Les persones que fa dos anys o més que viuen al carrer a Barcelona han augmentat del 33% al 47% entre els anys 2019 i 2021. Gairebé la meitat (un 48%), manifesten patir algun problema de salut i tres de cada deu afirmen tenir malalties cròniques. Són algunes de les dades que es desprenen de l’informe ‘Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar’, elaborat per la Fundació Arrels a partir d’unes enquestes realitzades el 10 de juny de l’any passat.
Durant aquella nit de juny, més de 530 voluntaris de la Fundació Arrels van enquestar a un total de 289 persones que viuen als carrers de Barcelona. En total, es van comptabilitzar 1.064 persones dormint al ras, una xifra que, sumada al nombre de persones allotjades en recursos públics i privats (2.808) i a les que viuen en assentaments (865), suposa que un total de 4.737 persones es troben en situació de sense llar a la capital catalana, davant de les 4.200 persones comptabilitzades l’any anterior.
Segons Arrels, el nombre de persones que viuen al carrer no ha baixat en els darrers tres anys, i si es compara amb les xifres del primer recompte que es va fer a Barcelona l’any 2008, on es van localitzar 658 persones dormint el ras, el nombre ha crescut un 62% durant els últims tretze anys.
«Durant els anys de pandèmia, s’ha cronificat la situació de les persones que viuen al carrer a Barcelona. Les places d’allotjament continuen sent insuficients i les persones sense llar no poden anar-hi directament a demanar plaça. No disposar d’un seguiment social continuat és un factor que incrementa la cronificació d’aquestes persones», ha explicat Bea Fernández, cap del Servei Jurídic d’Arrels, durant la presentació de l’informe.
L’impacte en la salut
Viure al carrer deteriora l’estat de salut i posa en risc la vida de les persones. S’estima que les persones sense llar viuen, de mitjana, vint anys menys que la resta de la població, i les dades mostren que hi ha una relació directa entre viure més temps al carrer i patir un deteriorament més greu. Concretament, a partir dels sis mesos de viure al carrer, augmenta el nombre de persones que estan en una situació de vulnerabilitat mitjana i alta.
Un 26% de les persones enquestades per Arrels diuen tenir alguna malaltia crònica que afecta el fetge, els ronyons, el cor, l’estómac o els pulmons; i un 18% de les persones diuen que tenen alguna malaltia mental o trastorn que li impedeix fer una vida independent (el doble que el 2019). D’entre les persones enquestades que fa més de dos anys que viuen al carrer, el 78% se senten vulnerables i un 73% manifesten que no disposen de cap mena d’ingrés. A més, un 15% afirmen que no tenen cobertes les necessitats bàsiques.
Gairebé un terç de les persones entrevistades diuen que han tingut problemes per mantenir un recurs d’allotjament o bé l’han perdut o les han fet fora perquè tenien problemes de salut física o mental. A més, el 45% de les persones enquestades afirmen haver patit algun tipus d’agressió física i/o verbal o un tracte discriminatori pel fet de viure al carrer.
Pel que fa a l’accés a l’assistència mèdica, el 44% de les persones enquestades que fa més de dos anys que viuen al carrer afirmen haver fet ús dels serveis d’urgències mèdiques, però el 30% d’aquestes persones no disposen de targeta sanitària, de manera que no poden accedir a un tractament i una atenció mèdica continuada.
Manca d’atenció social
De les 289 persones entrevistades, un 44% va explicar que no havien tingut contacte amb cap treballador social durant els sis mesos previs a l’enquesta i un 49% va respondre que sí havien estat ateses. Segons els resultats de l’informe, les persones més joves són les que es troben més desateses. En concret, un 79% de les persones d’entre 18 i 25 anys diuen no haver rebut atenció social. En el cas de les persones d’origen extracomunitari, la xifra de persones no ateses és del 52%. A més, gairebé la meitat de les persones (47%) enquestades diuen no estar empadronades a Barcelona, fet que dificulta l’accés als recursos socials i sanitaris.
El 30% de les persones enquestades per Arrels han nascut a Catalunya i la resta de l’Estat, el 27% procedeixen de països comunitaris i el 41% de països extracomunitaris. D’entre les persones migrades entrevistades, el 17% ha explicat que ha sol·licitat asil a l’Estat espanyol, una xifra que gairebé triplica la de l’any 2016. Segons Arrels, aquestes xifres posen sobre la taula les escletxes del sistema de protecció a les persones sol·licitants d’asil.
Propostes immediates i a llarg termini
Entre les mesures immediates que proposa la Fundació Arrels per pal·liar la situació que viuen les persones sense llar, destaquen obrir espais petits diürns i nocturns a cada barri on les persones accedeixin a serveis bàsics i puguin passar la nit protegides, enfortir els equips de carrer i crear equips de salut orgànica que visitin les persones al carrer ajudant així a recuperar la seva vinculació amb el sistema sanitari.
A mitjà i llarg termini, l’entitat demana habilitar mecanismes de prevenció perquè ningú perdi casa seva, tenir el dret a l’habitatge com a punt de partida per accedir a altres drets i agilitzar els tràmits i la burocràcia per obtenir la documentació bàsica com el padró i la targeta sanitària. Arrels també demana una ordenança de convivència i civisme a Barcelona que no criminalitzi les persones que viuen al carrer. A més, l’entitat defensa la importància d’obrir l’accés de les persones sense llar a la mesa d’emergències, per garantir que les persones més vulnerables puguin ser degudament ateses i se’ls faciliti un allotjament adaptat a les seves necessitats.
“Per a mi, el Pis Zero ha sigut un trampolí per estar on estic ara”, afirma Rafa Montserrat, que fa més de dos anys que viu en un pis compartit. “Jo, el temps que vaig ser aquí, vaig estar bastant acollit. Després de tant de temps al carrer i a la muntanya, quan vaig entrar aquí em vaig quedar flipat. Arran de ser aquí, vaig poder saltar a un altre lloc, però aquí vaig saber tractar amb la gent, vaig saber comportar-me”.
Dormir sense el temor que et vinguin a agredir o a robar, és un dels elements que més valora en Rafa. “Al carrer em van pegar vuit punyalades. Per robar una ràdio de res, quatre duros. És que fins i tot les vambes i la manta et treuen. És molt diferent anar-te’n a dormir amb un ull obert i un altre tancat al carrer, a arribar aquí i dir ‘puc dormir tranquil, relaxat, que no em passarà res’”.
«aquí vaig saber tractar amb la gent, vaig saber comportar-me” | Pol Rius
Ester Sánchez és la responsable del departament de Suport a la Persona d’Arrels i directora del Pis Zero, situat en el primer pis del número 84 del carrer del Carme de Barcelona, del qual destaca la doble vessant d’allotjament i de sensibilització. “Jo crec que l’èxit del Pis Zero està en l’acollida. Evidentment, garanteix un sostre, que la nit sigui segura, i permet un descans mínim, però sempre hi ha hagut una amabilitat, una flexibilitat. És un projecte pensat i dissenyat per cobrir les necessitats d’una persona que és al carrer i a la qual a priori li costa sortir d’ell perquè està en situació d’exclusió social”.
Flexibilitat
El Pis Zero té deu places, que ocasionalment han arribat a ampliar-se fins a catorze en funció de les necessitats. Obre a les 20 hores en horari d’hivern i a les 21 hores a l’estiu. A partir d’aquí, l’hora d’entrada de les persones ateses és flexible, si bé sovint arriben uns minuts abans perquè després de passar tota la jornada a la intempèrie, els ve de gust estirar-se en el seu llit o sopar alguna cosa calenta. L’única condició si venen avançada la nit és que siguin curosos i respectin el descans dels altres. Quan arriben, els atén un treballador, que procedeix del sector de l’educació social, i una persona voluntària, a excepció de l’època més dura de la pandèmia de la covid-19, en la qual només acudien els professionals. A primera hora del matí, després d’un suc o d’un cafè amb galetes, s’acomiaden fins a la nit i a partir de les 8 hores arriba el personal de neteja.
Ester Sánchez: «És un projecte pensat i dissenyat per cobrir les necessitats d’una persona que és al carrer i a la qual a priori li costa sortir d’ell perquè està en situació d’exclusió social” | Pol Rius
El Pis Zero està obert als animals de companyia, per a la qual cosa la terrassa suposa un bon lloc. També allà es permet que pernoctin persones que se senten més còmodes en l’exterior que entre quatre parets. És el cas d’en Rafa Montserrat, que recorda com preparava el seu matalàs, coixí i manta en un racó, i com se li acostava l’educador amb un caldo calent i conversaven. “Soc una persona molt tancada per explicar el que sento, però a poc a poc m’he anat obrint amb el Fran, perquè veig que és una persona que em té afecte, em dona suport, que quan em veu malament parla amb mi. Et veus acompanyat perquè t’escolta, es posa més o menys en la teva situació, no et critica ni t’acusa. Ell t’escolta, tu vas parlant i et vas deixant anar”.
Fran Álvarez, que treballa al Pis Zero des que va obrir les portes al gener del 2017, també recorda aquests moments. “El Rafa sempre va voler estar fora. Li atabalava estar amb la gent. Aquest és un recurs per a totes les persones del carrer, però no hi ha una metodologia en comú de treball per a totes. Veus com està cada persona i, depenent de les necessitats d’aquesta persona, s’intenta facilitar la seva comoditat”. La clau per enfortir aquests llaços de confiança sembla estar a “no prejutjar i escoltar, i si et demana algun consell o suggeriment, li dones, des de la humilitat, no des de la imposició”.
Fran Álvarez: «Veus com està cada persona i, depenent de les necessitats d’aquesta persona, s’intenta facilitar la seva comoditat” | Pol Rius
Una altra de les característiques del Pis Zero és que no es prohibeix l’alcohol. Els usuaris que porten begudes alcohòliques, han de lliurar-les al treballador, i és aquest qui els permet prendre un got de vi o una cervesa mentre sopen, o si desperten inquiets durant la nit. En Fran ha percebut una evolució positiva quant a la reducció del consum d’alcohol, tenint en compte que un gran nombre de les persones sense llar són dependents. “El fet de no dir ‘no beguis alcohol’, sinó de dir ‘jo te’l dono’, fa que, progressivament, a mesura que passen les setmanes, vagin reduint el consum d’alcohol, i hem arribat a un punt en el qual, avui dia, no hi ha cap usuari que consumeixi durant la nit”.
“Quan arriba un usuari nou al pis, veu aquesta tranquil·litat i s’adapta. Els que acaben d’arribar venen amb l’horari canviat, perquè estan acostumats a dormir durant el dia perquè és més segur, però quan venen aquí ja no han de passar la nit en blanc, no han de mantenir-se desperts, descansen de veritat i van habituant-se a l’horari. I ho fem sense pressions, són els mateixos usuaris els que per voluntat pròpia decideixen anar baixant el consum, ja no el necessiten per mantenir-se calents durant la nit, com diuen ells, perquè aquí ja no passen fred i ja tenen un lloc en què no els passarà res”, exemplifica l’educador.
Prohibir el consum d’alcohol podria ocasionar una crisi d’abstinència, que inclou des de la sensació de nerviosisme i irritabilitat, a tremolors o nàusees, i fins i tot la mort. L’Ester Sánchez remarca que un dels aprenentatges d’aquests cinc anys ha estat com treballar la “reducció de danys”. “Si la persona necessita consumir alcohol, aquí se li permetrà perquè ho necessita, però el Pis Zero no és un espai de festa, és un espai de descans, de seguretat i d’estar allotjat en què es permet un consum moderat”.
José Manuel Sancho Amarilla, que actualment dorm en aquest recurs, coincideix amb l’argument de l’educador i de la directora. “Treure’t de cop de l’alcohol és impossible. Reduir-lo, sí que es pot. Al carrer t’ajuntes amb molta gent, la gent beu i tu acabes bevent. No se sap si és l’alcohol el que et porta al carrer o el carrer el que et porta a l’alcohol. Quan ja passen molts anys, no el pots treure de cop perquè et pots posar molt malalt”.
José Manuel Sancho Amarilla: “A mi, m’ataquen, em peguen i em roben contínuament, imagina’t si no estigués al Pis Zero”| Pol Rius
En Sancho, com habitualment se’l coneix a Arrels, sent que al Pis Zero pot dormir en un espai de seguretat, tot el contrari del que li succeeix al carrer: “A mi, m’ataquen, em peguen i em roben contínuament, imagina’t si no estigués al Pis Zero”. És d’esperit viatger, li agrada gaudir del moment i evita els conflictes. Cada nit, en funció de si ha sopat prèviament o no, pren alguna cosa calenta, es renta i, ja al llit, escolta la ràdio o s’entreté amb alguna pel·lícula des del seu mòbil, connectant-se a la xarxa wifi de l’apartament.
En Sancho ha vist altres companys enfadar-se i discutir, i es pren amb filosofia que hi hagi persones que ronquin. “Això és inevitable, què hi farem. Jo em tapo amb la manta fins al cap, i ja està. Pot ser que una persona vingui ratllada un dia i la liï una mica, però és un dia. Si sempre és la mateixa persona, doncs acabes una miqueta fart, però jo em poso YouTube i segueixo amb les meves coses. Ara mateix, no hi ha cap problema en el Pis Zero”.
La norma és no faltar al respecte
Si bé la tònica general és la de la tranquil·litat, en cinc anys hi ha hagut nits menys serenes. En aquest recurs denominat de baixa exigència, la norma és no faltar al respecte. Si això ocorre, o si hi ha alguna discussió pujada de to, el professional intenta calmar els ànims, però si la polèmica continua, l’usuari ha d’abandonar el pis per aquella nit. “S’intenta fer de la millor manera possible per no afectar la resta”, explica el Fran Álvarez. “A vegades és molt difícil, en una nit d’hivern i pluja, haver de dir-li a la persona que ha de marxar, i a vegades ho hem hagut de fer, perquè la resta de les persones puguin descansar. Intentem dir-li: ‘avui has de marxar, però vine demà’, i l’endemà se’l rep amb els braços oberts, com si no hagués passat res”.
“A vegades és molt difícil, en una nit d’hivern i pluja, haver de dir-li a la persona que ha de marxar, i a vegades ho hem hagut de fer, perquè la resta de les persones puguin descansar.» | Pol Rius
En Fran destaca que, tant ell com els seus companys, intenten prevenir que hi hagi situacions de conflicte. “Estem amb quatre ulls. Estàs atent per evitar que dues persones discuteixin. Agafes una d’elles, desvies l’atenció, parles d’una altra cosa, després parles amb l’altra, i suavitzes la situació”.
El voluntariat, l’ànima del projecte
Les voluntàries, en la seva majoria dones, són l’“ànima” del projecte, tal com assenyala la directora. “El voluntariat és una presència molt significativa. Si no està, com va ocórrer en l’època dura de la pandèmia, s’evidencia molt la seva absència. D’alguna manera, fa més màgic el projecte. La presència d’algú que és aquí per voler acompanyar i escoltar torna més carismàtic el Pis Zero”.
Les persones voluntàries acostumen a anar dues nits al mes i tenen una habitació on dormir. Berta Baixeras és una de les més veteranes. Infermera jubilada, assegura que al llarg dels anys ha viscut diferents pisos zero. “El Pis Zero té etapes, depèn molt de les persones que estan i de com van canviant. Ara estem en un bon moment, i en altres etapes hi ha hagut altres moments, per la situació d’una persona, o de dues. Cadascun som d’una manera i el nostre voltant es veu afectat per això”.
Berta Baixeras: “El Pis Zero té etapes, depèn molt de les persones que estan i de com van canviant» | Pol Rius
Acostar-se, parlar i sobretot escoltar és el que més fan les voluntàries, sempre respectant els temps de la persona atesa, ja que mentre un dia pot mantenir llargues converses, un altre pot no voler relacionar-se amb ningú. “Jo crec que tu has de percebre el que aquella persona no et pot expressar. Això es fa observant, parlant poc, mirant molt. Tu escoltes i mentrestant et vas fent càrrec d’una situació, que no és concretament el que t’està dient, sinó el que allò significa per a aquesta persona, i potser una paraula et dona la clau del que sent, no en aquest moment, sinó en la seva vida”. La Berta, com la resta de l’equip, creu que el projecte hauria d’ampliar-se a altres entitats i institucions: “Jo no entenc per què no hi ha més pisos zero”.
La voluntària està convençuda que un dels aprenentatges que aporta allotjar-se en el Pis Zero és la convivència. “Un dia has de tolerar una miqueta el teu veí i un altre dia el teu veí et tolera a tu. Has de comprendre que potser té un mal dia i que també pots cuidar l’altre, perquè aquí les persones també es cuiden entre elles. Cal tenir en compte que, malgrat totes les bondats del Pis Zero, les persones continuen patint”.
“Jo, com a voluntària, em sento superestimada i supercuidada» | Pol Rius
El voluntariat també va creant cert vincle i relació d’afecte amb les persones ateses. “Jo, com a voluntària, em sento superestimada i supercuidada. És com si vingués una visita a casa teva, saludes i tens una mica de conversa amb aquella persona que et coneix. Jo vinc contentíssima”.
Seguiment continu
A aquest recurs nocturn acudeixen persones que ja estan vinculades amb Arrels i a les quals se’ls fa un seguiment. D’una banda, l’equip de carrer i el del centre obert valoren quina solució residencial se’ls pot oferir a causa de la seva situació de vulnerabilitat per viure al carrer i poden recomanar el seu accés al Pis Zero. D’altra banda, acull persones que estan a l’espera d’obtenir una plaça en un habitatge o en un altre espai estable per evitar que, mentrestant, dormin a la intempèrie. A vegades, venen usuaris que habitualment resideixen en una vivenda però que, a causa del seu comportament, se’ls demanen les claus de casa seva i se’ls convida a reflexionar durant uns dies al Pis Zero.
“És important que ningú torni al carrer» | Pol Rius
En aquest últim cas, l’Ester Sánchez insisteix que no es tracta d’un càstig sinó d’un toc d’atenció. Residir en un habitatge de l’entitat, sota el model de Housing First (la casa primer), implica fer una aportació econòmica, tenir una convivència veïnal correcta i permetre que Arrels faci un seguiment social. Si una d’aquestes tres condicions no es compleix, se’ls recorda quins són els compromisos adquirits. “És important que ningú torni al carrer. Venir aquí és també una oportunitat per entendre que estàs perdent uns dies de ser la casa teva, i aquí també hi ha un equip humà que t’acompanya”.
“A mi m’ha passat”, admet el Rafa. “La vaig liar, vaig ficar la pota i vaig veure que per una ximpleria era aquí, però els educadors tenien tota la raó. Jo vaig reaccionar bé perquè vaig veure el que havia fet i aquí vaig veure tot el que perdia”. El Rafa agraeix l’acollida de treballadors i voluntàries. És un dels casos d’èxit, no només d’aquest recurs sinó del conjunt de l’acompanyament per part d’Arrels. El seu pas per la presó li va servir per posar tot per part seva per tal de sortir d’allà: “La meva escola va ser la presó, allà vaig obrir els ulls. Vaig entrar amb la idea que em van dir a Arrels: ‘Tu el que has de fer és estar el menys possible al pati’. Em vaig apuntar a tots els cursets: de llegir i escriure, d’alcohòlics, de dol… Els educadors van veure que jo reaccionava amb els programes, i em van donar la llibertat condicional”.
“Una tireta a una realitat”
L’Ester Sánchez valora que el Pis Zero possibiliti un procés de transformació de les persones sense llar, però insisteix que no és una casa, sinó “un recurs d’allotjament en el qual sentir-se segur i, a partir d’aquí, es pot construir”, tenint en compte el treball en xarxa amb altres recursos i professionals de la fundació. “Un pis és un punt de partida, perquè sense allotjament no podem construir, però el Pis Zero no és necessàriament la solució, és posar una tireta a una realitat”.
El Pis Zero no té un temps d’estada mínim o màxim, sinó que pot anar de dies a anys, segons l’evolució de cada persona. A partir d’aquest centre, en la majoria dels casos, han passat a viure a un pis individual o compartit, a habitacions de lloguer, a la Llar Pere Barnés d’Arrels o a algun dels recursos de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Així ha ocorregut amb el 81% de les 118 persones que s’han allotjat en el Pis Zero en aquests cinc anys, des del 23 de gener del 2017. Només de forma molt excepcional, alguna ha tornat amb la seva família.
En el 19% dels casos, del Pis Zero han anat directament a l’hospital pel seu delicat estat de salut o han tornat al carrer, si bé posteriorment la gran majoria d’aquestes persones han accedit a una plaça residencial d’Arrels o d’alguna altra entitat. El 31% ha estat en el Pis Zero dues o més vegades, i el 14% de les persones que han passat per aquest recurs són dones.
Berta voluntària del projecte, acompanyant en Sancho que actualment dorm en aquest recurs | Pol Rius
Un nou Pis Zero a Poblenou
Arrels preveu obrir un altre Pis Zero a finals d’any en el districte del Poblenou, on té un edifici procedent d’herències intestades (immoble sense hereu que, en aquest cas, l’Ajuntament subhasta entre les entitats socials). Sota la filosofia de continuar creant espais pròxims i no massificats per a les persones sense llar en situació d’alta vulnerabilitat, el nou Pis Zero estarà situat en els baixos de l’immoble, en els quals hi ha una terrassa, i s’habilitarà una zona per a homes i una altra per a dones.
La resta del nou bloc estarà destinat a habitatges formats per habitació, bany i sala d’estar individuals, i per espais de cuina i rentadora compartits. Segons dades d’Arrels del recompte nocturn de juny del 2021, a la ciutat de Barcelona hi ha un mínim de 1064 persones dormint al carrer.
Arrels Fundació és una entitat que va néixer fa 30 anys amb la voluntat que no hi hagi ningú dormint al carrer. Ara a Barcelona, més de 1000 persones viuen al carrer. El 90% són homes i el 10% són dones i la seva mitjana d’edat és de 42,7 anys. Només arriben als 58 anys d’esperança de vida i el 20% no té targeta sanitària a l’Estat. A Barcelona, el 79,2% pateix trastorns crònics físics o mentals. La mitjana de temps vivint al carrer és de tres anys i quatre mesos. Durant aquest període, el 30% ha patit agressions, sent en un 40% quan l’enquesta es fa només a les dones. A més, aquelles persones que es sent més vulnerable reconeix en un 60% haver patit agressions.
En els inicis d’Arrels Fundació, un grup de gent va ajuntar-se amb un objectiu comú i ja aleshores van definir tres línies d’acció: atendre les persones sense llar que es troben en les fases més consolidades d’exclusió perquè tornin a ser el més autònomes possible, sensibilitzar la ciutadania sobre la realitat de les persones sense llar i realitzar incidència política i denunciar situacions injustes i aportar propostes que ajudin a transformar la realitat d’exclusió social.
Ferran Busquets és el seu president i no es talla en afirmar que viure al carrer mata, ja que aquestes persones tenen una esperança de vida de 20 anys menys que la mitjana de la població. Per combatre-ho, tenen iniciades diverses campanyes, han realitzat diversos documentals i fan acció diària tant amb les persones que viuen al carrer com per incidir i canviar les polítiques públiques al voltant de l’habitatge.
Parlem amb Ferran Busquets sobre les dinàmiques i l’objectiu d’Arrels, que intenta «arribar a les persones que estan al carrer en una situació més cronificada, aquelles que ho tenen més difícil per sortir-hi» mentre intenta acabar amb el problema de l’habitatge i la situació de desigualtat que viuen en tots els aspectes.
Quin contacte teniu amb les persones que viuen al carrer? Com ho feu?
Tenim un equip d’acollida que gestiona el centre obert i un equip de carrer que està format per voluntaris. Som 60 professionals i 400 voluntaris. L’equip de carrer el que fa és visitar la gent: la coneixem, ens apropem i l’acompanyem. No anem al carrer a treure’ls d’allà. Anem a contactar amb les persones, establir una relació, a recuperar aquesta confiança que han perdut i, a partir d’aquí, si la persona vol fer un pas, els podem acompanyar. Per qui viu al carrer, al centre obert tenim consignes i dutxes però qui les acaba utilitzant no són els qui estan molt deteriorats ni en una situació molt cronificada perquè ja han volgut arribar fins aquí.
Relaciones que com més temps fa que algú viu al carrer més li costarà apropar-se al centre?
Sí perquè estan més deixats i ja han perdut la confiança en tothom. Jo sempre dic que algú que ha perdut la confiança amb la gent o amb un mateix sap com és de difícil recuperar-la. Si tu tinguessis problemes d’habitatge faries algunes trucades, alguns moviments a la desesperada per no arribar al carrer. Si tot i això arribes al carrer perdries la confiança amb tota aquesta gent que t’ha dit que no.
I vosaltres què li podeu oferir a algú que ha arribat a aquesta situació?
Doncs primer venir al centre però el que intentem oferir és la solució al carrer. Per què una persona està al carrer? Perquè no té un lloc on estar. Podem parlar de pèrdues de feina, de trencaments de relacions, de moltes coses que altra gent aïlladament ha tingut però com seguia tenint habitatge no ha acabat al carrer. És així de senzill: no tens habitatge, te’n vas al carrer. Nosaltres en aquests moments tenim 200 persones allotjades en diferents espais: tenim una residència de 34 places, tenim 80 pisos, alguns individuals altres compartits, i tenim un pis zero. El pis zero és un espai de molt baixa exigència on només es demana comportament i no cal que la gent es dutxi, poden beure, poden portar animals… També oferim habitacions de relloguer: tens dret a habitació i a anar al lavabo unes hores al dia, l’accés a la cuina també és limitat… sovint estan en molt males condicions, és una manera molt poc digne. A més, aquí tenim un espai ocupacional perquè la persona tingui coses a fer durant el dia perquè si no se li fa molt llarg.
La clàssica pregunta és si així es recuperen o tornaran a treballar. Estem parlant de persones d’uns 50 anys que han estat potser 10 anys al carrer o més o menys. No m’agrada dir que la recuperació i el retorn al món laboral és impossible però sí que hi ha una dificultat increïble. Si a tal com està el pati li afegeixes toxicomanies, problemes de salut mental o el trauma d’haver viscut al carrer doncs el retorn a la feina és una dificultat molt gran.
Campanya d’Arrels Fundació / Carla Benito
El 90% de la població que viu al carrer són homes i el 10% restant són dones. Per què s’explica aquesta diferència?
La dona abans d’arribar al carrer fa servir molts mecanismes, molts d’ells nocius per ella. Hi ha un exemple molt gràfic: una noia ens va trucar, no estava al carrer, estava vivint a casa d’un amic a qui no el podia pagar en diners. Hi ha aleshores l’accés a la prostitució, feines molt precàries de netejar cases, cuidar gent gran o nens… Per les dones que tenen fills també hi ha més protecció i hi ha més mecanismes a banda del «pel meu fill el que sigui». Clar, aquest ‘el que sigui’ sovint és molt més dur. També s’ha de comptar que la dona al carrer pot patir moltes més agressions i de tot tipus. Aleshores la dona s’amaga molt més. Quan feia voluntariat al carrer moltes vegades quan veiem una dona sola al cap del temps la trobàvem de nou al costat d’un home, segurament per tenir algú i protecció.
Has parlat de salut mental, quines patologies són les més usuals?
Hi ha molta gent amb toxicomanies. Una persona que arribi al carrer pot arribar per l’alcohol, no té perquè, però, si arriba al carrer, és molt probable que acabi alcoholitzada. Una dada important pel que fa a salut és que la gent que nosaltres atenem viuen de mitjana 20 anys menys que la resta de la població de Barcelona. Aquesta diferència tan bèstia és una dada que només es produeix en els països en vies de desenvolupament. Dormir al carrer mata. La gent té moltes malalties, està en situacions molt bèsties, té depressió…
Accedeixen al sistema sanitari en igualtat de condicions?
No. És molt difícil. Ara estem començant a fer un estudi sobre neurologia. A banda de tot el tema psicològic, si el seu cap no està preparat per rebre una informació perquè d’aquí a 30 minuts l’oblidarà, no pots dir-li ‘hem d’anar al metge’, li has de dir ‘anem al metge ara’.
A vegades us trobeu en situacions difícils de gestionar?
Sí. Sovint hi ha gent que no accepta la seva situació i necessita enfocar la ràbia i la frustració de ‘la societat no m’està donant una solució’ cap a aquells que l’escolten que en aquest cas som nosaltres. Estem començant a fer una guia de xoc perquè algú quan arribi al carrer sàpiga que pot fer, no cal que ho aprengui a base de bufetades. Se’ls hi ha d’explicar la realitat i se’ls hi ha de poder dir que es quedaran una temporada llarga al carrer perquè ara mateix no hi ha solucions. Hi ha albergs sí, però estan ubicats en una zona horrorosa i quan arribes sovint no trobes espai. És una situació penosa.
Què proposeu pel que fa a aquest tipus d’albergs?
Obrir espais per tota la ciutat. L’operació fred mateix són 100 places extres i sempre queda curta. Són solucions que no serveixin perquè la gent només acaba podent accedir un dia: perquè no repeteix o perquè no els deixen. Que estiguin tan allunyats a més fa que la gent no vulgui anar. Si has d’estar una hora caminant per arribar, no et val la pena abandonar el teu racó, els teus cartons i les teves coses.
Una bona iniciativa és el Housing First on tu aniràs a un pis sense preguntar-nos si tens treball o no, si estàs alcoholitzat o no… Tens dret a un habitatge, doncs això va primer. Les condicions és que si tenen ingressos paguin un 30% d’aquests, que accepti l’ajuda d’un equip de suport que l’acompanyarà amb la higiene o l’alcohol sense que sigui una condició per l’habitatge i finalment tenir un bon veïnatge, ja que el Housing First són pisos repartits per tota la ciutat.
Entrada a la seu d’Arrels Fundació / Carla Benito
Qui paga aquests pisos? Les institucions?
Tan de bo però són pisos normals del mercat de lloguer. L’Ajuntament en té alguns però no suficients. Ara mateix s’està parlant per l’habitatge, i això està molt bé, però no s’està apostant per les persones que avui i demà pateixen la nit al carrer. La meva sensació és que s’ha llançat la tovallola, que no es fa res en aquest sentit, i això em sembla un error molt greu. Han agafat un discurs que també és cert però que no ho justifica: que a nivell català i estatal no s’estan fent prou coses, que els altres municipis envien gent cap a Barcelona, que hi ha un problema de l’habitatge en general… Com a societat, si tu tens un problema jo no et puc dir ‘el teu problema és de l’estat’: si tens un problema t’hauré d’ajudar.
Un dels arguments al que es recorre és ‘jo no crec en la caritat’.
Em sembla molt bé però és incompatible una cosa de l’altre. Si el meu fill s’està morint de gana, per molt que el millor per ell sigui un plat de verdura si només tinc una pasta doncs li acabaré donant. Clar que s’ha de buscar la solució ideal però de mentres aquesta persona està patint. El que no podem és no fer res i dir que el problema és un altre. L’habitatge social a Barcelona és un 1,5 i el que no podem és esperar que sigui d’un 15 perquè això no ho veurem ni tu ni jo. Aleshores mentrestant, què?
Parleu sovint de com les persones que viuen al carrer són invisibles.
Sí. Hem d’implicar a la ciutadania en aquest problema o no hi ha res a fer. Jo no he vist mai cap canvi en què la societat civil no s’hagi mogut i no és un posicionament polític, és una realitat. Arrels ara mateix tenim 400 voluntaris fixes apuntats en diferents serveis però al llarg de l’any hi ha més de 4.000 persones i empreses que ens proporcionen el 70% dels nostres ingressos. Això ens facilita moltíssim l’acció i ens permet qüestionar les polítiques. De fet a nivell català s’està fent un Pla Integral de Sensellarisme però no sé si per la paralització del 155 o què però fa temps que no en tenim cap notícia.
Per implicar-la cal trencar amb tots els prejudicis. Què me’n dius de la frase: si li dono diners se’ls gastarà en alcohol?
Si una persona està alcoholitzada, necessita l’alcohol sí o sí. Hi ha risc per la seva salut si deixa de perdre’n de cop. Cada persona sap les seves necessitats i decidirà amb què gastar-se els diners. El problema en donar diners és que sovint la gent ho fa per quedar-se ella tranquil·la. Davant d’això jo prefereixo que no ho facin i que es remogui una mica la seva consciència. Jo amb el tema diners, que cadascú faci el que vulgui. A vegades és millor establir una relació amb algú que veus cada dia i no donar-li diners però sí conversa.
Un altre exemple seria qui dóna menjar i després la persona que ho rep no l’accepta.
Potser no és el que necessita. A Barcelona ningú es morirà de gana. Els dijous és festa grossa al carrer perquè es surt a repartir menjar. Aleshores és millor, torno a dir, mirar com et pots apropar, parlar amb ell, preocupar-se… Si una persona és agressiva ho veuràs ràpid perquè això t’ho pots trobar a l’autobús i a tot arreu. De prejudicis hi ha molts: el de l’alcohol és el que fa més mal però s’ha d’entendre la situació. Quan estava de voluntari m’havien arribat a dir que gràcies a l’alcohol no es llançaven a les vies del metro o que si els agredien a la nit ho passaven millor.
Com dèiem abans si una dona no està al carrer i ha de passar per la prostitució o per viure a casa d’algú a canvi d’una altra cosa és una opció diferent a viure al carrer. Què és pitjor? Això és molt difícil de dir.
Un altre prejudici és ‘està al carrer perquè vol, tenen albergs’. Home, a qui li ve de gust dormir amb 10 homes tots desconeguts, que tenen molts problemes, que tens el teu mòbil que és l’únic que tens i potser te’l roben? No dormiràs en tota la nit. Millor continuar al teu racó sense que ningú t’emprenyi i amb tot controlat. I a més, per estar 4 dies i començar de nou?
Sobre la feina: que algú provi a anar a treballar cada dia sense dutxar-se. Et trobaràs malament per no haver dormit bé, estaràs incòmode per les olors… Anar a treballar cada dia desfet no ho pot fer ningú.
I no tens on deixar les coses mentre estàs treballant.
Exacte. Aquí tenim unes consignes però no hi ha més arreu de Barcelona.
Què s’ha de reivindicar i lluitar?
A la gent que viu al carrer se’ls hi ha vulnerat el dret a l’habitatge, se’ls hi ha vulnerat el dret a la salut bàsicament per l’esperança de vida que és una diferència de més de 20 anys, se’ls hi ha vulnerat el dret a la seguretat per totes les agressions. També el dret a la intimitat perquè ho fan tot a la vista de tothom i després també volem reivindicar el dret a la veritat que vol dir trencar amb els estigmes. Abans d’acusar algú del què fa i deixa de fer, si no en saps, calla.
