Just Deploy It!

Etiqueta: Fòrum Diàleg Professional

  • Forum professional: la paràlisi per l’anàlisi

    Amb un gran consens i sense gaire soroll s’han publicat les conclusions del Fòrum de Diàleg Professional. La Conselleria pot estar contenta. Ha aconseguit distreure l’atenció de l’aniversari de les vagues d’Atenció Primària sense introduir les reformes que demanàvem fa un any. De forma sorprenent el Fòrum ha acordat els canvis dels rols i competències professionals necessaris per tirar endavant el sistema de salut sense que es produeixin tensions entre els diferents col·legis professionals, societats científiques i sindicats.

    Els testimonis de l’enrenou que van generar els modestos objectius de la prescripció infermera malfiem de la pau que destil·la quest nou document. Efectivament el Fòrum planteja uns objectius realistes però arriba a unes conclusions descafeïnades que difícilment produiran el canvi necessari. Cap de les 185 accions proposades desplaça els diferents actors de la seva situació de confort. És el que passa quan el Departament de Salut convoca als interessats perquè aquests li marquin les seves polítiques de recursos humans. Ja es diu que un camell no és res més que un cavall dissenyat per un comitè. Imagineu quin aspecte pot tenir quan es dibuixa a partir de múltiples comissions i subcomissions.

    Dintre de les reformes estrella proposades trobem la creació d’una prova d’aptitud personal per seleccionar aquells estudiants amb un perfil de valors més humanístics pels graus de les professions sanitàries. Aquesta mesura em sembla molt encertada. Més val que els valors humanístics els portin de casa ja que, segons la meva experiència, difícilment els adquiriran durant el període formació universitària. Per exemple, a l’assignatura d’introducció a la salut que s’imparteix al primer curs del grau de medicina de la meva facultat no s’aborda el tema dels determinats socials de la salut, ni el de la salut en les diferents etapes vitals o ni tan sols es parla de la mort. En canvi es tracta en profunditat el tema del factor d’impacte de les revistes biomèdiques, l’indicador que s’utilitza avui en dia per valorar la rellevància de les publicacions del currículum d’un metge. Des del primer dia els estudiants reben un missatge molt clar del que s’espera d’ells.

    Desprès, com s’assenyala en el document, ens lamentem que els graduats en medicina no vulguin especialitzar-se en medicina de família quan son els especialistes que precisa el país. Proposen, com a solució que s’incrementin les pràctiques als centres d’atenció primària. Aquesta també és una mesura encertada per millorar la seva formació però totalment inútil per l’objectiu que es proposen. Des de sempre sabem que les pràctiques a l’atenció primària son les més ben valorades pels estudiants però que aquesta circumstància no influeix en l’elecció de l’especialitat que exerciran al finalitzar els estudis. Factors socials, econòmics, de prestigi professional i de condicions de treball tenen molt més pes sobre l’elecció de l’especialitat professional.

    Aquestes dues solucions proposades mostren la poca autocrítica de les estructures universitàries. No s’han plantejat mai que considerar la medicina de família com un entorn de pràctiques i no una disciplina acadèmica amb els seu coneixement propi, com han fet la resta d’universitat europees des dels anys setanta, desanima que els graduats escullin aquesta especialitat? No han pensat que vetant l’accés dels metges de família a les posicions acadèmiques rellevants eviten que els metges vulguin exercir a l’atenció primària? Son conscients que quan en classes magistrals infravaloren la medicina de família mencionant-la com la medicina del carrer o la medicina primària estigmatitzen negativament a aquests especialistes?

    El document de conclusions del Fòrum de Diàleg Professional reflexa moltes hores de reunió i de treball de moltes persones, però em sembla que no aborda en profunditat els conflictes essencials que qüestionen la sostenibilitat del sistema sanitari com son la reorganització assistencial atenent a les noves competències de les diferents professions sanitàries, la necessària implicació professional en la gestió i la governança de les institucions o la regeneració democràtica de la Universitat. Si el Departament de salut vol realment reformar el model sanitari ha de canviar radicalment d’estratègia. En lloc de permetre que les organitzacions professionals i sindicals li marquin les polítiques de recursos humans, el govern ha de buscar el consens d’aquestes institucions sobre la forma d’ implementar les polítiques que prèviament ha definit clarament el Departament de Salut.

  • El Fòrum de Diàleg Professional presenta 185 polítiques per a professionals de salut de Catalunya

    En la tercera trobada del Fòrum de Diàleg Professional s’ha conclós el primer full de ruta de polítiques de professionals de salut de Catalunya. El resultat han estat 17 reptes professionals de present i futur, 46 línies de treball prioritzades i 185 accions definides per donar resposta als reptes de salut de Catalunya ens els pròxims quatre anys. En aquesta trobada, com ja és costum, han participat representants de 80 entitats de la salut i agents del sector de la salut, des de col·legis professionals, agrupacions de pacients, societats científiques, organitzacions sanitàries i docents, sindicats i representants del Departament. Entitats que durant els darrers mesos han estat treballant per definir aquestes mesures.

    La consellera Alba Vergés, que ha assistit a la reunió, ha posat l’accent en la voluntat de Departament de Salut d’enfortir el paper de l’atenció primària i salut comunitària com a eix vertebrador del sistema de salut. Al respecte, Vergés ha remarcat que, «els acords que s’han pres al Fòrum implicaran redefinir i reordenar dels rols de totes les seves professions sanitàries, com els rols que cal que pivotin entre metges i infermeres per donar resposta a les necessitats de la ciutadania». En aquest sentit, Vergés ha destacat que «les infermeres han de tenir un paper clau en la promoció de la salut i en el seguiment de persones amb patologies cròniques» i els metges «han de tenir un gran pes en el diagnòstic i el seguiment de persones amb una patologia crònica que no estan estables».

    Des del Departament de Salut han volgut assenyalar com un altre focus rellevant que el full de ruta posa l’accent en la formació, «on sobretot se centra en treballar per l’adquisició de valors, tant professionals com humanístics, dels programes de grau que condueixen a professions sanitàries». Aquesta decisió pot ser de gran importància perquè pot canviar el mecanisme d’admissió a graus sanitaris. Del Fòrum va sortir la idea de valorar la «possible implantació d’una prova d’aptitud personal, que aplicarien els centres formatius i que serviria per seleccionar les i els estudiants amb un perfil de valors més humanístics en l’admissió a aquests graus sanitaris». En aquest sentit, la consellera va afirmar que la decisió ve per voler «uns professionals que tinguin coneixements però també valors humans, i aquesta prova ens possibilitarà poder-los conèixer més profundament».

    Amb aquesta tercera trobada plenària el Fòrum ha volgut definir les accions per abordar les necessitats de professionals de salut a Catalunya a partir dels 17 reptes als quals s’havia arribat ja al mes de març després de sis mesos de treball i diagnòstic.

    Per exemple, si el primer repte el mes de març parlava de «definir els principals rols de les professions», ara han arribat a la conclusió que «aquests rols hauran de ser coherents amb les competències pròpies de cada professió, amb les necessitats de la ciutadania, amb la cartera de serveis de cada àmbit assistencial i amb els nous models d’atenció i el treball multidisciplinari».

    El cinquè repte parlava d’»adequar la planificació i el contingut de la formació de grau de les professions sanitàries a la progressió del coneixement cientificotècnic, els rols professionals necessaris i el treball multidisciplinari que es dona en els centres i equips assistencials». Des del Fòrum de Diàleg Professional responen per què cal fer-ho i argumenten que «els canvis que està experimentant el nostre sistema sanitari han posat de manifest la necessitat d’actualitzar els coneixements que adquireixen els futurs professionals de la salut. És per això que cal identificar aquelles competències o habilitats que avui en dia són necessàries per exercir amb excel·lència la professió, però que no estan suficientment presents en els itineraris formatius dels estudiants de grau o postgrau».

    El dotzè repte parla d’»establir les principals estratègies per captar i retenir el talent professional, especialment aquell que s’ha format en el nostre territori, en coherència amb els valors socials i professionals i els principis del model sanitari català». Sobre això, les principals línies de treball identificades i consensuades pel grup de treball són, per una banda, mesures dirigides a complir les expectatives del professional sobre el seu lloc de treball i el seu desenvolupament professional i, per una altra, mesures dirigides a actuar sobre els factors d’atracció i retenció de professionals.

    Dins el primer bloc inclouen millorar el reconeixement salarial i no salarial, dedicació parcial a tasques no assistencials com ara recerca, docència, innovació i projectes i millorar el clima en la institució i en l’equip de treball i tenir conciliació personal i familiar i flexibilitat laboral. Dins el segon bloc parlen de millorar l’estabilitat laboral, incentivar la permanència en el centre formador, fomentar la possibilitat de pertànyer a un centre de referència, mitjançant xarxes de cooperació o aliances entre centres, fonamentades en el principi de responsabilitat i reconèixer la especificitat de llocs de treball de difícil cobertura. El per què? L’anàlisi que han fet entén que «el professional sanitari no només té un coneixement imprescindible per a la millora continuada dels serveis que presenten les entitats, sinó que a més, quasi com a part integrant de la seva raó de ser professional, té tendència a cercar vies de participació en la gestió quotidiana. Assegurar que les entitats puguin reaprofitar el coneixement que generen dia a dia els seus professionals és positius per als centres, al mateix temps que aquests veuen reforçada la seva participació i satisfacció professional. També cal tendir a implementar un model de col·laboració territorial entre centres, que garanteixi l’equitat territorial en l’assistència sanitària pública i que, alhora, mantingui els professionals vinculats a una xarxa investigadora, de recerca i docent, atractiva de cara al desenvolupament de la carrera professional, sigui des d’on sigui que es desenvolupi».

  • Un Observatori de les professions sanitàries seguirà els acords del Fòrum de diàleg professional

    Després de celebrar-se una primera trobada del Fòrum de diàleg professional el mes de setembre, la consellera de Salut ha presentat en la II Edició del Fòrum de Diàleg Professional els 17 reptes, de present i de futur, per abordar les necessitats de professionals a Catalunya que s’han acordat amb el sector. Un sector que com ja us explicàvem en un reportatge sobre la primera trobada, compta amb col·legis, societats científiques, entitats de pacients, representants del Departament… però també professionals de totes les branques.

    Per tant, en la recerca de solucions als 17 reptes plantejats hi seran presents: infermeres, metges, farmacèutics, fisioterapeutes, treballadors socials, odontòlegs, psicòlegs, òptics-optometristes, dietistes i nutricionistes, podòlegs, terapeutes ocupacionals, logopedes, biòlegs, higienistes i protètics dentals.

    En aquesta segona trobada del Fòrum de Diàleg Professional, la consellera de Salut ha anunciat avui la creació de l’Observatori de les professions sanitàries, «un espai estable i permanent per fer seguiment i compartir coneixement en demografia de professionals i planificació de futur de necessitats» ha afirmat.

    El setembre el Departament de Salut va iniciar un procés de participació per identificar les necessitats dels i les professionals del sistema sanitari per fer front als reptes d’envelliment, cronicitat, integració de l’atenció i noves necessitats de la població. Han explicat que durant aquest temps s’ha elaborat un diagnòstic i definició d’aquests reptes que s’han presentat avui. Està previst que, d’aquí a mig any aproximadament, se celebri el III Fòrum de Diàleg Professional que haurà de servir per definir les accions i mesures que permetran abordar les necessitats de professionals a Catalunya.
    Els 17 reptes que s’han tancat en aquest segon Fòrum són els següents
    1. Definir els principals rols de les professions.
    2. Establir, per àmbits assistencials i per a cada una de les professions sanitàries i especialitat, si escau, l’objectiu general de dotació de professionals necessaris per desenvolupar els rols, segons el model i la població.
    3. Establir les bases de models de gestió i d’organització del treball en els centres i equips assistencials, que optimitzin la resolució, millorin l’entorn laboral i la conciliació de la vida laboral, personal i familiar.
    4. Millorar les competències TIC dels professionals de la salut; avançar en un ús de les TIC que afavoreixi una atenció més personal i en el disseny de serveis d’atenció no presencial.
    5. Adequar la planificació i el contingut de la formació de grau de les professions sanitàries a la progressió del coneixement cientificotècnic, els rols professionals necessaris i el treball multidisciplinari que es dona en els centres i equips assistencials.
    6. Explicitar als programes de grau, la formació en valors i actituds comuns i propis de les professions sanitàries, per garantir un model d’atenció sanitària de qualitat a la ciutadania de Catalunya.
    7. Adequar en la formació de grau, els criteris d’acreditació, qualitat, infraestructures docents i les dotacions de professorat, tant en relació amb el nombre, com pel que fa al seu perfil assistencial i docent.
    8. Prendre mesures per afavorir l’equitat en l’accés a la universitat dels estudiants catalans.
    9. Definir uns itineraris formatius de formació sanitària especialitzada (FSE) que incorporin explícitament la formació en valors i actituds propis de l’exercici de les professions sanitàries per garantir un model d’atenció sanitària de qualitat a la ciutadania de Catalunya.
    10. Revisar i adequar, si escau, la capacitat formativa d’FSE a Catalunya, per garantir la cobertura de necessitats de professionals.
    11. Augmentar la capacitat d’atracció de centres i unitats docents de Catalunya per atraure-hi talent i contribuir a retenir-lo.
    12. Establir les principals estratègies per captar i retenir el talent professional, especialment aquell que s’ha format en el nostre territori, en coherència amb els valors socials i professionals i els principis del model sanitari català.
    13. Promoure el desenvolupament professional continu (DPC) i que la seva valoració i reconeixement contribueixin de manera efectiva a la millora de l’exercici professional.
    14. Millorar la qualitat de l’ocupació en el sistema sanitari català.
    15. Garantir l’equitat territorial en la disponibilitat de professionals i especialistes, preservant els criteris qualitatius de l’assistència.
    16. Impulsar les polítiques de planificació i d’ordenació de la professió infermera.
    17. Definir una estratègia de planificació i d’impuls de la medicina familiar i comunitària.

  • El dèficit d’infermeres ja és un problema greu a Catalunya

    Catalunya té 45.995 infermeres, però en necessita moltes més per arribar a la mitjana de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria i ara també un dels debats al Fòrum de Diàleg Professional que ha iniciat el Departament de Salut. Reconèixer les especialitats o aplicar d’una per totes la prescripció infermera seran altres reptes.

    Agafant com a marc tot el sistema sanitari català, la infermeria representa un 30% del total de professionals sanitaris col·legiats a Catalunya a 2017 segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Encara en faltarien més. Si bé des de 2012 les graduades han anat en augment, els últims tres cursos el nombre ha estat més o menys estable: el 2017 va acabar amb 1708 titulades. Aquestes dades s’han de valorar creuant-les amb les franges d’edat. El 38% de les infermeres en actiu tenen més de 50 anys d’edat i un altre 38% tenen entre 35 i 49 anys. Només un 21% té menys de 35 anys. Això dibuixa una professió de mitjana edat que cal alimentar amb noves incorporacions si es vol arribar a la mitjana de ràtios de l’OCDE.

    Els números que expliquen el dèficit

    Assegut a la sala d’espera d’un CAP, de peu en mig d’un passadís a urgències d’un Hospital, perdut entre parets blanques i línies dibuixades al terra que no saps on et porten i, sigui on sigui, finalment una infermera acudeix per ajudar-te. Ho fa després d’haver atès a més pacients dels que les seves capacitats li permeten fer en bones condicions però es dedica a omplir els forats que altres persones haurien de cobrir.

    «Fa molta estona que espero», «aquí no m’atén ningú», «per què he d’esperar al metge? No m’ho pots donar tu?», «ni recorden que em tenen aquí». Aquestes són algunes de les frases que s’acostumen a sentir entre els pacients que es troben a urgències, siguin d’un hospital o d’un Centre d’Atenció Primària. I qui acostuma a haver de lidiar amb aquestes situacions és una infermera.

    Seria més fàcil si poguessin explicar que a Catalunya hi ha 609 infermeres per cada 100.000 habitants. Que per tota la població del territori només hi ha 45.995 infermeres. I que per arribar a la mitjana de l’OCDE caldrien 17.753 infermeres més. ‘Són moltes però entre set milions i mig de persones no són tantes’, podríem dir. I si ho plantegéssim en tant per cents? Per arribar a la mitjana europea cal que augmentem la quantitat actual en un 40%.

    Tal com va assenyalar la consellera de Salut, Alba Vergés, durant el I Fòrum de Diàleg Professional, les ràtios catalanes estan lluny de la mitjana de l’OCDE que és de 843 infermeres per cada 100.000 habitants. Tot i això, Vergés va declarar que «no estem malament si ens comparem amb altres regions espanyoles de població similar», tot i que «estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (774) o Navarra (868)».

    En aquest sentit, Montse Molas, membre del grup de gestió de casos de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), apunta que, en el cas de la Primària, «així com pels metges de família sí que està establert que haurien de tenir entre 1200-1500 pacients per cap, a infermeria no ho està i per això costa més definir quantes falten a cada lloc». Molas també introdueix a més la dificultat afegida existent a zones rurals on, a banda de comptar amb menys personal, «costa més fer visites domiciliàries perquè hi ha molts desplaçaments». De fet, durant el passat estiu es van haver de tancar hores de dispensaris de pobles petits a causa de la falta de personal.

    Les dades de territorialitat donen suport al que relata Molas: quatre de cada cinc (79%) infermeres col·legiades no jubilades a Catalunya estan a la província de Barcelona. En números absoluts, de les 45.995 infermeres col·legiades no jubilades que hi ha a Catalunya exercint, 36.380 es troben a la província de Barcelona, segons l’Institut Nacional d’Estadística. Tarragona compta amb 4.009 infermeres , Girona compta amb 3.202 i Lleida amb 2.404.

    Aquestes xifres situen al col·lectiu d’infermeria en un estat d’alerta. Les demandes que ha recollit com a urgents el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sumant els Col·legis de Professionals i les associacions científiques infermeres impliquen per exemple desencallar el decret català de la prescripció infermera. Molas valora que la situació actual no té sentit: «ve una persona amb un refredat i el veí li pot dir que es prengui un paracetamol però nosaltres no, ve amb una ferida i no pots dir-li quina pomada li va bé… Hem d’esperar que li digui el metge, tot i que s’ha demostrat que amb les ferides, llagues i primeres cures sabem fer-ho millor nosaltres perquè som les qui ho curem».

    El Consell de Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya planteja una sèrie de reivindicacions per millorar la professió i, a la vegada, el servei que dona a la societat. La primera és reconèixer les categories especialistes, ja que ara per ara, un 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. La segona, posar fi a la situació discriminatòria que pateixen les infermeres a l’hora d’acreditar-se per optar a la docència universitària a l’Agència per a la qualitat del sistema universitari de Catalunya (AQU). En tercer lloc, l’infermeria reclama reformular la direcció estratègica infermera al Departament de Salut, incorporar una direcció estratègica infermera al CatSalut, recuperar la co-direcció infermera a l’Estratègoa nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). I, finalment, reactivar immediatament el Consell de la Professió Infermera o reforçar la participació infermera al Consell Assessor de Salut.

    Només un 1,12% de les infermeres familiars i comunitàries tenen l’especialització

    El reconeixement de l’especialitat comença a prendre importància i és un dels aspectes que la professió vol tenir en compte al llarg del procés del fòrum pel diàleg professional. La voluntat del Departament de Salut és revertir aquesta situació. Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, ho celebra perquè «parlar de l’especialització infermera és un pas per normalitzar que calen infermeres especialitzades en molts àmbits». Afegeix, a més, com a presidenta d’una associació científica infermera, que «si volem qualitat a la primària, l’especialitat és molt important».

    Existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. En el primer cas, on hi ha sis possibilitats de formació específica, veiem que només hi ha un 7, 85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

    La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Brugués explica que sonen veus perquè l’examen es celebri durant 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només per a infermeria familiar i comunitària a Catalunya.

    No seguir excloses de les decisions polítiques: demanda essencial per dissenyar un model sanitari «públic, universal i just»

    Els col·legis professionals i les societats científiques valoren que la visió infermera, que és «capaç d’entendre el que la persona atesa necessita en tots els seus àmbits personal, familiar i social», ha de ser-hi present a l’hora de planificar polítiques de salut. «Es tracta també que ningú argumenti ni decideixi per nosaltres, no podem seguir excloses dels llocs on es prenen les decisions polítiques, des d’on es planifica i s’avalua. És un error». Exigeixen també que s’acompleixin «els compromisos contrets pel Departament de Salut sense els quals no és possible dissenyar un model sanitari públic, universal i just».

    Assenyalen, en aquest sentit, la precarietat dels contractes. així com la inestabilitat d’aquests. Com ja va tractar aquest Diari, l’estudi «Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya» realitzat per la Fundació Galatea (2016) mostrava que un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat, estant aquesta xifra molt per sobre d’altres professionals de la salut (18-20%) i de la població general (9,7%). Condicions com la precarietat laboral, que afecta un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya, o la «baixada de sous generalitzada» en un 83%, augmenten els riscos psicosocials.

    A menys infermeres, més població desvinculada del sistema de salut

    La falta d’infermeres fa que certes mancances es facin més evidents i les condicions laborals es degradin. Molas recorda que «la continuïtat assistencial és necessària per conèixer els serveis, la població, els seus actius, que et tinguin de referència per poder establir unes pautes». Que els professionals no siguin estables i el personal es nodreixi de substituts o interins que van canviant, per Molas, es provoca una «pèrdua molt important».

    Montse Molas assenyala que com més estable sigui la plantilla més abast es podrà donar, per exemple, a les activitats comunitàries que són les que creen vincles amb la gent gran i els joves. «És necessari fer aliances amb casals d’avis o associacions de joventut per veure quins problemes tenen, com treballem el tema drogues, l’assetjament sexual… abans les infermeres feien consultes unes hores a la setmana a les escoles perquè els adolescents les veiessin com a referents. Ens hem d’apropar a la mitjana europea per recuperar-ho», conclou Molas. Brugués és del mateix parer: cal pujar la ràtio perquè les infermeres són el primer contacte amb el pacient i les que treballen per l’educació en salut, la prevenció i la promoció.

    Consulta les dades i la metodologia.