L’Hospital Vall d’Hebron ha posat en marxa la plataforma SIMOONS (SerIous gaMe per a la formaciÓ OnliNe amb Simulació), una iniciativa pensada per a la formació en línia dels professionals sanitaris a través de la simulació virtual, amb l’objectiu de formar-los en habilitats no tècniques. A dia d’avui, ja s’han format utilitzant aquesta eina més d’un centenar de metges residents i d’infermeria.
La primera activitat formativa que s’ha engegat (de les deu que formaran el programa) és un escenari virtual que mostra un box del Servei d’Urgències on els participants han de tractar un pacient amb sospita de pneumònia per Covid-19, i està pensat per treballar en equip les habilitats no tècniques de metges residents i professionals d’infermeria.
Aquesta eina també serveix per assajar l’ús correcte d’Equip de Protecció Individual (EPI), ja que per començar la sessió formativa han de triar l’EPI més apropiat. Els professionals poden parlar amb el pacient i entre ells així com decidir les tècniques per tractar-lo, que anirà evolucionant segons les accions que prenguin. En tot moment, hi ha dos docents controlant la sessió formativa.
Els serious games són activitats formatives que desenvolupen competències amb l’experiència immersiva com a vehicle principal d’aprenentatge. Les metodologies virtuals ofereixen l’oportunitat d’ampliar l’entorn d’aprenentatge, donant suport a la participació d’equips multidisciplinaris que accedeixen a la simulació virtual i atenen un cas clínic com si estiguessin en un espai real.
“Amb l’arribada de la Covid-19 la formació presencial va quedar molt limitada”, explica el Dr. Jordi Bañeras, coordinador del Vall Hebron Centre de Simulació Avançada. «Per no haver d’interrompre aquest programa, vam decidir desenvolupar serious games, que donessin resposta a aquesta necessitat”, afegeix. En primer lloc, es fa un briefing en el qual es defineixen els rols, s’exposen els objectius d’aprenentatge i es descriu el cas a tractar. Després, els participants accedeixen a l’escenari de simulació on han d’atendre el cas clínic i, finalment, mitjançant una conversa reflexiva, s’acaba fixant l’aprenentatge.
De la teoria a la pràctica
Un dels objectius de Vall d’Hebron és potenciar la simulació com a estratègia docent, per tal de garantir els objectius d’aprenentatge establerts. Amb la simulació, es treballa la formació tant en habilitats tècniques com les no tècniques, com el lideratge, la comunicació, el treball en equip o la presa de decisions.
Laura Millán, infermera de l’Equip d’Accessos Venosos i coordinadora de SIMOONS, explica que “la idea va néixer de la necessitat de desenvolupar simulació de manera no presencial i que donés resposta a diferents necessitats formatives. Tot el que es pot fer en la formació presencial està pensat per poder fer-se també amb SIMOONS. Fins i tot aquesta formació ha aconseguit transmetre quelcom tan essencial com les emocions del pacient”, assenyala.
Per la seva banda, la Dra. Mònica Rodríguez, Directora de Docència de Vall d’Hebron, destaca que “la simulació és fonamental no només per incorporar coneixements, sinó també per facilitar la seva transferència a la pràctica clínica i contribuir a la seguretat tant dels pacients com dels professionals”.
Una mescla de retallades, falta de planificació i precarietat laboral ha creat una situació paradoxal a Espanya. Hi ha escassetat de metges especialistes per a completar determinats serveis sanitaris al mateix temps que, cada any, surt un gran volum de graduats en medicina –fruit de la multiplicació de facultats universitàries– que no poden convertir-se en especialistes: el sistema de formació no dóna proveïment per a cobrir els buits que han anat creant les desinversions acumulades.
Aquest dissabte, 15.475 graduats en medicina buscaven una plaça de metge intern resident (MIR) per a formar-se com a especialistes. Un examen global de la carrera de medicina. Hi ha 6.797 llocs en joc, segons la nota que s’aconsegueixi en la prova. Fa una setmana, el Ministeri de Sanitat va calcular que a Espanya fan falta 4.000 especialistes més, segons l’anàlisi que va presentar a les comunitats autònomes.
L’escassetat en determinades disciplines s’ha anat acumulant i no pot solucionar-se de la nit al dia. Un especialista triga a formar-se, de mitjana, 11 anys des que ingressa en la facultat fins que surt preparat.
Davant la previsió de les futures necessitats, l’aposta oficial es va centrar a autoritzar centres universitaris per a acomodar la demanda d’estudiants. Quan va arribar l’època de retallades pressupostàries, el sistema MIR d’especialització es va ressentir i va perdre oferta. La ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo, va admetre fa uns dies a RNE que «no hi ha màgia». «No podem dir tirem pols i apareixen places de formació d’especialistes», va assegurar. I va recordar que, segons el seu criteri, s’ha arribat a aquesta situació per certa «falta de previsió» de les administracions. Molts graduats, menys especialistes.
Aquest curs creixen les places un 6%. «Però no hi ha hagut un estudi de necessitats sobre quines disciplines són les que cal potenciar. L’última vegada que es va fer va ser el 2011. Sense aquest estudi, no pot haver-hi bona planificació», explica el secretari d’estudis de la Federació de Sanitat de CCOO, Pablo Caballero. Aquest sindicat analitza de manera detallada cada any l’oferta MIR. I repeteix el diagnòstic: «No s’està quantificant la necessitat de places de formació tractant de garantir l’assistència sanitària en el futur».
La llei de professions sanitàries indica qui és el responsable de dur a terme aquesta tasca: «El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat determinarà les necessitats d’especialistes del sistema sanitari sobre la base d’indicadors objectius i criteris de planificació que garanteixin l’equitat i eficiència del sistema de formació sanitària especialitzada». L’oferta s’ha de coordinar amb les comunitats autònomes, que són les que gestionen els hospitals on s’incrusten els residents.
Ara Sanitat ha explicat que les mancances se centren en medicina familiar i comunitària i pediatria per a Atenció Primària, seguits per anestèsia i reanimació, radiodiagnòstic i urologia. També repara que no tot és qüestió de números a l’hora d’explicar per què no troben professionals per a les plantilles: la precarietat a base de places poc atractives i contractes temporals també influeix. Unes causes que van repetint els sanitaris des de fa temps.
La situació és que les places que s’ofereixen aquest 2019 –de les quals salin els futurs especialistes dels hospitals– són menys que les que van aparèixer el 2011. Fa vuit anys la llista era de 6.881 llocs. El 2014, havien caigut a 6.149, un 10,6% menys. Les retallades en els pressupostos sanitaris de les comunitats autònomes presenten una correlació amb la caiguda en l’oferta. Tant per la reducció en les partides en formació com per les despeses que un MIR comporta en remuneracions i especialistes que els supervisin.
No és una sorpresa
El declivi en el nombre de professionals sanitaris no ha arribat de sobte. Ja el 2008, la Comunitat de Madrid anunciava que necessitaria uns 2.500 facultatius en 10 anys. I que el 53% de les jubilacions es donarien en medicina de família. No obstant això, va optar per multiplicar el nombre de facultats de medicina. Va animar a quatre universitats al fet que muntessin els seus centres: una pública (la Rei Joan Carlos) i tres privades. El Govern central en principi sol volia autoritzar la de la Rei Joan Carlos. Va acabar per cedir.
Aquesta tendència es va expandir per Espanya. La demanda dels estudiants va fer que altres tres comunitats autònomes (Catalunya, Comunitat Valenciana i la Regió de Múrcia) promoguessin facultats per a metges. Dels nou nous centres, sis van ser iniciatives privades (fins llavors només hi havia dues facultats privades de medicina: la de Navarra i el Ceu de Madrid). L’Organització Mèdica Col·legial va advertir llavors que, abans d’ampliar les places de manera accelerada, havien d’analitzar-se les necessitats.
Per a 2014 Espanya era ja el segon país del món en nombre de facultats de medicina per habitants. Havia passat de 28 a 41 (actualment són 42). Just aquest 2014, les places de MIR ofertes tocaven fons. La proporció està en 0,95 facultats per milió de ciutadans. L’Organització Mundial de la Salut considera òptim 0,5 per milió. A la llum de les dades actuals, aquesta estratègia per a garantir les plantilles sanitàries s’ha rebel·lat fallida. Precisament l’especialitat de medicina de família ha patit una pèrdua acumulada de mil places de MIR en l’última dècada.
La saturació de facultats ha acabat per derivar que 4.000 graduats no obtinguessin plaça en la convocatòria de 2018. «El MIR no és una sortida més. És pràcticament l’única sortida», expliquen en el Consell Estatal d’Estudiants de Medicina. Aquesta fase educativa és obligatòria per a exercir de manera general a Espanya. Els estudiants consideren que aquesta proliferació de centres, a més, posa en risc la qualitat de l’ensenyament: «Compartir infraestructures entre diverses facultats com són els hospitals universitaris i els centres de salut, necessaris per a la realització de pràctiques clíniques comporta més estudiants per tutor de pràctiques, saturació de consultes i més treball per al professional, en detriment tant de la formació dels estudiants com de la qualitat assistencial».
Pablo Caballero entén que ha estat incorrecte crear tota aquesta bateria de facultats «més aviat amb un criteri econòmic, sobretot en les universitats privades». Hi havia alta demanda per a estudiar medicina. Els estudiants del CEEM coincideixen que s’ha respost més «a interessos econòmics o polítics, no justificats per una demanda real de professionals ni a criteris acadèmics ni sanitaris».
Només el 44% dels metges que aquest dissabte realitzen l’examen MIR tindran l’opció de triar plaça d’especialitat. Aquest percentatge es deu al fet que hi ha 15.475 aspirants per a 6.797 places.
Marcos Pérez Carrasco és metge de medicina intensiva a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i tutor de residents d’aquesta mateixa especialitat des de fa set anys. Donat que es pot estudiar Medicina a moltes universitats, Pérez descriu el sistema MIR com un embut. “Formem molts metges que, pel nostre sistema actual, si volen seguir dins la sanitat pública, necessitaran una especialitat a la que potser no poden optar”, explica. I afegeix que aleshores “es troben sense sortides professionals més enllà d’algunes privades on no et demanen especialitat”.
Si bé Pérez reconeix que en algunes especialitats hi ha superàvit, en general creu que falten especialistes. Com a tutors, Pérez trasllada una sensació col·lectiva: que cada cop es forma menys gent, que en certes especialitats es limiten les places en oferta i això fa que després quedin vacants. “Segons a quines especialitats formem menys residents dels que podríem perquè des del Ministeri no ens els assignen”, explica Pérez que afegeix que això fa que en acabar la residència aquests nous metges especialistes trobin feina directament i que encara en segueixin faltant.
Així, realitzar el MIR i obtenir un número que et permeti triar l’especialitat desitjada t’assegura, després de 6 anys de carrera i uns mesos forts d’estudi, feina i formació per a 4 o 5 anys més, depèn de l’especialitat, i un futur assegurat. Estudiar 12 anys pot ser la millor inversió de la teva vida.
Pérez parla dels residents d’avui com estudiants amb les idees i els objectius molt clars: “des del punt de vista clínic i d’investigació tenen molt clar el què volen fer i ho fan amb un concepte clar de seguretat del pacient i molt compromesos amb els seus principis”. Aquesta determinació ja comença quan milers d’aspirants a obtenir plaça es passegen els mesos previs per tots els hospitals per decidir quin és el que millor encaixarà amb la seva persona. “Un cop saben on podran accedir venen a veure l’hospital i s’interessen sobre tot per com es realitza la docència”, explica Pérez que destaca que des de fa uns anys a banda de visites particulars també es realitzen jornades de portes obertes on es faciliten els contactes dels tutors de cada especialitat i d’altres residents.
Vall d’Hebron forma en 47 especialitats a 163 places. Pérez observa que per absorbir aquesta quantitat de residents cal valorar l’índex d’ocupació en cada àrea d’un servei així com que també es pugui cobrir la seva formació. És per exemple el cas d’anestesia que compta amb 12 residents per any, 48 en total: «hi ha hospitals que no tenen tants tipus de cirurgia ni una unitat de cremats com nosaltres i no poden oferir certes competències formatives que aquí sí que tenim. Cadascú assumeix fins on pot arribar i té residents per formar també segons aquest criteri». D’això depèn una o altra oferta de places.
Tot i la determinació de la que s’envolten un cop ja han passat els sis anys de carrera i s’han enfrontat a un examen estatal per a milers de persones, els metges que poden accedir a una formació especialitzada ho fan amb nervis, dubtes d’haver triat bé i por. També amb molta il·lusió. La valoració? Hem parlat amb 4 residents i per a tots ells és positiva.
Judit Riera, resident de farmacologia clínica a Vall d’Hebron
Judit Riera, farmacologia clínica: «Recomano anar fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”
Judit Riera és resident de tercer any de farmacologia clínica a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Recorda el moment de sortir de l’elecció de plaça amb sentiments contradictoris: «incertesa per com serà la teva vida a partir d’ara, si t’agradarà el que has triat, que et faran fer a l’hospital.. i molta felicitat al mateix temps».
A Riera, a més, se li sumava que poca gent del seu entorn coneixia l’especialitat que havia triat i, ella, sense encara estar-la fent havia d’explicar-la a tothom. Ara, tres anys després, està completament satisfeta amb el que va escollir i l’explica juntament amb els seus companys a través d’un blog de residents de farmacologia clínica de Vall d’Hebron.
Judit Riera va estudiar Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i un cop acabada es va apuntar a una academia per preparar-se l’examen per a Metge Intern Resident. Recorda l’època com una etapa molt estressant: “cada dia anava a la facultat i ens enclaustràvem amb sis o set companys més. Es percebien moltes ungles mossegades, pentinats de guerra, cuetes molt altes, gent que inclús dormia a la facultat si venia de lluny…”.
Aquest ambient també es traslladava a casa on Riera recorda que tothom anava més en compte a l’hora de parlar-li, que ningú li deia res negatiu i eren més tolerants si estava més irritable. Nou mesos estudiant entre 8 i 10 hores van fer que Riera descrigui avui el MIR “com un embaràs”.
Arribat el dia de l’examen, Riera destaca la necessitat que tenia de tenir-ho tot preparat fins i tot una setmana abans. “Jo volia portar el meu cafè amb llet, tres peces de fruita, tres bolígrafs, llapis… tenia una llista feta. Vaig arribar una hora abans a la facultat d’economia a la Diagonal amb els meus pares i no trobàvem cap bar ni restaurant on agafar-me el cafè… si una cosa falla el dia de l’examen, se’t fa un món”, explica.
Riera també recorda trobar els companys allà esperant, alguns llegint, altres xerrant i sentir-se més nerviosa abans d’entrar que no un cop va veure les preguntes. Reconeix que sempre hi ha coses que sobten i poden desestabilitzar-te com ara que en el seu any, d’estadística, branca que portava molt bé, només van sortir 7 preguntes mentre que l’any anterior n’hi havia hagut 35. “També s’ha de tenir molt en compte la gent que tens al teu voltant, hi ha gent que estressa molt: un no parava d’estornudar i un altre movia el peu i feia tremolar la taula… recomano anar a fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”, riu.
Anatomia patològica, medicina preventiva o farmacologia clínica eren les tres especialitats que més li cirdaven l’atenció. Per escollir una va visitar o va fer trucades a hospitals de Catalunya, País Valencià i Aragó. Diu que no estava preocupada, ja que sempre són les especialitats quirúrgiques o assistencials les que primer s’acaben. Es va decantar finalment en base a com es gestionava cada hospital: horaris, el tracte als residents, tema guàrdies… i també per prioritzar quedar-se a Barcelona.
Amb un 5.500 aproximadament al MIR, una noia que es trobava tan sols tres números davant seu es va endur una de les dues places que hi havia per farmacologia clínica a Vall d’Hebron. Van ser els minuts de més patiment concentrat que recorda per si algú altre s’enduia el que volia.
Arnau Salvany, al·lergologia: «el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar»
Arnau Salvany va examinar-se fa tan sols un any. Ara mateix és resident de primer a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a l’especialitat d’al·lergologia. Explica que encara està intentant assimilar la seva decisió però que està molt content. Amb pocs números més enllà del 2.500, Salvany va ser el primer de Catalunya en triar l’especialitat d’al·lergologia i, tot i que històricament també va ser dels primers en triar, només hi havia una plaça on ell volia formar-se, cosa que el feia estar nerviós. Abans de la tria, Salvany dubtava entre set o vuit especialitats: totes elles eren mèdiques i no quirúrgiques però algunes eren de planta i altres no. Si finalment va triar al·lergologia entre altres opcions com ara pneumologia, hematologia o endocrinologia va ser pel viatge amb AVE fins a Madrid.
Tot i saber que encara quedaven totes les places, pensava que triés el que triés s’equivocaria però per una sèrie de coincidències va acabar anant en un tren diferent al dels seus pares i al seu costat s’hi va asseure un senyor que es dirigia a un congrés d’al·lergologia. Salvany no parava de consultar vídeos de diverses acadèmies on s’explicaven les claus de cada especialitat i va acabar parlant amb ell i animant-se a col·locar al·lergologia com la primera opció.
Salvany recorda l’època del MIR com una etapa on semblava que ho estudiessis tot de nou, on cada dia acabaves amb molt mal de cap. En començar l’estiu va tornar a casa seva, a Lleida, i va començar a estudiar 10 hores al dia: “acabava d’estudiar i estava molt marejat. Vaig adaptar-me poc a poc però a la nit necessitava sortir una estona o anar al gimnàs”, recorda Salvany. Finalment, com altres companys, l’acadèmia els hi va donar l’oportunitat de fer un simulacre al mateix lloc de l’examen. El va fer a la facultat de Física i si bé recorda els nervis va sortir-ne content. A més, destaca que va aprofitar per fer el simulacre sense anar al lavabo per acostumar-se i així el dia de l’examen no perdre estona.
“Jo no faig molt de cas del que em diuen en general i en aquell moment ens deien que no estudiéssim més… vaig estar tot l’últim dia i fins i tot una hora abans d’entrar llegint, com si fos un examen de l’ESO!”, sosté Salvany. Va arribar mitja hora abans i va trobar-se que tothom ja havia arribat i a un dels seus millors amics amb una bossa preparada per si tenia nàusees. A més, riu en recordar que “semblava que fos un berenar més que un examen perquè tothom portava més menjar que bolígrafs”. Per destensar, li va servir molt el cas d’una noia que va arribar mitja hora tard però tot i això, com encara estaven explicant el funcionament, van deixar que fes l’examen però un cop la van anar a identificar, s’havia deixat el DNI. No sap com va acabar la història quan va anar a buscar-lo doncs ja es va centrar en l’examen.
Va sortir amb l’idea que li havia anat malament però semblava ser que tothom pensava el mateix: “si a tots ens havia sortit malament, entraríem els menys dolents, vaig pensar”. Salvany no va voler fer cas de les correccions de les academies i va decidir “viure a Matrix” durant uns dies. Amb les notes oficials i les correccions estava més nerviós que el dia del MIR en si però ja en sortir el percentil i veure que podia triar tot el que volia fer ja es va relaxar. Tres mesos de vacances i de ruta per hospitals el van fer acabar triant al·lergologia a la Vall d’Hebron: “a Madrid ens van anar cridant i asseient i tothom estava nerviós apuntant les seves opcions i saltant quan escoltava alguna que s’assemblava a la plaça que volies. En el moment de triar recordo esforçar-me per estar molt atent, el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar”.
Josep Balanyà, resident d’urologia a la Fundació Puigvert, junt a un company
Josep Balanyà, urologia: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”
Josep Balanyà és resident d’urologia a la Clínica Puigvert. A l’hora de triar-la encara dubtava entre aquesta especialitat o la d’oftalmologia o otorrinolaringologia. Finalment, amb tan sols un número 1.212 va endur-se l’última plaça d’urologia a Barcelona, on aquest any hi ha 8 places per ocupar. Recorda que potser pots voler molt fer una especialitat però no pot acabar sent i per això és necessari dibuixar-te diferents opcions.
Sabent que potser t’hauràs de conformar és millor tenir on triar també perquè com destaca Balanyà, “les residències són dures a nivell d’horari laboral, de càrrega de feina i a vegades t’emportes a casa preocupacions i material per estudiar i llegir”. Donada aquesta realitat, és necessari doncs estar convençut d’allò que tries: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”.
Balanyà va començar a preparar-se amb temps, tot just començar el sisè curs de Medicina a la facultat. Anava els dissabtes a l’acadèmia per anar-se situant poc a poc i així portar-ho ja més o menys bé quan arriba juny i acabes per fi la carrera. Recorda que a partir de l’estiu va ser quan va començar l’estudi fort: “estudies cada dia entre 8 i 9 hores i només descanses els diumenges que evidentment els aprofitaves més que mai”.
Tot i entrar en l’última etapa i que normalment s’entengui com a època de vacances, Balanyà recorda que durant l’estiu encara era suportable. El fet que hi hagués molta llum a totes hores ajudava. En canvi, amb l’hivern ja a sobre, quan fa fred, Balanyà recorda que en general tant ell com els seus companys van deixar de sortir, de socialitzar-se o de fer esport. A banda del fred i la foscor també s’apropa la data de l’examen i els nervis són més forts.
Si bé Balanyà creu que “el MIR és una època dura amb molts mesos d’estudi concentrats”, també destaca que “t’ajuda a recordar coses útils i sents que t’estàs formant”. Explica que a les acadèmies, unes setmanes abans et fan simulacres a la mateixa aula on faràs l’examen i opina que això ajuda molt, “crea uns nervis que el dia del MIR real et fan estar més tranquil perquè ja coneixes l’aula i el procediment”.
Els següents passos en sortir de l’examen, i “després de pensar que t’ha anat molt malament”, és corregir la prova a les acadèmies per fer-te una idea de quin número seràs. És aleshores quan els metges que opten a plaça comencen a anar a hospitals per parlar amb metges especialistes i residents per veure com seria treballar allà.
“Amb diverses idees al cap vas a Madrid i el dia de la tria és molt pitjor que el de l’examen: potser del que tu vols queden poques places i quan la gent va triant i veus que cada cop en queden menys…”. Balanyà recorda la tria amb patiment però finalment va poder accedir a l’especialitat desitjada i a Barcelona i ara no dubta en afirmar que “ha valgut molt la pena”.
Violeta Uriach, resident de medicina de família i comunitària al CAP Roger de Flor
Violeta Uriach, família i comunitària: «s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per a tu abans que quina té més bona nota»
Violeta Uriach és resident de Medicina de Família i Comunitària de quart any al CAP Roger de Flor a la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Entén que fent família et pots prendre l’examen d’una manera diferent. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places. Uriach, que també és vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. “En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40”, indica Uriach, que pensa que “família és una especialitat que sí que vol fer molta gent”. De fet, assegura que “la gran majoria dels meus companys els hi agrada fer família, volien fer família i són famíliaconvençuts”. També creu que “a vegades hi ha una mica de numeritis: hi ha gent que si dubta entre dos i veu que família és més baixa i ha tret un bon número, tria l’altre” “Crec que s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per tu abans que mirar això”, observa.
Com una de les família convençudes, opina que “un metge de família que acaba la residència té moltes possibilitats on triar”. Explica tant que a Barcelona hi ha molts centres d’Atenció Primària que busquen metges de família amb contractes interessants com que si es vol fer rural pots fer rural o que si vols fer urgències pots triar entre CUAP o ambulància.
Tot i tenir menys pressió, també recorda l’època del MIR com una època de nervis. En el cas d’Uriach, a més, que va estudiar fora l’últim curs de la carrera, s’hi va sumar el començar més tard la preparació de l’examen. Inicialment ho va viure amb molta angoixa: els seus companys ja feia temps que estudiaven i no coneixia a ningú del seu grup. S’ho va prendre com un repte i tot i dur un any menys de preparació el seu grup era molt distés i no tant competitiu o bé comparatiu com en altres grups, segons el que li explicaven els seus companys.
Un cop l’examen va passar va haver de viure el dia de Madrid: “jo era de la segona tongada en triar i vaig estar tres hores dins el Ministeri envoltada de gent que no parava de tatxar llistes però finalment vaig poder triar sense problema i quan vaig marxar encara hi havia places dins la meva unitat docent”.
A mitjans de febrer es publicava la convocatòria a l’examen de Metge Intern Resident (MIR) d’aquest 2019. Un examen que es celebrarà aquest dissabte 2 de febrer i on es presentaran a tot l’estat 15.475 aspirants per a 6.797 places. De totes elles, 1.063 places les trobem a Catalunya, representant un 16% del total.
Els nervis s’accentuen a mesura que s’apropa la data i més si vols optar a una especialitat que, històricament, s’acaba amb els primers números. Aquest any, a més, menys de la meitat dels candidats a l’examen MIR podran optar a una plaça. D’aquí, i estudiant les dades dels últims anys, es desglossen dues idees: que cada any hi ha menys possibilitat d’obtenir plaça després d’haver aprovat el MIR i que cada any hi a menys candidats que no es presenten i que suspenen.
Les notes definitives de la convocatòria es sabran el 21 de març i les places es podran triar a partir del 22 d’abril per, com cada any, incorporar-se a l’especialitat escollida al maig.
Des del 2014/15, l’oferta de places del MIR per a metges va revertir la tendència i ha augmentat progressivament. En aquella convocatòria s’oferien 6.079 places i en l’actual són 6.797 més. El problema, però, és que són més del doble els candidats que s’enfronten a aquest examen. Dels 15.475 admesos a l’examen d’enguany, només un 44% podran optar a una plaça per realitzar la residència o, el que és el mateix, hi ha 2,3 aspirants per a cada plaça.
A més, tot i que l’oferta de places ha augmentat un 12% des de la convocatòria del 14/15, els candidats a l’examen han augmentat fins a un 27% més. Això significa que cada cop menys persones de les que s’han presentat a l’examen poden optar a plaça.
Si ens fixem només amb aquells que, un cop aprovat l’examen, obtenen número per poder triar plaça, mentre que fa quatre anys un 70% d’ells podien adjudicar-se una plaça, en la convocatòria de l’any passat ja només ho van poder fer un 58%.
Altres dades que poden acabar influenciant a la posició i al número que cada estudiant obtingui, és per exemple aquells que no s’hi acaben presentant: l’any passat van ser un 8% dels candidats. A més, un 15% dels que hi van anar van suspendre i per tant no van obtenir número. Aquestes xifres no han parat de reduir-se des de la convocatòria del 2013/14, quan eren un 13% els no presentats i un 28% els que es presentaven però suspenien.
Dermatologia, cirurgia plàstica i cardiologia, les primeres en acabar-se
L’especialitat que ofereix, de llarg, més places, és Medicina Familiar i Comunitària. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places.
Per altra banda, les especialitats amb menys oferta són les cirurgies toràcica (26 places en total, 6 a Catalunya), cardiovascular (24 places, 5 a Catalunya) i pediàtrica (23 places, 5 a Catalunya). Aquesta última acostuma a estar entre les especialitats que s’adjudiquen, i que per tant s’acaben, més ràpid.
En quant a rapidesa, l’especialitat de dermatologia ha estat la que ha esgotat places més ràpid a l’assignació en els darrers 3 anys. En total, s’ofereixen 94 places d’aquesta especialitat, 15 de les quals a Catalunya. La segueixen en demanda cirurgia plàstica, que ofereix 40 (6 a Catalunya) i cardiologia, que en té força més i arriba a les 168 places (22 a Catalunya).
Medicina familiar és sovint una de les últimes especialitats en adjudicar totes les places, també donat la quantitat d’oferta que en té. Sobre això, per exemple, Violeta Uriach, vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. «En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40», indica Uriach, que pensa que «família és una especialitat que sí que vol fer molta gent» i entén com a lógic que si un terç de l’oferta és de família és normal que la nota sigui molt més baixa. També apunta que sabent això, si tens clar quina especialitat vols fer, et prens d’una manera o altra l’examen: «jo volia poder triar però també sabia que no em calia un número 1000 i per tant la pressió és molt diferent».
Tot i el debat que envolta Medicina de Família, l’any passat van ser penúltimes bioquímica i medicina preventiva i de salut pública. A més, medicina del treball també acostuma a ocupar les darreres places en ser triades.
Mou el cursor per damunt el gràfic per conèixer l’últim número d’ordre adjudicat per a cada especialitat
La tria: què i on
Triar especialitat és important donat que aquesta decisió t’ocuparà durant els propers anys de la teva vida tant pel que fa a formació com a feina. Molts dels estudiants de medicina arriben a l’examen MIR sense tan sols haver entrat al món laboral per la implicació que requereixen els sis cursos d’estudi i pràctiques.
Decidir què t’agrada més, on creus que pots encaixar millor i on podràs aportar més es suma a decidir on vols iniciar el desenvolupament de la teva carrera professional: si a una gran ciutat o tornar on havies crescut, un hospital gran, amb moltes places de residència i alta tecnologia, o a un centre més petit, més específic i íntim?
Violeta Uriach creu que si bé el dia de l’examen la gent viu nervis, aquests encara incrementen més el dia de la tria de plaça a Madrid. «Genera angoixa estar esperant i veure la gent que va tatxant al teu voltant les opcions que van perdent però acaba passant i ho vius bé, et donen facilitats i temps per pensar-t’ho», recorda Uriach, resident de família de quart any. Atribueix l’angoixa a la novetat i creu que aquesta incrementa entre aquella gent que es troba en una posició molt justa respecte anys anteriors. «Que no s’angoixin i que triïn amb calma: cal que t’agradi l’especialitat, el seu dia a dia i el tipus de pacients que tractaràs», aconsella Uriach.
Un altre exemple de nervis el trobem en Josep Balanyà, resident d’urologia a la Puigvert. Balanyà també afirma rotundament que el pitjor dia no és el de l’examen, sinó el de la tria. Amb el número 1212, es va endur l’última plaça d’urologia a Barcelona. «Abans de triar dubtes entre diverses opcions també perquè pots voler molt una cosa però potser t’hauràs de conformar amb una altra», valora Balanyà. Ell, com la resta de persones que adquireixen un número després de realitzar l’examen MIR, va visitar diversos centres per veure com seria treballar en cadascun d’ells: «un cop et vas fent a la idea de què podràs triar, visites hospitals per parlar amb metges i residents i resoldre dubtes que t’ajudin a escollir».
En aquest gràfic trobaràs la quantitat de places per especialitat i hospital. Clica primer a l’especialitat i regió que t’interessi per accedir a les opcions de centres
La resta de professionals sanitaris també pugen a examen
Tot i que Medicina concentra la majoria de places de formació sanitària especialitzada, hi ha altres professions que també en tenen i que també pugen a examen aquest pròxim 2 de febrer. S’ofereixen 1.092 places per a infermers (examen EIR), 141 places per a psicòlegs (PIR), 267 per a farmacèutics (FIR), 49 per a biòlegs (BIR), 34 per a radiofísics i 22 per a químics (QIR).
Aconseguir una plaça és encara més difícil per a aquests professionals. Els qui ho tenen més complicat són els psicòlegs: només un 4% dels candidats al PIR podran optar a plaça, ja que són més dels 3.800 els que s’han presentat. Dels infermers, podran un 8% i d’entre els farmacèutics, un 21%.
Les places d’infermeria s’ha augmentat un 14% des del 2014/15, però els aspirants a plaça s’han reduït un 25%. Això significa que ara és una mica més fàcil obtenir plaça en comparació amb fa quatre anys.
‘Salud sin bulos’ és una iniciativa de l’Associació d’Investigadors a eSalud (AIES) engegada per combatre els rumors de salut a internet i contribuir al fet que existeixi informació veraç i contrastada a la xarxa. Gràcies a la col·laboració de professionals sanitaris, periodistes, associacions de pacients i institucions, pretén identificar i desmuntar aquests rumors a través d’arguments científics i l’acció coordinada en xarxes socials.
Un rumor és una notícia falsa que es divulga intencionadament per fer creure a un grup de persones que alguna cosa falsa és real. «Gràcies a la instantaneïtat que el caracteritza, internet és un canal molt potent per a l’expansió de rumors i facilita una propagació, a més de ràpida, universal i sense control: és un món sense regles i hiperconnectat», explica a Sinc Carlos Mateos, periodista coordinador de ‘Salud sin bulos’ i vicepresident d’AIES.
«En molts casos, aquestes dades falsejades comencen amb cadenes d’e-mail, WhatsApp o Twitter, destinades a estafar, danyar la reputació o crear alarma sense fonament», diu el coordinador de la iniciativa.
El III Estudi sobre rumors i fraus a internet realitzat per l’Associació d’Internautes (AI) revela que el 90% dels usuaris d’internet afirmen haver llegit informació falsa o poc fonamentada a la xarxa. L’informe detalla que aquest tipus de dades falses tracten principalment temes relacionats amb la salut i l’alimentació (32,5%).
Segons Mateos, els rumors comencen a ser perillosos al moment en el qual algú els pren per veritables. Les conseqüències són des de persones que segueixen dietes perjudicials fins a pacients que deixen el seu tractament o fins i tot pares que no vacunen als seus fills perquè creuen que les vacunes produeixen autisme.
«La forma d’eliminar els rumors, en primer lloc, és identificar-los i desmuntar-los amb arguments científics. I, en segon lloc, s’ha d’actuar de manera coordinada en xarxes socials», explica Mateos.
Els qui creen i difonen aquest tipus de rumors, segons Mateos, apel·len a les pors més íntimes de les persones. D’una banda, busquen elements amb aparença de veracitat, que distorsionen al seu gust i, per un altre, dades difícils de comprovar de manera immediata.
«A aquestes circumstàncies cal afegir que en el camp de la salut mancada molta cultura científica. Tenim un terreny propici per estafadores i ‘conspiranoics’ que creuen que la indústria farmacèutica i de l’alimentació treballen en la producció de malalties i que, en realitat, estan darrere de molts d’aquests rumors», conclou el periodista.
A través de la seva pàgina web, la iniciativa ‘Salud sin bulos’ erradica les fake news d’internet i treballa amb la intenció de difondre una informació sanitària de qualitat. A més, els mateixos usuaris poden col·laborar en el cas de trobar algun rumor de salut a les xarxes socials a través de la secció ‘Denuncia un bulo!’. D’aquesta manera, un panell d’experts analitzarà la informació per comprovar si el contingut és un rumor sobre el que s’hagi d’alertar a la població.
«Qualsevol pot pujar un contingut i difondre-ho sense que ningú ho controli, excepte quan es tracta de delictes flagrants i, sovint, tarda i malament», comenta Mateos.
Informació sanitària en els mitjans de comunicació
Al seu web destaca l’anàlisi de notícies relacionades amb la salut que han estat prèviament publicades en mitjans de comunicació. Es tracta de la secció ‘Darrere del titular’.
A imatge de ‘Behind the headlines’, del servei britànic de salut (NHS per les seves sigles en anglès), ‘Salud sin bulos’ s’encarregarà d’aclarir aquells titulars el tractament informatiu dels quals hagi estat alarmista, aportant arguments científics tant sobre el seu origen com sobre les seves implicacions per als lectors i pacients.
«El periodisme sovint se sent amenaçat per la immediatesa de les xarxes socials, que pugen textos, vídeos i fotos sense molestar-se a contrastar les fonts. Això afavoreix que es publiquin notícies sense comprovar o que s’editin titulars alarmistes per cridar l’atenció», explica Mateos. «Per això és molt important l’especialització en salut i seguir mantenint el paper dels mitjans com a garants de la informació veraç i contrastada», conclou el coordinador de la iniciativa.
Mateos explica que, davant un possible rumor, cal comprovar la font i cerciorar-se si ha estat difosa per un organisme oficial o un mitjà de comunicació de prestigi per no precipitar-se. Sovint les notícies canvien i són els canals oficials sanitaris els que poden i han d’orientar sobre les dades publicades. A més, segons Mateos, és imprescindible contrastar la informació amb un professional sanitari.
Carles Pericas, vicepresident del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), ens explica que en descobrir que el suïcidi era la segona causa de mort entre els joves de 15 a 19 anys i la primera a Catalunya, van veure necessari tractar el tema amb totes les entitats que conformen el CNJC. Així, durant els dos últims anys, el CNJC ha treballat essencialment un dels eixos inclosos al seu Pla de Treball: la salut mental i emocional en els espais associatius.
Per seguir donant continuïtat a la feina ja recorreguda, juntament amb els col·lectius Fil A l’Agulla i Obertament inicien avui i demà un curs anomenat «Cuidem-nos! Curs sobre salut mental als espais associatius». La voluntat del cicle és, segons Pericas, que les persones que hi participin aprenguin sobre gestió emocional i salut relacional perquè ho puguin traslladar a les seves entitats. «El curs va destinat a joves d’entre 18 i 30 anys d’associacions juvenils diverses», segueix Pericas que afegeix que una potencialitat del curs és que d’aquesta manera es poden recollir perfils molt diversos. «Tenim entitats que estan més avesades a fer rodes emocionals i treballar les cures durant les seves trobades i altres que no ho fan. Aquí està la importància de barrejar les entitats: que puguin compartir experiències i aprendre unes de les altres», valora Pericas sobre la funcionalitat del curs.
Un curs que va néixer en la seva primera edició l’any passat arran d’analitzar una problemàtica que afectava directament a la franja d’edat que tenen i amb la que treballen les diverses entitats que integren el CNJC: el suïcidi i l’estigma cap a les persones que tenen un problema de salut mental. I és que el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública. Que sigui poc visible fa que la societat assumeixi l’estigma i el que el CNJC vol fer és trencar-lo.
Entenen que les entitats juvenils són agents facilitadors de salut mental en ser espais on els joves comparteixen gran part del seu temps d’oci i treball. A més, també entenen que són espais «generadors de discurs i consciència crítica» i per això veuen essencial formar-se per poder «garantir que aquests siguin llocs saludables des dels quals es treballi per seguir desestigmatitzant la salut mental».
«Traspassar la manera de veure la salut mental i emocional i crear un efecte dominó entre els joves»
Obertament, una aliança d’entitats contra l’estigma i la discriminació en salut mental és l’entitat que ofereix la formació de divendres. Durant aquesta establiran el marc sobre què vol dir salut mental i com es pot lluitar per trencar els mites que l’envolten tot proporcionant un llenguatge antiestigma. Obertament ha realitzat un recull de dades que expliquen la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.
Davant d’aquests percentatges, el CNJC troba molt important sensibilitzar en salut mental, realitzar accions per acabar amb l’estigma i promoure la salut mental també dins els seus mateixos espais. És per això que Obertament destinarà la seva formació a parlar sobre què és l’estigma en salut mental i com funciona i consolidar les bases de la lluita contra l’estigma en salut mental: trencant amb etiquetes i prejudicis i analitzar diverses qüestions sobre el llenguatge.
Un grup de joves escoltes, entitat que forma part del CNJC / JAMBORINADA
Durant el dia de dissabte serà l’entitat Fil a l’Agulla qui gestionarà la formació. Fil a l’Agulla es dedica a realitzar tallers, formacions, grups terapèutics i assessoraments per construir espais on es tinguin relacions assertives. Així, l’objectiu de Fil a l’Agulla, com ens explica Lídia Casanovas, una de les formadores, és facilitar un «marc més genèric sobre teoria relacionada amb les emocions i amb el conflicte».
Casanovas ressalta la importància de combinar una part més teòrica amb una més reflexiva: «realitzarem exercicis de caràcter individual, de reflexió i d’exercici a la pròpia vivència per veure com cadascú viu i gestiona les emocions que sorgeixen arran de conflictes a casa per poder reflexionar també després sobre com es viuen les emocions i les gestions dels conflictes a l’entitat». D’aquesta manera cada persona podrà revisar quines tendències té la seva entitat i veure «com es gestionen els conflictes: si hi ha més tendència a evitar-los o a emmarcar-los i processar-los, si es posen sobre la taula les incomoditats que hi ha…».
La formació vol que els seus participants tinguin més habilitats personals i professionals a l’hora d’abordar els conflictes i enfortir la capacitat de gestió emocional. Casanovas assenyala que durant el darrer curs van adonar-se’n que un dels reptes que més preocupaven a les entitats era el del ritme trepidant a què estaven sotmeses. «La gent creu que ‘ha de fer coses’. Tothom es compromet a fer de tot, és multitasking i això acaba amb gent cremada», apunta. Davant aquesta situació, durant la formació donaran eines per aprendre a «combinar els ritmes de les organitzacions amb les necessitats personals que té cadascú». Algunes de les solucions seran veure si poden incorporar espais més de cura «organitzant-se via comissions de cures o formant a les persones de les entitats perquè tinguin més habilitats per gestionar els conflictes o per escoltar i poder processar situacions incòmodes».
És ben conegut que al nostre país el sistema sanitari públic és un dels serveis més apreciats per la ciutadania. Tanmateix, actualment la seva sostenibilitat econòmica està en risc, no només per la profunda crisi econòmica, que ja fa deu anys que dura, sinó també perquè el continuat progrés científic i tecnològic ofereix al mercat productes diagnòstics i terapèutics cada vegada més eficaços, però més cars. La generació de riquesa de la majoria de països difícilment pot atrapar l’augment constant del cost de la sanitat pública. En els últims anys, a casa nostra, l’esforç per augmentar l’eficiència del sistema sanitari públic ha estat molt gran, sobretot a expenses de la voluntat dels professionals sanitaris que han vist molt malmesa les seves condicions laborals i retributives, en un context crònic d’infrafinanciació del sistema.
Aquesta realitat ha estat aprofitada per posar en qüestió la viabilitat del sistema sanitari públic i per oferir alternatives en el món de la sanitat privada. Tot i que tradicionalment la solidesa del sistema sanitari públic ha fet que el debat sanitari s’hagi mantingut bastant al marge en les campanyes electorals, de fa uns anys la contraposició sanitat pública sanitat privada ha entrat de ple en el debat partidari.
En resum: la sanitat pública té un greu problema de sostenibilitat i cal, si es vol mantenir, explorar i oferir, no només solucions definitives, sinó, com a mínim, elements que puguin ajudar a mantenir-la dintre dels nivells de qualitat a què estem acostumats. Els problemes del sistema estan més que ben diagnosticats pels economistes i els experts en política sanitària, tanmateix, hi ha un àmbit del qual no se’n parla gaire i que a nosaltres ens sembla important, fins i tot cabdal: l’educació sanitària dels ciutadans, el seu «apoderament» en el coneixement i bona utilització del sistema sanitari. Tradicionalment l’educació per la salut ha estat orientada a la prevenció de malalties, accidents, promoció d’hàbits saludables o com evitar l’embaràs no desitjat, a través de campanyes publicitàries força eficaces o de programes específics a les escoles. La salut com a «mercat» té una bona representació en els mitjans de comunicació amb continuats estímuls al consum sanitari, però poc o res es fa en relació a educar en el coneixement i bon ús del sistema sanitari públic.
Des de la democràcia, la transició i la Llei General de Sanitat els ciutadans han incorporat profundament les obligacions del sistema sanitari públic envers ells. S’ha construït un sistema sanitari públic on el malalt és el centre, les associacions de malalts han adquirit veu pròpia per tractar amb l’Administració, els drets d’informació, protecció de dades, llibertat d’acceptació de proves i tractaments i amplis departaments d’atenció al client en són una prova; també l’augment de litigis per suposada mala pràctica dels professionals en donen testimoni. Aquesta contundència en l’exercici dels deures no ha estat acompanyada de l’assumpció de les corresponents obligacions; la primera de les quals probablement és tenir cura de la pròpia salut i fer un bon ús del sistema sanitari i de tots els seus recursos.
Difícilment assumir els deures envers el sistema sanitari es pot fer sense haver estat educat en el seu coneixement i tenir bones nocions sobre el que realment són la salut i la malaltia a escala individual i col·lectiu. Tot això, a parer nostre, conforma un àmbit educatiu específic, de moment inexplorat, però força important per fer als ciutadans co-partícips en la gestió d’un dels recursos bàsics de la societat del benestar.
No fa gaire temps s’ha començat a parlar d’introduir en els plans d’estudis escolars matèries que tenen a veure amb la relació dels ciutadans amb les entitats bancàries, donat el paper central que l’economia té en la vida. El recent desvetllament dels abusos d’alguns bancs vers ciutadans ignorants que amb operacions financeres desatrosses han arribat a situacions lamentables, ha donat empenta a aquesta iniciativa. Certament els diners són importantíssim en la vida dels ciutadans però la salut ho és més i és per aquesta raó que ens sentim amb l’obligació de promoure la iniciativa d’educar als joves, a «apoderar-los» perquè coneguin els seus deures en vers el sistema sanitari públic, perquè facin un bon ús del mateix i així, potser, es pugui confirmar la hipòtesi que fent un bon ús del sistema es pugui contribuir a la seva sostenibilitat.
A tall d’exemple, un temari com el següent pot donar pistes sobre el que fóra desitjable construir el programa educatiu. Concepte de salut: salut objectiva i salut percebuda. Salut i responsabilitat individual. Autocura i prevenció. El sistema sanitari públic. Organització i finançament. Els professionals de la salut. Paper dels metges. Paper de les infermeres. La relació metge malalt. La relació malalt sistema sanitari. La medicina de família i les especialitats mèdiques i quirúrgiques. Salut mental; El medicament; la farmaciola de casa; tecnologia i salut; estructures per la provisió dels serveis; atenció primària: el CAP i l’atenció domiciliaria. L’hospital; els serveis d’urgència; les residències d’avis: gestió dels recursos sanitaris. L’ètica aplicada a la sanitat. Eines per fer un bon ús del sistema sanitari públic. El final de la vida.
Aquests són només uns apunts per pensar un possible temari, únicament per donar idees sobre els conceptes que es podrien incloure en el programa educatiu. És una idea, una proposta. I per posar-la a la pràctica caldria abans veure com en els plans d’estudi escolar es podria incloure aquest estudi, extensió i continguts amb conceptes i metodologies adaptades a l’edat escolar. Cal també analitzar l’edat més convenient (probablement final de l’ESO, ja que hi ha qui no segueix amb el Batxillerat) i apuntar quin seria el professorat més adient per impartir aquesta educació.
En altres paraules, com a metge que he participat en la construcció del sistema sanitari públic i que he reflexionat sobre la seva sostenibilitat, tinc clar que el futur de la nostra gran conquesta social passa per l’educació. Fer possible el dret universal a la Sanitat passa per la implicació de tota la societat. I això només s’aconsegueix si a les escoles i als instituts els qui seran els ciutadans del futur en són plenament conscients.
Molts dels meus companys creuen, com jo, que no hi ha especialitat tan propera a les persones com la de Metge de Família. Una especialitat que entén l’individu en la seva globalitat i on el conjunt de circumstàncies bio-psico-socials determinen l’estat de salut, malaltia, malestar o satisfacció d’una persona.
Els metges de família estem a les trinxeres, cavalcant entre la medicina hospitalària, els especialistes i el carrer. I això ens porta a haver de remenar moltes variables. Hem de tenir habilitats científiques en constant actualització. Cal saber de tot (i molt) per poder ser responsables de pacients amb patologies cròniques i molts d’alta complexitat que abans no assumíem. I mai ens sobren les habilitats socials per entendre el context en què es mou el pacient, la seva família, feina, domicili i totes les emocions sempre subjectives per ambdues parts. El nostre treball, sens dubte, és molt complex.
Encara que no dominem moltes tècniques hospitalàries i triguem a manejar els fàrmacs d’última generació, el fet de conèixer bé a les persones del nostre contingent ens permet abordar de manera molt resolutiva les seves demandes, en molts dels casos sense haver de medicalitzar. Escoltar, entendre, comprendre, acompanyar i, sobretot, resoldre, és el que tant la població com els gestors ens exigeixen.
No està en dubte que una correcta entrada al sistema sanitari és una sana i forta Assistència Primària. Els polítics no paren d’omplir-se la boca amb això. Però els temps que corren no afavoreixen precisament aquest camí lògic.
L’Assistència Primària ha perdut en els últims 5 anys un 20% del seu pressupost. I això es nota.
Els professionals intentem mantenir el nivell i la qualitat en el nostre treball, però la pressió constant i la manca de recursos, a poc a poc van minvant la nostra resolutivitat i la nostra satisfacció professional amb conseqüències evidents, pacients insatisfets i professionals cansats.
Podria enumerar moltíssims exemples de les dificultats del nostre dia a dia. Les absències no són cobertes i produeixen una sobrecàrrega de treball per a la resta de la plantilla, començant per l’administratiu, que ha de fer filigranes en reprogramacions. Moltes vegades fins i tot ens hem arribat a sentir culpables d’emmalaltir i en més d’una ocasió treballarem en condicions penoses per evitar que augmentin les llistes dels nostres companys.
L’accessibilitat a una visita amb el metge de família rarament s’obté abans de les 48 hores. El més habitual és entre una i tres setmanes. Les visites a especialistes i les proves complementàries que sol·licitem tenen demores inacceptables. I això té conseqüències.
Moltes vegades ens veiem obligats a medicalitzar problemes que es podrien resoldre sense fàrmacs. Per exemple, necessitem més especialistes en psicologia o en rehabilitació. Al meu centre, la visita amb algun professional de rehabilitació té una demora de 3 mesos. Si tinguessim més especialites no serien necessàries tantes medicines, amb la despesa que això suposa, i també del risc d’efectes secundaris que comporta.
Algunes tècniques que abans es realitzaven a l’hospital, com controls de tractaments anticoagulants, informe de retinografies, infiltracions, crioteràpia, doppler, el mapa i moltes altres s’han traspassat a la primària sense dotació de personal. Ni de pressupost.
Ens demanen excel·lència, però la formació va a càrrec nostre. Aquells reciclatges per especialitats que podíem fer fa anys han passat a la història. Es poden fer, però ja ningú ens substitueix.
L’hospital Moisès Broggi, inaugurat l’any 2010, arrenca amb un programa informàtic d’història clínica diferent del que fan servir els centres d’atenció primària dels quals és referent. A poc a poc s’han anat connectant. Però, quant ens haurà costat això?
Mentrestant, els pediatres del meu centre, Can Vidalet i tots els de Costa de Ponent, encara no poden veure les històries clíniques de l’Hospital Sant Joan de Déu, tan líquid i tan modern per a altres coses.
La pèrdua de poder adquisitiu en els nostres salaris, la precarietat laboral –sobretot dels joves– i la dificultat de conciliació familiar van omplint el got. La societat ens exigeix solucions i moltes vegades no les podem donar.
I encara que a vegades em sento com un salmó, nedant a contracorrent, desgastada i trista, em resisteixo a sobreviure en el meu lloc de treball. Em resisteixo i em rebel·lo.
Els propers deu anys es jubilaran prop de 7.000 metges i cada any prop d’un miler d’estudiants de medicina es graduen a les universitats públiques catalanes. El relleu generacional arribarà i el paper dels metges joves serà clau. Davant d’aquesta perspectiva el món universitari es planteja com millorar la formació dels futurs metges i metgesses. Precisament aquest ha estat el motiu de celebració de la jornada «Com millorar la formació dels metges i les metgesses», una sessió organitzada per l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) que ha tingut lloc aquest dimecres a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
«L’examen MIR és del 1981», ha apuntat Marc Soler Fàbregas, director corporatiu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) per emfasitzar el fet que els estudis de medicina han restat pràcticament iguals des del seu disseny inicial, dècades enrere. «Nosaltres plantegem un examen que promogui la igualtat d’oportunitats i avaluï que el metge del futur té coneixement però també que és humanista i creatiu», ha dit Soler. Segons ell, en els pròxims anys el metge tindrà facilitats tecnològiques i eines tècniques encara més a l’abast i en aquest context «l’àmbit humanista serà el més difícil d’assolir i també el més valorat».
El MIR condiciona els estudis
«A partir de tercer la formació ‘està manipulada’ perquè està marcada per la pressió de l’examen MIR (per convertir-se en Metge Intern Resident) i les acadèmies per les que han de passar els alumnes», ha expressat Joan Ribera Calvet, membre de la comissió específica de Ciències de la Salut d’AQU Catalunya i catedràtic de la Universitat de Lleida. De fet, tant Ribera com Soler han coincidit a plantejar que l’examen condiciona els estudis.
«Les mancances dels plans d’estudis, que han de respondre a les necessitats que la societat demana, tenen més a veure amb el professionalisme que amb la metodologia dels plans formatius», ha afegit Francesc Cardellach, degà Facultat de Medicina i de Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.
N’hi ha prou amb superar la nota de tall?
Una altra reflexió present en la jornada d’aquest dimecres ha estat l’accés als estudis, un dels graus universitaris amb més demanda de Catalunya i on arriben estudiants de batxillerat amb les notes més altes. Joan Ribera ha suggerit que a més de les proves d’accés a la universitat existents «hi hauria d’haver altres exàmens de tipus psicotècnic» que ja permeti fer una primera preselecció en funció no només del coneixement sinó també de les competències dels futurs universitaris.
També sobre aquest punt s’ha referit Josep Pallarès Marzal, director general d’Universitats. Segons ha dit una opció seria la possibilitat d’avaluar els futurs estudiants de medicina amb proves d’aptitud personal (PAP). «Seria interessant introduir aquesta cerca de la motivació i l’interès personal més enllà de la nota», ha dit amb prudència.
Per la seva banda, Cardellach ha afegit que si bé «la nota de tall demostra que tenim uns alumnes excel·lents i magnífics» no permet saber si són els mes vocacionals. «Necessitem una altra eina per buscar aquests professionals», ha llançat tot i que no ha concretat cap proposta. Segons ell, «no sempre les millors notes de MIR són aquelles amb més vocació».
Algunes d’aquestes reflexions van ser recollides també durant el tercer Congrés de la professió mèdica, en el qual les conclusions apunten també que cal plantejar si seria adient establir proves d’accés a les facultats de Medicina que, més enllà de l’expedient acadèmic, valorin habilitats necessàries per al nou perfil de metge així com també millores a la Universitat. Per exemple, els participants al Congrés van concloure introduir modificacions al currículum de Medicina per tal que prioritzi les habilitats i coneixements que realment necessita el metge del futur i es focalitzi menys en la preparació de la prova MIR. També es va proposar la conveniència d’introduir formació en matèries com ara comunicació, bioètica, coneixements humanístics o gestió clínica.
Des del 2008 els jutjats han registrat 114.577 denúncies per violència masclista a Catalunya, segons informació del Departament d’Interior. Tot i que no hi ha dades oficials es calcula que prop de la meitat de les denúncies es fan amb el suport i l’ajuda dels serveis d’urgències sanitaris. Aquests serveis o les consultes d’un CAP es converteixen sovint en la porta d’entrada de les víctimes a un llarg circuit que implicarà recursos sanitaris, psicològics, legals i socials i que pot conduir la víctima a denunciar l’agressor. No obstant això, la falta de formació específica dels professionals sanitaris fa que la majoria no tinguin prou coneixements per prevenir, detectar i derivar casos de maltractament.
«No tenim eines per afrontar una situació si tenim una pacient que ha patit violència masclista i pensem ‘serem el primer contacte del sistema per a moltes d’aquestes persones’», expressa preocupada Aina Delgado, alumna de cinquè curs de medicina a la Universitat de Barcelona. «A la carrera l’únic que es fa específic és durant el rotatori de sisè, quan fem una formació de tres hores. La perspectiva de gènere és totalment absent durant els estudis. Ni tan sols a medicina legal es tracta bé el tema de la violència masclista», lamenta.
L’institut que feia la formació va desaparèixer el 2013
Molts dels que es dediquen a l’àmbit de la prevenció i l’abordatge de la violència masclista coincideixen a destacar que falta molta més formació entre professionals. La llei catalana per eradicar la violència, aprovada el 2008, fixa que el Govern «ha de garantir que el professional sanitari té la formació específica adequada». Per garantir-ho, la llei estableix que és l’Institut d’Estudis de la Salut -un òrgan autònom de la Generalitat- a qui li correspon aquesta formació específica exigida.
No obstant això, aquest institut, que s’encarregava de tasques relacionades amb la formació contínua, ja no existeix. El 2013 va desaparèixer i les poques tasques que li quedaven les va assumir la Subdirecció General d’Ordenació i Desenvolupament Professional del Departament de Salut de la Generalitat. Pep Roma, responsable d’Acreditació i Desenvolupament en aquesta unitat, explica per telèfon que si bé entre 2008 i 2011 «es va fer molta formació a professionals en violència masclista» ara mateix la formació no s’està fent. «Hi va haver un moment que amb la crisi es van eliminar programes per retallar la despesa i al final l’IES desaparèixer perquè també van desaparèixer les subvencions i es va retallar en personal», recorda.
A la manca de formació se li suma manca de personal. «A Catalunya sort en tenim de les associacions de dones i els moviments feministes perquè els recursos de les diferents administracions haurien almenys de duplicar-se o triplicar-se», assegura Rubén Sánchez, psicòleg especialitzat en violència masclista que treballa a l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte. Per la seva banda la Laia Rosich, psicòloga i membre d’El Safareig, lamenta que un dels àmbits que ha patit més retallades en els últims anys hagi estat el de la prevenció.
Un circuit que no sempre funciona
«La xarxa sanitària i social han d’anar de la mà i el paper dels professionals sanitaris a l’hora de detectar, prevenir i intervenir és crucial. Aquesta primera fase per posar la pacient en contacte amb recursos especialitzats és molt important», explica Sánchez.
Per a ell és molt important «trencar amb el corporativisme» que assumeix que el circuit sempre funciona. «És necessària més crítica constructiva», afirma davant l’audiència de la seva ponència al Primer Congrés per a l’Eradicació de les Violències Masclistes, que ha tingut lloc aquesta setmana a Barcelona.
«Alguns professionals es converteixen en jutges o fins i tot en alguns casos recomanen a la pacient un procés de mediació o teràpia de parella», critica i recorda que la violència masclista és un delicte. Una altra actitud inadequada recurrent és la infantilització de la víctima. «Cal tractar-les com a supervivents, amb sensibilitat i com a adultes», conclou.
Tenir present que pot ser un cas de violència
Per la Laia Rosich l’important en els professionals sanitaris a l’hora de detectar és tenir present que una possibilitat és que la pacient que tenen davant hagi patit violència masclista. El fet de tenir l’opció en ment ja implica, segons ella, un canvi de xip. «És important intentar veure-la sola, observar les seves actituds, el seu estat emocional i practicar una escolta activa», comenta.
I és que els símptomes no sempre permeten determinar que es tracta de violència. Segons explica Carme Valls, metgessa membre de l’ONG CAPS i referent en temes de gènere i salut, sovint els símptomes poden confondre’s amb una situació d’angoixa. Mal de cap, de panxa, dolor articular, confusió mental, pèrdua de memòria o dificultat per concentrar-se són alguns d’aquests símptomes. És per això que en casos de dubte, explica, sobretot en centres d’atenció primària, la metgessa de capçalera pot jugar un paper crucial no només observant amb atenció sinó fent preguntes clau com ara ‘el teu marit, parella o amic és gelós?’. «Les persones que pateixen violència masclista ho viuen com un secret i explicar-ho a algú que no et coneix de res és extremadament delicat», afegeix Rubén Sánchez.
«Les característiques d’accessibilitat, contacte directe i continuïtat amb els diversos col·lectius de dones i el fet de comptar amb equips multidisciplinars fan de les consultes sanitàries un context idoni per detectar a les dones en situació de violència, així com per prevenir i frenar les conseqüències de la violència en la salut i el benestar de les dones», recull el Protocol per a l’abordatge de la violència masclista en l’àmbit de la salut a Catalunya.
Amb tot, la Laia Rosich reconeix que «la pressió assistencial dels metges, que han de cenyir-se a les ràtios de pacients, dificulta molt tenir el temps mínim per atendre la pacient amb la calidesa suficient per generar un espai de confiança».
De l’informe de lesions a la Fiscalia: l’inici del circuit
«Fins a quin punt puc involucrar-me? Com sé si estic posant en perill la víctima?», es pregunta una de les assistents del Congrés Violències Masclistes. A Catalunya la Llei 5/2008 és la que estableix el marc legal en situacions de violència masclista.
Segons aquesta «totes les persones professionals, especialment els professionals de la salut, dels serveis socials i de l’educació, han d’intervenir obligatòriament quan tinguin coneixement d’una situació de risc o d’una evidència fonamentada de violència masclista, d’acord amb els protocols específics».
Segons marca el protocol el professional ha d’»emetre, quan sigui procedent, el comunicat de lesions i l’informe mèdic corresponent», que es fa arribar a la Fiscalia, des d’on es valorarà el cas i s’activaran els mecanismes corresponents. A més, segons el circuit fixat, el professional també haurà d’informar dels recursos jurídics i de seguretat. De fet, des de les mateixes oficines de l’Institut Català de les Dones (900 900 120) s’ofereix assessorament a professionals sanitaris en cas de dubte d’on derivar la pacient o com prosseguir en un cas concret. Amb tot, tant Rubén Sánchez com Laia Rosich insisteixen que el professional no prengui mai la decisió sol sinó que ho faci un equip multidisciplinari.
Per la seva banda, el grup de Violència de Gènere i Atenció Primària de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), recull reflexions ètiques en un document publicat el 2013. Aquest grup de professionals recorda en el document que si bé la llei els obliga a comunicar les situacions de violència també els obliga a atendre la dona i vetllar per la seva seguretat. «La llei diu que hem de comunicar les situacions de violència de gènere però – fora de la presència de lesions – no precisa quan». En aquest sentit recomanen als professionals que valorin des d’equips multidisciplinars cada cas particular per seguir oferint assistència a la víctima. «La responsabilitat amb la llei i l’atenció a les dones en situació de violència no es mesura per una única decisió presa de forma heroica, solitària i urgent. Són molts actes clínics i assistencials sumats els que perfilen la responsabilitat del metge cap a la violència», conclouen.
En el document també es recorda que és imprescindible que a l’hora de realitzar el part de lesions i l’informe a la justícia, s’ajudi a la dona a prendre mesures de seguretat: «Si veient la situació en què es troba la dona pensem que el comunicat podria augmentar el risc d’agressió cal considerar la possibilitat de no remetre immediatament l’informe a la justícia».
Així ho apunta també el codi deontològic, segons el qual «el metge té el deure de denunciar l’existència de violència un cop s’asseguri en la mesura del possible de la protecció de la víctima».
