Fa menys de deu dies, l’organisme públic Instituto de Salud Carlos III va destituir com a director del seu Centro Nacional de Microbiología al biòleg Julio Vázquez per haver cobrat honoraris de la farmacèutica GSK mentre coordinava el centre. Es tractava d’una de les «transferències de valor» amb les quals la indústria farmacèutica finança a professionals i organitzacions sanitàries. El 2018 van ser 597 milions d’euros, un 20% més que fa quatre anys.
Els llistats d’aquest flux econòmic sol es coneixen des de 2016. Aquest curs es va estrenar el nou sistema d’autoregulació de Farmaindustria –que s’adheria així al codi de la patronal europea del sector– pel qual cada empresa publica quan abona cada any. La seqüència dels pagaments totals que s’ha pogut conèixer és curta (abasta des de 2015 a 2018) i com segueix: 496, 501, 564 i 597 milions d’euros.
Les relacions entre companyies farmacèutiques i professionals sanitaris han plantejat problemes: han estès ombres sobre si la recomanació d’un fàrmac, el finançament públic de determinada bovina o l’adquisició de productes poguessin estar contaminades per les aportacions econòmiques dels laboratoris implicats. El més recent: la negativa per part del Consejero Interterritorial de Sanidad a incloure la vacuna contra la meningitis B de GSK, Bexsero, en el calendari nacional.
Aquesta inclusió hauria comportat la compra del producte mitjançant els pressupostos de les comunitats autònomes. La negativa de l’organisme públic va provocar la reacció en contra de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), que va mostrar «el seu total desacord amb aquesta decisió, així com amb la seva argumentació». L’associació va assegurar que «continua recomanant la vacunació enfront del meningococ B fonamentalment en els lactants des dels 2-3 mesos d’edat».
Les famílies poden disposar del sèrum en qualsevol farmàcia amb la recepta d’un pediatre. Cada dosi costa 100 euros i la pauta d’aplicació consta de tres. L’AEP va demanar que Bexsero entrés en els calendaris de les comunitats autònomes. L’anàlisi dels tècnics del Comitè públic sobre aquest producte indicava que el seu cost-benefici apuntava al fet que el preu assumible seria de tres euros de mitjana per dosi. L’AEP ha rebut 499.800 euros de GSK en els últims tres anys, però aquesta informació no apareix en els seus comunicats sobre la vacuna fabricada per la farmacèutica britànica.
Dos grans blocs
Els pagaments tenen dos grans blocs generals: d’una banda es dediquen a finançar els congressos mèdics o simposis que munten organitzacions professionals, costejar les despeses de particulars perquè assisteixin a aquestes trobades i abonar honoraris per serveis prestats. Aquests capítols han sumat 1.130 milions d’euros des que es pot accedir a les transferències. I, separats en una altra comptabilitat, s’agreguen els projectes de recerca. Han suposat 893 milions, segons explica la patronal.
El mateix any que es va posar en marxa aquest sistema, en una «reunió científica» anual d’oftalmòlegs anomenada Facoelche, van dedicar el seu fòrum «alarma» a aquests passos en transparència sota el títol: «Arriba la compliance. S’ha acabat la festa?». Farmaindustria reconeix el problema en presentar aquesta autoregulació com una línia per a «prevenir conflictes d’interessos i generar confiança en la societat sobre la importància d’aquestes relacions».
Farmaindustria qualifica aquests pagaments com a «col·laboracions en recerca i en formació mèdica» i entén que «constitueixen un dels pilars essencials de la I+D i de la qualitat de la prestació sanitària a Espanya. Clau per a la recerca de medicaments i el seu ús adequat que contribueix, a més, a l’actualització de coneixements sobre fàrmacs per part dels professionals.»
La metgessa i diputada regional per Más Madrid, Mónica García, difereix d’aquesta interpretació: «El coneixement és segurament el valor més gran intangible de qualsevol sistema sanitari i, per tant, és massa valuós i corruptible per a confiar-l’hi només als interessos particulars del mercat de la farmaindustria».
En aquell Facoelche de 2016, un oftalmòleg cap de servei en un hospital públic justificava les transferències: «Sempre hem tingut el suport de la indústria que ha cobert aquest paper que d’alguna manera hauria d’haver cobert el sistema sanitari». En la seva intervenció pública insistia que «l’administració està incomplint a mantenir la formació continuada dels professionals i donar-los una taula remunerativa que els permeti afrontar tot això. Això s’ha esmenat amb l’ajuda de la indústria».
En aquest sentit, Mónica García, canvia la perspectiva per a assegurar que «és inconcebible que una empresa com la sanitat pública no es faci càrrec de la formació i el coneixement dels seus professionals. Només així es podrien limitar les conseqüències tant en salut com en despesa innecessària d’aquestes relacions viciades entre administracions, societats científiques, professionals i les farmacèutiques».
Sense control oficial, ni tan sols d’Hisenda
Amb tot, aquest codi ètic no és una regulació legal obligatòria. Es tracta d’un pacte voluntari per a les companyies que estiguin adscrites a Farmaindustria. Cada empresa elabora el seu llistat i el publica segons el seu criteri: alguns són bastant accessibles i uns altres molt més intricats. No existeix un estàndard que els unifiqui.
Al final, aquesta transparència es converteix en 190 llistats diferents situats en seus diferents. Milers d’entrades escassament sistematitzades. De fet, aquests documents introdueixen llegendes que indiquen que, de la seva consulta, «no es deriva una habilitació» per a, per exemple, realitzar l’»encreuament amb les informacions publicades en els llocs web d’altres associats». Això significa que si es vol comprovar amb precisió quants diners rep a l’any una determinada associació mèdica o un responsable de servei des de la indústria, han de revisar-se les dades de cada companyia per separat.
Aquests avanços voluntaris sense fiscalització oficial cap a la transparència van implicar una petita revolució per part del col·lectiu mèdic. Molts sanitaris es van negar al fet que, en donar-se publicitat amb nom i cognoms a les quantitats que sumaven les despeses de matrícula, assistència o allotjament a congressos, seminaris o esdeveniments, el Ministeri d’Hisenda pogués exigir la tributació en espècie. La normativa fiscal ja demanava aquesta declaració –com va recordar el Ministeri d’Hisenda–, però eren dades poc fàcils de seguir.
Lluny d’aplicar aquesta regulació, i després de votar una proposició no de llei defensada també per Ciutadans, el ministre d’Hisenda del PP, Cristóbal Montoro, va accedir a modificar el reglament: «Es dotarà de major precisió a la norma, en aclarir que no té la consideració de rendiment del treball en espècie la participació dels treballadors sanitaris en cursos de formació finançats per tercers que comercialitzin béns o serveis». Es deixen així exempts de tributació aquests pagaments als professionals que acudissin a trobades professionals a costa dels fons transferits pels laboratoris.