Just Deploy It!

Etiqueta: ICAM

  • De la Nati a la Montse, tres anys de lluita de la Plataforma d’Afectats per l’ICAM

    La PAICAM (Plataforma d’afectats de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) compleix tres anys treballant contra «les altes injustificades i el maltracte de les persones malaltes » que practica l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) i l’INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social). I ho han fet celebrat a les portes del mateix ICAM explicant la seva vivència: «des del cas de la Naty, qui va ser el detonant per començar a endegar la plataforma d’afectades per l’ICAM, i fins avui mateix, en que la companya Montserrat García, té cita, sense saber si ella, també haurà d’acabar pidolant justícia davant d’un jutge (si és que pot pagar-s’ho), i passant per tantes i tantes malaltes que tenen relats esfereïdors, constatem que cada dia que passa, malaltes que són citades en aquest edifici, en surten molt pitjor del què han entrat».

    Aquestes paraules, dites per una de les membres de la PAICAM, Marta Serrés, s’han acompanyat de les del diputat de la CUP Crida Constituent, Vidal Aragonés que ha donat suport a la lluita de la Plataforma. «Si algú interpreta que les malalties s’han de respondre amb repressió per part dels Mossos d’Esquadra o amb altes mèdiques és que no entén res», ha assenyalat Aragonés qui també ha afegit que el que cal fer «és situar les causes de les malalties i anar a eradicar-les» i «no perseguir malalts i malaltes, sinó perseguir les malalties».

    El per què? Marta Serrés en nom de la PAICAM ha donat a conèixer un document no públic anomenat “Pauta operativa d’actuacions conjuntes entre la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra i l’ICAM”. Un document on, per Serrés, es tracta a les persones malaltes «de possibles delinqüents comuns» al mateix temps que «només fa referència a la possible necessitat de protecció policial als professionals de l’ICAM, quan les malaltes portem anys
    denunciant que des de l’ICAM estem patint violència institucional cada dia que passa».

    L’origen de la PAICAM el trobem en el cas de Natividad López, coneguda com a Nati, a qui l’ICAM va donar l’alta mèdica després de 18 mesos de baixa per haver patit un infart agut i posterior Ictus. L’argument va ser que les seves dolences eren “susceptibles d’experimentar millores”. Davant d’això, l’octubre de 2015 la Nati va iniciar una acampada davant la seu central de l’ICAM a l’Avinguda de Vallcarca de Barcelona. Paral·lelament es va iniciar una campanya mediàtica sobre les actuacions de l’ICAM, òrgan competent per realitzar els dictàmens mèdics on es determina si una persona continua de baixa per l’entitat de les lesions o patologies que pateix o si bé ha de reincorporar-se de forma immediata al seu lloc de treball. L’ICAM també és l’organisme que examina l’estat físic de les persones per tal de confeccionar una proposta d’incapacitat permanent -que haurà de ser ratificada posteriorment per l’INSS- o instar la seva reincoporació al món laboral si considera que la condició física de la persona ho permet.

    Concentració a les portes de l’ICAM en els tres anys de la PAICAM / Carla Benito

    Amb la Nati i el mes que va durar la seva acampada va néixer la PAICAM que, des d’aleshores, «denuncia insistentment la situació de vulnerabilitat i exclusió que l’ICAM provoca en nombrosos treballadors i treballadores imposant altes mèdiques injustificades que els aboquen a tornar a l’entorn laboral malgrat el seu estat físic no els permet desenvolupar les tasques». Ara, a més, des del passat mes de juny tenen una nova eina: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va desestimar el recurs que havia interposat l’INSS davant la sentència del Jutjat Social 17 e Barcelona qui establia que l’estat físic de la jove obligava l’INSS a abonar-li una prestació econòmica en reconeixement a la situació d’incapacitat laboral en grau de total que derivava de les seves lesions i patologies. Així, fins a dues vegades s’ha ratificat la incapacitat total reconeguda a Natividad López.

    «Quina culpa tenen les malaltes que la ciència no hagi trobat la diagnosi objectiva?»

    Entre les diferents barreres que es troben les malaltes i que Marta Serrés ha volgut destacar a les portes de l’ICAM existeix una dificultat afegida per aquells malalts no reconeguts com a tals per l’ICAM i l’INSS. Serrés ha explicat que «des de l’ICAM es justifiquen dient que ‘el dolor és difícil de mesurar donada la seva naturalesa subjectiva i pel seu caràcter multidimensional’» però ha volgut preguntar que «quina culpa tenen els  pacients amb malalties englobades en les síndromes de sensibilitat central com la fibromiàlgia o la fatiga crònica que la ciència no hagi trobat la diagnosi objectiva?». En base a aquesta premissa, Serrés ha definit la PAICAM com una «Plataforma d’Afectades per un sistema pervers que envia a les malaltes a un metge, on l’objectiu del qual no és guarir, sinó fiscalitzar».

    La roda de premsa s’havia convocat també per explicar novetats al respecte de la feina dels darrers mesos: el 9 de gener la PAICAM es va reunir amb Laura Pelay, Secretària General de Salut, i Maria Sardà, Directora general del Departament de Salut i de la Direcció General d’Ordenació i Regulació Sanitària. El 17 de gener es van reunir amb tots els partits amb representació parlamentària amb l’excepció del PSC i el PP, que no van assistir a la trobada. El dia 23 de gener, la PAICAM va rebre una carta de Maria Sardà on, a l’entendre de la Plataforma, Sardà «negava que les coses van malament» i més «després que durant la reunió la senyora Pelay reconegués que aquesta institució no funcionava tan bé com fora desitjable».

    La PAICAM ha realitzat una declaració d’intencions clara amb els seus tres anys de vida: seguir denunciant els casos de persones malaltes «que no han estat ben ateses o se’ls ha donat l’alta de manera injustificada» i insistir en les reunions per aportar les dades que demostren les seves queixes i demanar transparència de la gestió del departament en quan a la tasca inspectora. Això ho fan perquè afirmen que a l’ICAM es «segueixen criteris econòmics en detriment de criteris mèdics». A partir de l’anàlisi del BOE A-2018-1656, la PAICAM afirma que allà hi són totes les xifres que reverteix l’INSS a l’ICAM i que, d’aquesta manera, queda evidenciat que “a més altes mèdiques, més diners que entren a l’ICAM».

    A més, seguint en la mateixa línia, Marta Serrés ha volgut mostrar algunes dades que, a l’entendre de la PAICAM, fan veure aquest criteri economicista de l’ICAM. Comparant dades, la durada mitjana dels processos amb alta mèdica estaven a novembre de 2017 a nivell estatal en 39.7 dies,  a Andalusia en 45,94 dies, a Astúries en 57.74 dies, a Galícia en 64.37 dies, a Madrid en 33.97 i finalment, 10 punts per sota de la mitjana de l’estat, a Catalunya la mitjana està en 29.39 dies.

  • El TSJC ratifica la incapacitat de Nati López, l’activista que va iniciar la campanya contra l’ICAM

    El Col·lectiu Ronda ha donat a conèixer la desestimació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del recurs interposat per l’Institut Nacional de la Seguretat Social i ratifica la incapacitat en grau de total reconeguda a la Natividad López, l’activista que amb la seva acampada de protesta davant la seu de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) va ajudar a germinar un moviment d’oposició a les altes injustificades i els criteris d’aquest ens públic.

    L’ICAM va donar l’alta mèdica a López, coneguda com a Nati, després de 18 mesos de baixa per haver patit un infart agut i posterior Ictus. L’argument va ser que les seves dolences eren «susceptibles d’experimentar millores». Des del Col·lectiu Ronda denuncien que això va condemnar-la «a veure’s completament privada d’ingressos i sense possibilitats reals de reincorporar-se al món laboral».

    Va ser a l’octubre de 2015, amb l’inici d’una acampada per part de la Nati  davant la seu central de l’ICAM a l’Avinguda de Vallcarca a Barcelona, que també es va iniciar una campanya mediàtica sobre les actuacions de l’ICAM, òrgan competent per realitzar els dictàmens mèdics on es determina si una persona continua de baixa per l’entitat de les lesions o patologies que pateix o si bé ha de reincoporar-se de forma immediata al seu lloc de treball. L’ICAM també és l’organisme que examina l’estat físic de les persones per tal de confeccionar una proposta d’incapacitat permanent -que haurà de ser ratificada posteriorment per l’INSS- o instar la seva reincoporació al món laboral si considera que la condició física de la persona ho permet.

    L’acampada que va començar la Nati va durar ben bé un mes i va comptar amb la participació de diverses entitats. De fet, aquesta situació, articulada al voltant de la Nati i amb la col·laboració de Col·lectiu Ronda, va acabar provocant la naixença de la PAICAM, la Plataforma d’Afectats per l’ICAM, que des de la seva presentació oficial el passat 9 de març de 2016 «denuncia insistentment la situació de vulnerabilitat i exclusió que l’ICAM provoca en nombrosos treballadors i treballadores imposant altes mèdiques injustificades que els aboquen a tornar a l’entorn laboral malgrat el seu estat físic no els permet desenvolupar les tasques».

    En el cas de la Nati, i quan faltava poc més d’un mes per tal d’acompletar els 18 mesos de baixa mèdica que la legislació estableix com a límit per tal de que es presenti una proposta d’incapacitat permanent, l’ICAM va determinar la situació d’alta mèdica i, per tant, la seva plena capacitat per desenvolupar una activitat laboral. El Col·lectiu Ronda denuncia que ho va fer malgrat l’existència de nombrosos informes mèdics que establien amb rotunditat la importància d’un llarg seguit de conseqüències físiques i neurològiques de l’infart i posterior ictus sever que encara patia. Entre d’altres, la Nati mostrava greus afectacions del sistema respiratori i digestiu, un important quadre depressiu (en nivell “major greu”, segons informes psiquiàtrics aportats) i disfuncions neurològiques que afectaven especialment la seva capacitat cognitiva i la facultat de la parla. Tot plegat, expliquen, un estat físic que en el moment de rebre l’alta de l’ICAM l’obligava a visitar setmanalment fins a tres especialistes diferents i feien absolutament impossible que la Nati pogués desenvolupar les tasques d’auxiliar comptable que fins al moment de patir l’infart i l’ictus havien constituït la seva professió habitual. L’alta mèdica significava també que la Nati perdia el dret a percebre l’ajut de 300 euros que durant tot el període de baixa mèdica havia estat la seva única font d’ingressos.

    Incapacitada per a la seva professió habitual

    Ara, i per segona vegada, un tribunal ha desautoritzat l’ICAM en relació al cas de la Nati. Si el passat 17 de maig de 2017 era el Jutjat Social 17 de Barcelona qui establia que l’estat físic de la jove obligava l’INSS a abonar-li una prestació econòmica en reconeixement a la situació d’incapacitat laboral en grau de total que derivava de les seves lesions i patologies, ara ha estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qui ha ratificat el contingut d’aquella sentència i desestimat el recurs interposat per l’INSS. Segons considera acreditat l’Alt Tribunal català, les afectacions que pateix la Nati fan que “es trobi impossibilitada per realitzar les tasques fonamentals de la seva professió habitual d’auxiliar administrativa comptable” doncs considera que les seves facultats estan “limitades i disminuïdes, de tal forma que està impedida per a l’execució del nucli essencial de les activitats habituals, que no les pot realitzar en les condicions adequades d’esforç, eficàcia i rendiment exigibles a altres treballadors que desenvolupin la seva mateixa professió, corresponent-li, per tant, el reconeixement del grau d’incapacitat permanent total per a l’exercici de la professió”.

    Àlex Tisminetzky, advocat del Col·lectiu Ronda, celebra “l’immens valor simbòlic d’aquesta sentència que aporta un mínim de llum i reconeixement a uns anys que han estat molt llargs i angoixosos per a una persona jove i malalta que ha estat objecte d’un veritable maltractament per part de l’Administració. El mateix que pateixen diàriament molts treballadors i treballadores a qui no se’ls reconeix ni el patiment ni les dificultats del seu dia a dia amb l’únic objectiu d’estalviar els diners que s’haurien de destinar a abonar les prestacions que corresponen a persones malaltes”. Per a Tisminetzky, “el cas de la Nati ha marcat un abans i un després a Catalunya. Mai abans s’havia parlat tant del tracte profundament injust que l’ICAM i l’INSS dispensen a gent malalta i vulnerable. Gràcies a ella, a la seva força i tenacitat i al conjunt de persones i entitats que li han donat el suport necessari per sostenir l’activitat de la PAICAM, molts afectats i afectades s’han unit i han trobat un camí per exigir el reconeixement i les prestacions que els corresponen”.

  • INSS-SGAM: les institucions encarregades de reconèixer incapacitats, avantposen criteris econòmics a criteris mèdics

    Naty L.G. de 33 anys decideix acampar a la porta de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques. Acaba de rebre la notificació de l’SGAM, està donada d’alta. Naty va patir un infart i un ICTUS sever que li han deixat innombrables seqüeles. També s’han vist afectats el seu sistema digestiu i respiratori i ha passat per un procés depressiu greu.

    Portava 17 mesos de baixa. 17 mesos d’innombrables visites a metges, especialistes, logopedes. 17 mesos en els quals l’INSS havia tingut temps de denegar-li una incapacitat permanent, motiu pel qual va interposar una demanda judicial. 17 mesos de lluita contínua, d’alts i baixos. 17 mesos i l’ICAM li comunica que ja pot incorporar-se al món laboral. El seu cos li diu el contrari. Cansada, farta, malalta, cabrejada, però amb la dignitat íntegra, decideix acampar enfront de la institució que la convida a morir en vida. I davant aquesta terrible situació, s’inicia un moment meravellós, màgic, tendre, dolç. El recolzament, la solidaritat, el suport mutu tornen a ser protagonistes davant una situació d’injustícia legalitzada.

    Relació entre l’INSS i l’SGAM

    Per entendre perquè Naty i moltes persones com Naty, arriben a trobar-se en aquesta situació, cal entendre la relació que tenen l’INSS i l’SGAM (abans conegut com a ICAM).

    L’INSS és l’entitat gestora de la Seguretat Social (SS), amb les competències per gestionar i controlar les Incapacitats Temporals (IT). La Generalitat de Catalunya és competent per prestar assistència sanitària de la SS. A través dels seus facultatius pot estendre informes de baixa i mitjançant l’SGAM participar en la gestió i control de la prestació al costat de les entitats gestores i col·laboradores de la SS.

    El conveni de col·laboració entre INSS i SGAM conté un apartat que anomenen «Pla d’actuacions per a la modernització i millora de la gestió i control de la incapacitat temporal i per a la racionalització de la despesa». Això tan llarg i interpretable, en realitat vol dir, «com donar menys baixes i treure més prestacions». Diu que la seva finalitat és «adequar la despesa en IT a les necessitats reals de la població protegida d’incapacitat temporal i reforçar el treball de detecció i prevenció de desviacions no justificades en la percepció d’aquesta prestació…» Nova culpabilització de les persones afectades.

    Descriu que la distribució del «crèdit» que l’INSS dona a l’SGAM (més de 60 milions d’Euros anuals) queda subjecte al compliment d’uns requisits detallats en aquest pla d’actuacions:

    • 60% grau de compliment del programa d’activitats.
    • 40% grau de compliment dels objectius de racionalització de la despesa. Ens centrarem en aquest 40% que és el més sucós
      • Per percebre el 22%, s’ha de reduir el cost real per afiliat i mes, prenent com a situació de partida la mitjana del 2016.
      • Un 4% queda subjecte a la reducció del nombre de processos d’IT iniciats per cada mil afiliats.
      • Un altre 4%, si es redueix el nombre de processos en vigor per cada 1000 afiliats.
      • El 2% si es disminueix el nombre de dies de baixa consumits en IT.
      • Es consideren plenament aconseguits els objectius si s’aconsegueix la reducció del 2% del valor de partida.
      • Per rebre el 10% final, s’ha d’engegar un pla per aconseguir la reducció dels processos d’IT de curta durada.

    Bé, això és un mini resum, però creiem que deixa clar com s’intenten imposar uns criteris econòmics que moltes vegades xocaran amb els estrictament sanitaris, provocant drames com el de Naty. El que no s’esperaven era, la seva posterior acampada, la consegüent mostra de comunal solidaritat i la definitiva organització de les malaltes.

    Suport, solidaritat, amor i naixement de la PAICAM

    Malaltes que anaven a l’avaluació mèdica, veïnes del barri, activistes de diferents col·lectius, sindicalistes… gent de diferents àmbits van començar a donar suport a Naty. Es van començar a organitzar per intentar que no li faltés de res i que sempre estigués acompanyada (no sempre es va aconseguir) Tots els dilluns a les 19:00 h es convocava una concentració/cassolada a la porta de l’SGAM. Alguns mitjans van començar a fer-se ressò i van anar publicant articles. La cosa començava a agafar forma.

    La pressió va tenir efecte i la Sotsdirectora de l’SGAM va accedir a reunir-se amb Naty, arribant a l’acord que s’estudiaria de nou el seu cas amb la condició que finalitzés l’acampada.

    El que en un principi va poder semblar una petita victòria de la mobilització i pressió ciutadana, aviat es va veure que no havia estat més que una bruta estratègia de Consol Lemonche, per acabar amb l’acampada. Al cap de poc van tornar a desestimar la petició d’incapacitat de la Naty, i no només això, la van denunciar per coacció i per danys a les instal·lacions, per un valor de 100 €. Denuncia a la que es va sumar la Generalitat.

    Arribats a aquest punt, i després de debatre diverses possibilitats entre les quals es plantejava tornar a acampar, tant Naty com la resta de gent mobilitzada al seu voltant van decidir donar un pas més enllà. Van fer una crida per xarxes, per diferents canals de comunicació, a grups afins, a diferents col·lectius per realitzar una primera trobada i estudiar, depenent de les forces, la possibilitat de constituir-se com a plataforma. El 13 de gener de 2016 es realitzava la primera assemblea d’encara no se sabia molt bé què a la seu del Col·lectiu Ronda. Quedava constituïda La Plataforma d’Afectades per l’ICAM. La PAICAM.

    Carrer, institucions, dades i jutjats

    Si el Pla de racionalització de la despesa no us sembla prou motiu per concloure que INSS i SGAM avantposen criteris econòmics, hi ha més evidencies que acrediten aquesta afirmació.

    Entre les diferents activitats de la PAICAM, una és anar a les portes de l’SGAM a informar a les persones afectades sobre l’existència de la plataforma, donar suport i informació sobre tot el que hem anat aprenent en tot aquest llarg procés. Puc assegurar que els drames que allà ens trobem, provocats per la qüestionable praxi d’aquesta institució, són realment esfereïdors.

    Això és molt subjectiu direu. El que ja no és tan subjectiu és que quan aquestes persones tenen les forces, voluntat i possibilitat de judicialitzar aquesta injustícia, ens trobem amb la realitat que per sobre del 50% dels casos, les sentències acaben sent favorables a les persones denunciants, segons dades facilitades pel Col·lectiu Ronda (sobre casos que ells porten) i els hi acaben reconeixent una Incapacitat Permanent.

    Tampoc sembla subjectiu que de més de 32 Ajuntaments d’arreu del territori on s’ha presentat la Moció de la PAICAM, 30 l’hagin aprovat totalment, 1 parcialment i només 1 consistori s’hagi oposat. Fins i tot l’anterior conseller de Sanitat de la Generalitat, màxim responsable de l’SGAM, va reconèixer que «el conveni INSS-ICAM conté criteris economicistes«. També això és subjectiu?

    Ja per acabar, que aquest Conveni avantposa criteris econòmics a l’hora de controlar les IT de les catalanes i catalans ho demostren també les dades de la mateixa Seguretat Social. La durada mitjana dels processos amb alta a Catalunya és de 29,39 dies, la mitjana Espanyola 39,7 dies. Només està per sota de Catalunya, Navarra.

    Continuarem al carrer, als jutjats i forçant a les institucions a posicionar-se al costat del poble o del capital.

    PD. Les denúncies de l’SGAM i la Generalitat contra la Naty van quedar en no res. I la Justícia va condemnar a l’INSS a pagar-li una pensió vitalícia per una Incapacitat Permanent Total.

  • Un centenar de persones reclamen a Comín revertir les retallades en sanitat

    Més personal, més dotació per atenció primària i reobrir serveis tancats. Aquestes són les principals reivindicacions de diferents col·lectius per una sanitat pública aplegats sota el paraigua de la Marea Blanca de Catalunya. Han estat prop d’un centenar de persones les que han enviat el missatge en una concentració davant el Departament de Salut.

    «Volem revertir les retallades dels anys anteriors», ha expressat Enric Feliu, de la Marea Blanca. Si bé el projecte de pressupostos per al 2017, que dota Salut amb 8.806 milions d’euros, suposa un augment de 408 milions respecte el 2015, només aconsegueix revertir parcialment les retallades des des del 2010. «Ja hem revertit un 37% de les retallades en sanitat», deia fa unes setmanes el conseller de Salut Toni Comín al Parlament. Feliu, ha recordat que «el metge d’urgències no pot esperar per passar el malalt a planta». «Tampoc no poden esperar la metgessa que ha d’assumir més pacients perquè no es cobreixen les baixes del personal o la infermera que no té lliteres disponibles pels malalts», ha afegit.

    Els assistents també han reivindicat una partida més gran per reduir les llistes d’espera després que la dotació pel Pla Integral per a la millora de les llistes d’espera hagi patit una rebaixa en 39 milions d’euros. Una altra reivindicació visible ha estat la de posar en valor l’Atenció Primària. «No arreglarem una situació dramàtica als hospitals mentre hi hagi un 20% de retallada en atenció primària», ha dit Toni Barbarà, portaveu de Dempeus per la Salut, en relació a les retallades que ha patit aquest àmbit assistencial.

    Dues manifestants durant la concentració aquest dimecres. / © SANDRA LÁZARO

    D’altra banda els manifestants també han posat el focus de protesta en l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), que s’encarrega de la gestió i l’avaluació en l’àmbit de les incapacitats laborals. «Denunciem el conveni entre l’Institut Català de la Salut i l’ICAM perquè es guia per criteris economicistes i no per criteris de salut», ha dit una portaveu de la Plataforma d’Afectats per l’ICAM (la PAICAM).

    Amb la mirada posada en els mestres

    El reclam per uns «pressupostos socials» en sanitat arriba just després que el col·lectiu de mestres hagi aconseguit amb les protestes una millora en els pressupostos pel que fa a la partida d’Ensenyament. «Ja no demanem 4.000 professionals més, amb 1.000 treballadors en l’àmbit de la salut, amb contractes no precaris ens conformem», ha dit Barbarà.

    «Quan la mobilització i la pressió social és més forta és més fàcil aconseguir objectius i segurament nosaltres no fem prou, hem de ser més. Si la reivindicació d’una educació pública és imprescindible, la reivindicació d’una sanitat pública és urgent», ha assegurat Toni Barbarà.

  • L’autocomplaença amb el sistema sanitari

    Si el conseller de Salut, Toni Comín, insisteix a fer servir aquest terme, parlem de sistema i no de model, per molt que ja vaig aclarir que no tenim sistema, de moment, sinó model sanitari propi. I si el conseller es desfà en elogis al sistema per unes inauguracions suposadament punteres, jo seguiré pensant que avancem malgrat el sistema. El seu recent article, ‘Una setmana a Salut’, em retrotreu a l’any 1986 en què, en plena vaga històrica que va salvar l’Hospital de Girona de la gran agressió a la seva integritat, el gerent inaugurava no recordo què. Són maneres de desviar l’atenció davant el debat sobre el futur sistema sanitari que decidirem conjuntament en el procés constituent. I petarà qui peti, com molts van petar quan vam aconseguir aturar el Pla de Reconversió Hospitalària a Girona.

    A l’article, Comín transcriu paraules del gerent de l’Hospital Vall d’Hebron, adalil dels triomfalismes i de l’opacitat. Incomoda el somriure del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la inauguració del nou bloc quirúrgic de la Vall d’Hebron. Fa l’efecte d’un menyspreu cap a la lluita del personal contra el canvi d’horaris de treball que els implanten, aprofitant la conjuntura, sense tenir en compte les raons que avalen, des de fa molts i molts anys, la validesa dels horaris actuals. Llàstima que no trobi ara un treball excel·lent fet els anys 80 a l’Hospital Universitari de Bellvitge que, sintèticament, concloïa que els millors horaris de treball són aquells que tenen en compte la conciliació de la vida laboral, personal i familiar. Molt malament aquestes mostres de desconnexió entre el poder i el poble. Comín, Puigdemont… És d’Espanya d’on cal desconnectar, no de les ciutadanes normals i corrents.

    No, en temes de salut, no estem per a celebracions ni triomfalismes. Dit d’altra manera, quan parlem d’avenços, s’ha de parlar també de les seves contrapartides o de fets conjunturals que s’hi afegeixen innecessàriament. El darrer informe de la Federació d’Associacions per la Deefensa de la Sanitat Pública (FADSP) que compara la salut a les diferents comunitats autònomes no deixa Catalunya gaire ben parada. Estem entre les primeres en privatització, les llistes d’espera segueixen essent escandaloses i la falta de personal i la seva precarietat no es resolen. L’obediència de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) a l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), a les mútues i a les empreses va quedar evidenciada en el discurs d’Antoni Mateu en la recepció del premi a la millor pràctica de l’Administració de la Generalitat, el març del 2013, com a una altra mostra de la desconnexió que comentava i que tant ens està fent patir. Tan difícil com és ara fer una vaga, la plantilla de les ambulàncies de les Terres de l’Ebre hi anirà per l’absència de les solucions dràstiques que es necessiten i que Comín podria adoptar essent fidel no ja al poble sinó simplement al Parlament.

    I entretinguem-nos una mica en el procés de desprivatització de Comín, tan aigualit i amb tants ets i uts. El personal i el veïnat de l’Hospital del Mar no el veuen gaire clar. Han convocat noves accions pel dia 14 per tal d’enterrar definitivament el projecte d’encabir-hi encara més “col·laboració pública-privada” de la que ja pateix i per descartar l’activitat privada als centres públics. Pel que fa a l’acabament del contracte amb la Clínica del Vallès, s’ha fet, també, respectant enormement el grup empresarial com si tingués un dret de conquesta, com si no hagués fet prou benefici cobrant els serveis un 12% més cars del que costen a la pública. Per què el conseller ha optat pel personal de la Clínica, fent servir la fórmula de la subrogació i deixant de costat el personal precari del Parc Taulí? Per què ha estalviat a la Clínica les indemnitzacions que hauria d’haver pagat? Només faltava ara que ‘els metges’ de l’Hospital General de Catalunya, el sindicat CCOO i l’Ajuntament de Sant Cugat s’oposessin a la sortida d’aquest centre privat del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) i que arribin a l’extrem de proposar un consorci, escudant-se en el fet que Helios-Fresenius, la compradora de Quirónsalud, està parcialment -un 26%- regida per una fundació alemanya, casualment creada per la filla del mateix fundador de la multinacional. On s’és vist un consorci amb una multinacional?

    No, així no anem bé. Cal #AixecarCatalunya al gust del màxim de gent. En el procés que hem d’encetar per conquerir definitivament tots els nostres drets ha de participar tothom, ningú no pot quedar enrere, i són inadmissibles les tàctiques de distracció per ignorar conflictes. No es poden soterrar realitats punyents i ningú no ens podrà fer veure que una sanitat pública està renyada amb unes condicions laborals que ens retornin la dignitat. Qui ha anat a treballar a la privada no ho ha fet com a una aposta guanyadora sinó com a un mitjà de subsistència. I la privada no és la pública, però ningú no té per què pagar els deliris privatitzadors d’alguns que aviat passaran a ser maldestres avantpassats nostres. El trànsit possible a un sistema sanitari més just s’ha de fer sense defugir els problemes reals de la gent i, si té un cost, s’haurà de fer pagar a qui fins ara s’ha beneficiat del model.