Què és el que més hem d’agrair de la difusió televisiva d’aquest petó?
Que les dones es van sentir identificades amb la jugadora de futbol. El fet que es plantés, no només ella, sinó tot l’equip, ens dona l’esperança que les coses sí que es poden canviar.
Aquesta projecció popular i el debat social va ser el detonant per iniciar la vostra recerca. Com va anar?
Estàvem de vacances, però aquest fet tan lamentable del president de la FIFA ens va causar tanta indignació que ens vam organitzar. Em va trucar l’Helena Legido-Quigley, catedràtica a l’Imperial College, al Regne Unit, amb qui jo ja havia fet fa uns anys un treball sobre salut i gènere, i em va dir que estava seguint el cas Rubiales, tenia la seva neboda amb ella que li deia que havíem de fer alguna cosa. La imatge que estava deixant aquest cas, a més, a escala internacional, era deplorable.
Què vàreu fer?
Veient aquella indignació, vam pensar que tenint tanta gent com tenim dins la nostra xarxa social, sobretot de l’àmbit professional de la salut i persones del sistema universitari, havíem d’aprofitar el moment per esbrinar quines identificacions hi havia amb aquells fets, des de les vivències de cadascú. I el 29 d’agost vam llençar a les xarxes la pregunta de si en els seus àmbits, acadèmic i sanitari, havien viscut algun cop abús o assetjament sexual per part d’algun superior o company. Perquè, si per fer canviar l’estructura patriarcal de la federació de futbol les dones es van aixecar contra aquella situació, per començar hem de saber què passa en la resta d’institucions.
Quin va ser el resultat?
En tretze dies vam rebre més de 251 testimonis de tot l’estat espanyol que ens van explicar 345 històries. De fet, a les xarxes només demanàvem qui hi volia participar, després a tothom que ens deia que sí, li enviàvem un qüestionari per a què ens expliqués el seu cas. I ens van explicar històries de tota mena; des de l’abús verbal al físic, passant pel ciberassetjament i combinacions de tot tipus. Vam fer la recerca amb l’Helena, i en col·laboració amb el grup Women in Global Health Spain vam fer la investigació. Volíem veure quina era la situació i vam quedar alarmades i esfereïdes amb la gran quantitat d’històries d’assetjament.
El resultat de 3 dones de cada 4 amb una història d’assetjament sexual impressiona. Potser no en som prou conscients socialment, ni tan sols les mateixes dones, que això estigui passant tant?
Això segurament va lligat al silenci d’aquests abusos, perquè l’altra dada que destaca en la nostra recerca és que només un 1,5% de les dones que van explicar històries d’assetjament ho havien denunciat. I això és molt rellevant, perquè actualment la legislació vigent obliga a que a les universitats hi hagi unitats d’igualtat, i als centres de salut, agents d’igualtat. Però alguna cosa no està funcionant.
Què pot fer que no es denunciïn més casos?
Hem vist que la característica principal de les dones que han prestat el seu testimoni és que ho han viscut o ho varen viure en èpoques més vulnerables a la feina, amb situacions laborals precàries, siguin infermeres, metgesses residents o investigadores de doctorat amb contractes predoctorals que depenen dels seus directors de tesi per a la seva renovació. I els assetjadors aprofiten aquestes situacions de vulnerabilitat. També hi ha la por de ser titllades de problemàtiques les persones que són crítiques amb certes situacions, en arribar a un lloc de treball. I en els mateixos entorns laborals trobem que es normalitzen massa sovint les conductes que no hem de considerar normals. S’excusa als culpables i es posen barreres per part de superiors o companys per a què no es denunciïn situacions, i la víctima es queda aïllada. Per tot plegat, la denúncia formal, veiem que encara fa molta por. Fins i tot algunes de les investigadores que han col·laborat en aquesta recerca -una vintena en total- han preferit no signar el treball per por.
Si no se sanciona ni s’obliga a moure als abusadors o assetjadors sexuals dels seus llocs de treball, perpetuem el problema
Quin tipus de situacions han relatat les enquestades?
Per exemple, la infermera que fa guàrdia i a l’hora de descansar trava la porta amb una cadira perquè, mentre sopava, ha vist que el metge amb el qual li ha tocat fer guàrdia estava mirant pel·lícules porno. O una metgessa resident a la qual, tornant en taxi d’un sopar de feina, un metge li posa la mà a la cuixa i l’acompanyant dels dos li diu a ella que no li faci cas perquè ha begut. Són coses fortes, en un entorn laboral, inadmissibles. I en la majoria dels casos -expliquen les víctimes de fets així- no van tornar a treballar amb l’assetjador, però perquè són elles les que es mouen.
Així, doncs, res no canviarà.
Aquesta és una queixa bastant reiterativa, que són les víctimes les que acaben marxant o canviant de feina. Expliquen, literalment, que els va ser tan impossible continuar treballant-hi que al final van marxar, i l’abusador o assetjador es manté en la seva posició. I si no és a ells als qui s’obliga a moure o se sancionen, perpetuem el problema.
Heu recollit testimonis, però a partir del que heu rebut, feu alguna proposta per apuntar per on podem avançar cap a reduir aquesta plaga i que els casos es denunciïn més?
Sí, al final de l’article fem una sèrie de vuit propostes per intentar sobretot que l’aplicació de la regulació es dugui a terme. Començant per promoure l’equilibri de gènere i la diversitat en els rols de lideratge, fins a l’establiment d’una estratègia de tolerància zero, passant per les polítiques de prevenció, campanyes de sensibilització i desenvolupar definicions clares d’assetjament sexual i d’abús de poder. No tots els homes amb poder dins d’una estructura empresarial són abusadors, però l’abusador que ocupa un lloc de poder es val d’això. També som partidàries de la incorporació de pràctiques de monitoratge per fer avaluacions periòdiques, sessions d’aprenentatge per a la prevenció. Considerem que, quan una persona entra en una empresa, se li ha de donar a conèixer el protocol sobre prevenció de l’assetjament sexual i com procedir si es troba en un cas.
Actualment doneu continuïtat al vostre treball d’alguna manera?
Sí. Ara estem dissenyant una segona fase del projecte, per fer entrevistes qualitatives per saber precisament quines són les barreres que fan que no es denunciïn les situacions d’assetjament. Això ens servirà a l’hora de fer recomanacions a les institucions i governs, per saber quines qüestions hem de canviar perquè la denúncia es pugui fer, i per dissenyar programes de reparació de les víctimes i seguiment de qui ha patit l’assetjament, perquè un altre dels resultats del treball és que el 34,5% de les víctimes afirmen haver patit o patir encara efectes psicològics com ara disgust, por, ira, vergonya, ansietat, depressió, trauma i diversos problemes de salut mental.
On és l’origen d’aquest maltractament a les dones?
Hem rebut aquesta educació la gran majoria de la societat a casa. Els qui tenim una certa edat, les nostres mares i pares ens educaven de manera diferent, segons el gènere, per començar amb les tasques de casa, i aquesta educació ho impregna tot. Ho veiem a tot arreu, a totes les estructures. Per això hem de rebre educació en la igualtat des del minut zero.
Fent públic el vostre treball en una revista de prestigi com és The Lancet Regional Health-Europe, què aconseguiu?
Promoure que se’n parli, que no s’ho calli qui ho pateixi. Si no, no es prenen les accions necessàries per evitar-ho. L’estructura patriarcal està en totes les institucions, no només en la Federació Espanyola de Futbol, però les conductes masclistes s’amaguen, es camuflen o se’ls resta importància. Per això vam veure l’oportunitat: si una institució ja tan tradicionalment masculinitzada es qüestionava i hem vist que es poden fer canvis, se’n poden fer també a totes les institucions. I, sobretot, confiem a moure consciències.