres més desafavorits», i afegeix: «i també com tracta els seus herois», referint-se, en el seu cas, als treballadors i voluntaris que van ajudar a desenrunar les Torres Bessones i que van patir greus malalties respiratòries al pas dels anys, i van quedar abandonats a la seva sort sense cap tipus de cobertura sanitària. Aquesta afirmació la podríem aplicar al nostre cas, en l’equipament del personal sanitari i les seves dotacions. O a les retallades en el sector sanitari. Esperem que tot torni a la normalitat ben aviat després de la pandèmia… i com ho sabrem que ja hi som a la normalitat? Doncs quan els policies que aplaudien al personal sanitari cada dia a les 20h els tornin a atonyinar com no fa gaires anys, quan aquests tornin a protestar per les retallades dels polítics que haurem escollit en el futur amb els nostres vots.

    Perquè, a qui votaríem si hi haguessin unes noves eleccions? A la pel·lícula italiana La hora del cambio (L’ora legale, 2017) podem tenir una resposta a aquesta pregunta. Un poble cansat de la corrupció del partit de l’alcalde, del caos normatiu i de les decisions polítiques interessades, decideix votar a un honest candidat que proposa lluitar contra la corrupció. Un cop escollit, la seva voluntat i compromís amb la legalitat sense excepcions de seguida es topa amb la gran majoria de ciutadans que preferien l’anterior forma de política perquè, en el fons, ells eren partícips i còmplices del que feia, o esperaven ser còmplices si no ho eren. I sí, el poble va acabar aconseguint que tornés el corrupte polític ja conegut i que prometia poder aparcar on volguessis, entre d’altres proclames. Això és el que vol la gent? Aparcar on vulguem i poder anar al bar de davant? En aquesta pel·lícula sí.

    És possible que tot fos diferent si les diverses professions que hem citat en els anteriors paràgrafs tinguéssim, com el personal sanitari, el seu propi jurament. I, potser, l’ètica canviaria algunes de les decisions fetes en el món real… Quin és el preu de la teva ètica?

  • Marc Antoni Broggi: “De la crisi sortirem amb una evidència més gran de la necessitat d’acompanyament en el final de la vida”

    Marc Antoni Broggi és doctor en Medicina i Cirurgia i, actualment, president del Comitè de Bioètica de Catalunya, una institució de la Generalitat de Catalunya al servei dels professionals i dels ciutadans que s’encarrega d’assessorar en problemes ètics que sorgeixen al voltant de la vida i de la salut. Broggi destaca la importància de l’acompanyament al pacient i als familiars en el tram final de la vida. Argumenta que, per a fer-ho adequadament, cal formació. «Els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, el dol i la pèrdua. És el què els ciutadans esperen de nosaltres», diu.

    Un dels seus camps de recerca principals és la bioètica. Quines implicacions té la bioètica en la crisi de la Covid-19?

    Crec que són moltes. En la bioètica, precisament, es fa necessari abordar situacions com aquestes, on ens trobem tots sorpresos i perplexos davant de fets relacionats amb la medicina i les ciències de la vida que necessiten una anàlisi difícil però necessària. Aristòtil ja ho deia que el que porta els éssers humans a pensar és la perplexitat davant de canvis que apareixen. La bioètica vol ser, justament, una ajuda per decisions que s’han de prendre en situacions complicades i en condicions d’incertesa i amb un coneixement limitat.

    El que fa la bioètica és ajudar a ponderar els valors que estan en joc, avaluant, per exemple, els principis que es tenen en compte o les conseqüències probables de les actuacions; és a dir, té un hàbit de donar raons, de reconèixer els límits i de saber respondre, d’acceptar la responsabilitat. I en aquesta crisi de la Covid-19 hi ha molts factors que són tributaris de la bioètica: pot ser l’assignació d’uns recursos que són limitats, la decisió de transformar un hospital perquè sigui apte per la Covid-19 i deixar de tractar persones que tenen altres malalties, o els límits del confinament. Cada decisió d’aquestes s’ha de prendre donant les raons que la justifiquen, fent-ho amb transparència. La bioètica ajuda, no per triar «la bona solució», sinó la millor, o menys dolenta, en aquell moment.

    Els pacients més vulnerables han de tenir les mateixes oportunitats de tractament. Però com es pot garantir això?

    Jo crec que els professionals sanitaris estan preparats per fer aquest tipus de decisions, i aquestes s’han de prendre com estan habituats a fer-ho: ponderant tota una sèrie de valors. En aquest cas concret, el Comitè de Bioètica va voler ajudar als professionals que es poguessin recolzar en uns protocols mitjançant els quals es pogués prioritzar segons una sèrie de paràmetres, i que les decisions no es limitessin a triar per un sol d’ells, com pot ser el de l’edat. L’edat és un paràmetre més, però no és, ni de bon tros, el paràmetre fonamental per una decisió individualitzada. Sí que ho són, en canvi, les possibilitats de recuperació del pacient.

    Els professionals sanitaris estan sotmesos a una gran pressió assistencial en aquesta crisi. Tenen l’adequat suport?

    Crec que necessiten molt suport de la ciutadania en general, i dels poders públics en particular. Sí, necessiten el suport màxim aquests dies. Em fa l’efecte que la tensió és molt forta i que estan molt exhausts, ja que la crisi no només és intensa sinó molt llarga, i estar a primera línia, dia a dia, cansa molt A més, hi ha moltes baixes entre ells, i això fa disminuir molt el nombre de personal disponible. La pressió és, doncs, molt forta i han de notar el reconeixement. Tots els serveis psicològics, que abans eren una mica marginals, formen ara part dels serveis fonamentals, no només pels malalts i pels familiars, sinó també pels professionals. Aquesta crisi ens ha ensenyat realitats que no havien aflorat i que, en canvi, ara s’han vist clarament necessàries.

    D’altra banda, hi ha moltes expressions de solidaritat, de fraternitat, que s’han posat en marxa i que en veure-les, ens poden emocionar. S’ha vist que depenem d’una sèrie de serveis, no només dels sanitaris, sinó de tots els que ens permeten estar confinats: ho podem fer perquè ens arriba menjar, perquè hi ha una sèrie de serveis mínims que funcionen. L’educació, per exemple, també s’ha hagut d’adaptar a la situació. Jo crec que aquesta crisi ens ensenya moltes coses i, entre elles, la nostra capacitat, com éssers humans, de resiliència, d’adaptar-nos a noves situacions en poc temps. Hem sigut capaços, tot i el coneixement limitat del virus i de com actua, de modificar la corba natural de la seva expansió i de la mortalitat que provocaria, o de transformar, per exemple, un gran hospital en poc temps per a entomar l’onada tremenda de la Covid-19 que li venia a sobre.

    En la situació actual, molts malalts estan morint en soledat, sense poder agafar de les mans als seus familiars. Què es podria fer perquè els pacients tinguessin una mort digna?

    Realment la quantitat de malalts que moren és molt elevada i la gran possibilitat de contagis ha fet restringir la presència de familiars i ha fet que molta gent no morís en les millors condicions ni amb prou dignitat. Crec que l’important és que es mantingui una sensibilitat per augmentar l’ajuda al màxim en el procés de la mort. Sé d’iniciatives imaginatives per tal que la gent es pugui acomiadar. Crec que els professionals del sector sanitari s’han fet també conscients d’aquesta necessitat i fan el possible per ajudar al màxim. És una qüestió d’actitud, de veure-ho com a no superflu, de mirar sempre que el malalt no se senti abandonat.

    Els professionals de la salut no només han de lluitar contra la malaltia, sinó ajudar que els pacients la visquin el millor possible i acompanyar-los en el tram final de la vida

    Vostè va escriure un llibre que es titula «Per una mort apropiada», una mena de manual de bones pràctiques per a qui ha de tractar a un malalt terminal. Com s’ha de fer aquesta atenció a un malalt terminal?

    El més important és evitar el patiment. Després, s’han d’evitar les mesures inútils en aquell cas concret, que són un dany pel malalt i que a la societat tampoc li convenen. Finalment, s’ha de mantenir en el possible una comunicació personalitzada per descobrir i respectar les voluntats de cadascú, per adaptar-nos a la seva manera de ser. Per això insisteixo en l’adjectiu d’ajuda «apropiada», en el sentit que, no només sigui raonable, sinó que cada persona es pugui apropiar al màxim del seu procés. Diria, a més, que s’ha demostrat una necessitat clau en aquest moment, que és la que tots els professionals sanitaris, siguin de l’especialitat que siguin, adquireixin coneixements i habilitats per lluitar contra el dolor, per saber calibrar la no instauració de mesures ja inútils per aquella persona i per acompanyar-la.

    Hi ha prou formació entre el personal sanitari per comunicar i acompanyar en el final de la vida?

    Crec que n’hi ha, però que en caldria més. No n’hi ha massa en els estudis, i després els professionals l’adquireixen amb l’experiència. És molt superior la d’ara a la que hi havia fa uns anys. Els professionals d’ara saben millor com tractar aquests aspectes. Ara s’ha estès més àmpliament una cultura en el sentit que els professionals de la salut no només han de lluitar contra la malaltia, sinó ajudar que els pacients la visquin el millor possible i acompanyar-los en el tram final de la vida. S’ha demostrat que no es pot només reservar aquesta darrera cura, en la majoria de casos habituals, únicament als especialistes en cures pal·liatives.

    Creu que ara hi ha una major sensibilitat social per millorar les condicions i l’assistència en el tram final de la vida?

    Sí, hi ha una consciència molt més gran de la societat i també del personal sanitari. En aquest sentit, crec que aquesta epidèmia ha sigut un sotrac que ens ha fet més conscients. Sortirem amb una evidència més gran d’aquesta necessitat d’assistència en el tram final de la vida. D’alguna manera, amb aquesta crisi sortirem amb una consciència més lúcida dels nostres límits. Abans vivíem en una situació més inconscient, per exemple, molt envanida del nostre domini sobre la natura, de la malaltia per exemple. Però s’ha demostrat que la nostra ignorància en molts terrenys és més gran que el nostre coneixement. Crec que aquesta és una de les grans lliçons d’aquesta crisi. Els grecs haurien dit que aquesta epidèmia era un càstig per la nostra supèrbia, com passa a la Ilíada o a Èdip; i en aquest cas nostre podria ser pel maltractament que fem de la natura en molts aspectes. Potser no és un càstig, però sí una dura lliçó d’humilitat.

    Els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, el dol i la pèrdua. És el què els ciutadans esperen de nosaltres

    Com es fa entendre als familiars i al mateix pacient que aquest no té possibilitats de sobreviure?

    Encarar el pronòstic forma part de l’activitat de les professions sanitàries. Sempre han hagut de fer costat a un pacient quan s’acosta el moment en què arriba el seu final. S’ha de saber transmetre que es pot fer sempre alguna cosa per ell: perquè no pateixi, perquè estigui més còmode o se senti acompanyat… no s’ha de dir que no hi ha res a fer. És clar que s’ha de transmetre que ja convé parar de lluitar contra la malaltia i que, en canvi, s’han de dedicar els esforços que la persona estigui confortable. Hipòcrates, al segle V abans de Crist, ja deia que quan la malaltia “és més forta que nosaltres”, hem de saber acceptar-ho i no actuar inútilment contra ella. En general, crec que els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, la por i l’esperança, el dol i la pèrdua, i així ajudar el màxim en aquests moments. És el què els ciutadans esperen de nosaltres.

    A Catalunya hi ha un sistema de cures pal·liatives extraordinari. La setmana passada, precisament, va morir la meva mare. Vaig trucar a una amiga de cures pal·liatives quan vaig veure que era el final, va venir ràpidament, va fer el pronòstic, li va posar un tractament contra la dispnea, i va morir a casa, acompanyada per nosaltres i sense patir.

    Com poden els familiars fer un bon dol en aquestes situacions?

    És molt difícil. Haurem de buscar noves formes, improvisar imaginativament per fer el dol en una situació de confinament. La situació actual ens ha fet fer un pas enrere, i el dol resulta socialment complicat. Entenc que és molt difícil, però no sé per què no hi poden haver més de tres persones en un cementiri ampli a l’aire lliure i, en canvi coincidir en un metro: és un problema de sensibilitat, també. Durant segles, els humans hem anat esmolant unes formes socials d’acompanyament al dol, i ara, sobtadament, tot això s’ha trencat de forma provisional. Les famílies veuen que es queden sense un ser estimat i no han pogut acomiadar-se d’ell i ni tan sols compartir després el dol entre si.

    Vostè distingeix entre l’eutanàsia i la mort digna.

    Molta gent parla d’una forma imprecisa de l’eutanàsia. No és eutanàsia fer que la gent mori bé, fer que mori sense dolor, sense ofec, sense actuacions desproporcionades. Una cosa és provocar la mort quan no vindria, i una altra diferent és deixar que arribi sense patiment, sense actuacions que ja no són útils pel malalt o que aquest no vol. Això segon és bona pràctica, una necessitat. És mala pràctica deixar que el malalt pateixi.

    La mort és encara un tema molt tabú en la nostra societat. Com es pot abordar?

    La mort sempre ha sigut un tema tabú. Ara també ho és, però, més o menys, ho ha sigut sempre. Hi ha una frase d’una de les primeres obres de la humanitat, el Mahabharata, que diu que el més estrany dels humans és que, sent mortals, visquin com si no ho fossin. És a dir, la gent viu d’esquena a la mort, i en part, és sa que ho facin. No es pot viure bé pensant massa en la mort. Però és sa poder-hi pensar quan s’hi ha de pensar, és a dir, quan es mor algú del nostre voltant i l’hem d’ajudar, o quan a tu mateix et queda poc temps de vida. A parer meu, hi ha d’haver una preparació, tant intel·lectual com afectiva o sentimental. Saber que, un dia proper, això s’ha de deixar tal com estigui. En aquest sentit, no és bo no anar a veure un moribund o que els nens no vegin a l’avi mort o que no sàpiguen que s’està morint. És dolent amagar la mort.

    I llavors, com es pot explicar la mort als infants?

    Jo no sóc especialista en el tema, però hi ha experts que diuen que als nens se’ls hi ha de parlar de la mort amb naturalitat, no se’ls hi ha de dir mentides sobre ella i se’ls hi ha de parlar de manera espontània i sense dramatitzar-ho. En el dol, que el puguin expressar, fer servir el dibuix, actuacions simbòliques… Crec que sí: que als nens, a la seva manera, i de forma delicada, se’ls ha de fer intervenir, com en un problema més de la vida tal com és.

    El seu pare va exercir durant la guerra civil en una situació molt difícil. Ara no estem en una guerra però molts fan servir terminologia bèl·lica, què li sembla aquest ús d’expressions bèl·liques?

    Jo crec que no és gaire encertat parlar de la situació actual de l’epidèmia del coronavirus com si estiguéssim en una guerra. Crec que és bo reconduir-ho i parlar més aviat d’una situació en què es fa molt necessària la solidaritat i la fraternitat entre nosaltres. Estem en un moment en què hi ha gent que pateix i que necessita tota la nostra ajuda i els nostres recursos, no només materials sinó també organitzatius. Perquè la demostració de solidaritat que s’està vivint és impressionant: els grans hem d’agrair als joves el fet de protegir-nos amb el seu esforç i risc del seu futur, personal i econòmic. Aconseguir el confinament i que durant setmanes la gent pugui viure amb comoditat, sabent que hi ha uns serveis que segueixen estant en marxa, és extraordinari.

     

    Ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat la debilitat que tenim i que ens necessitem els uns als altres

    Creu que després d’aquesta crisi aquesta consciència social i de cooperació mútua seguirà existint?

    Jo crec que és bo que quedi aquest sentiment de necessitat de cooperació i solidaritat entre tots nosaltres. Ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat la debilitat que tenim i que ens necessitem els uns als altres. Això no es va aconseguir el 1918, durant l’anomenada grip espanyola. Ara s’ha aconseguit una solidaritat molt intensa i eficient, i no s’hauria de perdre ni oblidar. El meu pare recordava el temps de la guerra com un temps que et feia pensar que les coses no eren gens fàcils, i que havies de no oblidar que hi havia greus perills en l’horitzó. Ara sembla que també passarà una mica això. Que quan aquesta crisi passi, quedarà en les generacions futures com un record de la possibilitat dels perills. Les generacions futures diran: “jo vaig estar en aquella època”. Quedarà com una lliçó a la humanitat de què ens pot passar. És com acaba “La pesta” de Camus, amb aquest estat de consciència.

    Crec també que una de les coses que ha demostrat aquesta crisi sanitària és la importància del que en dèiem “l’estat de benestar”, que requerim una sanitat i una educació potents, i hem vist que han de ser potenciades, augmentades. Hem de fer un esforç per fer més sòlida la sanitat i l’educació públiques.

    Com creu que podrem anar sortint d’aquesta crisi sanitària i tornar a una certa normalitat?

    Jo crec que per a la sortida, pel desconfinament, necessitem més coneixement. Hem de ser capaços de saber quins límits estem disposats a passar, quin tipus de rebrot, per exemple, estem disposats a admetre. La sanitat pública i els experts tenen molt a dir en això. Hem de conèixer fins a quin punt la sanitat pública és capaç de rebre una altra onada de coronavirus, encara que sigui més petita. Al meu entendre, el desconfinament, que haurà de ser progressiu, amb coneixement dels nostres límits i decidint, com vol la bioètica, en condicions d’incertesa, donant raons de les prioritats que triem.

  • Qui té dret a ser curat?

    Com fa dies que anem comprovant, la Covid-19 és una malaltia que afecta amb molta més contundència la població més gran. Observant les dades del Ministeri de Sanitat de la setmana passada, veiem que una de cada quatre persones de més de vuitanta anys amb coronavirus ha mort. Mirant-ho d’una altra manera: de totes les defuncions per Covid-19 comptabilitzades, un 60% han estat de persones d’aquest grup d’edat avançada.

    Són, així, el grup d’edat amb major letalitat de la malaltia (és a dir, amb un percentatge més elevat de contagiats que moren). Entre les persones amb coronavirus d’entre 60 i 80 anys, la letalitat és del 9% i en la resta de grups més joves és, com a molt, de l’1%.

    Tanmateix, la fotografia dins dels hospitals difereix una mica. De tots els pacients hospitalitzats, el grup d’edat amb més ingressats és el de persones d’entre 60 i 80 anys (ho són un 44%). El grup de majors de vuitanta anys, en canvi, representa un percentatge menor: el 24% dels hospitalitzats.

    La diferència més gran, però, la trobem dins les unitats de cures intensives, les UCIs. Les persones de més de vuitanta anys només representen un 4% dels ingressats per coronavirus en aquestes unitats, mentre que gairebé dos terços tenen entre 60 i 80 anys i un 28%, entre 40 i 60.

    Aquestes dades podrien fer pensar que el sistema sanitari no està oferint la màxima atenció sanitària a les persones que tenen més de 80 anys senzillament per l’edat que tenen. Però, existeix realment un criteri que permet decidir si es tracta o no a algú només segons la seva edat? S’hauria de garantir que tots els malalts, tinguin l’edat que tinguin, rebessin una atenció igual? La resposta, com tot sovint, no és tan senzilla i forma part dels reptes de la pràctica mèdica habitual.

    L’edat no és l’únic factor

    «Un dels principals reptes ètics i deontològics en el sistema sanitari és la priorització de recursos escassos», diu Montserrat Esquerda, Presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, en un vídeo. Aquesta situació es dona, per exemple, en el trasplantament d’òrgans, ja que no se’n poden oferir a tothom qui els necessita en el mateix moment.

    El cert és, però, que en el moment actual de crisi sanitària causada per la Covid-19, l’escassetat de recursos és més gran. Per exemple, es disposa d’un nombre limitat de respiradors i tractaments intensius a les UCIs i, per tant, hi ha més situacions on el personal sanitari ha de prendre decisions i escollir entre pacients.

    A principis d’abril, un document del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) al qual va tenir accés Betevé va generar polèmica, ja que esmentava criteris d’atenció diferents per als pacients de més de 80 anys, assenyalant així l’edat com a determinant definitiu per prendre decisions sobre el tractament que es podia o no rebre. El director mèdic del SEM, Xavier Jiménez, va dir posteriorment a l’ACN, però, que més enllà del document, la decisió que preval és la del metge que atén el pacient.

    En la mateixa línia, la consellera Alba Vergés va dir en roda de premsa que «els criteris clínics sempre prevalen, ara i sempre en el nostre sistema». «Els metges i metgesses tenen la potestat per fer diagnòstic de la situació del pacient i fer el millor per les persones», afegia.

    I aleshores, si no és l’edat, quins són els criteris que segueixen els metges i metgesses per decidir qui té prioritat per rebre un tractament concret? «Cal plantejar-se qui es pot beneficiar millor d’aquest recurs, a qui li pot funcionar millor», diu Esquerda.

    En un document de recomanacions elaborat pel Comitè de Bioètica de Catalunya desglossa aquest plantejament en tres paràmetres: quina és la seva gravetat actual, si té patologies associades que poden interferir a la seva supervivència o a la resposta al tractament i la importància de donar oportunitat de viure a qui menys ha viscut.

    Aquest últim paràmetre, per tant, sí que diu que l’edat del pacient és un factor a tenir en compte, tot i que no és l’únic. A més, sempre s’ha de valorar en relació amb la resta de pacients a qui es podria oferir el tractament i no tenint en compte l’edat com una xifra independent. Itzíar de Lecuona, Professora de Medicina i Subdirectora de l’Observatori de Bioètica de la UB, ho expressa amb unes altres paraules en un article a la Revista XQ: «l’edat no ha de ser l’únic criteri per valorar el benefici esperat per a cada pacient. Cal atendre la seva situació global de salut i qualitat de vida esperada». El que acaba passant, però, és que molts dels malalts de més de 80 anys arrosseguen patologies prèvies i tenen un organisme menys preparat per a rebre tractaments intensius.

    Decisions en temps de crisi

    «El paradigma ens ha canviat, ja no estem parlant d’atenció centrada en la persona sinó en la població», explica Pilar Loncan, metgessa especialista en cures pal·liatives i bioètica. I és que en un moment de pandèmia com l’actual, on els pacients es multipliquen i es treballa sabent que en vindran més després, cal prendre decisions pensant no només en com afectarà el pacient, sinó en com el fet d’oferir-li un cert tractament afectarà la resta.

    «La pandèmia obliga a prioritzar el principi de justícia. La tensió entre l’interès col·lectiu per protegir la salut pública i les preferències individuals és evident», explica Itzíar de Lecuona. «L’estàndard de cura que es proporciona habitualment es pot veure modificat i les decisions sanitàries prioritzaran l’interès comú enfront de l’individual», afegeix.

    Prioritzar els interessos col·lectius, però, no implica deixar de banda els individus. «Cada persona mereix una valoració individualitzada», diu Esquerda. El que sí que passa és que amb la situació actual cal «valorar els recursos disponibles i a esgotar totes les possibilitats abans del triatge de malalts. Per exemple, transferir pacients a altres centres, ampliar instal·lacions i adquirir més ventiladors mecànics, etc.», diu de Lecuona.

    Al final, però, «la valoració la realitza un clínic, no un protocol o unes recomanacions», explica Esquerda. Els documents «poden donar elements per prendre la decisió, però no la substitueixen». També és important que aquestes decisions es prenguin en equips de professionals, de vegades constituïts als hospitals en forma de comitès de triatge. I, a més, cal que «els desitjos dels pacients i els de la família en aquesta situació han de ser respectats, i cal consultar si la persona ha atorgat un document de voluntats anticipades en què posa de manifest les seves preferències», explica de Lecuona.

    Més enllà d’UCI sí o UCI no

    «No anar a l’UCI no sempre és un fracàs, a vegades és el que s’ha de fer», deia Montserrat Busquets, infermera i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, en una entrevista al Diari de la Sanitat. «El repte és treballar tots junts, garantint l’acompanyament més gran a la persona i transmetre la certesa i seguretat que les coses s’estan fent el millor possible», afegia.

    En el cas del centre sociosanitari on treballa Loncan, per exemple, han canviat la manera de tractar casos respecte al que haurien fet en una situació normal. «Ara potser el trasllat a l’hospital és incoherent o inadequat», diu. «Si veiem que es tracta d’una persona sense patologies prèvies i que està forta, ens plantegem derivar-la; si necessita espai intermedi entre un hospital i una residència, el tractem al sociosanitari», explica la metgessa, sempre responent a la pregunta sobre «quines possibilitats té de millorar al centre sociosanitari o en un entorn hospitalari».

    Prendre aquestes decisions, en general, no és fàcil. «Existeixen dificultats de coordinació entre diferents professionals, per exemple, entre els professionals de l’atenció activa i de la primària, tenen visions diferents del pacient; a vegades no tots tenim visió integral, veiem només la nostra part», explica Enric Gràcia, infermer de l’atenció primària i màster en bioètica.

    «Altres vegades les dificultats venen des dels mateixos pacients i famílies, que demanen coses al sistema sanitari que poden ser desproporcionades o fútils», afegeix. I ho exemplifica amb la paradoxa dels pacients que s’acosten al final de la vida, «que poden tenir un tractament pal·liatiu però et demanen tractaments curatius, amb els quals cal anar a l’hospital, que poden ser pitjors», diu Gràcia.

    Per això, «en l’actual moment les decisions han d’estar basades sempre en el treball en equip, tenint en compte recursos disponibles i complint el principi de justícia distributiva», diu l’infermer. Gràcia també creu que aquesta crisi pot ser «una oportunitat perquè la població prengui consciència del poder de prendre decisions» i recorda que «el document voluntats anticipades es pot fer en qualsevol moment».

  • Cal revisar-les per assolir-ne la independència total

    Recentment  la premsa digital  s’ha fet ressò d’articles publicats al British Medical Journal (BMJ) on s’exposen diverses qüestions que reforcen el posicionament d’un sector de la professió que  reclama la independència total de la indústria. Demostren que la simple declaració de conflictes d’interès no serveix per evitar la contaminació dels professionals i/o societats.

    Sovint sorgeixen notícies que fan que hàgim de dubtar de la seriositat dels treballs quan és la indústria qui els lidera.

    També hem conegut el posicionament de la Sociedad Española de Médicos de Atención Primaria (SEMERGEN) sobre les relacions amb la IF,  on diuen en la nota de presentació a la web: La relación entre médicos de Familia y la industria farmacéutica no solo es inevitable, sino que resulta deseable e imprescindible para facilitar y optimizar la formación médica y la investigación clínica. Sin embargo, esta vinculación debe asentarse en unos principios claros, bien definidos, compartidos y conocidos por todos los agentes de salud.

    Tot i que en el document insisteix a fer públics de forma transparent els diners rebuts de la IF, ens preocupa que, en un moment que se sumen veus contra aquesta relació, sorgeixin documents que normalitzen una situació que s’ha demostrat que influeix negativament en una bona praxi.

    El grup d’ètica ja va publicar l’any 2002 un document sobre les relacions individuals amb la IF i l’any 2005 un altre sobre les relacions de la societat catalana de medicina familiar i comunitària amb la IF. En aquells documents ja es citava bibliografia extensa sobre els riscos de les interaccions entre la IF i els professionals sanitaris.

    Malgrat que ha passat temps, algunes de les propostes que es feien, encara no són una realitat i un sector de professionals, com fa evident el document de la SEMERGEN, veu amb bons ulls les interaccions amb la IF.

    I la realitat ens demostra que molts actes de la CAMFiC i, fins i tot, activitats de la mateixa Generalitat compten amb el finançament i suport de la IF.

    Hi ha afirmacions que sovint es fan i són del tot certes, com la necessitat de reciclatge i formació continuada. És un deure ètic i deontològic de cada professional. Però aquest deure ètic no implica que  hagi de ser finançat per indústries que són clarament entitats amb uns objectius que van més enllà de la salut de les persones. I no ens podem enganyar. Recordem la dita popular que recollíem en el document de 2005: Qui paga, mana.

    El prestigi dels professionals i de les associacions que ens representen es reforça quan les persones veuen que hi ha una independència real d’altres interessos. I, al contrari, quan les societats científiques deixen que la IF financi les seves activitats, de retruc, afecta el prestigi de tots els seus membres.

    La independència té un cost tant a nivell individual com a nivell de les societats científiques.  I convé pagar-lo.

    Cal fer una rigorosa declaració de conflictes d’interès perquè se sàpiga quins conflictes tenim  les persones i els grups de treball de la CAMFiC,  però hauríem d’aconseguir que desaparegués del conflicte d’interès el finançament per part de la IF, no perquè ho amaguéssim, sinó perquè no existeix.

    Assumint que, de cop no es podrà fer desaparèixer el finançament o mecenatge de la IF, sí que reclamem que es posin les bases que ja reclamàvem fa 15 anys i que portin a la independència dels professionals i de les societats.

    Recomanacions per als metges i metgesses[1] (fetes fa 18 anys):

    La indústria farmacèutica pertany a un sector productiu on totes les empreses tenen ànim de lucre. Cap d’elles destinaria tants diners al màrqueting si no en tragués un benefici superior a la inversió.

    La informació que un laboratori farmacèutic ens ofereix sobre els seus productes és publicitària.

    Per a la bona pràctica de la medicina de família, la relació directa de cada metge amb la indústria farmacèutica és prescindible.

    Les nostres relacions amb la indústria farmacèutica han de ser transparents, públiques i d’una naturalesa que permeti que els pacients (i hisenda) en coneguin tots els detalls.

    Rebre un obsequi crea un deute moral: això és el que busca la indústria farmacèutica.

    Els metges subestimem la influència de la indústria en la nostra prescripció, tot i que les evidències científiques demostren que els regals, per petits que siguin, influeixen en qui els rep a l’hora d’escollir medicaments.

    Les subvencions a la formació són legals si es destinen a activitats per a metges o a les seves associacions. Tanmateix, cal estar atents a la influència perversa sobre els continguts científics de l’activitat.

    Els tutors de les unitats docents de MFiC tenen una gran responsabilitat ètica, perquè el seu comportament és exemple i referent per als discents.

    Estaríem disposats a pagar-nos les activitats que la indústria ens subvenciona?

    Estaríem disposats a què es faci públic tot el que la indústria ens proporciona?

    Si la resposta és “no”, estem acceptant quelcom contrari, tant a les Bones Pràctiques de Farmaindústria, com del Codi de Deontologia.

    Adreçades a la societat catalana de medicina familiar i comunitària[2] (fetes fa 15 anys):

    -L’SCMFiC ha d’aconseguir desvincular-se de fonts de finançament que puguin afectar la seva independència.

    • La Junta ha de ser el garant dels canvis que es proposen.
    • L’SCMFiC ha de donar a conèixer les seves idees oficials a través de documents de posicionament en tots els aspectes rellevants de la nostra professió amb la màxima garantia que permeti que siguin un clar referent per als socis i la resta de metges de família.
    • Cal crear la figura del defensor del soci com un pilar bàsic en el funcionament de la societat.

    Tot i els anys passats encara hi ha moltes situacions que no han millorat i preocupa especialment el lligam de la IF amb la docència, que hauria de desaparèixer del tot.

    L’evidència continua reforçant una i una altra vegada, any rere any, les nostres recomanacions i demostrant que, per desgràcia,  segueixen estant d’actualitat.

    Hem de ser del tot lliures de la IF, personalment i institucionalment.

    Aquest és un article extret del web del grup d’ètica de la CAMFIC

  • «El neoliberalisme finalment ha demostrat els seus errors i els seus fracassos, les noves maneres d’encarar la política i la cura apareixen ara»

    «Les infermeres sovint diem que tenir cura és una vertadera revolució perquè capacita a les persones a prendre decisions i perquè posa en entredit els recursos i l’atenció destinada a les cures». Així iniciava Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, la presentació al segon seminari permanent del COIB amb la participació de la Fundació Víctor Grífols i Lucas on la Dra. Marian Barnes ha estat la convidada central.

    Sota el nom Ètica i valors del tenir cura, Barnes ha conduït la seva ponència a través de la necessitat de posar les cures al centre del debat. Fent referència a la situació política on es troba Catalunya, que la Dra. Barnes ha descrit com un moment «de conflicte, de violència, de por, de la pèrdua de fe en la política convencional», és necessari pensar en «l’ètica de la cura com una manera de reflexionar sobre el neoliberalisme». Així, Barnes apunta que «el neoliberalisme finalment ha demostrat els seus erros, els seus fracassos i que les noves maneres d’encarar la política i la cura estan apareixent ara».

    Per Barnes, és necessari que es repensin les cures, ja que aquestes, tot i que queden invisibilitzades, són les que permeten que qualsevol persona es desenvolupi, creixi i maduri. Així, la cura «és una qüestió política» doncs totes «les decisions de qui és responsable de la cura són decisions polítiques».

    Davant d’això, s’ha filosofat en diferents sentits. Entenent que «les cures no van destinades a un grup petit de persones sinó que són fonamentals al fet de ser humans», Barnes valora que «és una perversió considerar, com es fa des d’una perspectiva ideològica filosòfica, que els humans som centres independents d’activitat». Eva Kittay, professora universitària de filosofia, ha criticat aquest plantejament: «ser conscient de la nostra dependència vers els altres és fonamental perquè institucions educatives, socials i sanitàries puguin fomentar les capacitats per relacionar-se i conviure».

    Les cures doncs no van dirigides cap a certes persones només, no són unidireccionals. Si bé hi ha relacions de poder, Barnes s’adhereix a la definició que Joan Claire Tronto i Berenice Fisher donen a la seva publicació Toward a Feminist Theory of Caring: «la cura s’hauria de considerar com una activitat d’espècie que fem per tal de mantenir, continuar i reparar el nostre món per poder viure en ell de la millor manera possible. Aquest món inclou els nostres cossos, a nosaltres mateixos, el nostre entorn…».

    En aquest sentit, si les cures són rellevants també pel que fa al disseny dels entorns urbans, Barnes es pregunta si aquests entorns mostren que la gent que els dissenya es preocupa realment per la gent que hi viurà. La forma dels espais urbans dóna missatges a la gent gran sobre si són benvinguts allà: qüestions com l’accessibilitat als edificis públics o disponibilitat de lavabos públics mostren aquesta manca de cura. Més enllà de les persones grans, i citant a Nicky Ward, «per la gent amb discapacitat en l’aprenentatge, ser cuidador els dóna l’oportunitat de ser recíprocs i, a més, adoptar un valor que sovint se’ls nega.

     

    Les cures es veuen afectades per la seva associació amb la desigualtat

    Joan C. Tronto afirma que «els poderosos han negat les cures per mantenir les seves posicions respecte aquells que tenen cura d’ells». Tronto ubica el menysteniment de la cura en l’existència de les desigualtats que permeten que els poderosos es neguin a reconèixer que només poden ocupar aquestes posicions de poder gràcies a les tasques invisibles de cures que altres fan.

    Així, no només s’ha de reconèixer la interdireccionalitat de les persones i les cures sinó que s’ha de reconèixer la situació precària de moltes de les persones que han de pagar per rebre cures. Barnes també apunta que, sovint, qui dóna cura a més són immigrants que es troben en situacions precàries.

    Marian Barnes durant la seva ponència al seminari ‘Ètica i valors de tenir cura’ / COIB

    Un altre aspecte a tenir en compte quan parlem de relació de poder dins les cures és la importància que pren el temps. Barnes explica que en una de les sessions de la seva investigació, un dels membres del grup va dir que quan anava a visitar el seu pare el primer que li deia era que no podia estar-se molta estona. El que això transmet, per Barnes, és el missatge de tenir altres coses a fer més importants que el temps que aquest home li dedicava al seu pare. Tronto i Fisher parlen del concepte de reparar la cura com una manera de reparar les nostres relacions i el nostre món.

    Marian Barnes: com donar valor a les cures

    Marian Barnes té el títol honorífic de Professora Emèrita a la Universitat de Brighton, Regne Unit. Va realitzar una càtedra d’investigació social a la Universitat de Birmingham i també ha treballat a les universitats de Leeds i Sheffield. Les investigacions on més ha ressaltat han estat en participació i moviments dels usuaris de serveis, la participació pública, la ciutadania i les noves formes de pràctica democràtica.

    El seu treball, i pel qual ha estat convidada a la segona edició del seminari permanent del Col·legi Oficial Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), s’ha centrat recentment en l’ètica de la cura, l’envelliment i el benestar. Segons l’àrea de comunicació i organització del seminari, en el cas del benestar de la gent gran, «ella està en oposició al discurs polític oficial en què es prima la capacitat d’independència de la gent gran com el factor que determina el benestar d’aquest grup de la població».

    Durant aquestes investigacions on la gent gran era part del cos investigador, va voler determinar què fa feliç a la gent gran i que és per a ells el benestar. Des del COIB conclouen que la investigació afirma que «el que en realitat necessita la gent gran són relacions personals no només família i amics, sinó amb proveïdors de serveis, responsables polítics, dissenyadors urbans i desconeguts» ja que aquests són els qui es troben a gent gran en la seva vida diària i «han de reconèixer com les accions, conductes i decisions poden millorar o minar el benestar» de la gent gran. En aquest sentit, Marian Barnes està treballant en el llibre Re-Imagining Old Age: care, wellbeing and participation, com coautora.

    Segon any de seminari al COIB

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona realitza anualment seminaris reconeguts d’àmbit internacional. Aquest any, «amb la voluntat de millora de la qualitat de la cura i del servei professional que ofereixen les infermeres», el seminari s’ha destinat a parlar de la cura des de la perspectiva ètica i política «per conèixer algunes de les línies més avançades de recerca i reflexió a nivell nacional i internacional». Han triat aquesta temàtica per «la preocupació i voluntat de transformar les pràctiques de cura aprenent i ensenyant com es vinculen amb els valors de la professió».

  • Ètica pública, medicina i consciència

    El passat dimarts 7 de juny es va presentar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el llibre Per una ètica pública a Catalunya, al que vaig contribuir en el capítol sobre Medicina: un breu assaig sintètic que reflexiona sobre la salut, el sistema sanitari i el rol de la medicina en la societat actual. El llibre ha estat fruit de la col·laboració de nombrosos experts en diverses àrees de la cultura com ara Medi Ambient, Política, Educació, Economia o Energia, coordinats pel filòsof Josep M. Esquirol, professor de Filosofia de la UB, que recentment ens ha regalat el seu magnífic La resistència intima (Acantilado), el qual us convido a llegir.

    Conflicte d’interessos a part, el capítol dedicat a la Medicina em sembla una de les reflexions més lúcides que s’hagin fet recentment sobre aquesta part integrant i integral de la cultura post-moderna. El text posa el dit a la nafra d’algunes de les qüestions més punyents pel que fa a l’exercici de la medicina tal com l’entenem avui. En voldria destacar alguns paràgrafs:

    1) Sobre el marc en el qual cal endegar les reformes del nostre sistema sanitari: Cal analitzar bé dos fenòmens que s’han donat en les darreres dècades i que han influït molt en l’increment de la despesa sanitària. Ens referim a la tecnificació de la salut i a la patologització i a la medicalització de la vida.

    2) Sobre la medicalització social: La medicina ha de tenir com a fita la promoció de la salut i la lluita contra la malaltia. Però ho ha de fer sense pretendre que tot problema humà pertanyi al seu àmbit i sense crear expectatives falses respecte a allò que d’ella hom pot esperar. No s’ha de confondre salut amb felicitat, ni amb joia, ni amb benestar complet i perfecte.

    3) Sobre la medicina preventiva: Hi ha pràctiques generalitzades de certs cribratges amb resultats molt minsos i, tanmateix, amb efectes iatrogènics considerables. La qual cosa duu a reconèixer que, si bé la medicina preventiva repercuteix positivament en la salut de la població, cal estar sempre atent a la seva definició i al seu abast, controlant que els seus efectes beneficiosos superin amb escreix els adversos.

    4) Sobre la medicina pública: És per justícia que hem de mantenir un sistema públic d’assistència sanitària universal i de qualitat. No hi ha prioritat més gran que aquesta. Després ve l’educació. I després tota la resta. Tenir clar aquest ordre implica moltes coses i posa de manifest la feblesa de molts discursos i de propostes polítiques.

    5) Sobre la tecnologia: s’hauria d’avaluar molt bé el cost de l’adquisició i del manteniment de noves tecnologies; el període i la corba d’aprenentatge que requereixen; els beneficis que aporten (i la relació cost-efectivitat); els escenaris a mitjà termini que es preveuen i les aliances estratègiques per a optimitzar-les.

    6) Humilitat i discreció: La medicina és una lluita que, finalment, té anunciada la derrota. La consciència clara d’aquesta situació la fa més humana, més assenyada, més decididament tossuda en la lluita contra la malaltia, però alhora menys procliu a les evasions i a les retòriques del progrés il·limitat, més frustrants que no pas alliberadores.

    Malauradament els presentadors del llibre no van entendre res ja no del contingut dels textos inclosos sinó, i això em sembla més rellevant i lamentable, de la intenció i el mètode seguit pels autors i l’editor Esquirol. Per començar el President de l’IEC, el senyor Joan Domènech Ros, va centrar el seu discurs inaugural sobre l’entrevista que havia mantingut al matí amb el president de la Generalitat: un exercici d’autobombo, com prodiguen en abundància tants científics sense consciència (com diria Edgar Morin), en el que va reivindicar més poder per a la ciència (com no!) insinuant-se com a futur ministre de la República de les Mil Meravelles (només faltaria!). Després va lloar el seu pròleg al llibre en qüestió insistint en la barbàrie de la religió. En resum, es va oblidar completament del text que suposadament havia de presentar i del propòsit i intenció de l’IEC quan fa vora de quatre anys va realitzar i finançar aquest encàrrec.

    El segon orador, el senyor Joan Antoni Solans, actual president de la secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, va carregar contra el coordinador i editor de l’obra titllant-lo d’escolàstic, retrògrad, conservador i anticientífic. Un altre científic, doncs, sense consciència, al capdavant d’una institució que, suposadament, hauria de ser la consciència del país. Com ja és de rigor sempre que escoltem aquests preveres de la religió del progrés (per cert, rica en barbàries), el senyor Solans va fer un discurs d’autoexaltació dient que ell era l’expert en Territori i Medi Ambient i que no li havia agradat gens el capítol sobre aquest tema. En lloc de presentar el llibre, doncs, ens va propinar un discurs sobre el molt que sap sobre sostenibilitat.

    Quan el senyor Solans feia deu minuts que es dedicava a la seva autoritat com a expert, no vaig poder més i vaig marxar. Humiliant. Humiliant també que l’actual directiva de l’IEC presentés el llibre sense la presència i les reflexions, que tant els haguessin ajudat a entendre el món, del coordinador Esquirol. Sentint els seus discursos em vaig adonar que l’encertada feina del filòsof tenia poca cabuda entre la intel·lectualitat amb aclucalls en què s’ha convertit l’irreflexiu món de l’així denominada «ciència». Cal que l’IEC es pregunti pel sentit de la seva existència i miri d’enriquir-se d’aquell pensament crític que potser encara és a temps de reorientar el desnortat món de la tecnociència i la tecnolatria.