Just Deploy It!

Etiqueta: farmacèutiques

  • La transparència en les relacions entre els professionals de la salut i la industria farmacèutica i de productes sanitaris

    Hi ha tot un gènere dins la literatura mèdica sobre els conflictes d’interessos i les relacions, especialment financeres, entre la indústria i els professionals de la salut, específicament per aquells que prescriuen un fàrmac o indiquen un tipus de pròtesi o dispositiu i, més encara, per aquells, professionals de gran prestigi, anomenats líders d’opinió. Constitueix un tema molt vell, trillat, tot i que encara pot haver-hi professionals que neguin la influència en la seva pràctica dels regals o pagaments que reben de la indústria. Ningú acceptarà, sigui professional de la medicina o investigador, que la seva integritat professional pugui ser posada en dubte, tot i que són molt nombroses, el gènere literari que dèiem abans, les dades empíriques que recolzen aquesta influència. Respon a la simple reciprocitat, el quid pro quo que deien els antics i que obliga per qualsevol obsequi rebut. També per allò que s’acostuma a dir que, potser sí, els diners poden influir, però en els altres. Tothom reconeix la hipocresia o els prejudicis en els altres, mai en un mateix.

    Recordem que aquests lligams entre la indústria i els professionals constitueix la base de la declaració dels conflictes d’interès – no pas sobre quanties- en els articles científics. Hi ha hagut escàndols majúsculs i sols cal recordar el cas d’un professional català de gran prestigi, que exercia als EUA, quan van sortir a la llum els pagaments que havia rebut de la indústria i que no havien estat declarats en les publicacions. Als EUA, on la despesa sanitària és la més alta del món, hi ha una regulació estricta sobre aquest tema (Physician Payments Sunshine Act del 2010) que obliga als fabricants de medicaments, productes sanitaris i de subministraments mèdics a fer públiques totes les relacions financeres amb professionals de la salut i els hospitals universitaris que impliquin els programes públics d’assistència sanitària (Medicare pels majors de 65 anys, Medicaid per aquells per sota el llindar de pobresa establert a cada estat). Constitueix un exercici de transparència extraordinari ben exemplificat en la pàgina web a disposició del públic i la facilitat per recavar les dades que puguin interessar. Hom pot fer l’exercici d’entrar i examinar les dades que facin referència a prohoms de la medicina catalana, que exerceixen o han exercit als EUA o sobre els pagaments generals rebuts per les grans figures i hospitals universitaris de la medicina americana.

    La iniciativa aquesta de posar llum, de transparència, sobre aquestes relacions entre professionals de la salut i la indústria farmacèutica i el finançament per part d’aquesta de regals, honoraris per assessorament i per assistir a esdeveniment educatiu ha tingut seguiment en diversos països, tot i que els estàndards i exigències són desiguals. L’experiència australiana mostrava que encara que les despeses poguessin ser petites, cumulativament era alta, en especial en aquelles especialitats que prescriuen fàrmacs d’alt cost com els oncòlegs, endocrinòlegs i cardiòlegs.

    Al nostre país i en el seu moment, la patronal de la indústria farmacèutica (Farmaindustria) va espitjar, encertadament per avançar-se a qualsevol legislació, per una model d’autoregulació d’acord amb un Codi de Bones Pràctiques (amb una unitat de supervisió deontològica) i deixant la publicació de les dades específiques de transparència (individus, institucions sanitàries, organitzacions de pacients) en mans de cada empresa farmacèutica. Això és així des del 2015 presentant-se dades específiques (persones i institucions) a partir del 2017. Constitueix un gran pas en la bona direcció. Es poden examinar aquestes dades, amb menor, major o extrema dificultat, en les webs respectives de cada empresa, bé sigui en l’apartat de transparència o, havent de remenar més, en l’apartat de compliment corporatiu o en la informació per professionals o pacients. Justament a finals de juny (2020) es presentaven les dades agregades corresponents al 2019 i que, comparativament amb altres anys recollits, es presenten en la taula adjunta. S’ha exclòs la despesa més important, la que és pròpiament d’R+D.

    No hi ha cap dubte que aquesta despesa, que pot rebre diferents qualificatius (transferències de valor, inversió, etc.), genera una contrapartida, altrament la indústria, que vetlla pels seus marges, no la realitzaria. Repetidament s’ha qüestionat el paper de la indústria en la formació dels professionals, com cobrint un buit que l’administració sanitària no realitza o com si l’actualització de coneixements fos sols una obligació de l’ocupador i no una exigència ètica, un principi bàsic del professionalisme. John PA Ioannidis es preguntava també si els congressos mèdics tenien alguna utilitat i per a qui la tenien. Posats a preguntar, seria interessant esbrinar quan de sòlida és la formació a les facultats de ciències de la salut pel que fa a la lliçó més important (a l’escola i a la universitat), aprendre a aprendre al llarg de la vida professional, l’examen crític de la literatura científica i les fonts més fiables de coneixement, així com sobre els valors del professionalisme.

    Amb retard, lluny encara de la transparència que està assolint la indústria farmacèutica, es troba el sector dels productes sanitaris on la seva patronal (FENIN) ha desenvolupat un segell ètic per les empreses que s’adhereixin voluntàriament al Codi Ètic de les Empreses de Tecnologia Sanitària (transposició del codi de la patronal europea Medtech). Hi ha també una Unitat d’ètica i compliment que porta a terme validacions d’esdeveniments. No ha d’estranyar que també hi hagi partides per aquests afers (assessorament, formació, donacions), ja que la sanitat és un sector productiu que mou molts diners. Torna a ser la reciprocitat que obliga i per això els Hare Krishma el primer que ofereixen és un dolç.

    Moltes persones, polítics, jutges, investigadors, professionals, formats en valors d’imparcialitat i independència, poden sentir-se ferits si es suggereix que altres interessos (financers, de prestigi o carrera) puguin influir en el seu treball. Justament, persisteixen en aquesta negació per reduir la dissonància que els produeix els diferents estudis empírics que han mostrat que, sense ser del tots conscients -fora de ser un autèntic defraudador- la conducta acaba afavorint al patrocinador. Per això de les lleis de transparència, accés a la informació pública i bon govern que molts països volen implementar. Sens dubte que la comunicació pública dels pagaments i donacions que reben els professionals de la salut i les seves organitzacions per part de la indústria és un pas endavant, però cal seguir aprofundint en la transparència (i claredat). S’ha dit que l’únic obsequi o prebenda que un professional mèdic o investigador pot acceptar és aquell que pot confessar als seus pacients o subjectes d’estudi. Com en el cas de la política, la confiança de la ciutadania s’ha de guanyar i per això la necessitat de conèixer qualsevol influència o condicionant en les decisions mèdiques que no respongui als principis del professionalisme.

    *Les opinions de l’autor són personals i no representen a l’empresa per la qual treballa.

  • Cal revisar-les per assolir-ne la independència total

    Recentment  la premsa digital  s’ha fet ressò d’articles publicats al British Medical Journal (BMJ) on s’exposen diverses qüestions que reforcen el posicionament d’un sector de la professió que  reclama la independència total de la indústria. Demostren que la simple declaració de conflictes d’interès no serveix per evitar la contaminació dels professionals i/o societats.

    Sovint sorgeixen notícies que fan que hàgim de dubtar de la seriositat dels treballs quan és la indústria qui els lidera.

    També hem conegut el posicionament de la Sociedad Española de Médicos de Atención Primaria (SEMERGEN) sobre les relacions amb la IF,  on diuen en la nota de presentació a la web: La relación entre médicos de Familia y la industria farmacéutica no solo es inevitable, sino que resulta deseable e imprescindible para facilitar y optimizar la formación médica y la investigación clínica. Sin embargo, esta vinculación debe asentarse en unos principios claros, bien definidos, compartidos y conocidos por todos los agentes de salud.

    Tot i que en el document insisteix a fer públics de forma transparent els diners rebuts de la IF, ens preocupa que, en un moment que se sumen veus contra aquesta relació, sorgeixin documents que normalitzen una situació que s’ha demostrat que influeix negativament en una bona praxi.

    El grup d’ètica ja va publicar l’any 2002 un document sobre les relacions individuals amb la IF i l’any 2005 un altre sobre les relacions de la societat catalana de medicina familiar i comunitària amb la IF. En aquells documents ja es citava bibliografia extensa sobre els riscos de les interaccions entre la IF i els professionals sanitaris.

    Malgrat que ha passat temps, algunes de les propostes que es feien, encara no són una realitat i un sector de professionals, com fa evident el document de la SEMERGEN, veu amb bons ulls les interaccions amb la IF.

    I la realitat ens demostra que molts actes de la CAMFiC i, fins i tot, activitats de la mateixa Generalitat compten amb el finançament i suport de la IF.

    Hi ha afirmacions que sovint es fan i són del tot certes, com la necessitat de reciclatge i formació continuada. És un deure ètic i deontològic de cada professional. Però aquest deure ètic no implica que  hagi de ser finançat per indústries que són clarament entitats amb uns objectius que van més enllà de la salut de les persones. I no ens podem enganyar. Recordem la dita popular que recollíem en el document de 2005: Qui paga, mana.

    El prestigi dels professionals i de les associacions que ens representen es reforça quan les persones veuen que hi ha una independència real d’altres interessos. I, al contrari, quan les societats científiques deixen que la IF financi les seves activitats, de retruc, afecta el prestigi de tots els seus membres.

    La independència té un cost tant a nivell individual com a nivell de les societats científiques.  I convé pagar-lo.

    Cal fer una rigorosa declaració de conflictes d’interès perquè se sàpiga quins conflictes tenim  les persones i els grups de treball de la CAMFiC,  però hauríem d’aconseguir que desaparegués del conflicte d’interès el finançament per part de la IF, no perquè ho amaguéssim, sinó perquè no existeix.

    Assumint que, de cop no es podrà fer desaparèixer el finançament o mecenatge de la IF, sí que reclamem que es posin les bases que ja reclamàvem fa 15 anys i que portin a la independència dels professionals i de les societats.

    Recomanacions per als metges i metgesses[1] (fetes fa 18 anys):

    La indústria farmacèutica pertany a un sector productiu on totes les empreses tenen ànim de lucre. Cap d’elles destinaria tants diners al màrqueting si no en tragués un benefici superior a la inversió.

    La informació que un laboratori farmacèutic ens ofereix sobre els seus productes és publicitària.

    Per a la bona pràctica de la medicina de família, la relació directa de cada metge amb la indústria farmacèutica és prescindible.

    Les nostres relacions amb la indústria farmacèutica han de ser transparents, públiques i d’una naturalesa que permeti que els pacients (i hisenda) en coneguin tots els detalls.

    Rebre un obsequi crea un deute moral: això és el que busca la indústria farmacèutica.

    Els metges subestimem la influència de la indústria en la nostra prescripció, tot i que les evidències científiques demostren que els regals, per petits que siguin, influeixen en qui els rep a l’hora d’escollir medicaments.

    Les subvencions a la formació són legals si es destinen a activitats per a metges o a les seves associacions. Tanmateix, cal estar atents a la influència perversa sobre els continguts científics de l’activitat.

    Els tutors de les unitats docents de MFiC tenen una gran responsabilitat ètica, perquè el seu comportament és exemple i referent per als discents.

    Estaríem disposats a pagar-nos les activitats que la indústria ens subvenciona?

    Estaríem disposats a què es faci públic tot el que la indústria ens proporciona?

    Si la resposta és “no”, estem acceptant quelcom contrari, tant a les Bones Pràctiques de Farmaindústria, com del Codi de Deontologia.

    Adreçades a la societat catalana de medicina familiar i comunitària[2] (fetes fa 15 anys):

    -L’SCMFiC ha d’aconseguir desvincular-se de fonts de finançament que puguin afectar la seva independència.

    • La Junta ha de ser el garant dels canvis que es proposen.
    • L’SCMFiC ha de donar a conèixer les seves idees oficials a través de documents de posicionament en tots els aspectes rellevants de la nostra professió amb la màxima garantia que permeti que siguin un clar referent per als socis i la resta de metges de família.
    • Cal crear la figura del defensor del soci com un pilar bàsic en el funcionament de la societat.

    Tot i els anys passats encara hi ha moltes situacions que no han millorat i preocupa especialment el lligam de la IF amb la docència, que hauria de desaparèixer del tot.

    L’evidència continua reforçant una i una altra vegada, any rere any, les nostres recomanacions i demostrant que, per desgràcia,  segueixen estant d’actualitat.

    Hem de ser del tot lliures de la IF, personalment i institucionalment.

    Aquest és un article extret del web del grup d’ètica de la CAMFIC

  • Investigadors de centres públics cobren «honoraris» de les farmacèutiques les vacunes de les quals promocionen

    Dos doctors de centres públics de recerca de Galícia i la Comunitat Valenciana han cobrat milers d’euros de les farmacèutiques les vacunes de les quals per a la meningitis promocionen enmig del procés pel qual Sanitat, de moment, ha rebutjat incorporar-les de manera generalitzada al calendari oficial. Aquesta mesura implicaria major finançament públic. Els pediatres Federico Martinón Torres i María Garcés van cobrar individualment gairebé 100.000 i 36.000 euros cadascun de les companyies Pfizer i GSK, les propietàries d’aquests sèrums, entre 2017 i 2018.

    Martinón Torres, que coordina el grup de Genètica, Bovines, Infeccions i Pediatria de l’Institut de Recerca Sanitària de Santiago (IDIS), va ingressar 71.800 euros de Pfizer i uns altres 24.500 de GSK en els dos últims anys, segons les dades publicades per les mateixes farmacèutiques. Garcés Sánchez està adscrita a l’àrea de vacunes de Fisabio (la Fundació per al Foment de la Recerca Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana) i figura en el Comitè Assessor de Vacunes de l’Associació Espanyola de Pediatria. Va ingressar 30.346 euros de Pfizer entre 2017 i 2018 més 5.830 euros de GSK, segons els mateixos documents. El gruix dels diners es refereix a «honoraris» per prestació de serveis diferents dels programes d’I+D que Farmaindustria consigna en altres capítols.

    La meningitis i les seves vacunes presenten el següent panorama: la britànica GSK és la propietària del sèrum per a la meningitis B Bexsero en haver-la-hi comprat a la suïssa Novartis el 2014. Després de convertir-se en producte de lliure accés amb recepta en les farmàcies el 2015 (abans era d’ús exclusivament hospitalari), no ha aconseguit encara entrar entre les vacunes obligatòries segons l’última decisió del Consell Interterritorial de Sanitat. L’estatunidenca Pfizer va treure el 2018 la seva versió per a aquesta patologia: Trumenba.

    A més, totes dues companyies comercialitzen vacunes denominades tetravalents contra la meningitis A, C, W i I: Menveo i Nimenrix respectivament. El 2017, l’Agència Espanyola del Medicament va permetre la seva comercialització en farmàcies. Ambdues sí que seran finançades públicament per a adolescents, però no s’estenen als lactants com demanava l’Associació Espanyola de Pediatria ni amb la velocitat que demandava aquesta organització.

    Rebuig de Sanitat i reacció

    Poc després de conèixer-se les decisions de la Comissió de Salut Pública, que seguien la recomanació tècnica del grup d’experts, tots dos van reclamar en el Congrés Nacional de Pediatria el juny passat. Martinón Torres va adduir que «les taxes més altes de malaltia meningocòccica es donen en lactants Per tant, siguin molts o pocs casos, és important recalcar que és prevenible mitjançant la vacunació». Feia referència a les raons esgrimides pels avaluadors de la Comissió de Salut sobre la baixa incidència de la malaltia i el seu alt preu de comercialització: 100 euros per dosis de Bexsero.

    Aquest pediatre ja havia intentat desmuntar els arguments del grup de treball públic abans que es fes oficial la postura de Sanitat. Anteriorment, Martinón Torres va dirigir un estudi per a simplificar la pauta d’aplicació de Bexsero de quatre a tres dosi utilitzat per l’Agència Europea de Medicaments per a canviar les indicacions del sèrum. El pediatre va declarar que aquest avanç faria més factible el finançament públic.

    Martinón Torres explica a eldiario.es que aquests pagaments «es corresponen amb activitats personals com a consultor tècnic o ponent en la meva àrea de coneixement i experiència investigadora. En aquestes activitats sempre exposo, i així ho exigeixo sense cap altre tipus de condicionant, la meva visió científica personal que desenvolupo tant a nivell nacional com internacional i que se sustenten en més de 24 anys d’exercici professional».

    El pediatre afegeix que «sempre es declaren pertinentment en cadascuna de les situacions que poguessin arribar a interpretar-se potencials conflictes d’interès». No obstant això, en aquestes aparicions públiques no queden reflectides les vinculacions contractuals amb GSK o una altra empresa (cosa que sí que s’inclou al peu dels articles científics). De manera similar, va signar el 2018 com a cap de servei hospitalari i investigador una «informació essencial sobre vacunes per a pares i famílies» que enumera les «vacunes recomanables addicionals» sobre malalties i sèrums. No hi ha referències a possibles conflictes d’interessos.

    Sánchez Garcés, per part seva, va insistir que s’estengués la vacuna contra els serotips ACWY als nens (ara està incorporada per a adolescents): «Seria important vacunar a nens petits pel fet que són els que més risc tenen de contreure la malaltia». Una mica abans, el maig de 2019, aquesta doctora va participar en la reunió de la Societat Europea de Malalties Infeccioses Pediàtriques per a comentar les noves dades sobre la immunitat aportada al llarg del temps per aquestes vacunes. Es presentaven sengles estudis (en els quals la pediatra no participava) sobre les marques Menveo (GSK) i Nimenrix (Pfzer). Cadascun era finançat per la seva companyia fabricadora. La investigadora va ser presentada com a «científica de FISABIO» sense al·lusió als pagaments anuals de les companyies.

    María Garcés Sánchez ha contestat a eldiario.es que com a experta «ens sol·liciten assessorament i consultoria científica a través de la nostra experiència. Com a professional sanitària, la meva obligació és tractar de traslladar quants avanços basats en l’evidència científica es produeixin en aquest camp i les dades del qual, suportats tant en estudis en vida real com en assajos clínics, hagin demostrat millores en matèria de prevenció de les malalties prevenibles per qualsevol patogen que pugui produir malaltia en el nen».

    Mercat creixent

    La vacunes de la meningitis estan protagonitzant un periple comercial d’alta volada en els últims anys. GSK va comprar la línia de vacunes de Novartis en la qual estava Bexsero per 7.000 milions d’euros a la fi de 2014. La decisió de l’Agència del Medicament de convertir-la en producte d’accés en farmàcies amb la recepta del metge va disparar les seves vendes a partir de 2015. Les tetravalents també han tingut un procés similar. Pfizer va comprar Nimenrix a GSK per una mica més de 100 milions l’octubre de 2015. Dos anys després, Sanitat també va admetre que es comprés en farmàcies. El 2019 les dues vacunes tetravalents han passat al calendari oficial per a substituir el sèrum específic de la meningitis C a partir dels 12 anys d’edat. Això implica el finançament públic: en conseqüència, la Comunitat de Madrid va comprar l’abril passat 100.000 d’aquestes dosis per 3,35 milions d’euros. Castella i Lleó va anunciar poc abans el mateix: 50.0000 vials per 1,57 milions.

    La farmacèutica Pfizer ha contestat a eldiario.es que «cada acord amb un professional estableix i deixa clar que per a Pfizer està prohibit incentivar o recompensar als professionals sanitaris per la utilització o suport als nostres medicaments». GSK no ha respost a les preguntes d’eldiario.es.

    «Entenc que contraposades les xifres rebudes i la meva ferma posició de recomanar la vacuna es pugui plantejar un dubte sobre un possible conflicte d’interessos», admet la doctora Garcés Sánchez qui insisteix que ho fa «des de la més ferma convicció científica. Si els resultats dels últims estudis clínics no fossin els que són, la meva posició canviaria completament».

    El metge gallec es queixa que «en els últims temps, des de moviments antivacunes i afins, així com des d’altres interessos, s’ha pretès, amb qualsevol pretext, posar en qüestió a la immensa majoria dels professionals que actuen sota criteris únicament d’evidència científica i promoció de la salut». Considera que és positiu que es conegui els diners que rep cadascun de la indústria. I després insisteix que hi ha «interessos contraris a la salut de nens que defensem la pràctica unanimitat dels pediatres».

    Tots dos professionals sanitaris del sistema públic no només apareixen en els llistats de Pfizer i GSK. El 2017 i 2018, Martinón Torres va ingressar 29.474 euros de MSD i 23.231 de Sanofi. Garcés Sánchez va afegir uns altres 32.382 euros en aquest temps de l’estatunidenca MSD. Aquesta companyia assegura que «la recurrència en la contractació d’un mateix professional sanitari obeeix a aspectes com l’experiència, qualificació, prestigi professional, el coneixement sobre una determinada matèria per sobre de la mitjana, actituds docents o comunicatives». Sanofi no ha volgut entrar en «informació detallada» sobre les seves transferències de valor.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • El talonari de les farmacèutiques per a metges i congressos: 1.130 milions d’euros en quatre anys

    Fa menys de deu dies, l’organisme públic Instituto de Salud Carlos III va destituir com a director del seu Centro Nacional de Microbiología al biòleg Julio Vázquez per haver cobrat honoraris de la farmacèutica GSK mentre coordinava el centre. Es tractava d’una de les «transferències de valor» amb les quals la indústria farmacèutica finança a professionals i organitzacions sanitàries. El 2018 van ser 597 milions d’euros, un 20% més que fa quatre anys.

    Els llistats d’aquest flux econòmic sol es coneixen des de 2016. Aquest curs es va estrenar el nou sistema d’autoregulació de Farmaindustria –que s’adheria així al codi de la patronal europea del sector– pel qual cada empresa publica quan abona cada any. La seqüència dels pagaments totals que s’ha pogut conèixer és curta (abasta des de 2015 a 2018) i com segueix: 496, 501, 564 i 597 milions d’euros.

    Les relacions entre companyies farmacèutiques i professionals sanitaris han plantejat problemes: han estès ombres sobre si la recomanació d’un fàrmac, el finançament públic de determinada bovina o l’adquisició de productes poguessin estar contaminades per les aportacions econòmiques dels laboratoris implicats. El més recent: la negativa per part del Consejero Interterritorial de Sanidad a incloure la vacuna contra la meningitis B de GSK, Bexsero, en el calendari nacional.

    Aquesta inclusió hauria comportat la compra del producte mitjançant els pressupostos de les comunitats autònomes. La negativa de l’organisme públic va provocar la reacció en contra de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), que va mostrar «el seu total desacord amb aquesta decisió, així com amb la seva argumentació». L’associació va assegurar que «continua recomanant la vacunació enfront del meningococ B fonamentalment en els lactants des dels 2-3 mesos d’edat».

    Les famílies poden disposar del sèrum en qualsevol farmàcia amb la recepta d’un pediatre. Cada dosi costa 100 euros i la pauta d’aplicació consta de tres. L’AEP va demanar que Bexsero entrés en els calendaris de les comunitats autònomes. L’anàlisi dels tècnics del Comitè públic sobre aquest producte indicava que el seu cost-benefici apuntava al fet que el preu assumible seria de tres euros de mitjana per dosi. L’AEP ha rebut 499.800 euros de GSK en els últims tres anys, però aquesta informació no apareix en els seus comunicats sobre la vacuna fabricada per la farmacèutica britànica.

    Dos grans blocs

    Els pagaments tenen dos grans blocs generals: d’una banda es dediquen a finançar els congressos mèdics o simposis que munten organitzacions professionals, costejar les despeses de particulars perquè assisteixin a aquestes trobades i abonar honoraris per serveis prestats. Aquests capítols han sumat 1.130 milions d’euros des que es pot accedir a les transferències. I, separats en una altra comptabilitat, s’agreguen els projectes de recerca. Han suposat 893 milions, segons explica la patronal.

    El mateix any que es va posar en marxa aquest sistema, en una «reunió científica» anual d’oftalmòlegs anomenada Facoelche, van dedicar el seu fòrum «alarma» a aquests passos en transparència sota el títol: «Arriba la compliance. S’ha acabat la festa?». Farmaindustria reconeix el problema en presentar aquesta autoregulació com una línia per a «prevenir conflictes d’interessos i generar confiança en la societat sobre la importància d’aquestes relacions».

    Farmaindustria qualifica aquests pagaments com a «col·laboracions en recerca i en formació mèdica» i entén que «constitueixen un dels pilars essencials de la I+D i de la qualitat de la prestació sanitària a Espanya. Clau per a la recerca de medicaments i el seu ús adequat que contribueix, a més, a l’actualització de coneixements sobre fàrmacs per part dels professionals.»

    La metgessa i diputada regional per Más Madrid, Mónica García, difereix d’aquesta interpretació: «El coneixement és segurament el valor més gran intangible de qualsevol sistema sanitari i, per tant, és massa valuós i corruptible per a confiar-l’hi només als interessos particulars del mercat de la farmaindustria».

    En aquell Facoelche de 2016, un oftalmòleg cap de servei en un hospital públic justificava les transferències: «Sempre hem tingut el suport de la indústria que ha cobert aquest paper que d’alguna manera hauria d’haver cobert el sistema sanitari». En la seva intervenció pública insistia que «l’administració està incomplint a mantenir la formació continuada dels professionals i donar-los una taula remunerativa que els permeti afrontar tot això. Això s’ha esmenat amb l’ajuda de la indústria».

    En aquest sentit, Mónica García, canvia la perspectiva per a assegurar que «és inconcebible que una empresa com la sanitat pública no es faci càrrec de la formació i el coneixement dels seus professionals. Només així es podrien limitar les conseqüències tant en salut com en despesa innecessària d’aquestes relacions viciades entre administracions, societats científiques, professionals i les farmacèutiques».

    Sense control oficial, ni tan sols d’Hisenda

    Amb tot, aquest codi ètic no és una regulació legal obligatòria. Es tracta d’un pacte voluntari per a les companyies que estiguin adscrites a Farmaindustria. Cada empresa elabora el seu llistat i el publica segons el seu criteri: alguns són bastant accessibles i uns altres molt més intricats. No existeix un estàndard que els unifiqui.

    Al final, aquesta transparència es converteix en 190 llistats diferents situats en seus diferents. Milers d’entrades escassament sistematitzades. De fet, aquests documents introdueixen llegendes que indiquen que, de la seva consulta, «no es deriva una habilitació» per a, per exemple, realitzar l’»encreuament amb les informacions publicades en els llocs web d’altres associats». Això significa que si es vol comprovar amb precisió quants diners rep a l’any una determinada associació mèdica o un responsable de servei des de la indústria, han de revisar-se les dades de cada companyia per separat.

    Aquests avanços voluntaris sense fiscalització oficial cap a la transparència van implicar una petita revolució per part del col·lectiu mèdic. Molts sanitaris es van negar al fet que, en donar-se publicitat amb nom i cognoms a les quantitats que sumaven les despeses de matrícula, assistència o allotjament a congressos, seminaris o esdeveniments, el Ministeri d’Hisenda pogués exigir la tributació en espècie. La normativa fiscal ja demanava aquesta declaració –com va recordar el Ministeri d’Hisenda–, però eren dades poc fàcils de seguir.

    Lluny d’aplicar aquesta regulació, i després de votar una proposició no de llei defensada també per Ciutadans, el ministre d’Hisenda del PP, Cristóbal Montoro, va accedir a modificar el reglament: «Es dotarà de major precisió a la norma, en aclarir que no té la consideració de rendiment del treball en espècie la participació dels treballadors sanitaris en cursos de formació finançats per tercers que comercialitzin béns o serveis». Es deixen així exempts de tributació aquests pagaments als professionals que acudissin a trobades professionals a costa dels fons transferits pels laboratoris.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Els nous anticoagulants obliguen les farmacèutiques a pagar centenars de milions per a evitar judicis

    «Haig de prendre una pastilla diària per un problema cardíac i, si no ho faig, podria patir un infart cerebral». Marcelo, un jubilat de 70 anys, és una de les aproximadament dos milions de persones que a Espanya prenen diàriament algun dels anticoagulants que hi ha en el mercat. Entre ells destaquen els coneguts com a anticoagulants d’acció directa, uns fàrmacs que es consideren segurs, però que fins fa poc no disposaven d’un antídot en cas que es produís una hemorràgia greu, ja fora per un accident o de forma espontània. Alguns dels afectats per aquesta reacció han demandat a diverses farmacèutiques durant els últims anys i han aconseguit tancar acords milionaris. El més recent, un acord de més de 700 milions d’euros aconseguit aquesta mateixa setmana als EUA.

    Les últimes farmacèutiques en treure la bitlletera han estat Bayer i Janssen Pharmaceutica, propietat de Johnson & Johnson, fabricadores de rivaroxaban, el nom comercial de les quals és Xarelto. Totes dues companyies han aconseguit un acord que resol al voltant de 25.000 demandes en les quals s’al·legava que les companyies no van advertir prou sobre els possibles episodis de sagnat mortal causats pel fàrmac i les dificultats que hi havia per a interrompre el procés per absència d’antídots.

    No ha estat l’únic cas dels últims anys. El 2014, la farmacèutica alemanya Boehringer Ingelheim va acordar pagar uns 600 milions d’euros per a evitar al voltant de 4.000 demandes per un medicament similar, dabigatran, el nom comercial del qual és Pradaxa. Igual que en el cas del Xarelto, els demandants asseguraven que la companyia no va oferir suficient informació sobre el fet que el fàrmac podia provocar hemorràgies greus que no es podien revertir amb facilitat.

    Fins a set anys sense antídot

    Durant l’última dècada, les autoritats reguladores han aprovat varis d’aquests nous anticoagulants orals, coneguts en l’àmbit mèdic com a anticoagulants d’acció directa i el «principal avantatge de la qual és que no és necessari que els pacients passin controls de manera habitual», a diferència del que ocorria amb els anticoagulants més antics, com el popular Sintrom, segons ha explicat a eldiario.es Pascual Marco, vicepresident de la Societat Espanyola d’Hematologia i cap del servei d’hematologia de l’Hospital General d’Alacant.

    La major part dels estudis realitzats fins avui coincideixen a assenyalar que aquests nous anticoagulants són segurs, fins i tot més que els seus predecessors. «Els estudis globals demostren que aquests fàrmacs són eficaços i són més segurs que els anticoagulants tradicionals, excepte per a les hemorràgies digestives, que tenen un perfil de seguretat similar», explica Marco.

    No obstant això, l’acceptació d’aquests medicaments no va ser immediata, ja que en els seus inicis no existia un antídot que fóra capaç de revertir els seus efectes en cas d’emergència. «L’antídot és necessari en cas que un pacient necessiti una cirurgia urgent o sofreixi una hemorràgia greu», explica Marco. «Afortunadament, ja disposem d’ells», conclou aquest especialista.

    Tant Pradaxa com Xeralto van rebre l’autorització de l’Agència Europea del Medicament en 2008 i la de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels EUA (FDA, per les seves sigles en anglès) en 2011. Però el primer antídot desenvolupat per al Pradaxa, denominat Praxbind, no va comptar amb l’aprovació de les agències reguladores fins a 2015, set anys després de l’aprovació de l’anticoagulant. El de Xeralto, denominat Andexanet alfa, no va ser aprovat per l’agència nord-americana fins a maig del passat any, mentre que el regulador europeu no el va autoritzar fins a aquest mateix mes de març.

    Dos milions de persones anticoagulades a Espanya

    A Espanya hi ha al voltant d’uns dos milions de persones anticoagulades i «la majoria són per fibril·lació auricular, que és una arrítmia molt freqüent, especialment a partir dels 70 anys», explica Marco. «També hi ha entorn d’un 20 per cent amb malaltia trombòtica venosa i percentatge molt petit, entre un 5 i un 7 per cent, que són els que porten pròtesis valvulars cardíaques».

    Durant anys, aquest tipus de pacients han estat tractats amb els anticoagulants coneguts com a antivitamina K, com el Sintrom. Aquest tipus de fàrmacs tenen el desavantatge de necessitar controls freqüents per a calcular bé la dosi, la qual cosa fa que els pacients siguin «bastant dependents de l’hospital», assegura Marco.

    El fet de tenir un millor perfil de seguretat i eficàcia ha fet que molts especialistes hagin anat optant pels nous anticoagulants orals i la facilitat d’ús fa que molts pacients també els prefereixin. «Quan em van plantejar la possibilitat de donar-me Sintrom em vaig negar en rotund», assegura Marcelo. «La meva mare ho prenia i record anar amb ella tots els mesos a l’hospital per a fer-se els controls i jo no estava disposat a passar pel mateix. Amb el nou anticoagulant és molt més còmode».

    No obstant això, Marco adverteix que és recomanable que existeixi un control per part d’especialistes. «Abans que van aparèixer els anticoagulants d’acció directa, tots els pacients passaven pels serveis d’hematologia, però ara que no fan falta controls, són receptats per altres serveis i mai passen pel nostre, amb el que alguns pacients no tenen una informació adequada», adverteix aquest hematòleg.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • 18 metges van rebre més de 50.000 euros cadascun d’una sola farmacèutica el 2017

    Les farmacèutiques van gastar 182 milions i mig el 2017 en pagaments a metges pels seus serveis o per assumir els costos d’entrades a congressos i viatges, unes xifres molt similars a l’any anterior. És el que la indústria engloba sota l’eufemisme de transferències de valor. Però no tots els que van rebre pagaments o invitacions a congressos ho van fer al mateix nivell. 18 metges van sumar en el seu haver, d’un sol laboratori i en un sol any, més de 50.000 euros. Són una minimíssima part dels 253.796 metges col·legiats en tot el país.

    Si analitzem aquestes relacions úniques entre un laboratori i un metge, les xifres van des d’aquells que superen per poc aquest tall dels 50.000 euros i aquells que gairebé toquen els 100.000, com és el cas dels més de 98.000 euros que Bayer va destinar al doctor Jordi Bruix. I tot això sense explicar el que van rebre d’altres laboratoris, que fa que professionals com María Victoria Mateos sumi gairebé 170.000 euros; o Luis Puig, més de 150.000.

    Metges que van rebre més de 50.000 € d’una única farmacèutica el 2017:

    Centres públics

    Centres privats

    Jordi Bruix Tudó

    Oncologia hepàtica – Hospital Clínic

    BAYER (98%)

    María Victoria Mateos Manteca

    Hematologia – Hospital de Salamanca

    JANSSEN-CILAG (51%)

    Antonio Martorell Calatayud

    Dermatologia – Hospital de Manises

    ABBVIE (86%)

    Enrique Grande Pulido

    Oncologia – MD Anderson Madrid

    PFIZER (57%)

    Anna Sureda Balari

    Hematologia clínica – Institut Català d’Oncologia

    TAKEDA (72%)

    María Elisa Reig Monzón

    Oncologia hepàtica – Hospital Clínic

    BAYER (96%)

    Emiliano Calvo Aller

    START Madrid – Centro Integral Oncològic Clara Campal

    NOVARTIS (90%)

    Jerzy Aleksander Krupinski Bielecki

    Neurologia – Hospital Mútua de Terrassa

    FERRER (99%)

    Marc Miravitlles Fernández

    Neumologia – Hospital Vall d’Hebrón

    NOVARTIS (54%)

    Eduard Montanya Mías

    Endocrinología y Nutrición – Hospital de Bellvitge

    NOVO NORDISK (82%)

    Luis Puig Sanz

    Dermatologia – Hospital de Sant Pau

    LILLY (39%)

    Ana Lluch Hernández

    Oncologia – Hospital Clínico Universitario de Valencia

    ROCHE (68%)

    Javier Puente Vázquez

    Oncología – Hospital Clínico San Carlos

    PFIZER (66%)

    Antonio Salar Silvestre

    Hematología – Hospital del Mar de Barcelona

    ROCHE (82%)

    Miguel Cordero Coma

    Oftalmologia – Hospital de León

    ABBVIE (94%)

    Jesús García Foncillas

    Oncologia – Hospital Fundación Jiménez Díaz

    MERCK (98%)

    Francisco Javier Nistal Rodríguez

    Traumatologia – Hospital Río Hortega de Valladolid

    LILLY (99%)

    Marcos Meseguer Escrivá

    Embriologia – IVI Valencia

    MERCK (92%)
    50.000 €
    100.000 €
    150.000 €

    Jordi Bruix Tudó

    Oncologia hepàtica – Hospital Clínic (centre públic). És membre de la xarxa d’experts de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS per les seves sigles en castellà) i de l’Agència Europea de Medicaments (EMA).

    Ha rebut 100.006 € de 2 farmacèutiques, dels quals el 98% prové de BAYER.
    BAYER 98.006 €
    EISAI 2.000 €

    María Victoria Mateos Manteca

    Hematologia – Hospital de Salamanca (centre públic)

    Ha rebut 169.013 € de 4 farmacèutiques, dels quals el 51% prové de JANSSEN-CILAG.
    JANSSEN-CILAG 85.653 €
    CELGENE 38.052 €
    AMGEN 36.703 €
    TAKEDA 8.606 €

    Antonio Martorell Calatayud

    Dermatologia – Hospital de Manises (centre privat)

    Ha rebut 97.740 € de 8 farmacèutiques, dels quals el 86% prové d’ABBVIE.
    ABBVIE 83.859 €
    JANSSEN-CILAG 6.301 €
    LILLY 2.151 €
    CELGENE 1.908 €
    LEO PHARMA 1.529 €
    NOVARTIS 1.325 €
    PFIZER 396 €
    ALMIRALL 270 €

    Enrique Grande Pulido

    Oncologia – MD Anderson Madrid (centre privat).

    Ha rebut 141.741 € de 12 farmacèutiques, dels quals el 57% prové de PFIZER.
    PFIZER 81.182 €
    ROCHE 20.779 €
    BRISTOL-MYERS SQUIBB 19.798 €
    EISAI 7.037 €
    IPSEN 4.374 €
    MSD 2.150 €
    BAYER 1.981 €
    PIERRE FABRE 1.258 €
    ASTELLAS 984 €
    JANSSEN-CILAG 924 €
    NOVARTIS 675 €
    ASTRAZENECA 600 €

    Anna Sureda Balari

    Hematologia clínica – Institut Català d’Oncologia (centre públic).

    Ha rebut 108.294 € de 9 farmacèutiques, dels quals el 72% prové de TAKEDA.
    TAKEDA 77.728 €
    BRISTOL-MYERS SQUIBB 8.481 €
    ROCHE 7.801 €
    MSD 4.717 €
    JANSSEN-CILAG 3.014 €
    GILEAD 2.295 €
    CELGENE 2.277 €
    NOVARTIS 1.080 €
    AMGEN 900 €

    María Elisa Reig Monzón

    Oncologia hepàtica – Hospital Clínic (centre públice). És membre de la xarxa de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS per les seves sigles en castellà). Ha rebut 75.589 € de 2 farmacèutiques, dels quals el 96% prové de BAYER.

    BAYER 72.558 €
    BRISTOL-MYERS SQUIBB 3.031 €

    Emiliano Calvo Aller

    START Madrid – Centre Integral Oncològic Clara Campal (centre privat*)

    Ha rebut 80.096 € de 4 farmacèutiques, dels quals el 90% prové de NOVARTIS.
    NOVARTIS 71.952 €
    ABBVIE 4.514 €
    ROCHE 2.505 €
    MSD 1.125 €

    Jerzy Aleksander Krupinski Bielecki

    Neurologia – Hospital Mútua de Terrassa (centre concertat)

    Ha rebut 68.688 € de 3 farmacèutiques, dels quals el 99% prové de FERRER.
    FERRER 67.664 €
    BAYER 706 €
    UCB 318 €

    Marc Miravitlles Fernández

    Neumologia – Hospital Vall d’Hebrón (centre públic).

    Ha rebut 117.887 € de 8 farmacèutiques, dels quals el 54% prové de NOVARTIS.
    NOVARTIS 64.207 €
    BOEHRINGER INGELHEIM 23.849 €
    GLAXOSMITHKLINE 9.529 €
    MENARINI 8.353 €
    CHIESI 5.200 €
    ASTRAZENECA 2.584 €
    ESTEVE 2.400 €
    GEBRO PHARMA 1.765 €

    Eduard Montanya Mías

    Endocrinologia i Nutrició – Hospital de Bellvitge (centre públic)

    Ha rebut 77.342 € de 6 farmacèutiques, dels quals el 82% prové de NOVO NORDISK.
    NOVO NORDISK 63.609 €
    ASTRAZENECA 6.685 €
    MSD 3.277 €
    SERVIER 2.552 €
    MENARINI 1.004 €
    ESTEVE 215 €

    Luis Puig Sanz

    Dermatologia – Hospital de Sant Pau (centre públic).

    Ha rebut 151.863 € de 10 farmacèutiques, dels quals el 39% prové de LILLY.
    LILLY 59.464 €
    JANSSEN-CILAG 44.675 €
    NOVARTIS 16.798 €
    ALMIRALL 8.043 €
    LEO PHARMA 7.416 €
    BIOGEN 5.991 €
    ABBVIE 5.221 €
    SANDOZ 2.903 €
    PFIZER 1.286 €
    PIERRE FABRE 65 €

    Ana Lluch Hernández

    Oncologia – Hospital Clínic Universitari de València (centre públic).

    Ha rebut 81.404 € de 5 farmacèutiques, dels quals el 68% prové de ROCHE.
    ROCHE 55.697 €
    NOVARTIS 18.408 €
    PFIZER 5.324 €
    EISAI 1.000 €
    ASTRAZENECA 975 €

    Javier Puente Vázquez

    Oncologia – Hospital Clínico San Carlos (centro público)

    Ha rebut 84.087 € de 15 farmacèutiques, dels quals el 66% prové de PFIZER.
    PFIZER 55.388 €
    ROCHE 5.500 €
    MSD 3.524 €
    ASTRAZENECA 2.912 €
    IPSEN 2.512 €
    PIERRE FABRE 2.384 €
    BRISTOL-MYERS SQUIBB 1.966 €
    BOEHRINGER INGELHEIM 1.885 €
    BAYER 1.412 €
    ASTELLAS 1.336 €
    MERCK 1.200 €
    NOVARTIS 1.180 €
    KYOWA KIRIN 1.088 €
    CELGENE 1.050 €
    LILLY 750 €

    Antonio Salar Silvestre

    Hematologia – Hospital del Mar de Barcelona (centre públic).

    Ha rebut 64.783 € de 5 farmacèutiques, dels quals el 82% prové de ROCHE.
    ROCHE 53.023 €
    JANSSEN-CILAG 7.251 €
    CELGENE 3.780 €
    SERVIER 566 €
    TAKEDA 163 €

    Miguel Cordero Coma

    Oftalmologia – Hospital de León (centre públic) i clínica privada. És membre de la xarxa d’experts de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS)

    Ha rebut 56.135 € de 4 farmacèutiques, dels quals el 94% prové de ABBVIE.
    ABBVIE 52.732 €
    ALLERGAN 2.413 €
    UCB 605 €
    NOVARTIS 385 €

    Jesús García Foncillas

    Oncologia – Hospital Fundación Jiménez Díaz (centre concertat).

    Ha rebut 51.829 € de 4 farmacèutiques, dels quals el 98% prové de MERCK.
    MERCK 50.542 €
    AMGEN 910 €
    LILLY 270 €
    ROCHE 106 €

    Francisco Javier Nistal Rodríguez

    Traumatologia – Hospital Río Hortega de Valladolid (centre públic) i clínica privada.

    Ha rebut 50.524 € de 2 farmacèutiques, dels quals el  99% prové de LILLY.
    LILLY 50.261 €
    MUNDIPHARMA 263 €

    Marcos Meseguer Escrivá

    Embriologia – IVI València (centre privat*)

    Ha rebut 54.688 € de 3 farmacèutiques, dels quals el  92% prové de MERCK.
    MERCK 50.124 €
    MSD 3.149 €
    DIATER 1.415 €

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Conflictes d’interès que entelen carreres científiques

    El passat 9 de setembre, el diari The New York Times va publicar en la portada de la seva edició dominical que Josep Baselga «va ometre els llaços financers de dotzenes d’articles de recerca en prestigioses publicacions». El reportatge, elaborat en col·laboració amb ProPublica, denunciava que en els treballs del destacat oncòleg no s’informava sobre el conflicte d’interès de les seves recerques amb la indústria. Baselga havia rebut finançament de diverses empreses farmacèutiques i biotecnològiques i no havia avisat d’això.

    Aquest tipus de conflicte sorgeix quan el criteri i les accions d’una persona poden veure’s influenciades per altres interessos. «Declarar-los és una obligació ètica amb la comunitat, els pacients i la societat», comenta a Sinc per telèfon Álvaro Rodríguez-Lescure, vicepresident de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM).

    No solament la ciència, altres àmbits, com la política, poden veure’s afectats per aquesta qüestió deontològica. Per exemple, la llei d’incompatibilitats de 2015 sobre alts càrrecs estableix que aquests han d’esperar dos anys abans de col·laborar amb empreses privades. Aquesta mesura pretén evitar el que es coneix vulgarment com a ‘portes giratòries’.

    Per què cal declarar-ho

    En recerca, el conflicte d’interès pot esbiaixar el disseny d’un experiment o un assaig clínic per provar un fàrmac i la difusió dels resultats. El disclosure, concepte anglosaxó que fa referència a la revelació per part del científic del conflicte d’interès amb la indústria, és una garantia de transparència i independència en els seus articles científics i en les presentacions en congressos.

    Tant la Societat Estat-unidenca d’Oncologia Clínica (ASCO), des de 1994, com la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO), més recentment, defensen la necessitat de fer explícit el conflicte d’interès. «Ens adherim a l’esperit de les dues societats», diu Rodríguez-Lescure en nom de la SEOM.

    Les polítiques d’independència editorial d’ESMO es van aprovar a la fi del 2011, van entrar en funcionament a l’any següent i es van revisar en 2015. El seu criteri estableix que el conflicte d’interès ha de donar-se a conèixer a partir dels 500 euros, a títol personal, i dels 10.000 euros, en el cas de les institucions, rebuts durant els últims dotze mesos. A part, ESMO també té en compte interessos no financers, com les assessories en companyies privades.

    Els estat-unidencs són més concrets si cap. ASCO estableix fins a vuit relacions amb l’empresa que els investigadors han de donar a conèixer: ocupacions remunerades, posats de lideratge, activitats de consultoria, conferències, testimoniatges d’experts, interessos de propietat, fons de recerca i honoraris per interessos de propietat intel·lectual.

    Les relacions entre científics i indústria no es consideren impròpies per si, sempre que es posin de manifest per preservar valors, segons ASCO, d’»equilibri, independència, objectivitat i rigor científic» d’investigadors, programes de recerca i formació, i guies de pràctica clínica. En canvi, la realitat és una altra. Segons un estudi publicat el mes passat en JAMA Oncology, un terç dels oncòlegs no va revelar la seva relació amb l’espónsor de l’assaig clínic.

    Replantejar-se el conflicte d’interessos no és anodí. Ambdues societats han actualitzat les seves polítiques en diverses ocasions per adaptar-les als canvis en recerca. L’última versió d’ASCO va ser revisada el 2013 amb forta polèmica entre la comunitat investigadora i va fracassar en la regulació d’algunes mesures en semblar-se a les que es prenen en la sorra política.

    Inicialment, la intenció d’ASCO era que les seves dues revistes científiques, Journal of Clinical Oncology (JCO) i Journal of Oncology Practice (JOP), no acceptessin manuscrits d’autors en posició de primer, últim i de correspondència, que haguessin estat emprats, inversors o conferenciants de companyies mèdiques durant els dos anys previs a l’enviament de l’article. La revolada que va causar aquella mesura la va deixar en suspens i quatre anys més tard es va retirar.

    Deixant aquesta polèmica de costat, en l’última revisió de polítiques, a diferència de les anteriors, ASCO va ampliar la declaració del conflicte d’interès a tot tipus de treballs, no només als assajos clínics; a les organitzacions, no només als individus; i al primer i últim autors, així com els de correspondència, no solament a l’investigador principal.

    «Dolent no és tenir conflictes, sinó no declarar-los», aclareix Rodríguez-Lescure, que opina que la transparència i l’honradesa «es troba a faltar en molts àmbits de la vida, no solament en la ciència».

    La declaració dels investigadors sempre és per iniciativa pròpia, una limitació de la qual ASCO admet no tenir ni «l’autoritat» ni «els mitjans» per verificar aquesta informació. Més enllà de l’honorabilitat de l’investigador, les sancions per no respectar el conflicte d’interès no estan clares i cada revista estableix un període en el qual el científic no pot tornar a publicar en aquesta capçalera.

    Com es publica un article científic

    La publicació d’un article científic és una tasca àrdua. Primer, els investigadors manen el manuscrit del treball a la revista científica on volen difondre-ho. Si és acceptat, l’article passa per un procés de revisió per parells, en el qual experts anònims examinen el text i ho revisen per demanar les modificacions oportunes als seus autors abans de la publicació.

    En aquest procés, la declaració de conflicte d’interessos és clau. Moltes vegades, sense aquest aclariment el text no passa al procés de revisió per parells. Per exemple, la política de les revistes de l’Associació Estat-unidenca per a la Recerca sobre Càncer (AACR) exigeix als autors que deixin constància d’això a la primera pàgina del treball, fins i tot si aquest no existeix.

    Però aquí cada mestre té el seu llibre. No existeix unanimitat en la fórmula universal a l’hora de declarar el conflicte d’interessos, per molt que el Comitè Internacional d’Editors de Revistes Mèdiques creés un formulari per intentar unificar-ho. De totes maneres, tots són «repetitius i exhaustius», segons Rodríguez-Lescure, que diu haver respost sobre això fa dos dies en sotmetre un article a revisió.

    Sobre la font de finançament dels estudis, ASCO considera que si la totalitat o una part del treball està sufragat pels Instituts Nacionals de Salut (NIH, per les seves sigles en anglès) dels Estats Units, l’objectivitat i la independència estan assegurades en comptar amb diners públics. En canvi, quan la indústria finança l’estudi la transparència es torna més rellevant.

    El conflicte d’interès, sigui o no financer, és «ubic» en medicina, assenyala un article d’opinió de 2012 en JAMA, que recorda que el remei més adequat és la seva declaració. No obstant això, els seus autors adverteixen que la revelació no és «la panacea» i té també efectes adversos, com l’autoritat moral per mostrar resultats sense contrastar. Al final, ser honest és un compromís ètic i moral amb la transparència en recerca.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Baselga dimiteix per cobrar milions de dòlars de farmacèutiques per les seves investigacions

    El què era el director mèdic del Memorial Sloan Kettering Cancer de Nova York, el doctor català Josep Baselga, ha dimitit del seu càrrec. Ha presentat la seva dimissió després que el diari ‘The New York Times’ fes públic que el doctor no havia informat sobre el cobrament  de milions de dòlars en pagaments de farmacèutiques els darrers anys en les seves investigacions. Cobraments que ara reconeix i assumeix la «plena responsabilitat» de no haver informat sobre aquests pagaments.

    L’article va sortir durant el cap de setmana i han hagut de passar 5 dies per veure una resposta per part de Baselga. En els textos s’afirmava que l’oncòleg català no havia informat dels pagaments que havia rebut en el 60% dels articles publicats des de 2013. A més, aquestes omissions cada cop pujaven més. De fet, durant el 2017 els pagaments per textos publicats corresponien al 87% dels articles.

    La dimissió s’ha donat a conèixer junt a una carta que Baselga dirigia al president del MSK, Craig B. Thompson, on explicava que la decisió l’ha pres perquè aquest assumpte no sigui «una distracció cap a l’hospital» i el seu «remarcable equip» mèdic i de recerca. A la mateixa carta ha escrit el següent: «Estic extremament orgullós de treballar al MSK, on junts hem aconseguit enormes fites en la nostra lluita contra el càncer i el nostre esforç ha de continuat ininterrompudament».

    Baselga també havia estat director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron i té un centre propi: l’Institut Oncològic Baselga.

  • «Les farmacèutiques no investiguen en nous antibiòtics, els surt més rendible invertir en mals crònics»

    Aquest és un article de eldiario.es

    La resistència antimicrobiana és un dels grans problemes sanitaris que afronta la humanitat. Cada vegada es detecten més súper-bacteris capaços de vèncer als antibiòtics disponibles i, si la resistència continua creixent al ritme actual, l’any 2050 moriran per infeccions bacterianes uns 10 milions de persones a l’any. Això comportarà un cost econòmic global que superarà els 100.000 milions de dòlars.

    El mal ús que fem dels antibiòtics és una part fonamental del problema, però també ho és la manca d’innovació en aquest sector. El problema és de tal magnitud que organismes i institucions de tot el món han començat a qüestionar-se la viabilitat de l’actual mercat farmacèutic. El model d’innovació està «esgotat», segons un informe de l’Institut de Salut Global. Parlem sobre la necessitat de modificar aquest model amb una de les autores d’aquest informe, l’analista associada de l’ISGlobal, Elena Villanueva.

    Per què és tan important la resistència antimicrobiana?

    Essencialment perquè els nivells de mortalitat que s’estan assolint són molt grans, però el més greu no és tant la situació actual, que també ho és, sinó el creixement exponencial. Hi ha informes que indiquen que d’aquí a l’any 2050 pot convertir-se en la primera causa de mortalitat, per sobre fins i tot del càncer. A més, no comptem amb tractaments per a molts dels bacteris que s’estan fent molt resistents.

    A què es deu aquesta manca?

    Entre els motius de l’augment de la resistència dels bacteris hi ha el mal ús que s’està fent dels antibiòtics disponibles en l’actualitat, però també cal destacar un fet que de vegades passa desapercebut i és que, en els últims anys, amb prou feines han arribat al mercat nous antibiòtics. Des de 1970 només s’han desenvolupat dos nous tractaments antibiòtics, que a més no serveixen per als bacteris més resistents.

    Per què no s’han desenvolupat nous antibiòtics?

    No es pot perdre de vista la complexitat que suposa desenvolupar nous antibiòtics, que és una part important del problema. Però també cal destacar que, tal com funciona el sistema en l’actualitat, no hi ha un incentiu econòmic perquè les farmacèutiques investiguin en nous antibiòtics.

    Es podria esperar que el desenvolupament de nous medicaments per a una malaltia intractable seria un bon negoci. Quin és el problema?

    En primer lloc el tractament amb antibiòtics sol ser d’una durada molt curta, al voltant d’una setmana o 10 dies depenent de l’antibiòtic, i a les farmacèutiques els resulta molt més rendible invertir en malalties cròniques. D’altra banda, com hi ha un problema de multi resistència, un nou tractament antibiòtic només s’utilitzarà quan l’anterior deixi de fer efecte.

    Però en l’informe es diu que els beneficis dels antibiòtics són d’uns 40.000 milions de dòlars. No és incentiu suficient?

    Tot i que aquesta xifra pot semblar alta, és molt petita en comparació amb els beneficis astronòmics que provenen de la venda de productes per a un altre tipus de malalties. Cal tenir en compte que aquesta quantitat és similar a la que correspon a la venda d’un únic producte farmacològic contra el càncer i pensa en la quantitat de tipus de càncer que hi ha. Al final, mentre el sistema continuï prioritzant la investigació sobre la base del retorn econòmic, el sector farmacèutic investigarà només allò que li resulti més rendible.

    És això al que l’informe s’anomena «fallada del mercat farmacèutic»?

    Sí, i no és nou, ni només passa amb els antibiòtics, va passar el mateix amb l’hepatitis C o amb els tractaments per al VIH pediàtric que pateixen els països empobrits, són exemples que ens trobem i ens adonem que el mercat ens falla. També el problema del preu es dóna cada vegada més en el cas del càncer, on els tractaments que són efectius són cada vegada més cars i obliguen els governs a haver de triar. Però en aquest cas el problema no és que siguin cars, sinó que ni tan sols els tenim.

    I quina és l’alternativa?

    Nosaltres plantegem la necessitat de lideratge de les institucions públiques, de manera que si el sector privat no ens proveeix d’uns medicaments que necessitem, sigui el sector públic qui busqui alternatives. Per exemple, a Anglaterra s’ha plantejat la creació d’un fons per a la investigació i desenvolupament de nous antibiòtics al que hagin de contribuir tant els països com les farmacèutiques.

    Però el sector privat també pot recórrer a aquests fons?

    Per ara no hem avançat prou per a respondre a aquesta pregunta, però la idea seria que la investigació es mantingués en poder públic, independentment de qui la portés a terme. Al final, si és el sector privat qui la fa, se li pagarà pel producte aconseguit, però seran les institucions públiques les que mantinguin la capacitat reguladora sobre aquest producte i les que decidiran els preus. Si és així, pot funcionar, però si el que fem és donar subsidis a les empreses no estarem resolent res, excepte eliminar el risc que suposa la inversió en investigació, i això només és una solució temporal.

    Ja hi ha alguna iniciativa en aquest sentit?

    Sí, una de les iniciatives que ha posat en marxa l’OMS ha estat oferir una quantitat variable de milions d’euros al laboratori que desenvolupi un nou antibiòtic o, almenys, una innovació que ens permeti avançar en la bona direcció. Se li paga una compensació econòmica d’acord amb el risc, però els que tenen finalment el poder i la capacitat de gestionar el producte són els governs.

    Creus que una farmacèutica desenvoluparà un producte que no pot gestionar?

    Potser el que hem de fer és canviar aquesta mentalitat d’obtenir uns beneficis astronòmics de les vendes. Perquè se suposa que el seu model de negoci està basat en la innovació i el risc, però el que estem veient és que la majoria dels seus ingressos vénen per les vendes i no pel descobriment en si. Això és perjudicial perquè genera un sistema pervers, en què els incentius no són obtenir un benefici per a la societat, sinó en vendre més i a major preu. És important no oblidar que no estem parlant de vendre galetes, sinó medicaments.

    Creu que serà possible un canvi així?

    No parlem de canviar el sistema de la nit al dia, però som optimistes. Sembla que comença a haver-hi moviment a escala política i es comença a parlar de deslligar el cost de la investigació del preu final del medicament i d’explorar nous models que ens facin acabar amb la dependència dels interessos econòmics de les farmacèutiques. Hi ha hagut molta conscienciació ciutadana i política sobre el fet que estem davant d’un problema real. Fa uns anys aquests problemes es consideraven puntuals i es creia que el sistema d’innovació funcionava bé i ara sembla que tots coincidim que no funciona i això és un gran avanç.

  • Els laboratoris provoquen un augment «sense precedents» del preu dels tractaments contra el càncer

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que un de cada tres habitants del planeta no té accés en condicions apropiades als medicaments que necessiten. Fins ara aquesta realitat era gairebé exclusiva dels països empobrits o d’aquells amb sistemes de salut precaris. No obstant això, els elevats preus d’alguns tractaments imposats per algunes companyies farmacèutiques comencen a afectar també a pacients dels estats més rics: el toc d’alerta el va donar l’hepatitis C. Però el procés s’està reproduint ara en la lluita contra el càncer.

    El cas de la cèlebre cura contra el virus de l’hepatitis C Sofosbuvir i la seva marca comercial Sovaldi (del laboratori Gilead), va obligar a països desenvolupats, com els europeus o els EUA, a «enfrontar la decisió de veure a qui es tracta i a qui no«, explica a eldiario.es Elena Villanueva, Coordinadora d’Anàlisi i Desenvolupament de l’Institut de Salut Global.

    No obstant això, aquest només ha estat el germen d’un problema major d’accessibilitat als medicaments pel seu elevat cost. Segons Villanueva, «el següent cas serà sens dubte el preu dels tractaments de càncer. Ja s’ha vist un creixement exponencial del preu i és una cosa que està girant la cantonada». Una afirmació que ha estat ratificada pel president de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica, Miguel Martín Jiménez, que va assegurar a El País que «en poc temps no podrem pagar els tractaments contra el càncer».

    Així ho assenyalen també dos estudis recents publicats en sengles revistes científiques, segons els quals s’ha produït un «augment sense precedents» en aquestes teràpies. En el primer, publicat el passat mes d’abril a la revista d’oncologia de l’Associació Mèdica Nord-americana, es va analitzar l’evolució del preu de 32 medicaments contra el càncer i es va trobar que el valor mitjà pagat per les asseguradores i els pacients per un nou medicament va passar de 1.800 euros a l’any 2000 a més de 10.000 el 2014.

    El problema afecta sobretot als tractaments personalitzats, que són aquells més costosos i complexos, tal com va assenyalar un altre estudi publicat el passat mes de maig a la revista Health Affairs. Fins ara molts d’aquests productes tenien un preu de sortida alt, precisament a causa de les petites poblacions de pacients a les que anava dirigit. El raonament és que com més petit sigui el nombre de pacients, major ha de ser el preu de sortida per recuperar els costos de desenvolupament.

    Però la lògica indica que un cop al mercat, els nous avenços i l’augment en el nombre de pacients haurien de fer que el preu disminuís. No obstant això, «s’està veient que no està passant això i que els preus continuen pujant fins a arribar a valors inassumibles», explica Villanueva.

    Els autors d’aquest estudi conclouen que per reduir els costos d’aquests medicaments caldria afrontar un canvi de model i «considerar la implementació de polítiques que afecten als preus, no només en el moment del llançament, sinó també en els anys posteriors».

    «Un model trencat»

    Però el problema dels tractaments anti càncer és només el final d’un llarg camí. Un dels primers escàndols internacionals es va produir per l’elevat preu dels tractaments contra la sida, que els feia inassumibles a l’Àfrica subsahariana i que va donar lloc a la Declaració relativa a l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç i la Salut Pública a l’any 2001.

    Per als científics de l’Institut de Salut Global (ISG), que han realitzat una sèrie d’informes en els quals s’analitza el model farmacèutic i els problemes accessibilitat que ha generat, aquesta declaració va ser «un pas endavant en la batalla per l’accés a medicaments essencials», ja que es qüestionava la preeminència absoluta de l’interès comercial sobre l’interès dels pacients i permetia la creació de genèrics en zones especialment vulnerables.

    No obstant això, aquest acord ha resultat «insuficient» segons el parer dels investigadors, ja que deixava la porta oberta a nous casos del que ells anomenen abusos per part de la indústria farmacèutica. I assenyalen a l’hepatitis C i el Sovaldi com a «símbol de tot el que no funciona correctament en el model global d’innovació farmacèutica i accés a medicaments essencials», segons apareix en un dels informes.

    Sobre aquest sistema, indiquen que ha derivat en «un model trencat en el qual els interessos comercials prevalen per sobre de qualsevol altre» i asseguren que «hi ha alguna cosa profundament equivocada en un sistema […] que permet morir a milions de persones quan el tractament que els salvaria la vida pot ser desenvolupat, produït i comercialitzat a un preu que permeti cobrir els costos de producció, incloent la R + d i un benefici no abusiu».

    Recobrar el control sobre els medicaments

    Igual que les conclusions dels estudis anteriors, per als científics de l’ISG la solució no pot passar per deixar la investigació en nous medicaments exclusivament en mans de la iniciativa privada. «Necessitem recuperar el control sobre una cosa tan important com són els medicaments, perquè cap govern es vegi en la situació d’haver de decidir a qui es tracta i a qui no, deixant morir a uns per sobre d’altres», explica Villanueva.

    Per això proposen un sistema d’incentius que permeti mantenir la contribució del sector privat, alhora que es garanteixi l’interès públic a través de lleis que impedeixin l’abús de poder i recursos públics que estenguin la innovació a les malalties menys rendibles.

    «Seria un model a força de premis de manera que qui desenvolupi un tractament o un avanç contra una malaltia en concret se li pagarà una quantitat», explica Villanueva. Segons aquesta investigadora, s’ha de crear un sistema mitjançant el qual «el govern tingui el control de a quant es vendrà el medicament i des de quan»,  ja que «a llarg termini serà l’única manera d’assegurar l’accessibilitat».