Jacques Pohier, teòleg i filòsof francès, va afirmar el 1998 que l’eutanàsia voluntària no és una elecció entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir. A Espanya la regulació de l’eutanàsia té cada vegada més suport social, tanmateix, la pràctica continua penalitzada i recentment el Congrés va rebutjar una proposta de llei que perseguia precisament la seva despenalització. Casos com el de José Antonio Arrabal, que es va suïcidar en la clandestinitat fa pocs dies, recorden que la pràctica és una realitat a Espanya. Parlem amb Núria Terribas, jurista especialitzada en bioètica i directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas que ha assessorat el grup parlamentari d’Unidos Podemos en la seva proposta de llei de regulació de l’eutanàsia.
Abans de res, sovint hi ha confusió entre conceptes com eutanàsia, mort digna, suïcidi assistit…Què hem d’entendre per eutanàsia?
Eutanàsia és l’acció concreta que fa una tercera persona a demanda del pacient o del malalt però diem eutanàsia a l’acció que fa directament un tercer sense intervenció del propi subjecte i que el que pretén es provocar la mort de manera immediata a la persona amb un còctel de fàrmacs o el procediment que sigui en un espai de temps molt breu. La diferència amb l’ajuda al suïcidi és el propi individu que amb col·laboració d’un tercer, que li proporciona els mitjans, se suïcida. És la persona qui ho fa directament, no el tercer. En aquest sentit, la regulació dels països que han despenalitzat l’eutanàsia contemplen les dues coses. Per contra, hi ha països que contemplen l’ajuda al suïcidi però no l’eutanàsia.
A Espanya l’eutanàsia està penalitzada. Recentment el Congrés ha rebutjat la proposta de despenalitzar-la presentada per Unidos Podemos mentre que ha admès la proposta de llei de Ciutadans per regular els drets del final de la vida. Vostè ha assessorat Unidos Podemos en aquesta proposta, què perseguia i què s’ha aprovat finalment?
La diferència entre les tres propostes presentades al Congrés [Unidos Podemos, PSOE i Ciutadans] és que Unidos Podemos entra en la qüestió de fons: modificar el codi penal per regular en quines condicions, garanties, la pràctica de l’eutanàsia i d’ajuda al suïcidi estaria permesa. Per altra banda, les dues altres propostes deixen fora el tema perquè consideren que no és l’objecte de debat i entren a regular una sèrie de qüestions, moltes d’elles ja previstes en la llei d’autonomia del pacient, com és el dret a rebutjar un tractament o el dret a fer unes voluntats anticipades. La de Ciutadans, concretament, fa més èmfasi a regular el dret a tenir accés a les cures pal·liatives, a què s’apliqui una sedació profunda al pacient quan està patint, etc. És a dir, tant Ciutadans com el PSOE entren a regular qüestions que tenen a veure amb el final de vida però no amb el que requeriria canviar el codi penal.
Per què fa anys que s’ajorna el debat sobre l’eutanàsia?
És una por més política que social. La ciutadania està clarament decantada, i així ho diuen les enquestes. La gent veu que quan una persona està en un patiment que per ella és inacceptable ha de poder decidir quan posar punt final i això la gent ho entén i el polític no. O no s’hi atreveix o li fa por i no entenc per què, no és tampoc un tema d’ideologia i no s’acaben d’entendre les resistències a unir esforços per obrir el debat parlamentari… De la mateixa manera que el seu dia es va desbloquejar el tema de l’avortament després de 25 anys girant l’esquena al que estava passant. Ja va sent hora de regular l’eutanàsia, des del cas del Ramon Sampedro, l’any, 98, gairebé han passat vint anys.
És excloent debatre sobre eutanàsia i cures pal·liatives o es pot avançar en paral·lel?
Una cosa no treu l’altra. Tots estem d’acord amb què les cures pal·liatives haurien de ser un recurs necessari i imprescindible dins la cartera de serveis públics. En paral·lel, podem obrir una via perquè aquell que ho decideixi pugui acabar amb el patiment. Hi ha qui dóna l’argument que si tenim unes bones cures pal·liatives, no hi haurà demandes d’eutanàsia i això és completament fals. Els països del nostre entorn que han legislat sobre l’eutanàsia, com Bèlgica, tenen unes cures pal·liatives avançades.
Segueix sent un tabú la mort?
Clarament, costa parlar-ne, pensar que un dia no hi serem i això es veu per exemple amb el document de voluntats anticipades, que encara costa que la gent ho faci. També és cert però que la societat ha anat madurant i a poc a poc, veiem que hi ha una millora del coneixement mèdic que ens pot allargar molt la vida, però en quines condicions?
Els avenços de la medicina moderna impedeixen de vegades que les persones morin de forma natural. Això genera nous patiments?
Tots veiem gent que viu fins als cent anys i molta gent ha viscut situacions familiars en què un entra en un procés de malaltia degenerativa, com pot ser l’alzheimer. La gent va prenent consciència i va veient que potser ens hi podem trobar i cal aprofitar la maduresa de la societat per obrir una opció i un dret: l’eutanàsia. A més, hi ha un altre tema que fa de mal dir però hem de plantejar i ser honestos: tenir recursos suficients perquè tothom pugui envellir en unes condicions de garantia i de vida màximament plena cada vegada anirà a menys.
En quins casos s’hauria d’aplicar l’eutanàsia?
Si el fonament és el dret de la persona d’autodeterminar-se, de ser amo de la seva vida, no podem basar-nos només en si la persona es troba en situació de terminalitat. L’exemple que tothom coneix, el del Ramon Sampedro, és un cas d’algú que li quedaven molts anys de vida però que en canvi no era una vida per ell que fos digna de ser viscuda. Ho hem de deixar al criteri individual de cadascú, que és l’única persona que pot definir el patiment i fins on està disposat a suportar-lo. La llei hauria de garantir que es verificarà que la voluntat de la persona que demana morir és precisa i conscient: per exemple, que no està sotmesa a pressions, que tingui una situació cognitivament dubtosa, etc.
El dolor gairebé mai és motiu d’una petició d’eutanàsia, sinó que sempre ho és la pèrdua de dignitat i això afecta casos molt diversos.
El dolor físic, segons com, el tenim més per la mà però hi ha un patiment psicològic i emocional, que és la consciència de l’individu, que passa sobretot quan una persona es torna totalment dependent. Aquest tipus de patiment és el que menys podem ajudar a pal·liar i és el que sovint portar a demanar una eutanàsia.
Quins són els passos que se segueixen per un cas d’eutanàsia a Holanda, el país pioner en regular aquesta pràctica?
A Holanda són els metges de família els que fan l’acompanyament fins que es practica l’eutanàsia i normalment s’intenta atendre a domicili. Hi ha una documental, Doctor, Ayúdeme a Morir, que recull un cas que mostra molt bé tot el procés. En aquest cas és un malalt d’Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) que comença a verbalitzar amb la seva dona la voluntat de posar punt final el dia que li sembli. Llavors té una primera conversa amb el seu metge i es veu tot el procés en què el metge acaba anant a casa seva, li pregunta si ho té clar, parla amb la dona, consulta un altre professional, etc. i finalment va a la farmàcia, encarrega el còctel de fàrmacs. Llavors el metge va a casa d’ell, que acompanyat de la dona i els fills s’acomiada. El metge el seda i llavors li administra els fàrmacs. Es veu clarament com és un procés pacífic i meditat.
El paper dels metges a Holanda va ser clau perquè s’impulsés la llei i la Real Associació Mèdica dels Països Baixos és la primera associació col·legial que recolza l’eutanàsia per llei. Què passa amb els professionals a Espanya?
Aquí el col·lectiu de professionals sanitaris, especialment els de metges, tenen una mentalitat dos passos enrere d’Holanda i entenen que la seva tasca és curar malalties i recuperar la salut de les persones. Ajudar a morir o ser ells qui provoca la mort d’un pacient és una cosa que els hi costa. Sí que hem avançat però per exemple, si preguntes a l’Organización Médica Col·legial, el seu posicionament és contrari a despenalitzar l’eutanàsia. Per una banda, però l’OMC està regida per uns paràmetres bastant conservadors i per altra banda no podem extrapolar la representativitat de tots els metges d’Espanya. Seria més útil tenir una enquesta significativa del que pensen els metges. La maduresa en el col·lectiu mèdic no és suficient perquè en siguin els impulsors, l’impuls ha de venir de la societat i els professionals han d’entendre que són part d’aquest procés i que respectarem el seu dret a l’objecció de consciència, com passa en els països que tenen l’eutanàsia legalitzada.
Un estudi de The Lancet publicat l’any 2000 (Abans de la Llei d’eutanàsia) posava de manifest que a Bèlgica l’eutanàsia era una realitat però es practicava en secret. La no regulació suposa al final que sigui clandestina…
Al nostre país també existeix. Situacions de final de vida, amb pacients en què no hi ha res a fer, en què probablement la família està esgotada psicològicament, etc. De vegades es fa un pacte intern entre el pacient, la família i l’equip mèdic perquè quan es faci una sedació profunda s’acceleri el procés perquè la persona mori. És una realitat i amb el codi penal a la mà podríem dir que s’està cometent una infracció. Té sentit tot això? La gent que demana morir és perquè realment està en una situació de patiment molt gran.