El concepte de “sitopia” ve del grec “sitos” (menjar) i “topos” (lloc) i, tal com remarca Steel al seu assaig, “molts dels nostres grans desafiaments -el canvi climàtic, l’extinció massiva, la desforestació, l’erosió del terra, la falta d’aigua, la contaminació, la resistència als antibiòtics i les malalties relacionades amb la dieta- obeeixen al fet que no valorem el menjar”.
L’alimentació està relacionada amb la salut i l’ecologia, però també amb la desigualtat al planeta. És aquest un dels principals punts que vols destacar al llibre?
Sí, per a mi és molt clar. Una societat igualitària és aquella en què hi ha menys diferències, com podria ser l’escandinava, amb alts nivells d’educació, millor salut, menys crims… Molts dels problemes als quals ens enfrontem tenen a veure amb la desigualtat que genera el capitalisme. Hem de pensar en això, però també en allò que realment ens importa, com a humans, que és què ens fa realment feliços. És suficient amb què hi hagi creixement i riquesa? Si un país és ric econòmicament, què no hi ha desigualtat?
Hi ha gent que menja per plaer i gent que menja per què té gana. Ho sabem. Sabem que hi ha una mala distribució. Si coneixem l’origen del problema i la solució, per què no s’ha resolt?
Hi ha un grup de persones que està contenta sobre com van les coses, i un altre grup que no creu que les coses es puguin canviar. La meta del capitalisme, com del somni americà, és que no importa qui siguis, si treballes prou, pots ser ric, tenir una casa, portar els fills a l’escola… No és veritat. Pots treballar tota la vida i no poder comprar una casa ni tenir una bona vida. Però la gent encara creu en aquesta meta. Pot haver existit en algun moment, en l’Amèrica dels anys 50, però ja no funciona. Així i tot, és un model molt dominant, i s’està fent global: has de viure a la ciutat, treballar a una oficina, promocionar-te, fer-te ric… És com estar atrapat a la roda del hàmster tota la teva vida, i la gent vol ser més rica, més rica i més rica.
Una de les coses que intento explicar al llibre és que podem fer-nos les preguntes realment importants a una bona taula. La pregunta pràctica és: “Què és una bona vida?”. Ens hem oblidat de fer-nos preguntes. I “què li fa feliç a la gent?”. L’estrès? Estar malalt? Podem canviar això, perquè el capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana. Hem de despertar i veure que el capitalisme de lliure mercat empresona la gent en el camí de la pobresa. Si ets ric, vas cap a la llibertat, però si ets pobre, tens menys oportunitats i menys drets. És ridícul que als Estats Units, que és una nació rica, hi hagi gent que no fa vacances, que té tres feines o que té problemes per pagar la universitat. Això no és una nació lliure.
A ‘Sitopía’ comentes que la vida gira entorn del menjar i que no ens adonem, com tampoc veiem la quantitat d’informació que ens dona sobre les persones: lloc de procedència, classe social… Pretens que el lector sigui més conscient d’això?
Absolutament. El menjar és una de les eines més poderoses per veure el món i també per canviar el món. Vull fer que la gent pensi, i vull donar les eines perquè pensin. El menjar és un mitjà increïble a través del qual pensar i fer grans preguntes perquè et diu moltes coses: qui pot menjar de forma saludable, qui està malament… Hi ha productes locals i barats que no significa que siguin dolents, sinó que pagues el cost de la verdura. I en el món industrialitzat la qualitat del producte és pitjor: la manera en què s’engreixa una vaca canvia la qualitat de la carn, fins al punt que un bistec no sembla un bistec.
El capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana
La pregunta és: “Què és una bona alimentació?” És molt revelador, perquè la manera en què tractem el menjar diu molt de la nostra societat. Quan llegeixo que al Regne Unit o als Estats Units arribem a fer malbé la meitat dels aliments que produïm… Com pot ser? És per què no valorem el menjar. Desaprofitem el menjar, i és moralment incorrecte.
Respectar el menjar és una forma de respectar el món?
Per a mi el menjar és una metàfora de la vida. Hem de ser conscients del que fem malbé. Si no valores el menjar, no valores la vida. El menjar ens dona informació dels individus, però també ens està dient que alguna cosa va molt malament a la nostra societat, en relació amb el sistema de valors, que està cap per avall. Diem, ‘ah, tot està malament’, ‘no és just’, i ens entristim perquè estem destruint el paisatge, ens estressem, emmalaltim… Llavors, per què continuem de la mateixa manera? El canvi no és fàcil, però crec que estem arribant a un punt en què estem despertant, sobretot els joves. No podem continuar així, i no només pel canvi climàtic, que evidentment és important, és també per coses com que, al Regne Unit i, crec que també a Espanya, moltes persones de 30 i més anys tenen problemes per independitzar-se i han de viure a casa dels pares.
Creus que, en general, el jovent és més ecològic i és més conscient sobre el futur del planeta?
Sí, ells són la solució. La meva generació va tenir la sort de viure en pau, bé, quan era jove encara patíem les conseqüències de la guerra, la vida era dura i tot va ser reconstruït. Vam tenir una bona vida i ara hem de tornar a pensar què és una bona vida al segle XXI. Aquesta ha de ser una idea global. Una bona vida a Espanya no serà exactament el mateix que al Canadà o a Àfrica, però si pensem en les coses bàsiques que necessitem, una de les més importants és el menjar, i és comuna a tot el planeta, per la qual cosa per a mi el menjar sempre serà el mitjà més poderós per respondre a la pregunta de com viure bé i junts, perquè, quan menges, no ho fas tu tot sol, cada dia hi ha gent que menja al planeta. Quan estem menjant ho fem amb els éssers humans i amb els éssers no humans, és un gran àpat mundial.
Si penses en aquests termes, ho comences a veure clar. Per exemple, imaginem un dinar amb sis persones al voltant d’una taula en què només hi ha cinc patates. Penses, potser les partim totes, o compartim una, perquè ningú es quedi sense. Si hi ha set patates, agafes la teva sense més. Això diu moltes coses de com som els humans, de com ens sentim com a grup, i crec que hi ha alguna cosa que hem de traduir en polítiques globals. Tots tenim necessitats i emocions, i mengem junts. Si penses en què necessita la gent per viure bé i ser feliç, el més imprescindible no és fer vacances tres o quatre vegades a l’any, ni tenir una casa amb piscina i jacuzzi. Necessites una casa decent i una feina que per a tu tingui sentit, el suport d’un grup i d’una comunitat afectuosa, accés a l’escola, oportunitats, fer coses interessants com participar en activitats culturals i sentir que tens una veu. O vols seguir consumint i seguir malbaratant? El capitalisme comparteix la idea de ‘fes la feina que no t’agrada per guanyar diners’.
Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients. No estic dient que l’Estat hagi de tenir molt de control, només dic que necessitem una manera més equitativa de compartir, i que totes les persones haurien de tenir l’oportunitat de tenir una bona vida, produint bé i consumint bé.
Amb la migració del camp a la ciutat i el món industrialitzat, han canviat els nostres hàbits alimentaris. Hi ha menys productes frescos i més menjar ràpid. Cap a on anem?
Està passant, però també hi ha un moviment de gent que es resisteix a això i ha descobert que hi ha una altra manera de viure que podria fer-los més feliços, encara que sigui tenint menys diners, però tenint més temps. Gaudir del menjar de qualitat, si tens la sort de poder menjar bé i disfrutar-ho, és molt obvi. I per què no ho pot fer tota la societat?
Si no valores el menjar, no valores la vida
Com connecten l’urbanisme, el món laboral i l’alimentació?
Fa deu anys hauria dit que anem camí de construir més ciutats i més grans. L’exemple més remarcable és el de la Xina, on el 1980 la població rural suposava el 80% del total i, en l’actualitat, un 53% viu a les ciutats. En aquest temps, han passat de menjar una mitjana de 13 quilos a l’any per persona a consumir-ne seixanta quilos. Això està connectat amb com gestionem l’augment de residus a les ciutats. Però les ciutats no existeixen per si soles, necessiten del camp per produir aliments, i per altres coses. Hi ha una idea històrica sobre que el progrés està lligat a l’urbanisme, però això ja ho criticava Thomas More al segle XVI quan va escriure ‘Utopia’. Feia una crítica a Londres, massa gran, massa poderosa, i imaginava un lloc més equitatiu, com ciutats semiindependents i interrelacionades.
Hi ha més sensibilitat cap al món rural ara que dècades enrere?
Hi ha diferents punts de vista des de la ciutat al camp, en funció del període i el lloc. Hi ha hagut moments en què la gent abandonava el camp, d’altres en què s’ha repoblat després que la gent gran morís i es quedessin sense agricultors i ramaders. S’ha de trobar un equilibri entre el camp i la ciutat perquè hi ha una forta relació entre totes dues. Hi ha gent que en refusa i ni en pensa, i d’altres que idealitzen el món rural i el veuen com un lloc meravellós per anar de vacances.
I com lliga això amb ‘Sitopía’?
Si penses en l’alimentació i en la producció local o industrial, per exemple, pots pensar en la forma d’engreixar els pollastres i d’obtenir els ous. No és el mateix en una fàbrica que en una granja. Segurament, trobaries la diferència de gust entre uns i altres. Pensa en el cost de producció. La meva proposta és que valorem el cost real de producció. Tothom hauria de menjar aquest deliciós ou, potser s’hauria de produir menys i que sigui de qualitat. Mirem de crear una societat en què tothom pugui menjar bé, i això vol dir que la gent guanyi prou diners. Això és una societat igualitària, i una economia basada en el valor real. Si la societat actua en conseqüència, podem menjar bé tots.
Així tornem al que dèiem al principi: si vols canviar el món de manera positiva, comença per cuidar tot el procés del menjar, des de la producció fins al consum i els residus?
Sí, però, i per què la gent marxa de la ciutat al camp? Perquè no té diners i creu que tindrà una vida millor a la ciutat. Perquè no valorem el menjar. Si el valoréssim i si paguéssim el cost que té aquest bon ou, podrien continuar produint ous i podrien seguir al camp, si ells volen. Hi ha molta gent que vol viure enmig de la natura i amb els animals, és una vocació que no valorem, que devaluem, i fem que els sigui impossible viure d’aquesta manera. Si la gent valorés el menjar, ser cuiner, agricultor, apicultor, restaurador, botiguer, etc., seria una bona feina. Però no és un objectiu, perquè l’objectiu és enriquir-se, no cuidar la natura.
Hem de valorar la gent que ens alimenta i tenir una visió diferent de què és una bona vida. El meu missatge per als lectors seria que el menjar és alegria i plaer. Els hi diria: valoreu el menjar, penseu en el menjar, parleu-ne i gasteu el que pugueu en aliments. Recordeu-vos el plaer de menjar i dediqueu-li temps. És difícil, però no ets tu, és el sistema. Cal canviar el sistema.