Just Deploy It!

Etiqueta: hospital

  • L’hospitalitat, més enllà del tractament mèdic

    La paraula ‘hospital’ ve del llatí ‘hospes’ i en el seu origen significava ‘hoste’ o ‘visita’. Després es va transformar en ‘hospitalia’ com a ‘departament de visites forasteres’ i en ‘hospital’ com el lloc que atén persones grans i malaltes.

    Un hospital és sinònim en l’imaginari col·lectiu de bates blanques, metges, metgesses, infermeres, infermers, auxiliars i tot un conjunt de professionals que tenen cura de les persones, però tot això té més sentit quan va acompanyat d’un espai i uns serveis amables que siguin sinònim d’escalfor, humanitat i amabilitat, més enllà del tema estrictament biomèdic.

    Amb aquesta premissa, l’equip de Direcció de Qualitat i Experiència del Pacient de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona aporta una mirada emocional per tal que persones ateses, famílies i acompanyants, tinguin una estada més còmoda, dintre de les circumstàncies.

    “L’hospital, des del valor de l’hospitalitat, que és el nostre valor central, sempre s’ha enfocat en com atenem les persones. És important curar i cuidar les persones, però també com les atenem”, sintetitza David Nadal, adjunt de direcció de Qualitat i Experiència del Pacient.

    Per això, l’any 2015 la direcció del centre va decidir fer un pas més enllà i crear aquest departament per tal de focalitzar en com introduir noves metodologies centrades en la participació de les persones per tal de dissenyar, transformar i innovar els espais.

    “Aquest pas implica que pacients, famílies i professionals en formen part des de la seva veu i les seves necessitats de tot el que anirem canviant a l’hospital. No és un tema només d’espais concrets, sinó que és generalitzat en l’organització”, remarca Nadal.

    Model participatiu

    D’aquesta manera, es repensen els serveis i els models d’atenció en diferents estrats, tenint en compte l’experiència del pacient en l’hospitalització, les consultes externes, les urgències i la resta de serveis hospitalaris. A més, hi ha el consell de famílies i el consell de joves amb els quals tenen reunions periòdiques per tal de plantejar aspectes més estratègics i transversals de l’organització.

    David Nadal i Joan Vinyets | Pol Rius

    Un exemple, d’entre més de 50, és el de la punció. Tal com explica Joan Vinyets, cap de l’àrea d’Experiència del Pacient, “hi ha una gran quantitat d’estudis científics que demostren que un dels aspectes més angoixosos per als infants és el tema de la punció. Això ho hem de situar en context. En l’àrea d’experiència del pacient, l’extracció és un tema traumàtic i l’equip va decidir abordar això per reduir l’experiència negativa dels infants. Cal aportar la veu dels teus usuaris”.

    Tot va començar des de l’observació. L’equip de Qualitat i Experiència del Pacient va detectar que al servei d’extraccions hi havia moltes cues i al matí s’acumulava molta gent, per la qual cosa es van plantejar com reduir les cues i van posar en marxa el projecte el 2017. Es van fer enquestes, es van recollir opinions i es van trobar punts crítics.

    El repte era com gestionar els espontanis i com informar els pacients que ja venien preparats, així com el fet de gestionar les agendes i verificar si era necessari que tothom s’acumulés a primera hora del matí i que vingués en dejú, o si hi havia persones que podien ser ateses a mig matí o a la tarda.

    Abordar la por i el dolor en la punció

    Es va detectar que, generalitzant, hi havia pacients que tenien por i hi havia famílies que no venien prou informades, dos fets que retardaven el procés de punció. A més, hi havia persones amb diversitat funcional i els extractors necessitaven poder fer un abordatge diferent.

    Per arribar a aquestes conclusions, es van fer desenes d’entrevistes a professionals i a famílies, així com més de 200 enquestes a pacients per saber quines necessitats o sensacions tenien abans i després de l’extracció. La novetat, explica Joan Vinyets, és que “no només enfoques en el moment de l’extracció, sinó en l’abans, el durant i el després”.

    Així, es van fer workshops des del dolor i amb el consell de famílies es va tractar què fer amb una persona que hi va per primera vegada, o amb un nen crònic que ve de manera recurrent, o amb un pacient complex, mirant de tenir en compte totes les alternatives possibles, per a la qual cosa van comptar amb l’equip de Child Life, que vetlla per l’atenció emocional dels infants i va fer formació a l’equip d’extracció en el cas de persones més complexes.

    La conclusió és que es va obrir una agenda de tardes, es va millorar la informació digital a les famílies via SMS abans de l’arribada a l’hospital i es va reduir el temps d’espera de 24 a 9 minuts. I, a més, es va introduir la presència de gossos durant l’espera i durant el procediment de la punció, per tal de reduir el factor por. Es tracta d’animals ensinistrats que estan acostumats a estar amb infants i que, acompanyant la canalla, poden reduir els nivells de nerviosisme.

    Els infants s’entretenen amb els gossos i pensen menys en el moment de la punció | Pol Rius

    Així ho confirma la Judith Sánchez, infermera que treballa al servei de punció abans que s’introduís el servei de gossos i que ha vist tot un canvi: “Des que estan, els infants als qui els agraden els gossos, estan molt tranquils perquè estan pendents de tocar-los, de si els poden donar llaminadures… Entren amb ell i amb una cullera per donar-li una llaminadura al gos i estan molt entretinguts”.

    Per a la Judith Sánchez, amb aquesta iniciativa s’aconsegueix reduir la por i el dolor: “En una analítica de sang, és important que el nen no faci força en el braç perquè si el braç es posa dur, costa més i és una mica més difícil. En canvi, si el nen està tranquil, la punció és més fàcil”.

    El treball amb els gossos també funciona als serveis de salut mental de l’Hospital de Sant Joan de Déu i forma part de l’anomenat Hospital Amic, que està finançat per donacions.

    Centre oncològic pediàtric

    A més de la teràpia canina, hi ha projectes d’art, música, pallassos… Fins a un total de 54 iniciatives actualment. Hi ha planificacions més grans que conviden a repensar tot el model hospitalari, com és el cas del nou edifici del Pediatric Cancer Center Barcelona (PCCB), que entre 2017 i 2022 va tenir en compte l’opinió de malalts, famílies i professionals en el seu disseny.

    “S’ha incidit en temes d’espais, d’ambientació i de model d’assistència; és un projecte que s’ha fet en diferents fases i que es va inaugurar el juliol. Primer, es van identificar necessitats, quin tipus d’assistència volien les famílies i els pacients que estaven en tractament oncològic, quin tipus d’ambientació esperaven… És a dir, es va fer un abordatge global des del seu punt de vista i des de les seves necessitats”, comenta David Nadal.

    Passadís del Pediatric Cancer Center Barcelona de l’Hospital de Sant Joan de Déu | Pol Rius

    Es va incloure prop de 120 pacients i famílies i uns 50 professionals per tal que l’arquitectura i el disseny fossin més còmodes i estiguessin pensats per a les necessitats de les persones ateses, com és el cas de les sales de jocs pensades per a diferents edats, el mobiliari dins i fora de les habitacions per descansar, o els espais per fer meditació i classes escolars, perquè hi ha pacients oncològics que necessiten seguir el curs acadèmic durant la seva estada a l’hospital.

    Per a aquest objectiu, es va treballar amb menors que havien passat un càncer i amb les seves famílies, i també amb els qui encara estaven passant per aquest procés. “Interessava aquesta visió global, des de l’inici fins al tractament actiu i al final del procés. Es va muntar una simulació a les habitacions, amb diferents elements, i es va demanar a aquests pacients, famílies i professionals que interactuessin en aquest espai”, explica el director adjunt.

    La distribució, la disposició i els elements permetien detectar si hi havia aspectes a millorar, com l’accessibilitat, per tal d’orientar els equips d’arquitectura i disseny. I així es van anar construint les habitacions, els boxs i un espai específic per a les famílies. Durant el procés, va haver-hi diversos canvis en el mobiliari, en la il·luminació i en l’emmagatzematge: “Si algú ha passat un mes ingressat en un hospital sap quines necessitats té i identifica, per exemple, si els armaris són petits”, il·lustra David Nadal.

    Disposar de taules polivalents per menjar i per treballar va ser un altre detall valorat pels experts, és a dir, les persones malaltes i les seves famílies. Tenir llocs on aïllar-se i llocs on socialitzar també es va valorar com a necessari.

    Hi ha familiars que estan amb la criatura un, dos o tres mesos, dormen amb ella a l’habitació i necessiten saber on poder rentar la roba, on poder cuinar, on poder relaxar-se i on poder connectar-se per treballar. Tenir resposta a aquest tipus de necessitats els pot alleugerir part de la vida quotidiana. Així, l’espai família, mirar de cobrir algunes d’aquestes necessitats. Això té cabuda a l’àrea de nounats o de l’UCI, i és que, “hi ha uns aprenentatges que anem fent en els diferents projectes”, assevera David Nadal.

    La connexió amb la natura

    Un aspecte clau en el centre oncològic pediàtric és l’ambientació i la connexió amb la natura. Al principi, seguint el consell dels dissenyadors, es tractava de quelcom molt conceptual, però segons les persones consultades no acabava de funcionar i es va modificar. Així, es van incorporar diferents elements, com els colors, els sorolls i els jocs a l’entrada de l’edifici, que no tenen res a veure amb l’entrada típica a un centre hospitalari.

    Sala de jocs del centre oncològic pediàtric | Pol Rius

    “La presència del verd és molt important i, a més, està demostrat psicològicament que el verd fa aquesta connexió cap al món natural. Hi ha elements gràfics i visuals quan entrem al vestíbul, com uns tòtems. Hi ha soroll d’ocells, que és una mica aquesta idea que em sorprengui, que pugui interactuar i que no em faci pensar en l’hospital”, clarifica Joan Vinyets.

    L’equip destaca el temps d’implicar pacients i dissenyadors en tots els projectes, des d’una sala de punció fins a tot un edifici nou. Fets com introduir el color verd, que no és el color corporatiu, exigeixen de canvis de pensament a molts nivells. La participació, indiquen, ha de ser genuïna i ha de tenir impacte. Es tracta no només d’escoltar les idees, sinó de donar resposta a les necessitats de les persones.

    En aquest sentit, insisteixen en la necessitat de crear una cultura de la participació, de manera que cada cop són més els professionals de Sant Joan de Déu els qui acudeixen a la Direcció de Qualitat i Experiència del Pacient per consultar quin tipus de dinàmiques es poden fer per millorar una o una altra assistència. “Quan parlem d’experiència del pacient com a grup, parlem de ser facilitadors. Nosaltres facilitem aquest procés, però els protagonistes de l’experiència són els pacients i les famílies”, resumeix David Nadal.

    Nous reptes

    Un altre aspecte a tenir en compte és què passa després d’acabar el tractament i superar el càncer, com s’acompanya a les persones que han estat mesos ingressades i que s’han d’incorporar a una nova normalitat que no serà la mateixa realitat d’abans. Es tracta d’un punt crític perquè no depèn només de l’equip de l’hospital sinó de l’entorn social, veïnal, cultural, familiar i d’amistats.

    Hi ha pacients que després de patir un càncer tenen seqüeles físiques i cognitives i, si bé les especialitats mèdiques són primordials, des del centre hospitalari s’aposta també per la branca social i psicològica, un tema complex que necessita un abordatge multidisciplinari i per al qual estan treballant actualment.

  • El problema del menjar d’hospital: falta d’especialistes i dietes obsoletes

    Aquest és un article de eldiario.es

    «Hem d’acabar amb la desídia de la Sanitat pel que a alimentació es refereix». Al juliol de l’any passat, un veí de Fuenlabrada iniciava una campanya de recollida de signatures online per canviar les dietes als hospitals, després de constatar que al seu pare, malalt de càncer, li oferien un paquet de galetes de berenar. No ha estat l’únic, al llarg dels últims anys moltes persones han denunciat la mala qualitat del menjar dels centres sanitaris a les xarxes socials. No obstant això, aquestes queixes encara no han servit perquè les administracions públiques es decideixin a transformar els hospitals públics en entorns alimentaris més saludables.

    «És cert que no es pot dir que en tots els hospitals es mengi malament», assegura a eldiario.es el coordinador del Grup d’Especialització en Nutrició Clínica i Dietètica de l’Acadèmia Espanyola de Nutrició i Dietètica, Néstor Benítez, «però si hem de qualificar a grans trets com es menja als hospitals espanyols, cal dir que es menja malament, tant des d’un punt de vista gastronòmic, com nutricional».

    Als centres sanitaris és necessari tenir una planificació de l’alimentació, de manera que cada hospital ha de tenir un codi dietètic on es recullen totes les dietes que es poden oferir a cada pacient, atenent les diferents patologies. No obstant això, «els codis de dietes que existeixen a nivell nacional són molt antics, es van fer fa 20 o 30 anys i des de llavors amb prou feines s’han actualitzat», explica Benítez.

    Fugida de nutricionistes a hospitals europeus

    Aquest especialista, que treballa com a investigador a l’Hospital Universitari Nuestra Señora de Candelaria, considera que «un dels principals problemes» és l’escàs nombre de dietistes nutricionistes que hi ha als hospitals públics. «Els codis de dieta s’han anat quedant obsolets i amb prou feines hi ha especialistes s’hagin ficat de ple a actualitzar-los», assegura.

    En aquest sentit també s’expressava el passat mes de novembre la presidenta del Consell General de Dietistes-Nutricionistes d’Espanya, Alma Palau, en una carta publicada a la revista Acta sanitaria. «No entenem per què l’Estat inverteix a formar dietistes-nutricionistes en universitats públiques amb el consegüent desemborsament econòmic i després no veu la necessitat de recuperar aquesta inversió en el corresponent estalvi sanitari».

    Palau denuncia en la seva carta la fugida d’aquests professionals «a hospitals europeus on un dietista sí que té un lloc de treball» i fa una crida per «abandonar antics hàbits ja caducs i pensar en el futur, en el que funciona».

    La falta d’especialistes i com d’obsoletes s’han quedat algunes dietes fa que la qualitat nutricional d’alguns menús hospitalaris no sempre sigui la més adequada. No obstant això, el problema es pot agreujar si el menjar tampoc és apetible, atès que «el més important és que els pacients no es desnodreixin quan estan a l’hospital, perquè es recuperin al més aviat possible», explica Benítez. «Si apliquem massa restriccions dietètiques o el menjar no té una qualitat gastronòmica adequada, el pacient, que ja de per si mateix pot no tenir molt apetit a causa de l’ingrés hospitalari, potser deixa de menjar».

    Màquines i menús amb ofertes poc saludables

    Però no solament és el menjar dels pacients la que no sempre compleix uns estàndards nutricionals o gastronòmics adequats. L’oferta de menjar que es fa a la resta dels usuaris del centre sol ser «bastant lamentable», assegura Benítez. «Solament cal veure les màquines de vending, amb molta brioixeria, xocolatines, refrescs i tot un seguit de productes que, des del meu punt de vista, no haurien d’oferir-se en un centre hospitalari».

    Segons aquest nutricionista, «l’hospital hauria de ser una escola d’hàbits saludables». No obstant això, «són molt poques les cafeteries que incorporen menús adequats i les que ho estan fent moltes vegades ho fan per una qüestió d’imatge de l’empresa i no tant pel rol que pot tenir l’alimentació en la salut de les persones».

    El problema és que, pel que fa a les cafeteries i les màquines de venda automàtica, «els centres sanitaris no disposen d’una normativa específica, com els centres escolars, ni estan subjectes a uns codis dietètics», explica a eldiario.es l’especialista en nutrició Iva Marques. «Es tracta el centre sanitari com si fos una empresa de cotxes, no hi ha una diferència en la qualitat o en la diversitat dels aliments que s’ofereixen», sentencia aquesta nutricionista.

    Per tractar de canviar aquesta situació, Marques, que és professora de Nutrició i Bromatologia a la Universitat de Saragossa, defensa la necessitat que les administracions públiques apostin de forma més decidida per la creació del que els nutricionistes criden entorns saludables. «Això implica implementar polítiques autonòmiques en les quals s’exigeixin més requisits a l’hora de contractar certs serveis públics» i per a això, conclou Marques, «és necessari que en les institucions públiques hi hagi dietistes-nutricionistes i a Espanya amb prou feines hi ha».

    Falta d’iniciativa política

    Les administracions responsables d’escometre aquests canvis són les comunitats autònomes, que són les que tenen transferides les competències de sanitat, però en els últims anys molt poques han fet passos per millorar la situació actual. Tan sols el País Basc ha anunciat algunes mesures per promoure una alimentació saludable als centres sanitaris, com l’obligació que la meitat dels productes de les màquines de vending siguin fruites, verdures i altres productes saludables.

    Qui sí que ha pres mesures més contundents és el Govern de Portugal, amb una nova normativa que entrarà en vigor aquest mateix any i que planteja la «limitació de productes nocius per a la salut en els bars, cafeteries i bufets de les institucions que pertanyen al Ministeri de Sanitat», amb la fi de «promocionar […] l’adopció d’hàbits alimentosos saludables». La diferència, assegura Marques, és que «Portugal té a dietistes-nutricionistes en les institucions i Espanya no».

    Però aquesta nutricionista pretén que les administracions públiques vagin encara més enllà i creu que la creació d’entorns saludables no s’hauria de restringir als centres sanitaris. «Faria falta estendre aquest tipus de normatives a tot tipus d’empreses». De fet, conclou Marquis, «entre els professionals sanitaris hi ha més possibilitats de trobar persones que sàpiguen triar el que és més saludable, perquè tenen cert coneixement».

    Un mal internacional

    El problema de l’alimentació als hospitals no solament afecta Espanya. El passat mes de juny l’Associació Mèdica Americana va publicar una resolució en la que encoratjava als hospitals dels EUA a «millorar la salut dels pacients, el personal i els visitants promocionant una varietat d’aliments saludables». L’associació exigia una major proporció de menjars a força de vegetals, així com l’eliminació de les carns processades i els refrescs dels menús de les cafeteries. També a Anglaterra s’enfronten a aquest problema i fa amb prou feines uns dies un hospital de Manchester es convertia al primer centre sanitari públic britànic a prohibir els sucres afegits en el seu restaurant, en un intent d’abordar les creixents taxes d’obesitat entre el seu personal, segons informava el diari the guardian.

  • Quatre hores deshidratada a urgències als 96 anys: «Em trenca el cor veure la meva àvia així»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es Andalusia

    El seu nét va denunciar públicament el que estava vivint. Hores d’espera a les urgències d’un hospital de Sevilla per atendre la seva àvia, de 96 anys, deshidratada i procedent d’una residència d’avis de Dos Hermanas on li acabaven de donar l’extremaunció. Així va estar unes quatre hores, segons explica a eldiario.es Andalusia Christian de Sant Roman, que va difondre una publicació que ha corregut com la pólvora a Twitter i que afirma que ho va fer per denunciar la «falta d’organització» al centre sanitari a l’espera que «serveixi per alguna cosa». «A veure si les xarxes socials no serveixen només per publicar fotos de Cristiano Ronaldo», apunta.

    El seu missatge anava dirigit a Susana Díaz, la presidenta andalusa. ‘Espero que la seva família no hagi de passar per això’, li deia al tuit. De Sant Roman, que es dedica als negocis, assegura «humilment» que «no és manca de recursos sinó de com s’estan fent servir». La seva àvia, una infermera parisenca de la Creu Roja que va treballar atenent soldats a la Segona Guerra Mundial i que fa uns 15 anys que viu a Andalusia, segons relata, està ara ingressada al veí Hospital El Tomillar, a la carretera entre Dos Hermanas i Alcalá de Guadaíra. «Amb tot el que ha viscut, em trenca el cor veure-la així», comenta.

    Després de ser atesa pel seu metge a la residència dilluns al matí, aquest home va anar amb la seva germana, el seu pare i la seva àvia a l’Hospital Virgen de Valme. Va estar «unes quatre hores» a la sala d’espera a la qual pertany la imatge, envoltada d’una trentena de persones aproximadament. La van veure i la van passar a una zona millor, «al final del passadís a l’esquerra», ironitza el denunciant dins de la seva «indignació» per la situació viscuda. El pitjor va venir després, diu, quan cap a les 21 hores van demanar una mica de menjar i «no ens van poder donar ni un iogurt». «Vam haver d’anar a per un potet de nadó i allà mateix l’hi vam donar», assenyala.

    Christian de Sant Roman no només va difondre la imatge a les xarxes socials sinó que va anar a denunciar el cas a la policia. Segons explica, els agents el primer que li van preguntar va ser si la seva àvia havia mort mentre esperava a ser atesa. Davant la resposta negativa, segons diu, li van comentar que no hi havia res a denunciar allà, que posés una queixa davant l’administració competent.

    «Espero que Susana Díaz tingui la decència de rebre’m», assenyala.

    «La situació és recurrent», assenyala a aquest diari Luis González, secretari d’acció sindical de sanitat a CCOO Sevilla. «No és un problema de les urgències del Valme, encara que de vegades es col·lapsin, sinó del tancament continuat de llits d’hospitalització en tots els centres, és una cosa estructural a Sevilla», indica. «Sevilla necessita més llits, és una cosa que venim reivindicant i que se solucionaria en part amb la reobertura de l’Hospital Militar, abandonat a la seva sort. A l’estiu es tanquen llits. Disminueix la demanda però no es pot afinar tant», diu el sindicalista.

    Per la seva banda, Reyes Zabala, portaveu del sindicat d’infermeria Satse a Sevilla, assenyala en aquest mateix sentit que «no s’han de normalitzar aquest tipus de situacions, tot el contrari, no són admissibles i cal denunciar-les». En aquest cas, l’hospital «ja està amb el Pla de Vacances i té dues ales tancades», detallant que «hi ha 64 llits tancats a dia d’avui». «Els temps d’espera augmenten per no haver-hi disponibilitat de llits», assenyala Zabala, que demana també «diligència» a l’hora de reobrir llits als centres hospitalaris sevillans si calen, posant l’accent en què «no ens conformem amb el que està passant amb la nostra sanitat pública per la mala gestió que s’està aplicant».

    Els arguments del centre

    «Els dilluns són sempre dies complicats en qualsevol hospital», diuen fonts oficials del centre sanitari de Valme, al·ludint a «un petit repunt» de pacients aquest dilluns respecte a altres dies tot i que «dins del normal». La veritat és que no és la primera vegada que passa una cosa similar en aquest centre. Pel que fa a la situació concreta d’aquesta senyora de 96 anys confirmen que va ingressar amb «símptomes de deshidratació» i que la pràctica de «diverses proves» pot provocar «demora» a l’hora de ser traslladada a una habitació. «Els ingressos no són immediats», afegeixen.

    «Des de l’Hospital de Valme no podem oferir dades clíniques ni assistencials de pacients per motius de confidencialitat, però la família tindrà la resposta del centre a la reclamació presentada, un cop s’analitzi amb detall el cas clínic i els diferents passos fets per donar resposta a la pacient, que aquest dimarts ha passat a planta després de la seva primera atenció a Urgències, i el seu pas posterior a Observació, i sempre seguint les indicacions del personal mèdic responsable de la seva atenció», argumenten en una resposta escrita davant la demanda d’informació per part d’aquest diari.

    Afirmen també que dilluns «es van atendre un total de 420 pacients, xifra dins de la demanda habitual dels dilluns, dia de la setmana amb més demanda assistencial, tot i que registrant-se un pic puntual en horari de matí». El centre disposa d’un sistema de triatge seguint el model organitzatiu proposat pel Pla Andalús d’Urgències i Emergències, que permet prioritzar l’atenció als pacients en funció de la gravetat de manera que, tot i que hi hagi un increment del nombre de persones que van a les Urgències, el sistema de triatge identifica i prioritza els pacients més greus per a ser atesos d’una forma precoç, expliquen. «El centre està preparat per atendre un major augment puntual de la demanda a Urgències com el registrat», afegeixen.

    El centre també vol aclarir que, després de ser classificat el pacient, és avaluat en consulta mèdica, on es valora la necessitat de proves complementàries i de cures. Després de rebre els resultats es torna a reavaluar al pacient, les seves necessitats i els resultats de les proves complementàries. Tot això, permet decidir si el pacient pot anar-se’n d’alta o si requereix passar a observació i seguir sent monitoritzat amb tractaments específics. Després de romandre en observació, pot decidir-se la seva alta, un cop estabilitzat, o cursar el seu ingrés hospitalari. Aquest hospital monitoritza constantment l’afluència de pacients a la porta d’Urgències, de manera que pot prendre les mesures necessàries per atendre l’increment de la demanda de forma àgil i prioritzant les necessitats d’assistència dels pacients segons les seves necessitats pels processos clínics que presenten.

    Pel que fa als aspectes relacionats amb la confortabilitat i intimitat, «aquest hospital segueix treballant per millorar i minimitzar possibles molèsties que es generen durant l’espera», indiquen.

    El «col·lapse» a l’Hospital de Valme

    Fa exactament un mes, l’Hospital de Valme va ser objecte d’una mobilització per denunciar el «col·lapse» en les urgències hospitalàries. En concret, mig centenar de persones van participar al juny a la primera de les mobilitzacions convocades per Marea Blanca a Sevilla per denunciar el col·lapse «crònic» que pateixen els serveis d’urgències dels centres del Servei Andalús de Salut (SAS) a la província, a conseqüència de la manca de personal i les «contínues» retallades econòmiques que està patint la sanitat pública.

    Un dels portaveus de Marea Blanca a Sevilla, Sebastián Martín Recio, lamentava l’»empitjorament de la qualitat assistencial» de la sanitat pública, a conseqüència del «tancament d’ales als hospitals i la reducció del nombre de llits», i assenyala que són els pacients els que «pateixen en les seves carns l’augment de les llistes d’espera i la demora d’atenció a les urgències». «Els pressupostos que té ara la sanitat andalusa, conseqüència de les retallades dels últims anys, són insuficients», denunciava.

    En la protesta van estar presents representants dels sindicats USO, CCOO i Satse; del col·lectiu d’usuaris de la sanitat pública, amb el seu portaveu Dolors Dávila al capdavant; així com Facua Sevilla i representants polítics com el coordinador provincial d’IU, Manuel Lay, o l’alcalde de Los Palacios i Villafranca (IP-IU), Juan Manuel Valle.

    Marea Blanca a Sevilla denuncia que els serveis d’Urgències dels hospitals sevillans estan patint un «progressiu deteriorament» a causa d’un espai «insuficient i, de vegades, poc apropiat» i a l’»altíssima» càrrega de treball que suporta el personal, que, «malgrat el seu encomiable esforç i professionalitat, provoca la saturació del servei i demores inacceptables en l’assistència que es dispensa als usuaris».

    A més, la manca de llits hospitalaris retarda els ingressos a planta, el que obliga els pacients a romandre a les Urgències o a les unitats d’Observació dels hospitals, «que pateixen un col·lapse permanent». La plataforma subratllava que el problema de saturació de les Urgències es veu, a més, agreujat a l’estiu per la reducció de les plantilles a conseqüència de les vacances.

  • S’ajunten el pa i la gana

    ‘Se vende la Sanidad Pública‘ és el títol del llibre editat pel líder de la Marea Blanca madrilenya, Juan Antonio Gómez Liebana, que s’acaba de presentar a Barcelona. L’articulista del Diari de la Sanitat Ramon Serna i Ros, és un dels seus autors principals. L’obra descriu amb gran detall la situació de la sanitat al nostre país durant aquests anys de crisi, recull els casos de corrupció, el procés de la Marea Blanca a Madrid, les tímides accions desprivatitzadores del Conseller Toni Comín i alguns exemples de moviments populars grecs i francesos que han canviat els seus serveis de salut. S’argumenta que només els moviments de pacients i professionals poden aturar la creixent privatització dels serveis de salut europeus.

    El fenomen privatitzador és fàcil d’entendre. Les companyies de la construcció, la banca o la indústria volen diversificar les inversions per pal·liar la variabilitat dels seus mercats. Desitgen entrar en un sector que suposa el 7% del PIB i que no només és estable, sinó que creix contínuament. També els anima la idea tan estesa que els serveis de salut estan mal gestionats. Pensen que el seu coneixement gestor els farà augmentar la rendibilitat.

    Per altra banda, el sector concertat català ha perdut la seva principal avantatge competitiva davant del sector propi de la Generalitat. Ja no pot anar a buscar diners al banc. La legislació comptable europea SEC95 computa com deute públic l’endeutament dels hospitals que treballen quasi exclusivament per a la sanitat pública.

    Dit d’una altra manera, s’ajunta el pa i la gana. Només aquesta inversió privada ha fet possible que la presidenta Esperanza Aguirre pogués inaugurar 10 hospitals durant el seu mandat o que el conseller Boi Ruiz evités acomiadaments massius per la fallida de l’Hospital del Sagrat Cor. Naturalment aquests “finançadors” del sector públic inverteixen quan troben una legislació favorable al lucre, quan poden realitzar pràctica privada en centres públics i quan obtenen uns contractes que els garanteixen un retorn generós de la seva inversió. La cultura del sistema sanitari català que manté una actitud paternalista amb els pacients, que allunya els professionals dels òrgans de decisió i que polititza la gestió, afavoreix la privatització.

    En els discursos de les inauguracions d’aquests centres privatitzats tothom parla sense fonament científic de l’eficiència de la gestió privada sobre la pública, però ningú menciona els efectes negatius sobre la salut de les privatitzacions a Itàlia, ni recorda la major mortalitat dels hospitals canadencs amb ànim de lucre.

    L’experiència de la Marea Blanca madrilenya mostra que l’acció conjunta de ciutadans i pacients és imparable i aconsegueix tot el que es proposa. Segurament per això el «sistema» allunya aquests actors dels centres de decisió. Ni el govern, ni els partits polítics tradicionals, ni les organitzacions professionals adoptaran una actitud bel·ligerant en enfront del lucre. El canvi vindrà dels valors que aporten els nous moviments professionals i de pacients. El primer pas per la necessària modernització exigirà atorgar veu i capacitat d’elecció al ciutadà, per incorporar els professionals al govern i la gestió dels seus centres i per professionalitzar les estructures de gestió. Afortunadament cada vegada identifico més forces que caminen en aquesta direcció.

  • Massa persones amb una patologia lleu van als hospitals

    Fa pocs dies en un CAP va tenir lloc aquesta història: A les 9 del matí hi va acudir una noia amb mal de coll. Deia que tenia angines i demanava una visita urgent. La metgessa tenia un forat a l’agenda a les 9.45, de manera que li van oferir visita per aquella hora. Però a la noia amb angines no li va semblar bé, volia una visita immediata, i no va acceptar la cita. La seva resposta va ser: “Si no em visiteu ara, me n’aniré d’urgències a l’hospital”.

    No sabem si la noia va arribar a anar a un servei d’urgències hospitalàries, però és molt probable que ho fes. Ella i moltes altres persones amb problemes de salut lleus. Les dades del 2015 són prou explícites: El 51% de les patologies ateses en serveis d’urgència hospitalaris no suposen cap risc vital i un 12% no presenta cap motiu d’urgència. Són dades de la memòria del CatSalut del 2015.

    El Barómetre sanitari, ens dóna informació interessant obtinguda a través d’una enquesta directa a ciutadans que han consultat a urgències hospitalàries: el 70% hi va anar per decisió pròpia i el primer motiu per fer-ho va ser perquè als hospitals hi ha més mitjans.

    Hi ha, doncs, la creença que són necessaris mitjans complexos per atendre qualsevol problema i l’expectativa que es rebrà millor atenció. Són creences i expectatives que s’han anat forjant durant dècades, durant les quals la ciutadania ha rebut missatges de la importància de la tecnologia i de les capacitats curatives dels hospitals: Si es curen malalties molt greus, per què no m’han de curar un refredat o una grip o em diagnosticaran millor un esquinç? Són els missatges que arriben a través de les notícies, dels debats, dels líders d’opinió i de la majoria dels líders polítics. A més, alguns professionals de la salut i responsables sanitaris sovint ho han alimentat.

    Algunes característiques de la nostra societat poden explicar també les conductes individuals en l’ús dels serveis sanitaris. Una és la pressa (i la immediatesa), el fet de no poder esperar, de buscar solucions ràpides, de no poder aturar el nostre ritme. Una altra és la pèrdua de capacitat de ponderar els propis símptomes i els serveis que necessitem. La gran quantitat d’informació que tenim ens dificulta discriminar entre allò que pot ser greu o allò que no. Davant d’una diarrea no es pensa que la causa més comuna és una infecció vírica i que la seva evolució serà favorable en un parell de dies. «I si és un retrovirus?» em va preguntar un dia un pacient. Finalment, existeix la necessitat de corroborar el diagnòstic amb proves. «Com ho sap, si no em fa una analítica?» hem escoltat a vegades. La suposada veracitat de les proves és més valorada que el coneixement clínic dels professionals. En una societat consumista, la sanitat ha esdevingut un bé de consum més. Volem allò que tenim a l’abast, independentment si ho necessitem o no.

    Anar a l’hospital per una patologia que no precisa coneixement especialitzat ni equipament complex causa un problema greu al sistema, tant a les persones que hi van (l’hospital és el lloc més perillós del planeta, diu William Haseltine), com als malalts que realment ho necessiten, perquè no poden disposar dels recursos personals i materials que es malmeten en actuacions innecessàries.

    No podem oblidar que hi ha factors estructurals propis del sistema que afavoreixen el consum de serveis d’urgències. Un d’ells és el sistema de pagament als hospitals, que es veuen recompensats econòmicament per l’activitat realitzada. Com més visites fan, siguin del tipus que siguin, més cobren. És un element de perversió del sistema.

    És un repte per als sistemes sanitaris donar l’atenció al lloc adient (domicili, CAP, hospitals…) i pel personal amb suficient capacitació, no més de la necessària. Aquests són elements clau de la seva eficiència i seguretat. Revertir l’actual situació no és fàcil, però ben segur que es pot millorar fent actuacions a diferents nivells. A nivell macro cal canviar el discurs públic, polític i que apareix als mitjans. Una bona manera seria divulgar i prestigiar els serveis d’atenció primària. Una altra és prioritzar informacions veraces sobre els problemes de salut més comuns en comptes de donar notícies sobre diagnòstics i tractaments nous, espectaculars i amb escassa probabilitat d’aplicació. Els canvis culturals i de conducta són difícils i lents, però no impossibles. Tenim capacitat de dissenyar campanyes i mitjans públics per fer-les efectives.

    De manera prioritària s’haurien de pensar actuacions des dels mateixos serveis d’urgències. En aquest nivell es poden considerar accions específiques i sense massa cost que ja s’han aplicat en alguns hospitals, com ara disposar d’un bon sistema de triatge i redirigir les persones al dispositiu adient, assegurant que hi ha capacitat per donar una resposta ràpida (una vegada més, els equipaments d’atenció primària es fan imprescindibles). Persones amb un refredat, una contusió, un mal de queixal, una diarrea, un mal d’estómac, una tos, una ferida lleu, un mal de coll o un esquinç poden ser adreçades al servei d’atenció primària que els correspongui per completar el diagnòstic i instaurar el tractament.

    Hem de revisar el sistema de pagament als hospitals i en concret el pagament per nombre de visites fetes a urgències, revertint el model actual que incentiva l’atenció de les patologies lleus en hospitals de tercer nivell.

    Caldrà abordar canvis en el discurs, estructurals i organitzatius, de la mateixa manera que cal demanar responsabilitat a la ciutadania en la utilització dels serveis. Però, sabem que són més potents les mesures que incideixen en el sistema, que les que ho fan sobre els hàbits de les persones. Només cal recordar que l’ús del cinturó de seguretat del cotxe s’ha aconseguit quan ha estat obligat per llei, no per les campanyes de sensibilització. O que s’ha reduït la incidència d’infarts de miocardi després de la prohibició de fumar en locals públics.

  • El 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un CUAP o un CAP

    Més de la meitat dels pacients que acudeixen a un centre hospitalari per una urgència mèdica haurien d’haver anat a un altre tipus de centre, com ara un CUAP (Centre d’Urgència d’Atenció Primària) o un CAP (Centre d’Atenció Primària). Concretament, el 52% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un CUAP i el 12% en un CAP. Si els pacients ho haguessin fet, haurien trobat la mateixa solució i en menys temps en aquest tipus de servei. Per tant, només un terç del total dels casos realment necessitava anar a l’hospital, segons el Departament de Salut. Actualment les urgències hospitalàries de Catalunya atenen a 9.500 persones al dia, les del CUAP 3.000 i les del SEM 3.000.

    El conseller de Salut, Toni Comín ha insistit en el fet que «hem de ser capaços que els recursos dels CUAP siguin més coneguts, tenir una xarxa prou capaç d’assumir tots aquests pacients d’urgències i fer un canvi cultural de l’ús dels recursos per part de la ciutadania». Per això insisteixen en que quan una persona estigui malalta truqui al 061 per tal que li recomanin a quin centre dirigir-se. «No ha de ser el pacient el que sàpiga quin dispositiu ha d’utilitzar, però sí que el sistema sanitari que l’està atenent l’ha d’ajudar a saber en cada moment quin és el millor dispositiu» ha matisat Cristina Navarro, directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària.

    L’objectiu de Salut és, per tant, que sigui el 061 qui faci el triatge segons el risc que pateix el pacient, dividint-ho en 5 nivells: emergència, molt urgent, urgència, urgència menor i no urgent o programable. També es vol tenir enllestit, el gener del 2018, un sistema informàtic automàtic a tota la xarxa sanitària catalana que ajudi a planificar millor les urgències segons el tipus de pacient, la patologia, el nivell de risc i el temps d’espera mitjana.

    Aquests canvis podrien ajudar a reduir les saturacions a les urgències dels hospitals i evitar que es repetissin imatges com les de l’Hospital Vall d’Hebron del pont de desembre. Un fet que va desencadenar en una concentració d’un centenar de persones per reclamar unes «urgències dignes» i que ja havia denunciat la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. Aquesta reorganització és una de les solucions que ja proposaven des de la Marea Blanca de Catalunya i la coordinadora d’entitats SAP Muntanya, entre d’altres.

    El Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC) també preveu incorporar nous serveis, com ara una consulta pediàtrica telefònica o una Xarxa de Bronquiolitis.

    S’avança la campanya de la grip

    L’epidèmia de la grip podria arribar un mes abans del que estava previst, d’aquí a dues setmanes. Així ho ha assegurat el Departament de Salut durant la presentació del Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC), que vol fer front al pic de demanada d’atenció mèdica que hi ha a l’hivern a causa de la grip. Enguany el Pla està dotat amb 16,8 milions d’euros, un milió més que l’any passat. Per això des del Departament asseguren que ho reforçaran amb més personal mèdic i més inversió.

    Tot i que encara es desconeix quant temps està previst que s’allargui la malaltia, sí que se sap que el virus predominant és una variant de la grip A, que està inclosa en la vacuna. La Generalitat declararà l’epidèmia de la grip quan afecti 110,7 casos per cada 100.000 habitants. Per obtenir aquesta xifra, 43 centres d’assistència primària i 14 hospitals actuaran com a sentinella fent un servei de vigilància. Les últimes xifres indiquen que durant la penúltima setmana de l’any, 73 persones per cada 100.000 estan afectades pel virus gripal.

  • El gerent-propietari

    La mort de Fidel Castro, que obre una esperança de democràcia efectiva a Cuba, m’ajuda a entendre per què a casa nostra no prosperen les iniciatives de participació professional efectiva al Govern i la gestió de les institucions sanitàries. Fa pocs dies el tercer Congrés de la Professió Mèdica a Girona tornava a recomanar-ho i el Conseller de Salut Toni Comín presentava la participació professional com una política prioritària del seu departament. Però no hi ha manera. La direcció de la majoria de centres que treballen pel CatSalut desaprofiten el coneixement professional. Les decisions es prenen de dalt cap a baix. L’Hospital Clínic és una de les poquíssimes institucions sanitàries catalanes que disposa d’una estructura formal i efectiva de participació professional. Malauradament el model no arriba a les seves filials.

    D’alguna manera ens passa el mateix que a Cuba. Tenim moltes comissions clíniques consultives però el gerent pren autoritàriament decisions. El model sanitari català, basat en empreses públiques i consorcis que treballen en un entorn planificat ha afavorit l’aparició del que podríem anomenar el «gerent-propietari». Una perversió de la figura de gerent introduïda als anys vuitanta per aportar eficiència i rigor al sistema.

    Malauradament Catalunya no disposa d’un sistema meritocràctic, objectiu i transparent d’accés als càrrecs de gestió. Aquests es consideren càrrecs «de confiança». Es cobreixen per vinculació política, amistat personal o senzillament per estar en el lloc adequat en el moment adequat. A partir del nomenament, i no abans, els gerents més responsables comencen a formar-se. Molts no ho fan. La majoria té una vida curta lligada al poder polític del seu mentor, però alguns, amb un gran olfacte pel poder es perpetuen en el càrrec. Es converteixen en «propietaris» de la seva organització. Blinden la seva posició afavorint els veritables poderosos del sistema de salut. Teixeixen una complicada xarxa clientelar mitjançant la contractació de personal i de serveis. Si tenen la sort d’estar en un centre petit, allunyat dels focus mediàtic, influeixen sobre la composició del patronat que hauria d’anomenar-los i controlar-los. Gestionen curosament la informació per fer-se’n imprescindibles, renten la roba bruta a casa i no perden l’ocasió d’exercir tot el seu poder sobre els més dèbils de l’organització.

    En aquest context, el pacient, la innovació o la millora tenen molt poc espai. El gerent-propietari només afavoreix les persones i les iniciatives orientades a perpetuar-se. Com Fidel feia a Cuba, el gerent-propietari bloqueja tota maniobra que limiti la seva capacitat de decisió. Impedeix qualsevol projecte de participació professional perquè el considera una amenaça al seu estatus. Elimina tota veu dissident. Prefereix mantenir una estructura immobilista orientada al poder que aprofitar la intel·ligència col·lectiva de l’organització per prosperar. Es converteix en l’obstacle al progrés i els pacients en pateixen les conseqüències.

    Penso que les institucions que anteposen els interessos personals del gerent a la millora assistencial mostren molt poca sensibilitat amb la població que cobreixen. A Cuba ha arribat l’esperança, aquí la tindrem quan eliminem els lideratges tòxics que impedeixen una participació professional efectiva per millorar l’atenció clínica als ciutadans.

  • Es presenta una xarxa que vol coordinar l’atenció integral als menors amb malalties terminals

    A Catalunya hi ha aproximadament un miler de d’infants i joves que pateixen algun tipus de malaltia que no té cura. Davant d’això, la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia proposa crear una xarxa de suport que doni una millor atenció als nens i nenes i les seves famílies que es troben en situacions de malalties terminals.

    Per aquesta campanya la Fundació ha comptat amb el suport del grup musical Txarango, que ha cedit els drets de la seva cançó “Compta amb mi”. Amb l’ajuda del vídeo s’explica, de manera gràfica, el projecte i el procés pel qual passa l’infant que pateix una malaltia terminal. Aquest audiovisual, dirigit per David Casademunt, suma ja més de 347.000 reproduccions a la xarxa.

    El projecte que proposen des de la Fundació té com a objectiu proporcionar una atenció integral als infants i joves d’arreu de Catalunya afectats per qualsevol malaltia que limiti la seva vida, no només el càncer. S’espera que amb això es pugui millorar seva la qualitat de vida i la dels seus familiars. Això inclouria, sobretot, poder passar més temps a casa i, fins i tot, poder morir-hi.

    La Fundació Enriqueta Vilavecchia ha treballat conjuntament amb l’Hospital Sant Joan de Déu, l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i l’Hospital Germans Trias i Pujol.