La 69 edició de l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut, reunida aquesta setmana a Ginebra (Suïssa), abordarà entre diferents temes i tímidament la salut de la població migrada i refugiada. En el context actual, amb el desplaçament de poblacions a través de les fronteres més gran en els darrers setanta anys i amb una crisi dels refugiats a Europa que està deixant imatges com les del desallotjament del camp d’Idomeni aquest dimarts, l’OMS revisarà aquest dimecres l’informe sobre la promoció de la salut dels migrants.
En aquest document, publicat durant el mes d’abril, la secretaria de l’OMS recordava que «si bé s’han ratificat normes i convenis internacionals de drets humans per protegir els drets dels migrants i els refugiats, especialment el seu dret a la salut, moltes d’aquestes persones no tenen accés als serveis de salut». En aquest sentit en el document s’apunta que la seva salut està sovint exposada a riscos d’abusos, violència, discriminació o obstacles per accedir als serveis sanitaris i socials i es destaquen problemes com els relacionats amb la salut sexual, maternoinfantil, salut mental o malalties cardiovasculars. Fa un parell de mesos explicàvem la història de la filla de la Shirin i en Biryar, una petita que va néixer ja sent refugiada en una tenda de campanya del camp d’Idomeni, desallotjat aquest dimarts. De fet, un dels col·lectius més vulnerables són els infants, que poden ser propensos a infeccions agudes, com ara infeccions respiratòries o diarrea, a causa de la pobresa i les privacions durant la migració.
Segons dades de l’organisme internacional, durant el 2015 van arribar a Europa més d’un milió de migrants i refugiats i s’estima que un 5% necessiten accés immediat a serveis d’atenció de salut. Assegurar la salut d’aquestes persones és també una qüestió de salut pública, avisen: «La prestació d’una atenció sanitària de qualitat adequada és important no només per la salut d’aquestes poblacions sinó que també és fonamental per protegir els drets humans i els de les comunitats d’acollida».
El procés migratori
«La migració en si mateixa és una experiència traumàtica per la forma amb la qual passa, molts cops a través del contraban. O per la forma en si mateixa, a vegades molt connectada a la mort, perquè és un procés de migració que no és segur. Per tant, direm que el període previ a la migració i la migració en sí mateixa són experiències traumàtiques», explicava des de Lesbos a El Diari de la Sanitat fa unes setmanes la psicòloga grega Lena Zachou.
El nombre de ferits i morts entre els refugiats i els migrants que creuen el mar Mediterrani ha augmentat molt i de manera ràpida en els darrers anys. Només des de principis d’any 1.375 persones han mort o han desaparegut al mar Mediterrani durant l’intent d’arribar a Europa, segons dades publicades per l’ACNUR. Davant d’aquest perill milers de ciutadans reclamen que s’obrin les fronteres i s’estableixin vies segures per la migració.
Qui ha treballat molt la relació entre el fenomen migratori i la salut mental dels qui ho viuen en primera persona és el psiquiatre Joseba Achotegui. Segons Achotegui existeixen fins a set dols en la migració: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos per la integritat física. Achotegui lamenta que les organitzacions internacionals com l’OMS tinguin en general poc present la salut mental en la migració «quan precisament estem parlant de persones deixades de la mà de Déu». Segons explica per telèfon a aquest mitjà a Espanya hi ha hagut certa sensibilitat però en general encara hi ha una «desprotecció enorme» de la salut mental dels migrants, que tenen una inseguretat molt gran. Respecte la desorganització i la manca de resposta que viuen la majoria dels refugiats que arriben a Europa aquest psiquiatre apunta que «la situació d’incertesa incrementa l’estrès d’aquestses persones i incrementa els riscos dels més vulnerables».
Recomanacions per als estats
En l’informe ‘Stepping up action on refugee and migrant health’, l’oficina regional europea de l’OMS apuntava al novembre una agenda a seguir. Entre els diferents punts hi ha: «els estats membres han d’avaluar si el sistema de salut i les intervencions de salut públiques estan donant resposta a les necessitats dels migrants i els refugiats així com també avaluar si la capacitat d’intervenció és suficient». També destaquen posar l’èmfasi en la no discriminació en l’accés al sistema de salut i d’explorar models de salut sostenibles que financiin les necessitats de salut dels migrants. «Un lideratge i un ampli consens per avançar cap a una actuació comuna a nivell europeu per coordinat la resposta en el sector salut són necessàries», resa un document que corre el risc de quedar-se en paper mullat.
El text que revisarà l’Assemblea General de l’OMS aquest dimecres estableix com a prioritats futures, entre altres, el desenvolupament i l’aplicació de polítiques sanitàries adequades a les necessitats dels migrants, amb la incorporació d’un enfocament de salut pública i l’accés equitatiu als serveis de salut. També s’esmenta garantir que aquests serveis són apropiats des d’un punt de vista cultural, lingüístic i epidemiològic i, si cal, formar el personal perquè tingui una millor comprensió de les qüestions sanitàries relacionades amb el desplaçament de població.
L’Elisenda Gómez-Angelats és metgessa i treballa a l’àrea d’Urgències de l’Hospital Clínic. Dilluns va tornar d’Idomeni (Grècia), on va marxar uns dies juntament amb altres companyes de l’hospital i els seus fills. Tant ella com la resta de companyes es van decidir a acompanyar a la Meritxell, infermera també d’Urgències, en el seu viatge exprés al camp de refugiats a Grècia per dur-hi material que els havia cedit l’hospital i d’altres materials que havien recollit per als refugiats, com ara roba. A l’entrevista amb l’Elisenda s’hi afegeixen la Meritxell Cascan, la Conchi Alvarez, la Yolanda Pueyo i la Carmen Aranda. «Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens», explica l’Elisenda del dia que de sobte es van trobar enmig del caos després que la policia macedònia carregués contra els refugiats.
Què us porta fins a Idomeni?
Elisenda: La idea surt de la Meritxell i el seu marit, el David, que també és infermer i és allà. Ell, juntament amb altres amics, va començar a intentar gestionar alguna cosa allà que permetés ajuda, inicialment mèdica. Al final, però, ha acabat sent una atenció integral al refugiat.
Meritxell: Sí, perquè el problema que hi ha és que a part del d’Idomeni hi ha camps satèl·lit, com el d’Eko, que s’han anat aixecant al voltant d’una benzinera. Al camp d’Eko, per exemple, Metges Sense Fronteres tenia una caseta mèdica i la van tancar. A partir del migdia doncs l’atenció en aquest camp va quedar descoberta, sense servei sanitari. Van ser uns voluntaris els que van coordinar-se perquè a partir del migdia i tota la nit hi hagués personal sanitari.
Quins són els principals problemes de salut que hi ha en aquests camps on vau estar?
Elisenda: Et trobes problemes aguts, agafats allà al camp com ara infeccions, gastroenteritis, problemes de broncospasmes o moltes conjuntivitis. Algunes malalties són ambientals i es deriven del fet de cremar ampolles de plàstic o d’altres materials per escalfar-se, perquè fa que inhalis uns fums i en gent que té problemes respiratoris és un agreujant. Després també hi ha moltes infeccions víriques, ja que no tenen a mà aigua i sabó o solucions estèrils i això fa que es propaguin molt fàcilment. És com si els infants estiguessin en una guarderia i ho enganxessin tot, tant per les condicions ambientals com per les condicions higièniques en què viuen i el clima, ja que fa fa fred i plou.
L’Elisenda, la Conchi, la Carmen, la Meritxell i la Yolanda en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
A Idomeni, per exemple, hi ha entre 10.000 i 15.000 persones. Quants equips mèdics hi ha?
Elisenda: És variable però normalment s’intenta que n’hi hagi com a mínim un. Hi ha dos o tres equips mèdics que van movent-se, tipus nòmada, perquè tampoc no hi ha una estructura. Excepte Metges Sense Fronteres, que per exemple sí que hi té una carpa, els voluntaris visiten com poden, en una ambulància o en un lloc improvisat.
Suposo que l’organització no és fàcil perquè el flux de gent va variant i ningú sap què passarà, ni els principals afectats que són els refugiats. Elisenda: Sí perquè hi ha gent que se’n va d’un camp a l’altre però el camp d’Idomeni és el que acabarà assumint més gent.
Meritxell: El camp d’Idomeni està més o menys ben gestionat, el problema són els camps satèl·lit, que és on falten realment les infraestructures i la gent.
Carmen: Sí, perquè a més els camps satèl·lit també sumen un bon número de gent, potser tanta com al camp d’Idomeni.
Elisenda: Sí perquè Idomeni és un camp que és gran i la veritat és que està ben organitzat. Al camp d’Eko o als camps petits no hi van les ONG, hi van voluntaris.
El passat 10 d’abril la policia macedònia va llançar gasos lacrimògens i pilotes de goma contra els demandants d’asil. Ho vau viure?
Elisenda: Sí perquè just va ser el dia que vam anar a veure el camp d’Idomeni, només hi anàvem una estona aquell dia, amb els nostres fills. Érem a la carpa de Bombers en Acció i de cop es van començar a sentir trets i va començar una batalla campal. Ens vam trobar al mig i ens vam posar a ajudar sense pensar-ho. Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens.
Meritxell: L’únic hospital que quedava era el de Bombers en Acció, on érem nosaltres, i alguns dels voluntaris van començar a fer un triatge com faries en una catàstrofe. Tothom cridava, era un caos. Per sort ho van coordinar molt bé i això va permetre que nosaltres ens centréssim en els més greus.
M’imagino que devia ser un caos i que el pànic es va estendre ràpidament.
Yolanda: Una dona es va posar de part en aquell moment i dues dones van avortar de la crisi d’angoixa que van agafar. Veure les cares d’aquelles dones va ser una de les coses més impactants. No és només el que van viure en aquell moment, és que els gasos i les bales, el caos, els recordava la situació que havien viscut a Síria.
Meritxell: No oblidem que aquesta gent fa cinc anys que està patint una guerra. Quan va passar el moment de caos i la batalla campal tots tornaven, alguns plorant… Perquè havien cregut que aquell dia obririen la frontera, havia corregut el rumor. Ens preguntaven: Vosaltres sabeu si obriran la frontera? Sabíem que no però clar se’t queda una cara quan veus la gent carregada amb motxilles amb els nenes i tot…
L’Elisenda Gómez, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Vosaltres treballeu a l’àrea d’urgències d’un hospital però entenc que allà tothom fa de tot una mica. Carmen: Sí, vam fer de tot totes perquè necessiten tantes coses que tant pot ser que hagis de repartir sabates, com carregar caixes o comprar calces. A nivell sanitari, com que tampoc no hi ha infraestructura, tampoc calia que estiguéssim totes allà.
Yolanda: Sí, de fet, vam intentar fer una mica una campanya de donar més dignitat a la dona refugiada. Vam recollir a Barcelona prop de 400 sostenidors i vam comprar calcetes perquè hi ha moltes infeccions vaginals perquè només tenen unes calcetes, per exemple, i les renten i se les posen que potser encara són humides.
Quines són les condicions higièniques que hi ha als camps?
Elisenda: No tenen aigua corrent, només hi ha unes dutxes d’aigua freda, però per rentar-se a les mans han d’anar especificament a un lloc. Clar, no hi ha una pica a cada tenda i des del punt de vista sanitari allò tendeix al caos. A l’estiu començarà a haver-hi epidèmies, quan comenci la calor de veritat i amb poca aigua també hi ha el risc d’insolacions. A més, quan cau un diluvi les tendes s’inunden i hi ha molta humitat.
L’Elisenda i les seves companyes van tornar aquesta setmana dels camps de refugiats propers a la frontera amb Macedònia, país on elles s’allotjaven aquests dies ja que al poble més proper, a Polykastro, els preus, potenciats per la demanda, són ara molt alts. Mentre els refugiats eren gasejats per intentar creuar la frontera elles creuaven cada dia aquella mateixa línia, expliquen amb frustració. Una de les frases més dures era: però per què no ens voleu?, recorda la Meritxell.
Si hagués nascut a Rojava (al Kurdistan sirià) la filla de la Shirin podria dir-se Jale, per recordar-la amb el fred i la “rosada” d’aquesta última setmana de pluja tossuda i esgotadora, a conjunt d’uns ulls blaus que amb només sis dies ja parlen cansats. Però ha nascut al camp de refugiats d’Idomeni, on es calcula que hi ha més de 10.000 persones confinades. “Haurà de tenir un nom d’heroïna”, diu confús en Biryar, el pare de la criatura. “Idomeni és una qüestió de selecció natural: aquí només hi arriben i aguanten les persones més fortes”, contesta la Clara Vilà, una jove metgessa catalana, mentre un adolescent entremaliat d’Alep aprofita la distracció i crema l’última cadira de la sala d’espera exterior de la clínica improvisada de Bomberos en Acción al mig del campament.
Les rutes més comunes, després d’arribar a illes com Lesbos, Kos o Chios des de Turquia, acaben tard o d’hora passant per Idomeni, a prop de la frontera amb Macedònia. Allà hi ha un dels camps improvisats de refugiats que viu diàriament el drama, també sanitari, de les famílies que s’hi acumulen. El fred, la pluja , la manca de medicaments o la saturació dels centres mèdics més propers d’Idomeni, així com les condicions higièniques, creen l’escenari perfecte per l’aparició de malalties i dificulten que els qui necessiten seguir un tractament puguin fer-ho.
La Shirin fa sis dies que va donar a llum a la seva filla i encara no es veu amb cor de trobar-li un nom. Potser ho decidiran demà a l’ombra d’una pancarta entre els rails que s’enfilen cap a l’exrepública iugoslava. Repeteix cansada que l’haurien d’haver deixat a l’hospital de Kilkis quan van traslladar-la amb ambulància aquell mateix matí. El centre hospitalari d’aquesta ciutat, la més propera al camp de refugiats d’Idomeni, “es troba en aquests moments totalment desbordat per la situació, sumant-se a un sistema sanitari que sovint peca de lent i ineficaç”, comenta en Killian Walley. Aquest metge de Liverpool de 26 anys ja ha viscut tres parts d’emergència i un avortament espontani en la darrera setmana. Forma part de l’equip mèdic de Light House Relief, que ara s’ha desplaçat des de Lesbos.
L’última de les criatures d’aquesta família del Kurdistan podia esperar, una vegada més, però no més lluny d’aquella mateixa nit. Els dolors de ventre evidents de la Shirin es van acabar traduint en un part en viu a l’ombra dels combois abandonats que ara s’han convertit en l’únic sostre sòlid que la Unió Europea els ofereix. “La cura de les dones i els embarassos és un tema molt important, i ni tan sols Idomeni proveeix test d’embaràs, una cosa tan simple”, afirma la Meritxell, una voluntària que ha arribat des de Barcelona. No els proveeix perquè no els considera una necessitat i la farmàcia més propera és a 15 quilòmetres. També hi ha dones que volen avortar per no sumir en la misèria les seves criatures, però en moltes ocasions les dificultats culturals i econòmiques són obvies i l’avortament a Grècia és de pagament, afegeix aquesta barcelonina.
Una boira espessa i una fumera empipadora de plàstic cremat pentinen les sis de la matinada d’un Idomeni amb un futur que ofega, angoixat per la incertesa, vacunat contra la por però malalt crònic de desgast i d’espera. Idomeni segueix respirant al voltant d’un chai tèrbol que encara no bull i tus el mateix fum negre des de fa quaranta dies, a la cua d’una de les vint dutxes glaçades per a les desenes de milers de persones que encara esperen i resisteixen bloquejant un tren que ja no passa.
Dos homes refugiats al costat del foc després de les fortes pluges / ROBER ASTORGANO
La ressaca d’un refredat comú
Després de les pluges, els refredats assoten els camps de refugiats i de migrants que ara miren de creuar a Macedònia, i que ja venien a rem des de Lesbos, Samos o Chios i a peu des de molt abans. La tos crònica, les infeccions respiratòries i la bronquitis persisteixen a mesura que a Idomeni s’hi crema de tot. Si aconseguir fusta és només cosa de sort i agilitat, qualsevol manta bruta és vàlida per mantenir el caliu de la foguera. Les distribucions dels béns més preuats s’han convertit en una missió d’estratègia afinada, tant és així que les donacions de fusta arriben com caigudes del cel a la vista d’una batalla campal per aconseguir la peça que sigui més duradora. El betadine per a les ferides i el silvederma per a les cremades estan a l’ordre del dia.
Una mare amb els seus dos fills són atesos a l’ambulància de la Creu Roja Hel·lènica / ROBER ASTORGANO
L’Ashma i en Mohammed no han acabat de dinar que ja juguen amb la cendra de la foguera d’ahir al vespre. Ella té molta traça pintant el cubell de les escombraries que el seu germà petit fa servir de tatano. A part de la clínica improvisada que tenen muntada, el grup de noies de Bomberos en Acción que es nodreix del voluntariat sanitari independent ha facilitat una tenda dedicada en exclusiva a la higiene dels més petits. L’Elena acaba d’arribar en el vol de les vuit de Salònica des de València per estar-s’hi una semana i amb en Tito de Saragossa ja han decidit donar un cop de mà en aquesta acció concreta. Somriu i diu que mai hagués pensat que dedicarien tantes hores fent viatges a la font a la cerca d’aigua per garantir unes mínimes necessitats higièniques. Els sanitaris batallen contra les infeccions i els fongs a causa d’unes condicions insalubres; desafortunadament, la diarrea és molt comuna entre els més petits.
La sarna ja és present a Idomeni
La mare del Rashid comença la lluita contra els polls. En Rashid no vol rapar-se al zero. Una família provinent de l’Iraq acampada al seu costat ha decidit esquilar tots els petits en una resposta ràpida als polls que ja han envaït el camp. Aquest fenomen entre els més menuts ha acabat amb les existències de les farmàcies de Polykastro on ja fa dies que està esgotada la fórmula anti-polls. Davant d’aquesta situació en Rashid ha decidit posar-se en mans de la seva mare, que amb la mirada atenta s’ha posat a desfer-se’n.
La mare d’en Rashid comença la lluita contra els polls / ROBER ASTORGANO
Com la darrera tempesta, a Idomeni la sarna també hi ha arribat per quedar-se. De moment, ni Metges sense Fronteres (MSF), ni Praxis, ni la Creu Roja Hel·lènica veuen una fórmula eficaç i realista per combatre aquest paràsit contagiós que dibuixa un panorama devastador davant les dimensions d’emergència social i les condicions higièniques dels camps. “Amb la sarna s’ha de canviar absolutament tot: tenda de campanya, roba, mantes i tovalloles amb una precaució de nivell 10. Això a Idomeni és impensable i impracticable” lamenta la treballadora de MSF, Elodie Francart. “Si la sarna arriba als orificis i a les mucoses, el problema pot complicar-se molt més i seguim a l’espera del tractament per combatre-la encara que les dificultats són molt altes”.
Un grup de nens esperen en fila per la dutxa de la nova carpa de Bomberos en Acción / ROBER ASTORGANO
A Idomeni és molt comú veure els pacients fent cua amb una caixa de medicaments buida a les mans. A vegades, han guardat fins i tot la recepta al llarg del viatge per en algun moment del camí poder dir en l’últim alè: “Això és el que prenia”. D’altres desafortunadament l’han perduda i han seguit el camí a l’espera d’un metge i un traductor. Com l’Abdullah, que el que necessita avui és insulina; i l’entén tothom, però no hi ha cap clínica que en disposi a la nevera. La Creu Roja avisa que cal prestar especial atenció a “les malalties cròniques, com la diabetis o hipertensió, ja que és molt probable que els migrants i refugiats no hagin pogut seguir el tractament durant el seu viatge.”
A falta d’atenció psicològica, la teràpia de la complicitat
La catàstrofe d’Idomeni, per la seves dimensions en xifres –i l’agreujant que suposa la varietat de llengües parlades–, deixa l’atenció psicològica en una situació insostenible. Els traumes derivats del viatge de la por i l’horror afloren cada dia en el taller de dibuix que es duu a terme després de la classe d’àrab, a les dues carpes infantils que ha muntat un grup de catalans a la benzinera d’Eko Station i que gestionen les mateixes persones refugiades. Aquí no hi han arribat mai psicòlegs, però la Clara Sánchez i la Sara Montesinos utilitzen la teràpia de les abraçades I petons. En Ziad sempre és puntual. Sempre a l’espera d’un altre full de paper amb què tornar a començar de nou. Només viatja amb el pare. La mare i la germana petita descansen a Palestina. I encara té alè per somriure mentre algun voluntari s’eixuga una llàgrima freda quan coneix la seva història. Aquests ulls negres farcits d’amor ja han presenciat la mort a trets de les que ja no hi són; i encara així, s’aixequen cada dia amb ganes d’un nou món per construir. S’abraça a la Sara per darrera i li fa un petó a l’espatlla. Ningú imagina a Idomeni una atenció psicològica davant d’una crisi en moviment. La millor teràpia serà la de la complicitat.
Un voluntari carrega una dona desmaiada cap a la clínica / ROBER ASTORGANO
La tensió a Idomeni no para de créixer. Els casos de refugiats que s’han cremat a l’estil bonze com a forma de protesta són només la punta de l’iceberg de la ira i el desgast al qual estan abocats. Els atacs d’estrès i ansietat són fruit de les tragèdies que han suportat les famílies i que avui es troben atrapades en una estratègia de bloqueig entre Turquia i la Unió Europea. Estan literalment atrapats a Grècia, sabent que familiars que van sortir abans que ells amb sort ja es troben a Alemanya, mentre que els que van fer-ho després segurament hagin caigut en el reconvertit hotspot de Moria (Grècia) a l’espera d’una deportació immediata.
La il·legalització de la clínica d’Eko Station
La Fàtima estén la roba mullada dels seus cinc fills mentre ells fan pessigolles a un voluntari que fa guàrdia a les portes d’una clínica tancada i d’una altra d’improvisada. D’ una tenda de campanya pengen els cartells Open the Clinic i Dignity now. En Bernat Conill és uns dels coordinadors de l’equip norueg de Medics Bergen. Ja fa un mes que aquest jove tècnic d’emergències sanitàries de Manresa ha decidit aplicar els seus esforços com a voluntari sanitari independent al camp d’Eko Station, on ja s’acumulen més de 2.000 persones en busca de refugi.
Una dona estén la roba davant de la clínica il·legalitzada per les autoritats gregues / ROBER ASTORGANO
Des de fa una setmana, MSF ha decidit abandonar l’única clínica en aquesta estació de servei que oferia assistència mèdica de 9 a 13 i en Bernat Conill ha format un equip de voluntaris santitaris independents que n’han agafat el relleu. Amb en David Estruch, treballador del SEM de Cerdanyola del Vallès, van canviar-hi la distribució, van muntar una zona infantil i van donar-li dignitat oferint atenció 24 hores. Les traves burocràtiques de les autoritats sanitàries gregues, però, empaiten ara Idomeni de la mateixa manera que van fer-ho a l’illa de Lesbos fa tres mesos. El personal mèdic i sanitari ha de ser registrat a Grècia en un procés interminable de traduccions jurades de títols, segells oficials i enviaments massa prolongats en el temps. La durada de la tramitació, sovint, requereix més temps que l’estada del voluntari demandant a contracorrent d’una emergència palpable.
Dissabte, sense avís previ, la policia es va presentar davant la clínica a hora punta. Amb el personal sanitari desbordat i més de vint pacients fent cua a la sala d’espera, van entrar les autoritats anunciant que la clínica quedava tancada “perquè el que estàvem fent era il·legal”, comenta en Bernat Conill. Després d’exigir-ho reiteradament, cap de les grans organitzacions va poder abordar el problema, deixant a desenes de centenars de famílies sense atenció mèdica davant d’aquesta crisi durant més de 48 hores. “És molt greu, per un tema de dignitat”, diu Conill encara enrabiat. Des de llavors, als ja crits habituals de protesta “Open the Borders” s’hi suma un “Open the Clinic”.
