Etiqueta: habitatge

  • Javier Pacheco: «La polèmica amb l’acord de l’ICS s’ha apavaigat quan els professionals han anat coneixent les condicions pactades»

    Javier Pacheco: «La polèmica amb l’acord de l’ICS s’ha apavaigat quan els professionals han anat coneixent les condicions pactades»

    Javier Pacheco, el secretari general de CCOO de Catalunya, reflexiona sobre el panorama que poden deixar les eleccions europees del 9 de juny i els perills que plantegen una victòria de la ultradreta. El dia després de les eleccions es conforma el Parlament de Catalunya, que dona pas a una nova legislatura encara amb moltes incògnites. Pacheco emplaça a les forces progressistes a posar-se d’acord i “que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara”. Assegura que les prioritats, ara, passen per garantir l’habitatge, especialment als joves.

    En poc més d’una setmana Europa vota i les enquestes apunten a una victòria dels conservadors, però especialment de la ultradreta. Però, què es juga concretament Europa en aquestes eleccions?

    Europa es juga que el projecte europeu es consolidi i avanci, més enllà del mercat monetari, cap a una Europa social o retrocedir, no hi ha terme mig. La societat europea va viure durant la pandèmia la necessitat de federalitzar les polítiques en el marc de la Unió Europea. Per tant, cal avançar en aquest projecte i federalitzar encara més les polítiques econòmiques, financeres, fiscals i sobretot desenvolupar el pilar social europeu. Per això es juga: Més Europa o menys Europa, no hi ha terme mig.

    I quins són els reptes que té Europa en la propera legislatura?

    Les eleccions es dirimeixen entre tornar a regles fiscals que tornin a posar de protagonista al sistema financer europeu com un element de finançament de polítiques europees o que sigui el desenvolupament dels recursos que autònomament els estats membres puguin delegar amb els pressupostos de la Unió Europea per desplegar polítiques d’inversió com s’ha fet amb els fons Next Generation o de protecció com va ser el programa Sure que va permetre finançar en el cas d’Espanya amb gairebé trenta mil milions d’euros el model dels ERTO, que van protegir més de tres milions de persones. Això és el que es dirimeix. Nosaltres plantegem que hem d’integrar la política fiscal europea amb un procés d’harmonització que incrementi la capacitat de recaptació dels gairebé 200 mil milions d’euros que gestiona el pressupost de la Unió per poder triplicar-lo per arribar gairebé al 3% del PIB d’Europa. Amb aquest finançament públic poder sostenir els Estats del benestar social europeu i que són referència al món.

    El sistema de salut públic és un dels símbols d’Europa. Ara hem d’afrontar el repte de la gestió de les dades. Acabar amb l’oligopoli de les cinc grans multinacionals de gestió del big data, per poder democratitzar l’accés i la gestió de les dades del conjunt de la població per posar-les a disposició de la gent i no a disposició del capital. Aquí Europa pot jugar un paper molt important. Per últim, també ha de ser referència en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Estem veient de nou un discurs de fre contra la descarbonització de l’economia i l’electrificació de la mobilitat. Per tant, ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances.

    Pacheco demana un cordó sanitari a la ultradreta a Europa. | Pol Rius

    Hem vist un blanquejament de l’extrema dreta de Meloni i sembla que es busca el seu suport en la propera legislatura. Veurem alguna altra aritmètica o hi haurà pacte amb l’extrema dreta?

    Ha de ser un cordó democràtic de cara als acords que es puguin plantejar. És cert que el corrent de fons és escorat cap a la dreta a nivell europeu i mundial. És un problema per a la gent que defensem models de societat com el sindical confederal a Espanya o a Europa. Hem d’intentar plantejar on estan els límits. El vot de la classe treballadora, encara que s’estigui escorant cap a la dreta en termes generals, degut a les incerteses i les pors que apel·len al conservadorisme, hem d’aturar que passin al populisme. Això és al que hem de posar fre, perquè la ultradreta no acabi d’entrar a desmantellar les bases fonamentals d’Europa. Pot ser que siguin les eleccions més transcendentals de les darreres dècades. Hem de saber llegir aquesta realitat. Hi ha altres alternatives encara que siguin més conservadores que les que els hi podria agradar al moviment sindical que representem, però que com a mínim aturin l’entrada de la ultradreta a les administracions europees.

    De quines opcions parlem?

    Mantenir l’acord tradicional entre la socialdemocràcia i els conservadors. Les enquestes no donen una altra alternativa. Si això no té la majoria del Parlament Europeu, poden entrar a jugar opcions ecologistes per conformar una majoria suficient.

    I què pot fer el sindicalisme per frenar la ultradreta?

    Nosaltres hem iniciat una campanya de sensibilització en totes les xarxes de comunicació del sindicat. Hem organitzat actes i manifestos amb altres organitzacions socials… Nosaltres primer volem superar la desafecció política que hi ha en el marc de la participació a aquestes eleccions de manera tradicional i més ara que venim borratxos d’eleccions i poder passar després de la participació al vot progressista.

    Ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances

    El dia després de les eleccions europees es configura el Parlament, per donar pas a una nova legislatura i deixar enrere una altra que ha estat moguda per a molts sectors. L’informe PISA, que més enllà d’uns mals resultats mostrava com s’ampliaven les diferències socioeconòmiques entre els alumnes, els professors també han demanat menys ràtios en un moment en què hi ha més professors que mai. Què queda pendent? 

    Hi ha més professors que mai perquè ja no som la Catalunya dels sis milions, som la dels vuit milions. Encara que la natalitat no és la palanca de creixement, sí que ho és el procés de migració i les persones estrangeres que arriben amb la seva família i accedeixen a l’educació. Nosaltres venim denunciant des de fa temps que els efectes de les retallades del 2008, no recuperades en tot aquest temps i dècada en el marc pressupostari de la Generalitat ha estat la causa de la pèrdua de la qualitat del sector educatiu a Catalunya que era una referència a Espanya i que va demostrar que no només garantia un espai de qualitat i d’accés igual a les oportunitats, sinó que es feia en un procés d’inclusió molt important de totes les persones que venien de fora de Catalunya. En una primera fase de migracions internes i després de persones que venien de l’estranger. Això s’ha anat deteriorant per una falta de recursos, per sobre ràtios a les aules, per manca d’inversió en infraestructures per poder adaptar les aules a les situacions actuals quan patim les conseqüències del canvi climàtic que causa en la canalla fred i calor en funció del caràcter més extrem de la temperatura. Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral.

    “Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral”| Pol Rius

    L’última fase de conflictes on el Departament d’educació volia negar la participació dels docents i les docents com a element fonamental de la pràctica diària, ha estat un procés de miopia política de confrontar i no comptar amb una reorientació d’aquesta realitat, quan després les dades han estat incontestables, com l’informe PISA o altres informes previs. Hem recuperat amb l’últim acord el revertiment de les retallades més importants, però no és suficient. Torno a repetir que estem a la Catalunya dels vuit milions. Hem de començar a plantejar quins són els mecanismes i els recursos disponibles, que no és només de caràcter quantitatiu sinó també de caràcter específic. Per tant, s’ha de canviar un model educatiu que es dedica a segregar persones segons la seva capacitat d’accés a un tipus de model educatiu (privat, concertat o públic) i sobretot garantir que la gratuïtat està a la disponibilitat de tothom. Hi ha alguns districtes de Barcelona que tenen manca d’infraestructures per garantir les places que tenen al seu abast i han de marxar fora dels seus barris per poder anar a l’escola i tenim pobles amb dificultats per garantir la cohesió territorial en l’àmbit educatiu. Per tant, queda molta feina més enllà de recuperar retallades. Nosaltres tenim diverses taules al respecte. L’altre dia presentàvem una campanya a la taula del 0-3 per poder ampliar l’etapa educativa també als primers anys de vida, en el que el Govern que es conformi ha d’emprendre d’una manera proactiva i participativa. Si es torna a fer una lectura com la que s’ha fet amb el conseller Cambray amb conflictivitat continua, el conflicte porta conflicte.

    Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral

    I què queda per aconseguir una escola inclusiva?

    Queda integrar el 0-3, la gestió pública de les vetlladores i el lleure educatiu, que la pedagogia i les educacions especials tinguin realment els professionals necessaris, fer un esforç en la inclusió de les persones estrangeres per poder garantir un accés qualitatiu en la llengua i els costums del nostre país, intentar  fer un plantejament de ràtios suficient amb infraestructures i prestigiar la professió per mitjà de millora de les condicions laborals idònies.

    Pel que fa  al sector sanitari, el III acord de l’ICS va generar mobilitzacions de sindicats com Infermeres de Catalunya, però CCOO s’hi ha posicionat a favor.,, 

    Amb el procés explicatiu s’ha demostrat que no era veritat que fos un acord esbiaixat només per a una professió. Hi ha hagut un procés d’adequació, millora i actualització d’un acord que portava més d’onze anys sense renovar-se en l’àmbit de la sanitat pública del país i que ha afectat en condicions de jornada, de classificació professional i salaris a totes les professions de la sanitat pública catalana. La primera instrumentalització de l’acord que es plantejava sense conèixer el contingut de l’acord ha anat apavaigant-se una vegada els professionals han anat coneixent i cobrant les condicions que s’estaven pactant. Per tant, aquí hi ha hagut un procés d’instrumentalització que atén sobretot a un element que jo penso que tothom ha de tenir molt en compte i fer una lectura correcta. És a dir, hi ha coses que un acord normatiu pot acabar de solucionar, com les condicions establertes en el marc laboral, però hi ha coses que no poden acordar-se i que no estan encara suficientment resoltes i sobretot compensades en el que ha estat un procés de compromís i sacrifici no reconegut suficientment ni per les administracions públiques, ni per la pròpia societat, ni per la pròpia articulació de la gestió de les seves condicions laborals.

    Javier Pacheco davant de la seu de CCOO de Catalunya| Pol Rius

    El sacrifici que van fer a la pandèmia és un esforç que no ha estat suficientment compensat per al conjunt de la societat. Aquest sentiment que tenen els professionals i les professionals de la salut ha de tenir una lectura correcta per al conjunt de la ciutadania i sobretot de les institucions, també dels sindicats. Hi ha diferents àmbits que també conformen part, que no poden pactar-se en un acord laboral, però que conformen part del que ha de ser una política de gestió dels professionals i les professionals del sistema de salut. Nosaltres hem llegit aquestes mobilitzacions d’aquesta manera. I volem emplaçar el govern, les administracions, el Departament de Salut a què puguem conformar un marc de gestió de les professionals i els professionals que donin resposta al que ha estat realment un agravi de la situació. I que no es faci un desequilibri, que és inqüestionable per a tothom, que hi ha un desequilibri entre el que es van aportar a la pandèmia i el que estan rebent realment del reconeixement de la seva condició com a professional de la salut. Però torno a dir, la instrumentalització que es va fer de l’acord de l’ICS, s’ha anat apaivagant una vegada la informació ha arribat als treballadors. L’altra cosa és que queda i resta pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut. Jo penso que no n’hi ha cosa més honorable que dedicar-se a salvar la vida de la gent.

    Queda pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut

    Els resultats de les eleccions a Catalunya han deixat un Parlament amb majories més complicades i amb un creixement de la dreta i de la ultradreta i uns mals resultats per als partits més a l’esquerra. Com analitzes els resultats?

    Catalunya no està tan fora de la realitat. Existeix una dretanització de les ideologies polítiques arreu del món i que arriba també aquí. Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos. I també obrir camí a unes altres opcions que no haurien d’estar implantades. A Euskadi, no tenen implantació els espais d’ultradreta. I aquí a Catalunya han tingut un resultat molt preocupant amb la irrupció de l’independentisme amb l’Estelada, que representa el partit d’Aliança per Catalunya, que s’ha quedat a les portes de tenir quatre parlamentaris. Ha tingut dos, però s’ha quedat a les portes de tenir quatre. Quan abandones l’eix ideològic, corres el risc que la dreta acabi radicalitzant la seva posició. I per tant l’esquerra ha de fer aquesta lectura. I ara no pot enredar-se en qüestions que no siguin aquesta realitat, perquè ha d’enfortir l’espai ideològic. Els catalans i les catalanes, encara que s’ha dretaritzat la representació al Parlament, hem mantingut una majoria sobre les opcions d’esquerres. Tenim l’obligació de demanar-los que conformin un govern, i ells l’obligació de conformar-lo, per combatre, precisament, amb l’acció d’un programa progressista, aquestes inèrcies que s’estan plantejant i arribant al nostre país d’una manera molt, molt perillosa. Si algú s’està pensant repetir les eleccions catalanes és que ha abandonat l’esquerra des de fa temps.

    Javier Pacheco i Joan Cascante Agudo| Pol Rius

    Sobre la conformació del nou Govern, el PSC ha plantejat en campanya l’ampliació de l’aeroport, la B-40 i el Hard Rock com a projectes prioritaris i els Comuns sembla que retiraven la línia vermella. Són projectes prioritaris per al país?

    No son  projectes prioritaris. Jo penso que són projectes electorals i que en aquest cas el que toca no és definir el programa electoral, sinó conformar els acords polítics que garanteixen una majoria i un programa progressista. I aquí hi ha un partit que pot tenir una orientació cap a unes polítiques en relació a les infraestructures, però els altres que poden conformar una majoria tenen una altra opinió diferent. S’han de posar d’acord i conformar. En aquest sentit, el mínim comú denominador està en desenvolupar un programa real que li doni resposta al sistema de salut, al sistema d’educació, a la lluita contra el medi ambient, el desplegament de les energies renovables, l’aposta clara per la reindustrialització,  garantir espais i escenaris cap a la plena ocupació. Aquí hi ha un programa progressista de comú denominador que està probablement en la principal prioritat que té la gent ara mateix per poder donar-li respostes a les seves necessitats. Per tant, enredar-se en altres coses és que estàs abandonant l’espai de l’esquerra. Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara.

    Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos

    Respecte al Hard Rock, alguns partits l’han definit com a  un projecte de turisme de valor afegit i altres de precarització. Què representa per a tu?

    No és el model de turisme que nosaltres estem defensant. Defensem el turisme que hem pactat a la taula, l’acord nacional que vam fer per al turisme responsable. Tenim una oferta que és plural, és cultural, és geogràfica. Evidentment també és d’oci, però sobretot és fer una marca de concentració per una orografia, que té Catalunya, que afavoreix que el turisme pugui estar durant tot l’any i sigui sostenible, que respecti l’espai públic, que garanteixi una mobilitat sostenible. Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable. Jo penso que hi ha una iniciativa i una inèrcia de mobilitzacions ciutadanes sobretot en alguns àmbits molt concrets, com és el cas de Tenerife o a la Palma, i que segurament a Barcelona s’està començant també un embrió de mobilitzacions en aquest sentit que tenen tota la raó. Aquí és on hem de plantejar la proposta i realment les orientacions i les prioritats. Les infraestructures que s’arrosseguen del passat  no haurien d’estar la prioritat del proper govern.

    El PSC tindrà l’opció d’aprovar propostes amb el tripartit i amb la sociovergència. Quin PSC creus que veurem? Creus que tindrem un Govern més conservador que el darrer?

    Si l’aritmètica és conformar un govern amb Junts, evidentment serà un govern conservador. És una aposta d’abandonament de l’espai de la coordenada de l’esquerra per part del PSC si apostés per un acord amb Junts per Catalunya. Nosaltres no som partidaris que aquest acord es doni. Ja vam veure algunes converses a l’Ajuntament de Barcelona, no sé per on aniran encara aquestes negociacions, sembla que la campanya electoral europea les té una mica en stand-by. Jo confio que no sigui aquesta l’aposta. També veig molt difícil ara que el lligam entre Puigdemont i Illa sigui possible i viable en el curt termini per conformar un govern entre els dos partits. I també perquè  confio que hi ha una part important de les bases del PSC que vol un acord d’esquerres. Crec que l’Illa també ha de donar resposta al que està sustentant bona part dels seus resultats, que són les bases socialistes que venen dels barris obrers. Per tant, si li dona resposta a la seva base electoral no pot anar a un govern, com diuen alguns transversals, que és al que apel·len a Foment del Treball, aquest eufemisme de la transversalitat per intentar tenir un govern de concentració conservador amb el PSC i Junts. Seria el somni de la patronal, que jo crec que les bases obreres del Partit Socialista de Catalunya no estarien gens d’acord, amb què la direcció del partit obrís un espai de negociació amb Junts.

    Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara

    Però més enllà de la conformació del govern sí que podem arribar a veure un hipotètic suport de Junts a l’aprovació de projectes com els que hem mencionat.

    Segurament moltes polítiques es podran dur a terme amb aquest suport i no en una línia més progressista. Els acords en un Parlament és la pràctica de la democràcia.

    Per tant, els partits d’esquerra hauran de trobar els mecanismes per poder desenvolupar un programa realment progressista. Independentment que després puguin haver-hi alguns elements de controvèrsia que puguin utilitzar-se per la geometria variable. Això és democràcia, i no seré jo qui  posi en qüestió la democràcia. El que sí que dic és que el carril gran del programa de govern ha de virar cap a l’esquerra amb un programa progressista. Si això no és així, estarem defraudant probablement una part del vot i sobretot estarem obrint de manera molt perillosa la porta a espais de conformació d’una altra majoria on la ultradreta, igual que passa a Espanya, tingui protagonisme per conformar algun govern de cara al futur. Torno a dir, Catalunya no és tan diferent que la resta d’Europa i que la resta d’Espanya. Per tant, nosaltres hem de tenir molt clar que si volem parar l’entrada a les institucions de l’ultradreta, de la mà de la dreta, hem de fer clarament polítiques d’esquerres, alternatives visibles per al conjunt de la majoria social que són treballadors i treballadores.

    Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable

    La reducció de la jornada laboral va ser la proposta més votada en la darrera ASO i protagonista l’1 de maig. L’acord de Govern contempla que l’any que ve s’hauria de situar en les 37,5 hores. Creus que es podrà arribar a un acord amb la patronal?

    Veig molt difícil l’acord amb la patronal. Els seus posicionaments estan pràcticament en la declaració d’insubmissió del diàleg social. Estan intentant barrar el pas d’un govern progressista i d’acords en l’àmbit tripartit. No veig tan difícil arribar a un acord amb el govern. Arriba el moment, i ha de ser abans d’estiu, de veure com acaba en el BOE. Hem de començar a conformar els propers calendaris de l’any vinent per poder fer efectiva la reducció de jornada. Hi ha molts convenis col·lectius que estan sent utilitzats per la patronal bloquejant els increments salarials mirant si han d’encabir o no l’increment de la despesa que li pot significar una reducció de jornada laboral. Hem de començar a desbloquejar aquests convenis col·lectius també per aquestes raons. Emplaçarem un procés de mobilitzacions per acompanyar la proposta, no sigui que alguns de la majoria d’investidura acabin tenint dubtes i vulguin fer de lobby patronal.

    “S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent”| Pol Rius

    I creus que s’ha de buscar l’acord amb la patronal?

    Evidentment que seria desitjable. Els acords que són compartits per les contraparts són més estables en el temps. S’ha demostrat que la pujada del salari mínim entre professionals, que no ha tingut cap acord i suport de la patronal, ha estat un benefici, no només per a les treballadores i treballadors que tenien aquestes condicions de salari, sinó per al desenvolupament econòmic i del mercat de treball en aquest país. Per tant, no cal sempre que la patronal estigui. Evidentment, és més desitjable que estiguin en els acords. Hem d’encetar un impuls cap al govern, una mobilització perquè els treballadors i treballadores aixequin la mà, diguin als grups parlamentaris: no us equivoqueu, volem reduir la jornada, alliberar temps per poder viure millor i per tant, a partir d’aquí, tenir la primera pedra posada en el que és un canvi de tendència de la utilització dels horaris al món del treball en el que arribem a assolir alguns dels objectius que tenim a mig termini, que és la plena corresponsabilitat entre homes i dones en l’utilització del temps i poder seguir alliberant més temps també per la socialització i col·lectivització d’algunes espais de convivència, com per exemple polititzar la societat amb disponibilitat de més temps, sobretot per aturar aquest aïllament que la ultradreta pregona i incentiva per acabar de convèncer adeptes del seu programa de desmantellament de la democràcia. Si volem més democràcia hem de polititzar-nos i necessitem temps. Per tant també volem anar més enllà d’aquestes 37 hores i mitja, però aquesta és una pedra necessària a fer efectiu l’acord de govern i ho haurem de fer abans de l’estiu.

    I podrem veure en un curt termini una jornada laboral de menys de 37 hores i mitja? 

    En alguns sectors ja les tenim. Hi ha uns quants milions de persones que estan treballant en la funció pública que ja tenen menys de 37 hores i mitja. Clar que és possible mitjançant la negociació col·lectiva millorar les condicions establertes en l’Estatut dels Treballadors i les Treballadores. La jornada mitjana ja està per sota, les 40 hores. Tenim un dret i seguim conquerint-ne d’altres. Això és la pròpia funció sindical de la negociació col·lectiva. No oblidem que aquest país té la cobertura per conveni col·lectiu d’un 93% dels treballadors i que ha millorat les condicions de vida, tant de salari com de jornada. Per tant, sí que crec que podrem veure una jornada de menys hores en el curt termini.

    S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent

    I quins reptes són prioritaris pel sindicat de cara a la propera legislatura?

    Estem veient com el món del treball i el mercat laboral està incorporant moltíssima gent a treballar. I que això encara manté algunes bosses de precarietat que han de ser corregides. Alguns sectors d’activitat econòmica pateixen condicions, algunes fixades per polítiques públiques, com totes les empreses que estan sota processos de licitació de serveis de les administracions públiques, altres que pateixen unes condicions normalment més precàries, aquelles que estan sempre dirigides a l’atenció de les persones, curiosament perquè estan feminitzades i per tant sembla que la societat podem compartir que puguin tenir unes condicions més precàries. Això s’ha de corregir amb una aposta d’un moviment sindical feminista. A mi em va agradar molt el resum de la memòria d’aquest any en relació a la negociació col·lectiva quan vaig veure que l’increment mitjà salarial havia estat major a les dones que als homes. Que comencem des de la negociació col·lectiva a capgirar aquesta tendència, penso que és com comencem a canviar des d’aquest sindicalisme feminista la realitat que pateixen molts sectors de precarietat. Aquesta és una base fonamental que hem de plantejar. L’altra és a l’altra punta, és a dir, com nosaltres organitzem el treball qualificat que s’està generant perquè s’està produint un canvi de model productiu i hi ha una creació important de llocs de treball de major qualitat en el que normalment no està relacionada amb aquesta acció col·lectiva d’organitzar-se els seus drets, i que nosaltres tenim un repte com a sindicat d’organitzar aquests treballadors i treballadores. Sectors tecnològics, sectors de la biomedicina, és a dir, hi ha molts sectors de la recerca que estan creixent a Catalunya d’activitat amb moltes treballadores i que el sindicat té el repte de donar-los una cobertura col·lectiva efectiva.

    I després, probablement del caràcter sociopolític de la nostra acció sindical, és acabar amb l’especulació de l’habitatge. Està sent probablement el principal problema de la classe treballadora d’aquest país. Ja no dic dels joves. S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent d’aquest país. Per tant, resoldre el que és tota una estratègia de regulació dels preus i acabar amb l’especulació de l’habitatge, inundant d’habitatge públic, regulant el preu del lloguer, intentant acabar amb la mercantilització de la utilització de l’habitatge, com és el cas de tots els habitatges turístics. Penso que hi ha tot un treball en què el sindicat vol encetar una campanya confederal aquí a Catalunya, que territorialitzem, per intentar realment començar a construir un ideari del conjunt de la ciutadania de pressió i de reivindicació cap a la política de que l’habitatge hagi de tenir una resolució el més aviat possible i acabar amb aquesta xacra. Un treballador per comprar un habitatge necessita 40 anys de la seva vida per dedicar-li el 30% dels seus ingressos, que és l’ideal per poder accedir. És que són ja dades que no són sostenibles, i si mires un jove són 87 anys, és a dir, que no té vida per pagar-lo. Per tant, penso que són elements que s’han de corregir de manera molt clara. Això ho intentàvem plantejar el primer de maig, plena ocupació, és a dir, treball digne per tothom i sostre per tothom.

    La democràcia no està plenament a l’abast del jovent

    I als joves quines altres respostes se li han de donar? Perquè són un dels principals objectius de la ultradreta amb una estratègia digital clara que els apel·la i sembla que està funcionant. 

    Els hi hem de donar respostes reals. És a dir, els joves estan plantejant-se que el sistema d’avui no els hi donen les respostes que necessiten. Sembla que els joves sempre s’han de menjar les misèries de les empreses. Doncs si nosaltres estem oferint aquesta situació, evidentment el jovent està posant en qüestió si la democràcia li dona resultats. I, clar, els cants de sirena d’uns altres que diuen  protegir-los per utilitzar-los, instrumentalitzar-los, doncs poden tenir més entrada en les seves consciències. I això s’ha de combatre garantint les condicions materials de vida de la gent en cada moment. I el jovent necessita ara tenir un salari. Perquè necessita una condició més digna de la que té, una estabilitat que la reforma laboral pot afavorir amb la modificació de la contractació, però necessita també accedir a un habitatge en condicions habitacionals i  per poder pagar-lo en normalitat. No cal que tinguin que compartir un pis entre quatre persones per poder emancipar-se. Necessiten emancipar-se en projectes individuals, de parella, de família, com cadascú vulgui, però ha de fer en condicions, evidentment, accessibles. Si li donem aquestes condicions materials, el jovent tindrà una incorporació de defensa dels models democràtics, perquè són els espais de solidaritat més clars que tenim. La societat contemporània no coneix una altra forma que la democràcia, per articular una convivència solidària, justa i de promoció de pau. Quan falta la democràcia comencen a aparèixer escenaris més conflictius amb la societat i que fins i tot porten a guerres. Si volem viure amb seguretat, amb convivència, amb solidaritat, la democràcia s’ha de preservar sobre les condicions de poder practicar-la. I avui un jove no pot practicar lliurement la democràcia. No pot accedir a la cultura, no pot accedir a una educació en condicions, no pot accedir a un treball ni a un habitatge. La democràcia no està plenament a l’abast del jovent. Això s’ha de corregir com a societat. Per això calen polítiques públiques. Més estat, més Europa, més Catalunya, més Espanya. Això no va de carreres ni competències, això va de solidaritat.

  • Perdre la casa i la vida, la PAH porta la lluita pel dret a l’habitatge a les aules

    Estrenada enguany, la pel·lícula Entre los márgenes ha aconseguit tocar moltes sensibilitats. Amb Penélope Cruz i Luis Tosar com a protagonistes, la pel·lícula planteja tres històries entrellaçades que versen sobre els problemes econòmics i les seues conseqüències en la vida de les persones, des de l’estrès fins a malalties mentals com la depressió o l’ansietat.

    La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha vist en aquest film una oportunitat de donar a conèixer la realitat de moltes persones. I un dels llocs més idonis, on s’aprèn, on les persones es desenvolupen i es formen per a la vida, i on s’ha de parlar de la realitat per poder divulgar-la, són les aules dels instituts i de les universitats. Els alumnes potser no viuran, ni hagen viscut, aquestes situacions, però sí que poden conèixer algú que ho ha sofert i ser conscients d’una realitat amagada.

    Parlar. Eixa és la ferramenta més poderosa per combatre aquesta situació. Parlar-la, mostrar-la, i que no es quede amagada. Que siguen conscients de la situació actual, que cada vegada va més en augment, per combatre-la quan siguen adults.

    De la ficció a la realitat

    Actualment són Catalunya i el País Valencià, respectivament, les comunitats amb més desnonaments de tot l’Estat i les zones en què més creixen per impagament de la hipoteca. Amb un augment del 20% en el País Valencià i amb 19 persones patint cada dia una execució forçosa, aquesta és una problemàtica que segons la PAH no es tracta amb la profunditat que mereix.

    “S’ha parlat poc de les conseqüències que per a les persones suposa perdre la casa i veure’s abocades al carrer, amb els seus fills i filles. La por de pares i mares de perdre la custòdia dels seus fills per haver-se empobrit, víctimes d’un problema estructural del model social, econòmic i laboral”, expliquen els membres de la PAH en la unitat didàctica que han creat.

    Alumnes entrant al cinefòrum de la PAH | Foto: AB

    Emocions com l’estrès, l’ansietat, i fins i tot els pensaments suïcides, són les que es plantegen en aquesta producció i que la PAH vol remarcar. En moltes ocasions, no s’és conscient que una situació econòmica precària pot portar a una tensió que supera el límit de les persones. Ismael Sanz, un dels portaveus de la PAH, assenyala que “a la depressió no se li dona importància encara que afecta molta gent”.

    A tot això s’ha d’afegir la invisibilitat de temes com el suïcidi, tabú en molts contextos i del qual s’evita parlar pel denominat “efecte crida”. Segons la Confederació de Salut Mental Espanya, aquest és el primer problema de salut pública del país, d’Europa i fins i tot d’Occident. Pel que respecta a l’àmbit nacional, aquesta és una de les principals causes de mort del país i cada dia es lleven la vida 11 persones.

    «Per això, en les nostres manifestacions portem pancartes que diuen No és un suïcidi, és un assassinat, perquè hi ha moltes maneres d’arribar a aquesta situació desesperada, tant per la pressió de la banca i els fons voltor, com per la situació econòmica actual que no permet pagar un lloguer», explica Sanz.

    Les aules: zones de combat i aprenentatge

    Tot això ara s’ha convertit en una unitat didàctica. Va ser arran del cinefòrum d’Entre los márgenes, organitzat per l’Institut Jordi de Sant Jordi, amb una gran sensibilitat al voltant d’aquestes problemàtiques, juntament amb la PAH, quan es van adonar que una sessió de 30 minuts per parlar sobre els desnonaments i el dret a l’habitatge no eren suficients. L’alumnat dels cicles formatius d’Animació Sociocultural i Integració Social va començar a debatre i preguntar tantes coses que els membres de la Plataforma es van plantejar l’elaboració del projecte didàctic.

    «L’alumnat que portàrem treballen dins del seu currículum i, de manera indirecta, aquests tipus de problemàtiques, i estan molt entroncades dins la seua tasca», explica Francisco Cano, professor d’aquest institut i organitzador de l’activitat. «Des de l’institut fem servir molt el cinema com a recurs educatiu, i com que tenim un perfil d’alumnat molt vinculat amb l’aspecte social, quan s’estrena cinema social normalment anem a veure’l», conta.

    «El nostre institut està en un barri prou deprimit de València i segurament molt de l’alumnat haja viscut una situació com aquesta. Considerem prou important tractar aquest tema en les aules», afegeix.

    Col·loqui després del passi del film | Foto: AB

    En el document preparat per la PAH es detalla el motiu pel qual és necessari treballar aquesta causa i la seua rellevància actual. En el material preparat es proposen una sèrie d’exercicis perquè l’alumnat es pose en el lloc dels protagonistes de la pel·lícula, que pateixen una situació de desnonament, per empatitzar, prendre consciència i “observar les possibles eixides”, comenta Ismael.

    Amb la intenció d’adaptar-se a totes les edats, aquesta proposta té dues versions, una per a ESO i FP i altra per a batxillerat i per a les universitats. A més a més, s’ha difós arreu de tot el País Valencià i s’ha editat en castellà perquè les comunitats que ho sol·liciten puguen accedir-hi al contingut.

    Més enllà de les activitats que porten a reflexionar sobre la pel·lícula, la PAH ha creat contingut addicional amb la finalitat que els alumnes puguen aprofundir en aquest tema, al qual pot ser en un futur hauran de fer front: pagar un lloguer i fer-se càrrec de totes les despeses, que cada vegada són més altes. És per aquest motiu que es proposa reflexionar sobre per què no es compleixen determinats articles constitucionals que asseguren el dret de l’habitatge, o qüestions similars.

    Aquesta situació, que afecta cada vegada a més persones, continua sent desconeguda i amagada en molts àmbits. És gràcies a aquestes propostes i a parlar dins de les aules, mitjançant recursos didàctics, cinematogràfics i artístics per contribuir a un major enteniment, que la conscienciació pot anar en augment per combatre una problemàtica «prou important per la ciutadania i que no pot passar desapercebuda», tal com defensa Cano.

  • Sentit homenatge a Josep Cabayol i al seu llegat periodístic i humà

    Un centenar de persones han participat en l’homenatge al periodista i activista Josep Cabayol i Virallonga, en què s’ha destacat la seva trajectòria professional, la defensa dels drets humans a nivell global i alguns dels temes en què es va especialitzar, com l’habitatge, la salut, les migracions i el canvi climàtic. En Pep, com se l’ha recordat, va morir el 8 d’agost als 70 anys.

    L’acte, realitzat dimarts a l’espai veïnal Calàbria 66 de Barcelona, va ser conduït per Frederic Pahisa, membre de l’associació Solidaritat i Comunicació (SICOM), que va destacar la seva capacitat de feina i anàlisi: “Era escrupolós en la praxi professional, i entenia el periodisme com una eina de transformació, no només per informar”.

    Antoni Vidal, exdirector de RNE i company de feina, també es va fer ressò del sentit crític d’en Pep amb els mitjans de comunicació, de la profunditat amb què abordava els temes i d’un projecte que li va proposar el 2001, el programa ‘Gent de Món’: “Mai s’havia fet a la ràdio un programa d’aquestes característiques, amb el nivell crític i entrevistes amb persones tan qualificades”.

    Antoni Vidal a l’homenatge | Pol Rius

    Fer una ràdio de qualitat amb un pressupost petit va ser quelcom que en aquesta i altres ocasions va aconseguir Cabayol per la seva força i constància, tal com van anar descrivint les diferents persones que van recordar el periodista.

    Habitatge

    Des del món de l’habitatge, Salva Torres, de l’associació Lloguer Públic i Assequible 500×20, va explicar que Cabayol va ser des del col·laborador, amic i membre, per aquest ordre, de l’entitat. “Era un dels nostres”, va dir, pel seu compromís en la divulgació de “l’estafa de les titulacions hipotecàries” per part dels bancs, en la reivindicació d’un parc públic de lloguer de qualitat i en el “combat” envers el capitalisme.

    L’acte ha recordat alguns dels documentals que va dirigir o produir. Així, ‘La Plataforma’, en què explica la història i les reivindicacions de la Plataforma d’Afectades i Afectats per la Hipoteca (PAH), en què parla amb algunes de les primeres afectades pels desnonaments a Espanya.

    Intervencions a l’homenatge | Pol Rius

    El dret a la salut

    Josep Cabayol va ser un dels impulsors i fundadors de la plataforma en defensa de la sanitat pública Marea Blanca Catalunya, de la qual tres dels seus membres, Pep Martí, Trini Cuesta i Josep Vallhonesta, van recordar-lo com un referent. Bon periodista, bona persona, home d’idees i d’acció en la lluita per la salut i la vida, van ser alguns dels qualificatius que li van dedicar.

    Una de les aportacions de Cabayol va ser fer entendre que la salut no és només l’absència de malaltia, sinó que hi ha determinants socials, econòmics, d’alimentació i d’habitatge que hi influeixen, tal com va plasmar al documental ‘La Salut el negoci de la vida’ o el reportatge ‘Malalts climàtics, una nova alerta per al futur de la nostra salut’, escrit amb Siscu Baiges i Ester González.

    Pep Martí, Josep Vallhonesta i Trini Cuesta de Marea Blanca | Pol Rius

    Migracions

    D’altra banda, el documental ‘Descendents’ tracta sobre les discriminacions que afronten moltes persones nascudes a Catalunya i que són de famílies migrants africanes asiàtiques i llatinoamericanes, com ara no tenir dret a votar o a accedir a feines públiques.

    La Fatima Hamed, que apareix a l’audiovisual, va denunciar diferents racismes a la salut pública, la feina, la vida quotidiana i les institucions. Els microracismes, va dir Hamed, no es diuen micro per ser petits sinó perquè s’han normalitzat, com sorprendre´s pel fet que una persona amb cognoms diferents als habituals a Catalunya parli bé el català, o no voler llogar el pis a una persona migrada per si no el paga.

    Intervenció de Fatima Hamed | Pol Rius

    L’antropòleg i autor de llibres d’assaig com ‘Refugiados climàticos, un gran reto del siglo XXI’, Miguel Pajares, va fer referència al gran coneixement dels temes que tractava Cabayol en les seves entrevistes i, al contrari que molts periodistes, deixava parlar i desenvolupar les idees. No només es documentava, en aquest cas, sobre les migracions, sinó que coneixia com es vulneraven els drets de les persones i com es produïen els fenòmens migratoris. “Ell és l’activista total”, va resumir.

    Canvi climàtic

    En aquesta línia, el documental sobre canvi climàtic ’50 graus’ relaciona la crisi climàtica, de salut, alimentària, energètica i el dret a migrar. L’investigador de l’IRTA (Institut de recerca i tecnologia agroalimentàries) Robert Savé va posar en relleu l’efecte de l’alimentació en la salut i com la realitat climàtica, amb sequeres i canvis dràstics de cultius, esdevé una emergència social.

    La investigadora Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, va accentuar el treball de Cabayol per la feina de documentació, el rigor, l’enfoc cap als drets humans i la confiança en la persona que entrevistava.

    Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic | Pol Rius

    Des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que prepara un altre homenatge per al mes de gener, la Matilde Font va destacar el caràcter afable del Pep, així com la seva coherència i bonhomia, a més de ser un bon periodista: “Era un més del moviment social. Era un activista i donava a conèixer el que reivindicàvem, com conservar les zones humides per la importància de la biodiversitat”.

    Diari de la Sanitat

    En acabar els parlaments previstos, vàries persones del públic, tant a títol individual com representants d’entitats, van expressar el seu record i agraïment a Cabayol, de qui van enfatitzar aspectes com la integritat, el compromís, la solidaritat i la valentia per denunciar i actuar davant les injustícies, així com per donar veu a persones que habitualment no surten als mitjans de comunicació.

    El Diari de la Sanitat a l’esdeveniment | Pol Rius

    Josep Cabayol va escriure nombrosos articles al Catalunya Plural i al Diari de la Sanitat, ambdós de la Fundació Periodisme Plural. Pots llegir aquí el seu darrer article i també l’entrevista en ocasió del seu documental “50°C”.

    Per això, i en commemoració a la tasca divulgativa del periodista, el Diari de la Sanitat publica en la seva revista anual en paper cinc dels seus articles sobre l’impacte de l’emergència climàtica en les persones, que és el tema central de la publicació d’enguany. Amb motiu de l’homenatge, es van repartir un centenar d’exemplars.

  • La Morada de les cures, el feminisme i el comunitari

    Durant la primavera del 2018, dones de diverses generacions, orientacions i identitats sexuals unides per l’activisme feminista i transfeminista a la ciutat de Barcelona, ​​van prendre la decisió de conformar-se com a cooperativa d’habitatge. Va ser l’inici d’un projecte gairebé utòpic que, 4 anys després, pren una forma tangible.

    A Roquetes (Nou Barris), un barri molt castigat per l’increment dels preus del lloguer, ha començat la construcció d’un edifici que acollirà un model residencial comunitari feminista i LGTBIQ+. “Amb la crisi de materials i pujades gairebé veiem paralitzat aquest moment. Però per sort hem pogut continuar endavant. S’estima que es pugui entrar a viure en un any i mig més o menys”, diu Maria Berzosa, sòcia de La Morada des dels seus principis.

    Més enllà d’un edifici

    “Les persones que conformem el grup compartim trajectòria activista les darreres dècades, però, sobretot, ens vincula la necessitat d’accés a un habitatge en condicions i el desig de materialitzar un projecte de convivència amb altres formes d’organització i sosteniment de la vida i els afectes“, explica Berzosa. I és que La Morada és un projecte col·lectiu que sorgeix de la necessitat d’accedir a un model residencial assequible i sostenible en un context d’emergència residencial.

    El punt diferencial amb altres projectes d’habitatge cooperatiu és que La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear. Per tant, l’edifici va més enllà d’una oferta d’habitatge, és una cooperativa comunitària del sosteniment de les cures: “a La Morada ens proposem generar un model comunitari de redistribució de les cures i els afectes més enllà de la imposició única del model familiar i de parella”, diuen des de la iniciativa. Maria Berzosa concreta que, en un nivell material, el projecte suposa la col·lectivització de tasques, acompanyaments, atenció a les necessitats quotidianes d’alimentació i higiene, necessitats físiques i de salut, cura d’animals, criança… i suposa també el respecte a l’autonomia i la necessitat de soledat de cada persona. Més enllà d’això, puntualitza un element important per a les sòcies: “La Morada també és una via d’escapament per sortir de la roda de l’especulació. Aquest solar era un sòl privat que seran habitatges protegits, de HPO (Habitatge de Protecció Oficial)”.

    La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear

    Per dur a terme la xarxa de cures comunitàries i els valors de la iniciativa pròpia, la concepció de l’arquitectura ha estat primordial. El disseny dels espais va en la línia de posar en perill la tradicional construcció d’habitatge concebut per a un model nuclear. S’han prioritzat espais de connexió a través de la vinculació de les cuines entre si a través de grans vidrieres, galeries a cada planta que dirigeixen espais comuns com patis, terrasses, local polivalent i la cuina comunitària. Dins del que anomenen “habitatges privatius”, els dormitoris i espais d’intimitat queden més lluny del que és comú, generant així un diàleg constant entre els espais propis i els col·lectius. A més, a la recerca d’uns valors L’edifici ha estat dissenyat per la cooperativa d’arquitectes Lacol, que han cercat adaptar al màxim possible les necessitats de la iniciativa, l’accessibilitat (per evitar una arquitectura capacitista) i les unitats de convivència a llarg termini.

    Disseny de futurs espais comuns a La Morada | Lacol

    Contra l’ús especulatiu del sòl

    El projecte de La Morada consta de 12 habitatges, els quals explica María Berzosa que estan tots estan ja assignats: “tenim una llista de sòcies expectants que en cas que es quedi lliure algun habitatge tindran possibilitat d’entrar a la cooperativa com a convivent, la cessió d’ús del sòl on es construirà La Morada és per 65 anys”, puntualitza.

    La Morada ajuda a recuperar sòl privat cap a la via cooperativa i contribueix a fer front a l’ús especulatiu del sòl: s’edificarà a un solar buit que va ser comprat del mercat privat per La Dinamo Fundació i que després va cedir a La Morada a través d’una convocatòria oberta. “El tema preus no deixa de ser com una hipoteca tradicional, només que en comptes de demanar-la de manera individual és la cooperativa qui la demana. I per descomptat a banca ètica, en el nostre cas amb Coop57. Quan entres a viure a la cooperativa cal posar una aportació inicial i després hi ha unes quotes mensuals, que encara no estan definides del tot (segurament fins a entrar a viure no en sabrem el preu final). Si en algun moment decideixes deixar la cooperativa, aquesta et torna la teva aportació inicial, però no les aportacions mensuals”, afegeix Berzosa, aclarint a més que necessiten mesures públiques i una important col·laboració publico cooperativa, ja que fins i tot aquests models no són barats, continuen sent molt cars, al mateix preu de mercat.

    Disseny de La Morada | Lacol

    L’exclusió residencial s’acarnissa amb les dones

    “L’actual crisi de l’habitatge també està travessada per les desigualtats de gènere estructurals que situen les dones, i les persones LGTBI, en un lloc de més precarietat, incrementant així les dificultats d’accés a l’habitatge i les situacions de vulnerabilitat”, expliquen les sòcies de La Morada. Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial, publicada per l’INE el mes de juny passat, la bretxa salarial efectiva a Espanya se situa en un 18,7%. Els homes cobren de mitjana uns 5.175 euros anuals més que no pas les dones.

    Des de la fundació Arrels, apunten que a la ciutat de Barcelona un 8% de les 5142 persones en situació de sensellarisme són dones. Concretant-ne més, un 0,3% són dones trans i un 0,3% persones no binàries. Cal destacar que l’afectació diferencial és un element cabdal a l’hora de fer una lectura sobre la situació concreta de les dones cisheterosexuals i LGBTIQ+.

    Sòcies de La Morada al solar on actualment s’han iniciat les obres | Dinamo Fundació

    La Fundació Atenea publicava l’estudi “els processos d’inclusió social des de la perspectiva de gènere”, on a través d’entrevistes a persones en situació de sensellarisme trobava diferències notables en el discurs entre homes i dones. Quan a elles els deien que continuessin la frase “el carrer és…”, alguns dels conceptes més repetits van ser: “molt dura; amb els meus fills/la meva filla; mala vida; passa de tot; és perillosa; em veu tothom; vaig estar un mes; han estat violades; es pateix; sola; són covards; patim insults i homofòbia; més risc; prostitució”. La percepció del perill i la violència patriarcal és transversal a la narrativa de les dones que acaben arribant a aquesta situació, per això, una gran part busquen protecció en albergs o entitats per evitar dormir al carrer.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge, i és que l’Enquesta de Benestar psicològic i exclusió residencial que es publicava a l’estudi “Cuando la casa nos enferma II”, mostra diversos factors que apunten a una precarietat residencial més gran entre les dones: “les persones que no compten amb ascensor al seu edifici són majoritàriament dones (63,9%). El 2,1% de les dones ha arribat a quedar-se sense subministraments energètics (aigua, llum, gas) per problemes econòmics, davant de l’1,6% dels homes; per la qual cosa la pobresa energètica i les seves conseqüències impacten també més les dones. En darrer lloc, el 12,3% de les dones ha tingut alguna plaga a casa seva, davant del 8,9% dels homes”.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge

    L’accés a la propietat és més difícil per a les dones, a la ciutat de Barcelona un 25% viuen en règim de lloguer, xifra més baixa per als homes, que tenen un percentatge més gran d’habitatge en propietat. Un 27,9% dels barcelonins i un 44% de les barcelonines es trobarien en situació de pobresa si s’haguessin de sostenir només amb els seus propis ingressos, segons dades de l’informe “el gènere en xifres” de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta dada és clau per entendre un altre element de discriminació que facilita la feminització de la pobresa, i és que cal tenir en compte que aproximadament 8 de cada 10 llars monomarentals estan encapçalades per dones, segons l’Enquesta de condicions de vida (INE, 2020) ). A més, a Espanya, més de la meitat d’aquestes llars presenten dificultats econòmiques per fer front a despeses imprevistes relacionades amb l’accés a l’habitatge, davant del 35,4% del conjunt de llars a Espanya.

  • «Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut»: fotografies de la quotidianitat de qui pateix la crisis de l’habitatge

    La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) fa cinc anys que treballen conjuntament estudiant com la crisi de l’habitatge, la seguretat residencial o altres problemes de salut relacionats, afecten la salut de la gent a la ciutat. Ara, i fruit de la feina dels darrers dos anys, la PAH i el Grup d’Habitatge i Salut de l’Agència de Salut de Pública de Barcelona, treuen a la llum el llibre «Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut». Un llibre que publica els resultats d’un projecte conjunt que va profunditzar en els mediadors entre la inseguretat residencial i la salut a través de la fotografia.

    La presentació d’aquest es celebrarà divendres 15 de febrer a les 18:00h en l’auditori del Museu Marítim, a les Drassanes de Barcelona. Una de les persones amb què comptarà l’acte és Hugo Vásquez. Vásquez és investigador en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge. Vásquez defensava en una entrevista per a aquest diari que «la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments» i que són aquests aspectes socials «els que més impacten a la salut dels col·lectius». Incidia aleshores que «quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental».

    A l’inici del 2017, com ens explica arran de la presentació d’aquest llibre Vásquez, se’ls hi va ocórrer que, per avançar en entendre com la seguretat residencial estava afectant la salut i la qualitat de vida de les persones, calia entendre quins eren els mediadors per així després poder intervenir i generar polítiques públiques per abordar aquesta situació. La millor manera que van considerar que els permetria conèixer els mediadors de prop seria la metodologia coneguda com photovoice o fotoveu. En aquesta tècnica les persones participants en una investigació fan fotografies relacionades amb un tema, en aquest cas, l’emergència d’habitatge i com aquesta afecta la seva salut. Així, aquestes persones documenten una realitat i la complementen amb la seva veu, la seva narració. Aquesta és la manera com s’ha enfocat el llibre i tot el treball de grup.

    «Vam explicar-li a les 18 participants voluntàries que van oferir-se de la PAH la idea del projecte, vam entregar-los una càmera fotogràfica, les vam capacitar en el seu ús i els hi vam demanar que fotografiessin tots aquells elements de la seva quotidianitat que veiessin vinculats al seu problema d’habitatge i a la qualitat de la seva salut». Així descriu Vásquez l’inici del projecte que va seguir amb sis sessions de discussió que van ajudar a delimitar els temes finals que podem trobar en aquest llibre. Així, Vásquez ressalta que les sessions van servir per generar discussions crítiques entre els participants on explicaven que els feia sentir cada imatge o què significava per ells mentre que la resta podia compartir al mateix temps si també ho havien viscut i com ho havien afrontat. Va ser d’aquestes trobades que van sortir els temes finals que els participants mateixos van validar com a mediadors o mecanismes que intervenen en la seguretat habitacional. D’aquesta manera, i com ressenyen des de l’ASPB, «en el llibre es veu com els aspectes psicològics queden impactats, derivant en emocions negatives com ara incertesa, por, vergonya, culpa, pèrdua de control sobre la pròpia vida, angoixa i dependència del telèfon mòbil, fins a pensaments suïcides i altres».

    “Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut” / ASPB

    Les conclusions de l’informe posen en evidència que els efectes de la inseguretat residencial també es presenten en les conductes relacionades amb la salut, així, es pot veure una disminució de l’activitat física, més consum d’alcohol i pastilles per dormir, alimentació poc saludable, menor adherència als tractaments mèdics, i altres factors. De fet, entre els 10 temes principals que van sorgir per explicar des del punt de vista dels participants que afectarien la salut trobem per exemple els processos psicològics. El fracàs personal, la por, la vergonya, la incertesa… tot de factors que acaben duent a problemes de salut mental s’inclourien en aquest paraigua. També van voler ressaltar el canvi d’hàbits: «fumes més, t’alimentes pitjor i tens menys temps per l’autocura». Entre altres, també hi ha espai en el llibre per parlar de l’assetjament per part de les institucions financeres. En aquest sentit Vásquez comenta que es va concloure que «la pressió i l’assetjament de bancs i institucions per tal de pagar les hipoteques, mina la qualitat de vida». A més, amb el llibre afirmen que «aquest tipus de conductes no són, ni de bon tros, fruit d’una elecció personal, sinó producte de la influència d’un context econòmic i social de persones que viuen amb inseguretat d’habitatge».

    ‘Veus i mirades’ a banda de servir per generar coneixements i per a la difusió de resultats, aquest projecte, donat que s’ha elaborat de manera participativa, també ha de servir, segons Vásquez, «per proposar i recomanar com abordar el problema a nivell polític, com intervenir-hi des de les institucions, des de la mateixa PAH, des de l’entorn…»

    A més a més, des de la Plataforma de persones Afectades per la Hipoteca (PAH) també es fan 5 recomanacions bàsiques a les administracions: la dació en pagament de l’habitatge –amb caràcter retroactiu-, la moratòria immediata dels desnonaments, facilitar l’habitatge adequat al que correspon a la situació actual, l’ampliació del parc públic de lloguer assequible, i la garantia dels subministraments per a totes les persones i unitats familiars.

    Amb el llibre també inclouen altres aspectes  com a recomanacions com ara «facilitar atenció psicològica als centres de salut per a les persones afectades, i promoure grups de suport mutu i teràpia col·lectiva. Igualment, promoure més prescripció social als centres sanitaris. Les participants també reclamen per a persones que viuen amb inseguretat residencial un accés a espais de cultura, oci o esport gratuïts en el seu entorn més immediat». Al mateix temps, «capacitar i formar en inseguretat residencial les persones que atenen a afectats/des per aquest problema en l’àmbit administratiu públic» i «preservar la ciutadania de l’amenaça que suposa la precarietat energètica, amb efectes demostrats sobre la salut de les persones, en especial les més desfavorides o de més edat».

    La presentació del llibre ‘Veus i mirades: inseguretat residencial i salut’ comptarà, a més a més d’Hugo Vàsquez, amb Lucía Delgado, Francisco Hurtado, Lilia Bueno i Carlos León, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

  • Les dones amb problemes habitacionals tripliquen la seva percepció de tenir mala salut 

    La meitat de les persones han patit algun tipus d’inseguretat residencial; una de cada quatre persones pateix inseguretat derivada d’un règim de tinença insegura; una de cada cinc persones ha patit algun desnonament els darrers cinc anys; una de cada quatre persones ha hagut d’ocupar o ha viscut d’acollida a casa de familiars o amistats; quatre de cada cinc persones pateix pobresa energètica. Aquestes dades s’obtenen a partir de l’informe “Radiografies de la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona” que ha elaborat conjuntament l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE)Enginyeria Sense Fronteres (ESF), l’Observatori dels Drets Econòmics Socials i Culturals (Observatori DESC) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    És el tercer informe que presenten i ho fan per donar una mirada en profunditat a la salut de les persones afectades per l’accés a l’habitatge i la pobresa energètica. Irene Sánchez és membre de la PAH i una de les persones que ha participat dins el projecte perquè l’informe fos possible. Un informe que sorgeix gràcies a membres de la PAH o de l’APE que van respondre un qüestionari d’uns 40 minuts de duració. El qüestionari inclou 247 preguntes que creuen dades de problemes connectats: l’habitatge, els subministraments i la salut, per extreure conclusions sobre els seus efectes en les persones afectades, en aquest cas fent una mirada en profunditat a la seva salut i la d’un dels infants de la llar, entre 6 i 14 anys, escollit aleatòriament. L’estudi va començar el juny del 2017 i les dades que s’analitzen inclouen informació de les 167 persones enquestades fins a data del 28 de maig del 2018.

    De les 167 persones entrevistades, en relació a la percepció del seu estat de salut el 31,8% dels homes i el 52,6% de les dones referien tenir un estat de salut regular o dolent, front el 15,5% i 18,4%, respectivament, de la població de Barcelona. Això suposa que els homes presentaven el doble de mala salut percebuda que la població general de la ciutat, 3 vegades més en el cas de les dones.

    De totes les que van respondre el qüestionari, el 72,9% eren dones i gairebé la meitat amb edats entre els 35 i 49 anys sent les dones més joves que els homes. La majoria, un 71,3%, eren residents a Barcelona ciutat, de les quals la majoria de Sants-Montjuïc i Ciutat Vella. Dues terceres parts eren persones nascudes a un país estranger i d’aquestes, el 93,6% portaven més de 10 anys vivint a l’estat espanyol i només un 6,4% es trobaven en situació irregular. Altres dades que s’han tingut en compte mostren que la meitat de les persones es trobaven a l’atur en el moment de l’entrevista, en concret un 57,8% dels homes i un 47,5% de les dones. Sobre ingressos, un 57,8% dels homes i un 48,7% de les dones vivien en una llar amb uns ingressos totals per sota del 750€ mensuals.

    Sánchez destaca que on creu que més incideix en l’estat de la salut el trobar-se en una situació d’emergència habitacional és en l’aspecte psicològic: «et canvia el caràcter i estàs sempre amb por». De fet, els problemes econòmics i jurídics per accedir a un habitatge digne i als subministraments bàsics s’associen a un mal estat de salut físic i mental i en general, són les dones les que presenten pitjor estat de salut. A més, si es comparen amb la població general de la ciutat de Barcelona, les persones afectades per aquestes problemàtiques presenten xifres molt més elevades de mala salut.

    En entregues anteriors, els impulsors d’aquests informes havien radiografiat l’estat de salut de membres de la PAH amb la població general i la conclusió havia estat que les persones afectades per problemàtiques habitacionals presenten pitjor salut que la població general. En tots els informes es suggereix que un adequat suport social o el suport de la PAH/APE són claus per atenuar els efectes negatius de l’habitatge sobre la salut. Aquest informe aporta a informes previs que les persones enquestades inclouen no només persones afectades per la hipoteca, sinó també persones amb problemes de lloguer, ocupació i pagament de subministraments bàsics com són la llum, el gas i l’aigua.

    Davant això i sempre amb els resultats de l’informe en mà, els impulsors recomanen treballar per atenuar els efectes en la salut de les persones afectades, assegurant un acompanyament adequat a aquestes persones des de Serveis Socials i les Oficines d’Habitatge i garantir l’accés universal als Serveis Sanitaris i tractar la salut de forma integral, incorporant la visió dels determinants socials de la salut i intentar no sobremedicalitzar problemes socials. A més, fomentar el treball en xarxa i intersectorial. Asseguren que és necessari que Serveis Socials, Habitatge, Justícia i Salut treballin de forma conjunta. Per últim, també demanen crear o millorar els sistemes d’informació i posar en marxa polítiques que redueixin la magnitud del problema, que garanteixin l’accés als subministraments i a un habitatge digne per a tothom.

    L’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), Enginyeria Sense Fronteres (ESF), l’Observatori dels Drets Econòmics Socials i Culturals (Observatori DESC) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) asseguren que «aquest estudi posa en evidència la urgència de canvis estructurals en polítiques d’habitatge i energia, que posin les persones al davant dels interessos financers de la banca, dels fons d’inversió i de l’oligopoli energètic. Només amb propostes valentes per combatre l’emergència habitacional crònica que patim des de fa anys, es podrà garantir que les famílies més vulnerables puguin portar una vida digna gràcies a un sostre a temperatura adequada garantit».

    Avui, després d’haver fet públic fa uns dies l’informe, presentaran l’estudi «La salut de les persones afectades per l’accés a l’habitatge i la pobresa energètica a les 18 hores a la Lleialtat Santsenca.

  • El Síndic demana deixar de relacionar el dret a la cobertura sanitària amb la contribució econòmica

    El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha comparegut davant la Comissió del Síndic del Parlament per presentar informes sobre la situació de l’habitatge i la universalització de l’assistència sanitària, sumant-se així a les decenes d’entitats que estan pressionant les administracions catalanes i estatals per a pujar el tant per cent de parc d’habitatge públic i garantir el dret a l’habitatge i, també, assegurar una sanitat universal, emparada per una llei catalana des del setembre.

    Presentar públicament l’informe sobre el dret universal a l’assistència sanitària que va editar al maig del 2018 ha servit per reiterar la defensa i ha celebrat que el Govern estatal i el català hagin legislat en aquest sentit.

    L’informe compta amb dades de l’abril de 2018 quan, segons el CatSalut, hi havia 114.573 persones estrangeres empadronades a Catalunya que no estaven acreditades com a assegurades ni beneficiàries, ni es trobaven dins dels supòsits d’assistència sanitària en situacions especials que regula la norma estatal. Aquestes persones representen l’1,53% de la població resident a Catalunya.

    Com ja han fet altres organismes o entitats com la PASUCAT, han volgut destacar a més que en general són persones sanes que tenen la majoria entre 20 i 50 anys. També que utilitzen un 50% menys que el total de població els recursos de salut (excepte el servei d’urgències, del que en fan un ús similar). A més a més, pel que fa a la despesa sanitària, amb dades del 2016, la despesa per càpita també és la meitat que la de la població total. Es tracta doncs d’un 0,9% de població que genera el 0,4% de despesa sanitària.

    En aquest sentit i parlant en termes econòmics, el Síndic demana superar l’associació del dret a la cobertura sanitària amb el fet contributiu. Seguint amb la perspectiva econòmica, han opinat que negar la cobertura de determinades prestacions a llarg termini pot ser perjudicial. Així, per exemple, d’acord amb la normativa vigent quan es va fer l’informe, en aquell moment aquestes persones no es podien beneficiar dels programes de salut preventius, que suposaven una despesa molt inferior als tractaments d’urgència de malalties greus o de caràcter crònic.

    Bloc d’habitatges a Urgell 9 | @SindicatLloguer

    El Síndic demana al Parlament que exigeixi a la SAREB un 30% d’habitatge públic

    En referència a l’habitatge, el Síndic ha insistit en l’obligació de la SAREB -el banc dolent- de destinar el 30% dels seus habitatges al lloguer social, remetent-se així al tant per cent fixat a la mesura aprovada el juny a l’Ajuntament de Barcelona, que obliga a destinar el 30% de nou habitatge al lloguer social. Ambdues mesures busquen augmentar el parc públic, que a d’altres països europes se situa vora al 16%, en el cas de França, o el 30% en el cas d’Holanda, mentre que a Barcelona amb prou feines supera l’1,5%.

    Ribó ha plantejat davant la seu parlamentària que aquesta iniciativa sigui plantejada com una proposició de llei del Parlament que posteriorment s’elevi al Congrés. És Catalunya la que, considera el Síndic, ha de liderar aquesta requisició a la SAREB ja que la majoria del seu actiu immobiliari es troba en aquesta comunitat autònoma. La SAREB compta actualment amb 54.000 habitatges i, segons Ribó, encara s’és a temps de “corregir la situació actual i fer possible que la plusvàlua generada reverteixi en el conjunt de la ciutadania”.

    I és que, tot i l’elevat nombre d’habitatges buits en mans de la SAREB, els bancs i els grans tenidors d’immobles, el percentatge de parc d’habitatge social no és suficient com per atendre les famílies que pateixen desnonaments a diari (la mitjana se situa en 61 per dia). “És inevitable que el dret a l’habitatge, reconegut per l’Estatut i la Constitució, es vulneri de manera reiterada, mentre el Govern estatal assumeix amb diners públics un rescat bancari que s’eleva a 43 mil milions d’euros”, ha apuntat Ribó.

    El Síndic ha celebrat les línies de finançament aprovades recentment per la Generalitat i els acords per facilitar la inversió en habitatges amb fins socials. En aquest sentit, ha instat les administracions que siguin conseqüents i actuïn amb agilitat des d’un doble vessant: la construcció d’habitatges adreçats al lloguer social i l’adquisició d’habitatges per la via del tanteig i retracte per destinar-los a lloguer social.

  • La falta d’un habitatge digne afecte a la salut: «He aprimat 10 quilos i em passo tot el dia plorant»

    L’absència d’un habitatge digne està estretament relacionada amb la mala salut. És una de les conclusions d’un informe que ve a posar negre sobre blanc en una realitat que s’agreuja amb la nova crisi d’accessibilitat i estabilitat en l’habitatge. Així, les persones en situació de carrer, que viuen amuntegades o en habitatges insalubres, les que estan travessant processos de desnonament o les que es troben ocupant habitatges per necessitat pateixen més malalties, tan físiques com a mentals, tenen una menor esperança de vida i, fins i tot, són més propenses a patir intents de suïcidi.

    «Si el dret a l’habitatge no està garantit, el dret a la salut tampoc», indica l’investigador Thomas Ubrich, de l’associació privada Provivienda (en favor de garantir casa a les persones vulnerables) i autor de l’estudi ‘Quan la casa ens emmalalteix’. L’informe presentat per aquesta associació, que compta amb prop de mig centenar de testimoniatges de persones afectades, així com dades i recerques prèvies d’organismes oficials i diferents organitzacions i professionals, estableix tres grups d’estudi: persones sense llar; persones que resideixen en infrahabitatges, com a enclavaments xabolistes o habitatges insalubres; i les que pateixen fragilitats residencials per estar immerses en processos de desnonaments o en situació d’ocupació.

    El grup més afectat és el que es troba en situació de carrer. Una situació que «no solament emmalalteix, sinó que arriba a matar», lamenta Ubrich. La mostra més clara és la dada de l’esperança de vida. Aquesta ronda els 50 anys, uns 30 menys que la mitjana nacional, sense comptar amb que el 31% de persones en aquesta situació han intentat suïcidar-se. Però les estadístiques sobre la prevalença de malalties tampoc deixen lloc a dubtes: el 20,9% pateix algun tipus de malaltia del sistema circulatori; el 20,3%, de l’aparell respiratori i digestiu; el 17,4%, endocrines o metabòliques; el 16,8%, relacionades amb el sistema osteomioarticular; i un 30,9%, d’un altre tipus, segons l’enquesta sobre persones sense llar de 2012, a la qual fa referència l’informe i les dades del qual no semblen estar desfasats segons «les persones amb les quals treballem als nostres programes i les converses amb professionals», explica el director de desenvolupament estratègic de Provivienda, Eduardo Gutiérrez.

    «Passar fred i por»

    Miguel Racionero té 54 anys i porta des de 2015 en un centre per a persones sense llar de Catalunya. Abans, havia passat quatre anys i mig «dormint al carrer, a la intempèrie, passant fred i por» i patint tota mena d’agressions d’una banda de «la joventut que es diverteix pegant-te», recorda. De fet, el 57% de les persones que viuen al carrer han sofert en alguna ocasió delictes o agressions. El 65,4% ha estat insultat o amenaçat; el 61,8%, assaltat o robat; el 40,8%, agredit; el 28,3% intimidat; el 24,7% de les dones han sofert delictes sexuals… que afecten la salut tan física com a mental. D’aquella època Racionero arrossega també «problemes d’ossos, d’artritis, un càncer de còlon, quatre infarts i problemes de mobilitat, perquè la part vascular de les cames no em funciona», lamenta. Malalties que li han anat apareixent «com un duel que has de passar».

    En els enclavaments xabolistes, la situació millora lleument, però la dada de l’esperança de vida se situa encara lluny de la mitjana espanyola. Un informe elaborat per la Universitat de Comillas i Save The Children calcula que en ‘El Gallinero’, recentment desmantellat, el 98% de la població no viuria més de 60 anys. En les situacions d’amuntegament, que a Espanya suposen un 5,1% segons dades d’Eurostat, les estadístiques revelen que el 28,4% de persones compten amb mala salut i, també, amb més problemes relacionats amb la salut mental, amb índexs de depressió i ansietat de fins al 86% en el cas de les dones i el 71% dels homes. Aquí entren en joc altres factors, com «una pitjor qualitat de l’aire, pobresa energètica, goteres o humitats, brutícia o contaminació» que poden provocar «problemes respiratoris, grips, diarrees», explica Ubrich, que apunta també al fet que «viure en un habitatge amb més persones pot portar a una major conflictivitat».

    Pitjor salut autopercebuda

    Els processos de desnonament també fan mossa en la salut, amb problemes cardíacs o de diabetis, principalment, i en la salut autopercebuda. En concret, els afectats per aquesta situació tenen 13 vegades més possibilitats de tenir mala salut percebuda. Són el 57,3% dels homes i el 80,9% de les dones, segons els investigadors de l’Escola andalusa de Salut Pública de Granada, que indica també que el 68,4% d’aquestes persones presenten característiques d’estrès posttraumàtic, el 16,6% presenten risc alt de suïcidi i el 48,3% pren medicaments tranquil·litzants, antidepressius o per dormir.

    L’estrès, l’angoixa i la depressió són les problemàtiques més habituals. Sara Vázquez, cap d’una família monoparental amb dos fills, és un exemple d’això. El 28 de setembre, gràcies al suport veïnal i a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, va aconseguir frenar el desnonament de l’habitatge en la qual viu des de 2015 a Leganés, propietat de l’IVIMA i que havia estat ocupada, sense ella saber-ho, per la seva inquilina. Ara, una sol·licitud del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (CDESC) ha aconseguit donar-li de termini fins al 29 de novembre per estudiar el seu cas. «He anat al metge per depressió, he aprimat 10 quilos, em tiro tot el dia plorant, perquè et veus al carrer amb dos nens. Vas comptant els dies i no saps què fer amb la teva vida. No tinc ganes de res», explica. El dia del desnonament que va aconseguir paralitzar va ser un dels més angoixants de la seva vida. «Em van fer venir ganes de tirar-me per la finestra», reconeix. Precisament, el mateix estudi de la universitat de Granada, del que es fa ressò l’informe, sosté que el 16,6% de les persones en processos de desnonament es troben en risc alt de suïcidi.

    «Les problemàtiques residencials es poden acumular», indica Ubrich. Així, es donen una altra sèrie de situacions, com destinar els recursos econòmics a pagar l’habitatge o l’habitatge insalubre i no poder fer front a altres despeses, com aquells derivats d’una dieta adequada, la qual cosa reverteix en majors taxes d’obesitat, o els sanitaris o de medicaments que no estan coberts per la Seguretat Social, el que passa en un 44% dels casos.

    Destinar l’1,5% del PIB

    Eduardo Gutiérrez sosté que «el tractament és una bona política d’habitatge», que passa no solament per un parc públic suficient, sinó també «per mobilitzar habitatge buit, donar ajudes al lloguer, ampliar la durada dels contractes d’arrendament o articular fórmules com el co-housing», entre altres mesures. En concret, situa el pressupost necessari entre un 1 i un 1,5% del PIB. «L’acord pressupostari entre PSOE i Units Podemos parla d’ampliar la dotació actual fins al 2021 per aconseguir aquest percentatge. Actualment estem parlant de 630 milions d’euros per 2019, que haurien d’arribar als 20.000 el 2021», explica.

    «És cert que sembla que s’està reorientant la política d’habitatge amb el canvi de Govern. De moment són més anuncis que una altra cosa, però la Llei d’Habitatge ens sembla que pot ser un bon pas, o la reorientació del Pla Estatal d’Habitatge, on s’incorporarà un pla específic per a les persones sense llar, amb la reactivació de l’estratègia per a persones sense llar, que estava ficada en un calaix. O fins i tot l’anunci de l’estratègia nacional contra la pobresa energètica. Són mesurades que per si mateixes no són suficients, però que van donant passos a una direcció més adequada», reconeix Gutiérrez.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Deixar de culpabilitzar als individus de «fracassos» socials, no assenyalar-los com a malalts mentals i abordar les situacions col·lectivament: claus per reduir els suïcidis

    La crisi dels darrers anys ha dut a la gent a viure nivells elevats de patiment tan a curt com a mitjà termini. S’ha viscut també un augment en la taxa d’intents de suïcidis i de suïcidis reflectits en estadístiques de mortalitat. Tots aquests intents es recullen dins el protocol del Codi Risc de Suïcidi, un codi que desenvolupa el sistema sanitari per intentar reduir la taxa. Aquest codi parteix de la premissa que la majoria d’intents es donen per la prevalença d’una malaltia mental.

    Diverses veus posen en evidència la falta de consistència científica a l’hora d’assegurar que les conductes suïcides s’atribueixen a malalties mentals. Elena Serrano, autora d’un document elaborat pel Fòrum Català de l’Atenció Primària anomenat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc Suïcidi’, opina que no és creïble que el 90% dels casos, com afirmen, siguin causats per una malaltia mental i valora que no es pot parlar del suïcidi només sobre bases biomèdiques. En aquest sentit, durant la presentació del llibret, Serrano va plantejar la necessitat de comprendre factors socials i de vivència i també impulsar polítiques vinculades a una realitat comunitària.

    En el document, les seves autores defensen que la mort voluntària és un fenomen multi-causal, que respon en part a l’existència d’agressions externes, entre les quals es troben les pèrdues de treball i d’ingressos econòmics o d’habitatge que comporten greus dificultats  per subsistir i posen les persones en situacions límit. També apunten que «el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden assolir i que poden conduir a la frustració. Aquesta mateixa societat traspassa als individus les causes dels fracassos i de les insatisfaccions socials i això pot provocar sentiments de culpa i patiment mental».

    Això xoca frontalment amb la interpretació d’entorns mèdics que apunten que tenir una malaltia mental és la causa en un 90% dels casos de suïcidis o intents de suïcidi. Aquest argument està basat «en la concepció biologicista que ha dominat la medicina des de la meitat del segle passat i menysté els determinants socials de la salut i de la conducta humanes».

    Suport mutu davant el risc de patir problemes de salut mental

    A principis d’abril un informe impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca afirmava que la inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física. Eines com la PAH, per Lucía Delgado, la seva portaveu són essencials per fer treball emocional: «afrontar un problema individual de manera col·lectiva amb un resultat transformador i d’apoderament col·lectiu».

    Delgado, convidada a l’acte de presentació del document sobre abordatges del suïcidi, va explicar el relat de creació de la PAH. Un relat que comença amb un grup inicial de persones enfadades amb les lleis i el tracte dels bancs i el fet que la gent perdi casa seva i encara es quedi amb el deute però que segueix amb històries en primera persona de «gent que no estava enfadada, el què estava era feta pols».

    De fet, un vídeo anomenat ‘Llei d’habitatge PAH. Salut i habitatge’ mostra a través de testimonis el procés de benvinguda a la PAH, amb els problemes específics de cadascú i com a partir de compartir les seves experiències han superat situacions extremes. És el cas de Jose Antonio que explica com es va apropar a una de les assemblees però no va ser fins la cinquena trobada que es va decidir a parlar i ara gestiona totes les ordres de desnonaments. «Una persona que venia a buscar una solució individual ara forma part d’un col·lectiu aportant el que ell ha rebut», explica Delgado. Això, el que significa és que en situacions extremes, formar part d’una xarxa acaba sent terapèutic.

    Per les autores del document, «les xarxes de suport naturals [com seria la PAH] tenen un paper protector de la salut mental en la mesura que contraresten la solitud i l’aïllament i poden operar com a estructures solidàries d’ajuda material i també emocional».

    Imatge de l’acte de presentació del document Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi del FoCAP / Carla Benito

    «El patiment, com els suïcidis, s’han d’abordar col·lectivament i políticament»

    Com també destaquen dins el document, la complexitat i diversitat de les causes del suïcidi són molt diverses.  Encara que «l’acte suïcida es produeixi en un moment de desesperança i de greu afectació de l’estat d’ànim, això no equival a un estat patològic de depressió». Algunes de les causes sí que són fruit de la depressió o d’altres trastorns, però una part són desencadenats per les condicions de vida i la falta d’expectatives de futur. De fet, les dades epidemiològiques relacionen clarament el seu augment amb episodis de crisis socials i polítiques d’austeritat.

    L’increment en el número i les taxes de suïcidis es va iniciar a Espanya el 2012 i s’ha mantingut durant els anys 2013 i 2014 (les taxes de suïcidis per 100.000 han passat de 7’6 al 2012 a 8’4 a 2014). Les darreres dades publicades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE) són del 2015 i sembla que disminueixen lleugerament en els homes, tant el número com les taxes, i es mantenen en les dones.

    Així, com es va comentar durant l’acte, les xarxes són importants alhora de crear teixits que ajudin a contrarestar els efectes biopsicosocials que puguin dur a una persona en pensar en el suïcidi. Com destaca Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, que va fer un recorregut pel significat del suïcidi en diferents moments de la història, cal fer èmfasi en el caràcter col·lectiu i polític del patiment. En aquest sentit, Ortiz denuncia que el relat que es fa majoritàriament del suïcidi és el relat d’un fracàs de l’individu, d’una persona que és la responsable del seu destí i ha fracassat, que està malalta.

    Aquest és el significat actual que se li dóna al suïcidi però la mort voluntària sempre ha acompanyat a l’home i no sempre tenia vincle amb la malaltia. El significat es dóna segons l’època històrica. Per Ortiz, és durant el segle XIX, quan surt la psiquiatria, que es produeix una progressiva medicalització de la vida i es comença a identificar la mort voluntària amb una malaltia mental. A més, «des de fa 40 anys s’ha instal·lat una societat neoliberal i tots som empresaris de nosaltres mateixos, del nostre destí totalment aliè al context i als determinants socials», explica Ortiz que critica que fins i tot els llibres d’autoajuda parlen de les persones en termes econòmics.

    De la mateixa manera, protocols i programes com ara el Codi Risc de Suïcidi, acaben sent, per Ortiz, «productes de la narrativa individualista del neoliberalisme i de l’autoritarisme científic», ja que al seu entendre, «la prevenció individual sanitària és una aproximació ingènua i nociva, cal focalitzar en la persona en particular i no aplicar un protocol estadístic». El suïcidi ha de ser doncs una prioritat multisectorial: «sempre es silencia les persones que pateixen i es fa un abordatge del suïcidi des d’una perspectiva unidireccional i professional però cal teixir aliances i veure que hi ha en allò personal, anar més enllà dels models d’avaluació i comprendre què li passa a cada persona».

    El suïcidi i la salut mental, una tasca multisectorial

    Un dels darrers blocs del document indica que «el suïcidi de causa social expressa una denúncia del fracàs de la societat per garantir unes condicions de vida dignes per a tothom, i expressa també un trencament de la persona amb la societat que l’ha maltractat». Així, a part de les necessitats materials i psicològiques caldrà tenir en consideració les necessitats d’inclusió social de la persona amb ideacions o conductes suïcides. Per tant, s’ha d’abordar també des de fora del sistema sanitari.

    Tot i així, una orientació integral per a la prevenció del suïcidi hauria d’incloure mesures de prevenció primària com ara polítiques socials actives de millora dels condicionants socials. El document explica que «la ideació suïcida relacionada amb la privació econòmica està vinculada amb sentiments de desesperança, injustícia, pèrdua de dignitat personal i d’inutilitat per resoldre les pèrdues i la pobresa». Per contrarestar això, cal que «la societat trobi la manera d’assegurar els mitjans de vida a tots els seus membres».

    En aquest sentit, els metges s’han de preguntar quin és el seu paper. En el text s’observa que, com els serveis d’Atenció Primària són els més propers a les persones i a les comunitats, el paper dels metges i metgesses de família en la prevenció del suïcidi de causes socials pot ser més rellevant del que han tingut fins ara si es porten a terme plans de formació per a la detecció del risc i per a la intervenció.

  • La inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física, segons l’Agència de Salut Pública

    Les persones que pateixen inseguretat habitacional i financera tenen quatre vegades més probabilitats de patir problemes de salut mental i física. Aquesta és una de les principals conclusions presentades a l’informe ‘Radiografies de la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona’. Aquesta xifra s’extreu d’una enquesta a un centenar de persones amb prop de 250 preguntes sobre l’habitatge, els subministraments i la salut amb dades sociodemogràfiques i altres rellevants.

    El document, impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), presenta la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona. Destaquen la complexitat del fenomen de l’ocupació, una alternativa «desesperada» de moltes famílies que es quedaven al carrer, les dones com a col·lectiu «especialment afectat» per l’emergència habitacional i energètica, i els problemes de salut mental i física que comporta la manca d’habitatge.

    L’informe mostra com el 82,3% dels homes i el 70% de les dones enquestades en situació d’exclusió residencial presenta una mala salut mental. Aquests percentatges són molt superiors als que presenta la població general de Barcelona (16,5% i 20,3%, respectivament). A més el 30% dels homes i el 54,8% de les dones refereixen un estat de salut dolent o molt dolent, una xifra, també, molt superior al de la població general de la ciutat (15,5% i 22,6%, respectivament). Per obtenir aquests percentatges s’han creuat les dades amb les obtingudes a través de l’Enquesta de Salut de Barcelona de l’any 2016.

    Davant d’aquesta situació, des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) reclamen la necessitat de posar eines per diagnosticar aquestes problemàtiques «però evitant la sobre medicació». «La solució als problemes no és prendre una pastilla o un antidepressiu, sinó apoderar a les persones, que sàpiguen quins drets tenen i on poden acudir per generar suport mutu», ha explicat Ana M. Novoa, tècnica de l’ASPB i una de les autores de l’estudi. Novoa ha reivindicat que «cal assegurar» un accés digne a l’habitatge i als subministraments per a tothom i fer tasques de prevenció «com ja venen fent els moviments socials» per revertir aquesta situació. Novoa també ha volgut llençar un missatge als responsables mèdics perquè quan els hi arribi una persona a la consulta «no només tinguin en compte la malaltia en concret», sinó que «cal veure en quines condicions viu«.

    Les dones són les principals afectades per processos de pèrdua d’habitatge

    L’informe també mostra com el 68% de les persones enquestades són dones i el 44% del total tenen menors a càrrec seu, sent el 32% famílies monomarentals. Aquesta situació es repeteix pel que fa a pobresa energètica: el 78% dels casos són dones que manifesten no poder mantenir casa seva a una temperatura adequada durant l’hivern. Pel que fa a impagament de factures i subministraments bàsics, el 69% dels casos corresponen també a dones.

    Per les entitats autores de l’informe aquestes dades «posen sobre la taula» que les dones són un col·lectiu «especialment afectat» per l’emergència habitacional i la pobresa energètica. Conclouen també que «la desigualtat de gènere és un factor de risc que augmenta la vulnerabilitat i les situacions d’emergència habitacional i pobresa energètica». Des de la PAH i l’APE asseguren que, a més, hi ha més presència de dones a les seves assemblees.

    «Cal promoure atenció especialitzada a famílies monomarentals en situació d’exclusió social afectades per la crisi en centres educatius per tal d’evitar situacions de vulnerabilitat i proporcionar ajuda adequada», han reivindicat des de la PAH. Per això demanen disposar de pisos destinats a dones víctimes de violència masclista, una demanda que ja dicta la Llei Orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.

    Els autors de l’informe durant la presentació en roda de premsa / SÒNIA CALVÓ

    Els problemes de lloguer disparen les ocupacions d’habitatges de grans tenidors

    El 82% de les persones enquestades per l’informe han accedit a habitatges en propietat de bancs o grans tenidors. Amb aquesta dada els autors de l’informe han volgut desmuntar «el mite» que s’ocupen «pisos de petits propietaris quan marxen de vacances» i han criticat «l’estigmatització» d’aquest fenomen. El 73% de les famílies que han ocupat un habitatge a Barcelona ho han fet després del 2017 i un 29% havien estat prèviament desnonades per impagament del lloguer. Aquesta situació es deu a la forta pujada dels preus del lloguer els darrers anys que va desembocar en una onada de desnonaments. És la primera vegada que s’elabora un informe que estudia l’ocupació.

    Un dels autors de l’estudi, Guillem Domingo, ha remarcat que, a diferència de la dècada dels 60, ara la gent «no va a un terreny i posa els totxos, sinó que hi ha un habitatge buit i hi accedeix precàriament», en paral·lelisme al barraquisme que va viure Barcelona. Per Domingo, «vivim una situació polièdrica d’exclusió social» que afecta cada vegada a més gent.

    «Volem que l’informe sigui una eina per utilitzar i veure que l’habitatge no és una mercaderia, sinó un dret», ha conclòs la portaveu de la PAH, Lucía Delgado. Per això reclama que, davant d’aquestes situacions «que viuen persones, no números», no es tracta de garantir «quatre parets», sinó «una estabilitat que permeti a la gent crear un projecte de vida».