Etiqueta: Fragilitat

  • «Hospitals acollidors» per cuidar els pacients més fràgils

    Amparo és una dona de 83 anys que viu amb el seu marit al barri de la Guineueta de Barcelona, ​​a prop de la Plaça Karl Marx. Emmalalteix des de fa temps de problemes respiratoris, i fa poc la van atendre a l’Hospital Vall d’Hebron. El seu cas seria semblant al de tantes altres persones si, després del tractament corresponent, hagués tornat a casa. Però la falta de cures, sumada a la pèrdua d’autonomia d’una dona de la seva edat, poden acabar propiciant que hagi de tornar a l’hospital. Aquesta, però, no és la situació d’Amparo, que es troba allotjada en la nova Unitat de Fragilitat Compartida dels Hospitals Vall d’Hebron i Sant Rafael, destinada a cobrir les necessitats de pacients grans i de mobilitat delicada com ella.

    «És molt agradable estar aquí», reconeix. Aquesta pacient és una de les 13 persones establertes a la Unitat de Fragilitat, operativa des del passat 11 de novembre. «[La unitat] és el resultat d’una aliança històrica entre Vall d’Hebron i Sant Rafael, i tracta d’evolucionar cap a un model d’hospital acollidor amb la gent gran», explica el doctor Antoni Sant Josep, coordinador de la unitat. Aquests nous equipaments estan destinats a les persones considerades de fragilitat moderada: aquests pacients que encara mantenen un grau d’autonomia física i cognitiva, però que poden patir reversos en aquestes condicions i recaigudes en les malalties tractades si no reben les cures adequades.

    El model en el qual es basen les noves instal·lacions compartides no és nou però sí que s’estén cada vegada més: es tracta de les Unitats Geriàtriques d’Aguts (UGA), unes unitats especialitzades a tractar la gent gran en els hospitals que estan presents en 12 centres catalans. El primer en què es va aplicar aquest tipus d’equipaments va ser l’Hospital General de Granollers, el 1984. El que caracteritza la nova Unitat de Fragilitat Compartida de Sant Rafael i Vall d’Hebron és l’aposta per una perspectiva interdisciplinària en què metges internistes, geriatres i rehabilitadors, a més de treballadors socials, es coordinen per brindar el millor entorn possible a les persones allotjades, segons expliquen els seus impulsors.

    L’objectiu de la nova Unitat de Fragilitat Compartida no és altre que assegurar la tornada a casa dels pacients amb les majors garanties i velocitat possibles: «Ells volen estar a casa seva, i la nostra missió és que tornin a les millors condicions possibles», afirma el doctor Sant Josep. Per a això, l’hospital ha dut a terme modificacions arquitectòniques i de tasques dels seus treballadors per garantir un entorn que faciliti l’estada dels seus pacients. «S’han aplicat petits canvis que garanteixen grans millores», assegura Lourdes Martínez, directora d’infermeria de l’Hospital Sant Rafael.

    El primer nivell és estructural. La unitat compta en aquests moments amb 13 llits disponibles, dividides en sis habitacions dobles i una individual, unides totes per un passadís, encara que està previst que per al desembre estiguin ja operatives el doble de llits. Un dels aspectes més importants és evitar la desorientació del pacient amb el trasllat. Per a això, tant el passadís extern com les habitacions han prescindit d’aquelles barreres arquitectòniques que poguessin dificultar el moviment dels interns o els treballadors. Totes les habitacions compten amb una pantalla de televisió en cada llit que incorpora rellotge i calendari, aspectes que, segons els treballadors de centre, ajuden els pacients a mantenir el seu vincle amb el món exterior i que no són habituals en estances comunes.

    «El descans nocturn és molt necessari i de vegades se’ns oblida l’important que és», reconeix la directora d’infermeria. És per això que moltes de les novetats que incorpora aquesta nova Unitat van en aquesta direcció. El passadís disposa d’un sonòmetre que alerta a les infermeres quan s’arriba a un nivell de soroll considerat excessiu, a més d’un modulador de la intensitat de la seva il·luminació. També s’han modificat els carrets i mobiliari utilitzat per reduir el soroll que produeixen en desplaçar-se, les infermeres utilitzen llanternes a la nit i les habitacions dobles disposen de llums individuals per a cada llit perquè, en cas que un pacient hagi de ser atès a la nit, l’altre ocupant no sigui despertat a causa de la llum.

    Un altre dels aspectes que els encarregats de la Unitat de Fragilitat destaquen com a fonamental és la prevenció de caigudes. «El pacient s’aixecarà a la nit per anar al bany, així que el millor és facilitar-li sense que tingui risc de caigudes», assegura María Jesús Febré, treballadora social a la unitat. Als llits se’ls ha incorporat un comandament que permet modular l’altura del matalàs que fa a terra -amb un sensor de llum que es posa en verd quan l’altura és segura, per alertar les infermeres- i les barres protectores dels laterals estan partides en dos, de manera que es mantingui alçada la part del capçal per evitar caigudes però es deixin baixades les inferiors perquè el pacient pugui sortir del llit sense problemes. El bany està equipat en la mateixa línia:

    Però el treball de la Unitat de Fragilitat no acaba un cop el pacient abandona les instal·lacions. «El factor social és un tema absolutament clau», remarca el doctor Jordi Ibáñez, cap de departament de Medicina Interna de l’Hospital Sant Rafael. La relació dels pacients amb les seves famílies pot facilitar la tasca dels metges durant la seva estada a les instal·lacions -i per això es promou amb tríptics informatius-, però també és una font habitual de problemes. Hi ha casos de persones grans que viuen soles i no tenen familiars que se’n puguin fer càrrec d’elles un cop surtin, mentre que a altres els afecta molt la possibilitat de «convertir-se en una càrrega». «Aquests pacients es troben a la cruïlla entre l’autonomia i la dependència, i el nostre repte és que es mantinguin en l’autonomia», afirma el doctor San José.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’envelliment de la població genera més soledat i fragilitat amb patiment emocional entre la gent gran

    S’estima que la soledat afecta 150.000 persones grans a Catalunya. Sovint aquesta soledat ve marcada per la pèrdua de la parella o dels fills però també per patir relacions familiars no vinculants o que aquests familiars es trobin físicament lluny de la persona gran.

    Aquest tipus de situacions incrementen diàriament i una de les explicacions que es dóna és l’envelliment de la població: el 17% de la població de Catalunya supera els 65 anys d’edat. El 57,7 per cent d’aquestes persones són dones i el 42,3 per cent són homes. A més, la gent gran cada vegada és més gran.

    Albert Quiles, director gerent d’Amics de la Gent Gran, troba que és una situació bona que cada cop es tingui més esperança de vida però indica que cal preguntar-se com es viuen aquests anys. Sota aquesta premissa, el Consell Comarcal del Baix Llobregat ha desenvolupat un informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran que es troba en situació de vulnerabilitat amb patiment emocional.

    La Fundació Amics de la Gent Gran es va crear just fa 30 anys per acompanyar a persones grans que pateixen soledat i ho fa de manera voluntària. Quiles creu que la formació a aquestes persones voluntàries per detectar el maltracte és essencial perquè puguin informar d’aquestes situacions d’abús. També opina que aquesta mateixa formació, destinada a les persones grans, les ajudaria a apoderar-se.

    Actualment, Amics de la Gent Gran es troba a 10 comarques i a 32 municipis i treballen a partir de sol·licituds individuals, de veïns o persones properes, però també a partir de derivacions des dels centres de serveis socials o els centre d’atenció primària quan aquests detecten casos de soledat en persones grans. «La clau està en la coordinació», opina Quiles: «hem d’intensificar aquesta coordinació entre els diferents agents, institucions públiques, fundacions, empreses, agents socials i treballar a favor del benestar de les persones grans».

    La soledat, un problema invisible

    Albert Quiles defensa que la funció de la seva Fundació és necessària donat que la majoria de persones grans amb qui treballen es troben en una situació de soledat que «no han decidit lliurement». Quiles argumenta que «la persona gran es troba sovint en situacions delicades i ningú o poques persones amb qui poder relacionar-se, sobretot tenir relació emocional». Destaca que treballar la part emocional en les persones és molt important es tingui l’edat que es tingui però és encara més rellevant en aquelles persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.

    Quiles critica «un fenomen que passa, què la societat decideix per les persones grans». Entén que és necessari preguntar a la persona gran si vol, si es sent a gust rebent una persona voluntària a casa seva o si vol tenir informació com a mínim: «és molt important que puguin decidir», afegeix. És per això que des d’Amics de la Gent Gran, quan reben una sol·licitud, truquen a la persona i fixen una entrevista presencial per veure si a la persona gran li interessa formar part de la Fundació.

    Durant aquestes festes desenvoluparan una campanya anomenada ‘Un Nadal en companyia’ que comptarà amb 15 dinars arreu del territori. A més, entregaran lots de Nadal a les llars dels 1.500 membres que acompanya la Fundació. El motiu? Per Quiles, «és una bona excusa perquè rebin una visita i no celebrin el Nadal soles.

    La gent gran és un dels col·lectius vulnerables / cc by derkstenvers (Flickr)

    El patiment emocional no només ve de la soledat

    El projecte Bon Tracte a la Gent Gran neix de l’anàlisi sobre la preocupació en l’atenció cap a persones que estan en una situació d’especial fragilitat com són les situacions de violència filio-parental, el tracte no adequat cap a les persones grans, maltractament o violència domèstica.

    L’informe elaborat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat buscava definir el concepte de bon tracte a la gent gran i a les persones en situació de fragilitat per problemes de salut a partir dels actors que intervenen en la seva atenció. És a dir, definir el paper que juguen els professionals, els punts de millora en la relació i elaborar una Guia de Bones Pràctiques en el tracte a la gent gran i les persones en situació de fragilitat per problemes de salut.

    En una població que tendeix cada cop més a l’envelliment, l’informe denuncia que envellir, i també patir una malaltia invalidant, «comporta unes expectatives vitals que venen marcades amb un signe menys al davant: menys capacitats, menys facultats, menys quantitat d’hores de descans nocturn, menys activitats, menys poder adquisitiu…» És a partir d’aquí que s’ha creat el terme d’envelliment actiu. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’envelliment actiu com el procés que implica envellir amb bona salut, òptim funcionament físic, cognitiu, emocional i motivacional, a més d’una alta participació social.

    Des d’una vessant àmplia, l’informe entén el maltracte a la gent gran com «qualsevol acció voluntàriament realitzada, és a dir, no accidental, que pugui causar o causi un dany a una persona gran; o qualsevol omissió que privi a un ancià de l’atenció necessària per al seu benestar, així com qualsevol violació dels seus drets». A més, la definició que donen per vàlida estipula que perquè aquests fets es tipifiquin com maltractament han de succeir en el marc d’una relació interpersonal on existeixi una expectativa de confiança, cura, convivència o dependència. Per tant, afirmen que l’agressor pot ser un familiar, personal institucional, un cuidador contractat, un veí o un amic.

    El Consell Comarcal del Baix Llobregat treballa amb professionals de diferents àmbits a través de l’espai Xarxa Baix. Un dels projectes que també s’han realitzat, i que es vincula a l’informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran, ha estat el de la «lluita contra la pobresa i el risc d’exclusió social». Dins aquest programa, s’han creat grups de dinamització social per persones amb situació d’atur de llarga durada i el programa de “suport psicosocial per a l’autonomia de
    les persones en situació de dependència” i s’han creat grups psicoeducatius integrats per familiars de persones amb dependència i les mateixes persones que pateixen dolor crònic i trastorn mental.