Just Deploy It!

Etiqueta: ginecologia

  • Les donants d’òvuls es queixen de manca de cures davant els canvis físics i psicològics del procés

    «Hola! Una de les nostres donants va tenir una sorpresa molt especial a una de les seves visites. Vols saber més?».

    Irene (tots els noms de donants seran ficticis) té ara 26 anys i en fa dos que va donar òvuls, però encara segueix rebent missatges de la clínica animant-la a tornar. En aquesta ocasió li arriba a través de Whatsapp juntament amb un vídeo en què un famós cantant de pop espanyol apareix, sense previ avís, en la consulta d’una noia. Com ella és el seu fan, li fa una il·lusió tremenda. El missatge acaba un comiat emotiu: «Agraïm un cop més la teva generositat. Donar és estimar».

    És una cosa habitual, les clíniques de reproducció basen el seu màrqueting -tant per captar donants d’òvuls, com perquè repeteixin les que ja ho van fer- a ressaltar que es tracta d’un acte d’amor desinteressat amb el qual ajudar a una altra dona a ser mare – «un gest teu pot canviar la vida d’una altra persona,» diu la clínica Barcelona IVF. Això, però, contrasta amb l’opinió generalitzada entre les donants: ningú se sotmetria a un procés com aquest si no fos pels diners que et donen en finalitzar: entre 600 i 1.000 euros.

    Entre elles hi ha dones com Carolina, que va donar òvuls quan tenia 18 anys per una simple raó: era estudiant, no tenia diners i li va semblar una forma fàcil de guanyar-lo. O Nerea, donant amb 23: «En aquell moment estava sense treballar i el que em va animar a fer-ho van ser els diners fàcils; em sortien moltíssimes publicacions en xarxes socials, sobretot a Instagram, on s’anunciava que seria un procés senzill i poc molest, i també que seria un bon gest que ajudaria a una altra dona».

    A més de potenciar el caràcter altruista del procés -les referències al tema econòmic únicament es fan a través del terme «recompensa» – també hi ha missatges que combinen una estètica juvenil amb la idea d’empoderament femení. Al web d’Eudona, per exemple, ens rep una dona amb els braços enlaire, i al seu costat llegim: «mai hi va haver un millor moment per ser dona». A continuació apareixen tres noies de festa, «únete a la revolución del…»; i en el slide final un hashtag: #YoDonoPorque, al costat d’un botó rosa on llegim la paraula donar amb majúscules.

    Flavia Rodríguez, directora mèdica d’aquest centre, explica que el que pretenen és «reflectir el perfil actual» de les dones que donen òvuls, mentre que la informació mèdica detallada s’ofereix de forma presencial a la primera consulta.

    Que aquestes fórmules puguin vorejar el purplewashing (estratègies de màrqueting que utilitzen eslògans feministes buidant-los de la seva reivindicació original) és problemàtic quan generen un sentiment de vergonya entre les donants; i fins i tot després, també de culpa, quan les seves experiències no es corresponen amb el relat publicitari.

    «Recordo que abans de començar el procés vaig anar a una xerrada informativa que donava la clínica a les futures donants, però més que informar-nos sobre el procés, no feien més que repetir-nos el feliç que anava a ser una altra persona gràcies a nosaltres, com si la felicitat d’altres dones fos la nostra responsabilitat», explica Carolina, que va viure tot el procés sola, i només ho va explicar a la seva mare la nit anterior a la punció perquè tenia por de l’anestèsia general. «Ella es va afartar de plorar», recorda.

    La seva experiència tampoc va millorar en rebre els diners: «Vaig sortir de la clínica, vaig ingressar els 900 euros al banc i em vaig comprar una bossa i una bufanda. En aquest ordre. Recordo que els dies posteriors a tot això em sentia tan bruta que em van passar a semblar poquíssims diners, no parava de menjar-me el cap amb què el que havia fet era la versió light dels ventres de lloguer i, en estar en contra, sentia que m’havia fallat com a dona. D’aquí ve la vergonya».

    Quan arriben a la clínica

    Un cop passat aquest primer filtre de captació, la llei actual de reproducció assistida obliga que a la primera visita la clínica informi amb claredat a les possibles donants sobre les proves a què s’han de sotmetre prèviament, les condicions del procés i els canvis físics que experimentaran. Tot això queda plasmat en un consentiment per escrit que la donant haurà de signar.

    Des de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia valoren positivament la rigorositat d’aquest procés: «La informació que es dóna les donants és estricta, concreta i veraç. Els consentiments donen informació fefaent del procés i els seus possibles riscos o complicacions. Totes les donants accepten conscientment i lliurement el procés», resumeix la doctora Corazón Hernández, secretària de la SEGO.

    En general, les donants també confirmen que van rebre una informació que es va ajustar als canvis que després van viure. «El primer dia van estar amb mi més de dues hores explicant-me tot amb detall, i en cada visita em van dir quines podrien ser les molèsties més comunes. A més em van oferir un número de Whatsapp a què podia enviar els meus dubtes», resumeix Tatiana, que va donar per primera vegada amb 24 anys i ja ho ha fet en tres ocasions més.

    Per això, els casos en què les seves experiències no van ser del tot positives, això no va tenir a veure tant amb la falta d’explicacions mèdiques, sinó amb l’absència d’un acompanyament emocional i d’un tracte més proper. «Les visites que feia a la clínica durant el procés seguien una dinàmica bastant estricta en què gairebé no hi havia marge per parlar sobre com m’havia sentit durant els dies que havien passat des de l’última revisió», explica Susana, que ha estat donant dues vegades, la primera amb 21 anys i la segona amb 22.

    «En la majoria d’ocasions només veia el ginecòleg quan era a la llitera nua de cintura cap avall i quant acabava de revisar-me se n’anava i ja no el veia fins a la pròxima revisió, de manera que no existia un espai en el qual almenys estigués completament vestida i relaxada per fer les preguntes que tenia. Quan em vestia de nou les infermeres em donaven la medicació, m’explicaven com prendre-la, em donaven cita i pràcticament m’acomiadaven en el moment».

    Mentre que la llei obliga que les donants passin una enquesta per comprovar que no tenen cap patologia mental prèvia, no preveu cap mesura respecte als aspectes psicològics involucrats en el procés de donació. Les clíniques no són alienes a aquest problema i per això en algunes, com és el cas del centre de reproducció assistida Juana Crespo a València, compten amb una psicòloga clínica que està amb elles en una segona visita per parlar del procediment i com els afectarà.

    La doctora Paloma Baviera, responsable del programa d’ovodonació, explica que tenen «una línia de telèfon de contacte directe amb les donants perquè elles puguin preguntar el que vulguin, abans i durant el procés». Admet que aquest procediment respon al fet que, tot i que sempre es dóna la mateixa medicació, els cossos responen de manera diferent, i també els estats d’ànims són molt variables. Es tractaria d’una atenció que no forma part de les obligacions legals i que, de fet, no és estandarditzable.

    «Fa set anys que treballo amb donants i és veritat que no en totes les clíniques es treballa igual i que l’acompanyament no és el mateix. Nosaltres les consentim molt i això fa que acostumin a repetir després de la primera vegada. Jo mateixa barallo perquè mai se’ls consideri pacients de segona, perquè estan fent una tasca imprescindible perquè funcioni l’altre costat de la clínica», explica Baviera.

    L’experiència de la Sandra, que ja ha donat en quatre ocasions -la primera amb 18 anys- i tornaria a fer-ho si tingués una necessitat econòmica, podria servir com a exemple des de l’altre costat: «Em van informar dels riscos que existien. Però més que explicar-me’ls de viva veu em van donar un dossier perquè m’ho llegís i firmés a casa i després van respondre totes les meves preguntes». Per això afirma també que no té cap queixa en aquest sentit: «van ser súper propers i em van tractar amb la màxima amabilitat i atenció en tot moment».

    Després de donar

    Un cop realitzada la punció (mètode d’extracció d’òvuls), el més habitual és que es citi a la donant uns dies després, quan ve la regla, per tal de comprovar que l’estimulació ovàrica no ha produït cap dany i els ovaris han recuperat la seva grandària. No obstant això, aquestes cures es consideren un extra i no sempre es donen: la primera vegada que Claudia va donar òvuls tenia 21 anys i es va despertar després de la punció amb molt de dolor en els ovaris, gairebé sense poder aixecar-se.

    Però com aquest mateix dia li van dir tot havia anat segons el previst, va donar òvuls una segona vegada quan va necessitar els diners. «Vaig tenir una experiència molt dolenta, molt pitjor que la primera, després de la punció vaig perdre molta sang i tenia molts dolors, no podia aixecar-me i en la mateixa clínica em van haver de fer una endoscòpia. Després d’unes hores només em van dir que podria ser al·lèrgica a l’anestèsia general, que el meu cos no l’havia acceptat i no parava de moure’m durant la punció, però sense moltes més explicacions».

    I afegeix amb resignació: «El pitjor és que els vaig demanar una fitxa mèdica per tenir consciència de tot el que m’havia passat i la clínica no volia donar-me-la, no volien que comentés res perquè no hi hagués problemes amb les donants que estaven en el procés o aquelles que anaven a començar».

    Des del centre IVI a València, una de les clíniques amb més experiència en tractaments de fertilitat a Espanya, la doctora Pilar Alamá, responsable del programa de donació d’òvuls, entén que resoldre aquest tipus de complicacions i explicar-les ha de ser responsabilitat de la clínica. En aquest centre, a més de fer una crida per veure que estan bé a les 24 hores, i una altra als dos o tres mesos, sempre atenen de forma gratuïta les reclamacions post donació que pugui haver-hi per part de les donants. Així mateix, tenen en compte un altre tema d’especial preocupació per a elles com és la possibilitat que hi hagi efectes secundaris a llarg termini. «A IVI vam fer un estudi basat en el seguiment d’algunes de les seves donants, que confirma que el nombre repetit de donacions, a priori, i a curt termini,

    És una informació que també repeteixen des de la clínica Juana Crespo – «no hi ha cap evidència que a causa de l’augment d’estrògens es produeixin malalties, encara que som conscients d’aquestes denúncies» – i des de la SEGO: «L’estimulació ovàrica amb gonadotropines de forma controlada és un procés àmpliament estudiat en milions de dones, donants o no, sotmeses a tècniques de reproducció assistida, en cap cas s’han pogut observar riscos a mitjà o llarg termini relacionats amb ella».

    L’estudi més ampli a què es remeten és un que va dur a terme mitjançant el seguiment a dones que s’han sotmès a un o dos cicles d’estimulació ovàrica -el mateix tractament pel qual passa una donant però fins en sis ocasions- per poder ser mares mitjançant fecundació in vitro, i que efectivament, nega que a llarg termini hi hagi evidències que provin la relació entre aquest tractament i l’aparició de càncer de còlon o càncer de mama.

    Però si algunes donants segueixen tenint dubtes sobre els efectes secundaris és perquè els seus períodes no han tornat a ser iguals, o fins i tot han tingut complicacions més greus que altres especialistes han atribuït a la donació. Entre elles està Elena, donant amb 18 anys, que va ser diagnosticada amb ovaris poliquístics i un ovari gandul just un any després de la donació: «En preguntar-li a la ginecòloga de la seguretat social si podia ser conseqüència de la donació, em va dir que, si bé no s’ha establert que la hiperestimulació causi aquest tipus de malalties, si es creu que estan relacionades». Tot i que no recorda haver llegit res d’ovaris poliquístics o mandrosos en la informació que li van donar a la clínica – «i sé que no patia de cap d’aquestes patologies perquè em faig revisions habitualment».

    Per altres, no són les molèsties o canvis físics el que els recorda que van donar òvuls, sinó un sentiment de penediment. «A nivell personal, m’he replantejat sovint la moralitat del que vaig fer i la veritat és que encara no he arribat a una conclusió clara. No em refereixo al fet de donar òvuls en si -això no em genera cap debat, ja que va ser una decisió que vaig prendre lliurement (encara que per diners) – sinó a contribuir, d’alguna manera, al fet que només les persones que sí que tenen els diners suficients per fer-ho s’ho puguin permetre», explica Maria, l’experiència (amb 21 anys) no va ser complicada, però admet que li costaria molt tornar a donar. «El debat amb mi mateixa ha anat en aquesta direcció. És la transacció de diners i el negoci a què contribuïm el que em genera dubtes».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Un Nobel de la Pau carregat de simbolisme per combatre una realitat atroç: la violència sexual

    Nadia Murad és una activista iazidí que va ser segrestada l’any 2014 per l’autoanomenat Estat Islàmic durant el setge i la matança de Sinjar al Kurdistan iraquià. Murad fou convertida en esclava sexual, sent una de les més de 3.000 nenes i dones iazidís que han estat víctimes de violència sexual perpetrada pel grup gihadista com a estratègia militar. D’ençà que va poder fugir, s’ha convertit en una de les veus més destacades per a conscienciar sobre les dinàmiques i els efectes que envolten la violència sexual i de gènere en conflictes armats.

    Per la seva banda, Denis Mukwege és un ginecòleg que ha destinat gran part de la seva carrera professional a atendre i ajudar a milers de dones víctimes de violació i ablació a la República Democràtica del Congo (RDC), que en diverses ocasions ha estat etiquetada com «la capital mundial de les violacions». Mukwege ha condemnat repetidament la impunitat per violacions massives i ha criticat el Govern congolès i el d’altres països per no fer prou per aturar l’ús de la violència sexual contra les dones com a arma de guerra.

    El Nobel de la Pau d’enguany entrellaça així dos camins que, tot i no tenir el mateix origen, són complementaris en el testimoniatge d’una realitat atroç: malgrat que la violència sexual és un dels signes més recognoscibles dels conflictes armats contemporanis, només s’albira la punta de l’iceberg de la problemàtica.

    Els delictes sexuals són considerats avui en dia com a violacions especialment greus del dret internacional, i es poden classificar com a crims de guerra, crims de lesa humanitat o actes de genocidi, depenent del mètode i del context. La violència sexual en conflictes armats es dirigeix contra la població civil en general i molt especialment contra les dones i nenes. Si bé actualment es reconeix el seu caràcter freqüent i sistemàtic, és un fenomen que ha restat invisible i invisibilitzat en l’anàlisi de la guerra al llarg de la història. La por a les represàlies, els sentiments de culpa o de vergonya i els tabús que impliquen la relegació dels drets sexuals i reproductius a un segon pla restringeixen la possibilitat de denúncia dels abusos i tortures per part de les víctimes. També existeixen, però, greus barreres materials que dificulten el seu abordatge holístic i augmenten els riscos de seguretat i d’integritat física, com són la manca d’infraestructures de comunicació i desplaçament, les barreres d’accés a la justícia o la falta de mecanismes de detecció, acompanyament i assistència integral.

    La violència sexual en els conflictes armats no acostuma a perpetrar-se de forma aïllada i això també suposa una dificultat afegida en la seva anàlisi. Forma part de tot un entramat tàctic ofensiu on altres violències prenen forma simultània, tals com són el segrest, el reclutament i explotació infantil, la destrucció de béns, els robatoris o els homicidis. Les seves causes -directes i indirectes- són nombroses: des d’un clima d’impunitat generalitzada, que facilita alhora la proliferació d’armes petites i lleugeres, passant per l’absència d’un sistema normatiu clar que reguli la prohibició de la violència sexual com a crim, així com l’existència de vulnerabilitats múltiples (persones desplaçades internament, sense recursos socioeconòmics, vídues, etc.), la destrucció dels vincles comunitaris i el minvament de la resiliència individual. La violència sexual en contextos de conflicte armat s’utilitza, per tant, com un mecanisme tàctic de dominació i terror per part d’actors estatals, militars i policials, membres de grups armats no estatals organitzats, personal d’empreses militars privades i de seguretat, entre d’altres. En tots els casos, té conseqüències devastadores, principalment per a les mateixes víctimes i els seus familiars, pels seus efectes físics, psicològics i socioeconòmics, però també té conseqüències per a comunitats senceres quan els cossos s’instrumentalitzen i la por, intimidació i repressió es converteixen en una força destructora del teixit social.

    Així mateix, si bé la violació i altres formes de violència sexual i de gènere tenen una incidència alarmant en contextos de vulneració sistemàtica de drets humans com els conflictes armats o crisis humanitàries, és també necessari recordar que és una xacra que està ancorada diàriament a cada continent i que no té una condició única; no necessita cap cicle de conflicte concret per tenir lloc i reproduir-se. És una de les expressions de la violència contra les dones que s’articula a través del patriarcat i de la visió compartida de la masculinitat hegemònica, trobant el seu propi reforç en relacions de submissió i dominància imposades des d’una posició de poder, jerarquitzada i desigual.

    El Premi Nobel de la Pau no pot deslligar-se de la marea feminista global que, especialment des de 2017 arran del moviment #MeToo, ha anat condicionant l’agenda política i ha mostrat reiteradament el rebuig contra tota forma de violència sexual i de gènere. Moltes dones reconegudes socialment han admès per primer cop la seva condició de víctima d’abusos o agressions sexuals i moltes altres han sortit als carrers per defensar la necessitat que els drets sexuals i reproductius tinguin la mateixa consideració que altres drets humans i per denunciar la cosificació constant que pateixen les dones en tots els contextos. La conscienciació i sensibilització envers una realitat que ha estat ensorrada contínuament en tots els sectors i des de tota posició social, va prenent força motora, tot i ser encara relativitzada per una cultura patriarcal que l’ha minimitzat històricament com a fenomen natural i inevitable.

    La violència sexual no és una problemàtica indefugible i, per aquest motiu, l’atorgament del Nobel de la Pau a Nadia Murad i a Denis Mukwege esdevé un toc d’atenció a la comunitat internacional: la lluita contra la violència sexual és un dels principals reptes pendents en un marc de justícia global i el primer pas és trencar amb la seva normalització. El guardó representa, per tant, un reconeixement carregat de simbolisme: és una contribució destacada a la visibilització i conscienciació de la violència sexual com a greu violació dels drets humans de les dones que urgeix abordar; una evidència de la necessitat de reforçar la resposta humanitària i les estratègies de prevenció i de suport dirigides a gestionar les seqüeles físiques i psicològiques de les sobrevivents i les seves comunitats; un reconeixement a la resistència i a les minories nacionals, ètniques, racials i religioses que estan sent perseguides, esclavitzades i exterminades; una mostra de gratitud i admiració a la tasca diària que desenvolupen multitud i diversitat d’actors de la societat civil en països en conflicte armat o en contextos de conflicte social greu; i un homenatge per a aquelles persones que, avantposant-se a tota contrarietat, han aconseguit trencar el silenci i alçar la veu de denúncia per a totes les que ja no ho poden fer i per a totes les altres que fan de l’anhel de llibertat el seu bri d’esperança.

  • «Et passes molt temps creient-te una sonada i una incompresa: a les dones que tenim endometriosis ens han posat en el sac del famós histerisme»

    L’endometriosi afecta 1 de cada 10 dones en edat reproductiva, segons dades de la Societat Mundial d’Endometriosis. Traduït a l’estat espanyol això indica que aproximadament la pateixen 2,5 milions de dones. És la primera patologia ginecològica però aquesta malaltia encara és bastant desconeguda per la societat i part de la comunitat mèdica.

    Davant d’una situació de subdiagnòstic es va trobar durant anys Núria Lleonart, finalment operada d’endometriosi a la Dexeus. Amb aquesta malaltia des dels 14 anys no va trobar ningú que li digués el que patia fins als 31. Entre aquestes edats, va prendre anticonceptius per regular els forts dolors que patia i va haver d’aguantar situacions de menyspreu per part de companys i professionals. «Et passes molt temps creient-te una sonada i una incompresa: a les dones que tenim endometriosi ens han posat en el sac del famós histerisme», explica Lleonart, a qui abans de ser diagnosticada van arribar a derivar-la a psiquiatria en no creure’s aquests dolors. Ara, recorda amb alegria haver trobat algú que finalment la diagnostiqués i que, com diu ella, li donés «confiança i un tracte espectacular» per fer-la sentir «absolutament acompanyada».

    El problema és que realitzar el diagnòstic no sempre és fàcil, perquè de vegades no presenta símptomes i moltes dones associen el dolor que provoca a la síndrome premenstrual a la menstruació. Davant d’això, Lleonart ens explica que si la regla és natural no hauria de fer mal i, que si fa mal, és que alguna cosa passa. Després de provar anticonceptius, va pensar que els dolors podien venir per patir còlics nefrítics que afecten el sistema urinari i els intestins però no feia sorra ni treia pedretes i també ho va descartar. No saber què li passava la feia sentir «molt enfadada, dolguda i enfonsada» perquè, per Lleonart, a banda dels dolors, no saber què li passava i que companys de feina la jutgessin li feia sentir «molta soledat».

    «No tenia justificació vàlida per faltar a la feina i la ràbia i la tristor que això va generar-me va fer que comencéssim a buscar algú que li posés nom a què em passava», segueix. Lleonart agraeix l’ajuda en aquesta cerca a la seva parella doncs, com explica, també li era «molt difícil explicar que tens tant dolor que no pots ni tenir relacions sexuals». I així, finalment, va trobar el Dr. Pere Barri Soldevila, coordinador de la Secció Quirúrgica i responsable de la Unitat d’Endometriosi de Dexeus Dona que es troba al Departament d’Obstetrícia, Ginecologia i Reproducció de l’Hospital Universitari Dexeus.

    Una nova tecnologia menys agressiva per a la cirurgia d’endometriosis permet una millor preservació de la funció ovàrica de les pacients

    L’endometriosi és una patologia benigna, que provoca dolor i altres trastorns que afecten la qualitat de vida. Es caracteritza per la presència de teixit endometrial fora de l’úter, habitualment en la pelvis o els ovaris, encara que pot estendre’s a altres teixits. Si ho fa, pot arribar a comprometre la fertilitat. De fet, entre un 30 i un 50% de les dones amb endometriosi tenen problemes de fertilitat.

    El Dr. Barri demana «més esforços i conscienciació» a la comunitat mèdica per diagnosticar aquesta malaltia, ja que «el retard en el diagnòstic fa que després hi hagi més problemes tant en fertilitat com en dolors». Pel que fa als dolors, Lleonart va haver de passar quatre vegades per quiròfan. Després de la primera operació va poder tirar endavant gràcies a un tractament hormonal que, com explica, va deixar per poder tenir fills tot i que mai n’havia volgut tenir. «Jo sóc fèrtil i podia tenir fills però mai he volgut per decisió pròpia. Després de l’operació la pressió social va fer que m’ho replantegés i vaig deixar les hormones però no va anar bé i vaig haver de tornar al tractament», ens explica Lleonart qui va haver d’operar-se de nou.

    Ara, una nova tècnica que han realitzat per primer cop a l’Hospital Universitari Dexeus podria evitar aquestes segones operacions. El Dr. Pere Barri ens explica que l’endometriosi és una de les cirurgies més complexes i amb aquesta nova tecnologia la tècnica és més ràpida, més precisa i més segura, conservant la resta d’òrgans íntegrament. «El bisturí funciona amb plasma i pots ser molt més curós, et dóna una major sensació de seguretat i confiança», ens explica el Dr. Barri que específica que fins ara hi havia molt bons resultats però així tens més garanties de preservar la fertilitat de les pacients, ja que és menys probable que l’ovari sa es faci malbé.

    Sobre fertilitat i treure’s la matriu de fet van fer un pacte la Núria Lleonart amb el seu doctor, el Pere Barri qui en operar-la va dir-li que el cos havia de viure un envelliment natural i que calia ser conservador amb aquests tempos però quan tingués 40 anys la deixaria escollir. «En la cirurgia d’endometriosi és poc freqüent treure la matriu i la Núria no ho necessitava, podria haver canviat d’opinió», ens diu al respecte Barri.

    La Núria ara té 43 anys: amb endometriosi des dels 14 no va ser diagnosticada fins als 31. Va ser operada tres vegades i en una quarta intervenció amb 40 anys va treure’s la matriu. Ara diu que està «feliç de la vida» i, com a psicòloga de professió que és, es dedica a treballar en la difusió d’aquesta malaltia i en el seu acompanyament. «És una malaltia bastant complicada a nivell de vivència: hi ha dones que tenen moltes dificultats en quedar-se embarassades i altres que mai a la vida sabran si tenen símptomes», tanca Lleonart.

     

     

  • En posició ginecològica, de l’estructura a l’experiència

    «Hauries d’anar al ginecòleg» és una sentència ben comú entre les dones. Apareix a certa edat quan, amb l’inici de les relacions sexuals, algú suggereix que ha de «fer-se una revisió», i es va repetint en múltiples ocasions: quan el cicle menstrual és imperfecte o no deixa fer «vida normal», quan es sospita un embaràs o la menopausa, quan hi ha molèsties «allà baix»; quan no hi ha orgasmes o desig, quan «fa massa temps que no hi vas»; quan una relació sexual té risc, quan ens palpem al cos quelcom estrany… En totes aquestes situacions íntimes i sovint inherents al cicle de vida d’una dona, la mirada professional hi té presència i acte. Podríem assenyalar, doncs, la influència de la ginecologia en aspectes fonamentals com el cicle hormonal natural, la sexualitat i el plaer, la concepció i el dret a decidir sobre el propi cos i la reproducció. Influència que s’encarna en la potencial medicalització de processos fisiològics que afecten particularment a les dones en tenir moltes dianes terapèutiques (tal com mostren les reflexions col·lectives del Taller de Medicalització de la dona al llarg del seu cicle vital realitzat el 2016 dins el Cicle Repensant la medicalització en el si dels moviments socials de la vil·la de Gràcia).

    El sistema sanitari sovint problematitza aspectes de la vida, un fenomen que el filòsof alemany Jürgen Habermas va definir com a ‘colonització del món vital’ i que alerta del poder que exerceix una estructura de manera permanent i sistemàtica. El nostre sistema sanitari, sotmès al capitalisme i a la societat heteropatriarcal, intervé de forma específica en els nostres cossos i en les nostres vides. Tal com s’ha estudiat des de l’antropologia mèdica, la biomedicina condiciona la concepció i el coneixement que tenim del nostre cos, crea cultura i determina les nostres pràctiques (Byron Good, Medicina, racionalidad y experiencia). La ginecologia, lluny d’estar-ne exempta, és una de les especialitats biomèdiques en la que més fortament se n’ha reconegut la violència estructural.

    «Posa-la en posició» és l’expressió que posa títol a aquest article. Ho diu la ginecòloga a l’auxiliar, sense ni tan sols dirigir-se a la dona que pretén examinar. Ella desxifra el missatge, es despulla «de cintura a baix», recol·locant-se les sabates tal com li indiquen, puja a la llitera i es reclina; obeeix les ordres. Es disposa a ser explorada i escolta com parlen les bates entre elles, que alternen paraules tècniques amb anècdotes alienes, mentre sol·liciten unes pinces per fer-li una biòpsia que consentirà per escrit en baixar de nou al món de les persones. Seria una lectura simplista no adonar-se dels condicionants estructurals que fan d’aquest contacte interpersonal una situació poc cuidada, però també seria injust no reclamar a ambdues parts la corresponsabilitat de perpetuar-la. Més enllà de la logística de la consulta, ens cal centrar-nos en les formes de relació. La posició ginecològica és tant incòmoda i humiliant com pràctica i natural, el conflicte és quan qui explora no acompanya si no imposa, i en lloc d’informar o formar, omet o sentencia. Potser manquen miralls a la consulta per a veure’s el coll de l’úter, potser manca temps per a una relació digne amb el cos i la persona, però també manca interès en què la dona s’apropiï de la pròpia anatomia, expressi el malestar i construeixi la seva salut.

    «Ho voleu tot i sense dolor». Potser, faria menys mal si es justifiqués, s’informés i es consensués cada acte ginecològic. S’acceptés que els nostres genitals també són sensibles com els dels homes i que sovint som les que patim els símptomes però no som qui els provoca.

    «Per què venies?» Potser el taulell de recepció no és el lloc on fer ‘un triatge’ ni confessar aspectes de la vida personal. I tampoc pot resumir-se amb una paraula el motiu real d’una consulta. Recordo una vegada quan d’estudiant vaig presenciar el menyspreu d’un ginecòleg en atendre a una noia que venia per haver-se palpat «una cosa estranya dins la vagina» i aquest objectivava que es tractava només del coll de l’úter. A ginecologia un motiu freqüent de consulta té relació amb el desconeixement del propi cos i els propis recursos, la por a la malaltia – que sovint és imposada – i la necessitat d’informació de drets i estratègies per abordar lliurement un problema. No s’acut a rebre judicis, dogmes absurds o intromissions sobre la manera de viure.

    «Ho hauries de saber». Aquesta arrogant i culpabilitzadora sentència conviu amb la premissa paternalista de «les dones no saben» (Antropología, género, salud y atención p.193), tal com narra una dona que, en el procés de col·locar-se un dispositiu intrauterí (DIU), descobria aspectes de l’anatomia interna mentre la ginecòloga s’escandalitzava apel·lant a la seva condició d’universitària. Més enllà del classisme absurd, sembla evident que durant molts anys a les dones se’ns ha negat el coneixement del propi cos i del propi plaer per part de forces hegemòniques tant religioses com polítiques. Si encara s’invisibilitza el clítoris en l’educació sexoafectiva a les escoles o l’ejaculació femenina és negada per la ciència (Coñopotens. Manual sobre su poder, su próstata y sus fluidos), sembla un escàndol secundari que l’úter o matriu sigui un òrgan desconegut per a moltes dones. Potser el més xocant és que es redueixi el seu rol al comú dolor de regla pel que tantes dones consulten, i que no s’expliqui que el mecanisme d’acció d’un DIU és la irritació crònica de les seves parets internes.

    «Vinc perquè m’ho mirin» però no pas «perquè m’ho expliquin», doncs no és costum que els metges expliquin als pacients més enllà de les instruccions farmacològiques. «Això és normal» – I què és normal? Que la regla faci mal o que s’hagi d’ometre la seva existència? Que les mames siguin fibroquístiques i els ovaris poliquístics o que el medi ambient ens ompli d’estrògens? «Val, reina?» No, per algunes no val, no som reines, volem comprendre i respectar millor els nostres cossos, les nostres vides.

    Volem resistir el domini d’aquest sistema. Aprofitant la crida a l’autoconeixement del propi cos, faig èmfasi en recursos històrics tals com el moviment feminista i el self-help i en la web de Trótula Crítica, una ginecòloga que forma i informa a qui atén. Convido a l’autoinspecció amb mirall dels propis genitals, a no delegar ni relegar la cura del propi cos, a trencar amb la normalitat amb un artístic regal.

    «Tens parella estable?» La majoria de les vegades aquesta és la primera pregunta per entrar en la intimitat de les teves pràctiques, en comptes de «Tens relacions sexuals?». En la nostra cultura la promiscuïtat té la connotació de risc i és sovint un judici moral i masclista, tal com explica una dona relatant la seva primera visita al ginecòleg. Potser més enllà del risc biològic de contraure unes clamídies o transmetre el VIH, qüestió rellevant de salut pública, la connotació de risc té també un caire psicosocial i ideològic que s’obvia sistemàticament en molts dels centres més tradicionals. No obstant, tal com narren companyes treballadores del CJAS, quan l’abordatge és integral i amb perspectiva de gènere, és possible detectar si rere una relació sexual de risc hi ha una conducta d’abús on la dona ha estat vulnerada i on l’estratègia passa, més enllà de la denúncia, per un acompanyament a l’empoderament de l’afectada.

    La violència estructural a vegades es fa explícita però sovint és silenciosa i té la virulència de naturalitzar-se. Hem normalitzat tant l’agressió que sovint no la detectem, i l’omissió d’informació o l’arbitrarietat són fets altament acceptats. Si és cert que quan ens atrevim a posar de manifest el maltracte se’ns culpabilitza o psicologitza – fet que perpetua i accentua l’espiral de violència -, també és ben cert que callant ens amotllem al que ens mal-tracta. És del que més m’he sorprès en la meva experiència com a resident a les consultes de ginecologia: Perquè les dones no pregunten més? Perquè callen? Sabent que potser és per bloqueig, tal com relata una dona en la seva experiència front un comentari abusiu («Me’n penedeixo d’haver guardat silenci, però intento no culpar-me i, a més, ja no penso callar mai més») faria una crida a prendre posició, a resignificar la ‘posició ginecològica’. Esdevenir més actives en la relació assistencial, preguntar, denunciar i exigir la vivència i la concepció vital dels aspectes de la mateixa intimitat. Aprendre a deixar de ser còmplices en aquesta estructura que exerceix violència simbòlica, noció fonamental d’aquestes línies, que prové de la sociologia (Pierre Bourdier) i ens alerta de les relacions de poder de les que formem part constantment.

  • Les dones pateixen la falta de consens mèdic per abordar la síndrome d’ovaris poliquístics

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La síndrome d’ovaris poliquístics és considerada com una de les alteracions endocrinometabòliques més freqüent en dones en edat fèrtil. No obstant això, les dificultats en el seu diagnòstic i la falta de consens sobre els criteris utilitzats per definir la malaltia fan que molts experts comencin a cridar l’atenció sobre la possibilitat que hi hagi dones que estan sent etiquetades amb una patologia que no pateixen i pot resultar perjudicial.

    Així ho assenyala un estudi publicat aquest mateix any a la revista British Medical Journal, on s’assegura que els canvis de criteri diagnòstic han provocat un augment de la prevalença, que ha passat del voltant d’un 6% a un 20%. Segons les autores de l’article, «a més d’haver de prendre medicaments a llarg termini, etiquetar a les dones sanes amb aquesta síndrome podria tenir un impacte negatiu en la seva salut i benestar psicològic, induint por i ansietat sobre la fertilitat futura i la salut a llarg termini».

    La síndrome d’ovari poliquístic (SOP) consta d’una sèrie de símptomes relacionats amb un desequilibri hormonal que es presenta en dones i nenes en edat reproductiva i que pot provocar canvis en el cicle menstrual, augment del borrissol facial i corporal, acne, quists en els ovaris i infertilitat. La comunitat mèdica ha identificat alguns factors ambientals i genètics que contribueixen al desenvolupament del SOP, però no saben exactament què causa la malaltia.

    Segons els Instituts Nacionals de Salut dels EUA (NIH, per les seves sigles en anglès), aquesta síndrome afecta a entre el 5% i el 10% de les dones d’entre 18 i 44 anys. No obstant això, aquesta institució assenyala que «atès que els criteris utilitzats per definir-ho continuen canviant, es desconeix la quantitat exacta de dones afectades».

    Precisament en aquest canvi de criteris s’ha centrat l’anàlisi realitzada per l’equip que ha desenvolupat l’estudi i que està format per investigadores de diferents institucions australianes. Segons aquestes especialistes, «els criteris de diagnòstic s’han expandit amb el temps i el nombre de dones diagnosticades ha augmentat, la qual cosa augmenta la preocupació sobre el possible sobrediagnòstic».

    Tres dècades de discussió sobre el diagnòstic

    Els primers criteris diagnòstics van ser establerts el 1990 pels Instituts Nacionals de Salut dels EUA. Aquests criteris se centraven en la presència d’hiperandrogenisme, un excés d’hormones masculines que se sol manifestar mitjançant l’aparició de borrissol facial, i també en alteracions en la regla, ja sigui per tenir cicles anormalment llargs, absència de menstruació o períodes sense ovulació.

    La presència d’aquests dos criteris és el que dóna lloc al diagnòstic del que avui es coneix com SOP clàssic, ja que els criteris van canviar el 2003. Aquest any, en una reunió d’experts celebrada a Rotterdam, es va agregar als criteris la presència de quists en els ovaris detectats mitjançant ecografia, la qual cosa va donar lloc al fet que s’expandís el diagnòstic.

    Els tres criteris que s’utilitzen actualment són hiperandrogenisme, disfunció ovulatòria i presència de quists en els ovaris. No obstant això, «perquè es diagnostiqui una síndrome d’ovari poliquístic solament s’han de complir dos d’aquests tres criteris i segons quins es compleixin es tindrà un fenotip o un altre», explica el doctor Manuel Luque, especialista en endocrinologia reproductiva de l’Hospital Ramón y Cajal.

    Finalment, el 2012 un equip del NIH va tornar a revisar les proves disponibles i va recomanar mantenir els amplis criteris de 2003, però suggerint que s’especifiqués sempre el tipus de síndrome diagnosticada, donades les diferències entre les síndromes associades a cada criteri.

    «Totes les que compleixin dos dels criteris estaran diagnosticades, però és molt important explicar bé a quin grup pertany cadascuna, perquè no és el mateix un fenotip amb o sense hiperandrogenemia, ja que aquestes últimes tenen unes característiques clíniques més subtils o de menor gravetat», explica Luque.

    A més, aquest especialista insisteix en les dificultats que hi ha en molts centres per dur a terme totes les proves necessàries per verificar els criteris, la qual cosa pot portar a certa laxitud. «Ja tenim uns criteris que són inclusius, si a més afegim que el compliment d’aquests criteris és lax, podem acabar etiquetant a moltes dones amb una patologia que té una càrrega psicoemocional important».

    Una etiqueta que pot marcar les pacients

    Sobre la càrrega emocional associada a aquest diagnòstic també han posat l’accent principalment les autores del nou estudi, ja que consideren que «l’etiqueta de SOP pot tenir conseqüències físiques i emocionals per a les dones», fins i tot quan solament es pateixen els tipus més lleus. «Ens preocupa que les dones amb símptomes lleus de SOP o aquelles amb baix risc de futures malalties rebin un diagnòstic per a tota la vida que podria perjudicar-los», asseguren les investigadores.

    Diversos estudis indiquen que les dones amb SOP tenen nivells més alts de depressió i ansietat, una menor autoestima, una imatge corporal negativa i una menor satisfacció sexual. «El que no sabem», expliquen les autores de l’estudi, «és si aquests es deuen únicament a l’afecció i els seus símptomes, o també es deriven dels efectes psicològics de ser etiquetades com a portadores de la malaltia».

    A partir de les dades obtingudes en aquest estudi, així com en una recerca anterior sobre l’efecte de la terminologia mèdica en el benestar dels pacients, les investigadores conclouen que «fins que tinguem les dades adequades, hem de proporcionar tractament per als símptomes, però evitar fer un diagnòstic, especialment entre adolescents i dones amb fenotips no hiperandrogènics, ja que poden experimentar angoixa psicològica com a resultat del diagnòstic».

    Un problema especialment delicat en adolescents

    L’esment que fan aquestes investigadores al diagnòstic del SOP en adolescents és especialment rellevant, atès que moltes són diagnosticades a edats primerenques, en les quals alguns símptomes, com la irregularitat menstrual, es poden confondre amb els signes normals del desenvolupament en aquesta etapa de la vida.

    «Si una nena té una regla irregular i immediatament vols diagnosticar-la li generaràs un problema, perquè els trastorns menstruals són normals en les adolescents, fins a almenys dos anys després de la primera regla», explica l’especialista en endocrinologia pediàtrica de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lourdes Ibáñez.

    A més, aquesta investigadora es mostra especialment crítica amb l’aplicació dels criteris ecogràfics en adolescents, ja que «es presten a moltíssimes confusions», ja que l’observació ecogràfica d’»un ovari poliquístic o micropoliquístic en una adolescent és una variant normal» i és probable que el que observi sigui «simplement un canvi fisiològic de l’adolescència que es solucionarà sol».

    Ibañez reconeix que «existeix un debat obert», però aclareix que en l’àmbit de la pediatria i el tractament a adolescents la posició «és la de ser més restrictius i evitar el sobrediagnòstic. Hem de ser molt conservadors».

  • Lesbianes al ginecòleg: ‘heteros’ fins que es demostri el contrari

    Aquest és un article de eldiario.es 

    – Però ella també s’ha posat la crema?

    -Sí, vam estar juntes després de diverses setmanes. Però pel que em va dir la teva companya, en estar en tractament aquest és un període de seguretat, cert?

    -Dona, però veure’s i parlar no passa res!

    -No estàvem parlant. Ella és la meva parella sexual.

    Podria haver tingut lloc en una consulta qualsevol, però és el que li va passar a Mai Insua fa una mica més d’un any a urgències. El seu relat no és solament una anècdota, és l’experiència més o menys generalitzada entre les dones que tenen sexe amb dones en les seves cites amb el ginecòleg. Un moment íntim al qual, si escau, se sumen els prejudicis, els comentaris incòmodes o les situacions violentes entre les quals una destaca per sobre de totes: la presumpció d’heterosexualitat. És a dir, concebre a priori que aquesta és l’orientació d’una persona fins que es demostri el contrari.

    «És alguna cosa que ocorre de manera permanent i s’entreveu en les qüestions que et plantegen. Quan et pregunten ‘mantens relacions sexuals?’ o ‘són amb penetració?’, el què en realitat t’estan preguntant és si tens un coit heterosexual, però sense dir-t’ho».

    Insua, que és psicòloga i terapeuta sexual a Galícia, abunda en aquesta idea: «És una pregunta parany perquè solament es refereixen a aquest tipus de penetració, amb penis, i conceben el sexe com a sinònim de coit assumint que no hi ha més diversitat en les relacions sexuals. Socialment segueix concebent-se la idea que si no hi ha penetració no hi ha sexe. Això ens invisibilitza, esbiaixa molt les possibilitats d’atenció i fa que no ens sentim esperades. I si no sóc esperada és probable que no sàpigues tractar-me adequadament», prossegueix.

    L’escenari ja no és el mateix que fa una dècada, sobretot entre ginecòlegs més joves, –coincideixen les dones entrevistades per a aquest reportatge – perquè la sensibilització social és major i les reivindicacions LGTBI han ocupat l’agenda, però aquest tipus de situacions segueixen sent comunes. Isabel Serrano, ginecòloga i integrant de la Federació de Planificació Familiar Estatal, creu que «excepte excepcions, no hi ha un component ideològic de rebot, si no més aviat falta de formació i de temps».

    La contínua sortida de l’armari

    Quan Sara López li va respondre al ginecòleg que no utilitzava mètodes anticonceptius, ell li va etzibar sorprès: ‘Com que no? Llavors no mantens relacions sexuals?’. La ginecòloga de Rosa (nom fictici), una altra de les dones consultades, es va portar les mans al capdavant quan li va dir que no emprava aquests mètodes i li va retreure que si estava boja, que si no era conscient dels riscos que corria, que podia estar embarassada. La jove acabava de tornar d’una estada a Califòrnia, on va ser per primera vegada al ginecòleg. Allí li van fer emplenar un paper en el qual li sol·licitaven el gènere de les seves parelles sexuals. D’aquesta manera, la metgessa ja comptava amb aquesta informació.

    «Mai vaig pensar que la situació pogués ser tan diferent en una consulta a Espanya. Aquella vegada li vaig retreure que estava assumint que era heterosexual, però en una altra ocasió, en la qual una altra doctora va pressuposar que no mantenia relacions sexuals perquè li havia dit que no usava anticonceptius i que no tenia parella estable, vaig sentir que no tenia forces per sortir de l’armari amb ella. Després em vaig enfadar amb mi mateixa per no haver estat honesta, però és esgotador haver d’estar contínuament fent un esforç per visibilitzar qui ets», diu Rosa, que es defineix com bisexual.

    Es refereix a la contínua sortida de l’armari que pesa sobre les persones LGTBI, a la qual cosa a vegades es suma la vergonya, per no voler ser irrespectuoses i a la falta de reacció. «Moltes vegades et quedes tallada o no saps què dir perquè et fa sentir molt incòmoda», explica Elena Gallego, lesbiana que viu a Madrid.

    Gloria Fortún, de 39 anys, recorda una d’aquestes situacions en la seva última visita al ginecòleg: «En dir que era lesbiana va utilitzar amb mi l’espècul –instrument mèdic empleat per dilatar la vagina– més petit que tenien, el que s’usa amb les adolescents que van per primera vegada. Jo no sabia si riure o plorar».

    El que en el fons subjau a aquest tipus d’anècdotes és la idea que «el sexe entre dones no és sexe de debò». «Revelen un profund desconeixement sobre com poden ser aquest tipus de relacions, com si no pogués haver-hi penetració més enllà del penis ni un altre tipus de pràctiques sexuals. A mi m’han preguntat, després de dir que les meves parelles són dones, ‘llavors puc explorar-te no?’», explica Insua.

    A Elena li han arribat a retreure ‘aleshores que fas aquí?’ després de revelar en una consulta que manté relacions sexuals amb dones. Amb això, a més, l’especialista assumeix a priori que aquestes dones mai han mantingut relacions sexuals amb homes. «Cal fer les preguntes adequades que ens indueixin amb delicadesa a saber i mai cal donar per fet res», diu Serrano.

    El buit de les MTS entre dones

    La invisibilització de la identitat s’uneix al desconeixement sobre les malalties de transmissió sexual (MTS) que poden transmetre’s. «Tinc amigues a les quals els han enviat cap a casa en saber que no tenen relacionis heterosexuals i assumir que no tenen res a que explorar. No és difícil pensar que queden malalties sense diagnosticar», diu Insua. Mar, una altra de les dones consultades, va preguntar directament a la ginecòloga quina possibilitat tenia de contreure una MTS en mantenir sexe amb noies. Li va dir que cap, que estigués tranquil·la.

    Per a aquesta jove lesbiana, les consultes mèdiques «oculten una gran diversitat de formes de viure la sexualitat, però també de viure el risc. La meva ginecòloga no va saber respondre’m perquè estava desinformada i tenia una sèrie de concepcions a priori que li han fet no interessar-se pel seu compte». Alguna cosa que, prossegueix, «té a veure amb que la concepció del sexe és molt fal·locèntrica i quan això falta, les relacions es consideren alguna cosa infantil o molt afectiva però poc sexual».

    Totes les dones consultades per a aquest reportatge coincideixen a afirmar que mai han estat informades sobre la incidència de determinades MTS en dones que practiquen sexe amb dones i tampoc els han parlat de mètodes per evitar-ho. De fet, el més habitual és no utilitzar cap.

    L’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex (ILGA) va realitzar el 2007 un dels pocs estudis que existeixen sobre aquesta realitat. Encara que ja té anys, va revelar que les lesbianes acudeixen menys al ginecòleg i que a les consultes hi ha «obstacles per a la comunicació» per «la dificultat» de revelar la seva identitat i la presumpció d’heterosexualitat dels metges: «Aquesta invisibilitat en la salut pot tenir conseqüències importants per al benestar psicofísic».

    La literatura científica sobre MTS entre dones és pràcticament inexistent i, de fet, mai són objecte de les campanyes de prevenció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. La seva pàgina web penja totes les que ha engegat des de 2005, però cap ha tingut per públic objectiu a les dones lesbianes o bisexuals. Sí que ho han estat, per contra, els gais o els heterosexuals.

    Iria, metgessa de família a la sanitat pública, relaciona aquest buit amb una falta de formació en les carreres de medicina i amb «una concepció heteropatriarcal» de la mateixa, que encara està vigent. «Els ginecòlegs moltes vegades no fan les preguntes adequades per trobar les patologies que tenim perquè amb les dones lesbianes o bé es dóna per fet que no les tindrà o no se li concedeix tota la importància que deuria», sentència.

    L’experta insisteix en el tema de les MTS «per les implicacions que poden tenir» i afegeix: «Un detall que mai he vist preguntar és per l’ús de joguines eròtiques, si s’usen, com i, sobretot, si es protegeixen».

  • La cirurgia no invasiva guanya pes en l’especialitat d’obstetrícia i ginecologia

    Catalunya ha posat en marxa un programa de formació en cirurgia mínimament invasiva per a ginecòlegs. Aquesta formació ha estat el principal tema de debat del novè Congrés Català de Ginecologia i Obstetrícia, que ha tingut lloc a Barcelona del 9 a l’11 de novembre. Segons la presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears, la doctora Elena Carreras, “es tracta d’un projecte per ensenyar a realitzar les tècniques ginecològiques de manera poc intervencionista, per laparoscòpia”. “Els metges tenim l’obligació de formar-nos i d’estar al dia. La medicina és dinàmica i evoluciona constantment” ha afegit el doctor Pere Brescó, cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital d’Igualada. Aquesta iniciativa s’empara en el projecte InterAc Salut de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.

    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionària pel que fa a cirurgia no invasiva. Aquesta tècnica consisteix a fer unes petites incisions on s’introdueixen uns tubs amb càmeres que permeten als cirurgians operar mirant una televisió. “Això ens permet no haver d’obrir la panxa i, per tant, disminuir el dolor del pacient, les complicacions i el risc d’infecció, a més d’una ràpida recuperació”, explica Brescó. El doctor també ha apuntat que Catalunya és “pionera en moltes tècniques quirúrgiques i, tot i la crisi, gràcies als professionals segueix tenint molts hospitals al capdavant en innovació”.

    Altres reptes: la relació amb els pacients i amb Internet

    La relació amb els pacients també ha estat un dels punts claus que s’han tractat al Congrés. Davant d’això, la doctora Carreras ha destacat que “Catalunya avança cap a la utilització de tècniques diagnòstiques i terapèutiques cada cop més personalitzades i mínimament invasives. També s’orienta cap a una aproximació molt més holística envers la pacient, que és totalment coresponsable de la seva salut”. Per això s’intenta fer partícip al pacient en tot el procés. Segons el doctor Brescó “el pacient ha de saber en tot moment què està passant i quines conseqüències pot tenir una decisió o altra per ell, per això s’aposta pel consentiment informat”. Un dels problemes que enfronten els metges és la informació que hi ha a Internet i l’intrusisme de les xarxes socials. Per un costat ha servit per poder posar en comú coneixements entre professionals i facilitar l’intercanvi de coneixements, però també ha servit perquè molts pacients trobin informació falsa o errònia i la donin per bona.

    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionaria pel que fa a cirurgia no invasiva / © SANDRA LÁZARO
    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionaria pel que fa a cirurgia no invasiva / © SANDRA LÁZARO

    El Congrés també ha servit per presentar el primer Hospital docent Maternoinfantil a Etiòpia i que gestiona l’ONG Matres Mundi. “El seu objectiu és evitar la mortalitat materna associada a l’embaràs i al part, que encara és molt alta en alguns països”, ha assenyalat Carreras. Durant el Congrés també s’han tractat temes com l’esterilitat masculina i les teràpies genòmiques, entre d’altres.