Etiqueta: guerra

  • “Als hospitals de Síria no hi havia recursos. No podíem atendre els ferits, però ho fèiem”

    Vinc d’un país on la meitat som refugiats, l’altra meitat són màrtirs i la resta només espera. Cansat de l’obscur silenci de les paraules ‘gana’, ‘fred’ i ‘pèrdua’, quan l’eco de les bales, les veus i les explosions es tornen normals. Quan la mort es torna normal. Quan els amics cada cop són menys”. Així parla Mohammed Abdulmahid de la seva terra, de Síria.

    Té només 23 anys i va començar a exercir d’infermer al bell mig de la guerra que afecta el país des de 2011. Al Mohammed li costa parlar de la seva feina en hospitals bombardejats i dels amics i família que ha deixat enrere. Com millor s’expressa és a través de la poesia. Així, aquesta primera reflexió pertany a uns versos en els quals ell es veu com un “ambaixador de la pau” davant qualsevol persona que li pregunti per Síria.

    Assegura que vol explicar a la gent que vulgui escoltar-lo quina és la situació actual a Alep, on ell va exercir durant més d’un any, en hospitals “foradats pels impactes de les bombes”. Però quan és preguntat per la guerra que ha deixat enrere riu. En Mohammed riu sempre, de manera sonora quan desvia la mirada i intenta trobar les paraules per a un “horror que no es pot explicar ni en àrab ni en anglès”. I també riu, de manera més distesa quan parla sobre que està estudiant castellà i intenta comunicar-se filant algunes frases.

    Avui en Mohammed tornarà a ser ambaixador de la pau durant la mostra de cinema i salut ‘Salut, Drets i Acció’, on serà a la taula rodona que aprofundirà en el documental Nowhere to hide, que explica la història d’en Nori, un infermer iraquià. “Les dues històries, la seva i la meva, tenen molt en comú”, explica en Mohammed. Torna a riure quan s’excusa per no “poder posar paraules per a explicar l’experiència com a infermer a Alep”, però després d’un breu silenci sentencia que “veure els hospitals del documental és com veure els d’Alep. Al terra d’on jo treballava sempre hi havia sang. Sempre”.

    Un infermer sota les bombes

    A l’hospital sempre estàvem amenaçats per les bombes. El lloc on exercia ja estava destrossat i això complicava moltíssim les condicions per a treballar. Però més dur era si pensava que si necessitava res no podia anar a cap centre mèdic perquè tots els de la ciutat havien estat arrasats”, recorda en Mohammed. Quan va començar la guerra, els hospitals van ser dels primers edificis en rebre els impactes dels bombarders.

    Així, la situació es traduïa en foscor: sense electricitat ni llum. Ni medecines. “No podíem atendre a la gent que ens arribava. Però ho fèiem”. En Mohammed recorda treure recursos d’on podien, però si la situació de la persona a la que intentaven salvar la vida era molt crítica, “l’enviàvem a Turquia, que no és lluny d’Alep”.

    Mohamad AbdulMajid durant l’entrevista / ©SANDRA LÁZARO

    La imatge de duresa i dificultat de la frontera entre Síria i Turquia baixa la intensitat quan “s’intenta creuar en ambulància. Als malalts ens deixaven passar-los a l’altra banda. Però per la resta, la frontera està tancada”, recorda en Mohammed, qui també va passar per l’experiència de creuar la frontera. Però ell no com a ferit, sinó com a refugiat.

    Les condicions a Alep eren insostenibles per mi. Ja no hi podia fer res més”. Ni com a civil ni com a infermer: “tampoc no hi havia metges. Cada dia eren menys. Els que no havien mort, fugien. Queden molt pocs doctors als hospitals de Síria”, exposa en Mohammed, que de seguida afegeix que ell “no volia marxar. Ho vaig evitar de totes les maneres possibles. Però van ser cinc anys de guerra”.

    La família d’aquest jove “implorava per a que deixés el país”, però en Mohammed es resistia. “Inclús suportant tota la pressió que em queia sobre a l’hospital, l’única cosa en la que podia pensar era en que si marxava, trobaria molt a faltar a la meva família. I és el que m’està passant”, reconeix. Però un dia, tornant a casa després d’haver estat treballant a l’hospital, va saber que quatre persones de la seva família havien mort en un bombardeig. Va ser aquest el moment en que va decidir marxar? “Pot ser…”.

    D’un hospital sirià a la Universitat Autònoma de Barcelona

    Porta poc més de dos mesos a Barcelona, on estudia castellà a la UAB. Ja s’ha tret el primer dels sis certificats, fita que li dóna la confiança suficient com per atrevir-se amb algunes frases però que encara el fa entrebancar-se amb algunes paraules. Després d’alguns malentesos i pronunciacions estranyes acaba escrivint el nom del barri de Sarrià a una llibreta, per a explicar que és on té el pis d’acollida per a refugiats on actualment viu ell i 20 persones més.

    Aquest pis és (de moment) l’últim pas d’una travessa que va començar amb un viatge de dos dies a peu des d’Alep fins a Istanbul. “Viatjava tot sol i vaig acabar treballant a un restaurant turc. Primer rentava els plats, però després vaig acabar de xef”, explica l’infermer. “Saps que diuen que Turquia no és un bon país per a refugiats? Ho corroboro”.

    Mohamad AbdulMajid durant l’entrevista / ©SANDRA LÁZARO

    Així que, després de sis mesos va deixar el país que ara acull al seu germà, qui va fugir de Síria després que en Mohammed, amb la seva dona i fills. “Però a ells els va millor”, confessa. La següent parada va ser Tessalònica. Allà va passar per dos camps de refugiats diferents durant una estança que es va allargar un any i set mesos.

    Al camp de refugiats no exercia d’infermer, però sí que “ajudava a la gent. Era voluntari, ensenyant àrab i altres coses a grups de nens”, recorda. Ara, però, torna a estar preparat per a treballar en un hospital, “l’únic impediment són els permisos, per això estudio castellà”, explica.

    Així, preguntat sobre com se sent aquí, a Barcelona, torna el riure sonor. “No ho sé. Ara mateix, a mi no m’agrada res. Jo sé que Barcelona és la millor ciutat d’Europa i tot està bé aquí, però ho sento, a mi ja no m’agrada res. No sóc feliç”. Però no deixa de somriure.

    Diu que està demanant l’asil a Barcelona perquè “d’una altra manera no podria fer pas res”, però assegura que quan Baixar al-Assad marxi de Síria “jo hi tornaré de seguida. Passi el que passi i sigui com sigui la meva vida fora de Síria, jo hi tornaré”, reitera. I és que, com diuen els seus versos, que parlen per ell: “Vam néixer per ser fills de la vida. Jo no ploro. Només és la nostàlgia que humiteja els meus ulls”.

  • «A Síria la gent s’està morint de malalties que no podem curar per falta d’hospitals i material mèdic»

    El passat novembre els bombardejos sobre Alep (Síria) van deixar la ciutat sense hospitals i prop de 250.000 persones sense accés a la sanitat, ni a cirurgies o a atenció especialitzada. Carlos Francisco és coordinador general d’operacions a Síria per Metges Sense Fronteres. Parlem amb ell de la situació que es viu al pais i quins problemes es troben els professionals de la salut.

    Després dels últims bombardejos ja no hi ha hospitals a Alep. Quina és la situació actual? Hi ha personal mèdic?

    Des que va començar el setge al juliol, tots els hospitals que funcionen a l’est d’Alep (tots ells recolzats per Metges Sense Fronteres, entre altres organitzacions) han estat danyats pels bombardejos, alguns d’ells més d’una vegada. Molts s’han vist obligats a tancar temporalment. S’han registrat més de 35 atacs als hospitals d’Alep de l’est en aquest període. Els hospitals han patit continus bombardejos des del cel i enfrontaments en terra des que els atacs aeris es van reprendre el 15 de novembre de 2016 i van deixar hospitals i altres infraestructures civils completament destruïdes i fora de servei. Els béns vitals, com els aliments i la llet artificial per a nadons, s’estan esgotant. A això s’afegeix que el combustible crucial per a l’execució de generadors d’hospital, ambulàncies i la maquinària de construcció necessària per reconstruir els hospitals també s’està esgotant. La gent està morint no només de ferides de guerra, sinó també de malalties complexes que no podem curar.

    Per tant, si no hi ha hospitals, què passa actualment amb els ferits? On poden acudir els civils? 

    Els equips de Metges Sense Fronteres estan en permanent contacte amb metges que comparteixen amb nosaltres una situació extremadament difícil. Vivim una extrema manca de serveis de salut, moltes ambulàncies danyades i fora de servei, camins totalment bloquejats per la runa dels atacs aeris… Tot això fa que el moviment d’un lloc a un altre sigui molt difícil per a qualsevol. L’accés a l’atenció mèdica és gairebé impossible i, a l’est d’Alep, és gairebé inexistent per a una població que ho necessita desesperadament.

    Com fareu front a partir d’ara a la situació de guerra? Quins objectius i reptes encareu?

    A Metges Sense Fronteres comptem amb sis centres de salut al nord de Síria i amb diversos centenars d’empleats en el terreny. El problema és que no tenim personal nostre treballant a la ciutat d’Alep avui en dia. Des de l’any 2014, Metges Sense Fronteres ha donat suport al sistema de salut proporcionant medicaments i subministraments i incloent-hi paquets quirúrgics de salvament i equip mèdic. Tot això pels hospitals restants a Alep oriental i també per dos hospitals propers. També donem suport a centres de salut i primers auxilis a la zona. Abans del setge s’enviaven carregaments de subministraments cada tres mesos, ara ja no. També es van enviar subministraments addicionals en temps d’emergència, quan el nombre de ferits va augmentar sobtadament. Però des de l’agost no hem pogut fer-ho més. Totes les parts en el conflicte han de facilitar i assegurar un pas segur i sense obstacles per als treballadors mèdics i humanitaris, així com l’evacuació oportuna dels malalts i ferits greus a les zones on poden accedir a tractaments i cures mèdiques especialitzats. El problema és que no ho fan.

    Arriba ajuda humanitària internacional a Alep?  

    La resta del territori d’Alep oriental està sota setge des de juliol i l’última vegada que va ser possible portar subministraments va ser a finals d’agost. L’ajuda humanitària i els subministraments mèdics no estan entrant actualment a la ciutat perquè està assetjada. Tenim 45 tones de subministraments mèdics, principalment medicines, alguns consumibles i també equip mèdic, esperant per entrar a l’est d’Alep amb un comboi potencial. Podria arribar a la zona en pocs dies. També tenim ambulàncies que podrien utilitzar-se per donar suport a les necessitats mèdiques al costat oriental d’Alep si poguéssim assegurar l’accés. No obstant això, encara no hi ha accés i malgrat els nostres esforços continus per tractar d’obtenir subministraments mèdics i entrar-los, ara per ara és impossible.