Just Deploy It!

Etiqueta: gestió

  • El potencial econòmic de les dades sanitàries les fa cada vegada més vulnerables als ciberatacs

    Els ciberatacs en l’àmbit sanitari estan a l’ordre del dia, malgrat que la gran majoria no arriben a fer-se públics. Com mostren webs especialitzades en seguretat informàtica sanitària com Health IT Security, Espanya no és una excepció. Va ocórrer a Astúries en un intent de robatori d’informació sanitària, o quan el «criptogusano» WannaCry va obligar els hospitals espanyols a prendre mesures urgents de protecció el 2017.

    Segons dades del Centre Criptològic Nacional (l’organisme especialitzat en ciberseguretat dependent del CNI), fins a juny de 2018 havia gestionat 486 incidents en el sector de la salut a Espanya: 314 de nivell crític alt, 169 de nivell mitjà i 3 de nivell molt alt. 303 casos eren intrusions en els sistemes i 125 atacs a través de codi nociu que van afectar els sistemes de centres sanitaris.

    Nombrosos experts en seguretat informàtica alerten que els ciberatacs en Sanitat van en augment. Fa uns mesos, el gerent de l’Hospital Universitari de Fuenlabrada, Carlos Mur de Vir, explicava que el 2018 s’havien produït molts més ciberatacs en l’àmbit sanitari que en els últims 10 anys.

    Per què ciberatacar centres sanitaris?

    Són diversos els factors que expliquen l’interès dels ciberdelinqüents per atacar hospitals i centres de salut. Una raó de pes són les dades de sanitaris dels pacients. No sols són especialment crítics en matèria de privacitat personal, sinó que són també molt valuosos. En el mercat negre, un historial clínic pot arribar a valer 80 euros. A més de les dades de salut, també es troben dades personals que poden utilitzar-se per a la suplantació d’identitat.

    Els atacants informàtics han desenvolupat virus específics per al robatori d’informació mèdica. Poden vendre-la en el carreró fosc d’Internet (la denominada ‘deep web’), on webs ocultes als cercadors acullen un mercat negre. El pagament amb bitcoins dificulta el rastreig de diners. Entre els potencials clients estan els entorns d’empreses farmacèutiques i asseguradores, grans interessades en les estadístiques sanitàries.

    El 2016, un grup cibercriminal anomenat The Dark Overlord va vendre al voltant de 10 milions de registres mèdics per centenars de bitcoins (el que suposa centenars de milers d’euros). A l’elevat preu que tenen les dades de pacients en el mercat negre s’uneix l’abundància i varietat de vulnerabilitats en els dispositius mèdics i els ordinadors en el camp de la sanitat, que sedueixen als hackers per a atacar amb finalitats econòmics o fins i tot com a entrenament per als seus atacs.

    A més del robatori de dades, els ciberatacs també es dirigeixen a l’extorsió econòmica. Bloquegen o entorpeixen l’atenció sanitària, arribant a l’extrem de posar en risc als pacients, fins que els responsables dels centres paguin certa quantitat de diners. El 2017, quan el ransomware WannaCry va afectar de ple al Servei Nacional de Salut de Regne Unit, els professionals sanitaris es van trobar que no podien accedir als registres dels seus pacients. Milers de cites mèdiques es van cancel·lar i els comptes d’email es van suspendre.

    El 2016, un hospital de Los Angeles es va veure obligat a pagar gairebé 17.000 dòlars en bitcoins als pirates informàtics perquè desbloquegessin la xarxa d’ordinadors després d’una setmana sense poder accedir a ells. El 2018, una quarta part dels habitants de Singapur va sofrir el pitjor ciberatac de la seva història: es van filtrar 1,5 milions de dades de pacients procedents del sistema de salut del país, en un intent dels hackers per a fer xantatge al primer ministre amb informació compromesa. Altres atacs han provocat errors en llistes d’espera i la paralització de diagnòstics, tractaments o cirurgies en diferents països.

    Les vulnerabilitats en la ciberseguretat sanitària

    En el camp de la ciberseguretat és popular una dita que diu que els majors forats de seguretat informàtica es troben asseguts enfront de les pantalles dels ordinadors. El factor humà està darrere de la majoria dels riscos de ciberseguretat. Les contrasenyes febles (per exemple: 123456) o apuntades en post-its a la vista en els escriptoris són dos dels errors més comuns. Un altre risc crític és que treballadors sanitaris obrin emails sospitosos que contenen troians o virus.

    En els últims anys, a més, han proliferat dispositius mèdics que estan connectats a Internet. Aquestes tecnologies afavoreixen l’intercanvi de dades entre professionals sanitaris de diferents centres, però també obren una potencial porta a visitants indesitjats per a llançar els seus atacs i accedir a dades mèdiques.

    L’any passat, investigadors en ciberseguretat van emprar Shodan (un cercador de dispositius connectats a Internet) per a buscar dispositius sanitaris connectats a la xarxa de xarxes. Es van trobar amb una gran quantitat de servidors, bases de dades mèdiques, interfícies d’usuari i xarxes d’hospitals (mal configurades) exposats en Internet que no haurien de ser visibles públicament. Entre la multitud de servidors exposats es van trobar amb aquells que emmagatzemen i processen imatges mèdiques procedents de TAC, ressonàncies magnètiques i raigs X. També van trobar interfícies amb registres sanitaris.

    No és cap sorpresa que el fundador d’una de les empreses de ciberseguretat més importants del món, Gil Shwed, declarés recentment en una entrevista en eldiario.es que «els hospitals de tot el món són probablement la baula més feble de la ciberseguretat. Es tracta d’un entorn molt obert que utilitza molts dispositius diferents de diferents fabricadors. La majoria d’aquests dispositius són bastant antics en termes de programari, fan el treball mèdic, però des d’una perspectiva tecnològica, és fàcil penetrar en ells i la gent ho explotarà».

    Un altre factor de risc addicional són les vulnerabilitats pròpies de certs dispositius mèdics. Sanitat va alertar fa dos mesos sobre determinades bombes d’insulina perquè eren susceptibles de ser hackeadas, modificant la seva configuració i el subministrament de la dosi. El 21 de març d’aquest any l’Agència del Medicament dels Estats Units (FDA) va ordenar la retirada de més de 150.00 marcapassos de Medtronic per greus errors del seu programari. La comunicació sense fil amb aquests dispositius mancava de protocols d’autenticació ni xifrat de dades, la qual cosa, unit a l’existència d’altres vulnerabilitats, feia possible accés de hackers al microprogramari per a alterar el funcionament d’aquests marcapassos, posant en greu risc a les persones amb aquests marcapassos. L’abril passat, un grup de pirates informàtics va demostrar el senzill que és trucar escàners mèdics per a posar un càncer en pacients on, en realitat, no n’hi ha, enganyant als metges amb facilitat.

    Els experts en seguretat informàtica són conscients d’aquests riscos i aconsellen una vigilància constant de les xarxes i equips sanitaris. També una actualització del microprogramari de dispositius vulnerables i una educació dels treballadors per a evitar caure en els constants atacs dels hackers.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Contractació Pública Socialment Responsable? La més responsable, la Gestió Directa

    El matí del passat dimarts 8 de Maig es va presentar al Pati Llimona, la Guia de Contractació Pública Socialment Responsable, un Projecte fet en col·laboració entre el Consorci de Salut i Social de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona per tal «d’adaptar les noves clàusules de contractació social i ambiental en les entitats proveïdores de salut a la ciutat», amb la col·laboració de representants de tots els proveïdors sanitaris públics del Consorci Sanitari de Barcelona a excepció de l’ICS. Xoca veure dins del grup promotor empreses amb una gestió d’ètica dubtosa i on algun dels seus gerents són fundadors d’un lobby que anomenem #VoltorsFentCercles i deixebles d’un tal Josep Maria Via, que va arribar a dir «Els controls contra la corrupció provoquen unes administracions ineficients». Tot i això, vaig assistir a la presentació, per la confiança que encara vull esforçar-me a mantenir en algunes persones de l’Ajuntament de Barcelona.

    El projecte el «va vendre» Francisco Blanco, Director de Coordinació de Contractació Administrativa de l’Ajuntament de Barcelona, com a un ambiciós repte sobre el canvi de model en la compra i/o contractació de serveis. La Nova Llei de Contractació Pública que va entrar en vigor el 9 de març de 2018 ja parla de la necessitat d’inclusió de clàusules socials i ambientals «amb l’objectiu de fomentar la compra pública amb responsabilitat social i ambiental».

    No entraré a avaluar massa a fons el contingut de la Guia, però sí a assenyalar aquells punts que em semblen positius.

    Les clàusules que valoren l’estabilitat de la plantilla en forma de contractes indefinits o que premien les empreses que ofereixen salaris superiors als marcats pel conveni sectorial, la condició de contractació de persones en atur o en risc d’exclusió social, són aspectes que sens dubte han de millorar el tarannà social dels plecs de condicions.

    Sembla també una bona notícia l’intent que es farà de restar importància al preu del servei. El preu no superarà en cap cas el 35% en la ponderació. És a dir, es valora més la relació qualitat-preu.

    Per descomptat, totes aquelles mesures amb sensibilitat cap a la igualtat de gènere, la no discriminació del col·lectiu LGTBI, la contractació de persones amb discapacitat (encara que solament es parli d’un ridícul 2%) i el respecte cap al medi ambient em semblen indispensables. Qui amb un mínim de consciència progressista pot oposar-s’hi?

    Ara bé, és això el més apropiat? O fins i tot el més econòmic? Sobre la primera pregunta, estic segur que no. Sobre la segona, segurament tampoc. O, com a mínim, no pel que fa a la relació qualitat-preu.

    Per què no la gestió directa?

    Aquesta em sembla una qüestió clau. Les polítiques aplicades des del traspàs de les competències sanitàries a la generalitat, vénen implantades amb criteris fortament ideològics. Criteris marcats pel credo neoliberal dominant els darrers anys. Tot és mercat, guanys, marges, beneficis, superàvit, rendiment… terminologia imposada per la doctrina ESADE i escoles germanes. Però, i si oferim una “Aliança Estratègica” d’aquestes que tant agraden als gestors sanitaris. Si fem una Aliança entre els seus valors d’economia de mercat amb el nostre ideari «Una Sanitat, un Conveni» es poden aconseguir millores significatives. Ens expliquem. A finals del 2017 l’ICS informava sobre les “bondats” de les compres agregades.

    “L’Institut Català de la Salut (ICS) va estalviar 30,5 milions d’euros amb els expedients de contractació de subministraments i de serveis realitzats de forma agregada durant l’any 2017. D’aquesta manera, l’empresa pública més gran de Catalunya aprofità les economies d’escala per estalviar recursos públics. Actualment, més del 85% dels expedients de contractació de l’ICS es fan de forma agregada”.

    Sabem que, de tot el Sistema Sanitari Català, l’Atenció Hospitalària és la que més gruix pressupostari s’emporta amb diferència. Sabem també que els llits hospitalaris de l’ICS no arriben ni al 20% de la xarxa hospitalària d’aguts del SISCAT. Imagineu quants milions d’euros es podrien estalviar mitjançant la compra agregada de tot el Sistema Català de Salut? Si amb el 85% de l’ICS es van estalviar uns 30 milions d’euros, amb el 100% del Sistema sanitari utilitzant l’economia d’escala, es podrien superar els 150 milions d’euros d’estalvi.

    Direu sí, sí, però això no té res a veure amb la Gestió Directa. Home doncs penso que sí. Amb “Una sanitat, un conveni” acabaríem amb el principi mercantil de la LOSC que diferencia entre Proveïdors i Compradors. És a dir, el Departament de Salut ofereix sanitat a tots els ciutadans que el sistema considera legals i exclou a molts altres. Si no, pregunteu a Jo Sí Sanitat Universal o a Pasucat. Però bé, aquesta és una nova perversió que ja tractarem un altre dia. Deia que el CatSalut ofereix assistència sanitària als ciutadans. Aquests serveis “els va a comprar al mercat” on troba diferents “botiguers” amb diferents ofertes de Serveis Sanitaris. Uns són propis de l’Administració Catalana, el que coneixem com ICS. I després hi ha un galimaties de “botiguers” que cadascú té un Òrgan Jurídic particular. Simplificant, d’aquests n’hi ha que són 100% públics pel que fa a la propietat, però amb una Gestió com a la privada, com són la majoria de Consorcis, que s’aprofiten d’una cosa anomenada “Autonomia de Gestió” per fer una mica el que els hi rota, d’altres que són participats entre empreses públiques i privades, alguns són privats “sense ànim de lucre” i finalment els privats amb molt ànim de lucre. Per entendre-ho una mica millor, us recomano la lectura d’un llibret que condensa força bé tot aquest embolic.

    La Sanitat Pública és un Dret Bàsic, no podem deixar que la lògica de mercat sigui la que regeixi els designis de la salut de la població. Així doncs, un cop ha quedat clar que cal simplificar el Model, per tal que provisió, gestió i titularitat siguin 100% públiques, anem a parlar sobre allò que en la Jornada de presentació anomenaven Bates Blaves. Tots aquells serveis que, tot i no ser directament assistencials, són molt importants pel bon funcionament de qualsevol centre del sistema sanitari. Aquells com el servei de neteja, de cuina, de bugaderia, manteniment, facturació a estrangers, seguretat…

    A simple vista, sembla difícil creure que contractar una altra empresa pugui ser més barat que mantenir el servei propi, per dos motius molt senzills. Un, en contractar un servei a un tercer, s’ha de pagar el 21% d’IVA. I dos, l’empresa contractada, a part de pagar als seus treballadors i treballadores ha de treure uns beneficis, i aquests acostumen a ser importants. Així doncs, com es pot entendre que surti més econòmic contractar serveis externs que mantenir la gestió directa del servei? A mi se m’acudeixen dos motius. El primer, que els nostres gestors son uns incompetents i no són capaços de fer la feina que fan els gestors de les empreses privades a un preu molt inferior. El segon, que els treballadors i treballadores de les empreses contractades, tenen unes càrregues de feina molt superiors, jornades laborals anuals molt més elevades i uns sous significativament inferiors.

    D’altra banda, en la sessió de presentació també es va parlar de la necessitat de fer un seguiment de totes les empreses contractades, per comprovar que realment es van complint totes les «exigents» clàusules imposades. Si realment es vol fer un control i seguiment efectiu de compliment dels compromisos socials, laborals i mediambientals adquirits per les contractades, sent conscients de tots els mecanismes que disposen les empreses, es requerirà d’un notable esforç humà i econòmic. (Diners i diners). Tret que solament siguin boniques paraules de compromís i poc més.

    Per contra, amb la gestió directa aconseguiríem transvasar recursos dels despatxos a la trinxera. Veuríem reduir activitat i mitjans dels serveis encarregats de les licitacions, plecs de condicions, control de normatives… que es podrien emprar per ampliar plantilla a plantes d’hospitalització, urgències, CAPS, sociosanitaris. Imprescindible.

    Conclusió, si volem respectar drets socials, laborals i mediambientals, pensem que la Gestió Directa és la millor eina. Així mateix, crec que existeixen elements de pes per, com a mínim, plantejar dubtes raonables sobre quin model pot resultar més econòmic. Tota la resta em semblen criteris ideològics imposats pel liberalisme i el capitalisme d’amiguets.

     

    PD: Si aconseguim trobar instruments mitjançant els quals les empreses contractades puguin demostrar que són capaces d’abaratir el cost final del servei, mantenint condicions laborals de l’empresa pública contractant, i sense escatimar en material i altres recursos, podrem concloure que els gerents de centres públics no fan bé la seva feina i els haurem de substituir.

  • Gener del 2018: Déjà-vu

    La grip ens porta, un any més, a un evident i llastimós déjà-vu de diversos fets: l’epidèmia, la saturació de centres, la queixa, les causes, les no solucions… I un any més surten a la llum les dificultats del sistema sanitari català – i no català- per donar resposta a un problema de salut anual i previsible i a les demandes de la població.

    En efecte, com cada hivern, ens visiten el virus de la grip i altres microbis que afecten una part important de la població. Per a persones joves i sanes no acostumen a suposar cap problema greu. Sí que pot comportar problemes per a persones grans i amb patologia de base. Els més freqüents són en forma de complicacions, sobretot pneumònies o insuficiència respiratòria, o bé en forma de descompensacions de les malalties prèvies, com la insuficiència cardíaca. Però uns i altres, persones de baix risc i persones d’alt risc, acudeixen al sistema sanitari per rebre atenció.

    Els serveis sanitaris d’atenció primària i hospitalària, habitualment saturats, ara estan sobresaturats. Per als pacients això es tradueix en hores de demora per ser atesos o dies d’estada a urgències esperant poder ingressar. Per als professionals, suposa una sobrecàrrega de visites que posa en perill tant la seguretat del pacient com la seva salut. A ningú se li escapa que és difícil fer una visita de manera correcta en cinc minuts o quan el nombre de persones a atendre en una jornada és de 40, 50 o més.

    La premsa i les xarxes van plenes de dades i de queixes tant de pacients com de professionals. Com cada any, podem llegir les xifres d’afectació poblacional i del nombre de visites que es fan. I podem escoltar els epidemiòlegs parlant del tipus de virus, els metges i les infermeres queixant-se que no donen l’abast, alguns pacients o familiars, pocs, denunciant les demores….

    I com cada any farem una anàlisi de les causes. Les més concretes: la no habilitació de llits per atendre les complicacions, la manca de professionals, les retallades. O les causes més genèriques: el finançament insuficient, la creixent demanda, o un sistema sanitari excessivament orientat als hospitals. Qualsevol pic epidèmic comporta una activitat extra del sistema sanitari, però si una epidèmia previsible el porta al desbordament és per manca de planificació. Si de manera periòdica es repeteixen els mateixos fets i les mateixes causes, perquè no se solucionen? Perquè no es pot, o perquè no es vol?

    La grip no és cap urgència, com no ho són la gran part dels processos febrils. La grip no té tractament, i es cura sola en un termini de 5-7 dies. Només les grips que es compliquen, una minoria, necessiten atenció mèdica i tractament a domicili o en un centre hospitalari. Malgrat aquestes realitats, la demanda urgent es desborda i el sistema reforça els serveis d’urgència hospitalaris, no els serveis d’atenció primària.

    La millor atenció en casos de grip, com en tots els altres problemes que no comporten un risc vital imminent és la que fan els metges i infermeres de capçalera. Aquesta atenció és superior en resultats i en cost-efectivitat. Sembla, doncs, de sentit comú que els esforços del sistema s’haurien de dirigir a fomentar i garantir l’atenció de les persones amb grip en els millors dispositius, que en aquest cas són els centres d’atenció primària. Amb tot el que això comporta:

    1. Garantir-ne l’accessibilitat, que actualment no està garantida. L’accessibilitat telefònica, per exemple, deixa molt a desitjar. Si truques al CAP, et remeten a un call-center per demanar visita que donaran pel cap d’una setmana. La solució: vés d’urgències!
    2. Garantir-ne la longitudinalitat, trencada des de fa temps en molts llocs. Tret de pobles petits, la demanda del dia sovint és atesa per un professional que no és l’habitual, en consultes dites d’urgències que atenen tot tipus de problemes no urgents.
    3. Garantir-ne la capacitat de coordinació i de gestió clínica. Ara, si una metgessa de capçalera sospita una pneumònia o diagnostica la descompensació d’una malaltia de base, ha d’enviar el pacient al servei d’urgències hospitalàries corresponent. No pot gestionar un ingrés directament.

    I el circuit sempre acaba voltant entorn les urgències. Tenim un sistema disfuncional que potencia l’ús incorrecte dels dispositius (un 60% de les urgències hospitalàries són inadequades), i que, de manera paradoxal, va hipertrofiant els mateixos serveis que presenten un ús inadequat. D’aquesta manera es posen recursos econòmics en un sac foradat, recursos que serien molt més ben aprofitats si es posessin en dispositius d’atenció primària, perquè impacten positivament en tot el sistema.

    Si no ens volem trobar l’any que ve amb un altre déjà-vu, cal que recuperem el sentit de la coherència i la sensatesa en la gestió dels serveis sanitaris i en el bon ús de les paraules i els conceptes.

    La població ha de recuperar el sentit de la malaltia, en aquest cas, de la grip: una epidèmia que es pot limitar però no evitar, una malaltia que és normal en l’actual patró microbiològic, que s’autolimita i, per tant, es cura espontàniament en una amplíssima proporció. També ha de recuperar la capacitat de ponderació dels símptomes: si tens febre i et fan mal tots els ossos, és que tens la grip, però si tens dificultats per respirar, és que tens una altra cosa i necessites ajuda. I posar en pràctica la calma i la paciència: no cal diagnòstic mèdic si no hi ha símptomes d’alarma, ni ser visitat el primer dia, ni ser tornat a visitar si la tos dura una setmana.

    Administracions i empreses haurien de possibilitar la declaració responsable de malaltia de manera que no calgués augmentar el nombre de visites per anar a buscar una baixa. Alguns departaments de la Generalitat ja ho han posat en marxa.

    Per a l’epidèmia de grip es necessiten metgesses i infermeres a primera línia que tranquil·litzin les persones sense complicacions i diagnostiquin, tractin o derivin quan es presenten problemes. Serveis primaris suficients per donar resposta a l’augment previst de la demanda als centres i a domicili.

    Si no es prenen mesures diferents, l’any que ve no obtindrem resultats diferents, tornarem a veure i a parlar del mateix. I torna la mateixa pregunta: no es pot o no es vol?

  • El sentit de futur

    El sentit de futur està profundament arrelat en els éssers humans. A cada moment pensem, gairebé sense adonar-nos, sobre el que anem a fer més tard, demà, la setmana vinent, el mes que ve o en diversos anys. De petits cavil·lem sobre com serà la nostra vida. A mesura que creixem, planifiquem la nostra carrera professional, el nostre lloc de residència, el futur de la nostra família i el que anem a fer quan ens jubilem. Estalviem durant anys o ens devem a llarg termini per obtenir el que desitgem.

    La sensació que controlem raonablement la nostra vida quotidiana és un component essencial del nostre equilibri emocional, ja que alimenta la tranquil·litat i la confiança en nosaltres mateixos. Quan considerem que dirigim el nostre vaixell, ens sentim més capaços de dominar les circumstàncies adverses i ens enfrontem més directament als problemes, que quan ens trobem estomacats o sotmesos per forces irresistibles, o optem per «que sigui el que Déu vulgui».

    Planificar el nostre programa de vida és un ingredient fonamental de la nostra harmonia vital. Per això, com més incapaços ens sentim d’anticipar el matí i més incert ens sembla el nostre avenir o el dels nostres éssers estimats, més espai deixem obert perquè l’angoixa ens envaeixi i commocioni el fonament vital de la confiança en nosaltres mateixos i al món que ens envolta.

    Últimament el nostre sentit de futur i continuïtat està sent estomacat per forces en gran manera fora del nostre control. Diàriament els mitjans de comunicació ens bombardegen amb notícies davant les quals ens sentim impotents. Constants alarmes i amenaces desconcertants en boca de dirigents polítics, predicadores i comentaristes contribueixen a la vulnerabilitat col·lectiva i al sentiment generalitzat d’indefensió. No hi ha dubte que la sensació de ser utilitzats desencadena més inestabilitat i indignació en les persones, en minar la seva confiança en els líders i en les institucions encarregades de fomentar la convivència solidària i mantenir la seguretat.

    Aquestes circumstàncies tan incontrolables com impredictibles s’endinsen en la nostra vida quotidiana i formen la trama dels nostres malsons. Fan que ens sentim físicament i emocionalment fràgils, aprensius, com si a qualsevol moment el nostre pla de vida pogués alterar-se radicalment o fins i tot esborrar-se.

    Quan perdem el sentit de futur i ens envaeix la incertesa el nostre cervell ens posa en estat d’alerta. L’inconvenient de la vigilància contínua és que ens impedeix relaxar-nos, interfereix amb la nostra capacitat de relacionar-nos, de funcionar en el treball i de gaudir la vida. A més, afebleix el nostre sistema immunològic i ens predisposa a sofrir trastorns digestius, hipertensió, esgotament, ansietat, irritabilitat, insomni i, en molts casos, depressió.

    La consciència de vulnerabilitat està alimentada per la por a l’imprevist. Es tracta d’una por indefinida, latent i incòmode, que ens roba la tranquil·litat i ens transforma en caràcters aprensius, suspicaços, irritables. Fomenta en nosaltres un estat emocional d’incertesa constant que consumeix el nostre ànim, limita la nostra imaginació, constreny l’horitzó de les nostres aspiracions i mina la nostra capacitat per pensar amb claredat i prendre decisions. Aquesta por no es limita al que ens pugui ocórrer a nosaltres, sinó que també temem pels nostres familiars i amics, per persones que no coneixem i per la comunitat en general.

    Per mantenir l’equilibri en èpoques d’inseguretat necessitem afermar la confiança en nosaltres mateixos i la sensació que podem prendre decisions i controlar raonablement el nostre programa de vida. Per començar, atès que en temps d’incertesa el que ens imaginem sovint és pitjor que la realitat, la informació més beneficiosa és la que separa clarament fets reals i dades conegudes d’especulacions i temors. La inseguretat es fa més suportable si comptem amb la perspectiva que dóna conèixer la veritat.

    Mantenir allò quotidià és important a l’hora de defensar-nos de l’estrès i facilitar l’autocontrol. Compartir la nostra vida amb els altres també ajuda a fortificar la resiliència i l’entusiasme. I és que la convivència solidària duplica la nostra dosi de confiança i elimina la meitat dels nostres temors. Les persones que se senten part d’un grup solidari superen les adversitats molt millor que els qui es troben aïllats o manquen d’una xarxa social de suport emocional.

    Evocar, ordenar i compartir els sentiments d’ansietat, tristesa o indefensió, en un ambient segur i comprensiu, permet transformar les pors abstractes i les emocions confuses en pensaments coherents i manejables. A més, ajuda a validar la realitat de les circumstàncies i legitimar els seus efectes en nosaltres i en els altres. Per aquestes raons, és tan important que ens obrim i compartim els nostres temors i ansietats amb familiars, amics, col·legues del treball o membres d’organitzacions amb els quals compartim valors.

    Als nens i nenes que estan temorosos cal animar-los a explicar les seves pors o a dibuixar-los. Al mateix temps que se’ls escolta i es contesta a les seves preguntes, és bé reconèixer-los que encara que el món en aquests moments sembli menys segur, ells sempre compten amb l’empara dels seus majors.

    Està comprovat que l’activitat física és molt saludable per al nostre estat d’ànim, ja que augmenta la producció de serotonina en el cervell, la qual exerceix un efecte antidepressiu. L’exercici a qualsevol edat ens permet resistir millor les forces negatives que conspiren per robar-nos la vitalitat.

    Així mateix, les activitats solidàries posseeixen un immens poder restaurador i enforteixen la resistència a les adversitats. Exercir una tasca de voluntariat estimula en nosaltres l’autoestima, indueix la consciència de la mateixa competència i ens recompensa amb el plaer de contribuir amb els nostres semblants i al funcionament de la societat. En situacions adverses, les persones que es consideren socialment útils o senten que tenen un impacte positiu en la vida d’uns altres, sofreixen menys d’ansietat, dormen millor, persisteixen amb més tenacitat davant els revessos i s’adapten millor a les circumstàncies desfavorables.

    Al final, com en totes les crisis, els ingredients d’aquest tràngol actual que amenaça el nostre sentit de futur són el perill, però també l’oportunitat. Penso que l’estat actual de temor i incertesa ens ofereix l’oportunitat de conèixer-nos millor, potenciar la nostra solidaritat i enfortir la nostra determinació per resoldre racionalment els conflictes, sense oblidar que el millor negoci que existeix és el ben comú.

  • El CatSalut resta vots

    Com explica Raquel Gallego en el capítol ‘La política sanitària catalana’ del Manual de la UAB 26 “Autonomia i benestar. Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000)”, “la construcció intencionada d’un mercat relacional…va precedir el discurs de la NGP (Nova Gestió Pública)”. I ho va fer implantant la separació de funcions amb la creació del Servei Català de la Salut (CatSalut) com a ens comprador de serveis, contrariant la Llei General de Sanitat, que instava a crear una xarxa única pública de provisió directa, amb el mateix consens sociovergent. Són mostres de la tendència neoliberal del nostre model que vaig denunciar en el meu article del mes passat, així com de la hipocresia i de la inconsistència de l’estil “democràtic” que ens va portar a la crisi, fets que van ser denunciats per un 15M que, després de l’intent de bloqueig al Parlament, tenia el 69% del suport de la població.

    El CatSalut és el responsable d’un model de compra de serveis que ens ha portat a llogar serveis sanitaris essencials a empreses transnacionals només interessades en el negoci, que estan aplicant les pràctiques ideals del neoliberalisme econòmic com és l’eliminació de la negociació col·lectiva i la seva substitució per mecanismes coactius que porten el personal a rebaixar-se individualment la categoria professional, fet prou humiliant però molt rendible per a l’empresa per la reducció de salari que comporta. És el que està passant ara mateix a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya amb el vistiplau del sistema. Que algú m’expliqui com es pot deixar de ser antisistema.

    En el seu procés d’utilització i degradació dels valors més preuats, un altre ‘modus operandi’ neoliberal, el CatSalut també és responsable de vendre a preu de saldo el concepte d’autonomia de gestió. Centrant la gestió en les elits gerencials i (anti)socials que han construït el model, ha pervertit el contingut revolucionari del terme autonomia en fer-la consistir en la llibertat per saquejar els béns públics, evidenciada en  casos de corrupció -alguns encara estan essent jutjats mentre que altres han estat sobreseits perquè la Justícia és un altre dels punts flacs del sistema-.

    Bocabadat em vaig quedar quan, en la seva compareixença parlamentària, Núria Paniello va declarar, amb tota naturalitat, que ella havia deixat de cobrar el seu salari de presidenta del Consorci Sanitari de Terrassa, alt, però inferior al del gerent, per cobrar-lo com a consellera delegada de la Fundació Sant Llàtzer, una de les entitats que conformen el consorci, desviant la despesa cap a la fundació perquè el seu dèficit no computa com el del Consorci. Ara, el consorci està immers en un pla de viabilitat on el perjudicat, com sempre, serà el personal. Per què no desvien el cost de les seves condicions laborals a la fundació? Ah, no! En el mateix sentit va la reestructuració interna de la Mútua de Terrassa, prevista per a aquest començament d’any. El CatSalut es va crear per afavorir només els de dalt i unes estructures empresarials que es suposen sense ànim de lucre.

    Quan Comín va declarar a ‘Diario Médico’ que “utilitzar proveïdors sanitaris heterogenis assegura eficiència, qualitat i equitat, redueix riscos i augmenta avantatges”, de què parlava? De qui parlava? Riscos per al CatSalut, cap ni un. Tots traspassats. Equitat, on? Avantatges, pels gestors. Cedir la gestió és desentendre’s del que passi.

    En els meus escrits mensuals al llarg d’aquest any, he repetit que el model sanitari català ha estat posat en qüestió, i no precisament per De Alfonso, ni tan sols per l’assassí masclista, espanyolista i defensor del sistema Alfons Quintà, sinó per una gran part de la població que s’ha adonat que és un frau. La insistent propaganda del CatSalut, o en general de l’actual model sanitari, no fa sinó tensionar el procés independentista amb un conflicte assimilable al de l’aprovació dels pressupostos. Tan demagògic és dir que primer la independència i després ja decidirem el que calgui, mentre s’està donant per fet que continuarem amb el model, com comparar els pressupostos 2017 amb els de 2008 o 2010, quan en realitat s’ha de triar entre els que s’estan debatent o prorrogar els de 2015. No és casualitat, sinó coincidència en un processisme sense data de caducitat, que el PDECat i els Comuns facin servir, entre altres, els esmentats arguments demagògics.

    Posar en dubte les aspiracions socials o nacionals de la CUP i equiparar-la amb ERC són simples ganes d’ofendre. Em sembla brillant i d’imprescindible lectura l’aportació al debat de l’article de Vidal Aragonès a l’Espai Fàbrica, però entenc que sense renunciar a posar en evidència tot el que hi diu, no a tot arreu preval la desconfiança promoguda pels Comuns. Ni que només sigui pel medi que m’envolta, i malgrat el meu rebuig de sempre a posicions possibilistes, crec que no ens podem permetre una altra pròrroga dels pressupostos de Mas del 2015, que impliquen dedicar més diners a pagar deute en comptes d’atendre necessitats socials, per minsa que sigui la contribució, i que, a més, és important posar a prova el verb independentista de Junts pel Sí, és a dir, demostrar que és el PDECat, protegit per la ceguesa d’ERC, qui està condicionant la Catalunya independent a esquena de la majoria social i posar en primer pla un procés constituent, un referèndum, la independència i un nou govern que, amb més seguretat, faci uns pressupostos més socials per al 2018.

  • El gerent-propietari

    La mort de Fidel Castro, que obre una esperança de democràcia efectiva a Cuba, m’ajuda a entendre per què a casa nostra no prosperen les iniciatives de participació professional efectiva al Govern i la gestió de les institucions sanitàries. Fa pocs dies el tercer Congrés de la Professió Mèdica a Girona tornava a recomanar-ho i el Conseller de Salut Toni Comín presentava la participació professional com una política prioritària del seu departament. Però no hi ha manera. La direcció de la majoria de centres que treballen pel CatSalut desaprofiten el coneixement professional. Les decisions es prenen de dalt cap a baix. L’Hospital Clínic és una de les poquíssimes institucions sanitàries catalanes que disposa d’una estructura formal i efectiva de participació professional. Malauradament el model no arriba a les seves filials.

    D’alguna manera ens passa el mateix que a Cuba. Tenim moltes comissions clíniques consultives però el gerent pren autoritàriament decisions. El model sanitari català, basat en empreses públiques i consorcis que treballen en un entorn planificat ha afavorit l’aparició del que podríem anomenar el «gerent-propietari». Una perversió de la figura de gerent introduïda als anys vuitanta per aportar eficiència i rigor al sistema.

    Malauradament Catalunya no disposa d’un sistema meritocràctic, objectiu i transparent d’accés als càrrecs de gestió. Aquests es consideren càrrecs «de confiança». Es cobreixen per vinculació política, amistat personal o senzillament per estar en el lloc adequat en el moment adequat. A partir del nomenament, i no abans, els gerents més responsables comencen a formar-se. Molts no ho fan. La majoria té una vida curta lligada al poder polític del seu mentor, però alguns, amb un gran olfacte pel poder es perpetuen en el càrrec. Es converteixen en «propietaris» de la seva organització. Blinden la seva posició afavorint els veritables poderosos del sistema de salut. Teixeixen una complicada xarxa clientelar mitjançant la contractació de personal i de serveis. Si tenen la sort d’estar en un centre petit, allunyat dels focus mediàtic, influeixen sobre la composició del patronat que hauria d’anomenar-los i controlar-los. Gestionen curosament la informació per fer-se’n imprescindibles, renten la roba bruta a casa i no perden l’ocasió d’exercir tot el seu poder sobre els més dèbils de l’organització.

    En aquest context, el pacient, la innovació o la millora tenen molt poc espai. El gerent-propietari només afavoreix les persones i les iniciatives orientades a perpetuar-se. Com Fidel feia a Cuba, el gerent-propietari bloqueja tota maniobra que limiti la seva capacitat de decisió. Impedeix qualsevol projecte de participació professional perquè el considera una amenaça al seu estatus. Elimina tota veu dissident. Prefereix mantenir una estructura immobilista orientada al poder que aprofitar la intel·ligència col·lectiva de l’organització per prosperar. Es converteix en l’obstacle al progrés i els pacients en pateixen les conseqüències.

    Penso que les institucions que anteposen els interessos personals del gerent a la millora assistencial mostren molt poca sensibilitat amb la població que cobreixen. A Cuba ha arribat l’esperança, aquí la tindrem quan eliminem els lideratges tòxics que impedeixen una participació professional efectiva per millorar l’atenció clínica als ciutadans.

  • L’adjudicació d’un CAP de Tarragona a una empresa privada: en el punt de mira de la justícia

    El 2013 un Centre d’Atenció Primària de Tarragona, el CAP Muralles, va deixar de ser gestionat per una empresa pública per passar a mans de la societat mercantil Salut Muralles SLP. En aquesta operació per la qual es va adjudicar la gestió a Salut Muralles SLP – societat limitada professional creada per un grup d’empleats del CAP Muralles- la CUP i els sindicats Metges de Catalunya, el d’infermeria SATSE i CGT hi veuen diverses irregularitats i així ho han fet saber a la Fiscalia Provincial de Tarragona. El cas està actualment sota investigació de la Fiscalia i del Jutjat d’Instrucció número 2 de Tarragona.

    Segons informació facilitada per la CUP, l’operació es remunta al 2012 quan el Servei Català de la Salut (CatSalut) va obrir un concurs per gestionar el CAP Muralles, fins llavors gestionat per Gestió i Prestació de Serveis de Salut (GiPSS), una empresa pública creada l’any 1992 i adscrita al CatSalut, que ofereix atenció sanitària, social i domiciliària en l’àmbit territorial del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. En aquest concurs GiPSS, llavors amb el doctor Xavier Bria com a gerent, no s’hi va presentar per motius que aquest mitjà no ha pogut confirmar amb el Departament de Salut en el moment del tancament d’aquesta edició. En una segona convocatòria de concurs Salut Muralles SLP s’adjudica la gestió del CAP i l’abril del 2013 el centre Muralles esdevé un Equip d’Atenció Primària (EAP) autogestionat pels seus propis treballadors a través de l’empresa Muralles Salut SLP, seguint el model de gestió de les Entitats de Base Associativa (EBA) i convertint-se en el segon CAP autogestionat de la comarca de Tarragona, i l’onzè en tot el territori català.

    Les primeres sospites de la CUP apareixen quan al setembre del 2013, després de ser cessat per la fusió de les gerències de GiPPS i de l’ICS, Xavier Bria es reincorpora a la seva plaça de facultatiu al CAP Muralles i més tard compra accions de l’empresa Muralles Salut SLP convertint-se en el soci majoritari i també, mesos més tard, en president del seu Consell d’Administració. Segons constaten la CUP, MC, SATSE i CGT la sospita parteix del fet que Bria va signar un acord -mentre era gerent de GiPPS ( Juliol 2010- Juliol 2013) i pocs mesos abans del concurs públic- en el qual constava la futura operació d’adquisició d’accions i s’estipulava el seu nomenament com a president del Consell d’Administració. «Entenem que hi ha indicis que aquesta persona ha fet ús d’informació privilegiada des d’una posició pública», diu la regidora de la CUP a Tarragona Laia Estrada a aquest mitjà. Segons explica per telèfon Estrada, les investigacions de la Guàrdia Civil durant la fase d’instrucció «aporten molta llum al cas» i parla dels «efectes de la privatització que el model actual permet» per denunciar els jocs d’interessos.

    Derivacions a l’Hospital Santa Tecla

    A banda de les possibles irregularitats en l’adjudicació la CUP i les tres formacions sindicals destaquen que des de l’inici de la gestió del CAP Muralles per part de Muralles SLP, tots els serveis que es derivaven a l’Hospital Joan XXIII -un dels vuit hospitals de l’ICS- van passar a ser derivats a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, propietat de l’Arquebisbat de Tarragona.

    Segons el contracte per la prestació de serveis assistencials entre el Servei Català de la Salut i Muralles Salut SLP, l’anualitat percebuda com a contraprestació pels serveis que ofereix és de 2.388.920 euros i pot tenir una durada màxima de deu anys, prorrogable per períodes d’un any durant aquest màxim. El que també preveu el contracte signat és que «el centre hospitalari preferent de referència és el centre de la XHUP Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, amb el qual establirà els mecanismes de relació i coordinació adients», com ja està fent.

    En aquests moments la Fiscalia investiga si la relació de fets en l’adjudicació del CAP Muralles és casual o, si per contra, darrere d’aquestes operacions hi podria haver un presumpte delicte de negociacions prohibides per empleats públics i ús d’informació privilegiada, infraccions per les quals Bria està sent investigat -antic imputat-. Les quatre formacions -CUP, MC, SATSE i CGT- consideren que el conflicte d’interessos i ús d’informació privilegiada que segons denuncien passa amb el cas Muralles es podria repetir en altres casos de la sanitat tarragonina. Sospites que es desprenen, diuen, de la informació recopilada per la Guàrdia Civil.

  • Com podem millorar la gestió de l’Institut Català de la Salut (ICS)?

    Fins l’aprovació de la llei de reforma de l’ICS del 2007 aquesta entitat tenia un problema de manca d’instruments de gestió que la fessin més eficient. Tenia les limitacions d’un pressupost administratiu que dóna molt poca capacitat i agilitat a la gestió de la sanitat. La gestió de personal amb criteris funcionarials, plaça en propietat, borsa de treball, tampoc ajudaven a la seva eficiència. L’ICS te una  visió molt centrada en la pròpia institució i les seves dinàmiques internes administratives, amb manca d’autonomia de gestió, tan territorial com de centres i de professionals, i amb una direcció massa centralitzada.

    La llei 8/2007 del Parlament de Catalunya (aprovada per consens de tots els grups parlamentaris) tenia la vocació i la capacitat per arreglar aquests problemes, però curiosament aquesta llei no s’ha acabat de desenvolupar i el govern dels senyors Mas i Ruiz ens proposaven reformar l’ICS i dividir-lo en varies empreses al territori constituint com a excusa els denominats Consorcis.

    Nosaltres ens hi varem oposar, entre d’altres, per les següents raons:

    El trossejament de l’ICS, reivindicació històrica de la patronal privada del sector sanitari, seria el principi de l’esfondrament dels principals valors del nostre sistema sanitari públic. Del seu nivell d’equitat, superior a molts d’altres dels països del nostre entorn. De la seva qualitat i eficiència, superiors a moltes d’altres. Del model de Sistema Nacional de Salut integral molt superior en resultats de salut i en valors. I suposaria perdre el seu caràcter totalment públic, el que impedeix fer de la salut i la malaltia un negoci.

    El trossejament també és contrari als principis d’integració i integritat prioritaris segons la Llei General de Sanitat, la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya i les evidències científiques, per a una política de millora de la salut de les persones. El trossejament empresarial en sanitat és contrari a l’eficiència i a l’estabilitat. Es dóna l’argument de que la gran dimensió de l’ICS el fa molt difícil de governar i gestionar. És un criteri contrari a la tendència a la fusió d’empreses, no renyida amb major autonomia de gestió, a més va en contra de la reducció i concentració d’empreses públiques recomanada pels governs.

    En d’altres sectors quan es vol eficiència i estabilitat les empreses es fusionen; en canvi es creen “grups empresarials” quan es vol fer enginyeria financera per pagar menys impostos o per tenir facilitat de desprendre’s de parts del grup. Hi ha evidència de que el minifundisme empresarial en la sanitat catalana concertada ha estat negatiu per la reducció de costos del conjunt del sistema, ha frenat molt i de forma tant negativa com explícitament intencionada les possibilitats de sinèrgies (unificació de compres, sistemes d’informació, logística).

    Aquet situació ha frenat la transparència, fins i tot de forma perversa, amb l’objectiu d’amagar on hi havia costos injustificats i sobrefinançament públic del qual s’han beneficiat els seus responsables.

    La Llei de l’ICS de juliol de 2007, de creació de l’empresa pública, preveu, en el seu article 5.1., que la institució “actuï d’acord amb els principis: d’eficiència, per mitjà d’una gestió pública, moderna i rigorosa, amb autonomia de gestió, d’eficàcia, de simplificació, de desconcentració, descentralització territorial, de racionalització, de transparència, d’agilitat, d’avaluació de la gestió, de sostenibilitat, de cooperació, de participació social i corresponsabilitat dels seus professionals, de continuïtat del procés assistencial, equitat en l’accés a les prestacions, proximitat i orientació de la gestió als ciutadans”

    En els articles 31 i 32 dels Estatuts de l’ICS es preveu que “els professionals i els seus directius puguin prendre decisions adequades a la seva realitat específica, en el nivell més proper als usuaris, d’acord als recursos disponibles i sent corresponsables dels resultats obtinguts”.

    En els darrers anys existeix l’experiència de major autonomia en els equips de Primària de l’ICS, experiència força reeixida que ha posat de manifest les bondats del camí emprés i les dificultats que caldria superar, possiblement amb canvis normatius, sobretot en els temes de gestió econòmica i de recursos humans. Caldrà doncs aprofundir en aquest camí. Millorant l’ICS estem defensant el nucli vertebrador de la sanitat pública de Catalunya. Cal aprofitar els temps de canvi.

    Aquest article està inspirat en els documents fruit d’un debat entre professionals i ciutadans organitzat pel Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) l’any 2012. Els documents complerts es troben a www.caps.cat   Com que creiem que  avui, amb el model  sanitari de Catalunya posat altre cop a debat d’actualitat, el document pot ser d’utilitat i per això l’hem recuperat.

    Martí Valls. Coordinador del debat CAPS, Francesca Zapater. Presidenta del FOCAP, Toni Tuà. Grup polítiques de Salut del CAPS