Just Deploy It!

Etiqueta: examen

  • No tenir el títol d’infermera especialista pot desplaçar-te del teu lloc de treball per molt que portis 18 anys exercint

    La Marta fa 18 anys que treballa com infermera en àrees de salut mental. La pràctica diària i els cursos que ha anat realitzant garanteixen que controla l’àmbit i que n’és especialista. No obstant els anys de feina i un seguit de formacions que ho podrien acreditar, per no tenir un títol oficial, la Marta podria ser desplaçada del seu lloc de treball.

    Amb l’inici del Fòrum de Diàleg Professional, es va fer palès que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals per complir les xifres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria però també reconèixer les especialitats. 

    En el mateix article de periodisme de dades on analitzàvem quantes infermeres calien, també veiem que un 92,15% de la infermeria catalana no té cap especialitat reconeguda. Ara, a nivell estatal, s’ha creat una plataforma anomenada en castellà Enfermer@as Especialistas Sin Título Oficial (EESTOs). Els seus integrants són personal d’infermeria que fa anys que treballa en diferents especialitats del sistema nacional de salut realitzant funcions assistencials especialitzades però també fent formació continuada, recerca i fent docència als nous residents a les àrees de treball concretes. Àrees que formen part de les 7 especialitats recollides dins el RD 450/2005, de 22 d’abril. Ara, des d’EESTOs , reclamen obtenir el reconeixement i l’habilitació a l’especialitat que han desenvolupat al llarg de la seva carrera professional. Asseguren que donada la seva experiència, formació continuada, coneixements en recerca i gestió i altres aportacions a la professionalització de la infermeria i les cures de qualitat, estan capacitades per aquesta habilitació.

    Ara per ara, existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. Mitjançant el primer cas, veiem que a Catalunya només hi ha un 7,85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

    La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Pel que fa a Infermeria Primària i Comunitària ara sembla ser que l’examen es podria celebrar a finals de 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només a Catalunya. La convocatòria d’aquest examen s’espera des del 2011. En aquest cas, 8 anys d’espera per fer l’examen representen 8 anys d’incorporació d’infermeres sense especialitat que han anat suplint les vacants i els buits que es generaven dins l’especialitat.

    «En el seu moment no hi havia especialistes i se’ns contractava sense títol. Ara hem anat adquirint experiència fent màsters i postgrau, formem als que roten per les nostres àrees i que després obtindran el títol d’especialista», explica Begoña, una altra de les integrants d’EESTO. Demanen urgentment que s’obrin vies excepcionals per no quedar-se penjant en un llimb administratiu. A més, indiquen que els metges ja han tingut 3 vies excepcionals i els psicòlegs 2 i es senten en desigualtat de condicions.

    Pel que fa a les relacions amb aquell personal d’infermeria que sí que té una especialitat reconeguda, des d’EESTO volen fer entendre que els interessos d’uns no aniran en detriment dels interessos dels altres però sí que consideren que la compensació amb els especialistes no pot passar per damunt dels drets laborals de qui no té el títol. Algunes de les integrants de la plataforma denuncien que per no tenir l’especialitat els seus centres els hi diuen que ja no poden promocionar i, per tant, no els hi donen opció de demanar un canvi de torn a matins des de tardes o des de cap de setmana. «No té cap sentit que de matins calguin especialistes i no als altres torns… ho fan perquè amb un bon contracte, amb una plaça fixa, les retenen i no les perden, ja que abans moltes es formaven i després marxaven», denuncien membres d’EESTO.

    Aquesta cura cap a l’especialista ha fet que ja a Andalusia i al País Valencià , on ja existeix aquesta norma de desplaçament, ja hi ha hagut diverses persones EESTO afectades. Ara s’han denunciat aquests casos i s’han pogut paralitzar. No saben si per la pressió de la plataforma o perquè no hi ha prou especialistes i es segueix necessiten personal. Així doncs, la norma existeix però no s’està fent efectiva. A Catalunya no està tan sols creada la categoria professional ni la norma de reconversió de plaça. Per intentar paralitzar el cop, abans que passi tot això, volen provar de regularitzar la seva situació. Per fer-ho, de moment s’han reunit amb el Consell General d’Infermeria, amb Rodrigo Gutiérrez, director general d’Ordenació Professional del Ministeri de Sanitat i ahir es van reunir amb la Ministra de Sanitat per tornar a parlar de la seva situació. En general l’actitud de resposta és de comprensió i escolta però no han aconseguit cap compromís de ningú per escrit.

    La plataforma seguirà difonent la necessitat de regular la seva situació perquè, com assegura la Marta, són «la solució per desembussar aquest problema». «Tenim anys treballats i tenim competències. Només cal mirar quins requisits es volen establir i que ens deixin treballar», demana. Més que res, segueixen, que «no es pot posar a un EESTO a la mateix alçada que a un graduat», ja que no té sentit que «després de 18 anys treballant es demani fer un examen i després fer dos anys de rotació en una residència potser a l’altra punta de l’estat».

    «Que com ens afecta que no ens reconeguin? Ens desplacen forçosament, no tenim les mateixes possibilitats a l’hora de fer una oposició… però el què fa més mal és que sentim un desprestigi professional perquè l’argument que donen les administracions per defensar les especialitats és que si no tenim treballant gent titulada està en risc la seguretat del pacient i la qualitat de la cura. Com si amb nosaltres no hi hagués seguretat ni qualitat. Com poden dir aquestes barbaritats?», s’exclamava Begoña.

  • L’examen MIR en dades: quin número seràs, quina especialitat voldràs i on podràs treballar

    A mitjans de febrer es publicava la convocatòria a l’examen de Metge Intern Resident (MIR) d’aquest 2019. Un examen que es celebrarà aquest dissabte 2 de febrer i on es presentaran a tot l’estat 15.475 aspirants per a 6.797 places. De totes elles, 1.063 places les trobem a Catalunya, representant un 16% del total.

    Els nervis s’accentuen a mesura que s’apropa la data i més si vols optar a una especialitat que, històricament, s’acaba amb els primers números. Aquest any, a més, menys de la meitat dels candidats a l’examen MIR podran optar a una plaça. D’aquí, i estudiant les dades dels últims anys, es desglossen dues idees: que cada any hi ha menys possibilitat d’obtenir plaça després d’haver aprovat el MIR i que cada any hi a menys candidats que no es presenten i que suspenen.

    Les notes definitives de la convocatòria es sabran el 21 de març i les places es podran triar a partir del 22 d’abril per, com cada any, incorporar-se a l’especialitat escollida al maig.

    Des del 2014/15, l’oferta de places del MIR per a metges va revertir la tendència i ha augmentat progressivament. En aquella convocatòria s’oferien 6.079 places i en l’actual són 6.797 més. El problema, però, és que són més del doble els candidats que s’enfronten a aquest examen. Dels 15.475 admesos a l’examen d’enguany, només un 44% podran optar a una plaça per realitzar la residència o, el que és el mateix, hi ha 2,3 aspirants per a cada plaça.

    A més, tot i que l’oferta de places ha augmentat un 12% des de la convocatòria del 14/15, els candidats a l’examen han augmentat fins a un 27% més. Això significa que cada cop menys persones de les que s’han presentat a l’examen poden optar a plaça.

    Si ens fixem només amb aquells que, un cop aprovat l’examen, obtenen número per poder triar plaça, mentre que fa quatre anys un 70% d’ells podien adjudicar-se una plaça, en la convocatòria de l’any passat ja només ho van poder fer un 58%.

    Altres dades que poden acabar influenciant a la posició i al número que cada estudiant obtingui, és per exemple aquells que no s’hi acaben presentant: l’any passat van ser un 8% dels candidats. A més, un 15% dels que hi van anar van suspendre i per tant no van obtenir número. Aquestes xifres no han parat de reduir-se des de la convocatòria del 2013/14, quan eren un 13% els no presentats i un 28% els que es presentaven però suspenien.

    Dermatologia, cirurgia plàstica i cardiologia, les primeres en acabar-se

    L’especialitat que ofereix, de llarg, més places, és Medicina Familiar i Comunitària. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places.

    Per altra banda, les especialitats amb menys oferta són les cirurgies toràcica (26 places en total, 6 a Catalunya), cardiovascular (24 places, 5 a Catalunya) i pediàtrica (23 places, 5 a Catalunya). Aquesta última acostuma a estar entre les especialitats que s’adjudiquen, i que per tant s’acaben, més ràpid.

    En quant a rapidesa, l’especialitat de dermatologia ha estat la que ha esgotat places més ràpid a l’assignació en els darrers 3 anys. En total, s’ofereixen 94 places d’aquesta especialitat, 15 de les quals a Catalunya. La segueixen en demanda cirurgia plàstica, que ofereix 40 (6 a Catalunya) i cardiologia, que en té força més i arriba a les 168 places (22 a Catalunya).

    Medicina familiar és sovint una de les últimes especialitats en adjudicar totes les places, també donat la quantitat d’oferta que en té. Sobre això, per exemple, Violeta Uriach, vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. «En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40», indica Uriach, que pensa que «família és una especialitat que sí que vol fer molta gent» i entén com a lógic que si un terç de l’oferta és de família és normal que la nota sigui molt més baixa. També apunta que sabent això, si tens clar quina especialitat vols fer, et prens d’una manera o altra l’examen: «jo volia poder triar però també sabia que no em calia un número 1000 i per tant la pressió és molt diferent».

    Tot i el debat que envolta Medicina de Família, l’any passat van ser penúltimes bioquímica i medicina preventiva i de salut pública. A més, medicina del treball també acostuma a ocupar les darreres places en ser triades.

    Mou el cursor per damunt el gràfic per conèixer l’últim número d’ordre adjudicat per a cada especialitat

    La tria: què i on

    Triar especialitat és important donat que aquesta decisió t’ocuparà durant els propers anys de la teva vida tant pel que fa a formació com a feina. Molts dels estudiants de medicina arriben a l’examen MIR sense tan sols haver entrat al món laboral per la implicació que requereixen els sis cursos d’estudi i pràctiques.

    Decidir què t’agrada més, on creus que pots encaixar millor i on podràs aportar més es suma a decidir on vols iniciar el desenvolupament de la teva carrera professional: si a una gran ciutat o tornar on havies crescut, un hospital gran, amb moltes places de residència i alta tecnologia, o a un centre més petit, més específic i íntim?

    Violeta Uriach creu que si bé el dia de l’examen la gent viu nervis, aquests encara incrementen més el dia de la tria de plaça a Madrid. «Genera angoixa estar esperant i veure la gent que va tatxant al teu voltant les opcions que van perdent però acaba passant i ho vius bé, et donen facilitats i temps per pensar-t’ho», recorda Uriach, resident de família de quart any. Atribueix l’angoixa a la novetat i creu que aquesta incrementa entre aquella gent que es troba en una posició molt justa respecte anys anteriors. «Que no s’angoixin i que triïn amb calma: cal que t’agradi l’especialitat, el seu dia a dia i el tipus de pacients que tractaràs», aconsella Uriach.

    Un altre exemple de nervis el trobem en Josep Balanyà, resident d’urologia a la Puigvert. Balanyà també afirma rotundament que el pitjor dia no és el de l’examen, sinó el de la tria. Amb el número 1212, es va endur l’última plaça d’urologia a Barcelona. «Abans de triar dubtes entre diverses opcions també perquè pots voler molt una cosa però potser t’hauràs de conformar amb una altra», valora Balanyà. Ell, com la resta de persones que adquireixen un número després de realitzar l’examen MIR, va visitar diversos centres per veure com seria treballar en cadascun d’ells: «un cop et vas fent a la idea de què podràs triar, visites hospitals per parlar amb metges i residents i resoldre dubtes que t’ajudin a escollir».

    En aquest gràfic trobaràs la quantitat de places per especialitat i hospital. Clica primer a l’especialitat i regió que t’interessi per accedir a les opcions de centres

    La resta de professionals sanitaris també pugen a examen

    Tot i que Medicina concentra la majoria de places de formació sanitària especialitzada, hi ha altres professions que també en tenen i que també pugen a examen aquest pròxim 2 de febrer. S’ofereixen 1.092 places per a infermers (examen EIR), 141 places per a psicòlegs (PIR), 267 per a farmacèutics (FIR), 49 per a biòlegs (BIR), 34 per a radiofísics i 22 per a químics (QIR).

    Aconseguir una plaça és encara més difícil per a aquests professionals. Els qui ho tenen més complicat són els psicòlegs: només un 4% dels candidats al PIR podran optar a plaça, ja que són més dels 3.800 els que s’han presentat. Dels infermers, podran un 8% i d’entre els farmacèutics, un 21%.

    Les places d’infermeria s’ha augmentat un 14% des del 2014/15, però els aspirants a plaça s’han reduït un 25%. Això significa que ara és una mica més fàcil obtenir plaça en comparació amb fa quatre anys.

  • Estudiar per aconseguir una plaça fixa a la primària de l’ICS suposa llistes d’espera i menys personal als CAP

    Com avançàvem a través d’aquest article d’opinió de Ramon Sarrias, el pròxim 25 de novembre finalment fins a 1722 metges de Família de Catalunya s’examinaran per aconseguir una plaça fixa a l’Institut Català de la Salut (ICS). Fugir de l’interinatge i la inestabilitat és el seu principal motiu. Si la convocatòria ha aconseguit sumar tanta demanda és perquè s’ofereixen fins a 1343 places públiques.

    De la totalitat de places, 289 corresponen a l’oferta ordinària d’ocupació anunciada ja el 2017 i 1054 formen part de l’oferta especial autoritzada pel govern estatal com a part de la taxa addicional per a l’estabilització del personal al servei de l’Administració pública. El que ha provocat això, cosa que estan notant els usuaris de l’Atenció Primària a través de les llistes d’espera per aconseguir visites ordinàries, és que els professionals s’estiguin demanant dies de lliure elecció, que són sis, i avançant els dies de vacances, «que normalment la gent se’ls agafava per època de Nadal», per a preparar-se per aquestes oposicions.

    Davant aquesta situació, Òscar Pablos, secretari del sector primària ICS de Metges de Catalunya, deixa a la imaginació què pot passar quan «de cop i volta 1722 persones es dediquen a estudiar» si ja «partim de la base que no es cobreix cap tipus d’absència, perquè s’està dient que no es troben metges per fer-ho».

    En aquest sentit, els professionals que actualment treballen en Centres d’Atenció Primària (CAP) i estan optant a ocupar una d’aquestes places han buscat maneres de poder estudiar. Una d’elles és gastar dies d’assumptes propis o vacances. «Que pràcticament tothom tingui plaça ha fet que la gent s’ho hagi pres més seriosament», ens explica un dels aspirants que actualment treballa en un CAP de Barcelona. En aquest centre i per aquest motiu ha desaparegut entre el 30 i el 40% de la plantilla: «alguns han agafat vacances o se les estan allargant, altres han demanat reducció de jornada, hi ha algunes reincorporacions després de baixes maternals que no han tornat o qui feia substitucions està dient que no».

    El què ha suposat el que explica és que la demora en les cites prèvies hagi passat de màxim una setmana a mes i mig: «ofereixen moltes places de cop i, veient la quantitat de treballadors en interinatge que hi ha, haurien d’haver fet un pla de contingència per poder cobrir una època molt important on comencen les grips», apunta aquest metge de família. A més, afegeix que si hi ha tanta llista d’espera és perquè en veure que no podien cobrir les hores de visita amb treballadors eventuals, les han eliminat del sistema per no poder-hi optar. Això el que suposa al seu entendre és «jugar amb les estadístiques perquè no són reals».

    Exàmens per imperatiu europeu i amb un desencís entre els professionals per a les condicions

    Pablos, destaca que fa vuit anys que no es convocaven unes oposicions amb tantes places. Fa tres anys, el 2015, van donar-se unes noves oposicions però en aquella ocasió eren de nova creació no d’estabilització. Les places que s’oferien eren 42 per a metges de família i només 8 per a pediatres. Pablos revela que «si ara s’està vivint l’oferta més àmplia té a veure amb què el Tribunal de Justícia Europea va dir que tant el percentatge d’interinatges com la manera de contractar que s’estava donant en un estat membre de la Unió Europea com és Espanya era inadmissible i que això s’havia de modificar».

    Normalment hi ha molta demanda i ara trobem 1722 persones per 1343 places en metges de família i 219 pediatres per 149 places. Valorant-ho, tot i el nombre elevat de places que s’ofereixen, no hi ha molta gent que s’hagi inscrit a la convocatòria. El motiu? Pablos assenyala que es barregen diversos motius un d’ells és que «la gent està triant entre marxar a altres llocs o anar-se’n a altres models com seria la medicina privada». Remunta aquesta conseqüència a l’any 2012 amb les conegudes com a retallades sanitàries que van ser l’origen del problema greu de la primària. I és que, a partir d’aleshores, segons dades del propi Institut Català de la Salut, s’han perdut 850 professionals entre metges, odontòlegs, pediatres i ginecòlegs.

    A més, del total de diners a salut, el que pertocava a Atenció Primària ha baixat del 18.5% el 2010 fins al 16,9% que tenim ara de pressupost. «Mira la suma: jo perdo 850 professionals i a més destino menys diners cap a l’Atenció Primària. A més, en perdre aquests 850 professionals, hi ha hagut gent que s’ha quedat sense professional de referència però a aquesta gent no se l’ha deixat de visitar, se n’ha fet càrrec algú altre…», observa Pablos. El que això suposa per Pablos és sumar una sobrecàrrega en l’assistència que, a més, sense tenir pressupost, no està compensat per les condicions retributives que se’ls hi dóna als metges de família i facultatius de primària que ja han baixat.

    Altres cops que han rebut els professionals de la primària des del 2012 que Pablos assenyala han estat la pèrdua de tres pagues, de les quals només han recuperat una, retirada de dies de lliure, una condemna al pla de pensions dels treballadors o la pèrdua del 50% del que se’ls hi paga per producció variable. Pablos assegura que això ha fet perdre a un professional de Catalunya entre el 25-28% ingressos anuals.

    Un altre dels motius seria que el Ministerio de Sanidad, que és qui ha donat el pressupost per aquesta convocatòria, ha decidit que l’examen s’haurà de fer el mateix dia a totes les comunitats autònomes. Pablos opina que amb això el que busquen és evitar que una persona es presenti a diferents comunitats i aprovi diversos exàmens, per exemple a Catalunya, Aragó i València, triï una de les tres i renunciï a les altres dues perquè aquestes dues places ja es quedarien sent interines. Si tothom es presenta el mateix dia i a la mateixa hora la gent ha de saber on vol anar.

    El perfil de qui ara es presenta, segons el metge de família amb el qui hem pogut parlar, és gent d’entre 30 i 40 anys que veuen que en els últims 10 anys només hi ha hagut dos exàmens d’oposicions, que ha estat fent o bé eventuals o amb contractes d’interinitat. Aquest tipus de contracte ja d’entrada, valora, «si no tenen cap plus són 1700 euros al mes amb molt poques possibilitats que et facin fixe».

  • Preparant l’examen del MIR

    La nova edició de l’examen MIR (Metge Intern Resident) ens ofereix una oportunitat més per a reflexionar novament sobre el seu sentit i el seu mètode. Sobre aquesta qüestió he explicat la meva posició crítica en aquest i altres mitjans públics. És una opinió poc compartida per la major part de les autoritats universitàries que, lamentablement, s’han plegat sense dir ni piu davant d’aquest injust ordenament.

    Avui vull tocar un tema relacionat: L’agressivitat creixent amb la qual les acadèmies de preparació per a l’examen MIR intenten reclutar alumnes en cursos cada vegada més primerencs de la carrera de Medicina. És una vergonya. L’única justificació és la d’incrementar la facturació d’aquests centres paràsits fent por als estudiants i posant-los pressa per a iniciar-se en les seves classes «com més aviat millor».

    Recentment no resulta estrany veure aparèixer a les aules universitàries -moltes vegades d’amagat dels equips directius- a delegats o responsables de les diverses acadèmies a la preparació per a l’oposició nacional que es dirigeixen a estudiants de tercer o quart curs de Medicina, convidant-los a matricular ja en els seus centres. L’argumentari que se li presenta a l’ingenu novici és tan simple com els motius pels quals es van fundar aquestes acadèmies propiciades -almenys alguna d’elles- pels mateixos professors universitaris (catedràtics inclosos), que van veure en elles una oportunitat de negoci: acomodar els hàbits d’estudi a les preguntes de resposta múltiple; conèixer l’èmfasi que posen els examinadors en les diferents especialitats; seduir amb els magnífics resultats obtinguts pels seus pupils en edicions prèvies i altres per l’estil.

    Si això té certa lògica -sempre dins de les coordenades en què ens movem- a l’últim curs de la carrera, quan l’examen s’acosta em sembla molt contraproduent que ja en els primers passos de la carrera s’acoquini l’estudiant amb la difícil barrera de l’examen MIR, instant-lo a una matriculació a l’acadèmia ad hoc, de totes totes perjudicial pel rendiment acadèmic universitari. Per motius que no arribo a entendre, aquest ha anat perdent pes en la nota que marca l’ordenació final dels candidats. D’aquesta manera, és probable que, de seguir així les coses, augmenti el desinterès dels estudiants per les seves qualificacions a la facultat de medicina, de la mateixa manera que alhora pugi la seva motivació per desenvolupar habilitats d’opositors nats, a l’estil de les que desenvolupen els candidats a la carrera judicial o notarial.

    Des del punt de vista universitari es podria considerar la possibilitat que les acadèmies no tinguessin accés als estudiants de medicina abans del sisè any o, com a mínim, que aquest no fos possible dins de les mateixes aules de les facultats que és el seu derelicte preferit. Em consta que moltes de les xerrades d’introducció a les acadèmies que es realitzen a les facultats són organitzades subreptíciament pels estudiants i, per si fos poc, de forma gratuïta pels reclutadors. A parer meu, aquesta prohibició seria favorable pel desenvolupament normal dels estudis i fins i tot desitjable per a la salut psicològica dels alumnes. Per altra banda, el sistema docent evolucionarà de manera que es crearan dos estudis paral·lels des dels primers anys de carrera: un dedicat, suposadament, a estudiar la Medicina de veritat (de rellevància secundària) i un altre, més decisiu, orientat cap a la superació l’examen-oposició.

    Des d’aquestes modestes línies convido a les autoritats acadèmiques a què siguin més vigilants sobre les activitats que les acadèmies amb ànim de lucre duen a terme dins de les seves pròpies institucions, sovint sense el seu coneixement ni el seu permís. S’haurien d’establir condicions més clares i transparents perquè les acadèmies de preparació per a l’examen MIR no interfereixin amb la funció docent de les facultats i, menys encara, amb el benestar dels estudiants. La concentració i atenció són capitals per progressar en uns estudis llargs i difícils.