Just Deploy It!

Etiqueta: Hospital Trueta

  • El futur hospital Trueta: enfortim la sanitat pública sense complexos

    En els meus dos anteriors escrits, vaig entrar tangencialment a l’actual debat (enllaç on trobareu els diferents documents que després cito) sobre la ubicació del futur Hospital Josep Trueta de Girona, de l’Institut Català de la Salut. Quan hi explicava la senzillesa dels mecanismes que ens permetrien portar a terme el necessari canvi de model sanitari, venia a dir que la possible construcció del nou Trueta al costat de l’Hospital Santa Caterina (a Salt), ara gestionat per l’empresa pública IAS, seria un repte interessant i assolible pel que fa a la unificació dels règims laborals, evidentment a l’alça. I quan prenia la pressió al canvi de model, considerava molt greu que la representant de CCOO hagués declarat als mitjans que el personal estatutari del Trueta havia de continuar essent estatutari i el laboral del Santa Caterina havia de continuar com a laboral. No anem gens bé si un sindicat que forma part de la Marea Blanca no està per una sanitat 100% pública. No es pot dir una cosa i practicar la contrària.

    Les altes dosis d’irracionalitat darrerament assolides en les argumentacions contra la unificació dels dos centres demostren fins a quin punt no tothom té ànim de debatre, sense insultar, sense mentir, al voltant del nostre futur. Fins a quin punt es degrada la idea del que és la participació professional i ciutadana, o simplement hi ha qui no vol que aquesta sigui coherent i efectiva.

    El full catastrofista de recollida de signatures elaborat unilateralment per CCOO per evitar que el Trueta es traslladi a Salt comet aquest pecat. Qualsevol pot signar un escrit per evitar una catàstrofe, però equiparar la unificació dels dos hospitals (el futur Trueta i el Santa Caterina) al projecte CIMS o a l’intent de Consorci de Lleida és un veritable disbarat. En aquests dos casos, el rebuig va ser unànim perquè anaven lligats a processos privatitzadors. Contràriament, el projecte de creació d’un Parc Hospitalari unificat a Girona en què s’incloguessin els dos hospitals l’hauríem d’entendre com a procés desprivatitzador, hauria d’anar lligat a la desaparició de l’empresa pública IAS, mitjançant la integració a l’ICS, si aquest encara no s’ha disolt, si encara no hem aconseguit la gestió directa per part d’un nou Servei Nacional de la Salut o del propi Departament de Salut, que és el que hem signat tota la gent que aspirem a una sanitat 100% pública.

    Què passa? Que defensem una cosa que no ens creiem? Que els sindicats ja no serveixen per fer propostes i posar condicions? Que esperem que Rajoy o qui sigui ens doni permís per fer un projecte? O que hi ha sindicats que diuen una cosa però en realitat ja els va bé continuar com estem i se sumen a la política de transmetre la por? Com diu el company Lluís Ciprés, si volen privatitzar i no ens hi sabem oposar, privatitzaran ni que facin el nou hospital a les Illes Medes. En les actuals circumstàncies, ningú pot donar garanties de res però, com sempre, si lluitem podem guanyar, però si no lluitem estem perduts.

    La convocatòria de l’únic debat públic obert sobre un tema tan trascendent ha anat a càrrec de la CUP local, escandalitzada per l’actuació de la major part dels grups municipals que han constituït un grup de pressió, al qual s’ha sumat l’esmentat sindicat, per aconseguir que el Trueta “es quedi a Girona” deixant patent que els motius de pes ja els trobaran quan hagin aconseguit l’objectiu. Patètic, perquè els que han donat fins ara pesen ben poc.

    És de baix nivell dir que Girona es quedarà sense cap hospital públic quan els terrenys de la unificació estan tallats pel límit entre Girona i Salt, quan Girona té experiència en la modificació dels límits territorials i quan, ja des dels temps del Tripartit, s’han deixat de propagar els valors de la competència substituint-los pels de la col·laboració. Poc creïble és també, com suggereix el cap del servei de cardiologia del Trueta Ramon Brugada, el més destacat defensor de l’opció de la unificació, que la nova Clínica Girona estigui interessada a tenir un parc hospitalari de categoria relativament a prop. I és del més baix nivell assimilar qui defensa el parc a qui té interessos en aquesta clínica, una pedra que es llença sense dir noms perquè entre aquests més aviat trobaríem qui defensa el contrari.

    El relat de Ramon Brugada és força més contundent i rebat de manera raonada tots els obstacles plantejats. L’exbatlle de Girona i exconseller del Tripartit Joaquim Nadal, apuntant el que hauria de ser l’eix central del debat, posa en dubte els beneficis de la concentració. Però ho fa d’una manera un tant gratuïta. Per una part, s’acull a la fàcil desqualificació en base a la suposada procedència nordamericana de la idea, en uns moments en què alguns ninots de les xarxes socials conviden a Brugada a tornar als EUA mentre que altres, com un troll maleducat anomenat @Metatron19, complementen la campanya de descarat assetjament que aquell està patint injustament, potser perquè ha apuntat la possibilitat que la proposta de situar el Trueta als terrenys de Domeny -a Girona, més a prop de l’actual Trueta- amagui el salvament d’interessos especulatius frustrats. Per una altra banda, Nadal fa pronòstics futuristes basats en suposats avenços tecnològics, però oblida la influència de les sinèrgies citades pel científic en una millor atenció a l’usuari i, oh Salomó!, proposa que si el Trueta “va a Salt”, sigui a canvi de l’Ikea per qüestions d’equilibri territorial.

    Sens dubte, el més encertat del relat de Brugada és el diagnòstic de complex d’inferioritat que fa als polítics gironins pel que s’arronsen en arribar a la casa gran i són incapaços de defensar el que la població de les comarques gironines es mereix. Es mereix o li correpondria si a Catalunya no hi hagués centralisme barceloní ni, per extensió, provincialisme en la perifèria. Perquè el complex d’inferioritat impedeix el reconeixement del mèrit i necessitats pròpies.

    Jo crec que el personal del Trueta, si més no el que té un mínim de memòria històrica, fa molts i molts anys que es va guarir d’aquest complex quan, l’any 1986, va aconseguir aturar la reducció del 10% de la plantilla, impedint que es rebaixés el nivell del seu hospital que altrament no hagués estat l’hospital de referència que ha estat. Una lluita exemplar que potser ara cal repetir per aconseguir el nivell que toca. Si llavors va ser capdavantera en la lluita contra el Pla de Reordenació Hospitalària de Catalunya, ara ho seria en la lluita per aconseguir un model sanitari 100% públic, lliure d’interessos mercantils i més equitatiu també territorialment.

  • Com canviarem el model sanitari català?

    El curs acadèmic 1969-70 jo estudiava tercer curs d’infermeria i segon de medicina. Els diumenges era l’única persona que, durant 16 hores, sense titulació i amb un contracte que no cotitzava a la Seguretat Social, exercia les feines d’infermeria en una unitat de medicina interna de l’Hospital Clínic. A primera hora, una monja m’obria l’armari de la medicació, marxava a fer les seves oracions i després tornava a realitzar serveis logístics i auxiliars. Als hospitals de la Seguretat Social construïts a partir dels 70 ja no s’hi posaven monges, i als més antics s’hi estaven fins que es donava per liquidat el conveni amb l’orde religiós. Paral·lelament, anaven desapareixent els símbols religiosos. No sempre de manera oficial o pactada. Sovint era el personal qui feia desaparèixer d’amagat les creus de les capçaleres dels llits.

    Les coses canvien quan toca i perquè toca, acaben caient pel seu pes per molt que es donin resistències al canvi, entre les quals la por. I ara ens toca canviar el model sanitari. Perquè ja en tenim ganes i perquè es presenta una oportunitat cabdal. Aquesta és la idea que intento donar en el meu capítol ‘Catalunya en procés de desprivatització’ del llibre ‘Se vende sanidad pública’. El capitol es pot trobar  en versió digital, en català i amb múltiples enllaços que complementen el contingut. Les raons que hi exposo són aclaparadores.

    El Cercle de Salut, aquesta colla de (majoritàriament) homes encorbatats que pretenen perpetuar-lo d’acord amb el Departament de Salut, malgrat les discrepàncies amb les tímides variacions que està introduint el conseller Toni Comín (en el fons) no fan més que confirmar-les. Ricard Bosch i Amat, un dels personatges més carques del Cercle, que identifica sistemàticament amb burocràcia tot el que és públic, ha publicat un article patètic sobre un assaig de contractació conjunta de medicaments per tractar l’Hepatitis C, fet per l’ICS i 12 hospitals concertats. Patètic perquè ens mostra que el model de governança que defensen, catalogat com a eficient, ha trigat 36 anys a descobrir que la contractació conjunta pot estalviar un 20% del pressupost. També, que l’autonomia de gestió, expressió que aplica el model per pervertir els valors del terme autonomia, permet als gestors adherir-se o no a aquesta fórmula de contractació. Quina empresa privada permetria que l’encarregat d’una secció es negués a aplicar una fórmula que proporciona un estalvi tan important?

    Molt poc agosarats es mostren Gemma Tarafa i Gerardo Pisarello en un recent article sobre el canvi de model. Fins al punt de justificar el fet que no arribi la gestió pública allà on arriben els diners públics i ni tan sols esmentar l’activitat privada a centres públics quan parlen del projecte de llei de fórmules de gestió, pendent de debat parlamentari. Què fa que els Comuns, en arribar al poder, es desvinculin dels objectius dels moviments socials?

    Hem dit que toca canviar el model, ja n’hi ha prou d’experiments, ja tenim prou experiència. Un procés constituent, democràtic com el que volem i podem fer, no pot acabar d’altra manera que amb una Constitució que blindi el caràcter 100% públic de la sanitat pública. El trànsit d’un model a l’altre no és tan complicat. Els casos en què la titularitat i/o la gestió és compartida per la Generalitat i els ens locals són de solució fàcil: un tracte entre administracions que posi tots els municipis al mateix nivell. Moltes viles que gestionen el seu centre sanitari respiraran quan vegin que el seu alcalde no té per què ser un metge, mentre que altres municipis que ara no tenen veu ni vot en la gestió sanitària s’hauran d’ocupar de gestionar la participació. A l’Església, com ja vam fer amb les monges, els direm que s’ocupin de la salut de l’ànima i que deixi la del cos en mans públiques.

    Caldrà aclarir a totes aquelles persones que s’han deixat influenciar pels postulats neoliberals que la funció pública no és sinònim de burocràcia ni d’una direcció centralitzada i dictatorial, sinó que pot ser més àgil, descentralitzada, i per descomptat participativa, que l’exercici privat de les mateixes funcions. Qui s’atreveix a negar que el personal de l’ICS es desviu en l’exercici de les seves funcions? Quins privilegis té el personal estatutari quan ni tan sols té accés a la jubilació parcial? I el personal no fix quan encara es pot prescindir de la seva feina sense cap mena d’indemnització després de molts anys treballats? Les diferències substancials en les condicions de treball en la xarxa pública són totalment anacròniques.

    L’objectiu «una sanitat, un sol conveni» s’ha convertit en una reivindicació irrenunciable i l’ICS i la concertada han de negociar les condicions de treball de manera conjunta, recuperant el 20% que han perdut, amb l’autèntic patró que no és altre que el CatSalut. Ja n’hi ha prou d’intermediaris del tot innecessaris. Crearem una nova categoria de treballador/a públic/a que inclourà l’actual personal de l’ICS i el de les diferents entitats ara concertades que passaran a ser plenament públiques… o sortiran del sistema. Fins i tot m’atreveixo a dir que la convocatòria de 2.400 places de l’ICS, a més de ser descaradament insuficient, és un inconvenient, perquè el seu efecte principal és perpetuar la situació actual. Quin sentit té si abans que es resolgui podem canviar el sistema d’accés?

    La por als canvis és sovint patològica. El remei és la confiança en les pròpies possibilitats. El rescat de l’hospital d’Alzira està posant en evidència recels entre el personal amb un règim laboral o altre, però les perspectives a Catalunya, la possibilitat d’anar a l’arrel del problema, són força millors que les del País Valencià. L’actual polèmica sobre la ubicació del nou Hospital Universitari Josep Trueta, si a Salt, als terrenys de l’hospital de l’IAS o a Girona, està plena d’arguments que desvirtuen la que hauria de ser la principal preocupació: Com organitzar el servei, en aquest cas l’hospital regional de referència, de la manera més eficient. Les pors del personal de l’IAS i de l’ICS a ajuntar-se decaurien en la perspectiva laboral exposada i la competència entre ajuntaments per albergar el nou centre perdria el seu sentit amb plantejaments col·laboratius, que són els que ens calen.