La sanitat catalana és un miracle. Bé, un miracle o un prodigi… tant és. Amb un finançament clarament insuficient -ara i abans de les retallades-, el nostre sistema sanitari presenta uns indicadors de qualitat i uns resultats de primer nivell mundial. És una paradoxa que gairebé no es dóna en cap altre sector d’activitat: la dissonància entre recursos assignats i els resultats obtinguts. El miracle, a més, es repeteix any rere any. Es tracta, doncs, d’un fet extraordinari del qual els responsables polítics en són ben conscients. Fins quan durarà? No se sap. Però és ben segur que la descapitalització de la sanitat pública iniciada l’any 2011 ha tingut conseqüències i que deixar de confiar en els miracles comença a ser urgent.
El cap de setmana passat la CUP va donar el seu aval als pressupostos de la Generalitat per a l’any 2017. El Departament de Salut comptarà amb 8.876 milions d’euros (pressupost consolidat), un 4,8% superior al de l’any 2015. En total, 409 milions d’euros més. La major part d’aquests recursos, però, ja estan assignats: la meitat són per pagar la factura farmacèutica (receptes i medicaments de dispensació hospitalària d’ús ambulatori) i l’altre 50% es reparteixen per a salut mental -la majoria per a una molt benvinguda despesa social- i la part purament assistencial (27 milions per a atenció primària, 45 per a hospitals i 45,7 per a llistes d’espera). El pressupost per càpita és de 1.186 euros, igual que l’any 2007. És un pressupost molt llunyà encara del que destinen altres territoris de l’Estat i de la pròpia mitjana espanyola, que se situa en 1.232 euros de despesa sanitària per habitant. Per tant, el millor que es pot dir d’aquest pressupost és que no empitjora respecte a l’anterior. Tot i això, però, els professionals i els pacients difícilment podran percebre un progrés en els centres de salut. La saturació dels serveis d’urgències es mantindrà, seguirà sent complicat aconseguir hora amb el metge de capçalera en menys de 48 hores i el temps d’espera per accedir a proves diagnòstiques i intervencions quirúrgiques continuarà en els mateixos paràmetres.
L’estancament a què ens aboquen els pressupostos és una mala notícia per als professionals sanitaris, especialment per als joves. L’any 2016, 662 metges de la sanitat catalana van sol·licitar el certificat necessari per poder exercir en altres països de la Unió Europea, una xifra que, respecte a l’any anterior, ha representat un increment del 7,5%. Si les oportunitats i les condicions laborals i retributives que ofereix el sistema sanitari català no milloren, el més probable és que la quantitat de facultatius que opten per marxar a un altre país o comunitat autònoma segueixi en augment. La fugida de metges és doblement perniciosa. A més de suposar una pèrdua de talent mèdic, que difícilment es podrà recuperar quan ho necessitem -en 10 anys Catalunya perdrà 8.000 metges que es jubilaran-, esdevé una inversió pública fallida, ja que seran altres societats les que gaudiran del rendiment dels professionals que s’han format d’una manera excel·lent a les nostres facultats i hospitals.
El conseller de Salut, Antoni Comín, ha donat mostres de voler corregir el rumb del seu predecessor en el càrrec. És cert que algunes mesures, com la no renovació dels contractes d’activitat amb empreses sanitàries amb ànim de lucre o la reactivació de les inversions en equipaments, són positives per als interessos comuns, però el viratge és insuficient. I no val assenyalar el greuge fiscal (inqüestionable) que pateix Catalunya per justificar que no es prenguin determinades decisions. Des de la perspectiva del Govern, la màxima hauria de ser fer tot allò que sigui positiu per al sistema i que no suposi una despesa afegida per a les arques públiques. Per exemple, incorporar i oferir estabilitat laboral als 9.000 professionals que treballen com a interins a l’Institut Català de la Salut (ICS) no comportaria més despesa per a Salut, que a hores d’ara ja els està retribuint, i seria un gest que reforçaria la motivació d’una plantilla que viu instal·lada en el desànim des que van començar les retallades. Només cal recordar que als hospitals més grans del país, Vall d’Hebron i Bellvitge, la meitat de la plantilla mèdica és interina.
El model sanitari català genera diversitat d’opinions, en funció de la ideologia i la relació de cada actor amb les estructures de poder, però hi ha consens en dos principis: el sistema està infrafinançat i, relacionat amb el primer, la seva sostenibilitat es produeix gràcies a l’esforç, la dedicació i la professionalitat dels seus treballadors. Doncs bé, si compartim el diagnòstic, hem de començar a aplicar el tractament, i aquest no és altre que destinar més recursos a la provisió sanitària dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.