Etiqueta: fusió

  • No us vull esgarrar la festa de la fusió nuclear, però…

    Malgrat que no em considero expert en la matèria, però vist el rebombori que ha generat l’anunci, fa uns dies, que la Instal·lació Nacional d’Ignició del Laboratori Nacional Lawrence Livermore a Califòrnia havia aconseguit amb èxit, una reacció de fusió nuclear amb un guany net d’energia, crec que estic en condicions de situar la notícia en un context de realisme. El que s’ha obtingut després de més de seixanta anys de treball, amb la participació d’uns deu mil científics i amb la inversió de molts milers de milions de dòlars, és provocar una recció mitjançant un làser gegantí obtenir un 20% més de l’energia emprada en el procés. És a dir, cal posar d’entrada 100 d’energia “tradicional” per assolir-ne 20 de fusió.

    És a dir, s’ha contradit aquell vell principi que l’energia no es crea, només es transforma. En aquest cas s’ha aconseguit imitar al Sol a una escala molt petita i dona esperances, segons hem llegit a la premsa, que per fi la humanitat podrà disposar d’una font neta i inesgotable d’energia. Bé, en aquesta afirmació hi ha la primera contradicció. El Sol no és inesgotable i els físics i astrònoms sostenen que acabarà extingint-se, com han fet i encara fan molts cossos solars. Ara bé, si es vol dir que a escala humana la fusió nuclear ens pot, teòricament, abastir de molta més energia de la qual la humanitat necessita durant molt de temps, molt abans que el Sol s’apagui, hi podria estar d’acord.

    Després d’alegrar-me per un descobriment tants anys desitjat, voldria situar les coses en el seu punt just. És només un experiment de laboratori, i sovint les coses controlades a escala de laboratori no funcionen quan s’han de passar a l’escala productiva. Quants fàrmacs han estat un gran èxit en l’àmbit del laboratori, però mai han arribat a les prestatgeries d’una farmàcia? Quants desenganys s’han creat en malalts que ja necessiten ara aquest medicament i que mai n’arriben a disposar? I això succeeix perquè no és el mateix treballar en ratolins que passar després els resultats a l’home o la dona, sense oblidar les limitacions econòmiques: potser és tan car el pas de l’experiment a la realitat que no hi ha qui inverteixi per fer-ho possible. A quin preu sortiria el Kw d’energia de fusió nuclear? Lamentablement, les lleis del mercat condicionen la nostra vida.

    Us donaré unes xifres. El consum mundial d’energia és de quasi 600 exa-juoles (un exa és un trilió,  és a dir un u seguit de divuit zeros).  L’experiment de Lawrence Livermore va aconseguir 2,5 mega-joules nets (2,5 seguit per sis zeros).  És a dir, caldrien 240 bilions (240 seguit de 12 zeros) d’experiments idèntics per a substituir tota l’energia que actualment consumeix anualment el planeta per poder finalment dir que disposem d’una energia il·limitada. Això és el que suposa passar del laboratori a la realitat. Si em permeteu la comparació, és com haver fabricat el primer tomàquet al laboratori, després de dècades de treball, i ara calgués fer-ne un bilió.

    Costa imaginar que disposem dels recursos econòmics i dels materials necessaris per assolir fer el salt. I donat que els recursos econòmics són limitats, quines partides caldria reduir (socials, d’investigacions mèdiques, d’infraestructures, etc.) per augmentar significativament la producció energètica de fusió? Sempre podem confiar que la tecnologia canviï i el que avui costa tant de fer, es pugui assolir d’una manera senzilla. Jo no crec en els miracles, ni tan sols els miracles tecnològics, i en tot cas els principis de la física i de la termodinàmica són tossuts; del motor continu dels textos de Sant Tomàs d’Aquino fa molts segles que se’n parla i, ara per ara, està per obtenir.

    I una reflexió final, que per a mi és potser la més important. Suposem que disposem dels recursos per fer-ho; però, quant de temps es tardaria a fer el salt? És a dir, fer una producció energètica a escala industrial, fora del laboratori.   Els més optimistes parlen de 40 anys; altres ho retarden fins a final del segle XXI. Ni en un cas ni a l’altre s’arribaria a temps per a convertir la fusió nuclear en l’eina principal de lluita contra el canvi climàtic i garantir la substitució dels combustibles fòssils, ja que caldria  expandir i replicar el cas d’èxit quasi a l’infinit per a la substitució de tots els altres combustibles.

    L’IPCC avisa que aquest canvi és urgent i de fet tothom parla que cal obtenir la neutralitat del CO2 l’any 2050.  Per tant, confiar en la fusió nuclear per a fer la transició energètica és totalment irreal perquè la situació a la Terra serà molt compromesa si a finals del segle XXI si no hem assolit eliminar per complet l’ús dels combustibles fòssils. I obtenir les fites que ens hem marcat per 2030 i 2050, penso que quasi impossibles d’assolir (a menys que s’intensifiqui la voluntat dels governs), s’ha de fer a base d’un estricte estalvi energètic i un desplegament amb seny de les energies renovables, que no es faci a cost de la biodiversitat i aprofitant les generacions de proximitat.

    Ras i curt: la fusió nuclear no estarà a punt per a la lluita urgent contra el canvi climàtic, que és la principal tasca que tenim al davant aquest segle XXI. La fusió i la transició tenen calendaris diferents. Per tant, fem servir les eines que ara per ara tenim l’abast, no desviem l’atenció dels ciutadans amb esperances incertes i llunyanes i quan arribi (si arriba) la fusió nuclear, que sigui per col·laborar en una generació energètica totalment respectuosa amb la nostra Terra.

    Hem de guanyar la guerra (contra el canvi climàtic) abans de fer la revolució (de la fusió nuclear)…

  • Granada, fusions i marees

    COLUMNA ILLICH

    Fa temps que els granadins van remenats amb el tema de la reestructuració hospitalària que s’ha emprès a la seva ciutat. El cas Granada no és, simplement, un episodi més de la reforma sanitària, sinó que pot convertir-se en un referent per a la reordenació hospitalària en altres ciutats del país.

    Granada és una ciutat amb menys de 250.000 habitants que ha comptat durant les últimes dècades amb un hospital universitari i un hospital de la Seguretat Social (ara SAS). Una situació que es va repetir en tantes capitals de província espanyoles quan la Seguretat Social va anar estenent la seva xarxa d’assistència hospitalària a Espanya al marge dels tradicionals hospitals clínics, la majoria d’ells vinculats des de dècades enrere amb l’ensenyament universitari. Els dos hospitals de Granada tenen els serveis duplicats i, amb bon judici, la Conselleria de Sanitat i els responsables de la sanitat granadina han elaborat un pla perquè en comptes de serveis duplicats i d’absurda competència entre els dos hospitals, tots dos centres es complementin i ofereixin millor servei a la ciutadania.

    El plantejament és correcte. La major part de les evidències científiques acumulades en les últimes dues dècades suggereixen que la qualitat de la medicina que s’ofereix té molt a veure amb el volum de pacients que es tracta. Aquestes evidències són cada vegada més contundents pel que fa a les intervencions quirúrgiques, especialment les de certa complexitat. Com més operin els cirurgians més experiència adquireixen i millors resultats clínics s’obtenen. Aquest principi és, si cap, encara més rellevant al nostre país on, per regla general, els cirurgians operen entre un 20 i un 70% menys que la majoria dels cirurgians de la Unió Europea. Això succeeix, precisament, perquè s’han duplicat i fins triplicat innecessàriament molts serveis i s’han creat o reformat multitud de petits hospitals comarcals en els quals es realitzen intervencions complexes molt de tant en tant, la qual cosa va en detriment dels pacients. Per tant, resulta absurd que en una ciutat de mida mitjana com Granada, puguin existir serveis duplicats de Neurocirurgia, Cirurgia Cardíaca, Pediatria, Cardiologia o Cirurgia General.

    I no parlem de la Traumatologia: una ciutat com Granada es beneficiarà enormement de tenir un sol servei ben dotat tecnològicament i humanament, completament operatiu, amb tota la complexitat que exigeix ​​l’atenció als politraumatismes, 365 dies a l’any. De la Cirurgia General, que per ser la meva especialitat és la que millor conec, no cal més que pensar que resulta contraproduent tenir dos serveis de mida petita en lloc de tenir-ne un potent. O, si es prefereix, pot buscar complementarietat entre hospitals, dividint la patologia de manera que, per exemple, la cirurgia de còlon i la de fetge es realitzi en un centre i la cirurgia endocrina i del tracte digestiu superior en un altre. Són subespecialitats de la Cirurgia General que es beneficiarien de tenir unitats de major envergadura que puguin cobrir les necessitats de la població a qualsevol hora de qualsevol dia de l’any, cosa que no s’aconsegueix amb serveis fragmentats de mida petita.

    Dit això, els processos de fusió hospitalària no són fàcils i en ells es barregen més enllà de les consideracions de conveniència econòmica, eficiència i racionalitat científica, pugnes polítiques i desavinences entre professionals. L’agitació política, per exemple, té una gran oportunitat en aquests casos perquè el reclam sanitari és enormement popular i la demagògia fàcil. Com no va a mobilitzar-se un ciutadà a qui li diuen que s’haurà de desplaçar 10 quilòmetres per arribar a l’hospital, quan abans ho tenia a la cantonada? Què fàcil resulta donar-li la volta a un procés que té una consistent base racional i científica, i presentar-lo davant el possible votant com una nova retallada sanitària!

    Sincerament, crec que el metge líder de la protesta Jesús Candel i la marea blanca granadina s’equivoquen. És més, tenen per endavant la batalla perduda per poc que la Conselleria continuï amb coherència i, sobretot, amb competència, el pla dissenyat. La reivindicació de «dos hospitals complets» no té justificació econòmica ni científica alguna; la concentració i regionalització de l’assistència terciària és irreversible i s’estendrà a moltes altres ciutats.

    Ara bé, cal ser molt curosos amb els detalls. No cal donar oportunitat a la improvisació, ni al nepotisme, ni als endolls. Aquests són els autèntics enemics a l’ombra de les fusions hospitalàries, més que l’accessibilitat a l’hospital o la qualitat de l’assistència. Jo he estat testimoni d’un procés similar, i puc assegurar-los que el partit polític dominant, Convergència i Unió, va aprofitar l’oportunitat per col·locar a militants i simpatitzants en llocs de responsabilitat assistencial i de gestió sense pestanyejar i contravenint en molts casos la capacitat de líders professionals independents. Prevaricació, en suma. Els responsables polítics de la fusió granadina poden equivocar-se si no atenen els lideratges professionals naturals i aprofiten la crisi per fer pujar la mediocritat que els asseguri la pau social. És un camí que no han de recórrer si no volen hipotecar l’èxit del procés de fusió a molts anys vista.