Just Deploy It!

Etiqueta: hipertensió arterial

  • Sobrediagnòstic en la hipertensió: 3 de 4 adults haurien de modificar el seu estil de vida

    L’American College of Cardiology i l’AmericanHeart Association, una de les organitzacions més influents del món en salut cardiovascular, van publicar fa un parell de mesos una nova Guia de la Pràctica Clínica sobre Hipertensió Arterial que situava el llindar diagnòstic d’hipertensió arterial (HTA) a 130/80. Actualment aquest llindar està situat a 140/90 seguint els criteris dibuixats l’any 1993.

    Segons els càlculs de les mateixes institucions, el nombre de persones que a partir d’ara seran diagnosticades amb hipertensió abans dels 45 anys triplicaran els actuals en el cas dels homes, i es duplicaran en el cas de les dones. En el cas americà, això suposa incorporar 30 milions de persones a la llista dels hipertensos. Del total, però, estimen que només entre el 25% i el 30% necessitaran medicació suplementària o revisar el tractament actual.

    A banda, ells mateixos etiqueten també de tensió elevada i recomanen modificar estils de vida i tenir un seguiment mèdic a les persones amb la tensió superior al llindar 115/75. Aquesta tensió és la que té entre el 60 i el 85% de la població general, el que implica que tres de cada quatre persones podran ser catalogada com a «malalta».

    Sebastián Vignoli, metge de família referent en malalties cardiovasculars, defensa que «no hi ha proves científiques que demostrin que aplicar un tractament a aquest nivell d’hipertensió [130/80] aporti res» i indica que això afavorirà el sobrediagnòstic. A més, ens explica que, com tot, els nous estudis i les noves orientacions s’inicien a occident i s’acaben estenent: «ja va passar amb la diabetis i passarà ara amb la hipertensió». A més, creu que s’acabaran instaurant els criteris perquè «allà als Estats Units els metges de família tenen poc pes» i cardiòlegs i internistes els aplicaran.

    En la mateixa línia, Vignoli explica que els cardiòlegs «d’aquí» també aposten per baixar els criteris però que hi ha també resistència a fer-ho des d’algunes associacions. Com encara no està actiu, les crítiques no estan sent determinants per saber què s’acabarà fent.

    Per sobrediagnòstic entén el diagnòstic d’un trastorn a una persona que no té símptomes, és a dir, «sobrediagnosticar és dir-li a algú que té un problema encara que aquell trastorn no li reduirà la vida per res», apunta Vignoli. En aquest sentit, en un article detallat, Vignoli explicava que «no existeixen evidències suficientment sòlides per etiquetar de “tensió arterial elevada” i recomanar modificació d’estils de vida i seguiment mèdic a les persones amb tensió arterial major de 115/75 (60-85% de la població general)». Al mateix temps, afirma que tampoc existeixen «per diagnosticar d’“hipertensió” i recomanar tractament farmacològic a les persones amb tensió arterial major de 130/80, hagin o no tingut esdeveniments cardiovasculars».

    La confusió entre causa i factor de risc

    Una causa és allò que provoca la malaltia i sempre està present. Un factor de risc en canvi serà un factor que, quan no trobem la causa d’una malaltia, es cregui que pot estar associat a aquesta. Els factors de risc no tenen per què estar presents en tothom en una mateixa malaltia i mai es podrà afirmar que són una causa segura d’aquesta.

    Per il·lustrar aquesta idea, Sebastián Vignoli explica que en malalties cardiovasculars no acostuma a haver-hi causes, el que sí que hi ha són factors de risc associats. I ho exemplifica dient que «no tothom que té un ictus és hipertens».

    Relacionar causa i factor de risc com iguals és perillós doncs pot portar a voler desenvolupar tractaments per a casos que no en poden tenir com ara envellir. I és que «envellir en si és un factor de risc per emmalaltir», apunta Vignoli.  però segons Vignoli  no afirmarem que envellir, en ser un factor, és ja una malaltia ni tampoc desenvoluparem tractaments si no es pot garantir que siguin efectius per la gent que ho viu. Això seria de nou sobrediagnosticar.

    Investigar, desenvolupar, avançar

    «La medicina occidental està farcida d’interessos». Aquesta afirmació surt sovint de la boca de molts professionals sanitaris i científics. Sebastián Vignoli creu que és molt complicat separar els avenços i els estudis que es realitzen dels interessos que hi ha al darrere. Econòmics però també interessos interns dels professionals. «Els especialistes tenen tendència a expandir el seu camp d’acció, sempre volen fer més proves i més cribatge», apunta al mateix temps que afirma que «no ho fan amb mala intenció» sinó que la majoria «ho creuen necessari».

    Vignoli, crític ara amb el canvi de llindar, també ho és amb la facilitat que hi ha a l’hora de desenvolupar nous tractaments. La metaciència actualment està estudiant com s’investiga la ciència i està trobant moltes errades. Si això passa és perquè cada cop que es desenvolupa un nou tractament es realitza un assaig clínic on es compara el nou tractament amb un placebo o amb un tractament vell. El problema que indica Vignoli és que «quan la medicina decideix confirmar que una cosa que ja fa està ben feta, es troba que en el 40% dels casos estaven equivocats». «No es poden implementar nous tractaments i noves proves diagnòstiques que s’incorporen a les guies per després haver d’anar corregint», afegeix Vignoli.

    Actualment es realitzen dos assaigs clínics de mitjana perquè una intervenció sigui aprovada. «Si baixem el llindar també en això, engreixarem aquest 40%».

    Sobre els motius que porten a aquesta producció d’avenços i tractaments que acaben sent ineficaços? Un sistema d’incentius «malaltís»: segons Vignoli, existeix pressió perquè publiquis i a més perquè aquestes publicacions siguin positives.

  • Les dones pateixen hemorràgies cerebrals sis anys més tard que els homes

    Una investigació feta per neuròlegs de l’Hospital del Mar de Barcelona i investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) publicada a Neurology evidencia algunes diferències associades al gènere en les hemorràgies cerebrals. Dues de les diferències més destacables són, d’una banda, l’edat en què es produeix l’hemorràgia, i de l’altra, la localització de l’hematoma en el cervell.

    Mentre que de mitjana els homes pateixen les hemorràgies cerebrals als 75 anys les dones ho fan sis anys més tard, als 81. L’estudi es basa en un total de 515 pacients (245 dones i 270 homes) tractats a l’Hospital del Mar durant els darrers deu anys després de patir una hemorràgia intracerebral primària, és a dir, quan la causa de l’hemorràgia és per l’afectació directa d’un vas intracerebral. “La diferència més important és sobretot l’edat de presentació, que és un fet que també havíem observat en l’ictus isquèmic [que representa al voltant del 80-85% del total dels ictus i es produeix per l’oclusió d’una artèria cerebral]”, explica a aquest diari el doctor Jaume Roquer, cap de servei de Neurologia de l’Hospital del Mar i coordinador del Grup de Recerca Neurovascular de l’IMIM.

    Un fet més curiós que han pogut observar els investigadors té a veure amb la localització de l’hematoma que presentaven els pacients de l’estudi. Si bé en els homes és més freqüent l’hematoma profund, en les dones és més comú a la zona lobular del cervell, més superficial. “No tenim una explicació per a això però hem constatat que hi ha una tendència bastant important que les dones presentin més hematomes lobars”, declara Roquer, que apunta que seria interessant trobar-ne la causa.

    Més diferències observades tenen a veure amb els factors de risc que presenten homes i dones. En el cas d’ells són més propensos a consumir alcohol o tabac -considerats dos factors de risc de patir una malaltia vascular- mentre que elles tenen menys hàbits no saludables però presenten una situació prèvia funcional més delicada, també associada al fet que estiguin en una edat més avançada en el moment de patir la malaltia. “Estem acostumats a tractar en fase aguda, amb dispositius sanitaris, pensant que homes i dones es comporten igual”, assenyala el doctor.

    Per contra, amb la recerca s’ha constatat que en altres aspectes no hi ha diferències associades al gènere. Per exemple, la severitat de les hemorràgies, el volum dels hematomes (que és el factor més important de mal pronòstic) o la mortalitat després de tres mesos és molt similar en homes i dones. L’hemorràgia intracerebral provoca la defunció del 50% de les persones afectades als tres mesos de l’episodi i, únicament el 20-25% dels pacients sobreviu mantenint una bona capacitat funcional. Així mateix, la causa més freqüent de la malaltia és la hipertensió arterial o una anomalia arterial per a tots dos sexes. De fet, la hipertensió multiplica per 6 la probabilitat de patir un ictus i entre 2 i 6 vegades la possibilitat de patir malalties en altres òrgans. Tampoc no és diferent per a homes i dones el temps transcorregut entre els primers símptomes i l’admissió hospitalària, ni la teràpia i rehabilitació rebudes a l’hospital.