Etiqueta: feina

  • Al carrer per emmalaltir

    CCOO i UGT hem convocat concentracions a tot el país, el 27 de novembre, per a protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional que avala l’acomiadament objectiu per baixes mèdiques intermitents, encara que siguin justificades.

    Els sindicats exigim la immediata derogació de l’article 52.d de l’Estatut dels Treballadors (ET), que està provocant molts acomiadaments objectius per emmalaltir i que els treballadors i treballadores acudeixin als seus llocs de treball sense estar recuperats de la seva malaltia per por de l’acomiadament, amb el consegüent risc per a la seva salut i la resta de la plantilla. Acabar amb les reformes laborals és una necessitat, però derogar l’art. 52.d de l’Estatut dels Treballadors és urgent perquè és un dels més injustos i cruels de la reforma laboral, en permetre acomiadaments de treballadores i treballadors que estan de baixa justificada. A més, ho fa amb uns arguments perversos, que posen la productivitat o els resultats de les empreses per sobre de la salut. Per això, la sentència del Tribunal Constitucional que avala l’acomiadament objectiu per baixes mèdiques intermitents, encara que estiguin justificades, ha generat una gran indignació i alarma social.

    De fet, l’article de l’ET que ho permet, el 52.d, existeix des del 1980, però les reformes laborals de 2012 van facilitar la seva aplicació, eliminant la necessitat que l’empresa hagi de justificar que se supera determinat llindar del “índex d’absentisme” sobre el conjunt de la plantilla, reduint els períodes necessaris per a ser acomiadat i culpabilitzant als treballadors i treballadores pel fet d’exercir el seu dret a una recuperació efectiva en el cas de malalties comunes.

    Cal recordar que els sindicats vam convocar tres vagues generals contra les reformes laborals que, entre altres coses, van facilitar l’aplicació d’aquest article pervers. I ara, la sentència del TC va un pas més enllà i consagra la preeminència de la productivitat i dels beneficis empresarials enfront del dret al treball i a recuperar la salut després d’una malaltia.

    La incapacitat temporal a càrrec del treballador

    Cal que tinguem present que en situacions d’Incapacitat Temporal de curta durada, una part molt important dels costos van a càrrec de la persona treballadora: els tres primers dies no hi ha dret a salari ni a prestació i del 4t al 20è només es percep el 60% de la base reguladora.

    Per tant, en les baixes de curta durada la persona treballadora pateix la pèrdua de salut i disminueix els seus ingressos; i ara per l’aplicació de l’article 52.d de l’ET corre el risc de ser acomiadada per causes objectives.

    Encara que la no assistència al treball per accident laboral o malaltia professional sí que està exclosa de l’article 52.d, la pràctica habitual d’empresaris i mútues consisteix en derivar al Sistema Públic de Salut les despeses en sanitat, privant a la persona treballadora de l’accés a algunes prestacions i evitant també la necessitat de millorar la prevenció dins de l’empresa.

    En aquest sentit, és important assenyalar que per a que la mútua pugui reconèixer un dany a la salut amb origen professional, és l’empresari qui ha de facilitar a la persona treballadora la comunicació d’assistència a la mateixa. De manera que quan no ho fan, estan derivant automàticament al sistema públic aquests danys a la salut i intervenint de manera interessada en el còmput de baixes que els permetran acomiadar als treballadors i treballadores.

    És un gran problema sistemàtic el que es dóna amb el subregistre de malalties professionals, ja que nombroses afeccions i malalties d’origen professional es declaren i registren com a causa d’origen comú. De fet, aquest subregistre de malalties professionals té molt a veure amb alguns acomiadaments motivats per l’article 52.d de l’ET.

    Casos de càncer que no es reconeixen

    Prova d’això, són les més de 26.000 intervencions sanitàries relacionades amb càncer que es van produir a l’Estat espanyol durant el 2015, últim període amb dades oficials, segons un informe presentat en el darrer congrés de la Societat Espanyola d’Epidemiologia encarregat pel Ministeri de Sanitat, i els pocs casos reconeguts com a malaltia professional. Exactament 23 el 2015.

    A més, la sentència del TC incorre en una clara discriminació indirecta per raó de sexe i afecta de manera especial a les treballadores. Aquest tipus de baixes curtes i intermitents estan motivades, fonamentalment, per afeccions/patologies relacionades amb postures forçades, moviments repetitius (que deriven en problemes musculesquelètics…), situacions estressants i amb llocs de treball que estan feminitzats i que comporten una gran càrrega física, com és el cas de les cambreres de pis, atenció a la dependència, atenció telefònica, sanitat, sector agrari, neteja, tèxtil, etc.

    A més, les dones solen tenir dobles jornades, la laboral i la familiar, que agreugen aquestes malalties, la majoria d’origen professional. En aquest sentit, cal posar de rellevància el vot particular de la magistrada Mª Luisa Balaguer a la sentència del TC, que assenyala que “la norma incorre en una discriminació indirecta per raó de sexe”. Segons explica “les dones sofreixen en molta major mesura que els homes la càrrega de la doble jornada i aquesta situació repercuteix notablement en la seva salut i en la seva activitat laboral, la qual cosa les deixa exposades en major mesura a patir baixes per incapacitat laboral de curta durada”. I aquest aspecte que no s’ha tingut en compte.

  • «El barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut»

    Una de les funcions de la salut pública és conèixer l’estat de salut de la població i els seus determinants. Carme Borrell (Barcelona, 1957) és llicenciada en Medicina, salubrista i un referent a l’hora de parlar dels determinats socials de la salut, és a dir, aquells aspectes socials (com l’ocupació, la classe social o el gènere) que determinen d’una manera important la salut d’una persona. Ara, com a gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), des d’on fa anys estudia la salut de la població barcelonina, és una de les veus més escoltades a l’hora d’elaborar polítiques públiques que busquin millorar la salut de les persones des de fora dels hospitals i els centres de salut.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen «la major part de les inequitats sanitàries». El paper que juguen els determinants socials en la salut s’ha evidenciat amb la crisi?
    La Comissió de determinants socials de l’OMS va començar abans de la crisi i va publicar el seu informe l’any 2008, que era just el començament. Llavors ja es va posar sobre la taula la importància dels determinants socials de la salut, no és un tema de la crisi. La diferència és que amb la crisi i el moviment 15M aquests temes han estat molt més visibles però els determinants socials de la salut ja existien i seguiran existint.

    Ha costat reconèixer per part de les administracions que els determinants de la salut es troben, en un percentatge elevat, fora del sistema sanitari?
    No és un problema només de les administracions, és un problema més gran…Per exemple, la salut està concebuda en el nostre medi com una cosa biomèdica i molt de l’ensenyament de pregrau i postgrau relacionat amb la salut tracta els temes de la malaltia com un tema molt biomèdic -relacionat amb la genètica i la biologia- i molt poc com un tema social. És una qüestió de com la societat entén el que és la salut i com els formadors, les universitats, ho entenen i com això acaba repercutint les administracions. Els que treballem en salut pública i tenim clar el paper dels determinants socials intentem explicar el missatge que la salut no depèn només del sistema sanitari. Costa molt que penetri el missatge que la salut és molt més que hospitals o centres de primària.

    No només parlem de salut física, també de salut mental.
    Sí. A mi m’agrada la definició del congrés de metges i biòlegs dels anys 70 que descriu la salut com «aquella manera autònoma de viure autònoma, solidària i joiosa». Si ho entenem així, ho entenem com més enllà de la malaltia, és a dir, parlem de benestar físic i mental. La salut no és l’absència de malaltia, és el benestar de les persones.

    De fet, millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. La salut mental s’ha considerat o es considera ara ja un problema de salut pública?
    La salut mental és un tema de salut pública però també dels serveis. El pla de salut mental a la ciutat té una part de prevenció, que es fa sobretot des de salut pública, i una part d’atenció a les persones amb problemes de salut mental. Per exemple, per la banda de prevenció, ens hem reunit amb Barcelona Activa, que és l’organisme dins de l’Ajuntament responsable dels temes d’ocupació, per veure quins temes del Pla de Salut Mental afecten Barcelona Activa i hem estat revisant totes les actuacions per veure què podia fer-se des d’aquí.

    Carme Borrell durant l'entrevista / © SANDRA LÁZARO
    Carme Borrell durant l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

    Potser el determinant que suposa l’ocupació ha estat dels més visibles durant la crisi, quan moltes persones han perdut el seu lloc de treball.
    Sí. Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental. La relació entre ocupació i salut ve de molt llarg però sí que és cert que s’ha evidenciat durant la crisi perquè molta gent ha perdut la feina. Però no només és tenir o no feina, també té importància quin tipus de feina, quin tipus de contracte. Per exemple, els contractes precaris, temporals que es fan avui dia tampoc no són beneficiosos per la salut.

    Un altre determinant és l’habitatge. Com pot influir, per exemple, en la salut? Un projecte europeu en què has participat, el projecte SOPHIE analitza entre altres factors aquest.
    La relació entre habitatge i salut té molts factors. El projecte SOPHIE va mirar alguns aspectes i com que quan es va posar en marxa estàvem en plena crisi, ens va interessar molt fixar-nos en l’assequibilitat, és a dir en la possibilitat de tenir o no un habitatge. Vam aprofitar que la PAH estava a punt de posar en marxa una enquesta i vam poder posar-hi preguntes de salut i vam trobar una relació molt espectacular entre el factor habitatge i la salut. Vam veure que les persones que tenien problemes d’habitatge tenien 6 o 7 vegades més problemes de salut mental que la mitjana dels ciutadans de Barcelona.

    També en el projecte SOPHIE vam poder seguir persones usuàries d’un programa de Càritas que ajuda a tenir habitatge a persones que no en tenen i també vam veure que estaven molt afectades. La relació entre habitatge i salut agafa molts aspectes i un dels que ara s’està estudiant molt és tot el que té a veure amb pobresa energètica, és a dir, persones que pel motiu que sigui no poden tenir el nivell de confort que haurien de tenir a casa seva. També vam tocar algun d’aquests aspectes i vam estudiar si una política que la Generalitat havia posat en marxa per rehabilitar cases de Nou Barris per fer que les façanes quedessin ben forrades per aïllar millor el fred va ser efectiva. I vam veure que si ens fixàvem en la mortalitat, canviava: en les dones havia disminuït la mortalitat a causa del fred.

    Precisament el gènere també és un determinant social de salut que conforma un dels grans eixos de desigualtat. En què es tradueix això?
    Biològicament pertanys a un sexe però després hi ha l’aspecte social, que és el gènere. I la societat actua diferent en funció del gènere i al llarg de la vida es va traduint en diferències entre homes i dones. Al final són diferències de poder perquè en la societat patriarcal en què vivim el poder està en mans dels homes i això es tradueix en el fet que els homes tenen posicions de més poder, més qualificats, salaris més alts, etc. I que l’home tingui més poder en diferents esferes de la societat es tradueix en diferències en salut. Les dones tenen pitjor salut percebuda, més problemes de salut mental, més problemes crònics, etc. En canvi, encara que la dona es trobi pitjor viu més anys que l’home.

    Això no vol dir només pitjor salut per les dones. Per exemple, quan analitzem les desigualtats en gènere en salut, en alguns aspectes la masculinitat hegemònica també ha afectat. Un exemple és que els homes tradicionalment han fumat més o han begut més alcohol. Hi ha moltes malalties cròniques, com el càncer de pulmó, que ha estat més important en els homes. També és cert però que aquesta realitat està canviant perquè les dones han adquirit els mateixos hàbits nocius.

    Un altre determinant potser menys visible és la contaminació de l’aire. La contaminació de l’aire a Barcelona ha augmentat un 11% i 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els límits legals de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10).
    Si ens fixem en els límits de l’OMS, els superem per alguns contaminants tot i que no superem les xifres de llindar que fixa la Unió Europea. Clarament però l’informe de Salut a la ciutat mostrava clarament que no estem anant bé i tenim un pla per intentar millorar la qualitat de l’aire. Aquest pla està basat sobretot a reduir el trànsit rodat, aleshores és complicat. Hem d’intentar fomentar el transport públic, que s’utilitzin menys els turismes, que es facin servir més els cotxes elèctrics, etc. I això és complicat també perquè hi ha una indústria que veu que perilla…

    Si ens basem en l’evidència, de quines maneres sabem que la contaminació afecta la salut?
    Clarament en malalties respiratòries, també en malalties cardiovasculars i alguns trastorns cognitius dels infants també es veuen afectats per la contaminació. És a dir, cada vegada es va veient que la contaminació afecta més aspectes relacionats amb la salut. Està clar que cal reduir la contaminació de l’aire. Com diu el Jordi Sunyer, és de les mesures de salut pública més efectives perquè si bé la relació entre la contaminació i la malaltia és petita afecta tothom. Per això si la redueixes, redueixes morts respiratòries, cardiovasculars i millores la salut dels petits.

    Carme Borrell al seu despatx / © SANDRA LÁZARO
    Carme Borrell al seu despatx / © SANDRA LÁZARO

    A Barcelona, des de l’ASPB heu estudiat molt les desigualtats en salut. L’informe La Salut a Barcelona constata diferències en l’esperança de vida de fins a onze anys entre el barri més ric i el més pobre. És possible equiparar les esperances?
    Bé, igual que hi ha desigualtats econòmiques entre barris hi ha desigualtats en salut, i això implica posar polítiques als barris. Per exemple, posar més recursos a les àrees més necessitades. Salut als barris va dirigit als que tenen més necessitats per tal d’equilibrar la balança. Sempre tenint en compte que les polítiques municipals poden resoldre una part però no tot; depèn de les polítiques estatals, de la recuperació de l’economia…

    Per tant, mentre segueix-hi havent-hi desigualtats socioeconòmiques tindrem desigualtats en salut?
    Sí. Les desigualtats socials en salut posen evidència a com les condicions de vida i treball de les persones acaben influint en la seva salut. Per exemple, el barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut de les persones. Mentre la societat sigui la que és aquestes desigualtats en salut seguiran sent-hi.

    Quin paper juga en tot plegat l’educació en salut?
    L’educació és important però no és la principal mesura per pal·liar les desigualtats en salut. Per què? Perquè l’educació sanitària arriba més als que estan millor. Per exemple, en el consum de tabac tens la política educativa, de conscienciació, i una altra política, que és l’augment dels preus, és augmentar el preu del tabac. Hi ha estudis que demostren que l’augment dels preus del tabac disminueix les desigualtats en el consum del tabac. Això no vol dir que l’educació sanitària no hagi de fer-se o no sigui útil.

    Hi ha algun país que sigui un bon exemple en la reducció de les desigualtats?
    Els del nord d’Europa clarament. Però si ens fixem en ciutats, Londres té un pla de ciutat molt elaborat i intersectorial, ja que totes les polítiques tenen en compte la salut. A Barcelona també ho estem treballant però com més amunt pugui millor, no s’hauria de quedar només amb salut, el pla de salut hauria d’estar a escala d’alcaldia i fer-se conjuntament des de diferents àrees, com per exemple Habitatge.