Just Deploy It!

Etiqueta: història

  • Una mostra recull la història de la infermeria des de l’Edat Mijtana

    Comprendre l’activitat de les infermeres en el context que va tenir lloc, conservar els béns, informar la societat i incentivar la investigació històrica són els quatre objectius de la mostra ‘Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió’.

    A través de documents escrits, imatges, roba i objectes diversos, aquesta iniciativa fa un repàs de com era la infermeria a començaments del segle XIII a la Corona d’Aragó i com ha anat canviant fins a la creació de la diplomatura universitària l’any 1977.

    A ‘Infermeres en la memòria’ es poden veure, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola. El recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), passant per la participació de les infermeres en els conflictes bèl·lics.

    L’origen de l’exposició es remunta a Palma l’any 2018, tot coincidint amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria. Quan el 2020 es va voler reprendre la iniciativa a Catalunya amb motiu del bicentenari del naixement de Florence Nightingale, va esclatar la pandèmia de la Covid-19 i es va haver de posposar fins a aquest any.

    L’exposició, de caràcter itinerant, ha recorregut des del passat 12 de maig, Dia de la Infermeria, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’antic convent de la Mercè de Girona i el recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En l’actualitat, es troba a la planta baia del Campus Universitari Mar de la Universitat Pompeu Fabra, on es troba l’Hospital del Mar, fins al 2 de novembre.

    El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics | Escola Universitària d’Infermeria del Mar – Hospital del Mar

    Després, s’instal·larà als Centres de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de Tortosa i Tarragona, a l’antic Hospital de Santa Maria de Lleida i a la Fundació Althaia, per finalitzar, un any després del seu inici, a la seu del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona (COIB), de nou el dia de les infermeres, el 12 de maig del 2023.

    “Cada exposició és diferent”

    La comissària de l’exposició, Gloria Gallego, recorda que quan es va pensar a fer l’exhibició a Palma, van fer una crida, a través del col·legi d’infermeria i a títol personal, per saber si hi havia persones amb avantpassats de la professió que poguessin aportar uniformes, utensilis, llibres, etc., i així es va començar a fer la col·lecció, a banda que l’antic hospital militar tenia molta documentació i estris.

    Una de les característiques de l’exposició és que s’adapta al lloc on està, segons les possibilitats de l’espai i dels objectes disponibles, si bé hi ha elements explicatius comuns. Així, a Palma, van ensenyar com era un antic laboratori de practicants o com es feien els parts al segle XIX, mentre que al Clínic es va recrear un quiròfan d’emergències de la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil de l’any 1938. “Cada exposició és diferent, contextualitzada al territori i el material que tinguem”, assenyala Gallego.

    La comissària és infermera jubilada, historiadora de la infermeria i forma part de l’Associació Febe, integrada per docents i investigadores de la professió. En paraules de Gallego, els objectius de l’exposició són “comprendre les activitats de les infermeres, en el context de desenvolupament en què van tenir lloc; promoure la cultura de la conservació, recuperació i custòdia de béns materials i immaterials; satisfer les necessitats d’informació de la societat, i incentivar la investigació històrica del passat de les infermeres”.

    Visita guiada a estudiants d’infermeria | Associació Febe

    El balanç dels primers mesos de la mostra és molt positiu: “Crec que, afortunadament, pel ressò de l’exposició, el feedback de les visites guiades, les expressions dels visitants al llibre de firmes, i l’interès en iniciar investigacions i tesis doctorals, ho estem aconseguint amb nous treballs d’investigació que es volen iniciar per tractar de contestar a preguntes rellevants sobre la història de les infermeres i de la infermeria com a disciplina i professió”.

    Set apartats temàtics

    El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics. Comença amb la Corona d’Aragó i els primers documents d’infermeres remunerades. Segueix amb la vida de les infermeres religioses. Continua amb la formació de llevadores, practicants i infermeres fins a arribar a la col·legiació obligatòria.

    El quart eix tracta de les infermeres voluntàries a l’exèrcit i la Creu Roja. Després, apareixen les primeres escoles catalanes. Tot seguit, prenen protagonisme la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, amb especial atenció a les infermeres internacionals al costat de la República.

    Finalment, l’exhibició tanca amb el franquisme i la titulació ATS, que va ser substituïda per la Diplomatura Universitària d’Infermeria.

    Els panells també fan referència a serveis sociosanitaris, nens abandonats, persones sense sostre, malalts i gent gran. Per a Gallego, “és una història amb gran majoria de dones, amb grans dificultats per avançar dins d’una societat patriarcal. Dones que van evolucionar al llarg dels segles, des de tres paradigmes: compassió, ofici i professió, encara avui tan presents a la infermeria”.

  • Els fonaments socials de la sanitat catalana

    El 13 de gener de l’any 1902 es posava la primera pedra de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, una petita ciutat emmurallada dedicada a guarir les persones, en uns terrenys a l’extraradi urbà, avui dins del districte d’Horta Guinardó, al seu límit amb l’Eixample. Sota la direcció de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, l’obra va ser finançada pel banquer Pau Gil, davant de la necessitat de construir un gran hospital que respongués a la creixent demografia. A més de pavellons dedicats a diferents especialitats mèdiques, el recinte construït gràcies al mecenes incloïa també l’escola d’Infermeria. El rei Alfons XIII el va inaugurar oficialment el 16 de gener del 1930.

    En realitat, aquell projecte donava continuïtat, i modernitzava un servei que fins aleshores s’havia procurat des del barri del Raval, a l’Hospital de la Santa Creu, distribuït en diferents edificis, un dels quals avui acull la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquell antic hospital també havia estat projectat, l’any 1401, per centralitzar l’atenció a les necessitats que sis hospitals ja existents a la ciutat -Sant Llàtzer, Sant Macià, Santa Eulàlia del Camp…- no podien cobrir de la mateixa manera.

    Des de l’Edat Mitja, de la mà de petites institucions religioses i la contribució, moltes vegades dels mateixos feligresos, i societat civil en general, no només a Barcelona, sinó a tota Catalunya, es van anar creant petits hospitals. Atenien a tothom, tant a la gent que podia pagar els tractaments, com als qui no podien. La beneficència ho cobria. Fins i tot hi havia atenció per als viatgers, gent de pas per la ciutat i els pobles.

    Així, a Catalunya es va anar creant una xarxa d’hospitals de proximitat que es van posar en marxa gràcies a l’empenta civil i l’Església, i oberts a tothom. El de la Santa Creu i Sant Pau és només un exemple, encara que molt significatiu, però, no només per la seva magnitud. El recinte projectat per Domènech i Montaner és avui Patrimoni de la Humanitat com a gran referent d’obra civil modernista. És un espai visitable, on s’organitzen activitats culturals, des que va ser rehabilitat de manera íntegra, ja que les funcions d’atenció mèdica les compleix, des de l’any 2009, un nou edifici hospitalari ubicat al nord-est del recinte modernista.

    Tot i que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha estat des del seu origen, i encara avui, governat per representants de la ciutat i de l’Església a través de la Molt Il·lustre Administració (MIA), que des de l’any 1990 inclou també a la Generalitat, forma part del sistema integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). És una fundació sense ànim de lucre que gestiona l’hospital, però sota el paraigües de planificació i supervisió del Govern.

    A comarques

    Un altre exemple com el del Sant Pau el tenim a Manresa. Tal com s’explica al llibre Els hospitals de Manresa. Història d’una transformació, publicat recentment per la Fundació Althaia, i que va anar acompanyat per una exposició, al municipi de Manresa, la història dels hospitals creats per iniciatives particulars arrela de lluny. L’any 1260 ja estava documentat l’Hospital de Sant Andreu –que es deia Hospital Superior-, i el 1274 es troba referenciat per primer cop el de Santa Llúcia, que es pensa que és fins i tot anterior. Parlem del segle XIII. Però és que en el moment de la transferència de competències en matèria de salut a les comunitats autònomes, l’any 1981, Catalunya es va servir d’aquesta xarxa sanitària que ja havia anat creant amb iniciatives privades, mutualitats, entitats religioses o mecenes particulars, per posar en marxa el sistema sanitari que tenim avui. “Quan entra en vigor la legislació que garanteix l’atenció sanitària universal, a Catalunya no es crea una xarxa pública pròpia, sinó que s’aprofita la que ja existeix, i es garanteix un sistema públic amb hospitals de titularitat diversa. Aquest és el fet diferencial respecte a d’altres comunitats i del qual n’han agafat idees d’altres països, d’Europa i de l’Amèrica Llatina”, explica Manel Jovells, director general de la Fundació Althaia, Xarxa Assistencial de Manresa. És una fundació privada sense ànim de lucre que dona servei integral en l’àmbit sanitari i social, regida per un patronat conformat per l’Ajuntament de Manresa, l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu i la Mútua Manresana. La seva xarxa assistencial i universitària és la de referència per a 260.000 habitants del Bages, el Solsonès, el Moianès, la Cerdanya i el Berguedà.

    Aprofitant la diversitat d’aquest model propi d’hospitals i centres d’atenció mèdica que esquitxen Catalunya des de fa tants segles, esdevé el model de sanitat concertada, que a Catalunya concentra avui el 70% dels llits hospitalaris. La resta de llits estan en hospitals públics, propis de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    En el cas dels centres d’atenció primària, a Catalunya el 75% pertanyen a l’ICS i n’hi ha un 25% de concertats. I, pel que fa als centres d’atenció a la Salut Mental i Sociosanitària, a Catalunya són concertats més del 85%.

    El Govern de la Generalitat acredita els centres autoritzats per donar servei en un sistema de salut pública, gratuïta, universal i de governança pública, però gestionada per cada centre. La Unió Catalana d’Hospitals és l’associació empresarial d’entitats sanitàries i socials referent entre les entitats que conformen el sistema de salut i atenció social. Es va fundar ara fa 45 anys. “Concentrem el 95% de la sanitat concertada i treballem per aquesta concertació, que garanteix revertir els bons resultats en la sanitat pública”, expressa la gerent de la Unió Catalana d’Hospitals, Roser Fernández.

    Des del 1989, la sanitat es financia mitjançant els impostos que paguen els ciutadans, i no a través dels fons de la Seguretat Social, que és una confusió freqüent quan es parla de la Seguretat Social com a sinònim de xarxa de salut pública i gratuïta. Amb les aportacions dels contribuents a la Seguretat Social –autònoms i treballadors per compte aliè- es paguen les pensions i l’atur. El pressupost destinat a sanitat el decideix cada comunitat, i Catalunya s’hi destina gairebé el 40% de la seva caixa total. “No s’ha de confondre dèficit estructural amb el model sanitari”, puntualitza Manel Jovells, que va ser gerent de l’ICS del 1995 al 1999, destacant com a “fet històric l’infrafinançament de la sanitat a Espanya en general, i Catalunya en particular”. Jovells posa en valor el model de mecenatge, “com a eina que s’ha de poder mantenir. Si està ben tractat fiscalment, és una manera de que la gent pugui decidir on van els seus impostos, una manera de col·laborar i participar”.

    Qualsevol ciutadà pot consultar la central de resultats econòmics, informes de satisfacció o d’altres temàtiques sobre atenció sanitària a Catalunya, com ara les infeccions nosocomials, a través de la pàgina de l’ Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS).

  • Infermeres: les cures, al centre

    Tenir cura és un art molt poc valorat. Com els pintors incompresos, les infermeres són professionals poc reconegudes però amb un llegat que roman. En el cas de Natalia López-Casero va ser el seu pare qui, veient les habilitats de la seva filla, li va suggerir que estudiés alguna cosa relacionada amb les cures, pel que va decidir matricular-se en infermeria. «Per a mi tenir cura és un art perquè integra tècnica, intuïció i sensibilitat», descriu a SINC.

    Avui és infermera de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital General La Taca Centro en Alcàsser de San Juan (Ciutat Real). Aquesta especialitat és una de les més dures a les quals s’enfronten les professionals, ja que suposa tractar i acompanyar el pacient al final dels seus dies.

    «La medicina no només cura i restableix la salut. La cura de les persones amb malalties avançades i incurables i en el procés final de la vida requereix una visió global, integral i molt humanista, i aquesta és l’essència de la medicina pal·liativa», destaca López-Casero, que també és vocal d’Infermeria de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL).

    Precisament aquesta atenció a la persona com un tot amb el seu entorn social i familiar, formant part d’un equip multidisciplinari amb metges, psicòlegs i treballadors socials, va ser el que va seduir de les cures pal·liatives.

    La manca de temps per atendre els pacients i als seus familiars, al costat de la coordinació amb professionals externs a l’atenció pal·liativa, són les majors dificultats seu treball. Una cosa semblant li passa a María Dolores Pérez Cárdenas, supervisora ​​de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital Universitari 12 d’Octubre de Madrid. Si és el cas, l’escàs temps davant d’una xifra creixent de pacients amb càncer complica la seva feina.

    «L’oncologia ha augmentat en nombre de pacients d’una manera vertiginosa en un hospital pioner en tractaments oncològics i es treballa amb molta pressió assistencial», subratlla a SINC. «El més difícil és no poder atendre els pacients amb el temps que es mereixen», es lamenta.

    Escassetat de professionals

    Les infermeres i les llevadores conformen el 50% dels professionals de la salut en molts països. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat 2020 com l’Any Internacional de la Infermera i la Matrona i recorda que es tracta d’una professió molt demandada.

    Es calcula que aquests dos col·lectius representen el 50% de l’escassetat actual de treballadors de la salut, especialment en el sud-est d’Àsia i a Àfrica. A més, l’OMS estima que el 2030 faran falta nou milions d’infermeres i llevadores més si volem que tots els països assoleixin l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 3 sobre salut i benestar.

    «Nombrosos estudis i anàlisis nacionals i internacionals conclouen que falten infermeres per millorar l’atenció i cures a pacients i ciutadans i garantir així la seva seguretat, però també falten en llocs de responsabilitat i directius, a la universitat, en la política…», enumera a SINC Manuel Cascos, president del Sindicat d’Infermeria SATSE.

    Cascos recorda que a Espanya tenim una ràtio de cinc infermeres per cada 1.000 habitants -del sector públic i privat, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) -, quan la mitjana dels països de l’entorn europeu és propera a nou, per la qual que reclama més professionals i que comptin amb els recursos necessaris.

    «Se segueix invertint poc des dels poders públics perquè preval una visió a curt termini que busca resultats immediats i no beneficis a mitjà i llarg termini en la prevenció i salut dels ciutadans», addueix. Per sexes, es tracta d’una professió àmpliament feminitzada. Dels gairebé 300.000 professionals d’infermeria col·legiats a Espanya el 2016, més de 245.000 eren dones el que suposa un 84%, segons l’INE.

    Diferents investigacions han demostrat com la presència d’aquestes professionals beneficia la salut i fins i tot disminueix el risc de mortalitat. Per exemple, un estudi publicat a la revista JAMA Pediatrics va revelar que les dones que van tenir visites prenatals i d’infermeria domiciliàries per a nadons i nens presentaven menys probabilitats de morir respecte a les que no rebien aquestes cures. A més, aquests nens també van mostrar menys risc de morir amb 20 anys per causes que es poden prevenir.

    Però no només la manca de personal i l’escassetat de temps són un problema per a les professionals: les agressions per part de determinats de pacients i dels seus familiars suposen una xacra que segueix sense erradicar-se. Segons l’Informe d’Agressions a Professionals del Sistema Nacional de Salut (2019) elaborat pel Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social i avançat per Redacció Mèdica, el 2018 es van notificar 9.741 agressions a tot Espanya i el 30% d’aquests maltractaments van ser dirigits al personal d’infermeria.

    Alguna cosa està fallant

    «Parlem d’agressions físiques (cops o empentes), psíquiques i verbals (amenaces, insults de tota mena, vexacions…). Es produeixen, en moltes ocasions, per la insatisfacció de pacients i familiars motivada per problemes en el funcionament del servei de salut», afirma Cascos.

    Ho confirma la supervisora de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital 12 d’Octubre. Si és el cas, encara que no ha suportat agressions físiques, sí que han estat verbals, amb moltes faltes de respecte. «També he patit en moltes ocasions veus i crits», recorda.

    Segons les dades de l’Observatori del Consell General d’Infermeria, les agressions a personal d’infermeria ronden les 1.500 anuals i és una xifra que s’ha mantingut en estable en els últims anys. El seu president, Florentino Pérez Raya, adverteix a SINC que no tots els casos són registrats ni denunciats, per la qual cosa podríem estar davant la punta de l’iceberg.

    Pel que fa a com actuar, Pérez Raya explica que hi ha protocols en pràcticament totes les comunitats autònomes per prevenir agressions i donar suport a les professionals que les pateixen, que inclouen formació específica en prevenció, incloses sessions d’autodefensa en col·laboració amb la Policia Nacional.

    No obstant això, les alarmants dades reflecteixen que alguna cosa segueix fallant. «Cal potenciar la seguretat dels professionals en els centres sanitaris, vigilants de seguretat que puguin persuadir i ajudar a les infermeres en cas de situacions de violència i, sobretot, avançar en el Codi Penal perquè les penes siguin grans», proposa el president del Consell General d’Infermeria.

    Des de SATSE plantegen que no hi hagi protocols diferents per comunitats autònomes, sinó que es desenvolupi una norma que reguli en l’àmbit estatal les actuacions necessàries, tal com han proposat al Ministeri de Sanitat.

    La generació més ben preparada

    Una cosa que diferencia les infermeres espanyoles de les d’altres països és la seva formació. A Espanya, amb l’arribada del Pla Bolonya pel qual es va crear l’Espai Europeu d’Educació Superior, la infermeria va deixar de ser una diplomatura de tres anys i es va convertir en un grau de quatre, equiparant-la a les antigues llicenciatures, que es van reduir de cinc a quatre anys. A més, conclòs el grau, les estudiants poden accedir al màster i al doctorat .

    Però hi ha països europeus en què no és necessària titulació universitària i es pot exercir la professió amb estudis d’FP, després d’haver cursat 10 anys d’educació secundària.

    «Hi ha molta heterogeneïtat. Hi ha països on les infermeres són tècnics no universitaris, en altres la seva formació és de tres anys universitaris i en altres, de cinc», compara Pérez Royo, qui situa a Espanya com a referent per tenir el marc educatiu més desenvolupat i complet, ja que en pocs països les infermeres tenen accés al màster i al doctorat.

    Coincidint amb què 2020 és el seu any, les organitzacions i sindicats d’infermeria confien que l’efemèride serveixi per visibilitzar i impulsar la seva tasca que, a parer seu, no es reconeix com es mereix. «Considero que és una professió infravalorada per la població. Seguim escoltant ‘noia’ per dirigir-se a les professionals», al·lega Pérez Cárdenas. No obstant això, el baròmetre del CIS va mostrar que la professió era de les més valorades pels enquestats, amb una nota de 7,96, tan sols per darrere dels metges.

    Per donar poder a les infermeres i donar a conèixer el que fan, l’OMS i el Consell Internacional d’Infermeria han posat en marxa la campanya Nursing Now (Infermeria ara) que persegueix col·locar a les infermeres en el centre dels desafiaments sanitaris de segle XXI.

    «A Espanya comptem amb la generació d’infermeres i infermers millor formada de la història, amb grans coneixements i moltes ganes i il·lusió per seguir avançant i innovant per millorar el nostre sistema sanitari i l’atenció i cures als ciutadans», ressalta Cascos. Perquè les cures se situïn en el centre.

    Florence Nightingale, pionera de la infermeria

    L’elecció de 2020 en reconeixement a la feina d’infermeres i llevadores no és casualitat. L’OMS homenatja així a Florence Nightingale (1820-1910), considerada la primera infermera professional.

    Retrat de Florence Nightingale treballant. / National Library of Medicine

    El 2020 es compleixen 200 anys del naixement d’aquesta dona que va viure a la rígida societat victoriana desafiant els cànons de l’època, en decidir ser infermera. El 1853, Sidney Herbert, Secretari d’Estat per a la Guerra, en una decisió inèdita, li va demanar que se n’anés a Crimea dirigint un equip d’infermeres per atendre els ferits de la guerra que acabava d’esclatar.

    Nightingale i el seu equip es van afanyar en la neteja i alimentació dels malalts i les seves cures van ser decisives per a la seva supervivència. Els llargs passejos nocturns amb un llum d’oli per controlar la salut dels militars li van valer el sobrenom de «la dama del llum», com va publicar The Times.

    La infermera també dominava les tasques administratives i quan la reina Victòria li va demanar un informe sobre les males condicions de les instal·lacions hospitalàries a la guerra de Crimea, Nightingale va incloure el diagrama de la rosa, que havia dissenyat per a reflectir les causes de la mortalitat dels soldats.

    La seva labor va ser clau perquè es creés la Creu Roja britànica. A més, el seu llegat segueix viu perquè per graduar-se, les infermeres entonen el jurament que porta el seu cognom i cada 12 maig celebren el Dia Internacional de la Infermeria, coincidint amb el seu naixement.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Tot el que es pot treballar a partir de la Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna

    El projecte va començar a principi de curs del 2016, mentre estàvem treballant la il·lustració i les arrels polítiques de la Revolució Francesa. Com a professor de Geografia i Història vaig proposar als meus alumnes que dissenyessin un esquema dels principals descobriments científics que es van produir el segle XVIII. Entre ells hi havia la primera vacuna a càrrec d’Edward Jenner. Els alumnes van fer una exposició dels treballs al passadís de la planta baixa del col·legi i al professor Carlos Giménez, que imparteix  Biologia, li va agradar molt i va comentar-me la reial expedició de la vacuna.

    Entre els dos ens vam posar a fer recerca i vam trobar per internet documents molt interessants. La qüestió era conèixer què havia passat amb la Reial Expedició de la vacuna i quins van ser els principis ètics que la van inspirar, atès que la clau estava a analitzar perquè els nens que van utilitzar en el seu moment havien de ser orfes.

    Els temes de treball es van focalitzar. Per una banda, hi havia l’estudi de la verola i de la vacuna (la primera de la història) d’una forma científica, i per altra banda el fet històric de la real expedició de la vacuna. Faltava la dimensió ètica i aquí és on es va afegir en Joan Campmany, professor de religió i filosofia. L’objectiu era que els alumnes es posessin en la pell dels nens orfes que es van utilitzar per portar la vacuna, i valoressin els riscos i els beneficis que hi hauria per ells i pels companys si s’inoculaven la vacuna.

    El 2015 els mitjans de comunicació van difondre la notícia de la mort d’un nen a Olot perquè els pares no van acceptar que el vacunessin contra la diftèria. Aquest  tema es va tractar a classe amb rigor científic, així com el paper de les vacunes d’avui en dia. I aquí rau una altra de les claus del projecte. Si el cas de l’Expedició presentava un dilema moral, el que es volia treballar amb els alumnes eren casos de dilemes morals del segle XX vinculats a la praxi, en aquest cas a la mala praxi de la medicina. Se sabien alguns casos i van posar-se a investigar.

    L’impuls definitiu el van rebre quan el professor de Biologia va contactar amb el Dr. Josep Santaló, catedràtic del Departament de Biologia Cel·lular, Fisiologia i Immunologia de la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ell va ser qui ens va facilitar un llistat de principis de bioètica que vam utilitzar com a base pel treball i que va ser decisiu per aconseguir que els nostres alumnes entenguessin la importància de formalitzar aquests principis ètics d’una forma ordenada i concreta.

    A partir d’aquí, vam plantejar als alumnes la següent qüestió: “Heu vist el que va passar fa dos-cents anys? Doncs vegeu que no fa gaires anys, a la segona meitat del segle XX trobem casos semblants”.

     

    Vam assignar un cas diferent a cada grup perquè l’estudiessin i en paral·lel es treballava el context històric, social, polític, econòmic i cultural. Quan ja tenien resoltes les tasques de biologia i d’història, passaven a treballar les qüestions ètiques. En elles calia cercar evidències sobre el compliment dels principis ètics més rellevants de la investigació bio-científica; això havia d’anar acompanyat d’un discurs argumentari i d’un suport (imatge, text, experiment o notícia). Aquesta segona part es va treballar amb una eina digital 2.0, un organitzador de documents que va facilitar el treball i la relació entre els mateixos membres del grup i el professorat.

    Objectius

    • Evidenciar l’efecte positiu de la vacunació massiva com un dels pilars de la millora de l’esperança de vida de la nostra societat.
    • Millorar l’argumentació basada en fets i estructurada a partir d’un llistat concret de principis.
    • Introduir el concepte de bioètica als nostres alumnes d’una manera formal.
    • Intentar fer entendre als nostres alumnes els seus drets com a possibles pacients, especialment els relacionats amb el consentiment informat.
    • Situar els nostres alumnes davant de situacions conflictives relacionades amb el món de la pràctica mèdica per tal de mostrar-los la necessitat d’implicar-se en la presa de decisions relatives a tot allò que els pugui afectar.
    • Remarcar la importància de situar en el seu corresponent context històric cadascun dels casos analitzats.
    • Analitzar els rols dels diferents actors que intervenen en el món sanitari i les peculiaritats de les diferents professions implicades.
    • Desmuntar algunes de les anomenades teories conspiranoiques que sovint apareixen en els mitjans de comunicació relacionades amb les empreses del sector farmacèutic.
    • Evidenciar la perillositat de la difusió de continguts pseudocientífics relacionats amb la salut humana i la pràctica mèdica.

    Resultats

    Tots els professors participants hem fet una valoració molt positiva dels resultats obtinguts en aquest projecte. Per altra banda, molts dels alumnes van quedar sorpresos pel fet que el cas concret d’estudi que els va correspondre havia tingut lloc en unes dates relativament recents. Aquest fet els va fer replantejar la seva convicció respecte de la superioritat moral de la societat al segle XX en comparació al XIX, que inicialment havien pensat que era molt més clara.

    El projecte va ajudar els alumnes a conèixer alguns dels seus drets com a possibles pacients o subjectes d’un estudi clínic, fomentant l’esperit crític tan necessari en una societat tan complexa com l’actual.

    Conclusió

    Els alumnes han entès la responsabilitat col·lectiva que té la societat respecte les campanyes de vacunació, i com el coneixement documentat ajuda a superar el fals conflicte entre aquesta responsabilitat i el dret individual.

  • La Sanitat a la transició

    El gresol de professionals i polítics de la salut

    El GAPS (Gabinet d’Assessoria i Promoció de la Salut) va néixer en el si del col·legi de metges de Barcelona l’any 1976 amb l’entrada de la primera junta democràtica després de la llarga dictadura. Junta que guanyà les eleccions amb un programa explícit que proposava un model sanitari tipus Servei Nacional de Salut. El GAPS format per una colla de professionals de diverses disciplines, va començar amb els mateixos valors i les accions similars que després trobarem en el seu successor, el CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) fundat pels mateixos professionals quan el 1983 havien sortit del col·legi de metges (nova Junta del col·legi).

    Però cal recordar que aquestes dues entitats no eren casuals sinó que eren fruit del què en podem nomenar la «Renaixença Democràtica» al país dita per molts «la transició»: l’explosió democràtica que va comportar la fi de 36 anys de dictadura i el moviment polític i social d’un període que en podríem dir Constituent del país que volíem (ciutadania i professionals en el cas de la salut).

    Els darrers anys de la dictadura encara varen ser molt cruels i repressius, el vell estava morint, es veia l’horitzó d’esperança, però continuaven els monstres que es resistien a perdre el poder. El 1969 el dictador nomena com a seu successor a Joan Carles Borbó que jura fidelitat als «principios del movimiento». El 1973 tenim encara el procés judicial 1001 contra líders de CCOO, el 1974 l’execució de Salvador Puig Antich i al 1975 mort Franco i al 1977 hi ha les primeres eleccions generals a Espanya (41 anys després de les de 1936). El 1978 s’aprova la constitució espanyola. Aquest període de 1975 a 1978 és l’anomenat «la transició».

    En aquest període intens d’esdeveniments polítics pesaven altres coses molt interessants: la legalització de partits polítics, a Catalunya la constitució de l’Assemblea de Catalunya, òrgan encara llavors unitari de forces polítiques sindicals i ciutadanes de lluita política amb l’exigència de llibertats, democràcia, amnistia i estatut d’autonomia de Catalunya. L’Assemblea va actuar del 1971 al 1977 (les primeres eleccions).

    I en aquest temps en Salut i Sanitat també hi havia molta vida, amb anàlisi, reivindicacions i propostes. El 1976 es va celebrar a Perpinyà el X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana*, ressuscitat després de la llarga dictadura, venia a representar el que avui en diríem (en llenguatge més correcte) Congrés de professionals de la salut, d’aquest Congrés (sobretot de la seva 2a famosa ponència) i del paral·lel procés del Congrés de Cultura Catalana** (del 1975 al 1977 amb 12.500 inscrits) veritable procés constituent de què volíem en el nostre país i en Salut i Sanitat, en l’àmbit d’estructura sanitària. Els dos processos varen servir per definir les característiques del Servei Nacional de Salut i la importància del metge de capçalera i l’Atenció Primària i Comunitària d’una manera participativa.

    Així el GAPS primer el 1976 i el CAPS després al 1983 varen ser instruments de desenvolupament i servei d’aquells valors i aquell model de Salut i de Sanitat.

    *El X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana, celebrat encara a Perpinyà el 1976, el primer reprès després de la dictadura i la seva II Ponència «La funció social de la Medicina» va ser una fita història per la seva innovació conceptual: la nova definició de Salut, el paper del metge de capçalera, els criteris per un SNS a Catalunya, les perspectives de futur amb 21 ponents, etc. Hi ha editat el llibre de Ponències. Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. 1976

    **L’Àmbit d’Estructura Sanitària del Congrés de Cultura Catalana, un veritable marc de definició de la Sanitat que volíem a Catalunya, treball en grups i comissions sectorials, president Ramón Espasa (posteriorment primer conseller de salut de la primera generalitat restaurada); secretari Josep Martí (posteriorment va ser delegat de sanitat del primer ajuntament democràtic de Barcelona). Les resolucions dels quals estan recollides en 77 pàgines al llibre de resolucions II. Editorial 62, Barcelona 1978

    Els processos socials i ciutadans en demanda de qualitat de vida i una sanitat de qualitat, confluència de professionals i ciutadans

    Tant el GAPS com aquests processos congressuals i participatius tenien unes característiques comunes que es nodrien de les confluències polítiques, socials i sindicals d’aquells moments de nova democràcia i així tenien una participació conjunta d’ideologies, participaven en els mateixos documents i publicacions, persones de corrents lliberals democràtiques (CDC) de corrents socialistes (PSC) i comunistes (PSUC). Així ho podem comprovar en la composició de les persones de les ponències dels congressos com de les abundants publicacions i llibres editats aquests anys sobre el tema (recordem que en aquella època no hi havia ordinadors personals, ni telèfons mòbils, ni Internet):

    • N. Acarin, R. Espasa, H. Pardell, C. Sans, F. Soler Sabaris i J. Verges «La Sanidad hoy. Apuntes críticos y una alternativa». Ed. Avance, Barcelona 1975
    • N. Acarin, R. Espasa, J. Verges, M. Campo. «La Salud, exigència popular» Ed. Laia, Barcelona 1976.
    • N. Acarin, R. Espasa, C.Sans, J. Veges. «Servei Nacional de Salut. Una alternativa democràtica a la Sanitat» col. Les eines, Ed. Laia, Barcelona 1977
    • J.Gol, J. Artigas, J. Raventos, Ll. Bohigues, M. Baselga, F. Sole Sabaris i fins a 20 autors. «Salut sanitat i societat. Per una resposta socialista a la situació sanitària». Col. Alternativas, Ed. 7 x 7, Barcelona 1977
    • J. Gol, J. Raventos, A. Segura, F. Sole Sabaris. «La sanitat als Països Catalans». Ed. 62, Barcelona 1978
    • V. Navarro. «La medicina bajo el capitalisme» Ed. Crítica/Grijalbo Barcelona 1978, (traducció del llibre en angles publicat a Baltimore al 1976)

    El 15 de juny de 1977 hi ha les primeres eleccions generals a l’estat espanyol. El 23 d’octubre torna a Catalunya J. Tarradellas, president a l’exili des de 1939 i el 5 de desembre del 1977 es constitueix el govern unitari de la Generalitat restaurada amb Ramón Espasa de Conseller de Salut, comença així el període de govern que es posa a treballar per la nova sanitat, la primera tasca va ser l’elaboració del «Mapa sanitari de Catalunya» que proposava una estructura sanitària integrada, planificada, territorialitzada i d’accés universal, és a dir un model S.N.S. De fet, aquest projecte, és vist per molts com un antecedent que inspirà la futura Llei General de Sanitat.

    El 1979 s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i al 1981 hi ha el traspàs de competències sanitàries estructurals i legislatives que permeten ja crear la XHUP (Xarxa d’utilització pública dels hospitals existents) i la primera Reforma de l’Atenció Primària de Salut. El 1986 s’aprova per unanimitat al Congrés de Diputats la Llei General de Sanitat (E. Lluch de ministre) que constitueix un autèntic Servei Nacional de Salut, Públic, universal, finançat per pressupostos estatals i amb descentralització a les autonomies, acabant així amb l’antiga Seguretat Social del franquisme.

    Aquest període de temps també es va caracteritzar per la riquesa de moviments socials defensant la sanitat publica i la seva qualitat, així com demanant millors condicions socials i ambientals als barris i pobles de Catalunya per millorar la seva qualitat de vida. Així ho recull l’autor Josep Martí en la seva tesi doctoral de l’any 1980***.

    Avui, enfront de la degradació del model de Sanitat que tenim i que l’entorn també ha canviat després de 40 anys, ens cal tornar a repensar els canvis profunds (radicals) que la sanitat pública necessita per estar al servei de la salut de totes les persones i no parasitada per interessos privats.

    ***J. Martí Valls. «Moviments Socials i Reivindicacions Sanitàries a Catalunya. 1970-1976» Resum a Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra 1981

  • Trencar el silenci per cicatritzar les ferides del franquisme

    Aquest és un article publicat a eldiario.es 

    “Molts volien parlar, donar el seu testimoni i fins i tot plorar”. L’Anna Miñarro, psicoanalista que ha estudiat els efectes que la guerra civil espanyola, la postguerra, la dictadura i la transició han tingut en diferents generacions,  recorda com si fos ahir aquell dia de tardor del 2005. Era de les primeres vegades que Barcelona acollia una jornada sobre memòria, silenci i salut mental i la sala era plena a vessar. “És molt difícil treballar un trauma que perdura tant de temps si no t’has demanat on eren els teus pares o els teus avis en aquella època, si no has fet un treball terapèutic”, diu Miñarro des de la seva consulta.

    El silenci, la impunitat i la falta de reparació de les víctimes del franquisme expliquen que encara avui, quaranta anys després de la mort del dictador hi hagi persones que tinguin preguntes. És el cas de la Maite Blázquez o l’Araceli Pena, totes dues pendents de la confirmació d’ADN que els dirà si els cossos exhumats -a Porreres (Mallorca) en el cas de la Maite, i a Adamuz (Córdoba) en el cas de l’Araceli- són els dels seus avis, assassinats durant el franquisme.

    Totes dues, juntament amb altres persones, participen en un grup reduït de ciutadans que van patir maltractament, tortura, vexació o la desaparició de familiars que encara són sota terra. Els uneix la impotència, el sentiment de la culpa en alguns casos, la tristesa en d’altres. L’Anna Miñarro és la psicoanalista que acompanya el grup l’objectiu de cicatritzar les ferides.

    “Veiem en diferents generacions por, desconfiança, negació. El trauma deixa ferides obertes que no poden cicatritzar i que com podem observar perduren fins als nostres dies”, assegura. En aquestes circumstàncies, explica, el símptoma més greu que podem trobar és la tristesa, especialment en aquells testimonis en què el silenci i la repressió van acarnissar-se més, com és el cas de les dones de classe baixa.

    El silenci induït pel franquisme

    “La meva àvia mai va parlar del meu avi”, diu la Maite Blázquez . “El poc que jo sabia del meu avi m’ho havia explicat de petita la meva mare. Em deia: ‘Bé, al 36 se’ls van endur i els van tancar en un magatzem de fusta, un dia es van escapar i això és el que sabem…”. Amb el temps, ja de jove, la Maite va començar a fer-se preguntes i a implicar-se en una lluita personal per saber més del seu avi, republicà assassinat a Mallorca quan no feia ni un mes que acabava de ser pare.

    Segons l’Anna Miñarro, són molts els efectes immediats en el malestar emocional sobre la primera generació que va patir la guerra. A més, però, en molts casos aquests efectes s’han transmès a les generacions següents; en la primera generació el que és traumàtic es coneix i es reconeix però no pot ser comunicat, en la segona es perceben indicis del que no s’ha dit i en la tercera la persona pot arrossegar un traumatisme no resolt que fins i tot ignora. En psicoanàlisi se’n diu “transmissió oculta”. “És com rebre una herència sense testaments”, matisa.  “El silenci induït pel franquisme però també el voluntari, per protegir les generacions posteriors, ens col·loca en un món de melangia que pot transformar-se en dificultats psíquiques”, explica.

    “On és enterrat l’avi?”

    Qui tampoc sabia gairebé res del seu avi és l’Araceli Pena. “Fins al 2012 no vaig sentir a parlar de res. La meva àvia, que era una dona molt trempada, va morir el 2007 i mai havia parlat amb ningú del meu avi”, diu. Fins llavors, l’únic que sabia l’Araceli era que el seu avi havia mort a la guerra i que després la seva família havia emigrat a Catalunya des d’Andalusia. Va ser arran d’un desplaçament per motius de feina del seu marit -que havia d’anar a Granada- que l’Araceli i ell van decidir fer parada al poble de la seva àvia, a Adamuz, Còrdova, que mai havia visitat. Allà va fer-li a la seva mare la pregunta que desencadenaria una altra lluita personal: “On és enterrat l’avi?”

    “Vaig anar al cementiri però sincerament no sé què buscava. Hi havia un monument a ‘Los caídos por España’ però no hi havia el nom del meu avi. Se’m va començar a remenar tot”, recorda. Al tornar a Catalunya va començar a preguntar a la família i també a buscar informació per internet. Ni la seva mare ni la seva tia li deien res, només que no recordaven res perquè quan el seu avi havia desaparegut eren molt petites.

    Desamparades i amb sentiment de culpa

    Tant la Maite com l’Araceli van haver de buscar resposta a les preguntes pel seu propi compte. Després de recórrer arxius, registres i recopilar informació a base de converses amb veïns i familiars, l’Araceli va aconseguir documentar que era possible que el seu avi, maqui que va viure durant anys a la Sierra d’Adamuz, acabés després de ser assassinat enterrat en una de les fosses individuals anònimes al cementiri municipal del poble, després de tres dies exposat a la plaça.

    L’Araceli Pena i la Maite Blázquez viuen lluites paral·leles per conèixer on són els seus avis / ROBERT BONET

    “El primer sentiment que vaig tenir va ser de culpabilitat total. Vaig pensar en tot el que havia viscut la meva àvia i que mai vaig parlar amb ella mentre va viure, no vaig ser capaç de preguntar. Després també pensant en el patiment de la meva mare o la meva tia sense jo ser-ne conscient…”, diu l’Araceli sobre com es va sentir al saber més de la vida que havia tingut el seu avi i com això havia afectat la seva àvia o la seva mare.

    La Maite també va recórrer a internet i a altres persones que podien buscar el mateix que ella. “Vaig buscar el nom del meu avi a Internet i em va aparèixer l’Associació Memòria de Mallorca. De seguida vaig contactar-los i em van explicar el que sabien i que podia ser que el meu avi fos a la fossa de Porreres, a Mallorca”, recorda. El cos del seu avi podria ser un dels cossos exhumats al novembre de la fossa de Porreres però fins que no tingui el resultat de la prova d’ADN no en pot estar segura.

    Qui fa més temps que espera és l’Araceli. El 2014, després de contactar amb l’Ajuntament d’Adamuz i aportar-li la documentació, van obrir-se diverses fosses anònimes on se sospitava que podia estar el cos després d’unes primeres cates arqueològiques. Van trobar-hi dos cossos amb lesions ocasionades per una mort traumàtica. A l’espera de decidir com procedir amb la identificació dels cossos, aquests, explica l’Araceli, van restar durant prop d’un any al descobert tapats amb una espècie d’uralita amb el risc que es deteriorés. “Al desembre havíem de saber els resultats de l’ADN però continuem esperant i a més estan edificant nínxols nous just sobre d’on se sap que continuava la fosa”, lamenta. “Ningú no vol dignificar res”, afegeix.

    “Els vençuts no sabien on posar les flors”

    L’Anna Miñarro explica la importància que té la memòria històrica i la reparació de les víctimes perquè aquestes puguin elaborar el dol i l’anomenada transmissió oculta. “A diferència dels vencedors, que l’endemà de l’abril del 39 comencen a fer el dol, els vençuts, els maltractats no saben on han d’anar a posar les flors als seus morts i a sobre no tenen cap reconeixement”, assegura. “En molts casos veiem retraïment, solitud o marginació però sobretot rebuig i si a sobre no pots fer el dol aquest dol es converteix en un dol patològic però sobretot extraordinari”, afegeix.

    Es calcula que a Espanya queden 2.000 fosses sense obrir on hi ha almenys 100.000 desapareguts sense nom ni sepultura. Des del 2013 el Govern espanyol ha destinat 0 euros del pressupost per a la llei de Memòria Històrica, amb la qual se subvencionaven bàsicament exhumacions.

    “Encara ara n’hi ha que són capaços de dir que per què volen fer-ho, que és un tema que cal oblidar i que no cal obrir ferides o desvetllar fantasmes. Des de la psicoanàlisi sabem que l’única manera de tancar ferides és obrir la ferida netejar-la i tancar-la”, sentencia Miñarro. Amb sort, la Maite Blázquez i l’Araceli Pena podran fer-ho i tancar així una ferida oberta durant generacions.

  • Trenta anys de la Llei General de Sanitat sobre la balança el 9 de novembre

    El model sanitari que avui té l’estat espanyol fa trenta anys. La Llei General de Sanitat (LGS), aprovada el 1986 amb el primer govern del PSOE, va ser la que va aportar les bases perquè a Espanya hi hagués un sistema sanitari universal i gratuit. Un sistema que en els darrers anys ha estat tocat, per exemple, pel reial decret llei del PP d’exclusió sanitària, promulgat el 2012, que exclou del sistema públic persones en situació irregular.

    Trenta anys després de l’aprovació de la llei, impulsada pel qui n’és considerat el pare polític, el llavors ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch, l’Ateneu Barcelonès dedicarà una sessió a fer balanç del model que llavors va originar-se. L’acte, que es farà en el marc de xerrades i debats del Cicle d’Economia i Sanitat de l’Ateneu, comptarà amb la col·laboració dels Amics de la UAB, la Fundació Ernest Lluch i El Diari de la Sanitat.

    En la xerrada «Llei general de sanitat: Gestió i finançament» hi participaran com a ponents l’economista i director del Servei Català de la Salut, David Elvira, i el doctor Juli de Nadal, qui recentment ha publicat el llibre ‘La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública’, en el que dedica un capítol sencer a explicar com es va gestar la llei. També hi participarà, en aquest cas com a moderador, Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural, que edita entre altres mitjans El Diari de la Sanitat.

    La llei, a més de posar les bases polítiques i legals per construir un sistema de salut de cobertura universal i pública, de qualitat i d’accés gratuït i coordinat, va establir un sistema estatal de salut descentralitzat en les comunitats autònomes, amb una assegurança pública unificada on s’integraven tots els recursos públics i alguns privats. Aspectes com la gestió i el finançament del sistema sanitari seran debatuts en l’acte d’accés obert del proper dia 9 a les set de la tarda a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.